dijous, 19 de desembre del 2013

Crònica local
Eco de Sitges, 20 de desembre



Un llibre. Una llibreria. Una promotora.


Un tomet per baix a mar, dels necessaris per a esbravar l’ànima i, en la mesura del possible, escoltar el silenci enmig del brogit prenadalenc. Al pont Domènech encara no s’hi ha produït cap activitat massa destacable. I això que han passat dos mesos des que s’enderrocà la font en un pim-pam. Vull creure que el podrem ficar en la llista de les bones notícies del 2014, al costat de la inauguració dels museus, la reforma de la biblioteca i d’altres fets que, suposadament, han de passar l’any vinent si la autoridad lo permite y el tiempo no lo impide. Millor estan les coses a la transitada vorera dels restaurants de primera línia, que, com d’altres de privilegiades, està rebent una esperada, desitjada i benvinguda renovació en profunditat. Xino xano la passejada segueix per la perllongament de l’avinguda Sofia. Com era previsible ja fa temps que els grafitteros han acabat convertint aquelles antany immaculades i transparents mampares de vidre del pont de la via en una mena de fris d’estètica desigual, per a no aprofundir en la definició del que veuen els meus ulls. Potser pagaria la pena proposar als guanyadors del concurs de grafittis organitzat per la benzinera de les Pruelles, que plantegessin un veritable mural d’art urbà en aquesta gran superfície de vidre. En sortiríem guanyant davant la progressiva degradació d’un espai que ha patit les conseqüències de la suma de l’incivisme i el poc manteniment. A un parell de quilòmetres del Cap de la Vila, on l’arbre lluminós sembla haver estat la idea més ben trobada per a conciliar els interessos de tothom, la Plana Est és un veritable paisatge llunar. Ja ho era però els efectes de la crisi hi han afegit un punt de decadència estètica al voltant dels blocs de pisos. Tot dóna la impressió d’haver quedat a mitges. Un desenvolupament interruptus del qual en son testimonis les bardisses que desborden els límits dels solars que han quedat per urbanitzar, la rebaixa dels preus dels pisos que queden per vendre, i la sensació d’un entorn desangelat i amb ben poca vida.... Sense fer soroll, els diaris han parlat del concurs voluntari de creditors que ha presentat el grup immobiliari Vertix sobre el negoci que compartia amb Catalunya Banc, i que ara està participat al 50% –circumstàncies obliguen- per la Sareb o banc dolent, que no està disposat a refinançar crèdits ja establerts segons afirmen els sol.licitants del procés, que a la vegada han hagut de vendre terrenys a d’altres entitats per a salvar els mobles i redimensionar el negoci a la baixa. Recorden Vertix? Amb la immobiliària Colonial, l’empresa de Felip Massot era el segon grup de Catalunya en promocions de vivendes construïdes i metres de sòl reservats. D’això fa una dècada estirada. Vertix, a més d’estar en el centre d’alguna notòria tempesta política, comprà gairebé tota la Plana Est, i els popularíssims àtics dels seus blocs d’alt estànding foren els protagonistes de la primera modificació de l’actual pla general, per a legalitzar –o normativitzar si prefereixen l’eufemisme- allò que, d’entrada, no era legalitzable amb la norma a la mà. Vet aquí el que ha quedat. El testimoni d’una època. El gec d’un període d’ambició desmesurada on semblava que mai no n’hi havia prou.

El llibre
Sense Rusiñol no hi hagués hagut Cau Ferrat, i sense Joaquim Folch i Torres el Cau Ferrat mai no hagués arribat a ésser un museu públic patrimoni dels sitgetans. En el cinquantè aniversari de la mort del qui fou joveníssim i capacitat director general dels museus d'art de Barcelona i primer director del Cau Ferrat, Curbet edicions de Girona ha presentat El Cau Ferrat i la museïtzació del Modernisme. Un recull d'articles d'aquest enamorat del Noucentisme, que serví a la causa modernista de Rusiñol amb vocació militant i respecte absolut, mentre dissenyava els fonaments del sistema de museus de la Catalunya republicana amb una concepció molt progressista de la difusió de l'art, allunyada dels falsos esnobismes i des d'un interioritzat sentit del valor d'allò públic i de la necessitat de fer-lo arribar a tothom. El franquisme anorreà la brillant carrera de Folch i Torres, a qui només la memòria recent ha resituat en el lloc que li correspon en la història. En aquest sentit, el llibre recorda l'acord municipal del gener del 2011, gràcies al qual es va resoldre la decisió de l'Ajuntament, de 9 de juny de 1936, per la qual se’l nomenava fill adoptiu arran del paper fonamental que exercí en l'obertura del Cau Ferrat, i que no va poder executar-se per raons òbvies.

S'agafi per on s'agafi, aquest discret volum és una petita joia que ajuda a entendre, per una banda, el laboriós procés, burocràtic i museogràfic, que es posà en marxa per a poder ensenyar el llegat de Rusiñol al públic, i, per l'altra, el punt d'apassionament amb el qual l'autor descrivia aleshores, emprant un polsim de lirisme poètic, la feina encomanada i el concepte de museu que perseguia. I el cert és que, a més, ho explica amb una meticulositat que, a ulls del lector d'avui, esdevé una font d'informació de primer ordre. Des de les visites a Madrid per a possibilitar l'exempció del dineral que havia de pagar l'Ajuntament per l'acceptació de l'herència del senyor del Cau, fins a la sistematització dels continguts del futur museu, amb l'elaboració de 2593 fitxes de catàleg -corresponents a cadascuna de les peces del llegat fotografiades per Rafael Guinart- tot passant per els problemes de conservació que posaren a prova la capacitat tècnica i pressupostària de l'època, o la significativa i explícita apreciació que apostava per a presentar un Cau Ferrat no momificat, sinó projectat cap al futur sense perdre'n el sentit original. Macià mereix una glossa especialment sentida, i el Maricel de Deering i Utrillo -aquest darrer gran suport per a Folch i Torres, a diferència del seu fill a qui no semblà importar-li gens ni mica el destí que el règim de Franco li tenia previst- capitalitza les paraules més sentides de l'historiador, tal i com les escrivia l'any 1912 amb només 26 anys, des de les pàgines de La veu de Catalunya: "Jo no he sentit moments de delícia tan fonda i tan senzilla en una vida com la que he sentit en aquesta visita memorable (a Maricel) fa pocs dies."

Finalment, menció apart mereix l'estudi introductori de Vinyet Panyella. En trenta pàgines no pot resumir-se millor el què, el com i el quan de la persona i la seva obra. Els agradarà.

La llibreria
Deixant de banda els forns de pa, els bars de tapes i les botigues de roba o sabates, se'm fa difícil pensar -i fins i tot en aquests casos- en negocis que funcionin a Sitges. Si parlem de llibreries en el sentit estricte, el tancament de l’Òpera o La Tramuntana demostrarien la situació del sector, que es manté, en part, gràcies a l’esforç meritori d’alguns quioscos que han maldat de valent per a no deixar de tenir novetats a l’abast dels seus clients. D’aquí que, en aquest context especialment difícil, hagi sorprès positivament l’obertura de Malvasia dels llibres, magatzem de cultura, el projecte personal d’Òscar Ortiz que neix des d’una modèstia carregada d’il.lusió molt compartida. A Barcelona les petites llibreries estan prenent el relleu de les que, durant molts anys, varen ser referents indiscutibles per a generacions. Potser sigui aquest el camí.

Amb Els Pastorets picant a la porta, bon Nadal a tothom. Ple de salut i edificants desitjos. Especialment pels qui faran un gran esforç per a travessar-lo sense prendre mal.

dijous, 12 de desembre del 2013

Crònica local
Eco de Sitges, 13 de desembre



L'auditoria de l'hospital


"De entrada, no podemos decir que las cosas se hicieran bien o se hicieran mal, o que se seleccionasen bien o mal los proveedores, o que se ingresaran las personas que había que ingresar o no. No podemos decirlo. Lo que si podemos decir es que los procedimientos que había no eran claros ni transparentes, y que, por lo tanto, podían dar pie a sospechas. (...) No puedo decir que las cosas se hicieran mal. Si que puedo decir que se hacían con menos transparencia de la que creo que debería haber."

