Dues piscines amb l'aigua al coll

Enmig d'una conversa sense acritud, va Ana Izquierdo, organitzadora del festival lèsbic Olagirls, i afirma que Ignasi Garrigó li va argumentar la negativa de l'Ajuntament a la celebració del certamen adduint que no volem més esdeveniments de caire homosexual. I Garrigó contesta negant categòricament que hagués dit mai això, i assenyalant la impossibilitat de donar determinats permisos per algunes de les celebracions com la causa directa de la decisió. En el interín, que dirien els castizos, i a través d’una nota de premsa enviada arreu, Ferran Ignasi Llombart acusa l'alcalde de "sexista i antidemocràtic" (sic) per negar al col.lectiu de lesbianes els mateixos drets que tenen els gays. Miquel Forns li respon explicant que l'equip de govern decidí el febrer del 2013 que Olagirls només es podia celebrar en els espais públics si es feia coincidir amb les dates -que no en les activitats- de la Gay Pride, mentre li censura a l'ex-regidor de turisme que no complís a l'hora de traslladar a l'organització de l'esdeveniment aquest criteri establert de bon principi, i li demana, des de la contundència del qui assegura que no existeix, que si té un preacord signat que l'ensenyi, i si no millor que calli. Malgrat tot, després d'un any de marejar a les organitzadores l'alcalde reconeix que es puguin sentir molestes, i assumeix que la casa gran no ha sabut gestionar un procés que s'hagués resolt molt abans, d'haver-se exposat clarament els posicionaments de cadascú. Les senyores del patchwork ja han marxat, està a punt d'arribar la caravana del ral.li, i la inèrcia imparable del poble on-mai-no-deixen-de-passar-coses gairebé no dóna temps per a pensar en si, de la mateixa manera que el col.lectiu de lesbianes expressa no sentir-se representat per la Gay Pride, hi pot haver persones que poden sentir la seva sensibilitat sitgetana ferida -i parlo del sentiment de pertinença i no del vessant ranci del sitgetanisme- a l'hora de llegir algun dels lemes publicitaris d'Olagirls: ¿te imaginas uno de los pueblos más bonitos del Mediterráneo sólo para lesbianas?.

Entre el Club Natació i la piscina municipal, l’Ajuntament és art i part d’una balança difícil.

El consorci del Club Natació, del qual l'Ajuntament n'és membre, i la piscina municipal, de la qual l'Ajuntament n'és titular, viuen una situació delicada, a cavall entre les dificultats econòmiques, un futur marc legal que es preveu inflexible amb els serveis no obligatoris que s'ofereixen a la ciutadania, i la paradoxa dels darrers anys. Sitges té una piscina municipal amb la gestió externalitzada, i una piscina privada de facto municipalitzada. Recordaran que la institució, en una operació econòmica arriscada, assumí el gener del 2011 el deute de 4,2 milions d'euros del natació, a través d'un acord amb Caja de Navarra, al qual s'hi afegí -aprofitant l'avinentesa però sense tenir-hi res a veure- un crèdit que ajudà a assedegar els malmesos comptes municipals. D’acord amb la decisió del ple, i fins que finalitzi un període inicial de carència de cinc anys, el pressupost anual de l'Ajuntament incorpora una partida de 307.000€ destinada a eixugar el gec i garantir la supervivència del club. A partir d’aleshores, el natació haurà d’assumir el deute i, si tot va bé, el 2060 s’haurà eixugat del tot. Si va millor abans, i si va pitjor ja en parlarem. En síntesi, i si ho he entès bé perquè el cas és complex d'explicar, la normativa exigirà a partir d’ara que la justificació d'aquestes aportacions econòmiques no puguin vincular-se a assumptes extra esportius, com ho és una hipoteca, encara que sobre el pagament d'aquesta se suporti tot el funcionament d'una entitat esportiva històrica de vàlua i oferta de serveis indiscutible. Caldrà, doncs, buscar una sortida. I, en paral.lel, vet aquí la història del complex d’aigües municipal, inaugurat l’agost del 2007, quan a Vallpineda ja es vivien moments difícils i es lamentava que el govern Baijet hagués impulsat un projecte que esdevenia competència directa publicitada a desdir. La piscina municipal és administrada per una empresa privada que la va construir sobre terreny públic cedit a cost zero. Avui, la gestora té pèrdues i ha interposat a l’Ajuntament alguns contenciosos on li reclama una compensació econòmica perquè es considera víctima d’un greuge comparatiu respecte al tracte que se li dispensa al consorci del natació. Estirant del fil gairebé es diria que l’Ajuntament acaba perjudicat per ser present a ambdós costats de la balança, com si es fes la competència a ell mateix mentre intenta mantenir el dos serveis públics. El rerefons, en qualsevol cas, continua enfaixat per una llei que preveu l’eliminació de tots els consorcis o ens autònoms que no compleixin determinats requisits d’activitat i de gestió sostenible.

