dimecres, 27 de març del 2013

Crònica local
Eco de Sitges, 29 de març


Resiliència

No. Avui no hi ha política. Avui no hi ha museus. Em permetran un respir de Pasqua. Me n'estic fins i tot, i a l'espera d'informació més detallada i reposada, de reflexionar a l'entorn de la Passió segons (l'hospital de) Sant Joan que grinyola de manera insistent pels passadissos de la fundació i de l'Ajuntament, a cop d'històries apòcrifes, fets evidenciables, confiances perdudes, malfiances creixents, discussions abraonades, deslleialtats institucionals, malestar general i rumorologia intencionada i sense intencionar, que posa en neguitosa guàrdia als responsables d'un costat i de l'altre. Un clima de tensió latent de fa mesos que l'alcalde va explicitar en el decurs del passat ple, tot explicant, arran del cessament de dos patrons veïnals i del futur nomenament dels seus substituts, una sorprenent, detallada, dura i intranquil.litzadora casuística de situacions, no oficialitzada fins avui, que posa en evidència fins a quin punt la gestió de l'hospital mereix, com a mínim, una explicació pública detallada per part dels responsables d'ambdós costats, que permeti centrar, de nou, totes les energies en l'objectiu d'assolir l'excel.lència en el compliment de l'esperit final de la institució assistencial, allunyant-lo d'aquests episodis poc edificants i èticament questionables. De moment, mentre escric m'expliquen el daltabaix viscut durant la darrera junta. La no renovació d'aquests dos patrons veïnals ha acabat amb la dimissió per solidaritat amb ells d'un altre, i de l'administrador Antoni Baqués. Darrera els actes del centenari hi ha hagut, doncs, un conflicte latent que havia d'esclatar un dia o altre. Ara, ja és un fet i caldrà veure com es recondueix.

Mentrestant, ha començat la temporada i el turisme torna, un any més, per a salvar l'economia local de la paràlisi, malgrat que el temps de primavera ciclotímica no estigui ajudant a que les platges, especialment la de la Bassa Rodona, despertin l'optimisme que mereixeria l'esforç dels concessionaris, que aposten per implementar l'oferta complementària mentre lluiten contra la competència representada per l'eixam de venedors ambulants i persones que sobreviuen a cop de llauna, massatge, bosses de mà, o qualsevol quincalleria presentada als banyistes de manera insistent, o contra el vandalisme que, a altes hores de la matinada, ataca les platges properes a Terramar, víctimes dels qui surten desbocats de l'Atlàntida. Si un ampli percentatge del nostre litoral ofereix un aspecte magnífic, la castigadissima zona del Kansas, del Pic-Nic i del Club de mar presenta una imatge impròpia d'una destinació turística de qualitat, només comparable al despedaçat paviment de l'entorn del Chiringuito. L'Associació Turística de Serveis de Platges continua reclamant una solució a llarg termini per a un problema crònic, que està sobre la taula des de l'any 1991, quan el ministeri presentà el primer projecte d'aportació de sorra, que no prosperà per excessiu. Res dóna a entendre que, en el context actual, el procés es desbloquegi. Continuem ancorats dins del cicle de converses institucionals que es repeteixen cada legislatura, i que, més o menys, acostumen a anar de la següent manera. Primer: alcalde i regidors van a Madrid. Segon: a la capital, en un d'aquells edificis on la inèrcia s'hi ha instal.lat, els diuen que ens coneixen a nosaltres i a la nostra problemàtica i que la tindran en compte. Tercer: la delegació torna a casa amb el compromís d'un ho estudiarem que no acostuma a marcar-se en el calendari.... El president de l'associació que aplega 26 titulars, Manel Martínez, confessa que la temporada passada va ser una de les millors de la història recent, gràcies al bon clima. El sol surt per a tothom, i si surt cada dia la crisi és menys crisi.

