dijous, 28 de novembre del 2013

Crònica local
Eco de Sitges, 29 de novembre





Les set vides de l’autòdrom


Ribes li va donar el terreny, d’Utrillo va prendre el nom, i Sitges el projectà a l’exterior. No és el primer cop que la secció s’acosta a aquesta insigne peça patrimonial de l’arquitectura i l’enginyeria, nascuda del talent de Jaume Mestres i Josep Maria Martino, i l’embranzida desbocada i il.lusionant de Francesc Armengol, que topà amb la vida real arruïnant l'invent. Tampoc no és la primera vegada que ronda sobre l’autòdrom el mantra d’un projecte integral de recuperació, per bé que ara tot dóna a entendre que estem davant de quelcom que, almenys sobre el paper, respon a una idea prou elaborada com per a considerar-la amb major interès que les seves predecessores. Vagi per endavant que el millor punt de partida per a contextualitzar l'assumpte continua essent Autòdrom nacional, vida efímera d'una gran obra, el llibre de referència que el 1999 va escriure Antoni Mirabent, i que en l'actualitat és peça cercadíssima pels afeccionats del motor. Situem-nos. L'autòdrom acaba de complir 90 anys, dels quals en porta 60 en desús, i és un dels cinc circuits que, amb matisos, comparteixen morfologia i interès històric arreu del món. Des de l'òval que Fiat construí el 1923 a la teulada del Lingotto -la primera gran fàbrica de la companyia a Torí- i que no tenia caràcter competitiu ja que servia com a pista de proves per a els models que sortien de la cadena de muntatge, fins al veterà i escapçat circuit de Brooklands a 40 quilòmetres de Londres, passant per la pista sopraelevata de Monza o el traçat d'Indianàpolis, Terramar és un cas singular, en el sentit que, d'entre tots, és l'únic que manté la seva configuració intacta sense cap mena de modificació respecte l'estat original. I, en la mesura que han anat passant els anys, aquest valor intrínsec ha adquirit un pes específic evident. Es pot rendibilitzar l'autòdrom? El passat 21 de novembre la societat VIP Terramar, nova propietària de l'equipament, presentà el que, sens dubte, és, amb diferència, la visió més ambiciosa de les seves potencialitats de futur, consultable en el document accessible disponible al web Autòdrom Terramar.