"No sempre tot es pot explicar" diu l’alcalde. Abans i ara, a l’hospital i arreu, hi afegiria.

El nou director general de l’hospital és el professional amb millor currículum dels prop de 300 candidats que es presentaren a l’oferta oberta a tot l’estat. I és  veí d'escala de l’administrador. I l’administrador és l’home que ha vetllat el procés de selecció perquè així li ho permeten els estatuts de la fundació. L’alcalde és categòric quan conclou que entre el veïnatge i l’amistat profunda hi ha més d’un pas. Té raó, però no es pot negar que el cas és, com a mínim, singular. Un roda-el-món-i-torna-a-casa que crida l'atenció. No sempre tot es pot explicar, assenteix Forns tot defensant que la complexa circumstància viscuda al centre demanava, i demana, prudència i discreció. Entre l’opacitat i la transparència absoluta hi deu haver la transparència mesurada.

Sant Pere canta a Sitges

Un apunt quaresmal. Una analogia entre la realitat i la seva paròdia a peu de carrer que no puc evitar exposar. Paradoxes de la vida, a Ribes un regidor és protagonista informatiu per prohibir la presència dels ex-legionaris a la processó de Setmana Santa de Les Roquetes, i a Sitges és un altre regidor, qui sap si futur alcaldable, el qui s'hi disfressa per la rua de Carnaval. I el cert és que el seu grup, malgrat que semblés de permís -o fora de servei directament- es diria tret d'una caserna. Vaja, que Juan de Orduña l'hagués pogut contractar per acompanyar Alfredo Mayo en algun d'aquells clàssics d'efervescència franquista. Un impacte nostàlgic. Passo pàgina. Per mor de cridar l’atenció m’ha sortit un titular amb un punt de demagògia. El punt el té perquè, s’agafi per on es vulgui, la reflexió que segueix no contempla un pla B. No hi ha cap alternativa a l’encant únic i indiscutible que té la Ribera, i, en conseqüència, no hi ha res que, hores d'ara, superi el potencial de negoci a l'hora de fer-hi el que sigui. És el paradigma del que Sitges ha venut sempre i no li ha fallat mai. D'aquí que no ens hagi d’estranyar que quan els colors esclaten, el sol comença a apretar, i els primers banyistes valents s’acosten a les onades, la nostra façana marítima entri en un veritable procés de transformació, on l’ocupació de l’espai públic requerida pels diferents esdeveniments que s’hi programen altera la imatge tradicional de la postal de tota la vida, tornant a obrir el petit debat sobre on son els límits de l’explotació econòmica de la mateixa en uns moments de crisi que acostumen a justificar-ho gairebé tot.

A Ribes, un regidor prohibeix els ex-legionaris. A Sitges, un altre s'hi disfressa. És la vida.

