dijous, 27 de juny del 2013

Crònica local
Eco de Sitges, 28 de juny






Reflexions sobre la rebotiga


Sobre la taula la memòria de l'any 2012 de la fundació Ave Maria. Publicada, circumstàncies obliguen, en un format molt modest, que intueix una difusió més discreta. Malgrat tot, el contingut d'aquest plec de folis demana parar atenció, perquè, d'alguna manera, també representa un baròmetre fidel de la difícil cojuntura actual. Aquí van algunes xifres, darrere de les quals hi ha persones. L'equipament serveix a gairebé 60 residents, que provenen de Vilanova, Barcelona, Ribes, Vilafranca, Sitges i, en menor quantitat, de poblacions del cinturó de la capital catalana, i son atesos per una plantilla superior als 60 treballadors. Al sentit final de la fundació ja fa temps que s'hi afegiren un ampli catàleg de serveis, entre els quals, obligats per la cojuntura, han pres especial rellevància els destinats a ajudar a les persones majors de 55 anys, veïnes nostres, amb discapacitat, sense familia i sense patrimoni. S'han resolt dos casos de desnonament per deute hipotecari, s'ha avançat en la possibilitat d'obtenir pisos de lloguer per a adequar-los a les necessitats d'aquest col.lectiu vulnerable i, en coordinació amb els serveis socials de l'Ajuntament, ha pogut establir-se un conveni amb "La Caixa" per a la cessió de sis pisos a La Plana Est. Tot plegat per a avançar en un camí que té d'altres objectius de major volada, com la creació d'un centre d'alt nivell -que pretenen altres municipis i que Sitges s'hauria d'espavilar si no vol que voli- destinat a la investigació de programari destinat a robots humanoides que es dedicarien al suport de persones discapacitades en les tasques casolanes bàsiques. El que en aquest àmbit podran fer les màquines en el futur, té quelcom de miraculós i trascendent que se'ns escapa. Finalment, hi ha un projecte per a reconvertir la masia de Can Vinyals -aquella que fou motiu de bescanvi per l'alçada de l'hotel de l'avinguda Sofia- en una petita residència per a discapacitats amb tots els serveis. El passat mes de març s'entregà tota la documentació a l'Ajuntament, inclosos els plànols del projecte, però no hi ha hagut senyals de vida fins ara. Precisament, el balanç del 2012 es mostra molt decebut amb els responsables municipals, a l'hora de valorar la voluntat d'executar acords de ple importants per a la fundació. El paràgraf és prou clar a l'hora de fer referència implícita a aquell terreny de Vallpineda perpètuament pendent de desbloquejar, i que, en principi, també estava destinat a residència. El passat Nadal els responsables de la institució es planyien. Ha passat mig any i el plany continua: "En aquest aspecte, hem estat molt desafortunats amb els responsables del municipi. Durant anys hem esperat infructuosament cessions de terrenys aprovades en ple municipal, i que mai s'han produït. Això ha provocat demores en els nostres projectes i pèrdues de subvencions pel poble, restant oportunitats de noves ocupacions a joves de Sitges. (...) Aquest apartat figura en la memòria 2012 com a justificació de 'projectes no realitzats' amb l'esperança que els lectors de la memòria tinguin més capacitat d'influir en les nostres autoritats que nosaltres mateixos". Queda dit, de nou.

