Les llàgrimes de la Conxi

Dissabte, 20 de setembre

Vinga va, sense parpellejar, contestin amb franquesa a la pregunta. Abans d'aquesta Santa Tecla sabien on era el passatge Morera? En un dels espais més íntims amb l'aroma del Sitges d'abans, la petita figura de la Santa lluí magnífica. Una encantadora posada en escena en l'habitació de la casa familiar on la Conxi Álvarez va viure fins abans de casar-se. La pendonista ha passat per la celebració amb aquella discreció de les persones que ajuden per convicció pròpia i no per a fer-se veure. I aguantà el tipus fins que, de lluny, sonaren unes matinades que li varen fer espurnejar els ulls per primera vegada. Tot això succeí en un minúscul carreró on el temps semblà aturar-se.

Escolta, on és el passatge Morera? Una pregunta de Trivial per començar l'avantvigília. 

Diumenge, 21 de setembre

Quina obligació contrau la Festa Major gran vers la petita? L'exhibició de balls al matí i de les colles de foc infantils durant la tarda de diumenge evidencià el problema de la balda perduda. Els llims on es troben aquells nois i noies que, havent format part d'una magnífica pedrera, ara poden ser massa grans per a sortir amb els petits, o massa petits per a sortir amb els grans. Son aquells  anys fatídics on moltes vocacions poden diluir-se o conduir-se cap a d'altres interessos per no haver pogut encaixar dins el trencaclosques de les nostres celebracions tradicionals. Vet aquí el coll d’ampolla, el veritable repte que cada any deixa aquella llavor plantada el 1980: el de la renovació a temps, i no necessàriament de pares a fills…

La Festa Major petita li diu a la gran que espavili la renovació. Hi ha molta pedrera.

Dilluns, 22 de setembre

Parlo amb Dani Ramírez, i queda clar -es fàcil afirmar-ho a  misses dites- que la meteorologia no és una ciència exacta. Donem voltes a la necessitat d'establir un pronòstic meteorològic amb garantia, i al final la realitat contradirà en part a una previsió incerta. Salvem el castell de foc amb traca apadrinada inclosa. Un bombardeig pacífic de pirotècnia que podria repetir-se i, fins i tot, institucionalitzar-se per Santa Tecla si es consolida aquesta motivadora forma de finançar-lo.

Ha valgut la pena apadrinar la traca, i també valdria la pena mantenir-la per Santa Tecla.

Dimarts, 23 de setembre

La comissió suprimí la matinal just quan començà a afeblir-se l'episodi de pluja punyetera de tardor acabada d'estrenar. Està clar que va saber greu, però tenint en compte que s'ha aplicat una alternativa ja posada en pràctica en anys anteriors, deixo una reflexió pels qui visqueren el fet amb dures crítiques vers els qui ho decidiren. Si molt m'apuren, en el context actual, en el qual molts semblen voler-ho tot sense estar disposats a renunciar a res, val la pena recordar que tots hem hagut d'aprendre, en algun moment o altre de la vida, que no sempre les coses surten com voldríem, i que hi ha circumstàncies que, per fortuna, no podem controlar. L'inefable, i cada dia més empastifat paviment gris Quintana, va donar, sense voler, el millor argument per a defensar la postura dels administradors. Hores després una veïna es trencà el fèmur patinant per les fatídiques llambordes que, quan plou o es rega amb aquella mena d'aigua amb sabó que mai no acaba d'esbandir-se, es converteixen en un perill públic. Diumenge la canalla podrà deixar-se anar sense restriccions fins l'hora de dinar. I aleshores haurà arribat el moment de dir adéu a gegants, timbals i bastons fins el dissabte 6 de juny de 2015.

El temps es portà bé la resta de la diada, llevat de quatre gotes mal comptades durant la processó, que no alarmaren prou com per accelerar el pas. Va fer més mal un canvi inesperat que desplaçà l’itinerari de la cercavila vers la banda de mar del passeig, allunyant-lo dels restaurants de primera línia de la Fragata per mor de no molestar als clients. Així es responia, segons s’especula, a una petició formal vinguda del sector de l'hostaleria i que la comissió va desestimar en el seu dia per entendre que calia mantenir el recorregut tradicional. És evident, doncs, que algú amb poder de decisió va esmenar la plana al grup d'Aroa Llorens, deixant-lo en fora de joc i amb un pam de nas. Una innecessària desautorització a peu de carrer. Un exemple, sense majors conseqüències, que em permet incidir, de nou, sobre allò que vaig exposar fa quinze dies. La Festa Major i Santa Tecla necessiten saber què s’ha de decidir en cada moment, qui ho ha de decidir, i qui assumeix la responsabilitat de decidir-ho. Res d'això enterbolí l'ambient d'alegria que acompanyà fins al final el viatge de pendonista, cordonistes, pubilles i hereus per el camí d'emocions que acabà amb el plor de felicitat colpidor, únic i inconfusible, rebut amb infinites mostres d'estimació per part de tothom. Un any més, es repetí amb la mateixa expectació de sempre, l'escena impagable que ningú no es vol perdre, i que encara milloraria en intensitat si, un cop la copatrona a l'altar, es fes el silenci per uns instants al Baluard. El comiat a la Santa mereix una quietud que estigui a la mateixa alçada del brogit que desferma la seva entrada, precisament per a tornar-lo a trencar amb força un cop finalitzi la petita cerimònia religiosa. La ballada final fou més tranquil·la. Les instruccions, anunciades a través d'una megafonia bona en la intenció i insuficient en la potència, varen ser rebudes amb escridassades. O cal afinar el missatge per a que resulti més empàtic davant de l'ambient adrenalínic que es viu, o cal, simplement, perseverar amb fermesa.

Us he mirat Santa Tecla, i he vist preocupació pel que pugui passar el 15 d'octubre al jutjat. A veure si ens podeu ajudar a trobar la mida justa d’aquest incòmode serrell festamajorenc que s’arrossega de fa massa mesos.