Des del balcó

M'agafaré a la barana. Amb força. I la sacsejaré una mica, però tampoc massa. No. No és broma ni vol ser-ho. És l'expressió en veu alta del que el subconscient pensarà en veu baixa mentre senti un petit calfred. Perquè al subconscient no l'importa l'estadística que assegura que coses així passen un cop de cada deu mil, o vint mil, o trenta. A punt de retrobar una acció tan prosaica com la de sortir al balcó a veure les cercaviles de Festa Major, és probable que molts recreïn, per uns instants, allò que podien haver sentit els protagonistes d'aquell episodi de fatalitat que commocionà la vila el passat dijous, i que la vida ha volgut, afortunadament, que quedi en això malgrat tot el dolor i els neguits dels dies següents. Sense cap altre vincle que la coneixença de carrer en alguns casos, la secció dóna la benvinguda i tot el suport a les cinc persones que visqueren una experiència per oblidar i que recordaran per sempre.

La Festa Major arriba en un Sitges que segueix cercant punts de referència.

De vegades, les grans festes arriben a destemps. Com si no hi hagués la taula parada. I sense possibilitat de fer-les esperar. Arriben i punt. I tinc la sensació que la darrera Festa Major de l'actual legislatura es trobarà amb una vila una mica perduda. Desconcertada. Mancada de fites en el camí. El Sitges que vol i dol ple de debats oberts que no acaben de tancar-se, i que han esdevingut recorrents, gairebé cronificats des d'una resignació condescendent que acostuma a justificar-se en la necessitat de sobreviure en el context de crisi que continuem vivint. Les 36 hores de rigor escombraran, mal que sigui de manera momentània, la venda il·legal, la normativa de les terrasses, la neteja i els serveis de manteniment dels espais públics, el procés de regeneració de platges, el model turístic-econòmic-comercial, la gestió o el control de determinades activitats en carrers i places molt concorregudes... El teló de Sant Bartomeu caurà a plom al damunt d'aquest escenari per a obrir-se a la celebració que la majoria espera, i no sense controvèrsia, perquè per Festa Major hi ha moments en els quals es diria que mig Sitges es queixa de l'altre mig, mentre els qui s'ho miren des d'una certa distància se'n fan creus de comprovar com d'abraonades poden ser les discussions per mor d'uns dies de gaudi. I el cert és que, enguany, i llevat d'alguns conats de polèmica derivats de les aportacions a les colles de foc i d'una normativa que planteja sancions als qui no es condueixin com cal, les vigílies han estat relativament tranquil·les respecte a èpoques passades. Assumides les conseqüències de les traumàtiques retallades que li tocà entomar a la comissió de Rafel Font, ara tot esdevé una mica més conciliable superada la patacada inicial, tot i que quedin per a resoldre uns quants serrells d'aquells que encabiríem dins del grup de les herències no replantejades, que mantenen greuges comparatius entre colles difícils de resoldre. El programa -una peça ben feta amb un indubtable aire hipster- ha jugat la carta de l'originalitat per davant de la de la practicitat o l'espectacularitat visual que permeten formats més grans, seguint el signe d'una època on tot es vincula, d'una manera o altra, al mon virtual, i assumint el risc que pot resultar una mica complex i cansat de fullejar, en especial pels avis de casa. I em diuen que el veredicte sobre el cartell fou molt competit. Em tiro pedres a la teulada i confesso que, sense qüestionar el disseny guanyador, carregat de simbolisme, servidor el veu excessivament sobri per l'objectiu que persegueix i aposta pel finalista, més cridaner i del qual la comissió n'ha aprofitat un grapat d'elements visuals per algunes aplicacions gràfiques.  Escric en dimarts, en les hores prèvies al pregó de Cisco Arbonés i Heredia, i al reconeixement com a fill predilecte per a David Jou i Andreu. No hi ha Festa Major sense presències absents. I dimecres la vida voldrà que es faci present el record a Lolita Mirabent. La crossa vital de l'homenatjat. I no serà l'únic record notori.

L'ombra de Ramon Martín és allargassada. Tant, que encara plana avui.