Dijous, 20. Vespre
Per un moment m'ha vingut a la memòria la inauguració del Dolce Sitges l'any 2004, i en especial l'actitud d'Andreu Bosch, que aleshores, tot i ser membre del primer consistori Baijet, es negà en rodó a assistir a la cita per un assumpte d'ètica insalvable que no podia pair. Ha passat una dècada des que fou engolit el molí de Miralpeix per una obra prou qüestionada i acaba d'inaugurar-se, sense grans anuncis ni publicitat, una altra obra no menys controvertida: l'hotel de l'Avinguda Sofia. No em facin dir com és per dins perquè no l'he vist. Si algun dia el destí decideix ésser més benèvol que les invitacions protocolàries ja els ho explicaré. Mentrestant, la pau sembla haver arribat als no-balcons de l'establiment, després de les baralles judicials, i les fotografies des de la talaia de la terrassa, replicades a través de les xarxes socials, respiren aquell clima de conciliació políticament correcta, pròpia dels qui s'han esbatussat als despatxos i avui brinden amb cava una mica salpebrat d'aquella hipocresia subjacent en més d'un somriure impostat per les circumstàncies. Només una mica salpebrat d'hipocresia el cava, tampoc massa, perquè cada càrrec té la seva càrrega, i el mon és ple de servituds i petites obligacions necessàries quan cal servar les formes i el quedar bé. D'aquí que les imatges esdevinguin, per raons òbvies, molt interpretables, mal que sigui per exercitar la xafarderia d'intentar saber qui hi ha anat i qui no, o qui s'ha fotografiat amb qui, en postura ociosa i relaxada de copa a la mà. Òbviament, l'enlluernadora vista que es percep des de dalt no és la mateixa que la contundent, i incompensable, perspectiva a peu de carrer, però em quedo amb la edificant imatge d'aquest acte de contrició entre ambdúes parts antany enfrontades. Ara bé, comptat i debatut, potser hagués preferit que es mantinguessin els balcons, a canvi de no haver d'acceptar la desquiciant i hortera il.luminació nocturna de l'hotel. Un veritable gol en pròpia porta dels gestors públics.

Dissabte, 22. Nit
Se sigui o no militant del procès independentista, o fins i tot de la consulta pel dret a decidir, és innegable que a pocs llocs de Catalunya l'estelada de l'assemblea lluirà com va lluir a la Fragata, amb l'impagable entorn d'una nit de lluna plena. Històricament, la postal ha demostrat no fallar com a escenari natural de qualsevol causa, sigui ideològica, lúdica o tradicional. I aquest cap de setmana no fou l'excepció. Notable assistència -que no multitudinària- a la puntualíssima encesa de les gairebé 2900 espelmes col.locades amb tiralínies en perfecta disposició. Si tot a Catalunya funcionés de manera tan organitzada com la iniciativa del passat dissabte poden donar per segur que no haguéssim arribat a tenir l'aigua al coll ni a plantejar la independència des de la ruïna econòmica. Això sí, la segona equipació del Barça, la de la senyera, ja és ben present als top manta del carrer Parellades....

Diumenge, 23
En el marc dels debats televisius sobre la realitat comarcal de Catalunya que periòdicament organitza el diari Ara al seu web, se'n pot trobar un de molt interessant dedicat al Garraf, moderat per Mònica Terribas, i amb els testimonis de l'alcaldessa de Vilanova i la Geltrú, Neus Lloveras, el periodista Bernat Deltell, el president de l'ADEG, Xavier Cardona, i el restaurador sitgetà i president d'Slow food Garraf, Valen Mongay. El titular de la informació està carregat de sentit comú: La marca Garraf no ven -una veritat com un temple- i el sots titular no es queda curt quan defineix el principal problema del territori vinculant-lo al fet de tractar-se d'una comarca artificial. No hi ha sentiment de pertinença al Garraf. Sí al poble en concret. El repte no és altre, segons els convidats, que retrobar la força del gran Penedès, continuar apostant pel turisme que depassi el concepte de sol i platja, i valorar els productes de proximitat. Caldrà superar molts obstacles. Des de la ressaca dels estralls del boom immobiliari, a la pèrdua de teixit industrial, o l'omnipresent preu abusiu dels peatges....