El que s'explica en les 10 pàgines d'aquest document té molts punts de contacte amb les experiències italiana i britànica. A Torí, l'antiga fàbrica Fiat, una sensacional i monumental construcció deguda a Giacomo Matté-Truco, va ser motiu d'una reforma encarregada a l'arquitecte Renzo Piano qui repensà els 300.000 metres quadrats disponibles plantejant un complex multiusos, on hi conviuen un hotel, una sala de concerts, un centre de congressos i un altre de comercial. A Brooklands, l'exemple més proper a l'autòdrom per bé que construït quinze anys abans, s'ha conservat el que s'ha pogut del circuit que va ser objectiu de les bombes alemanyes durant la segona guerra mundial, tot incorporant al recinte, que en el seu dia fou també fàbrica d'avions militars i important aeròdrom, un museu del motor i de l'aviació -amb un exemplar del Concorde inclòs- a l'entorn del qual s'apleguen multitud d'activitats vinculades a ambdues disciplines. Corona el pastís una cirereta de luxe, el Mercedes-Benz world. Un complex on la prestigiosa marca alemanya invertí un munt de recursos amb l'objectiu de proposar un recorregut pels models més representatius de la seva història i experiències de conducció en un circuit especialment dissenyat per a qui vulgui emocions fortes o, simplement, divertir-se o millorar la destresa. Molt d'això, repeteixo, crec que és present en els fonaments del projecte que es va presentar fa dies. Dibuixat per els arquitectes Antoni Poch, Estanislau Roca -no s'equivoquen, l'home del nostre pla general- i Ramon Artigas, i amb un pressupost estimat de 230 milions d’euros que han de venir del capital privat, l’autòdrom del segle XXI renovaria, restauraria i insonoritzaria l’òval històric, recuperant-ne la tribuna –una de les mostres primigènies de l’ús del formigó armat a Espanya- i hi afegiria un seguit de serveis d’atractiu indiscutible, situats a l’entorn o en l’extensa superfície interior. Una pista de karting professional, zones lúdiques i comercials, un museu del motor -que incorporarà la posada en marxa d’una empresa dedicada a la restauració de vehicles clàssics- un parc temàtic, un aparcament soterrani, un hotel de 110 habitacions, 24 suites i 24 apartaments, i la reforma de la torre del Clot dels Frares, situada davant mateix de la tribuna, per a convertir-la en la seu d’un club social. Allò que els deia, una aventura d’alta volada que cerca capital, i que deu donar per fetes totes aquelles modificacions, canvis o tramitacions urbanístiques relacionades amb la construcció de les infraestructures que es contemplen, i les que seran necessàries per a facilitar l’accés a la zona i l’assumpció de la quantitat de visitants que poden arribar atrets per la iniciativa. En els darrers temps, Carlos Sainz i Fernando Lorenzo han situat Terramar al mapa de les xarxes socials. El primer, batent el rècord de velocitat del circuit amb un Audi R8. El segon fa quatre dies al volant d’un Porsche reconvertit a la causa dels inefables Hot Wheels. I el degoteig de trobades organitzades per clubs atrets pel magnetisme inherent a aquest gegant adormit no ha deixat de ser constant. És un indicador de la capacitat de l’indret per a esdevenir un pol turístic-econòmic-cultural? Vull creure que un equipament únic al món en el seu gènere ha de poder tenir la segona oportunitat que la història li ha negat repetides vegades.

Dimecres, 27 de novembre. Hotel Calípolis.
T’han donat un titular, eh? No anava desencaminat qui m’ho digué amb un somriure còmplice d’orella a orella. Amb l’argument de la rebaixa de la pressió fiscal sota el braç, i l’acord de la sociovergència controlada que beneí les ordenances fiscals i els pressupostos del 2014, l’alcalde es dirigí als associats del Gremi d’Hostaleria així: “Hem complert amb la paraula donada. I és per això que aquesta nit us demano, públicament, que vosaltres us replantegeu la vostra permanència a la plataforma per uns impostos i serveis justos”. La petició sonà a exhortació forçada, a ordre implícita, a contraprestació induïda, a subjacent estratègia política de desactivació d’un contrapoder molest, mal que sigui perquè poden donar per segur que mai no s’hagués produït un pronunciament d’aquesta mena davant del sector econòmicament més potent de Sitges, sense tenir una raó que vagi més enllà de l’estricte pragmatisme. De la mateixa manera, dues setmanes després que els membres de la societat de taxació aterressin al Miramar per a presentar aquell informe que fou especialment ben rebut per la municipalitat, ahir, i davant l’evidentíssim problema creixent de les denúncies ciutadanes motivades pel soroll derivat de l’activitat lúdica nocturna, l’alcalde apuntà la possibilitat de reconsiderar el planejament urbanístic que fins avui ha prioritzat l’àmbit residencial, per a retrobar un escenari que posi les coses més fàcils a la conciliació entre el dret al descans i a la necessitat que la vila continuï essent un referent de nit. Tot plegat en el marc d’una vetllada on el president del Gremi enfilà una llista de reivindicacions –algunes amb més motius que d’altres- que apuntaven a qüestions de concepte bàsiques per a que pugui desencallar-se l'evolució d'una destinació turística referencial que està perdent pistonada en alguns àmbits, segons confessa més d’un professional del sector. La por guarda la vinya, resa l’aforisme popular. Encara que no en tinguem pagarà la pena parar atenció.

dijous, 21 de novembre del 2013

Crònica local
Eco de Sitges, 22 de novembre



Llibertat absoluta


“Arriba un moment en el qual dius: ‘ja he viscut, ja he fet prou’. Em segueix interessant la vida i fer coses, però bé... no passaria res si em morís. I ja està. No passa res. No ve d’aquí. Saber morir dóna una gran llibertat per a viure.”