L'ombra de Ramon Martín és allargassada. Molt allargassada. Tant, que diria que d'una manera més o menys explícita ha planat per tots els qui han exercit el paper dels papers en el món del foc, i han intentat trobar la mida d'un personatge difícil. Martín tenia aquell punt d'ironia insolent, d'empenta de joventut, de rebel·lia transgressora vers l'stablishment que brandava sense forçar res. I amb aquests elements va anar construint una caracterització inimitable que la mort sobtada, una nit de vigília de Festa Major de fa vint-i-cinc anys, va ficar de cop dins el petit univers de referents festamajorencs sitgetans que han travessat generacions. Valdria per a ell la metafòrica frase amb la qual James Dean definí els mites. Des d'aleshores, el Llucifer ha tingut un nom, que l'ha sabut tothom i que la memòria col·lectiva s'ha encarregat de perpetuar. Ha passat un quart de segle i, arran de la mort de Josep Carbonell, una altra diablessa referencial, el germà d'en Ramon ha deixat anar una frase lapidària a l'Eco. Punyent. Carregada de pólvora. De les que no deixen escletxa a la rèplica. Molt interpretable des del punt de vista del qui sent una ferida a la soca de l'arbre de les seves conviccions. Darrera el que passa al carrer, hi ha una Festa Major emocional més potent encara. D'una intensitat gairebé obsessiva. Malaltissa. És aquí on hi ha el sentit veritable d'allò que anem a viure des d'ara i fins dilluns.

Benvingut de nou Nadal d'estiu. T'esperàvem. Bona Festa Major a tothom. La secció tornarà el 5 de setembre.

Fum. Foc. Debat.

Guardo el gruix de temes festamajorencs per la setmana vinent. Abans no puc evitar aturar-me davant l'aparador de mobles Yll. Un exercici d'estil sensacional a partir de dues icones de la festa. I ho faig de camí cap a la Plana Est. Més enllà de la situació del parc de Can Robert, que sobreviu mentre es decideix qui ha de fer què i què és responsabilitat de qui, els espais no urbanitzats de la zona han envellit malament, per mor de no haver conjugat massa el verb mantenir. Tancats debilitats, bardisses i males herbes que depassen els límits de les parcel·les envaint les voreres o cavalcant pels murs, casetes d’obrers abandonades de construccions que mai no arribaren a fer-se, i solars d'important extensió per on no hi ha passat una desbrossadora des que va començar la crisi… L’única nota de color enmig d’aquest entorn tant eixut prové de l’acolorida façana de la nova residència, i, ara, de les atraccions de la fira de Festa Major, instal·lades a l’entrada del parc. La canalla es deleix, com ens delíem nosaltres quan anàvem al circ o als autochoques de Can Perico.

L'Ave Maria tenia un projecte molt maco per Can Vinyals. I el va presentar...

A Can Vinyals encara és molt potent la fortor de pinassa cremada. L’incendi del passat divendres ha propiciat que la major part de la casa, prou atrotinada en general, s’hagi descobert gairebé totalment a la vista dels curiosos. El terreny i el propi immoble son municipals des que en un ple del 19 d’abril del 2010 l’Ajuntament aprovà l'operació consistent en l'acord amb l'antiga propietat d'aquest patrimoni, per a bescanviar-lo per una modificació del pla general que permetés la construcció del nou hotel de l’Avinguda Sofia seguint uns paràmetres d’alçada i volumetria prohibits on antigament hi havia hagut l'hotel Veracruz. De quatre anys ençà, aquesta cantonada entre camí capellans i passeig Vilafranca, que completava el desig de la casa gran d'aconseguir que el feréstec lateral del segon fos de titularitat pública, s’ha anat degradant de manera progressiva. Els exposo una paradoxa, del grapat que s’amaguen darrera del sovint contradictori aparador sitgetà. Probablement, d’haver tirat endavant la iniciativa que la fundació Ave Maria va deixar sobre la taula dels responsables municipals fa un any i mig, i que consistia en el desenvolupament d’un projecte per a la rehabilitació de la masia amb l’objectiu de convertir-la en una petita residència per a discapacitats amb tots els serveis, ara no estaríem parlant d’un foc en un espai degradat on malvivien okupes. Així de simple. La regidora de governació admet que l'indret s’havia convertit en aixopluc habitual de diverses persones -suposadament també de la dona detinguda arran dels fets de divendres- reconeix que l’Ajuntament té algun procés judicial obert per a poder-les treure, i assegura que s’augmentarà el control per a evitar que tornin nous inquilins. Mentrestant, a la porta d’entrada continua penjat, com si res no hagués passat, el rètol que adverteix de la prohibició d’accedir a la propietat, i informa de l’existència de vigilància policial.

