Crònica local
Eco de Sitges, 1 de febrer

Paraules, paraules...

“.... I així, successivament, hem anat fent moltes burrades en aquesta casa tots. Tots…”

Lluís Marcé, 28 de gener

Dilluns, 28 de gener

Aquí la tenen. Agafada en abstracte, és la millor frase del ple. Curta i contundent. Franca i lapidària. Intemporal. D’aquelles que podrien emmarcar-se en un despatx d’alcaldia o de regidoria per a recordar-li al governant que és humà, limitat, i finit en les seves capacitats, i que ha d’ésser humil en l’actuació diària. Vaja, una reversió casolana i bàsica del Memento mori de la Roma antiga. Han passat 2000 anys des d’aleshores i vull creure que hem avançat, mal que sigui una mica. La secció i un servidor s’afegeixen a la confessió pública del regidor, incorporant-hi totes les rucades o ximpleries que hagi pogut dir, escriure o fer en vida, les que que dic, escric o faig cada dia, i les que pugui dir escriure o fer en el futur, encara que faci el possible per a mantenir-les a ratlla, i per a que les que pugui rebre dels altres no em fereixin més del compte. Fer burrades, com errar, és consubstancial a la condició humana. El problema rau, quan es tracta de vincular-les a la gestió d'allò públic, en mesurar les conseqüències de les mateixes i les responsabilitats que caldria que assumissin els qui les hagin posat en pràctica. Vet aquí l'etern topall. L'obstacle perpetu que costa Déu i ajut salvar. Vet aquí la malaltia que mina la classe política, que no ha sabut, o pogut, aturar a temps algunes -ja no penso en totes- de les petites o grans burrades del passat o del present, viscudes des de la impotència d’observar que gairebé mai no passa res, per una ciutadania que, de vegades, també ha semblat massa complaent. Marcé utilitzà el mot per a definir totes aquelles iniciatives que, amb el sentit comú a la mà, el temps ha demostrat que no varen respondre a uns criteris minimament ponderats, raonables i mesurats sobre el que cal o no cal fer, deixant de banda la ideologia política de cadascú, inclosa la del propi interessat. Li va sortir al cap de llista de Nou Horitzó durant el debat que enfrontà socialistes i govern, a l'entorn de les similituds, analogies o plagis entre el projectes Qualia i Sitges Investor, i els diners que va costar vendre tant de fum, malgrat que part de la brasa que el va fer servirà, ara, per a revitalitzar un projecte que va néixer amb el govern Baijet, vingui de gust o no dir-ho a qui el tiri endavant. Fou aquesta la darrera polèmica viscuda durant la maratoniana sessió de dilluns, farcida d'argumentacions recorrents i ja escoltades abastament amb anterioritat arran de l’aprovació inicial dels pressupostos. La definitiva passà de puntetes –qui sap si massa de puntetes- per les al.legacions presentades per una corrúa d’entitats i particulars, entre ells la plataforma per uns impostos i serveis justos i el Gremi d’Hostaleria. Més enllà de la justificació donada pel regidor Mas, al govern li caldrà anar amb tacte perquè no son pocs els que hi ha al darrera de l’enuig per la càrrega fiscal que es viu durant l’actual legislatura.

De fet, però, el pressupost s’aprovà superats uns moments de tensa incertesa, quan interventor, secretari, alcalde i govern foren víctimes d’una patinada de procediment que deixà en evidència el sistema i col.locà en un atzucac la resolució d’un problema relacionat amb el que en l’argot empresarial en dirien control de processos. La impossibilitat de certificar si s’havia fiscalitzat la documentació provinent del departament de recursos humans, sobre la relació de llocs de treball de l’Ajuntament -un tràmit d’obligat compliment abans de validar la plantilla municipal, i que, de fet, condicionava l’aprovació definitiva del pressupost, que ja s’havia aprovat minuts abans- posà contra les cordes al pobre interventor accidental, que al final va haver de convertir-se en l’avalador d’un procediment que s’acabarà a posteriori, però que es dona per fet que no comportarà cap conflicte legal que anul.li el que ja s’ha aprovat. O sia que no ha passat res extraordinariament greu, ni tampoc que no tingui cap precedent, ni tampoc que no pugui tornar a passar en el futur, tot i que és evident que, a ulls dels presents i dels qui ho van escoltar o veure, l’episodi no va donar, precisament, una bona imatge del funcionament dels mecanismes de la institució. Tot plegat va produïr-se arran d’una pregunta –estratègica- de Ricard Vicente. Què hagués passat si Vicente no hagués preguntat allò que va preguntar? Que s’hagués aprovat pressupost i plantilla amb errada de procediment inclosa, i pau i glòria.