I tres bones notícies per acabar. N'hi ha, no ho dubtin. Les entitats esportives no hauran de pagar per a l'ús de les instal.lacions municipals, les platges acaben de rebre una aportació de sorra d'urgència, i el festival de cinema ja genera expectació....

dijous, 20 de juny del 2013

Crònica local
Eco de Sitges, 21 de juny


Voler i doler... quan no hi ha diner


"Sitges: marassa pels de fora, madrastra pels de dins"

Oriol Nebleza Raventós
8 de juny


He donat voltes a aquesta frase, penjada a Facebook i rescatada de pressa i corrents abans no fos engolida i oblidada per la compulsiva activitat de la xarxa social per excel.lència. És irònica i brillant. Sintètica. Abstracta. Lapidària i definitòria d'unes sensacions que no son noves, però que tornen cada cop que la vila s'enfronta a les primeres multituds del fort de la temporada amb un cert esperit contradictori atiat per les circumstàncies. Enrere queden les èpoques glorioses del Playa de oro i els souvenirs cañí per a posar sobre els televisors o penjar les claus al rebedor. Avui, aquest Sitges d'establiments reconvertits per uns dies a la causa del Pride -alguns per convicció, d'altres per interès-, que permet sense despentinar-se un inusual i petit castelldefoc a la mitjanit d'un dia feiner, o que es debat sobre si -darrera de la festa i del bon rotllo general- a la gaypride es podien veure algunes estampes en horari d'antiga rúa infantil que molts demanarien mesurar en un altre context, viu, sovint, a cavall entre allò que necessita i allò que voldria. Enmig de la perversa dualitat entre el que s'està disposat a acceptar o a rebutjar per mor dels legítims beneficis econòmics o del retorn en imatge promocional. Així vivim. Temptejant els límits entre el benefici privat i el col.lectiu. Entre la llibertat absoluta que permet l'espai privat i el respecte a la convivència col.lectiva i a les sensibilitats particulars que exigeix l'espai públic. Entre la pressió de les multituds atretes per la imatge d'un poble en estat d'oci i promoció perpètua, i l'obligació de ser condescendents -resignadament condescendents de vegades- amb les inevitables càrregues que això comporta. És el nostre destí, la balança sobre la qual intentem mantenir un equilibri impossible però desitjable, entre la tolerància i la intolerància. La línia molt fina i indelimitable per la seva condició de subjectiva, que es dibuixa sobre una evidència: agradi o no, no es poden satisfer els drets de tothom, sense perjudicar els d'algú. I encara menys els desitjos, els gustos o l'ètica de cadascú. La secció constata, en qualsevol cas, un sentiment de greuge comparatiu per part dels qui creuen que Sitges mostra més laxitud amb les activitats destinades a la promoció del nostre aparador, que no pas amb les que neixen des de la nostra rebotiga.....

I donem les gràcies a la barana Westminster que, almenys en l'àrea on ja ha estat col.locada, ha aconseguit foragitar amb subtilesa i elegància part dels incívics que envolten el Greco. Ara queda acabar d'encerclar el perímetre enjardinat del monument i creuar els dits mentre es desitja que la solució funcioni, atès el fracàs de l'inefable rètol dels 750€.

Dimarts, 11 de juny
"La ética tiene que estar por encima de lo material", afirma des de la convicció l'eminent cardióleg Valentí Fuster, director general del centre cardiovascular Mount Sinai de Nova York. Bona frase pels temps que corren. I difícil d'aplicar. A les meves mans, i agraeixo l'obsequi, El círculo de la motivación, el llibre que el metge ha escrit amb la col.laboració de la excel.lent periodista sitgetana Emma Reverter, i on s'hi exposen un munt de reflexions molt interessants, nascudes de l'indiscutible experiència professional i personal del protagonista, i   emmarcades en aquell positivisme de manual d'autoajuda tan propi de la cultura nordamericana, que el doctor compensa amb la recreació de moments difícils que li exigiren posar els peus a terra, reflexionar i avançar. Hom acaba convençut de la necessitat de discursos així, que, obertament, reneguen de les concepcions de la vida basades en la superficial, hedonista i enlluernadora ambició per l'èxit professional i el reconeixement social, sense comptar amb el valor dels intangibles emocionals. Condensa el sentit final de l'obra una frase de l'arquebisbe de Rochester Fulton Sheen, que Valentí Fuster es fa seva: "Si no vivim com pensem, aviat començarem a pensar en com vivim".  