Durant una dècada llarga, l'assolellada Sitges va viure a cavall de dos models de negoci, un d'ells basat en l'economia especulativa sense cap mena d'escrúpol. Esclatada la bombolla immobiliària, el sol i la platja, que visqueren arraconats per mor dels fugicers i enlluernadors diners del totxo, retroben el podium del monopoli dels nostres ingressos. Son gratuïts i estan a un cop de pedra de Barcelona. Probablement per això, i a diferència de fa uns anys enrere, avui no sovintegen com sovintejaven els missatges crítics a l'entorn dels condicionants que imposa el model turístic. Sitges ja no té el casino -mai no el va tenir, però ens ajudava- no té Vallcarca, no té Selecciones Americanas, no té llicències d'obres, no té indústria sabatera... Ens queda el turisme, un monocultiu que no acostuma a fallar sempre i quan la meteorologia i la qualitat dels serveis acompanyin, i que sembla no tenir alternativa amb potencial a l'alçada o plantejable amb la rapidesa que precisa la crítica situació econòmica que vivim. I els monocultius son arriscats de mena. Alguns més que d'altres. En la setmana del drama de Flix, de la fallida xipriota, de les erràtiques decisions de la Unió Europea, dels desnonaments insensibles i implacables a la picota pública, de l'omnipresència de l'austeritat alemanya i de la represa de les negociacions entre Generalitat i govern central, marcades per l'angoixa del final de mes, m'ha vingut al cap el cas de Detroit com a exemple paradigmàtic del fracàs viscut al melic dels origens del sistema. De com al primer mon també hi ha tercer mon. De com un territori i els seus ciutadans han arribat a ser fonamentals en el desenvolupament d'un poder industrial avui perdut, que mantenia i decidia sobre les seves vides, i ara llasta tràgicament el seu futur. La que fou quarta capital de nordamèrica, el bressol de la Motown, la pàtria de General Motors, Ford, Chrysler, Cadillac o Packard, llangueix en l'absoluta misèria, convertida en una decadent ruïna urbana, on l'alcalde ha estat substituït per un administrador ficat pel govern de l'estat amb l'objectiu de reconduir el col.lapse econòmic d'una urbs insostenible, cremada per la seva pròpia història. Amb una extensió tres vegades superior a la de Barcelona, Detroit, que ha perdut més d'un milió d'habitants en el darrer mig segle, ha esdevingut el retrat dels estralls propis d'un capitalisme sense control ni mesura. El 36% dels seus habitants viu per sota del llindar de la pobresa, i una quarta part dels estudiants no arriba a assolir el mínim nivell de coneixements... El periodista Stephen Henderson ho defineix així: "La gent mor literalment esperant una ambulància. Tot allò que pot esperar-se d'una ciutat pel que fa referència als serveis bàsics simplement no passa aquí". He pensat en Detroit i en fins a quin punt el curs de la història pot arribar a ofegar a una comunitat que, suposadament, gaudia de l'envejada i exportada american way of life....

Quin paisatge ha quedat després de la expansió urbanística de Sitges? Arran del pas de l'etapa de la Volta ciclista a Catalunya, diumenge passat vaig entretenir-me a passejar una bona estona per l'avorrida, grisa i monòtona Plana Est. Travessat Can Vinyals, on la tanca violentada fa témer el pitjor, hom pot adonar-se fàcilment que la natura va recuperant allò que havia estat seu. Per l'enrajolat de voreres i vials s'escolen les males herbes que cerquen la llum. Els rètols i les banderoles descolorides de Vèrtix encara anuncien pisos d'alt stànding -que m'asseguren que ara es poden trobar gairebé a meitat de preu- enmig d'un panorama desolat de solars amb tancats de reixa, locals comercials que mai no han obert la persiana -llevat d'uns baixos que alegren la vista- i la trista perspectiva de la perllongació de l'avinguda Sofia amb el pont de la via grafitejat fins al moll de l'ós.... És l'herència d'una concepció urbanística que prioritzà costos i rendibilitat. Tot plegat, d'una immensa tristor que té poc consol. Però no, per fortuna no som Detroit.

Bona Pasqua!!