Passat Carnaval s’ha produït d’una forma encadenada, o coincident, el desembarc d’un seguit d’activitats. Hem tingut la xurreria als peus del Greco. Massa als peus, probablement, tenint en compte l’embalum de la caravana. S’han instal.lat els tres envelats tancats que ja han permès la celebració de la fira Boda Events –que ha vingut acompanyada per la trobada de minis clàssics a la Fragata- i que aquesta setmana acolliran l’esperat festival de Patchwork. Pel darrers dies de març, coincidint amb el 56è ral.li de cotxes d’època, tindrà lloc la fira de manualitats Scrap+ i l’abril començarà amb la dels artistes sitgetans i de la comarca. Al costat del Club de Mar continua situat el mercadillo hippie traslladat des de la Torreta, mentre no han deixat de proliferar els venedors de polseres i collarets arreu, per no parlar de l’imparable top manta o de tots aquells i aquelles que malden per guanyar-se la vida a peu de barana de platja amb alguna habilitat musical, malabar o de qualsevol mena, o dels que no poden fer res més que demanar, utilitzant la picaresca del murri, o l'agressivitat verbal. Finalment, i en una iniciativa sense precedents –o almenys servidor no els recorda- l’esplanada de l’ermita de Sant Sebastià s’ha convertit en l’aparcament dissuasori amb les vistes més excepcionals de Catalunya, arran de l’arribada d’un seguit de periodistes especialitzats en el mon del motor, que han pogut gaudir i analitzar les prestacions al volant de 40 Porsche Macan en una de les rutes de promoció que la prestigiosa marca ha preparat amb sortida des de Barcelona. La vila bull immersa, doncs, en una voràgine imparable centrada en aquest quilòmetre de costa cobejat i pretès pels organitzadors de qualsevol sarau amb una mínima projecció mediàtica.

No hi ha alternativa al magnetisme de la Ribera. O almenys cap de tan captivadora.

En aquest context, poden estar ben segurs que bona part de Catalunya enveja  Sitges. Si ja érem envejats abans de la crisi -i m’agafo a aquelles paraules de l’exdirector general de turisme Xavier Civit, quan en el sopar de l’agremiat del 2003 digué que “molts voldríem plorar amb els vostres ulls”- avui encara conservem, malgrat l’ensulsiada general viscuda arreu, l’etiqueta de poble-on-val-la-pena-venir-perquè-sempre-passen-coses. I m’agafo a la frase feta davant dels inevitables i en alguns casos justificats recels que desperta aquesta pressió continuada, i no sempre ordenada i controlada, sobre els nostres espais públics. Sense discussió possible, l’entorn del passeig de la Ribera ha estat, és i serà un dels grans actius de l’economia local. Fins on el podem esprémer sense malmetre’n l’essència?. És difícil trobar la justa mesura però està clar que, en algunes ocasions, s’estan vorejant els límits funcionals de l’espai afavorint una massificació que en pot devaluar l’encant. A qui no li agradin les andròmines dels tres envelats poques solucions se li poden donar. Imma Farreró, directora del festival de Patchwork, pel qual no apostava ningú en els inicis i ara tothom espera amb candeletes, confessa que l’escenari privilegiat on es desenvolupa el certamen i la seva proximitat al rovell de l’ou del poble han estat claus per a superar a d’altres de semblants que han nascut arreu. Durant aquest cap de setmana s’esperen entre 15 i 20.000 visitants dels cívics i dels que gasten. Amb tot, ja fa anys que sobre la taula de Sitges plana la proposta de construir un recinte firal on es puguin aplegar iniciatives d’aquest tipus, que generen un impacte popular molt superior a la de qualsevol congrés especialitzat que pugui celebrar-se en els hotels de referència. Però la realitat és molt tossuda. Per tant, a l’únic a que podem recórrer és al retorn econòmic que deu suposar tot plegat per al municipi i al valor afegit que rau en alguna d'aquestes propostes. El repte no serà altre que saber separar el gra de la palla.