Els bombers voluntaris també cremen. Per dins. És el foc somort de la injustícia.

Les imatges del succés han esdevingut un petit fenomen viral, perquè resulten prou gràfiques per a entendre la rapidesa amb la qual s’esdevingueren els fets. En pocs minuts, de la columna de fum en sorgí una llengua de foc que va prendre embranzida i alçada fins arribar a la rotonda, tot esporuguint el veïnat que maldava per la presència immediata dels bombers en veure l’amenaça tan propera. No queda lluny Can Vinyals del parc de bombers voluntaris de Sitges, però aquella tarda només un dels quinze membres del cos estava disponible per a respondre a la trucada d’emergència del control central. I se’n necessiten un mínim de tres per a que pugui sortir un camió a realitzar qualsevol servei. El pitjor que li pot passar a un voluntari vocacional és haver de renunciar al sentit de la vocació per mor de circumstàncies o condicionants que no es poden controlar. Per un moment m’han vingut a la memòria pàgines viscudes fa vint anys enrere. A inicis de la dècada dels noranta coincidiren dos episodis complexos relacionats amb els qui treballen per la comunitat gratis et amore. La desmilitarització de la Creu Roja va posar contra les cordes l’assemblea local, incapaç d’assumir el cost que suposava contractar conductors professionals per a cobrir el servei de 24 hores. Foren moments molt difícils durant els quals el futur trontollà. I també per aquelles dates tancà el parc de bombers voluntaris, cansats els seus integrants de la manca de suport i de ser l’ase dels cops. Una història que no és nova i que, d'alguna manera, continua vigent dues dècades més tard. Tenallats per la negativa de la Generalitat a que pugui incorporar-se nou personal al parc sitgetà, i per un marc legal especialment inflexible a l’hora de plantejar la compatibilitat entre la vida laboral i el voluntariat d’urgència, els bombers voluntaris suporten una responsabilitat enorme que, a la vegada, tampoc és coberta per cap assegurança o mútua específica com la dels seus companys funcionaris. Si un bomber es fa mal, seguirà el camí del seguro trigui el que trigui, amb les conseqüències que tothom pot preveure. I, per a reblar el clau, porten dos anys sense cobrar ni una de les dietes que els correspon pels serveis prestats. Ricard Rodríguez, el cap del parc, es mostra agraït pel suport de l'Ajuntament, i crític amb les instàncies superiors per un immobilisme que posa a prova la moral d'un col·lectiu que, per raons òbvies, hauria de merèixer un altre tracte.

ExPPulsats

Què poc dura l’alegria a la casa del pobre! Que els ho diguin als usuaris del pas sota la via, i als veïns que comencen a testimoniar, amb un cert neguit, el retorn de la venda il·legal als carrers més cèntrics, mentre d’altres tampoc no semblen massa convençuts que la sorra de la platja aguanti fins a final de temporada.

Dijous, 31 de juliol

Amb la inèrcia dels resultats de les europees, i les expectatives que els atorguen els sondejos de cara al futur, la gent de Podemos treu el cap amb força. És probable que bona part del mèrit de la formació de Pablo Iglesias se sustenti, per un costat, en el demèrit dels qui han pervertit el sentit final de la política, i, per l’altre, en dues evidències que no son noves. Primera: des de la teoria tot és més fàcil. En la pràctica, no tant. Segona: a la contra tot és més fàcil. Des de la responsabilitat de governar, no tant. A Sitges, la cara més visible de Podemos és, fins que l’assemblea ho vulgui, Arturo Esteve, un jove estudiant de ciències polítiques amb vocació periodística, que es defineix com algú a qui mai no li ha faltat de res per a viure, però que sempre s’ha sentit atret pels moviments socials que reivindiquen un nou model de món. Agafant-se al criteri que a la independència cal arribar-hi a través de la consulta i no de la declaració unilateral, i brandant un missatge de valors universals que en alguns moments s’acosta al llindar del lirisme utòpic, Esteve confirma que és probable que la formació presenti llista a les properes municipals, i convida d’una manera oberta a totes aquelles i aquells que des de la millor de les intencions vulguin afegir-se al projecte que, hores d’ara, veu en la restricció al dret a la vivenda i en la manca de transparència en el coneixement de la gestió dels afers municipals, dos dels principals problemes que té el municipi. Tot plegat s’expressa amb aquella empenta desordenada del qui arriba de bell nou amb l’objectiu de canviar les coses.

