Sprint final

El peix ja està venut. Comptat i debatut, queda mig any operatiu de legislatura. Queda, doncs, el temps just per a aprovar un pressupost, posar-lo en marxa, esgarrapar alguna inauguració sonada o presentació de projecte d'aquells que vesteixen, celebrar un nou Carnaval multitudinari, fer balanç, marcar personalitat política pròpia vers qui sigui -hagi estat adversari o no-, plantejar un grapat de bons desitjos als reis d'Orient i uns quants objectius de futur a la ciutadania, esperar una colla de presentacions públiques de candidats a l'alcaldia nous o retrobats i, per extensió, assistir a la posada en marxa de la maquinària electoral de rigor. I tot plegat sense oblidar que les exigències del dia a dia no donaran treva en un context general que segueix movent-se en l'àmbit de la incertesa. Això queda. Un aiguabarreig entre les coses fetes, les que han quedat per fer, i les que, probablement, estan tan cronificades que serà difícil que es resolguin si no s'han resolt fins avui.

Queda mig any de legislatura. El peix està venut i no se si en queda massa per vendre.

Jordi Mas admet, per exemple, que quedarà pendent de modificar el pla d'usos, del qual penja el catàleg d'activitats comercials i de lleure permeses o no al rovell de l'ou, i que ha acabat contribuint a dibuixar un mapa generador de tenses situacions de convivència veïnal. Un debat excessivament complex per a unes eleccions que arribaran d’aquí sis mesos. Vaja, quelcom semblant al que li pot acabar passant a la popularíssima ordenança de civisme, encallada sine die entre l'excusa perenne de reformular-la o la d'executar-la, sense que mai acabi de saber-se en quina situació es troba, i, en conseqüència, en quin marc poden emparar-se els qui han de vetllar per a que a la via pública no es puguin vulnerar amb impunitat determinades normes d’educació. Lluís Marcé afirma que ningú podrà prometre grans coses en el futur i es mostra satisfet perquè diu haver-se complert el 90% del pla de mandat, malgrat que servidor no tingui la sensació que el carrer visqui la seva satisfacció amb el mateix èmfasi. El líder de Nou Horitzó confirma, i això ja és més noticiable, que les municipals del 2015 seran les seves darreres eleccions com a alcaldable. Li demano que m'ho repeteixi no fos cas que m'hagués sobrevingut una sordesa momentània. I així ho fa mentre reconeix que continua cercant substitut, i apunta amb intenció a que en el seu dia ho hagués pogut ser Òscar Ortiz quan militava a les joventuts del partit, abans -molt abans penso- d'anar a petar a la CUP. Sigui com sigui, el passat cap de setmana començaren les converses per  emparaular el pressupost del 2015 que contempla rebaixar la pressió fiscal. Millor celebrar-ho que no malpensar en clau electoral.

Marcé anuncia que es presentarà per darrera vegada. Li ho he fet repetir per si de cas...

Dissabte, 11

Un cop d'ull a l'Eco i La Garriga comunica que tanca, i amb ella un bocinet de la història del nostre comerç intergeneracional. Un cop d'ull a la xarxa i al portal idealista.com apareix una petita sorpresa entre el llarg llistat del miler de vivendes disponibles a Sitges. Es ven un edifici patrimonial. Es tracta de la casa Josep Ferrer Torralbas, popularment coneguda amb el renom de Villa Anita, l'emblemàtica torre encaixada entre blocs de pisos situada al carrer de la Palma i deguda al mestratge del ja mencionat aquí en diverses ocasions Gaietà Buigas Monravà -l'arquitecte del mercat vell i del Patronat, i pare del creador de les fonts de Montjuïc-. La casa té una superfície d'uns 400 metres quadrats i per ella es demana un preu de 1.625.000 euros. I no és l'única. Al passeig Marítim 55 també penja el rètol de En venta del prominent balcó del sobri, blanc i eivissenc xalet Casablanca, un dels immobles de major encant de primera línia de mar, en contrast evident amb el segell estètic kitsch de Martino. En aquest cas, 400 metres quadrats de casa, amb l’afegit d’un annex pels convidats de 65 metres quadrats, es venen per 5.800.000 euros….

M'he descarregat la gigaenquesta.... No cal que vingui ningú a casa. No puc contestar-la.

M'he descarregat la gigaenquesta des del web. I bé.... vaja.... ara no sabria com definir la sensació de trobar-me fora de joc davant de cinc de les sis preguntes i de les tres opcions de resposta disponibles per a cadascuna, de les quals, malgrat que no s'especifiqui, vull creure que només se'n pot triar una. I no. Amb tot el respecte que pugui tenir a la labor abnegada dels voluntaris, em permeto avisar que no cal que ningú vingui a casa a explicar-me-la i a alliçonar-me. No puc ni crec que pugui contestar-la per molt que m'hi esforci. M'alliçona -o m'alliçonava- la consulta en ella mateixa, i em desconcerta un qüestionari que proposa al ciutadà haver d'escollir què és més prioritari d'entre la sanitat, l'habitatge o l'ensenyament, o d'entre la regulació dels sous dels polítics, la transparència en la gestió dels pressupostos, o el control de la corrupció. Rebla el clau la primera pregunta, on es demana decidir si la despesa pública s'hauria de destinar a construir infraestructures, o a educació, sanitat o pensions, o a abaixar els impostos. Una enquesta impossible per al meu trist enteniment, incapaç de decantar-me entre un hospital i una escola, o entre el dret a l'habitatge i el d'una jubilació digna. Al final ho posen molt fàcil: Anirà a votar el 9 de novembre? Vatua l’olla, aquí el problema no és la resposta. Aquella ploma estilogràfica de fabricació catalana, que havia d'incorporar-se aI fons del museu d'història de Catalunya, va signar un decret inútil en la pràctica. M'assalta el dubte de pensar si tot plegat era previsible, tant previsible que ara fa de mal pair l'aterratge a la vida real.