El pont, a punt
Divendres, 4. Passeig
Benvinguts al dinovè any de la secció. Gràcies, un cop més, per la seva
confiança. Segueixo. No en soc massa de les recreacions historicistes. Prou que
ho sap Lluís Marcé que m’ha recordat sempre la Crònica local sobre els gegantins, en preu i grandària, fanals de
la fragata. Avui ho tinc més fàcil. Sense haver-lo vist encara completat en els
seus detalls, crec poder afirmar que m'agrada el reconstruït pont Domènech.
Força. Sí, potser té aquell aspecte un punt artificial dels materials prefabricats,
que la pàtina del temps ajudarà a integrar en l'entorn, però venint d'on veníem,
i separant el resultat de la controvèrsia sobre si era o no necessària l'obra
en les magres circumstàncies que vivim -quelcom que respon a un debat que va
més enllà de la mera percepció estètica- el que es veu és, sens dubte, millor
que el que hi havia, incloent-hi la font de la sirena a la qual la manca de
manteniment tampoc no ajudà a viure amb una mínima dignitat. Els paletes de la
brigada han estat els encarregats d'encaixar aquest mecano amb mestratge, on l'únic que resulta exagerat de
l'estructura, dissenyada a partir d'aquella ornamentació de revival gòtic tan propi de l'època, son
els prominents, i una mica kitsch, gerros
de les pilastres exteriors. D’aquí que l’obra s’hagi pogut desenvolupar amb
celeritat. De fet, tot en aquest projecte ha anat molt ràpid quan ha anat. El
nou d’octubre la font s’enderrocà d’una revolada, i després de cinc llargs mesos
de silenci, l’endemà de dimecres de cendra els paletes tornaren a l’indret per
a començar el que ja és a les acaballes. Tenen raó els qui creuen que, des del
punt de vista funcional, el que s'ha perdut amb el canvi és el nombre de metres
lineals de bancal. I al passeig la possibilitat de poder seure és tan important
com la de poder tenir serveis sanitaris a l'alçada d'una destinació turística
de qualitat. D'aquí que hom demanaria alguna solució per a compensar la mancança
deguda a la reforma. Per la resta, només cal creuar els dits per a que no passi
allò que vostès i un servidor ja intueixen que pot passar. L'estadística
demostra que hi ha prou exemples a Sitges de paisatge urbà embrutit com per a
patir una mica per l'acabat d'estrenar
pont Domènech. Malgrat tot, benvinguda sigui l’aposta, un coup de coeur del regidor.
M'agrada
el pont Domènech. Ara només cal resar per a que aguanti l'incivisme
Divendres, 11. Estudi Vidal
L'escena que retrata la foto és impagable. Una estampa quotidiana del
Sitges autàrquic dels 50. Agraeixo molt a Beli Artigas que m'acostés aquesta
imatge de la col.lecció de la família Bartés-Marsal, emparentada com poden
suposar amb les sensacionals dones de casa meva. És estiu, i dos nens amb calça
curta emmarquen la rotunda i barroca silueta d'un Cadillac Coupé De Ville 62, model
del 1951, de quan els americans havien deixat enrere la guerra i s'embarcaren
en el camí de l'ostentació pura i dura repartint pels cinc metres i mig de
cotxe embellidors cromats sense contenció. Un veritable miratge aleshores
trobar-se amb una haiga així a
qualsevol dels nostres carrers. No he vist mai aquest Cadillac fins avui i, en
canvi, n'havia sentit molt a parlar a casa. Un vehicle blau cel propietat de
Josep Maria Bartés, el germà petit de Francesc Bartés, un dels sitgetans que a
principis del segle XX s'embarcà a Cuba a fer fortuna, i a fe de Déu que ho
aconseguí. D’aquí que el 1931 encarregués a Josep Maria Martino la senyorívola
casa de la cantonada entre els carrers Illa de Cuba i Jesús.
I d'aquell Cadillac Coupé de Ville en
va sortir un bagúl carregat de dòlars...
Sense gairebé
temps per a gaudir-la, amb la guerra en Francesc marxà a Cuba i ja no en
tornaria. Aconseguí arribar a la presidència del Ferrocarril de Guantánamo y Occidente i morí el 1954 als 60 anys.
Per la seva banda, en Josep Maria, que passà llargues temporades a l’illa i als
Estats Units, on aconseguí el títol d’odontòleg, tornà a Sitges per a
establir-se i formar una família. Per tant, vist des de la perspectiva
sitgetana d’aquell temps, era lògic que la meva àvia Mercè expliqués l’episodi
del retorn a la manera dels grans esdeveniments. I l’anècdota del Cadillac ho
fou. En Josep Maria la convidà, amb les seves filles Mercè i Montserrat, a un
passeig en aquest barco que
recordarien tota la vida. En acabar el tomet, quan ja tothom era fora del
cotxe, obriren el maleter i aparegué un bagúl…. ple de dòlars…. Com a les
pel.lícules vaja. En el marc de la setmana Catalunya-Amèrica organitzada per
Joventuts Musicals, avui s’inaugura l’exposició Viatges d’anada i tornada. M’ha agradat retrobar la imatge verídica
d’aquell Cadillac que només vaig poder dibuixar a través del record de casa.