dijous, 21 de març del 2013

Crònica local
Eco de Sitges, 22 de març



Mitja taxa


Abans, un VentdelCau 9 i 1/2. Ja saben, el que s’omple amb aquells serrells pendents que no donen per a un episodi sencer, però que no poden menystenir-se en el relat dels esdeveniments perquè s'hi han incorporat fa ben poc. La secció és conscient de la complexitat de l’assumpte, que a la vegada pateix en pròpia carn a l’hora d’explicar-lo, fins al punt que em costa recordar el capítol primer d’aquesta atzarosa i rocambolesca història darrera de la qual hi ha, val la pena recordar-ho, el conjunt patrimonial més important de Sitges, per si algú se n'havia oblidat… Els fets es començaren a escriure un 16 de gener del 2010, sis dies després que el Cau Ferrat tanqués portes, i aleshores –il.lús de mi- els prometia un serial de menor extensió. I ja ho veuen, si em descuido parlo de l’obra de la seu. Han passat tres anys i dos mesos, i per Sant Josep se celebrà la reunió del consell general del Consorci del Patrimoni, encapçalada pel president de la Diputació, Salvador Esteve, acompanyat del Diputat d’hisenda, Carles Russinyol, l’alcalde, la directora de l’ens i la corrúa llarga de vocals que el composen. Els mitjans de comunicació estaven pendents de dos titulars bàsicament. Per una banda, calia saber com la institució contestaria el dictamen no vinculant -com reiterà manta vegades el president- de la comissió jurídica assessora, i, per l’altra, quan s’obriran els museus. En aquest sentit, de manera ferma s’apunta la tardor del 2013 pel Cau i data indeterminada del 2014 pel Maricel. Per a contestar el dictamen de la comissió jurídica assessora, la Diputació va encarregar un segon informe a la seva secretaria, i un altre d’extern a l’auditora Price & Waterhouse –poca broma-. Ambdós, en aquest cas si, de caràcter vinculant. Com poden suposar, el segon informe intern refermà les posicions del primer, i l’extern de Price & Waterhouse s’hi afegí donant també la raó als arguments de la Diputació. Per tant, el camí queda lliure de conflictes a partir d’ara. Així, coincidint amb l’inici de la Primavera, la comissió de govern de la Diputació acaba d'aprovar, definitivament, un nou contracte amb l’empresa constructora de les obres de la reforma de la reforma dels museus i els treballs podran continuar sense problemes, llevat dels que puguin sorgir arran de la sentència pendent sobre la casa Rocamora. A la pregunta de perquè s’embarcà la Diputació a demanar un dictamen a la comissió jurídica assessora si les seves conclusions no eren vinculants, Salvador Esteve contestà, des d’un convenciment vague, que la petició deuria formar part de les tramitacions reglades pròpies dels processos administratius de la casa. Sigui com sigui, el cas és que, per a tornar al Born després de tombar pel mon, haurà calgut esperar vuit mesos entre la petició a la comissió jurídica assessora, tramitada el 26 de juliol del 2012, i l'aprovació definitiva del projecte reformat, oficialitzada el 21 de març del 2013, s'haurà hagut de pagar a una consultoria de primera divisió, i alentir uns treballs per mor de les conseqüències de les conclusions d’un dictamen no vinculant que vinculava. Sort que no ens hi anava la vida o l'hauriem perduda. En l’insondable mon de l’àmbit públic, on els processos administratius i el sentit comú no sempre van de bracet, es produeixen situacions definibles des de la perplexitat, sense necessitat de ficar-se en la controvèrsia política, que n’origina d’altres de més cantelludes, tensionades, i no explicades. En paral.lel a la resolució del dictamen de la comissió jurídica assessora, la informació oficial destaca que la nova documentació ampara la llicència d’obres atorgada pel projecte original, un cop modificat l’expedient per a adequar-lo als nous criteris, pel que poden donar per enterrades totes les conjectures a l’entorn de la questió. Si la llicència està bé, encara que costi de creure que ho estigui a partir de les declaracions escoltades, pau i glòria i endavant les atxes.