Dimecres, 30 de gener

Alguna cosa deu haver succeït per l'ànima de Ferran Ignasi Llombart entre la Santa Llúcia de l'any passat i aquest dimecres. Si no és així, costa d'explicar la deriva de tarannà entre la seva declaració d'aleshores, i la d’ara. El 13 de desembre del 2012 el secretari general del PP de Sitges afirmava que "Si la mayoria de ciudadanos piensa que es lo que hay que hacer, y cambiar el nombre de la plaza (de España), pues lo cambiamos. Todo en esta vida es cambiable, y pienso que hay que ser flexibles, reflejando el deseo del ciudadano, que para eso tiene a las instituciones, y son las instituciones las que tienen que hacer lo que el ciudadano quiere, y eso se hace dentro de un entorno y un contexto democrático con las mayorias." Fa quatre dies, una nota de premsa del partit recollia el nou posicionament del regidor, tot assegurant que "Llombart s'oposa rotundament al possible canvi de nom de la plaça i del carrer d'Espanya, i considera totalment innecessari plantejar un debat sobre aquest tema”  A partir d’una afirmació que creu –i no li falta raó- que la moció origen de la controvèrsia ha estat fruit del debat sobiranista al parlament, la nota es referma en la tesi que “seria un error proposar aquest debat,  que en cap cas està al carrer i significa alterar la realitat històrica de places i carrers del municipi perfectament acceptades i consolidades pels ciutadans de Sitges". I no és que ambdúes postures siguin obertament incompatibles entre si. Hom es pot oposar a una decisió, i haver d'acceptar-la si l'aprova una majoria. Més aviat tinc la sensació que la segona no dóna les opcions que plantejava la primera d'una manera tan conciliadora, oberta, lliure i desacomplexada.... Des de FITUR, Llombart es referma en la darrera opció. Esborrem la prèvia, doncs, almenys de moment.

Dijous, 31 de gener

De nit, la il.luminació exterior de l’hotel de l’Avinguda Sofia demana entrar a la farmàcia del davant a buscar un sedant. Però per entrar a la farmàcia és obligat l’ús d’unes ulleres de sol si hom no vol quedar amb la retina marcada per la potència lumínica dels rètols publicitaris de la marquesina. El tram final, o l’inicial, de la que fou -fins a l’arribada dels tristos fanals d’urbanització metropolitana i de l’enorme peixera de la sortida del pàrquing- notable exemple d’harmonia noucentista en gairebé tota la seva extensió, està prenent una anguniosa deriva estètica. Impròpia de l’herència històrica rebuda. Em preocupava pels balcons, i al costat de la il.luminació nocturna de les façanes del nou hotel son un assumpte menor. Quan cau la fosca tot es transforma en l’epítome de l’horterada. Línies de llum emmarquen en grans rectangles verticals les obertures de les finestres i perfilen les plataformes de les futures jardineres a cop de blau elèctric, vermell de pintallavis, verd lloro o ambre de caramel. Em pregunto d’on s’ha pogut treure l’inspiració per aquest atemptat visual. De Las Vegas potser?. Com la moda s’extengui ja ens podem posar en remull…

Crònica local
Eco de Sitges, 25 de gener

Deixem-ho així?

Nosotros lo dejaríamos así. No nos quedan más ganas de seguir.

Si hi hagués la possibilitat que Ajuntament i propietat es posessin d'acord per a que aquesta mesura cautelar esdevingués definitiva...

El procedimiento sigue, pero si la cuestión fuera que, de alguna manera, ellos quisieran también dejarlo, nosotros también lo dejaríamos

I això no seria com una forma implícita d'acceptar la no legalitat d'aquests balcons?

Bueno.... pues.... si ya no van a ser más balcones, a mi me da igual ya que sean legales o no legales. Yo lo que quiero es una solución para el hotel.

Francisco Sánchez. 22 de gener.