David Jou, 12 de novembre

Parafrasejant barroerament Machado, vet aquí un home en el més lliure sentit de la paraula lliure, fins al punt de poder parlar de la mort sense complexos, com qui parla de cinema, futbol o vins de taula. Poc acostumat a escoltar pronunciaments d’aquesta mena, i menys d’una forma pública, vaig tenir la sensació d’escoltar a algú que ha travessat un llindar més enllà del qual considera que ja té, o ja ha viscut, allò essencial per a reconciliar-se amb la pròpia existència. De nou torno al poeta dels Campos de Soria per a establir una analogia conceptual amb aquells populars versos que tancaven el seu Retrato: Y cuando llegue el día del último viaje, y esté al partir la nave que nunca ha de tornar, me encontraréis a bordo, ligero de equipaje, casi desnudo, como los hijos de la mar. Jou acaba de celebrar la seixantena, i des de la perspectiva de qui es confessa afortunat per haver-hi arribat quan una salut de vidre no permetia pensar-ho, exposa, des d’una sinceritat sense escletxes, el convenciment d'haver arribat a un punt on l'ambició professional i personal cedeix el protagonisme a l'estima i l'ajuda als propers. No ho acaba de manifestar en l'entrevista, que s'acosta a un grau de relativització que, agafat en el seu vessant més extrem, pot arribar a semblar d'un d'egoïsme displicent, però la conversa posterior afegeix matisos que crec necessaris incloure, perquè resultaria injust agafar-se, només, al sentit final de la frase sense contextualitzar. El físic i home de fe, el que confia més en l'ésser humà que en el gènere humà, el que no espera gran cosa d'Espanya, tampoc d'Europa i lamenta la incapacitat de Catalunya per a sumar esforços, baixa del cosmos per a mullar-se en la quotidianeïtat amarada d'unionisme i sobiranisme. I ho fa sense por al què diran, des de la llibertat absoluta de no voler convèncer ningú sinó només de dir el que pensa. I punt. El pròleg de L'Avinguda i el laberint. Poemes sobre Catalunya i Espanya és, en si mateix, un petit assaig perfectament desvinculable de la lectura poètica. Una declaració d'intencions que es vol racional, i que s'expressa des d'un positivisme avui esgotat per l'esforç d'intentar conciliar allò que l'evidència s'entesta a demostrar que és irreconciliable. Els deixo un paràgraf: "Si Espanya fos repensada en profunditat, no seria pas absurda la possibilitat de romandre-hi -com a mal menor o potser amb entusiasme qui sap-, però les possibilitats d'això son tan remotes i el retrocès tan evident que pensar-hi massa és una pèrdua garantida de temps i d'energia, i un malbaratament d'il.lusions".

Una realitat paral.lela, nascuda de l'atzar, és la que presenta, a través d'un discurs construït a base de retalls de cartelleria urbana, Jacques Villeglé a la fundació Stämpfli. I està carregat d'interès encara que, d'entrada, impacti per situar-se hors-norme. I més enllà dels Affiches Lacérées, a l'espai 3 del mercat vell els alfabets socio-polítics demanen una mica més a l'ànima del visitant: una juguesca a cop de tipografies exquisidament dibuixades, que amaguen explícites, i a voltes antagòniques combinacions simbòliques. Daniel Giralt Miracle fou precís en el seu elogi: els Stämpfli han aconseguit una fita que Barcelona envejaria... Està tot dit.