Dissabte, 15 de juny. Matí
Un trio d'exposicions que paga la pena. Al Miramar les dues primeres. A la planta baixa l'antològica dels quatre germans Albors, comissariada per Beli Artigas, ara en plena tasca de recopilació de Serranos. La multitud que s'aplegà al vestíbul durant la cerimònia inaugural demostra que la nissaga és a parts iguals apreciada en el vessant artístic i estimada per el vincle sitgetà de les seves obres. Des de les fotografies d'en Jesús, a la descoberta d'un grapat de sensacionals pintures d'en Jordi, passant per l'esperit més cartesià de l'Agustí i l'optimista vitalitat d'en Lluís, el conjunt demana una visita pausada, durant la qual el visitant tindrà l'ocasió de desempolsegar un munt de records bonics. I al pis de dalt, al costat d'altres troballes destacables, llueix en una vitrina ad hoc la mandíbula de Neandertal de la cova del gegant, que mossèn Santiago Casanova va descobrir fa 60 anys, i que la resta de mortals començàrem a valorar arran de la visita a l'arxiu històric dels arqueòlegs Joan Daura i Montserrat Sanz. I els estudis certifiquen que la peça té 52.300 anys, i una vàlua incalculable per la seva singularitat. Aquell individu va viure en un indret no engolit pel mar, envoltat d'un prat d'extensió quilomètrica, on hi campaven hienes i cavalls salvatges... Molt abans que Altamira, molt abans que gairebé tot. Molt abans que Sitges es digués Sitges.... Valgui el que s'ha aconseguit i s'està aconseguint saber, per tot allò que no arribarà a saber-se mai.

I la infatigable i amabilíssima amfitriona Àngels Pí ha aconseguit portar a casa seva al Fortuny de petit format. Fins al 5 de juliol la galeria Àgora 3 presenta  Homenatge a Fortuny, una mostra que recull part de les obres exposades a Valladolid a començaments del 2013, i que ja s'havien exposat a casa nostra el 2004, corresponents a la col.lecció de la vídua de l'artista Cecília de Madrazo. Al costat de la colossal batalla de Tetuán, motiu d'una important iniciativa al MNAC, el Carnaval al Corso de Roma té una mida infinitesimal. Una filigrana en tamany postal, ampulosament emmarcada, i acompanyada d'una bona col.lecció d'esbossos preparatoris de l'autor de La Vicaria. Joies en miniatura....

Tarda
A Marganell, el petit poblet de 400 habitants als peus de Montserrat d'on surt bona part del mató que es ven al monestir, la Unió Esportiva Sitges va aconseguir capgirar un marcador advers i guanyar la promoció d'ascens a segona catalana.  Al capdavant de l'equip Manel Rodriguez, l'home a qui el destí, d'una manera cíclica, ha col.locat a la banqueta del Sitges en èpoques de crisi. Un supervivent amb la motxilla plena d'experiències que, ara, també han servit per a conduir un equip que ha destacat pel seu joc, segons diuen els que hi entenen. Durant la propera temporada, a Manel el fiscalitzaran en una plaça complicada. I Jordi Serra tampoc no ho tindrà fàcil. L'esperit del seu pare l'observarà cada quinze dies des de l'altre costat de les graderies d'Aiguadolç com si el temps no hagués passat..... Sort als dos.