Diumenge, 20 de gener

I així fou com algú, amb voluntat, insistència i perseverança de ferro, pensà en una entrada de Sant. I aquest algú li ho va dir a algú altre que li comprà la idea fins al final. I el segon li ho plantejà a un tercer que, a la vegada pensà, al gener? Ja us ho heu mirat bé això?. I el tercer li ho va comentar a un quart que, amb posat d’estranyesa, li deixà anar que ell no ho faria però que si els altres ho volien fer, ell no diria que no. I el quart li digué a un cinquè que li tornà amb un categòric després ens diran que no hi ha diners per Festa Major i ara ens volen fer sortir? I el cinquè li va dir a un sisè que, fent abstracció de tot, va creure que faria molt bonic i que la canalla s’ho passaria bomba… I així fou, amigues i amics lectors, com s’aconseguí aplegar 33 penons, banderes i estendards, que culminaren una processó amb tabernacle multiús, devotes i devots amb ciris, banda de música i els balls populars, que travessaren un entorn de gent abrigada i sense barrets de palla ni gairebé vasos de cervesa, per arribar, superat el ministerial i costerut  pendent de mausoleu, a l’ermita del màrtir sagetat, enlluernadora gràcies a les bondats de la restauració i a la magnífica decoració per a la diada. I tot, o gairebé, gratis et amore. Tornem-hi: Això només passa a Sitges m’han repetit manta vegades. Està clar que mentre anem de festa en festa no barrinem en altres coses menys afalagadores, però no questionaré que es difícil trobar millor teràpia col.lectiva que passar-ho bé junts. I, en el fons, es palesà aquesta necessitat amb escreix el passat diumenge. Malgrat tot, entre una Festa Major d'hivern, i una processó amb entrada de Sant a l'hivern hi ha subtils diferències. Suficients com per a pensar que el que s'ha viscut mereix recordar-se, però no repetir-se fins que la història torni a situar en el calendari una data amb prou pes específic com per a ésser commemorada. La proposta de celebrar la renovació de la devoció a Sant Sebastià arran del 150è aniversari de la benedicció de l’ermita -152è per mor de les obres- jugava amb una carta a la màniga que n’augurava l’èxit d’antuvi, tenint en compte que, sense menystenir el Sant, la quotidianeitat de la festivitat del gener s'ha mogut, en els darrers anys, en la discreció dels fidels a la tradició. I a Sitges no hi ha aposta més segura que la de treure el folclore al carrer, sigui estiu, hivern, primavera o tardor, sigui per Corpus, Festa Major, Santa Tecla, o Sant Sebastià. I, probablement, també funcionaria si recuperessim l'aplec de Santa Bàrbara o el de la Mare de Déu de Gràcia. Guardem, doncs, el millor record d’una jornada històrica, i aprofitem la invocació a Sant Sebastià pels dies en què alguns contenidors la demanen a crits.

Dimarts, 22 de gener

El relat de l'hotel de l'Avinguda Sofia ha arribat a un punt d'inflexió? La propietat  es mostra avui més contemporitzadora i pot estar considerant que la seva estratègia té poc recorregut de futur? M'ha semblat que quelcom d'això es respirava en l'expressió cansada de Francisco Sanchez -fill- a l'hora d'abordar la situació actual. Fins al punt que podria plantejar-se la hipòtesi de si la proposta de retrobar el diàleg amb l'Ajuntament per a que la mesura cautelar de la jutgessa pugui esdevenir definitiva, i es tanqui el cas d'una vegada, suposa una forma implícita d'acceptació d'un escenari de derrota, malgrat que s'insisteixi en l'argumentari que, obviament, defensa la legalitat dels popularíssims balcons, i constata una certa consciència que potser al final l’opció jardinera millorarà l’aspecte de la façana, respecte a la previsió inicial. En qualsevol cas, per afegir-hi més incertesa a aquest serial per entregues, i deixant de banda les opinions a l'entorn del dictàmen de la comissió d'urbanisme de Barcelona, Sánchez intenta explicar la raó tècnica que dificultaria en gran mesura l'enderroc dels balcons a la manera tradicional. Vaja, que si s’agafa la radial i es tallen pel dret l’hotel caurà. Així de simple. I les raons cal buscar-les en la concepció de l’obra. L'edifici s'ha dissenyat utilitzant la tècnica de l'estructura postensada, una enginyosa i complexa variació de la tipologia constructiva del formigó armat, en la qual els murs perimetrals de l'immoble esdevenen fonamentals per a la seva consolidació, ja que els cables d'acer que travessen el forjat dels pisos van ancorats a l'exterior, i son tibats quan el formigó és a punt d'assecar-se, talment com si tenséssim una lona en un bastidor de fusta. D’aquí que els balcons esdevinguin solidaris de l’estructura i, en conseqüència, proposar-ne l’enderroc pugui comportar un veritable maldecap pels professionals del ram que hagin de resoldre la papereta si la sentència judicial ho exigeix. Recorden el taló d’Aquiles?. Entre Setmana Santa i l’estiu està prevista la inauguració oficial i un seguit de jornades de portes obertes. Seria una bona solució deixar-ho així? S’arribarà a un acord per aturar el procés judicial? Seria èticament defensable aturar-lo? De moment, tanco capítol balcons.

Dimecres, 23 de gener

21 mesos han passat des que es presentà a la biblioteca popular Santiago Rusiñol Modernismo en Barcelona, el llibre de 600 pàgines, 600 imatges i 3,8kg escrit per Beli Artigas, amb fotografies de Josep Maria Alegre i Ramon Manent. Acaba d'arribar a les llibreries després que l'edició en castellà del volum quedés confinada -per aquells misteris editorials- en un contenidor a la Xina. Per 40 euros poden tenir un gran llibre en tots els sentits, sempre i quan el disposin sobre una bona superfície per a llegir-lo i mirar-lo còmodament.