Dimecres, 20 de novembre
Qui diu que la política desencisa? Armand Paco vol ser alcalde. I ho diu sense embuts: “ja m’agradaria ja ser alcalde del poble. Jo crec que ara estic en disposició de dir que m’agradaria ser alcalde”. Ja els vaig comentar fa temps que la història de qui fou arraconat de la llista del 2011 tenia un punt del me’n vaig però tornaré de McArthur. No es pot negar que l’ex-regidor socialista, i avui militant ras, és dels que té respostes per a tot, i projecta una imatge de persona convençuda del que diu i de com dir-ho. Des d’aleshores, Paco busca un lloc on encaixar en el nou trencaclosques del partit. I és difícil perquè els criteris d’actuació d’avui no s’acosten als que ell defensa exercint el pressing crític des del grup Sitges progrès. Paco té la sensació que els socialistes s’han passat bona part de la legislatura assumint el rol d’ase dels cops, i no el d’una fiscalització al govern que hagués volgut més explícita i beligerant, i no tant naïf i arronsada. Li costa assumir el pacte sobre el pressupost del 2014, i que el PSC hagi estès la mà a qui considera que li ha mossegat en més d’una ocasió. Quan li pregunto si CiU podria utilitzar el mateix argumentari en referència a l’actitud en el passat del principal grup de l’oposició en el present, ell creu que no. Fa un any i mig, la candidatura de David Garcia a la secretaria de la secció local aconseguí la victòria sobre la seva. Ara, Armand Paco espera unes primàries que li permetin lluitar per la candidatura del PSC a l’alcaldia. No té l’empatia de Ricard Vicente, i Vicente no té la seva munició verbal. Tot no es pot tenir. Mentrestant, la direcció del partit no li ha fet cap comentari sobre l’article publicat a l’Eco, quelcom que també és interpretable....

Giro full amb dos exemples sobre la difícil relació entre el soroll i el descans, o el soroll i la calma, o el soroll i la pau, si volen. El nivell de soroll sempre serà mesurable objectivament. La percepció del soroll mai no ho serà. I aquesta és una equació que cal tenir en compte a l'hora d'acostar-se a un assumpte on hi juguen elements de sensibilitat intangibles. Tothom té clar que s'ha de poder conciliar el descans veïnal amb l’activitat dels locals d’hostaleria o lleure.  Els conflictes amb les denúncies que han rebut per sorolls el restaurant El Vivero i el bar Soho tenen tres punts en comú destacables. Primer: ambdós reconeixen que, inicialment, hagueren pogut fer millor les coses per a minimitzar les possibles molèsties als habitatges de l'entorn. Segon: ambdós afirmen categòricament que, avui, compleixen la llei de forma escrupolosa i que els agradaria, perquè no en tenen aquesta percepció, que el mateix zel que les autoritats han tingut amb ells per a que la complíssin fil per randa, es tingués amb la resta d’establiments, es rebin queixes veinals o no. En definitiva, que la norma ha de ser igual per a tots. Finalment: ambdós creuen que Sitges ha de poder plantejar-se què vol per al seu oci nocturn, i quines possibles càrregues o incomoditats està disposat a assumir per a fer viable un model que, avui, és una de les poques sortides possibles en un panorama de crisi, del qual la vila només en pot sortir a cop dels ingressos del turisme. Hi afegim a aquesta conjuntura que estem davant d'un sector poc gremial i molt atomitzat, on regeixen les lleis de la competència i de l'oferta i la demanda sense contemplacions, i ens quedarà un panorama difícil de reordenar o estructurar. Volem i dolem, i ja hem quedat al paràgraf anterior que tot no es pot tenir.