Dimarts, 5 de març
"L'afirmació és clara i la decisió no té marxa enrera. Aquesta mateixa setmana ho hem fet públic com a mostra de compromís i de confiança en què la bona feina feta genera resultats". Així de categòric es mostrava l'alcalde en el seu blog personal, arran de l'anunci de la bona notícia, perquè, no ho dubtin, és millor notícia rebaixar una taxa que augmentar-la. I encara seria millor suprimir-la o no implantar-la. A continuació podriem embolicar-nos en el debat etern sobre l’esperit final d’aquest tribut que no és altre que el de pagar per un servei prestat, i cavalcariem entre dos pols oposats, representats pels defensors de la tesi que la seva implantació va venir obligada perquè l’Ajuntament no va pagar a l’empresa d’escombraries per un servei que va donar –amb matisos-, i els que pensen que potser el govern es va passar de frenada en el seu moment, explicant que moririem d’inanició, i ara es pot permetre la llicència de garantir, nou mesos abans no acabi l’any, que rebaixarà en 70 euros el que ara en val 140. Així, d’una tacada i de cop. La taxa d'escombraries es rebaixarà un 50% el 2014 i l'impost de plusvàlues -això va pels que participin d'una transmissió de pisos, cases o terrenys- un 45%. Malgrat tot, vet aquí una història de pal i pastanaga. La de la rebaixa en el preu d'un tribut que existeix tot i que el grup més important que forma part de l'equip de govern no va anunciar mai en veu alta que existiria, i ara promet rebaixar-lo, tenint en compte que l'ideal seria que es complís el que es va assegurar en un ple: que la taxa s’eliminarà quan les finances es posin a lloc. Com que el pensament és lliure, servidor considera simptomàtic que la notícia arribés just passada la reunió entre la Plataforma per uns impostos i serveis justos i el govern municipal, que va tenir lloc, precisament, la tarda del dilluns 4 de març. La plataforma demanava una rebaixa del 60% de la taxa d’escombraries d’enguany, per a compensar la ciutadania per la clatellada de l’IBI, i la cosa no va avançar. És evident que la lletra no és la mateixa, però costa de creure l’afirmació oficial, que assegura que la decisió no ha tingut res a veure amb la pressió de la plataforma, quan la música s’hi assembla tant. Allò que no ha canviat és la part més injusta del serial, que no és altra que rendir-se a l’evidència que tothom paga el mateix, tregui una bossa d’escombraries al dia, o una cada tres, o una a la setmana. Un greuge comparatiu que sempre s’ha justificat per la complexitat de la vida real respecte la capacitat del sistema recaptatori per adaptar-s’hi. El 2014 tampoc no pagarà menys qui menys residus genera, pagarà menys tothom…

Divendres, 15 de març
Les senyores del patchwork tenen molts pretendents. No en tenien tants quan varen començar. Avui son les núvies de la crisi, l'esperança de la temporada pre-estiuenca, les portadores i organitzadores de l'activitat econòmica més esperada, i les que arrosseguen marits, família i multituds a l'entorn d'una passió que congrega gent d'arreu del mon que gasta, es comporta amb un civisme envejable i organitza una activitat que depassa l'àmbit comercial per a esdevenir una veritable mostra d'art, on el mestratge de la tècnica es visibilitza de forma sensacional. Difícil, doncs, trobar quelcom minimament questionable a un esdeveniment que genera una unanimitat d'aquesta magnitud per mèrits propis. En aquest context d’èxit total és fàcil d’entendre que l’organització es mostri molt prudent a l’hora d’apuntar a les previsions per a l’any vinent. Sitges atrau, però la competència apreta en l’àmbit de les infraestructures i la logística. Del top manta que omplia l’entorn de l’envelat de la fira comercial al passeig ja no en parlo. Son figues d’un altre paner...

dijous, 14 de març del 2013

Crònica local
Eco de Sitges, 15 de març



VentdelCau IX
(la llicència i el dictamen)

La llicència estava supeditada al permís de la direcció general de costes (...) estàvem pendents d'això, i aquesta setmana hi haurà la llicència que pertoca.
Però, per tant, l'obra s'ha fet sense....
No, no. No s'ha fet res al marge del que es pogués fer (...) Nosaltres no podiem com Ajuntament atorgar aquesta llicència fins que no arribés el permís de costes. Ara ha arribat i estem en capacitat de poder emetre la nostra llicència.
S'ha pogut fer tota l'obra que es feia sense que hi hagués la llicència?
Si, si. Correcte.
Sense llicència es pot fer l'obra?
Quan està supeditada a aquest altre permís que necessitavem si (...) els juristes de la casa ens diuen que no hem fet res que no poguéssim fer.

Miquel Forns, 25 de febrer


La veritat és que, llegida així, sense cataplasmes de cap mena, costa molt de creure la resposta de l'alcalde quan se li pregunta sobre la llicència d’obres del projecte de la contrareforma dels museus, encara que la fonamenti en el vist-i-plau dels juristes, dels quals no tinc perquè dubtar-ne. Des de la meva ignorància, però, m'imagino a un particular que hagués començat obres a casa seva en espera d’una llicència municipal, que, a la vegada, necessités d'un altre document d'instàncies superiors per a tramitar-se. M’estalvio la resposta perquè és òbvia. Malgrat pugui dir-se que aquí es tractava de modificar la llicència d’obres original per adaptar-la a l’evolució del projecte, i que ara tot ja està resolt, molt em temo que qualsevol sitgetà hagués tingut el procés paralitzat en circumstàncies semblants. Tantes justificacions no fan més que generar, de nou, malfiança vers l’administració d’un procediment sobre el qual s’està desenvolupant, i s’ha desenvolupat, una obra de referència.