La tarda és intensa. El parlament aprova una declaració de sobirania històrica. Tan històrica com les esgarrifoses dades de l'atur mai vistes. Enmig de continues citacions al pensament dels il.lustrats, Oriol Junqueras –hàbil especialista en exemplificar el present a partir de referències del passat- fa valer la seva condició d'historiador i deixa anar a Alícia Sánchez Camacho una frase lapidària de Voltaire, que depassa en la seva gènesi qualsevol norma per apelar, directament, a un dels drets fonamentals de l’ésser humà. 'No estic d’acord amb allò que vostè em diu però faré tot el possible per a que vostè ho pugui dir.' No es pot negar que la sentència és bona. Amb tot, a més de poder decidir en quin país vol viure, la ciutadania ha de poder tenir un mínim d’esperança de poder decidir en quina feina vol treballar. Però abans cal que hi hagi feina. També és un dret tenir-ne.

Crònica local
Eco de Sitges, 18 de gener

Comunicant

Per a començar, una esmena relacionada amb el disseny de La Xermada. M’apunta un sitgetà que la coneix bé que l’edició d’enguany ha recuperat les línies bàsiques del rentat de cara que es va fer arran de la recuperació momentània de la revista el 2005. No estem davant d’una proposta formal nova, la qual cosa no exclou que em continui semblant eixuta i antiquada.

Dissabte, 12 de gener

El web motorpasionf1 informa que les empreses Altran i Quimera Project han adquirit els drets d’explotació de l’autòdrom de Terramar amb la finalitat de desenvolupar-hi el projecte d’un vehicle esportiu, l’Altran-Aspid SS, que utilitzarà un combustible ecològic provinent de la barreja de diòxid de carboni i hidrògen, desenvolupat per l’empresa anglesa d’energies sostenibles Air Fuel Synthesis. La francesa Altran és una mega-consultoria de tecnologia punta i innovació, amb implantació en els sectors de les telecomunicacions, els transports i les infraestructures, l’energia i la indústria, i l’aeronàutica o l’automòbil. Quimera project es fundà el 2009 a Barcelona, i està dedicada a l’assessorament integral de programes de mobilitat urbana basats en l’ús d’energies alternatives. En la cartera de realitzacions de l’empresa dirigida per Javier de Rocafort hi consta el Quimera AEGT01, un esportiu 100% elèctric impulsat per 3 motors, i també desenvolupat conjuntament amb Altran, que accelera de 0 a 100km/h en 3 segons i arriba als 300km/h. La questió de fons és saber si, de debò, aquesta notícia pot significar el primer gran pas per a poder plantejar un brillant futur per a aquesta joia de l’enginyeria i de l’arquitectura ideada per Mestres i Martino. Es parla de la possibilitat que la Generalitat hi aposti…

Dilluns, 14 de gener

El carnet blau està assolint una bona difusió i s’espera que amplïi les prestacions a col·lectius que fins ara no estaven inclosos en el llistat de requisits inicials. En paral·lel, ha començat a posar-se en marxa el servei de menjador social, que, d’alguna manera, agafa el testimoni que durant tants anys s’ha exercit des de l’hospital, ampliant-ne les possibilitats. Sitges ja té menjador social, i és per a pensar-hi. A l’altre plat de la balança, em costa de creure que la burocràcia tingui tenallats tres projectes de l’Ave Maria. M'escriuen des de la fundació, i els agraeixo la confiança, que segueix pendent la cessió d’un terreny a Vallpineda per a construir una llar residència de 12 places que el ple municipal aprovà per unanimitat en el seu dia. També continua paralitzada, després de 18 mesos, la desafectació de dos habitatges de propietat municipal per a transformar-los en llar-residència per a sis usuaris, en una proposta avalada per la consellera Rigau i el propi Ajuntament. I, per a reblar el clau, en vista de l'èxit la fundació ha llogat i moblat, per compte propi, 5 pisos amb la mateixa finalitat, però ara la casa gran demana 1300 euros per pis en concepte de tramitació dels permisos, pel fet de tractar-se d'una activitat no contemplada en el municipì... Pagaria la pena un cop de cap.

Dimarts, 15 de gener

“No és tant fàcil aconseguir que es compleixin les sentències” afirma la titular d’urbanisme, Elena Redondo, mentre justifica que la col.locació dels precintes en els balcons de l’hotel de l’Avinguda Sofia l’estiu passat obeí a la intenció d’evitar que es consolidés una estructura que la institució considera il.legal. De la conversa amb la regidora en surten dos aspectes prou importants. Primer. Davant de la hipòtesi que el disseny estructural de l’edifici pugui impedir, en cas de sentència favorable a l’Ajuntament, que els balcons s’enderroquin, pel risc de comprometre l’estabilitat de la façana, Redondo afirma que fins avui no ha arribat cap informe tècnic que avali la tesi de la propietat en aquest aspecte. Segon. És cert que, a principis del 2011, un informe dels serveis tècnics avalà la possibilitat d’una segona modificació del pla general que, de facto, legalitzava uns balcons fins aleshores il.legals. Resulta fàcil, doncs, suposar que algú deuria garantir a la propietat que els construís, perquè sinó costa de creure que es llencessin els diners a fons perdut, o que cap inspector d’obres se n’adonés que allí s’hi estava fent quelcom més que cobrir un terrat amb alumini. O sia que l'Ajuntament ficà els peus a la galleda, abans que la comissió d’urbanisme de Barcelona –organisme supramunicipal que té l’última paraula en la decisió- estronqués el procés amb la negativa a aprovar aquesta segona modificació...