I acabo felicitant Valen Mongay, Joan Tutusaus, Lolita Vilalta i Àngels Andreu. Deixo l’agulla enfilada fins que arribi el moment d’explicar-los una nova nit de premis Sitges d’aquí dues setmanes....

dijous, 14 de novembre del 2013

Crònica local
Eco de Sitges, 15 de novembre




Anem..... tirant


"Anem bé"

Miquel Forns, 7 de novembre



Quan un polític diu que anem bé, més d'un posa en guàrdia l'ànima, perquè no sempre l'anem bé del qui mana correspon a la mateixa percepció del qui és manat. Però l'alcalde té motius, més enllà de l'ecumenisme polític que ha beneït l'aprovació inicial dels pressupostos i les ordenances fiscals del 2014. El festival de cinema ha estat un èxit de públic, com la tapa de l'any, i la Generalitat sembla que es desperta i torna a licitar la redacció del projecte de l’escola Agnès de Sitges, aplicant un modus operandi molt propi de l’administració hi hagi crisi o no: enlloc de demanar que es modifiquin els plànols existents per adaptar-los a la nova realitat que suposa passar d’un centre de dues línies a una, el govern de Catalunya prefereix llençar-ho tot a l’aigüera i pagar 300.000€ per a que es redacti tot de nou. I ens queixem que no hi ha quartos. Sigui com sigui, entre les bones notícies també s’hi pot afegir que, definitivament, les obres de la biblioteca començaran al gener, i que a les dels museus s’hi han trobat un seguit de restes arqueològiques de notable valor, de les quals un anell d’or de l’època romana n’és la peça més cridanera. Per tant, entre una cosa i l’altra, Forns pot agafar-se a allò que tots els polítics desitgen per a treure el cap per damunt de l’aigua, no sense parar compte a episodis de seguretat ciutadana que preocupen, o als resultats de l’auditoria de l’hospital. D’una manera vetllada, l’alcalde confirma que les taxacions fetes demostren, en major o menor mesura, que en el seu moment es varen vendre immobles per sota del preu de mercat: A mi em consta que realment no hi ha hagut cap sorpresa en l’auditoria –diu- que allò que va conduir a la situació de crisi en el patronat ho han confirmat les auditories... Veurem com es reacciona davant l’evidència. Mentrestant, l’home pragmàtic, Jordi Mas, deixa unes consideracions sobre l’ètica i l’estètica en l’exercici de la funció pública. Arran de l’informe de la comissió jurídica assessora que dóna la raó a l’Ajuntament davant dels 22 contenciosos administratius interposats per sengles empreses del Gremi d’Hostaleria, a qui la institució va demanar un cop de cap l’any 2003 per a poder aplicar la nova normativa de gestió dels residus, el regidor d’hisenda reflexiona sobre fins a quin punt cal creure en la paraula dels càrrecs públics, si no està fonamentada sobre el paper i avalada pels mecanismes administratius reglamentaris.... Interessant plantejament aquest, que travessa les promeses de campanya electoral per a ficar-se en el dia a dia de la relació entre polític i ciutadania. Una càrrega de profunditat en la línia de flotació de la confiança i de l'statu quo establert. Ens podem creure la paraula donada per un regidor a peu de carrer? Si? No? Depèn del regidor? Depèn de la paraula? Depèn de qui la creu? Agraeixo la sinceritat pragmàtica de Mas, tot i que diria que no ajuda a enfortir la ja malmesa percepció que la ciutadania té de la classe política.... Com deia Capri que deia Rusiñol: I més val creure perquè es necessari creure i desgraciat del que no creu perquè prou feina té en creure que no creu.