Fernando Herraiz, 4 de desembre


Aquí em tenen, llegint l'article 333-1 de la llei 4/2008 de 24 d'abril del llibre tercer del Codi civil de Catalunya, que regula les vendes, lloguers o hipoteques de béns propietat de fundacions i que diu, bàsicament, que els actes d’alienació o gravamen de béns immobles, establiments mercantils o béns mobles que integren la dotació, o son destinats al compliment de les finalitats fundacionals, i tenen un valor de mercat superior a 15.000 euros, s’han de comunicar al protectorat abans d’executar-los. Queda clar, doncs, o potser soc jo que ho interpreto d'una forma unívoca, vagin a saber, mentre em sento com un passant de tercera en un bufet. Serà el darrer petit esforç de l'any abans no arribin les tradicionals campanades. Compareixen davant la premsa l'alcalde i, a la vegada, president del patronat de la fundació de l'hospital de Sant Joan, i Fernando Herraiz, administrador de la institució des del mes de juny. Sobre la taula, els resultats de l'auditoria que l'hospital ha hagut d'encarregar arran d'un requeriment enviat l'agost del 2012 des del protectorat de fundacions del departament de justícia de la Generalitat, en el qual es sol.licitava informació sobre cinc operacions de venda d'immobles, efectuades entre el 2009 i el 2010, i que en el seu dia no varen ser comunicades a l'organisme com era preceptiu. Aleshores, Roland Sierra ostentava el càrrec d'administrador i Jordi Baijet també era, per la seva condició d'alcalde, president del patronat de la fundació. Bàsicament, l'informe, presentat el passat 19 de novembre al mateix protectorat, conclou que l'hospital ingressà 2.838.000€ per el conjunt d'aquelles gestions, i que totes es varen formalitzar per un preu situat un 30% per sota de la mitjana del mercat, arribant al 38% per sota en un cas concret, segons la taxació realitzada per un professional homologat pel Banc d'Espanya. Els auditors consideren que les vendes varen produir-se fortament condicionades per la situació de col.lapse de la tresoreria de l'hospital, que obligà a cercar una solució d'urgència per a millorar la seva liquidesa a curt termini, i vinculen l'origen d'aquesta conjuntura especialment crítica a la incorrecta planificació de les obres de remodelació del centre assistencial, que superaren amb escreix el pressupost previst. Vaja, que la reforma de l'hospital en descapitalitzà la caixa, fins al llindar de l'embargament. A partir d'ara, el protectorat obrirà un expedient informatiu per a escatir si, en algun moment, les accions que es descriuen en l'auditoria –a les quals s'hi han incorporat altres dades relacionades amb terceres persones vinculades o vinculables a patrons de juntes anteriors en la tramitació d'aquestes transaccions-  poden ser constitutives d'haver causat algun perjudici a la fundació de l'hospital. En cas que així s'entengui, li tocarà a la mateixa fundació exigir responsabilitats a qui correspongui. Amb tot, i malgrat que pugui sobtar des del punt de vista procedimental, amb la norma a la mà l'hospital podia vendre aquells cinc immobles sense necessitat de fer-ne una taxació prèvia, ni tampoc de publicitar-ne la venda, ni tant sols estava obligat a cercar compradors alternatius o a considerar si alguns dels qui finalment els compraren podien entrar en algun tipus d'incompatibilitat. Segons es diu, l'únic requisit legal que calia complir era el d'assabentar-ne i justificar-ne el motiu al protectorat.

Herraiz pesa les paraules, evita la temptació d'entrar en qualsevol consideració valorativa respecte les actuacions del passat, i no vol anar més enllà d'entendre que la responsabilitat és de qui va gestionar el procés. No es pot negar que l'actual junta s'ha mogut en una escrupolositat meridiana, exercida des de la discreció, davant d'un assumpte que, barrejat amb d'altres circumstàncies, es convertí en un dels detonants de la tensa crisi viscuda la primavera d'enguany. Aprofitant l’avinentesa, l’administrador exposa les línies bàsiques d’actuació dels primers mesos del seu mandat, mogudes pel leit motiv de la transparència, edificant concepte al qual s'agafa l'alcalde, per bé que al saló de plens Forns no sempre palesi una excessiva intenció de practicar-lo, com ho demostra la seva displicència davant la petició intencionada i estratègica del regidor Carretero, que espera des de l'oposició uns currículums per escrit que mai no va demanar quan estava al govern, i que ara no li arriben de cap manera, ni els tindrà (sic) segons el batlle. Tornant a l'hospital, Herraiz es refereix als eixos de treball actuals, centrats en la difusió pública de les ofertes de lloguer de pisos o de llocs de treball disponibles, i en les revisions dels protocols d’ingressos dels residents i en els de la selecció dels proveïdors habituals.

Resa l’aforisme: la culpa és fosca i no la vol ningú. Amb el relat dels fets a la mà, és evident que les coses no es conduïren de la manera més ortodoxa. I si les presses mai no son bones conselleres, les urgències ho son encara menys. L’hospital va malvendre patrimoni. Probablement, el va malvendre per a sobreviure, i, per a sobreviure, el va malvendre per la via més directa: cercant aquells compradors que sabia positivament que li podien pagar d’immediat. I en el camí per a evitar la visita dels homes de negre es vorejaren els límits de l’ètica. Ara és fàcil dir-ho, mentre s’assenyalen als autors amb arguments fonamentats, però penso que tampoc no es pot obviar plantejar-se si, en aquell moment, hi havia altres alternatives possibles per a sortir del pou amb la mateixa celeritat. Vull creure que el que es va decidir, qüestionable en més d’un aspecte, va respondre en el fons a la prioritat final de salvar una institució que es regeix, val la pena recordar-ho, per un conjunt de persones que treballen gratis et amore, i que no estan soles, o no ho haurien d’estar, en moments així. I és aquí on em plantejo el següent, tenint en compte l’explícit marc legal que regula les fundacions. Vet aquí una junta que no va saber veure que calia informar del procediment al protectorat. Vet aquí un Ajuntament que, tot i que el seu alcalde signava –com a president del patronat- els contractes de venda al costat de l’administrador, tampoc no va saber veure el que ara sembla tant clar. Vet aquí l’empresa auditora a qui tampoc li cridaren excessivament l’atenció l’origen i la justificació de les quantitats que passaren el sedàs de l’anàlisi minuciosa que s’enviava anualment al protectorat. I vet aquí, si molt m'apuren, el conjunt de notaris que, en el seu dia, validaren les escriptures de venda d’aquests cinc immobles i que tampoc varen fer cap comentari en veu alta sobre el que ens ocupa, o almenys cap que hagi transcendit. O sia que, en el fons, des de fora ens han advertit de quelcom que, des de dins, ningú no va saber veure, i disculpin les reiteracions semàntiques. Paradoxal.

Quedem-nos amb el vessant positiu. D’aquesta crisi i de la implementació dels nous criteris n’ha de sortir un servei als residents millorat, i una institució enfortida. Menys les ferides emocionals innecessàries i traumàtiques, tot haurà valgut la pena si l’objectiu final va per aquí.

dimecres, 4 de desembre del 2013

Crònica local
Eco de Sitges, 6 de desembre




Les conviccions


"L’única línia vermella, si m’ho permeten, és la del respecte als drets humans i a les persones. Per la resta, la nostra obligació és i ha de ser lluitar per a que els que tenen alguna cosa a dir, encara que no s’adigui amb el que pensem, ho puguin manifestar en plena llibertat. (...) L’únic límit és el que marca el sentit comú i la voluntat, en el cas de la ràdio, de servir a un aspecte que sembla més desprestigiat que mai: el valor d’allò públic. Un valor que té en la equidistància el millor camí cap a autèntic objectiu: acostar-se a la veritat. I l’hem de perseguir, malgrat que no agradi a qui tingui temptacions d’amagar-la, controlar-la, desdibuixar-la, o administrar-la en funció dels seus interessos."