Dimecres 16 de gener

Ricard Vicente al final ho diu. Entre les al.legacions que ha presentat el PSC al pressupost del 2013 hi ha la proposta d'eliminació de les places corresponents als dos càrrecs de confiança de l'actual Ajuntament, en el marc d’un conjunt de prioritzacions que prescindirien de despeses supèrflues per a destinar-les a finalitats socials. Son els dos únics llocs de treball que, ara per ara, el partit exclouria de la plantilla de la corporació. Paradoxalment, sense questionar-ne la necessitat ni criminalitzar (sic) la seva condició -tampoc podria fer-ho tenint en compte els precedents immediats de la legislatura anterior, amb un medaller gairebé olímpic- el portaveu del principal grup de l'oposició considera que abans les circumstàncies eren unes altres -que ho permetien, vaja- i avui esdevé un problema de consciència que, vista la realitat del carrer, es mantinguin els sous del cap del gabinet d'alcaldia i la cap de comunicació. Potser per això, en la controvèrsia convindria separar la funció del sou. Des que la secció és viva no hi ha hagut alcalde que no hagi tingut persones de confiança al seu voltant, per a gestionar el dia a dia d'un despatx on passen coses d'especial trascendència, que no passen enlloc. Uns més, els altres menys i en combinacions, denominacions i retribucions diverses. A la vegada, en el departament de comunicació de l'Ajuntament de Sitges -creat com a tal fa uns 20 anys- han treballat set caps de premsa. Per a no atabalar-los amb un rosari d'anècdotes sobre les conseqüències -no sempre agradables- de les complexes i difícilment desinteressades relacions d’amor-odi, dependència-independència entre el poder i els mitjans de comunicació, i de com poden arribar a millorar o empitjorar segons el vent que bufa, el tarannà del capità que porta el vaixell, o la capacitat de la tripulació de fer valer les conviccions professionals per damunt de qualsevol condicionant político-ideològic, avui -més enllà de les questions relacionades amb l'administració dels continguts, que son figues d'un altre paner- valdria aplicar, a l'hora d'abordar la dimensió del departament i dels serveis que gestiona, la mateixa reflexió que hagués pogut aplicar-se des del primer dia. Fins i tot, el pensament que indico podria extrapolar-se a tots els àmbits de l’administració que han patit, massa sovint, del mal de l’ambició poc mesurada, nascuda dels desitjos del regidor/a de torn abans que de l’anàlisi rigorós de les necessitats del moment. Es tracta, ras i curt, de saber què es vol, com es vol, amb qui es compta per a voler-ho, què es pensa gastar per a mantenir-ho, i quins condicionants s’està disposat a assumir, o a què s’està disposat a renunciar, per a aconseguir-ho. Sembla fàcil oi? Els ben asseguro que l'experiència m'ha demostrat que no, i l'Ajuntament és ple d’exemples que ho il·lustrarien amb detall. Tornant al departament de comunicació, protagonista des del primer dia de l’argumentari crític de l’oposició, només a partir d'haver definit aquest punt d'inici es pot establir un debat sobre la seva concepció i objectius, que hauria de defugir els apriorismes i els maximalismes per a intentar posar ordre tot aprenent de les lliçons del passat. I aquesta consideració valdria per a la resta...