Dijous, 7 de novembre. Matí
Les 3100 farmàcies de Catalunya cobraran els endarreriments el 20 de novembre. Vatua l’olla amb la data....Cobraran, si Déu vol, el que se’ls deu de novembre i desembre del 2012 i del maig d’enguany. Poc en queda del temps en que ser farmacèutic era garantia de futur, i de la picaresca de molts ciutadans d’omplir la farmaciola a costa dels diners de tots i d’un sistema que no exercia el control que calia perquè no venia d’una mica. Avui, aquest servei essencial en mans privades viu el que viuen la majoria d’autònoms i petites empreses del país, convertides de facto en entitats de crèdit de l’estat o la Generalitat, que a la vegada els fregeixen a impostos. Hores d’ara, confessa el farmacèutic Ramon Benazet, si algú intenta col.locar una farmàcia com a negoci ha equivocat l’objectiu. Les farmàcies estàn en situació de supervivència. D’aquí que, per a cobrar aquests endarreriments, no només han hagut de desistir de contemplar els interessos de demora, sinó que, a més, han hagut de retirar qualsevol acció judicial oberta contra l’administració, en el que podria considerar-se un xantatge en tota regla. Ningú no sap què passarà amb els cobraments pendents a partir de setembre, ni com afectarà la normativa europea que, des del març del 2014, exigirà als estaments públics pagar en un termini de 30 dies, o de 60 en el pitjor dels casos. Aleshores, s’obrirà un altre meló. Benazet exposa una dura hipòtesi gens descartable. Què passarà el dia que vingui una jubilada que cobra una pensió de 400€, necessiti una medicació per aquest valor, i se li hagi de dir que si no la paga no se la podrà endur perquè el farmacèutic ja no pot assumir el que l’estat o la Generalitat no assumeix en temps i forma?

Vespre
Darrere el vernissatge que acompanyà l'acte al Miramar, hi deuen haver les raons del desembarcament de la plana major de la Sociedad de Tasación, prèvia publicitat a la primera pàgina de la secció de política de La Vanguardia, que no és qualsevol cosa. Ara que hem bescanviat les agències immobiliàries per les botigues de cigarretes electròniques o els forns de pa en les seves múltiples variants, es poden quedar amb dos conceptes. Primer: a Sitges la vivenda no s'ha devaluat com s'ha devaluat arreu. Segon: la vila continua generant un poder d'atracció pels compradors amb possibles, o pels qui volen moure diner. Recorden? No estem davant d'una cançó nova. Malgrat que la darrera dècada ha vist néixer alguns dels paisatges urbans més nefastos de la història, Sitges, com aquell anunci del pa de motlle que deia que ho aguantava tot, encara conserva l'encant i és una plaça forta en el trasbalsat mercat immobiliari, que treu el nas ara que els de dalt diuen que la macroeconomia remunta, i que la recuperació és un fet. D'aquí que la primera destinació del gremi de taxadors -aquells que quan la bombolla s’inflà es varen fer un tip de mirar pisos en 10 minuts cobrant la feina a preu d'or- hagi estat la nineta dels ulls del suposat totxo de qualitat. El discurs, vestit de xifres ben amanides i previsions de futur difícilment garantibles, porta una intenció induïda relacionada amb el creixement potencial del mercat de vivenda nova que el municipi pot oferir, i en conseqüència, amb la diguem-ne necessitat de fer pisos per a reactivar el que sigui. Així, l’estudi conclou que hi ha terreny per a la construcció de 1012 vivendes només amb la llicència d’obra a la mà, d’altres 2514 es podrien construir en zones on hi ha el planejament aprovat però pendent de gestió, i encara se n’hi podrien afegir 346 en indrets on hi ha reserva potencial de sòl. A grosso modo, 4000 pisos construïbles de bell nou que –en el millor dels tres escenaris que es proposen- el mercat podria assumir en 30 anys si les coses van bé, i en 79 si no hi van. Sense quantificar-los, a partir d'una mostra presa d'un grapat de promocions, el document es refereix a l’existència d’un 40% de pisos nous pendents de vendre i no fa referència al parc d’usats. M’agafo, doncs, a les dades de l’INE del 2011. Aleshores Sitges tenia 28.142 habitants i 19.155 habitatges. D’aquests, el 64% (12.240) es consideraven habituals i el 23% (4.466) de segona residència. El 13% restant (2.449) estaven buits, o pendents de venda o lloguer. Per tant, fa dos anys a Sitges encara li quedaven gairebé 2500 habitatges per ocupar. Algú creu que en falten de nous?

dijous, 7 de novembre del 2013

Crònica local
Eco de Sitges, 8 de novembre



Records en nylon, Filomatic, Mirinda o Fundador.