Joan Tutusaus, 29 de novembre




Amb el rum rum instal.lat a la plaça de l’hospital per mor del sector crític del PSC, amb el rum rum que apunta a que, probablement, la persona que ocuparà la presidència de la comissió de Festa Major serà una dona jove, i amb el rum rum que envolta el futur de l’Eco, que s’espera assegurar després de mesos d’incertesa, me’n vaig ben abrigat cap al Prado. No vull tornar a passar el fred glacial del matí de les jornades Catalunya contra la discriminació. Una llàstima perquè les ponències varen ser interessantíssimes, però l'escenari semblava una nevera oberta. La darrera estació amb bufanda serà, probablement, el concert de Cap d'any de la Suburband al Retiro. Els fredolics de mena ho tenim magre quan les pantalles dels nostres teatres s’aixequen i el tiratge escampa un calfred generalitzat per les primeres fileres de la platea, que molt sovint obliga a no deixar l’abric. És a punt de començar la Nit de premis Sitges i una gran xarxa decorada amb trossos de roba davalla per davant de la caixa escènica a la manera de teló simbòlic evocador del passat mariner i del present multicultural de la vila, que impregna tots els elements visibles per a l’espectador, inclòs el singularíssim faristol des d’on presentarà la vetllada, amb eficàcia, sobrietat i elegància, la periodista Anna Grimau. El muntatge –limitat pels recursos i per la necessitat d’aplicar solucions pràctiques- és tot un encert i respon a la creativitat de Florenci Salesas, al capdavant d’un equip on s’apleguen Cèlia Sánchez-Mústich, la coral Sitges canta, els alumnes de l’Institute of the Arts Barcelona, una colla de grallers dels Marcets i Josep Milán, que es dedicarà a crear, en companyia d'un retroprojector, uns suggerents i estètics fons a base d’intencionades pinzellades de tinta sobre aigua.

S’apaguen les llums i des de l’espai exterior aterrem al mon, i un cop al mon unes inefables Matinades acompanyades de baix continu sintetitzat ens menen a Sitges. M’agrada l’invent malgrat que sigui dels que pensa que, si no vigilem, la peça més emblemàtica de la nostra Festa Major acabarà com El cant dels ocells o Rosor, servint per a tot i per a tota hora. Arrufo una mica el nas sense pensar-hi massa. La platea és plena de gom a gom, l’espectacle ha començat, la plasticitat de l’escenografia és evident, i tot es desenvolupa a bon ritme. La cadència en actes d’aquesta mena sempre va molt condicionada a l’speech de torn, i, amb molt bon criteri, l’organització mai no ha marcat els límits, perquè els guardonats viuen el que difícilment tornaran a viure i es bo respectar la intensitat del moment. En conseqüència, la gala s’estira o s’escurça d’acord amb les ganes de dir o no dir dels protagonistes, i amb l’existència de tants intangibles que poden allargar o estroncar els discursos. N’agafo tres. Lolita Vilalta no només parlà de dansa. Explícitament si. Implícitament no. Gairebé diria que, assumida l’evidència de saber de fa anys qui és, què ha fet, què ha aconseguit i el reconeixement que mereix per aconseguir-ho, assistirem, en el fons, a una confessió de l’ànima des del més profund agraïment. A un esforç emocional enorme, on les paraules s’encadenaren poc a poc, caminant de puntetes per la corda fluixa que cavalca entre la felicitat i la tristesa, i on els silencis prengueren un caire d’incertesa davant del testimoni que podia escoltar-se a continuació de cada glop d’aire. A un, si m’ho permeten, aquelarre personal sense guió per escrit on, entre línies, era fàcilment interpretable que parlava una dona en algun moment dolguda per les circumstàncies que mouen la condició humana. Més que cap altre dels guardonats, la guanyadora d’una de les distincions especials de l’Ajuntament va baixar de l’escenari alliberada. Alleugerida.

El 2002, quan Carme Ruscalleda va venir a Sitges convidada amb motiu del 25è aniversari del Gremi d’hostaleria, explicà, d’una manera molt gràfica, una realitat punyent. Els terrenys es venien a les immobiliàries perquè a ningú l’interessava la vida de pagès, atès el rendiment que se’n podia treure de la terra cavada. Pisos i naus industrials substituïren als conreus mentre es comprava la fruita i la verdura a l’estranger.... Una dècada després, divendres Valen Mongay sacsejà una mica la consciència des de la tribuna pública: “Avui les persones, i sobretot els més menuts, ens hem convertit en uns experts usuaris de telefonia mòbil i d’informàtica, que ni la NASA hagués somiat vint anys enrere, però som incapaços de distingir un llobarro de piscifactoria d’un de capturat pels pescadors de Sitges”. Al flamant premi Trinitat Catasús, xef de La Salseta i president d’Slow Food Garraf, la vocació per la cuina li va arribar arran de la seva militància en la defensa dels valors del nostre entorn immediat entès en el sentit més ampli del terme. És, per tant, del grup de sitgetans dolosos per haver viscut la progressiva pèrdua del que, en un moment de la història, formà part de la nostra identitat col.lectiva. Darrere dels fogons hi ha, doncs, quelcom més que un creador de plats. Diria que, a aquestes alçades de trajectòria professional, en Valen defensa una manera de viure a través del producte que cuina, respectant-lo amb la mateixa devoció amb la qual hauríem de procurar respectar la resta de coses.

I acabo. Què son les conviccions? Ai làs! Bona època per a retrobar-les després d’una dècada de tenir-les arraconades a cop de talonari. No m’ha estat fàcil agafar un paràgraf del discurs de Joan Tutusaus perquè en té uns quants que mereixen lectura atenta. Qui conegui a l’home de la contra de l’Eco sap que totes i cadascuna de les seves paraules no responen a la convenció social d’allò políticament correcte. Ans al contrari. Les escriu perquè les sent així, i les sent perquè mai no ha deixat de practicar-les des d’un convenciment de pedra picada que l’ha ajudat a assumir-ne les conseqüències, no sempre fàcils de vegades. Benvinguts siguin els qui actuen d’acord amb el que diuen, per davant dels que diuen que actuaran i no acaben de posar-s’hi mai per les raons que siguin, no sempre explicables. En acabar l'acte, la frase pel ploma d’or era sincera a la vegada que recorrent: molt ben dit. Tens tota la raó. El mateix dia que per ordre judicial es tancaren les emissions de Canal 9 a València vaig pensar en les conegudes paraules del pastor Niemöller, falsament atribuïdes a Bertolt Brecht: Primero vinieron a buscar a los comunistas y no dije nada porque yo no era comunista. Luego vinieron por los judíos y no dije nada porque yo no era judío. Luego vinieron a por los sindicalistas y no dije nada porque yo no era sindicalista. Luego vinieron a por los católicos y no dije nada porque yo era protestante. Luego vinieron a por mí pero, para entonces, ya no quedaba nadie que dijera nada.

dijous, 28 de novembre del 2013

Crònica local
Eco de Sitges, 29 de novembre





Les set vides de l’autòdrom


Ribes li va donar el terreny, d’Utrillo va prendre el nom, i Sitges el projectà a l’exterior. No és el primer cop que la secció s’acosta a aquesta insigne peça patrimonial de l’arquitectura i l’enginyeria, nascuda del talent de Jaume Mestres i Josep Maria Martino, i l’embranzida desbocada i il.lusionant de Francesc Armengol, que topà amb la vida real arruïnant l'invent. Tampoc no és la primera vegada que ronda sobre l’autòdrom el mantra d’un projecte integral de recuperació, per bé que ara tot dóna a entendre que estem davant de quelcom que, almenys sobre el paper, respon a una idea prou elaborada com per a considerar-la amb major interès que les seves predecessores. Vagi per endavant que el millor punt de partida per a contextualitzar l'assumpte continua essent Autòdrom nacional, vida efímera d'una gran obra, el llibre de referència que el 1999 va escriure Antoni Mirabent, i que en l'actualitat és peça cercadíssima pels afeccionats del motor. Situem-nos. L'autòdrom acaba de complir 90 anys, dels quals en porta 60 en desús, i és un dels cinc circuits que, amb matisos, comparteixen morfologia i interès històric arreu del món. Des de l'òval que Fiat construí el 1923 a la teulada del Lingotto -la primera gran fàbrica de la companyia a Torí- i que no tenia caràcter competitiu ja que servia com a pista de proves per a els models que sortien de la cadena de muntatge, fins al veterà i escapçat circuit de Brooklands a 40 quilòmetres de Londres, passant per la pista sopraelevata de Monza o el traçat d'Indianàpolis, Terramar és un cas singular, en el sentit que, d'entre tots, és l'únic que manté la seva configuració intacta sense cap mena de modificació respecte l'estat original. I, en la mesura que han anat passant els anys, aquest valor intrínsec ha adquirit un pes específic evident. Es pot rendibilitzar l'autòdrom? El passat 21 de novembre la societat VIP Terramar, nova propietària de l'equipament, presentà el que, sens dubte, és, amb diferència, la visió més ambiciosa de les seves potencialitats de futur, consultable en el document accessible disponible al web Autòdrom Terramar.