Bona revetlla!

dijous, 13 de juny del 2013

Crònica local
Eco de Sitges, 14 de juny


L’elefant blanc en liquidació

La comissió jurídica assessora, ja saben aquell òrgan consultiu del govern de la Generalitat que revisa d'ofici actes administratius, reglaments o contractes de l'administració de la Generalitat i de les administracions locals, i que vàrem conèixer arran del pronunciament sobre l'adjudicació de la reforma de la reforma dels museus, va emetre un extens dictamen de 28 pàgines, datat el passat 23 de maig, que conclou així: "s'informa desfavorablement sobre la revisió d'ofici de l'acord del ple de l'Ajuntament de Sitges, de 19 d'abril del 2010, relatiu al contracte d'arrendament per a ús diferent del d'habitatge, signat entre l'Ajuntament i 'Sitges Reference centre d'oficines, S.A' (...) i a la signatura del contracte de 22 de juliol de 2010, que formalitza aquest contracte". Amb la decisió dels juristes es tomba, de facto, una de les possibilitats que tenia l'Ajuntament d'evitar pagar l'enorme quantitat de lloguer pendent de l'edifici Sitges Reference. Abans de seguir, val la pena agafar els números absoluts sense cataplasmes. Tal com raja. El setembre del 2012, i d'acord amb la valoració feta per l'administrador concursal, el cost mensual de l'edifici s'elevava a 64.847,51€ i l'Ajuntament devia aleshores en concepte de lloguer 771.058€, havent de satisfer unes quotes mensuals de 36.931€. A aquestes xifres caldria afegir la indemnització per desistiment del contracte, estipulada amb la meitat de cada mensualitat fins arribar a l'any 2020. O sia, prop de 70 quotes de 18.465€, mes amunt mes avall. No cal que agafin la calculadora. Surt una xifra desorbitada que només una esforçada negociació pot salvar en part.

Despullada de context, la informació fa tremolar, si no fos perquè ens podem agafar al consol dels ximples que és, en el fons, pensar que de totes les solucions de futur per al Reference no n'hi ha cap que passi per no pagar. Cap surt de franc. Ans al contrari. Gairebé els diria que es tracta d'escollir entre pagar molt, i pagar moltíssim. D'assumir el mal menor d'un mal major. En l'arena política -poc donada al pragmatisme i si a la defensa de posicions monolítiques que els manuals obliguen a mantenir fins al final- s'han trobat dues estratègies oposades, defensades amb força per l'equip de govern i per el PSC. Els socialistes han fet valer sempre la necessitat de recapitalitzar la societat, en base a la justificació de l'actual funció de l'immoble i al convenciment de no voler deixar perdre un (futur) patrimoni públic que, per altra banda, exigeix una despesa que pocs analistes definirien com a sostenible. I el govern ha apostat, tot i la delicada posició de la casa gran en aquest trencaclosques, per acabar amb una història que consideren del tot inviable, assumint-ne les conseqüències, que no son poques començant per les jurídiques…. Un petit salt mortal sense xarxa, i amb revessos judicials, que s’ha afegit a un context kafkià. Vet aquí una societat declarada en concurs de creditors i formada, a percentatges iguals, per la constructora Altiare -antiga Proinosa- i Sitges Model XXI, l'empresa municipal d’un Ajuntament, el nostre, que viu ofegat per un draconià pla d'ajust, i que deu a la societat de referència un congo, entre lloguer, deutes a proveïdors i el sursum corda, per no parlar de la hipoteca faraònica que també va inclosa en el gec global. Després d’haver-ne parlat en tantes ocasions, hom arriba a la conclusió que l’únic que veritablement és del poble en el cas del Reference és el deute. Bé, el deute i el terreny que ocupa l’edifici, que l’Ajuntament va donar a compte de la inversió inicial del projecte i que, per tant, el podem considerar pagat, o perdut, o ambdues coses.