Reservo unes interessants declaracions per la setmana que ve, mentre enfilo un agraït i benvingut parèntesi costumista tot aprofitant les paraules del pròleg per a la segona edició de l’Abans, la col.lecció de fascicles que surt al carrer avui. És obligat, però, aturar-se un moment per a constatar la importantíssima repercussió que ha tingut arreu el concurs de La tapa de l’any. Les tapes son tendència, i s’estan convertint en la versió de butxaca de l’alta cuina. Així s’ha sabut veure per part dels organitzadors que, amb l’apadrinament de la cervesera Damm –notícia aquesta setmana per un assumpte menys edificant- han bastit un esdeveniment de primera, d’aquells que per un bon grapat de raons poden enorgullir al sector de la restauració sitgetana i a la resta de mortals, per haver sabut oferir una imatge de qualitat i projectar-la i valoritzar-la arreu. Felicitats a l’equip del Cable pel premi a Buscant Nemo, i per haver sabut perseverar en la seva iniciativa al costat del gremi d’hostaleria, i també a tots els establiments que hi han posat els esforços per a aconseguir-ho. Una gran història, sens dubte.

Per bé o per mal, els fets que marquen la història mai esdevenen neutrals als nostres ulls, sinó, probablement, no la marcarien. El 1959 Franco inaugurà El Valle de los Caidos, i el 1979 se celebraren les primeres eleccions municipals de la restaurada democràcia. Vet aquí la forquilla cronològica en la qual es mou el segon volum de la col.lecció L'Abans, novedós pel que suposa el fet de retrobar una població ja abordada amb anterioritat en el mateix projecte editorial. Amigues i amics lectors, benvinguts a l'època daurada de la república independent de Sitges. La que desafiava les normes establertes de la moral i del decòrum a cop de bikini i Carnaval de fardo, i la que intentava fer els ulls grossos a l'ordre imperant sota la bandera del cosmopolitisme. La del color enlluernador a les postals i la dels menús amb entremesos de primer, pijama de postres i paella i sangria sempre. La del comiat de la orquestra Mozart i Los íberos del jazz i l'arribada de la generació dels Ricky's i companyia. La dels Corpus multitudinaris i els naixements dels festivals de cinema i teatre, o del ral.li de cotxes d'època. La que anirà tancant les fàbriques i tallers de sabates i enterrant la vinya, per apostar sense embuts pel turisme de la Fritidsresor. La república independent de l'eterna construcció del Calípolis, els grans festivals de jazz, les nits del primer Pachá, el Galaxy, el Number One o el Yuca. La del Flamenco show, les patacades en acabar el concert de Raimon, i el tancament del Rialto. La de la reforma del Retiro i els cafès amb taules de fòrmica i cadires d'skay. La que inaugurarà el Maricel de Mar i contemplarà admirada a castellers i falcons. La de les entrades de grallers enyorades... La que s'escandalitzarà davant d'un projecte de port esportiu als peus de La Punta, però farà els ulls grossos davant d'urbanitzacions que foren preludi d'un futur ple de totxo. La que tenia de veïns a prohoms de la colònia i presentava reinas de la vendimia que sortien a l'Hola!. I el que em deixo, que és molt. Una república independent plena de contradiccions a l'hora de decidir el camí de futur que volia seguir, i plena de grans moments protagonitzats per la gent que, entre el 600 i el 127, entre Bonanza,  l'Un, dos, tres i Heidi, entre el Cola-Cao i els Bucaneros, o entre el plan de desarrollo i l'arribada de Tarradellas, vàren ser testimonis de dues dècades de canvis imparables en el marc de l'inefable, però efectiu, Spain is different de Manuel Fraga.