El que s'explica en les 10 pàgines d'aquest document té molts punts de contacte amb les experiències italiana i britànica. A Torí, l'antiga fàbrica Fiat, una sensacional i monumental construcció deguda a Giacomo Matté-Truco, va ser motiu d'una reforma encarregada a l'arquitecte Renzo Piano qui repensà els 300.000 metres quadrats disponibles plantejant un complex multiusos, on hi conviuen un hotel, una sala de concerts, un centre de congressos i un altre de comercial. A Brooklands, l'exemple més proper a l'autòdrom per bé que construït quinze anys abans, s'ha conservat el que s'ha pogut del circuit que va ser objectiu de les bombes alemanyes durant la segona guerra mundial, tot incorporant al recinte, que en el seu dia fou també fàbrica d'avions militars i important aeròdrom, un museu del motor i de l'aviació -amb un exemplar del Concorde inclòs- a l'entorn del qual s'apleguen multitud d'activitats vinculades a ambdues disciplines. Corona el pastís una cirereta de luxe, el Mercedes-Benz world. Un complex on la prestigiosa marca alemanya invertí un munt de recursos amb l'objectiu de proposar un recorregut pels models més representatius de la seva història i experiències de conducció en un circuit especialment dissenyat per a qui vulgui emocions fortes o, simplement, divertir-se o millorar la destresa. Molt d'això, repeteixo, crec que és present en els fonaments del projecte que es va presentar fa dies. Dibuixat per els arquitectes Antoni Poch, Estanislau Roca -no s'equivoquen, l'home del nostre pla general- i Ramon Artigas, i amb un pressupost estimat de 230 milions d’euros que han de venir del capital privat, l’autòdrom del segle XXI renovaria, restauraria i insonoritzaria l’òval històric, recuperant-ne la tribuna –una de les mostres primigènies de l’ús del formigó armat a Espanya- i hi afegiria un seguit de serveis d’atractiu indiscutible, situats a l’entorn o en l’extensa superfície interior. Una pista de karting professional, zones lúdiques i comercials, un museu del motor -que incorporarà la posada en marxa d’una empresa dedicada a la restauració de vehicles clàssics- un parc temàtic, un aparcament soterrani, un hotel de 110 habitacions, 24 suites i 24 apartaments, i la reforma de la torre del Clot dels Frares, situada davant mateix de la tribuna, per a convertir-la en la seu d’un club social. Allò que els deia, una aventura d’alta volada que cerca capital, i que deu donar per fetes totes aquelles modificacions, canvis o tramitacions urbanístiques relacionades amb la construcció de les infraestructures que es contemplen, i les que seran necessàries per a facilitar l’accés a la zona i l’assumpció de la quantitat de visitants que poden arribar atrets per la iniciativa. En els darrers temps, Carlos Sainz i Fernando Lorenzo han situat Terramar al mapa de les xarxes socials. El primer, batent el rècord de velocitat del circuit amb un Audi R8. El segon fa quatre dies al volant d’un Porsche reconvertit a la causa dels inefables Hot Wheels. I el degoteig de trobades organitzades per clubs atrets pel magnetisme inherent a aquest gegant adormit no ha deixat de ser constant. És un indicador de la capacitat de l’indret per a esdevenir un pol turístic-econòmic-cultural? Vull creure que un equipament únic al món en el seu gènere ha de poder tenir la segona oportunitat que la història li ha negat repetides vegades.

Dimecres, 27 de novembre. Hotel Calípolis.
T’han donat un titular, eh? No anava desencaminat qui m’ho digué amb un somriure còmplice d’orella a orella. Amb l’argument de la rebaixa de la pressió fiscal sota el braç, i l’acord de la sociovergència controlada que beneí les ordenances fiscals i els pressupostos del 2014, l’alcalde es dirigí als associats del Gremi d’Hostaleria així: “Hem complert amb la paraula donada. I és per això que aquesta nit us demano, públicament, que vosaltres us replantegeu la vostra permanència a la plataforma per uns impostos i serveis justos”. La petició sonà a exhortació forçada, a ordre implícita, a contraprestació induïda, a subjacent estratègia política de desactivació d’un contrapoder molest, mal que sigui perquè poden donar per segur que mai no s’hagués produït un pronunciament d’aquesta mena davant del sector econòmicament més potent de Sitges, sense tenir una raó que vagi més enllà de l’estricte pragmatisme. De la mateixa manera, dues setmanes després que els membres de la societat de taxació aterressin al Miramar per a presentar aquell informe que fou especialment ben rebut per la municipalitat, ahir, i davant l’evidentíssim problema creixent de les denúncies ciutadanes motivades pel soroll derivat de l’activitat lúdica nocturna, l’alcalde apuntà la possibilitat de reconsiderar el planejament urbanístic que fins avui ha prioritzat l’àmbit residencial, per a retrobar un escenari que posi les coses més fàcils a la conciliació entre el dret al descans i a la necessitat que la vila continuï essent un referent de nit. Tot plegat en el marc d’una vetllada on el president del Gremi enfilà una llista de reivindicacions –algunes amb més motius que d’altres- que apuntaven a qüestions de concepte bàsiques per a que pugui desencallar-se l'evolució d'una destinació turística referencial que està perdent pistonada en alguns àmbits, segons confessa més d’un professional del sector. La por guarda la vinya, resa l’aforisme popular. Encara que no en tinguem pagarà la pena parar atenció.

dijous, 21 de novembre del 2013

Crònica local
Eco de Sitges, 22 de novembre



Llibertat absoluta


“Arriba un moment en el qual dius: ‘ja he viscut, ja he fet prou’. Em segueix interessant la vida i fer coses, però bé... no passaria res si em morís. I ja està. No passa res. No ve d’aquí. Saber morir dóna una gran llibertat per a viure.”