El que està clar, doncs, és que tocarà obrir la caixa comuna per a treure bitllets. Quants? En paral.lel a la el.laboració del dictamen de la comissió jurídica assessora, hi ha hagut moviments de toga als despatxos. Per a resumir-ho, perquè cal resumir, la justicia li reclama a Altiare el pagament de 540.000€ pendents de l’aportació inicial al capital de la societat, i, si tot es posa de cara, és probable que, gràcies a la valuosa aportació dels serveis juridics municipals, pugui acordar-se entre la corporació i l’administració concursal, amb el vist i plau de la jutgessa -quelcom impossible fa mesos arran de la demanda interposada vers l’Ajuntament pel propi administrador concursal- una quantitat propera als 600.000€ per a liquidar el concurs, xifra prou allunyada dels dos milions i mig que, entre una cosa i una altra, se li exigien a la institució. Si les converses prosperen, en el marc d'una quitança general que tothom haurà d'acceptar, es donarà el dol del nostre elefant blanc per acomiadat, i l'edifici pot acabar engrossint la llista d'actius tòxics de Bankia.

I la tresoreria municipal té 600.000 euros? Els té més ara que fa un any, però segur que el fet de pensar en haver-los d’utilitzar tal i com estan les coses no és plat de gust. Sense poder assegurar el final definitiu de la història, retrobo una reflexió que ve relacionada amb tots i cadascun dels casos que apel.len, directament, a la gestió d’allò públic. A la ciutadania se li demana, a cop d’esforços impositius, que comprengui l’actual situació financera que pateix l’Ajuntament, i l’òbvia necessitat de redreçar-la. En canvi, paradoxalment, als governants cada cop els costa més respondre a les queixes raonades d’una majoria que pot dir, en veu alta i clara, que no té cap responsabilitat directa en casos com el del Reference, i, es lamenta, carregada de raons, d’haver de pagar per les conseqüències d’aquella “gestión municipal que se nos antoja cuanto menos que arriesgada” com definí la fiscalia provincial de Barcelona en el seu dia. S’imposa, doncs, una reflexió molt profunda, que va més enllà de la militància visceral i exigeix als polítics, del passat, del present i del futur, la màxima ortodòxia en el control de les seves accions.

I el nou administrador de l’hospital és…. Fernando Herraiz. Sitgetà de 42 anys, actual director de planificació comercial del Banc Sabadell i professional de trajectòria acadèmica i laboral envejable. Vaja, que al final s’hi han posat tants esforços en la renovació dels patrons veïnals i de l’administrador que haurà sortit una junta del patronat que, amb el currículum a la mà, potser la voldrien a Sant Pau. Bromes apart, ara comença el repte de debò, de portes en fora i de portes endins. Als nous –que hauran de foguejar-se una mica en les batalletes del micromón social del costumista Sitges quotidià- se’ls miraran amb lupa. Als avaladors del procés també.

I acabo. Mentre molts es debaten a l'entorn de la controvèrsia, l'oportunitat i la decisió final que es prendrà sobre la moció de la recuperació dels topònims tradicionals de la plaça del Pou Vedre i del carrer de la Bassa Rodona, els organitzadors de la Gay Pride viuen en una altra lliga. La lliga de la no crisi. Així ho afirma Lluís Enríquez, ànima de la celebració, tot emfatitzant els valors de la convivència i la tolerància com a senyal d’identitat de la festa, sense deixar de banda el notable impacte econòmic que genera. Queden en un segon terme els conflictes veïnals de matinada… Enriquez es mostra sorprès –i confessa que no hi ha hagut cap intenció- pel cert rum rum que ha creat la contraportada del programa, que publicita una de les activitats amb un emfàtic Viva España! sobre un fons ple d’evocacions vetllades a les caravel.les de Colon, els toros, les flamenques, i a un rosari d'imatges pròpies de l'època gloriosa del Spain is different que perfumava als turistes amb Maja y Maderas de Oriente. Desenganyem-nos, algú deu creure, i no li manca raó, que la Gay Pride també és, sobretot, una màquina de fer diners, i, vist així, els tòpics acostumen a no fallar.