‘Podemos’ neix del que no han pogut els altres, però està per veure fins on es pot.

Divendres, 1 d'agost

El Partit Popular ha patit, i pateix, les conseqüències d’una legislatura atzarosa. Alguns situen l’origen del que s’ha viscut aquesta setmana ben lluny en el temps. De quan el primer canvi de cartipàs que col·locà Jorge Carretero a la regidoria de governació i Llombart a la de turisme. D’altres creuen que el conflicte obert arran de la recuperació dels noms originals del carrer i de la plaça d’Espanya, amb la consegüent marxa dels populars del govern, esqueixà definitivament la relació entre Carretero i Llombart que, a posteriori, ha tingut episodis rocambolescos, com el de la presència de la policia a la seu del partit coincidint amb l’accés del segon a la presidència de la secció local. Els defensors de Carretero acusen Llombart de ser un excel·lent venedor de fum que ha sabut conrear l’hortet de la jerarquia dels despatxos del partit a Barcelona. I els defensors de Llombart acusen Carretero de ser víctima d’una personalitat tancada i retreta, que veu hostilitat en bona part del que l’envolta i que mostra actituds poc edificants quan les situacions es tensen. La setmana anterior a la celebració del ple de juliol, i acollint-se a la possibilitat que contempla el reglament orgànic municipal, Jorge Carretero i Mercedes Ortúzar sol·licitaren l’expulsió de Ferran Ignasi Llombart del grup municipal del Partit Popular, fet que l'enviaria al grup mixt. Dilluns 28, el dia del ple, el secretari municipal advertí al portaveu del grup popular que calia donar 30 dies de marge per a que l’interessat presentés les al·legacions que cregués oportunes. A partir d’aleshores els fets es precipitaren. Dimecres, 30, en una reunió a Barcelona del comitè extraordinari del partit, s’acordà donar de baixa Carretero i Ortúzar per expulsar Llombart “sin motivo alguno” i per haver vulnerat l’article 9 dels estatuts del partit que preveu les màximes sancions vers els qui promoguin “acciones contra cargos del Partido Popular en cualquier área de gobierno sin autorización del comité ejecutivo”. Blanco y en botella que diria l’aforisme castizo. Des de la direcció barcelonina s’envià una carta a l’alcalde Miquel Forns per assabentar-lo de la situació, i ara haurà de ser el secretari municipal qui intenti desencadellar un conflicte on no se sap si el carro va davant o darrera dels bous. Parlo amb Llombart i Carretero divendres al matí. El primer lamenta l’actuació amb traidorïa del segon. El segon no reconeix l’autoritat moral del primer, i afirma que ni ell ni la seva companya de cadira al consistori deixaran l’acta de regidor perquè es deuen als electors. A les xarxes socials Carretero es refereix a que “una dirección enferma del PP de Catalunya no nos quitará la ilusión ni la vocación de servicio a la comunidad. Ante todo Sitges” i l’exregidor Francisco Castillo li dóna tot el seu suport amb una declaració digna de l’èxit editorial de Xavier Bosch: “Es cierto que estoy dolido, pues nadie recuerda mi paso por el Ayuntamiento, y es cierto que no cuento, pero algún dia se sabrá toda la verdad y el por que se ha llegado a esta situación”. Carretero i Llombart son, a ulls externs, l’antítesi de l’afinat i eficaç binomi que en el seu dia formaren Ramon Artigas i Anna Valls.

En una setmana, Carretero i Ortúza han passat d'expulsors a expulsats.

Dissabte, 2 d'agost

M’apunten que la comissió de Festa Major planteja la hipòtesi –hipòtesi, repeteixo- d’una entrada de grallers amb c…….. amb c de…… La comissió és valenta i creu que cal intentar fer quelcom per a retrobar el camí de l’essència sense acabar en l’ortodòxia ni l’avorriment. Serà possible?