David Jou, 12 de novembre

Parafrasejant barroerament Machado, vet aquí un home en el més lliure sentit de la paraula lliure, fins al punt de poder parlar de la mort sense complexos, com qui parla de cinema, futbol o vins de taula. Poc acostumat a escoltar pronunciaments d’aquesta mena, i menys d’una forma pública, vaig tenir la sensació d’escoltar a algú que ha travessat un llindar més enllà del qual considera que ja té, o ja ha viscut, allò essencial per a reconciliar-se amb la pròpia existència. De nou torno al poeta dels Campos de Soria per a establir una analogia conceptual amb aquells populars versos que tancaven el seu Retrato: Y cuando llegue el día del último viaje, y esté al partir la nave que nunca ha de tornar, me encontraréis a bordo, ligero de equipaje, casi desnudo, como los hijos de la mar. Jou acaba de celebrar la seixantena, i des de la perspectiva de qui es confessa afortunat per haver-hi arribat quan una salut de vidre no permetia pensar-ho, exposa, des d’una sinceritat sense escletxes, el convenciment d'haver arribat a un punt on l'ambició professional i personal cedeix el protagonisme a l'estima i l'ajuda als propers. No ho acaba de manifestar en l'entrevista, que s'acosta a un grau de relativització que, agafat en el seu vessant més extrem, pot arribar a semblar d'un d'egoïsme displicent, però la conversa posterior afegeix matisos que crec necessaris incloure, perquè resultaria injust agafar-se, només, al sentit final de la frase sense contextualitzar. El físic i home de fe, el que confia més en l'ésser humà que en el gènere humà, el que no espera gran cosa d'Espanya, tampoc d'Europa i lamenta la incapacitat de Catalunya per a sumar esforços, baixa del cosmos per a mullar-se en la quotidianeïtat amarada d'unionisme i sobiranisme. I ho fa sense por al què diran, des de la llibertat absoluta de no voler convèncer ningú sinó només de dir el que pensa. I punt. El pròleg de L'Avinguda i el laberint. Poemes sobre Catalunya i Espanya és, en si mateix, un petit assaig perfectament desvinculable de la lectura poètica. Una declaració d'intencions que es vol racional, i que s'expressa des d'un positivisme avui esgotat per l'esforç d'intentar conciliar allò que l'evidència s'entesta a demostrar que és irreconciliable. Els deixo un paràgraf: "Si Espanya fos repensada en profunditat, no seria pas absurda la possibilitat de romandre-hi -com a mal menor o potser amb entusiasme qui sap-, però les possibilitats d'això son tan remotes i el retrocès tan evident que pensar-hi massa és una pèrdua garantida de temps i d'energia, i un malbaratament d'il.lusions".

Una realitat paral.lela, nascuda de l'atzar, és la que presenta, a través d'un discurs construït a base de retalls de cartelleria urbana, Jacques Villeglé a la fundació Stämpfli. I està carregat d'interès encara que, d'entrada, impacti per situar-se hors-norme. I més enllà dels Affiches Lacérées, a l'espai 3 del mercat vell els alfabets socio-polítics demanen una mica més a l'ànima del visitant: una juguesca a cop de tipografies exquisidament dibuixades, que amaguen explícites, i a voltes antagòniques combinacions simbòliques. Daniel Giralt Miracle fou precís en el seu elogi: els Stämpfli han aconseguit una fita que Barcelona envejaria... Està tot dit.

Dimecres, 20 de novembre
Qui diu que la política desencisa? Armand Paco vol ser alcalde. I ho diu sense embuts: “ja m’agradaria ja ser alcalde del poble. Jo crec que ara estic en disposició de dir que m’agradaria ser alcalde”. Ja els vaig comentar fa temps que la història de qui fou arraconat de la llista del 2011 tenia un punt del me’n vaig però tornaré de McArthur. No es pot negar que l’ex-regidor socialista, i avui militant ras, és dels que té respostes per a tot, i projecta una imatge de persona convençuda del que diu i de com dir-ho. Des d’aleshores, Paco busca un lloc on encaixar en el nou trencaclosques del partit. I és difícil perquè els criteris d’actuació d’avui no s’acosten als que ell defensa exercint el pressing crític des del grup Sitges progrès. Paco té la sensació que els socialistes s’han passat bona part de la legislatura assumint el rol d’ase dels cops, i no el d’una fiscalització al govern que hagués volgut més explícita i beligerant, i no tant naïf i arronsada. Li costa assumir el pacte sobre el pressupost del 2014, i que el PSC hagi estès la mà a qui considera que li ha mossegat en més d’una ocasió. Quan li pregunto si CiU podria utilitzar el mateix argumentari en referència a l’actitud en el passat del principal grup de l’oposició en el present, ell creu que no. Fa un any i mig, la candidatura de David Garcia a la secretaria de la secció local aconseguí la victòria sobre la seva. Ara, Armand Paco espera unes primàries que li permetin lluitar per la candidatura del PSC a l’alcaldia. No té l’empatia de Ricard Vicente, i Vicente no té la seva munició verbal. Tot no es pot tenir. Mentrestant, la direcció del partit no li ha fet cap comentari sobre l’article publicat a l’Eco, quelcom que també és interpretable....

Giro full amb dos exemples sobre la difícil relació entre el soroll i el descans, o el soroll i la calma, o el soroll i la pau, si volen. El nivell de soroll sempre serà mesurable objectivament. La percepció del soroll mai no ho serà. I aquesta és una equació que cal tenir en compte a l'hora d'acostar-se a un assumpte on hi juguen elements de sensibilitat intangibles. Tothom té clar que s'ha de poder conciliar el descans veïnal amb l’activitat dels locals d’hostaleria o lleure.  Els conflictes amb les denúncies que han rebut per sorolls el restaurant El Vivero i el bar Soho tenen tres punts en comú destacables. Primer: ambdós reconeixen que, inicialment, hagueren pogut fer millor les coses per a minimitzar les possibles molèsties als habitatges de l'entorn. Segon: ambdós afirmen categòricament que, avui, compleixen la llei de forma escrupolosa i que els agradaria, perquè no en tenen aquesta percepció, que el mateix zel que les autoritats han tingut amb ells per a que la complíssin fil per randa, es tingués amb la resta d’establiments, es rebin queixes veinals o no. En definitiva, que la norma ha de ser igual per a tots. Finalment: ambdós creuen que Sitges ha de poder plantejar-se què vol per al seu oci nocturn, i quines possibles càrregues o incomoditats està disposat a assumir per a fer viable un model que, avui, és una de les poques sortides possibles en un panorama de crisi, del qual la vila només en pot sortir a cop dels ingressos del turisme. Hi afegim a aquesta conjuntura que estem davant d'un sector poc gremial i molt atomitzat, on regeixen les lleis de la competència i de l'oferta i la demanda sense contemplacions, i ens quedarà un panorama difícil de reordenar o estructurar. Volem i dolem, i ja hem quedat al paràgraf anterior que tot no es pot tenir.

I acabo felicitant Valen Mongay, Joan Tutusaus, Lolita Vilalta i Àngels Andreu. Deixo l’agulla enfilada fins que arribi el moment d’explicar-los una nova nit de premis Sitges d’aquí dues setmanes....

dijous, 14 de novembre del 2013

Crònica local
Eco de Sitges, 15 de novembre




Anem..... tirant


"Anem bé"

Miquel Forns, 7 de novembre



Quan un polític diu que anem bé, més d'un posa en guàrdia l'ànima, perquè no sempre l'anem bé del qui mana correspon a la mateixa percepció del qui és manat. Però l'alcalde té motius, més enllà de l'ecumenisme polític que ha beneït l'aprovació inicial dels pressupostos i les ordenances fiscals del 2014. El festival de cinema ha estat un èxit de públic, com la tapa de l'any, i la Generalitat sembla que es desperta i torna a licitar la redacció del projecte de l’escola Agnès de Sitges, aplicant un modus operandi molt propi de l’administració hi hagi crisi o no: enlloc de demanar que es modifiquin els plànols existents per adaptar-los a la nova realitat que suposa passar d’un centre de dues línies a una, el govern de Catalunya prefereix llençar-ho tot a l’aigüera i pagar 300.000€ per a que es redacti tot de nou. I ens queixem que no hi ha quartos. Sigui com sigui, entre les bones notícies també s’hi pot afegir que, definitivament, les obres de la biblioteca començaran al gener, i que a les dels museus s’hi han trobat un seguit de restes arqueològiques de notable valor, de les quals un anell d’or de l’època romana n’és la peça més cridanera. Per tant, entre una cosa i l’altra, Forns pot agafar-se a allò que tots els polítics desitgen per a treure el cap per damunt de l’aigua, no sense parar compte a episodis de seguretat ciutadana que preocupen, o als resultats de l’auditoria de l’hospital. D’una manera vetllada, l’alcalde confirma que les taxacions fetes demostren, en major o menor mesura, que en el seu moment es varen vendre immobles per sota del preu de mercat: A mi em consta que realment no hi ha hagut cap sorpresa en l’auditoria –diu- que allò que va conduir a la situació de crisi en el patronat ho han confirmat les auditories... Veurem com es reacciona davant l’evidència. Mentrestant, l’home pragmàtic, Jordi Mas, deixa unes consideracions sobre l’ètica i l’estètica en l’exercici de la funció pública. Arran de l’informe de la comissió jurídica assessora que dóna la raó a l’Ajuntament davant dels 22 contenciosos administratius interposats per sengles empreses del Gremi d’Hostaleria, a qui la institució va demanar un cop de cap l’any 2003 per a poder aplicar la nova normativa de gestió dels residus, el regidor d’hisenda reflexiona sobre fins a quin punt cal creure en la paraula dels càrrecs públics, si no està fonamentada sobre el paper i avalada pels mecanismes administratius reglamentaris.... Interessant plantejament aquest, que travessa les promeses de campanya electoral per a ficar-se en el dia a dia de la relació entre polític i ciutadania. Una càrrega de profunditat en la línia de flotació de la confiança i de l'statu quo establert. Ens podem creure la paraula donada per un regidor a peu de carrer? Si? No? Depèn del regidor? Depèn de la paraula? Depèn de qui la creu? Agraeixo la sinceritat pragmàtica de Mas, tot i que diria que no ajuda a enfortir la ja malmesa percepció que la ciutadania té de la classe política.... Com deia Capri que deia Rusiñol: I més val creure perquè es necessari creure i desgraciat del que no creu perquè prou feina té en creure que no creu.