El VentdelCau VIII havia deixat la història el diumenge 30 de setembre del 2012, quan en un acte al Miramar, l’alcalde Miquel Forns, el diputat d’hisenda de la Diputació, Carles Russinyol –l’home que va dir que s’assumiria el cost del que vingués, perquè suposo que ja es veia a venir que seria major- i la directora del Consorci del Patrimoni, Vinyet Panyella, presentaren la recreació de la nova façana marítima i el projecte museogràfic del Cau Ferrat, del Maricel, i de Can Rocamora –pendent aquest darrer edifici, recordem-ho, d’una sentència judicial que pot condicionar-ne la rehabilitació-. Avui sabem que aquella presentació pública va tenir lloc dos mesos després que la junta de govern local de la Diputació de Barcelona aprovés el segon projecte de reforma dels museus, amb els informes favorables de la secretaria general i la interventora general de la institució. I fou el mateix dia del plenari, 26 de juliol, quan el president de la Diputació va trametre al departament de governació i relacions institucionals de la Generalitat l’expedient en questió, per a demanar-ne el dictamen de la comissió jurídica assessora. Dictamen que es va resoldre el passat 20 de desembre. En poques paraules, i per a entendre’ns, la comissió jurídica assessora és l’alt òrgan consultiu del govern de la Generalitat de Catalunya, que té, entre les seves funcions, la revisió d’ofici d’actes administratius i reglaments, així com la interpretació, modificació, resolució i nul.litat dels contractes administratius, etc etc. La Diputació, doncs, d’ofici, va prendre la iniciativa de consultar el marc legal dins del qual es plantejava el procediment de modificació del contracte original de les obres dels museus, signat el 20 de maig del 2010, per a respondre a les noves directrius impulsades arran dels canvis polítics del 2011 que varen incorporar les reivindicacions de la plataforma SOS Sitges.  Val la pena considerar dues questions fonamentals abans de seguir. Primera: no s'estaria parlant de les conseqüències del dictamen si no s'hagués produït el canvi de rumb en el projecte de reforma dels museus. Senzillament, perquè el dictamen no hagués existit, perquè no s'hagués demanat mai. Així de simple. En qualsevol cas, d'estirar aquest fil entrariem en l'espiral d'una controvèrsia superada, per bé que amb un munt d'evidències que demostren que han quedat ferides sense curar. Segona: la solució al que pugui derivar-se de la opinió dels experts està en mans de la Diputació de Barcelona per ser la promotora d'una reforma, que està per veure si es podia continuar realitzant mentre s'estava pendent d'una resolució que, avui, diu obertament que hagués hagut de tornar-se a licitar en concurs públic. Aquí l'Ajuntament és el ciri d'un sopar que no paga ell.