Les cendres del Carnaval

Comencem relativitzant. Per als qui encara no se n'hagin adonat, el mon no ha deixat de girar abans, durant, i després del Carnaval, i la gent s’ho ha passat bé -o ho ha donat tot com es diu avui- més enllà de saber, o no, si les tractores tenien la ITV passada, si la televisió es plantava baix a mar, si les rues s'aturaven al Cap de la Vila o si en les reunions prèvies a la celebració els responsables de les entitats i l'Ajuntament s'havien discutit per mor de petits o grans detalls d’organització. Això, com tants d’altres aspectes que cada any tornen en converses abraonades, no ha canviat. Qui es vol divertir no té cap intenció que li amarguin la festa. Al final, val la pena recordar-ho, es tracta de divertir-se, que és el que fa la majoria mentre l'entorn parla de maldecaps diversos. Potser li estem demanant massa coses a l’hora al Carnaval, i està clar que no les pot satisfer totes. I algun llençol, o dos, o tres, caldrà que es perdi per a salvar la complicada bugada que sembla estar perpètuament a punt de viure un canvi que no acaba de produir-se, encara que les circumstàncies apretin. El debat torna cada any, i cada any envolta qüestions intocables, cada any l'oficialitat toca per aquí i toca per allà, amb la intenció d'afinar allò que l'experiència ja fa temps que considera difícilment afinable en el context actual. No cal enganyar-se ni tampoc ficar aigua al vi. Serà sempre difícil conciliar seguretat amb llibertat de moviments. Serà sempre difícil conciliar les expectatives econòmiques que genera quelcom publicitat a desdir arreu del país, amb les molèsties inevitables d’un poble petit envaït per la multitud atreta pel simple fet de posar-hi els peus durant aquests dies. Serà sempre difícil conciliar la imatge d’una postal neta i polida en un context on no es poden demanar actituds cíviques de referència. Ni es pot agradar a tothom ni tot es pot voler, i menys encara quan l’esdeveniment que aplega aquest munt de circumstàncies ha pres una dimensió tan gran, que deixa poques alternatives viables per a controlar-lo sense que ningú s’enfadi amb raó o sense. Per tant, a no ser que, sense embuts, sense pressa i sense pausa, i amb el consens necessari -el que no hi ha hagut- es sacsegi el model actual de Carnaval des dels fonaments, és probable que l'any que ve, a aquesta mateixa hora, els qui es queixen continuaran queixant-se, i els que es diverteixen no hauran perdut pistonada.

Dimecres de cendra fou un bon dia per a evidenciar la força que poden tenir les paraules.

Dimecres de cendra no fou un dia fàcil. Assistirem a un final agredolç. Per un moment vaig tenir la sensació d’estar davant d’unes brases que revifaren durant el vespre a la Fragata i durant la nit al Retiro, perquè el foc no es va apagar bé quan calia. Una barreja de sensibilitats ferides, posicionaments enfrontats amb un punt de beligerància, malentesos sense matisació, frases nascudes de la tensió emocional, i escamorrades públiques en modalitats diverses. Per molt que l'aforisme popular sentencïi que les paraules se les endú el vent, amb la paraula, un micròfon, i un públic pendent o entregat, els discursos poden tenir una transcendència que, passada la febrada, deixi injusta marca, tant per a qui els pronuncia com per a qui els rep. Vet aquí el cas del testament de ses majestats Carnestoltes. Concebut a la manera napoleònica. Una defensa en excés immodesta de les virtuts de la colla -que les ha tingudes- i un innecessari, demolidor i barroer atac vers qui dies abans havia deixat a les xarxes socials una pregunta, si es vol interpretable, sobre el sistema d'entrades per a veure l'Arribo. L'endemà, els Carnestoltes i els membres de A tope es comportaren amb noblesa i honestedat, expressant una disculpa pública que els honora. Serveixi l'experiència, ja viscuda en el passat, per a mesurar la visceralitat en el futur.