Dijous, 7 de novembre. Matí
Les 3100 farmàcies de Catalunya cobraran els endarreriments el 20 de novembre. Vatua l’olla amb la data....Cobraran, si Déu vol, el que se’ls deu de novembre i desembre del 2012 i del maig d’enguany. Poc en queda del temps en que ser farmacèutic era garantia de futur, i de la picaresca de molts ciutadans d’omplir la farmaciola a costa dels diners de tots i d’un sistema que no exercia el control que calia perquè no venia d’una mica. Avui, aquest servei essencial en mans privades viu el que viuen la majoria d’autònoms i petites empreses del país, convertides de facto en entitats de crèdit de l’estat o la Generalitat, que a la vegada els fregeixen a impostos. Hores d’ara, confessa el farmacèutic Ramon Benazet, si algú intenta col.locar una farmàcia com a negoci ha equivocat l’objectiu. Les farmàcies estàn en situació de supervivència. D’aquí que, per a cobrar aquests endarreriments, no només han hagut de desistir de contemplar els interessos de demora, sinó que, a més, han hagut de retirar qualsevol acció judicial oberta contra l’administració, en el que podria considerar-se un xantatge en tota regla. Ningú no sap què passarà amb els cobraments pendents a partir de setembre, ni com afectarà la normativa europea que, des del març del 2014, exigirà als estaments públics pagar en un termini de 30 dies, o de 60 en el pitjor dels casos. Aleshores, s’obrirà un altre meló. Benazet exposa una dura hipòtesi gens descartable. Què passarà el dia que vingui una jubilada que cobra una pensió de 400€, necessiti una medicació per aquest valor, i se li hagi de dir que si no la paga no se la podrà endur perquè el farmacèutic ja no pot assumir el que l’estat o la Generalitat no assumeix en temps i forma?

Vespre
Darrere el vernissatge que acompanyà l'acte al Miramar, hi deuen haver les raons del desembarcament de la plana major de la Sociedad de Tasación, prèvia publicitat a la primera pàgina de la secció de política de La Vanguardia, que no és qualsevol cosa. Ara que hem bescanviat les agències immobiliàries per les botigues de cigarretes electròniques o els forns de pa en les seves múltiples variants, es poden quedar amb dos conceptes. Primer: a Sitges la vivenda no s'ha devaluat com s'ha devaluat arreu. Segon: la vila continua generant un poder d'atracció pels compradors amb possibles, o pels qui volen moure diner. Recorden? No estem davant d'una cançó nova. Malgrat que la darrera dècada ha vist néixer alguns dels paisatges urbans més nefastos de la història, Sitges, com aquell anunci del pa de motlle que deia que ho aguantava tot, encara conserva l'encant i és una plaça forta en el trasbalsat mercat immobiliari, que treu el nas ara que els de dalt diuen que la macroeconomia remunta, i que la recuperació és un fet. D'aquí que la primera destinació del gremi de taxadors -aquells que quan la bombolla s’inflà es varen fer un tip de mirar pisos en 10 minuts cobrant la feina a preu d'or- hagi estat la nineta dels ulls del suposat totxo de qualitat. El discurs, vestit de xifres ben amanides i previsions de futur difícilment garantibles, porta una intenció induïda relacionada amb el creixement potencial del mercat de vivenda nova que el municipi pot oferir, i en conseqüència, amb la diguem-ne necessitat de fer pisos per a reactivar el que sigui. Així, l’estudi conclou que hi ha terreny per a la construcció de 1012 vivendes només amb la llicència d’obra a la mà, d’altres 2514 es podrien construir en zones on hi ha el planejament aprovat però pendent de gestió, i encara se n’hi podrien afegir 346 en indrets on hi ha reserva potencial de sòl. A grosso modo, 4000 pisos construïbles de bell nou que –en el millor dels tres escenaris que es proposen- el mercat podria assumir en 30 anys si les coses van bé, i en 79 si no hi van. Sense quantificar-los, a partir d'una mostra presa d'un grapat de promocions, el document es refereix a l’existència d’un 40% de pisos nous pendents de vendre i no fa referència al parc d’usats. M’agafo, doncs, a les dades de l’INE del 2011. Aleshores Sitges tenia 28.142 habitants i 19.155 habitatges. D’aquests, el 64% (12.240) es consideraven habituals i el 23% (4.466) de segona residència. El 13% restant (2.449) estaven buits, o pendents de venda o lloguer. Per tant, fa dos anys a Sitges encara li quedaven gairebé 2500 habitatges per ocupar. Algú creu que en falten de nous?

dijous, 7 de novembre del 2013

Crònica local
Eco de Sitges, 8 de novembre



Records en nylon, Filomatic, Mirinda o Fundador.


Reservo unes interessants declaracions per la setmana que ve, mentre enfilo un agraït i benvingut parèntesi costumista tot aprofitant les paraules del pròleg per a la segona edició de l’Abans, la col.lecció de fascicles que surt al carrer avui. És obligat, però, aturar-se un moment per a constatar la importantíssima repercussió que ha tingut arreu el concurs de La tapa de l’any. Les tapes son tendència, i s’estan convertint en la versió de butxaca de l’alta cuina. Així s’ha sabut veure per part dels organitzadors que, amb l’apadrinament de la cervesera Damm –notícia aquesta setmana per un assumpte menys edificant- han bastit un esdeveniment de primera, d’aquells que per un bon grapat de raons poden enorgullir al sector de la restauració sitgetana i a la resta de mortals, per haver sabut oferir una imatge de qualitat i projectar-la i valoritzar-la arreu. Felicitats a l’equip del Cable pel premi a Buscant Nemo, i per haver sabut perseverar en la seva iniciativa al costat del gremi d’hostaleria, i també a tots els establiments que hi han posat els esforços per a aconseguir-ho. Una gran història, sens dubte.