Tot i que el document no fou encarregat amb aquest objectiu, d'una forma colateral es refereix al projecte actual, comparant-lo amb l'inicial, fent-se seu l'informe tècnic de la gerència de serveis d'infraestructures urbanes i patrimoni arquitectònic, per a justificar i validar les modificacions en el contracte que han nascut de l'interès públic. Així, el dictamen comparteix l'opinió que la solució que en el seu dia s'adoptà per a complir amb la normativa d'accessibilitat, consistent en la construcció de les rampes exteriors de la façana de mar protegides amb vidre, tenia un impacte excessiu, i que la tarima per amagar els conductes de ventilació al primer pis del Cau Ferrat té un impacte estètic en el volum de la sala afectada. D'aquí que la comissió -sense questionar en cap moment  la legalitat de la primera proposta, aprovada per la comissió territorial del patrimoni cultural de Barcelona- cregui que la reforma de la reforma es basa en criteris estètics que entren dins el marge de discrecionalitat administrativa pròpia de l'aprovació del projecte (...) i que les raons que en motiven la seva modificació han estat prou explicitades, raonades i raonables com per a excloure un comportament arbitrari per part de l'administració. El problema que ara és motiu de debat rau, precisament, en si algunes d'aquestes modificacions  contractuals, imposades pel nou projecte, responen als criteris definits en les clausules del contracte original, o si, pel contrari, depassen els seus límits i obligarien, o haguéssin obligat, a licitar de nou les obres a través d'un concurs públic que no s'ha realitzat. En aquest sentit, la comissió jurídica assessora deixa ben clar que, fora de les actuacions que han hagut d'efectuar-se per raons sobrevingudes, i que han suposat un augment del pressupost final, com han estat els reforços en l'estructura dels immobles, que no es podien preveure d'antuvi pel fet que moltes patologies només han pogut certificar-se un cop s'ha començat a picar paret, la resta de modificacions -l'eliminació de les passeres, de la tarima, o el nou plantejament dels sistemes de climatització- ha vingut donada per una reorientació volguda del projecte, pel que els juristes consideren que aquests aspectes son prou rellevants com perquè els licitadors els ponderessin quan van presentar les seves ofertes d'acord amb el projecte originari, de manera que la modificació del contracte per aquestes causes no sembla ajustar-se plenament als límits que la legislació estableix a l'exercici de l'ius variandi de l'Administració. D'aquí que s'informa desfavorablement de la modificació del contracte d'obres en el qual es basa la reforma de la reforma dels museus. El web de la Generalitat afirma que normalment, els dictàmens de la Comissió Jurídica Assessora no són vinculants per a les administracions que els demanin. Tanmateix, l’Administració que hagi sol·licitat el dictamen només pot apartar-se del criteri de la Comissió si en fonamenta els motius. O sia que per no ser vinculant és més vinculant del que es dona a entendre. Ara caldrà veure com la Diputació dóna resposta al dictamen sense perdre bous ni esquelles. Mentrestant, l’alcalde afirma que les obres no estan aturades. El temps, i el compliment dels terminis, li donarà la raó, o no…

dijous, 7 de març del 2013

Crònica local
Eco de Sitges, 8 de març



Paraula de fiscal


No tindreu pas davant la resolució de la fiscalia?

No. En aquest moment no la tinc just al davant, però si que et puc dir que son dues línies (...) I l'únic que diu és que s'arxiven les diligències que s'havien obert per part de la fiscalia anticorrupció en el tema del Reference. I punto. No diu res més.

David Garcia, 27 de febrer


En espera de poder enfilar, amb la documentació necessària, el capítol IXè de VentdelCau, i amb la sensació que, llegit el poc que he llegit sobre l'assumpte, s’ensopega incomprensiblement amb una pedra semblant a l’anterior, m’acosto a un dels molts serrells del nostre elefant blanc que es tanca. Té raó el primer secretari dels socialistes sitgetans. A la coberta de l’informe de la fiscalia provincial de Barcelona no hi diu res més. Per tant, vet aquí un titular. El titular si volen: el fiscal exonera Jordi Baijet i Carmen Prat d'haver comès cap tipus de delicte en el procés que comportà la permuta del terreny i la posterior creació de la societat mixta Sitges Reference, per a l’adjudicació de les obres de l’edifici del mateix nom. I punt. Queda clar. Malgrat tot, el cronista creu que el comentari quedarà curt -Déu me'n guard de dir interessadament curt, o intencionadament curt-  si no es fa referència a cap dels vint-i-un folis del decreto de archivo que acompanyen la pàgina inicial, i que val la pena llegir amb una mínima detenció, perquè hi ha material suficient com per a proposar algunes reflexions afegides, que podrien començar per una de bàsica. Establir una analogia directa entre la no comissió d'un delicte i la gestió immaculada d'uns processos administratius, pot portar a la visió esbiaixada dels fets, per no dir –Déu nos en guard, i perdonin un altre cop- intencionada o interessada. I més si es tenen en compte paràgrafs de la resolució on el fiscal exposa amb claredat el resultat de la seva anàlisi: “Dicho esto anticipamos que los hechos descritos pueden ser contrarios al derecho administrativo, pero no por ello constituyen un delito de prevaricación, pues tienen soporte legal”. De la mateixa manera, també sembla prou explícit el balanç general que fa el lletrat un cop analitzada la cronologia del Reference: "Lo primero que debe significarse es el estado en que han quedado las arcas municipales por una gestión municipal que se nos antoja cuanto menos que arriesgada (...) sospechamos que la decisión no fue sopesada suficientemente puesto que se asumieron unos riesgos que tal vez no debieron arrostrarse, existiendo como hay otros procedimientos menos comprometidos." El contingut de la resolució se centra, com no podia ser d’altra manera, en l’exposició de la jurisprudència que ampara la legalitat de les decisions que es prengueren aleshores, no sense advertir disfuncions, com la que fa referència a la negociació prèvia que ja s’havia establert amb PROINOSA abans de l’anunci del concurs públic per a adjudicar edifici i soci capitalista: “Cómo se ve, para llevar a cabo el proyecto, que de facto ya estaba adjudicado, la corporación se valió de un mecanismo oblicuo que evitaba el concurso público para la elección del contratista”. D’aquí que el fiscal apeli, en més d’una ocasió, a la possibilitat que es pronuncïi la jurisdicció contenciós-administrativa, bé quan es tracta d'abordar la permuta del terreny: “Es posible acudir al mecanismo de permuta para realizar una operación compleja que incluye la enajenación de bienes immuebles del municipio, aunque se pueda discutir la legalidad de la operación por el órgano jurisdiccional competente llamado a pronunciarse sobre ella, que no es otro que uno del orden contencioso administrativo”, o bé quan es tracta de valorar els requisits d'un concurs públic que, per altra banda, tampoc va complir els paràmetres de publicitat i termini de presentació d'ofertes que estableix la llei de contractes de les administracions públiques. Així, el fiscal explicita sense embuts que les dues empreses que es presentaren al concurs del Reference (la ja esmentada PROINOSA i EMPORDÀ BEST QUALITY HOMES) reconocieron en su declaración policial que participaron en el concurso precisamente porque su elección como socio les otorgaria la ejecución de la obra. Este incumplimiento vicia por tanto el concurso y la adjudicación de la condición de socio, ya que se han vulnerado los principios de competencia e igualdad de oportunidades (...) Cuestión distinta es que dicha vulneración tenga la entidad suficiente para subsumirse en el delito de prevaricación". En aquest context, si l'empresa que va perdre el concurs l'hagués impugnat, s'hagués pogut començar el procediment de bell nou d'una forma escrupulosa, però el segon licitador va quedar fora per no complir, d'entrada, amb una de les condicions indispensables per accedir-hi. O sia que ningú en va sortir directament perjudicat i, en conseqüència, el fiscal rebla la resolució sentenciant que "el cumplimiento irregular del procedimiento de contratación no se estima de entidad suficiente como para iniciar actuaciones penales."