Crònica local
Eco de Sitges, 11 de gener

Coses que passen

El 2013 ha començat una mica a contrapeu. La visita dels mossos al Retiro, per mor d’aquesta onada de calfreds provocada pels fets del Madrid Arena, va acabar motivant la suspensió in extremis de la festa de cap d’any en una mostra d’incomprensible poc tacte i manifesta imprevisió, que només pot justificar-se atenent a la priorització inquestionable de la seguretat de les persones. Atesa l’experiència, resulta inevitable pensar, doncs, en el que pot decidir-se d’aquí un mes, quan el Carnaval truqui a la porta de les entitats i de nou es posi sobre la taula l’adequació a les mesures de seguretat i, sobretot, l’assumpció de responsabilitats en la hipòtesi que passi el que sigui. I com que els mals moments no venen mai sols, La Palla també ha viscut el petit trasbals d’un trànsit empresarial relacionat amb l’exhibició cinematogràfica, que va deixar orfe el suro de les cartelleres durant uns dies, mentre creixia la incertesa sobre si la vila es podia quedar sense cinema. Després de prop de 20 anys, sala VORS dóna el relleu a una altra empresa, en el marc d’un context ofegat per la manca de públic, l’envelliment d’un local que demana a crits la renovació, la clatellada de l’augment de l’IVA i els neguits i tensions propis de les dificultats econòmiques patides pel negoci. No ha estat fàcil per a qui ho deixa i serà difícil pel qui arriba…. Uns quants carrers enllà, l’hotel de l’Avinguda Sofia comença a rebre els primers clients aquest divendres, en espera d’una inauguració oficial amb jornada de portes obertes que no trigarà massa a produïr-se. De moment, la jutgessa ha aprovat una mesura cautelar, acordada per les dues parts en conflicte, que convertirà els antics balcons, despullats de baranes i pendents de resolució judicial, en una mena de jardins penjants als quals no s’hi podrà accedir des de les habitacions de l’immoble, perquè es barrarà el pas a través dels finestrals. Vaja, que la façana es revestirà de verd per mor de no deixar les esponeroses plataformes pelades i eixutes, i el temps dirà si aquella declaració categòrica de l'alcalde, pronunciada el passat 20 de febrer, sobre la obligació de l'establiment de tirar a terra els balcons abans d'obrir es podrà complir d'alguna manera. Hores d'ara no s'ha enderrocat res, però tampoc es pot utilitzar allò que, segons l'Ajuntament, calia enderrocar. O sia que la partida no té guanyador. Potser té dos perdedors mirant-ho bé. El millor de tot plegat, sens dubte, ha estat veure al personal a punt d’entrar a treballar.

Mentrestant, Vinyet Lluís anuncia la imminent aplicació d'una mesura que proposa un assumpte interessant que intueixo que portarà cua. Les entitats esportives hauran de pagar per a assumir una part del cost del manteniment de les instal.lacions municipals que utilitzen, perquè sinó els números no surten. No és un debat forasenyat el de la gestió dels equipaments públics, el problema rau en que arriba en el pitjor moment per a les economies dels clubs i de les families sobre les quals repercutiran, amb tota probabilitat, les conseqüències de la decisió que ben aviat serà explicada en diferents reunions. La regidora assegura que ningú quedarà exclòs per raons econòmiques, i intenta justificar el rum-rum que ha creat, en part del col.lectiu de l’esport sitgetà, l’aportació que fa el municipi al consorci del Club Natació, pel fet que s’interpreta com un greuge comparatiu respecte la situació de la resta d’entitats que no reben ni un euro de subvenció, i ara s’enfronten a aquesta quota. Vinyet Lluís, que creu que no poden barrejar-se les servituds d’un compromís signat, amb les obligacions de compartir esforços per a assumir el manteniment d’unes infraestructures que son de tothom, planteja, a la vegada, una preocupant hipòtesi centrada en els dubtes sobre la capacitat del Natació d’assumir, quan el 2016 finalitzi el periode de carència establert en els documents fundacionals del consorci, els 307.000 euros anuals -o quantitat semblant- que ara està pagant l'Ajuntament per a garantir-ne el seu futur. S'haurà ajornat un problema irresoluble? Finalment, la plataforma per a uns impostos i serveis justos travessa moments de debat intern, que han distanciat alguns dels seus membres pel fet de no coincidir en la forma d’exposar les reivindicacions, o de considerar fins a quin punt poden vincular-se a suports externs o posicionaments polìtics. Avui hi ha assemblea, veurem què passa. I, per damunt de tot plegat, sens dubte molts recordaran aquests dies pel comiat a Vinyet Núñez i Mercè Sella, dos esperits vitals, cadascun a la seva manera i des de circumstàncies personals ben diferents, que haurien d’ajudar-nos, per enèsima vegada, a reflexionar sobre les prioritats del dia a dia. Sobre les energies que malbaratem en situacions estúpides que tornen una vegada i una altra. Ha mort Magí Mestres, un bastoner de referència, i Sitges ha estat notícia a la premsa pel pressumpte suicidi de l'ànima estilística de Pronovias, Manuel Mota, traspassat als lavabos de l'ambulatori amb un ganivet clavat al cor.... I és que l’ànima, com el cor, també té raons que la raó no entén. El que els deia, un inici a contrapeu.

Sigui com sigui, el mon continua donant voltes i pocs pobles podran dir que, en un mes i d'una tacada, hauran viscut l'arribada dels reis d'Orient en una cavalcada molt digna, la renovació del vot a un Sant -acompanyat en processó cívico-religiosa pels balls populars i tradicionals- i l'arribo de sa majestat Carnestoltes. Està clar que, almenys per a algunes coses, Sitges encara pot vantar-se d'ésser una república independent acostumada als cops de cor que dirien els francesos, i encetarà el 2013 fent aquest petit triple salt mortal tant nostre. Abans d'arribar-hi m'agradaria deixar constància de dos apunts que tenia pendents.