S'enyoren? No s'enganyin. Sovint, el pas del temps juga a favor dels bons records, i acostuma a escombrar els dolents. De no ser així no viuriem tranquils. En qualsevol cas, i des de la perspectiva d'avui, es pot assegurar que a la majoria dels qui comencin aquest segon volum de L'Abans els abordarà, en algun moment o altre, una certa sensació d'autenticitat perduda, que pot ser passatgera en el millor dels casos, o al llindar del trauma si es troben vostès en el grup de les ànimes sensibles. I no perquè aquest sentiment no pogués estar present quan es fullejaven les pàgines de l'edició anterior, sinó perquè aquí els referents gràfics es mostren amb una proximitat cronològica i emocional que frapa. En els darrers vint anys Sitges ha canviat més que en tota la segona meitat del segle XX. I aquesta evidència, que ha donat els resultats desiguals propis de la incapacitat de controlar un creixement empès per la llei del mercat, no sempre és fàcil de païr quan s'estableix una comparativa visual, encara que puguin relativitzar-se les conseqüències d'aquesta evolució, o involució per a alguns. I en aquesta sensació, que gairebé puc assegurar que viurà el lector del segon Abans, penso que hi tenen molt a veure dos aspectes fonamentals que aporta l’edició d’enguany respecte de la seva predecessora.

El primer, i bàsic, és la voluntat de tractar un període històric del qual molts en podem recordar quelcom. Per damunt de tot, estem davant d’un llibre generacional per genètica. Els qui tenien 10 anys el 1959 ara en tenen 64, i els qui en tenien 10 quan Tarradellas va anunciar el seu memorable ja soc aquí! ara en tenen 46. Per tant, el ventall de públic identificat amb allò que es veu i s’explica és, per raons òbvies, molt més gran que el que podia identificar-se amb el Sitges més allunyat en el temps, que ocupà les pàgines del primer Abans. I la segona característica que fa especialment atractiva la història que em plau presentar-los, és l’exhaustiu material gràfic de tota mena, que ha estat recuperat per a la ocasió, i hàbilment explotat pels responsables editorials de l’obra, a través d’un atractiu disseny de pàgines, que juga amb fotos, reproduccions de cartells, anuncis publicitaris, postals, objectes i elements promocionals de tota classe i condició, que han pres la major part de l’espai disponible per mèrits propis. No estem, com tampoc estàvem aleshores, davant d’un llibre d’història. No tindria cap sentit plantejar un projecte així des d’un criteri estrictament historiogràfic. Amb l’eficàcia demostrada en multitud d’encàrrecs, Roland Sierra desgrana una crònica solvent en el contingut, entretinguda en la intenció i clara i estructurada en la forma. Perfecta per acompanyar un rosari d’imatges que molt sovint parlen per si soles. En aquest sentit, la utilització del fons fotogràfic de l’Institut Cartogràfic de Catalunya, amb la incorporació en alguns dels capítols d’impressions a quàdruple pàgina dels originals de gran qualitat que en el seu dia captaren algunes de les empreses especialitzades en fotografia aèria més importants de l’època, permet oferir panoràmiques incomparables i mai vistes de la costa sitgetana des de l’aire, mereixedores d'especial atenció. El llibre aprofita, doncs, el llegat d’una època en la qual, i malgrat que la compra de rodets estés reservada a esdeveniments d'especial importància particular o popular, el color es començà a escampar poc a poc per revistes, àlbums de cromos i revelats fotogràfics, fins a arribar, coses del destí, a la televisió arran de la mort de.... Franco.

Ja va quedar clar en el primer volum que l'Abans no és un llibre de tauleta de nit. Exigeix espai i, si molt m'apuren, demana una lectura compartida si es vol gaudir com cal. Es tracta d'això. D'enfilar un imaginari de records complementaris inesborrables.