dijous, 6 de juny del 2013

Crònica local
Eco de Sitges, 7 de juny



Flors, violes i plataformes

Per darrere dels gegants i per davant de les nenes i nens de la comunió -on no hi mancaren les núvies sense promès formal i els almiralls sense vaixell- el Drac i l’Àliga sortiren a la processó, amb les seves boques reconvertides en primaverals jardineres curulles de flor per a servir a la representació tradicional i genuïna de la celebració. Una estampa que no ha desagradat com era previsible, però a la qual servidor li costa trobar l'encaix en el desenvolupament actual del seguici del santissim sagrament. Per la resta, aquest ha tornat a ésser un Corpus de mèrit, tenint en compte tots els condicionants. En conseqüència, l'anàlisi ha de prioritzar l'esforç col.lectiu, des del de la comissió proposant activitats complementàries que consolidin un programa que dinamitzi la festa, fins als catifaires, grans i petits, als cultivadors de bonsais, a Frederic Montornés i el seu documentadíssim pregó, i a la gent de la Jove de Sitges. No defujo el posicionament dels qui, amb tota la raó, creuen que el Corpus mereix un Cap de la Vila millor, però està clar que amb un mes de marge, i en el context esmentat, els miracles tenen altres camins.

Dimecres, 29 de maig
Sobre les regles formals que han de regir el desenvolupament d'una protesta no hi ha gran cosa escrita. Llevat dels singulars casos de manifestacions silencioses, per se, una protesta de grup -es destini a exposar un missatge o a aconseguir una reivindicació o a ambdúes coses- acostuma a expressar-se des de la vehemència i una intuïble, o contundent, visceralitat abrandada, representada a través d'aquell llenguatge, gestos, sorolls i expressions pròpies que son conegudes per tothom. Si no fos així, no seria una protesta tal i com la tenim tipificada. Protestar, doncs, és un exercici tant vell com la història de la humanitat i trobaríem un rosari d'invectives més o menys gruixudes suficients per a omplir un diccionari de males paraules. Miquel Forns no és ni serà el primer ni l'últim alcalde escridassat en un acte públic, es digui audiència, reunió de barri o sessió plenària. Fins i tot els diria que en l'escridassòmetre sitgetà del darrer quart de segle, Jordi Serra i Pere Junyent s'enduen la màxima puntuació. Probablement, això no consoli ningú, perquè les escenes tensionades mai son edificants de veure, per bé que ajuden a contextualitzar els escenaris inherents a l'exercici de la gestió pública quan van maldades. I vagin a saber si alguns dels qui escridassaren al batlle socialista aleshores, lamenten avui que s'escridassi al convergent, i viceversa. Serra va viure la pressió popular contra el pàrquing de la Fragata, l'augment de l'IBI o els primers projectes de regeneració de platges. Junyent s'esgotà davant el posicionament de molts ciutadans vers la imatge de la vila massificada, arran del procés de redacció del pla general. En un to menys cantellut, Baijet trobà als responsables de la plataforma dels museus i al render de la façana de mar de Maricel reproduït per totes bandes, i ara son els membres de la dels impostos i serveis justos els qui collen l'equip de govern. Si mai algú fa un estudi sobre els col.lectius de vilatans, d'abans i d'ara, que s'agrupen o s'agruparen per una causa reivindicativa trobarà, amb matisos, un grapat de punts en comú entre ells. El primer és obvi. En la majoria d'ocasions una plataforma neix de l'emprenyament ciutadà, dirigit al o als responsables del fet o fets que l'han provocat. És difícil convèncer a un emprenyat. En alguns casos, quan hi juguen els intangibles emocionals, és batalla perduda. I és que les sensacions també mouen l’esperit de les plataformes. I en un context especialment dur amb la classe política, criticada i criticable per un grapat de motius, hi ha molts ciutadans disposats a exercir el seu dret a la queixa, o, directament, a utilitzar als edils, d’aquí o de fora, com a blanc de la seva frustració diària. Hi ha, no cal ni dir-ho, molta gent emprenyada en general, i emprenyada amb els càrrecs públics o electes en particular, més enllà d’una representativitat que ningú no els pot negar.