Per bé o per mal, els fets que marquen la història mai esdevenen neutrals als nostres ulls, sinó, probablement, no la marcarien. El 1959 Franco inaugurà El Valle de los Caidos, i el 1979 se celebraren les primeres eleccions municipals de la restaurada democràcia. Vet aquí la forquilla cronològica en la qual es mou el segon volum de la col.lecció L'Abans, novedós pel que suposa el fet de retrobar una població ja abordada amb anterioritat en el mateix projecte editorial. Amigues i amics lectors, benvinguts a l'època daurada de la república independent de Sitges. La que desafiava les normes establertes de la moral i del decòrum a cop de bikini i Carnaval de fardo, i la que intentava fer els ulls grossos a l'ordre imperant sota la bandera del cosmopolitisme. La del color enlluernador a les postals i la dels menús amb entremesos de primer, pijama de postres i paella i sangria sempre. La del comiat de la orquestra Mozart i Los íberos del jazz i l'arribada de la generació dels Ricky's i companyia. La dels Corpus multitudinaris i els naixements dels festivals de cinema i teatre, o del ral.li de cotxes d'època. La que anirà tancant les fàbriques i tallers de sabates i enterrant la vinya, per apostar sense embuts pel turisme de la Fritidsresor. La república independent de l'eterna construcció del Calípolis, els grans festivals de jazz, les nits del primer Pachá, el Galaxy, el Number One o el Yuca. La del Flamenco show, les patacades en acabar el concert de Raimon, i el tancament del Rialto. La de la reforma del Retiro i els cafès amb taules de fòrmica i cadires d'skay. La que inaugurarà el Maricel de Mar i contemplarà admirada a castellers i falcons. La de les entrades de grallers enyorades... La que s'escandalitzarà davant d'un projecte de port esportiu als peus de La Punta, però farà els ulls grossos davant d'urbanitzacions que foren preludi d'un futur ple de totxo. La que tenia de veïns a prohoms de la colònia i presentava reinas de la vendimia que sortien a l'Hola!. I el que em deixo, que és molt. Una república independent plena de contradiccions a l'hora de decidir el camí de futur que volia seguir, i plena de grans moments protagonitzats per la gent que, entre el 600 i el 127, entre Bonanza,  l'Un, dos, tres i Heidi, entre el Cola-Cao i els Bucaneros, o entre el plan de desarrollo i l'arribada de Tarradellas, vàren ser testimonis de dues dècades de canvis imparables en el marc de l'inefable, però efectiu, Spain is different de Manuel Fraga.

S'enyoren? No s'enganyin. Sovint, el pas del temps juga a favor dels bons records, i acostuma a escombrar els dolents. De no ser així no viuriem tranquils. En qualsevol cas, i des de la perspectiva d'avui, es pot assegurar que a la majoria dels qui comencin aquest segon volum de L'Abans els abordarà, en algun moment o altre, una certa sensació d'autenticitat perduda, que pot ser passatgera en el millor dels casos, o al llindar del trauma si es troben vostès en el grup de les ànimes sensibles. I no perquè aquest sentiment no pogués estar present quan es fullejaven les pàgines de l'edició anterior, sinó perquè aquí els referents gràfics es mostren amb una proximitat cronològica i emocional que frapa. En els darrers vint anys Sitges ha canviat més que en tota la segona meitat del segle XX. I aquesta evidència, que ha donat els resultats desiguals propis de la incapacitat de controlar un creixement empès per la llei del mercat, no sempre és fàcil de païr quan s'estableix una comparativa visual, encara que puguin relativitzar-se les conseqüències d'aquesta evolució, o involució per a alguns. I en aquesta sensació, que gairebé puc assegurar que viurà el lector del segon Abans, penso que hi tenen molt a veure dos aspectes fonamentals que aporta l’edició d’enguany respecte de la seva predecessora.

El primer, i bàsic, és la voluntat de tractar un període històric del qual molts en podem recordar quelcom. Per damunt de tot, estem davant d’un llibre generacional per genètica. Els qui tenien 10 anys el 1959 ara en tenen 64, i els qui en tenien 10 quan Tarradellas va anunciar el seu memorable ja soc aquí! ara en tenen 46. Per tant, el ventall de públic identificat amb allò que es veu i s’explica és, per raons òbvies, molt més gran que el que podia identificar-se amb el Sitges més allunyat en el temps, que ocupà les pàgines del primer Abans. I la segona característica que fa especialment atractiva la història que em plau presentar-los, és l’exhaustiu material gràfic de tota mena, que ha estat recuperat per a la ocasió, i hàbilment explotat pels responsables editorials de l’obra, a través d’un atractiu disseny de pàgines, que juga amb fotos, reproduccions de cartells, anuncis publicitaris, postals, objectes i elements promocionals de tota classe i condició, que han pres la major part de l’espai disponible per mèrits propis. No estem, com tampoc estàvem aleshores, davant d’un llibre d’història. No tindria cap sentit plantejar un projecte així des d’un criteri estrictament historiogràfic. Amb l’eficàcia demostrada en multitud d’encàrrecs, Roland Sierra desgrana una crònica solvent en el contingut, entretinguda en la intenció i clara i estructurada en la forma. Perfecta per acompanyar un rosari d’imatges que molt sovint parlen per si soles. En aquest sentit, la utilització del fons fotogràfic de l’Institut Cartogràfic de Catalunya, amb la incorporació en alguns dels capítols d’impressions a quàdruple pàgina dels originals de gran qualitat que en el seu dia captaren algunes de les empreses especialitzades en fotografia aèria més importants de l’època, permet oferir panoràmiques incomparables i mai vistes de la costa sitgetana des de l’aire, mereixedores d'especial atenció. El llibre aprofita, doncs, el llegat d’una època en la qual, i malgrat que la compra de rodets estés reservada a esdeveniments d'especial importància particular o popular, el color es començà a escampar poc a poc per revistes, àlbums de cromos i revelats fotogràfics, fins a arribar, coses del destí, a la televisió arran de la mort de.... Franco.

Ja va quedar clar en el primer volum que l'Abans no és un llibre de tauleta de nit. Exigeix espai i, si molt m'apuren, demana una lectura compartida si es vol gaudir com cal. Es tracta d'això. D'enfilar un imaginari de records complementaris inesborrables.

dijous, 31 d’octubre del 2013

Crònica local
Eco de Sitges, 1 de novembre


Sociovergència no. Per ara.


Abans del ple de dilluns, el titular ja estava cuinat feia hores. I amb ell, una foto. La foto, en definitiva, que il.lustra l’oficialització-escenificació d’un acord sobre ordenances i pressupostos entre l’equip de govern i el PSC, malgrat que la imatge del moment –la que s’escampà per les xarxes socials i es publicarà als mitjans- té dos protagonistes: l’alcalde Miquel Forns, que és a la vegada cap de l’equip de govern i líder de Convergència i Unió, i el cap del principal grup de l’oposició, Ricard Vicente. La interpretació bàsica i simple, o simplista, del moment vindria a dir que la governabilitat està garantida, després de la crisi esdevinguda arran de la marxa dels regidors del Partit Popular. Un avís a navegants, doncs: en allò fonamental que mou les polítiques de gestió del municipi, com és l’aprovació del pressupost i de tots els serrells que d’ell se’n deriven, s’han posat d’acord 17 regidors de quatre partits diferents. 16, si tenim en compte l’absència d’una regidora del PSC, però 17 al cap i a la fi. El 80% del total del plenari, que no és qualsevol cosa. I s'han posat d'acord setmanes després que els socialistes afirmessin en veu alta i clara que la legislatura estava esgotada i que no calia donar més voltes a un projecte polític fracassat. Avui, el malalt ha rebut un baló d'oxigen de primera divisió, inflat d'optimisme i decorat amb unes quantes medalles, repartides entre els responsables d'aquesta fita impossible de concebre fins fa ben poc. El PSC ha estat pragmàtic. En el ple de setembre va llençar l'ham als companys d'oposició plantejant-los una moció per a l'aprovació d'un pla d'acció de govern per a Sitges, i com que ni Partit Popular ni la CUP varen respondre amb una mínima empatia al cant del cigne, ha decidit canviar d’estratègia. I l'equip de govern, que necessitava un col.laborador necessari per a poder exercir la capacitat de diàleg sense deixar de respirar tranquil, ha trobat en aquest soci conjuntural el coixí perfecte, amb tots els matisos o suspicàcies que facin falta. Com era previsible, i tornant a la foto amb la qual es va llevar la setmana, l'acord ha estat agafat amb el mateix grau de satisfacció per ambdues parts. Per una banda el govern pot començar a deixar anar llast, i a mirar el futur amb un cert optimisme, no sense fer valer la gestió econòmica del passat, que ha servit per a sustentar les decisions del present. Per l'altra, el principal grup de l'oposició pot afirmar, sense despentinar-se, que la seva contribució a la causa comuna, sobretot en el vessant social, ha estat decisiva, donat que l'equip de govern ha acceptat totes les seves consideracions de fons. O sia que regna la pau i la glòria en el moment d’obrir l'estipulat període per a que puguin presentar al.legacions la resta de grups de la oposició, la plataforma per a uns impostos i serveis justos -que es mencionada amb la boca molt petita pels signants del pacte- i els ciutadans que vulguin, per a que siguin incorporades o no al document que tornarà al ple per a la seva aprovació definitiva. I el temps dirà si al final s'afegirà més quòrum al que es va palesar el passat dilluns.