Diumenge, 16 de desembre. Carrer Prat de la Riba. Migdia

L'ànima del visitant se sent un pèl corpresa. Talment com si hagués entrat en un santuari, on el temps s'aturà el 1964. Ens envolta un univers creat en guix, pedra i fusta. Una natura morta plena de sants que miren a la popular sirena que presideix l'espai central de dos pisos d'alçada. La llum d'un atemperat cap de setmana ho amara tot, inclòs el model del Sant Crist de la parròquia que, a menor escala, rau penjat d'una de les parets laterals de l'estudi de l'escultor Pere Jou. La proximitat del 40è aniversari de la seva mort ha acabat d’esperonar la família a obrir excepcionalment l’espai on va viure i crear enmig de llibres i gúbies, d’esbossos, martells, cisells o escarpes. Un indret d’aquells on es difícil escatir on acabava la vida i on començava la feina de l’artista, si és que podien delimitar-se. La iniciativa de la visita, vinguda arran d’una excel.lent pensada de la directiva del Cercle Artístic de Sitges ha permès assaborir el gaudi d’un descobriment per a alguns, i d’un redescobriment per a la majoria. La intenció és que el Taller Pere Jou esdevingui, poc a poc, punt d’atracció per als qui vulguin acostar-se al perfil d’un dels grans del Noucentisme. Una joia.

Dissabte, 5 de gener. Migdia

Anar al quiosc. Comprar La Xermada recuperada. Fullejar-la i, de sobte, elles. Uns somriures en format DIN-A4 em tornen a saludar des de la pàgina 17. Un regal de reis que demostra que, malgrat l’inexorable pas del temps, res no mor si no s'oblida. La revista municipal de cultura popular torna amb un disseny menys elaborat del que lluïa en la primera etapa. La veig formalment eixuta i antiquada, en canvi els continguts continuen despertant el mateix interès de sempre. Difícil demanar més per 2 modestos euros.

Crònica local
Eco de Sitges, 4 de gener

El preu del dèficit zero..

“Permete’m que et digui que el pitjor està per arribar, i sap molt greu"

Sitgetà de soca-rel, que vol tornar a casa....

Amigues i amics, benvinguts a l'any de la majoria d'edat de la secció. Amb l’agraïment més sincer a totes i a tots els qui, d’una manera o altra, han ajudat a fer-la caminar durant el 2012 que hem deixat enrere, podria començar avui utilitzant aquella exhortació al feliç any pitjor! amb la qual els vaig saludar fa tres-cents seixanta-cinc dies. També s’hi escauria ara, perquè no encetem un periode carregat de perspectives edificants precisament. Encapçalo l’article amb una frase que, en el fons, coincideix amb moltes d’altres que m’han fet avinent a cop de conversa, i sintetitza un estat d'ànim prou generalitzat. Així, en aquest context no és estrany que molts, i per raons diverses -entre les quals hi ha la del referèndum, tot i que no és l’única- vulguin superat el 2013, que es presenta d'antuvi carregat de previsions decebedores. Potser m’atreviria a dir que mai com fins ara un any ha quedat tan enxiquit, bé per la negativitat que emmarca cronològicament, o, sobretot, per les esperances –grans, petites o intangibles- posades en el que ha de venir a continuació. Implícitament o explícita, hem mig vestit aquest 2013 amb el pitjor dels trajos possibles, quan, en el fons, potser encara entre tots l'acabarem salvant. Passi el que passi, l'única certitud inquestionable, més enllà del fonamental balanç personal de cadascú, és que, abans d’arribar a l’anhelat 2014, cal travessar per aquest 2013 de macroeconòmica crisi sistèmica i conflictivitat social instituïda, i serà difícil que durant el viatge la bugada no afegeixi uns quants llençols als que ja ha perdut des que començà el drama global de la nostra època.

Amb l'aprovació inicial del pressupost superada, per a l’equip de govern es tracta d’arribar al 31 de desembre amb el propòsit de tornar a començar amb la caixa dels deutes urgents a zero. Dic dels urgents. Després hi ha una corrúa de quotes a llarg termini que ningú no voldria per casa seva, entre les que s'hi compten les incorporades dins del popular pla Montoro. No afegeixo aquí el temible apartat de resolucions judicials que poden fer saltar els comptes a la mínima. En qualsevol cas, fa dies que salpebra declaracions el mantra sobre l’esperança en el futur un cop s'hagin pogut eixugar els prop de 2,6 milions d'euros -xifra definitiva- de factures pendents. I és lògic. Deixant de banda la indefugible responsabilitat del qui assumeix la gestió d'allò públic per voluntat pròpia i remuneració establerta, la travessa pel desert del dèficit és angoixant i erosionadora per naturalesa, i entenc que meritòria en la mateixa proporció. Fins i tot, s'hi podria afegir que té un punt d'obsessiva quan es tracta d'enfrontar-se a les conseqüències emocionals que ha de comportar, per força, l'obligació de la lluita diària a la recerca de recursos, o de la millor negociació que pugui salvar una llista de palangres que apareix infinita. Qui sap si darrere de molts d'aquests condicionants hi ha una de les causes primeres que, en algunes ocasions, semblen haver impulsat al govern a agafar el camí del mig a l'hora de prendre mesures que la repercussió social –vingui d’una plataforma, o dels propis treballadors municipals- ha obligat a moderar a posteriori, posant de manifest el punt més obertament discutible de l’actuació de l’equip de Miquel Forns fins avui, com és el de no haver aconseguit la fluidesa de diàleg suficient amb la ciutadania, que fa molt de temps que mossegaria sense pietat als causants del seu neguit, sense distinció d'ideologia o responsabilitat passada o present. En casos importants, o el govern no ha sabut escoltar prou, o no s'ha sabut explicar prou. O ambdúes coses.