No recordava tanta tensió institucional al Retiro des d'aquell Carnaval previ a les tanques.

Des que a Jordi Baijet li varen ploure per totes bandes l’endemà d’aquella terrorífica nit d’extermini que propicià l’arribada de les tanques-gàbies d’infeliç memòria, el cronista no recordava una nit de tensió institucional com la viscuda dimecres de cendra d’enguany al casinet de baix. Magí Almirall i Miquel Forns s’empassaren un bany que es veia a venir atès el que es coïa de feia setmanes. Davant d’un quòrum visiblement emprenyat per algunes de les decisions preses i pel tracte rebut, l’alcalde es defensà bé –millor que el regidor- fins on els fets esdevinguts li deixaren, i malgrat la seva crida al diàleg i el seu evident enuig per haver escoltat que l’Ajuntament havia maltractat al Retiro, no va poder evitar que els ànims es mantinguessin molt tensos. Ja era tard. Forns estructurà un discurs que pivotà sobre la realitat indefugible que no pot arraconar-se: ni el Carnaval ni Sitges son com fa trenta anys enrere, amb totes les conseqüències que comporta assumir-ho. L’endemà, Otilia Blanco, que fa dies ja havia confessat que el pitjor d’aquest Carnaval havia estat el clima de les reunions, qüestionà obertament la gestió de Magí Almirall i la de Carles Garcia, a qui també assenyalà Jordi Andreu en el seu discurs al Retiro. Han passat els dies, les paraules han començat a ponderar-se i s’escola un esperit conciliador, que el regidor i el president de la comissió volen manifestar amb fermesa, i enmig d’algun mea culpa subtil. Escric una conclusió des de fora: no s’ha parlat prou i no s’ha escoltat prou. Ni el canvi d’horari d’una rua es pot decidir unilateralment, ni el valor històric o sentimental d’una tractora pot avantposar-se a la certificació de la ITV.

Dona'm una càmera.....

Primer, l'avís previ de cada any. Endreço notes en dimecres de cendra. I refredat. Per tant, i qui sap si en espera d'una segona part si avui hi ha un daltabaix en els discursos, vet aquí el tradicional balanç d'urgència que surt a raig.

Dijous, 27

Res no està escrit, i menys a Sitges encara que ho estigui en el protocol de torn. A contracorrent del que assenyalen els cànons de la tradició, A Tope s'arriscà -penso que massa- encaixant un impactant Arribo a l'auditori en sessió triple i sense poder-se treure's del damunt la sensació d'organitzar un acte privat, però evità riscos en la temàtica, que ha prioritzat el vessant de l'espectacle per a tots els públics per davant de la sàtira, a través d'un repertori de personatges i temes musicals impossibles de no reconèixer i compartir amb alegria entusiasta. Entre Miquel Jackson Mata i Toni Elvis Alcázar no hi ha hagut una excessiva química teatral. Em refereixo a aquella capacitat innata de jugar al diàleg amb naturalitat, improvisació i una mica de punch. A canvi, ho han compensat amb una entrega absoluta acompanyada de l'enorme i valorable esforç de la colla per a desplegar l'esperit del Carnaval fora dels límits del casc antic. I una paradoxa de dijous gras. Mentre les rues han avançat l'horari, l'Arribo cada vegada acaba més tard, i amb les presses de rigor que podrien estalviar-se amb plantejaments menys ambiciosos. Camila Cicero -espectacular de reina- també va haver de córrer per arribar a l'Ajuntament.

Dissabte al matí neix un nou Carnaval al Cap de la Vila. A la tarda es viu un fet inexplicable.