En base al clàssic principi d'acció-reacció, qui mana veu en qui qüestiona la seva actuació un enemic potencial davant del qui cal fer alguna cosa: callar, parlar o replicar bàsicament. Segons la dimensió que prengui l'assumpte, el factor ideològic entrarà en escena. D'aquí que sigui moneda corrent que una de les parts vengui la desvinculació partidista com a valor, mentre que l'altra no pugui deixar de veure-hi, precisament, alguna suposada mà oculta que mou els fils de la protesta, vinculada o vinculable amb els contrincants a les urnes, per mor d’aquella rendibilitat electoral que no pot menystenir-se. Els fets també juguen a favor d’aquesta hipòtesi, si tenim en compte que més d’un representant de plataforma ha acabat a la cadira de regidor. No hi haurà plataforma que acusi al govern de torn de manca de diàleg, ni govern de torn que acusi a plataforma de poca voluntat de dialogar, d’entendre i de solidaritzar-se amb la casuística amb la qual s’enfronta. Tampoc entre governs i plataformes hi haurà coincidències a l'hora de contrastar dades, perquè els arguments no sempre juguen en la mateixa lliga. Amb intenció o sense, mai es coincidirà en una única veritat, perquè tampoc a ningú li interessa reconèixer les pròpies errades ni jugar o ensenyar les mateixes cartes. Entre la informació que costa de donar i la mal donada cavalquen, molt sovint, les polèmiques sobre la veracitat dels continguts que el poble rep entre la confusió, l’escepticisme i el recel. I, finalment, també molt sovint les plataformes apleguen als veïns més beligerants i actius, que no sempre son els nascuts a Sitges, sinó que hi ha un gruix de població arribada arran del procés de creixement que es mostra especialment pragmàtica, exigent, i de vegades inflexible pel que fa a problemes, neguits o queixes que molts nadius han assumit des d’una certa resignació cristiana.

Una barreja d’aquests ingredients pot servir per a descriure el desencontre  entre la Plataforma ciutadana per uns impostos i serveis justos, que aplega hores d’ara 22 entitats i associacions -malgrat que se n’han desmarcat Oasi i la Llevantina per entendre que el tarannà actual no respon a l’esperit constructiu inicial- i el govern. La secció li retreu a la plataforma que, davant dels dubtes a l’hora d’analitzar determinades dades sensibles, hagi tirat pel dret sense ponderar-ne les conseqüències. Equivocar-se és humà, però una equivocació no contrastada pot esdevenir una mentida demagògica que desacrediti al missatge i al missatger. I se n’han dit. I al govern –que juga amb l’avantatge obvi del coneixement de primera mà d'allò que passa i li correspon una actitud exemplaritzant-  se li pot recriminar que no s’hagi explicat amb el detall i la claredat exigibles. No fou estètic –o com a mínim difícilment comprensible sinó s’invoca a la casualitat o a la providència- que l’endemà de la darrera reunió amb els representants de la plataforma s’anunciés la rebaixa de la taxa d’escombraries i de la plusvàlua pel 2014, tot justificant que la decisió no tenia res a veure amb les negociacions mantingudes amb el col.lectiu. I tampoc no fou encertat reblar un comunicat institucional anunciant accions legals davant de les reiterades falsedats expressades per la plataforma, quan, paradoxalment, se’n responia a una d’elles, referida a un parell de remuneracions, amb una afirmació que amagava dades especialment significatives a l’entorn de l’assumpte. Entre les mentides i les veritats racionades estratègicament no n’escullo cap de les dues.

I acabo amb un apunt pendent de desenvolupar. La comissió jurídica assessora no ha avalat l’estratègia de l’Ajuntament de sol.licitar la nul.litat de l’acord de ple que aprovà el contracte de lloguer de l’edifici Sitges Reference l’any 2010. Si res no canvia, i deixant de banda les sortides negociades, la institució haurà de satisfer l’import que deu, quantificat en…..