Hi ha motius per a l’esperança? En el manual d’instruccions del polític està escrit en majúscules la necessitat de donar-ne sempre. Després de referir-se al gran esforç que han fet i fan empreses, autònoms, ciutadans i treballadors públics, el regidor d’hisenda Jordi Mas va explicar i defensar les línies bàsiques del pressupost d’enguany, tot agafant-se a una socorreguda, eficaç i intemporal metàfora. “La llum al final del túnel ja es fa del tot visible” sentencià Mas amb aquell punt de satisfacció del qui creu que tot funcionarà si res no s’interposa en un camí dibuixat que tampoc no ofereix massa alternatives possibles. La base del pressupost d’enguany és poc contestable. O no ho és tant com la forma de desenvolupar-la. Cal eixugar el dèficit sense que la ciutadania i els serveis municipals se’n ressenteixin més del compte. El repte no és altre, doncs, que trobar el nivell adequat entre els dos plats d'una balança en perpetu risc de desequilibri. Retrobem la quadratura del cercle. Amb l’objectiu que el 2014 marqui l’inici d’una nova etapa, la diferència entre la previsió d’ingressos pel 2013 -41,1 milions d’euros- i la de despeses -38,5 milions- respon a la necessitat de ventilar la càrrega dels 2,6 milions d’euros ja mencionats anteriorment. És una de les prioritats màximes, a la que s’hi afegeixen la potenciació dels serveis que ofereix la regidoria de benestar i família –el carnet blau i el menjador social estan a punt de posar-se en marxa-, i la neteja, la seguretat i la promoció econòmica del municipi entre d'altres. I no hi ha més cera que la que crema. El ple del pressupost em deixà la sensació que bona part de l'argumentari de l'oposició pivotà sobre les fulles del rave. I no perquè no puguin debatir-se la destinació de determinades partides, sinó perquè, de nou, la valoració sobre el moll de l'ós de l'assumpte s'hauria d'haver imposat sobre qualsevol altre. El PSC condicionà la seva posició inicial favorable, a la negociació vers l'actual retribució per dedicació dels regidors i la despesa en comunicació i alcaldia, que enten ni ètica ni moral en un raonament que el partit no ha deixat d'utilitzar de fa temps de manera equívoca, defensant als treballadors per un costat, assenyalant que el departament està sobredimensionat per un altre, pronunciant-se sobre la necessitat d'evitar despeses improductives, i no dient mai en veu alta si faria fora algú o tancaria el que fos. I així es fa difícil creure en la coherència d'aquesta barreja. Per la seva banda, la CUP basà la rèplica en la vindicació d'una necessitat de diàleg -ai làs!- que ja exposà el 2011 i que al govern li seria bo no menystenir i, a la vegada, incità sense embuts a deslliurar-se de les imposicions del sistema, a base de desobeir les lleis i vetllar pels drets del sitgetans (sic). Quelcom que pot tenir un fonament ètic elogiable, i emmarcable en el posicionament de la candidatura arreu, però que molt em temo que en la praxis quotidiana no ajudaria a millorar les coses, i més si tenim en compte que els desafiaments de qualsevol mena només poden plantejar-se si es té un matalàs de dimensions considerables, que aturi el cop si es dona el cas. I l'Ajuntament no té matalàs, ni coixí, ni res que li permeti una mínima posició de força davant d'un context que l'ofega per totes bandes. Per tant, una cosa és apel.lar a la valentia necessària per afrontar la situació, i una altra caminar per damunt d'una imprudència que pot sortir cara. I ara, els experiments fora de la llei amb la caixa buida poden resultar massa arriscats.

I acabo. El web de l'establiment ja ho anuncia. L'endemà de reis obrirà les portes l'hotel de l'avinguda Sofia. I obrirà sense balcons, o amb balcons sense barana, o amb plataformes inútils fins que el jutge es pronuncïi.... Que els reis siguin generosos amb tots vostès.