Dissabte, 1

El dissabte al matí la vila viu un Carnaval paral.lel, que es desenvolupa sense  la faixa de la norma ni la de l'obligació. És el del fardo de categoria. Un retorn als orígens fet amb enginy, tant pel que fa a les tres colles que organitzaren la paròdia irònica de les comparses vilanovines, No-Kalia, Panxampla's i Llanto's, com pels participants en la cursa de llits sense distinció, on brillaren els guanyadors i la comitiva reial amb pintor de cort inclòs. A la tarda, una multitud mai vista en cap -repeteixo cap- altre moment de l'any, no deixà espai físic disponible al llarg de l'eix Jesús-Cap de la Vila-Parellades, desbordat d'humanitat incapaç de moure's. Fou el millor moment per a plantejar-se els beneficis i les renúncies que Sitges assumeix per mor d'una setmana on, de vegades, hom sembla trobar-se davant de situacions incontrolables.

La televisió serveix a un Carnaval que vol lluir. I no té sentit que el lluiment no es vegi prou.

Diumenge, 2

Dona'm una càmera i..., parafrasejant la sentència d'Arquímedes, aturaré una rua. I si me'n dones dues, situades en indrets diferents, l'aturaré dues vegades. I si, per a arrodonir la jugada, els indrets son propers en l'espai, tot esdevindrà més difícil i la anhelada i beneïda fluïdesa atribuïda als canvis es dissoldrà com un volado. Voldria començar amb la necessitat d'assumir d'una vegada per totes dues evidències. Primera: les rues, com les processons, duren el que duren. Especialment la de la disbauxa, històricament lenta i, en conseqüència, generadora de comentaris que acostumen a esperonar al personal en el repte de millorar la marca del crono en la de l'extermini, com de nou ha succeït enguany. Malgrat tot, vint minuts amunt o avall, una rua dura el que dura una rua. A qui li agradi que ho agafi, i a qui no, almenys de moment, que ho deixi córrer, perquè ja fa anys que el sistema està establert i no cal esguerrar-se la camisa ni posar el crit al cel per quelcom que ha format i forma part de l'adn carnavaler fins que la majoria no vulgui el contrari. Segona. A Sitges, pàtria xica del Carnaval de lluïment, on el fardo treu el cap per damunt de l'aigua, la televisió local ha exercit dues funcions primordials: la de servei públic per a tots els qui es queden a casa, i la de testimoni visual per als qui surten al carrer i volen conservar el record en video de la festa que han protagonitzat. Per tant, pensar en la possibilitat que ningú no s'aturi davant la televisió, sigui la d'aquí, sigui TV3, sigui la que sigui, té, si m'ho permeten, un punt d'innocència il.lusa, que connectaria amb el debat de la baixada de les escales per Festa Major. Tothom en renega en privat i al final tothom les baixa..... Respecte al Cap de la Vila, per televisió a baix a mar els que llueixen poc encara llueixen menys, i els que llueixen de debò no poden lluir mai com lluirien a la cruïlla dels cinc carrers. Així de simple. És una qüestió de proporcions d'escenari, de distància vers el públic, d'il.luminació de l'entorn, de presència del so que acompanya les colles.... de caliu, en definitiva. Sitges no és Rio de Janeiro, i un grup de 25 persones, per maco que sigui, es perd en la immensitat de la nit sitgetana al passeig, i les carrosses s'enxiqueixen fins a semblar capses de mistos quan un pla general amb un bon angular les enfoca fent via cap al Pic-Nic. I si hi volen afegir que, a aquestes alçades del recorregut, els ànims del personal ja van una mica deixats anar el resultat final és bastant previsible, malgrat que s'intenti compensar amb l'inefable presència de la postal de la punta de fons. D'entre el conjunt, em quedo amb Llanto's i No-Kalia, que segueixen jugant en una altra divisió, amb la bellíssima elegància de les noies d'Asúcar, l'excepcional i incomparable lluïment de la gent de 1,2,3 i.... les Lagartes de Maracuyá o el nou registre de Carnavalia amb el festival Punk Barroc. I no em vull deixar la brigada de neteja, més efectiva que en ocasions anteriors, tenint en compte que amb tantes deixalles acumulades ha de ser difícil saber per on començar....