Pels qui ara s'agafen a la conclusió fonamental d’aquest document i l'utilitzen per a defensar la mai questionada -almenys aquí- honorabilitat de Baijet i la sempre suposable i valorable bonaintencionalitat de la iniciativa de l'edifici d'oficines, però que es mantingueren en preocupant silenci quan el globus del Reference s'anava fent cada vegada més gran sense control, fins arribar al deute de gairebé 12 milions d'euros certificat per l'administrador concursal, val la mateixa reflexió que per a la resta de mortals. Es pot renegociar, es poden fer mil i un malabarismes, es pot jugar a la rifa a veure si toca, o esperar que el destí o la providència portin el miracle sota el braç. Tot és plantejable sobre el paper. A la vida real, els principals perjudicats per aquests 12 milions d'euros de deute només son els que tots sabem. Administradors i administrats, ciutadania en general. D'això tampoc no hi ha dubte, i hauria de ser suficient per a intentar no treure més pit del compte, perquè no hi ha motiu. O almenys, a servidor li costa de trobar.

I acabo. En paral.lel a la difusió pública de la resolució de la fiscalia, s’ha conegut una altra informació no menys important. La jutgessa del mercantil número 1 de Barcelona ha tornat a desestimar el recurs que presentà l’Ajuntament contra la petició de l’actual administrador concursal de la societat Sitges Reference, de demanar la suspensió de les facultats de l’alcalde com a president del seu consell d’administració, pel fet que, segons criteri de l’administrador, Forns ostenta una doble condició que fa incompatible la defensa igualitària dels interessos d’ambdues posicions. És alcalde d’un Ajuntament que deu un disbarat de diners de lloguer a una societat de la qual també n’és president del consell d’administració. La jutgessa, doncs, torna a donar la raó a l’administrador concursal, mentre que l’Ajuntament pot tornar a presentar recurs, insistint en la tesi que no existeix cap conflicte d’interessos, prenent com a exemple que en la reunió del consell d’administració del setembre del 2012 la societat va requerir a la institució el pagament del deute contret sense cap problema.  Paradoxes de la vida, l'Ajuntament demanà el concurs de creditors, i ara és l'administrador del concurs qui vol que l'alcalde en quedi fora...