Publicitada de fa temps la rebaixa del 50% en la taxa d'escombraries, l'estrella de la sessió fou el coeficient multiplicador del rebut de l'IBI, establert en el 0,980. Val la pena tenir en compte que venim de l'1,213, que la documentació que l’Ajuntament va presentar al ministeri per a validar la petició de crèdit del pla Montoro marcava un índex del 1,180 per al 2014, i que els representants de la CUP, del PP, i de la plataforma per uns impostos i serveis justos creuen que es possible arranar encara més el percentatge, fins al 0,850. En qualsevol cas, Jordi Mas en té suficient per a anunciar que els rebuts de la mare de tots els impostos baixaran una mitjana del 6%, fins arribar en alguns casos al 20% de reducció. De la mateixa manera, un cop finalitzi aquest procés, l'Ajuntament es compromet a demanar a l'oficina del cadastre una nova revisió que situi els valors en la justa mesura respecte al context actual del mercat. Si l'IBI és, com s'afirma, un dels impostos més justos que existeixen, està clar que queda molt camí per a afinar el punt de partida dels càlculs que el fan possible. Però que ningú no s'enganyi. L'IBI d'avui pot ser, si es vol, tan injust com ho podia ser el que es pagava fa deu anys enrere, quan la bombolla immobiliària especulava amb els preus dels pisos, i les valoracions del cadastre no havien variat des que s'establiren el.... 1994, molt abans que el creixement del municipi fos imparable. Aleshores, a ningú no l'importava el més mínim que els rebuts de l' IBI a Sitges no fossin, ni de lluny, proporcionals a les quantitats estratosfèriques que es demanaven per metre quadrat. En qualsevol cas, a l’altre costat de la disminució de la pressió fiscal també hi ha bones notícies. S’enumera l'augment d'un 2,6% de les inversions en seguretat ciutadana, d’un 5% en neteja, d’un 7% en serveis socials, d’un 26% en esports, d’un 14% en promoció cultural, o d’un 21% en festes. Hi haurà partida pressupostària per a reobrir el centre obert El Rusc, i també una dotació inicial per a impulsar la taula del tercer sector, que està treballant per a assolir un important projecte de caire europeu. El regidor Mas, defensor aferrissat des del primer dia de prioritzar la lluita contra l'endeutament a la mínima oportunitat que es presenti -i raó no n'hi falta perquè l'Ajuntament continua devent més del que té- proclama que queda enrere l'època de l'austeritat draconiana i que s'obre un període on la cotilla dels diners pot descordar-se una mica. Mentrestant, la CUP, un pèl descol.locada per la rapidesa de l’enllaç, es lamenta que l’acord entre govern i PSC hagi escombrat la possibilitat d’un debat més obert, i continua posant sobre la taula la important despesa de l’Ajuntament al sosteniment de la fundació del Club Natació, la situació dels càrrecs de confiança, o el lloguer de 800€ al mes que paga Bacardí per la joia patrimonial del mercat vell…

És bo aquest acord? Indubtablement si. Seria de ximples pensar que no és bo que més de les tres quartes parts dels representants de la ciutadania coincideixin en beneir el full de ruta pressupostari per al proper exercici. Per a qui és bo aquest acord? Cal creure que és bo per a Sitges, o, si volen, que seria pitjor per a la vila assistir a posicionaments antagònics. Perquè ara i no abans? Vatua l’olla quina pregunta…. En el rerefons no puc evitar tenir la sensació que cadascuna de les parts necessita l’altre. El govern en minoria ara ha d’assumir amb estoïcisme que, des de fora, li esmenin la plana en alguns aspectes els mateixos a qui assenyalava com a pèssims gestors fa quatre dies, i el PSC, que tampoc pot vantar-se d’haver estat impecablement escrupolós quan manava, assumeix el preu de diluir el seu sacrifici constructiu dins de la rendibilitat política que el govern en pugui treure del suport que li dóna. De moment, queda inaugurada una petita sociovergència controlada, on uns diuen que no ofereixen un xec en blanc però es mostren satisfets, mentre els altres els agraeixen, de forma reiterada, les aportacions que han permès superar un dels obstacles més difícils per a qualsevol govern. Benvinguts a la reconciliació.

I acabo. Els infatigables germans de El Cable estan darrera d’una de les propostes gastronòmiques amb més projecció exterior que s’hagin pogut fer els darrers anys. L’hotel Meliá Sitges acull, diumenge i dilluns, les jornades de La tapa de l’any. Un concurs que haurà d’escollir la millor tapa d’entre les 18 que han guanyat les seves respectives rutes d’arreu de Catalunya, i que vindrà complementat per una diada dedicada als professionals, amb la presència d’un grup de xefs guardonats amb estrelles Michelin. Poca broma. La idea ha nascut aquí. Caldrà, doncs, fer el possible per a que aquí es quedi.

dijous, 24 d’octubre del 2013

Crònica local
Eco de Sitges, 25 d'octubre


Sempre viu
  
Just quan havia perdut tota esperança, va l'Agència de Turisme i edita un fulletó molt bonic, en format DIN-A3. La vista s'esplaia davant de la espectacular fotografia panoràmica feta des de l'espigó de la fragata, i que  ocupa portada i contraportada. Amb enginy, els dissenyadors han jugat amb les possibilitats visuals que pot oferir la publicació un cop plegada. A baix la imatge. A dalt, amb una blanca i moderna tipografia gegantina, el nou eslògan: Sitges sempre viu. Vaja, com la planta medicinal del mateix nom. O, en versió reduïda per adaptar-la al logo, un Sitges viu a seques. En el fons, la reversió del segle XXI d’aquell popularíssim Això és vida, que ha estat, sens dubte, el lema promocional més ben trobat de les darreres dues dècades, molt per davant del caduc joia de la mediterrània o del gairebé desapercebut l’art de viure. El que està clar és que som de vida. Travessat l’impacte inicial, dins tot està pensat per a agradar a la vista. Poc text i ben esponjat, amb un ús racional del color i gran protagonisme de la part gràfica. Als que hagin tingut responsabilitat sobre el producte la secció els felicita per trencar una mica el motlle del tòpic. Ja era hora. En paral.lel, el regidor de platges i el president de l'associació que aplega als concessionaris de les guinguetes comparteixen la mateixa preocupació en acabar la temporada estiuenca. L’etern neguit per la manca de sorra. I això que enguany l’hivern i la primavera s’havien portat molt bé amb el nostre litoral, fins que el mal temps del juny va engegar a rodar l’inici de la temporada, marcada per una aportació de sorra d’urgència que, em diuen, d’alguna cosa va servir encara que el temporal de torn n’escombrés bona part. Sigui com sigui, l’assumpte de la regeneració/estabilització és el mantra que no afluixa, des que el 1991 el ministeri presentés la primera proposta que fou rebutjada obertament per la ciutadania. Des d’aleshores, la perdiu s’ha marejat tant que ha perdut el rumb. I ara tothom és conscient que, tot i que a Madrid se’n recorden del projecte que va presentar la vila -on es reformulava la configuració dels espigons i es submergien per a facilitar el trànsit de la sorra- no hi ha una pela ni per a començar. En conseqüència, es fa difícil creure que les coses milloraran. D’aquí que Ignasi Garrigó proposi, com a mal menor, que l’obra es desenvolupi a través d’una execució a terminis, que pugui finançar-se amb el concurs de tots els agents públics i privats possibles, i que comenci per a trobar una solució a la platja de la bassa rodona que és, hores d’ara, una de les més castigades. Per la seva banda, Manel Martínez lamenta l’actitud inflexible i displicent dels funcionaris que venen a prendre mides per atorgar o no els permisos d’obertura, sense demostrar cap mena de sensibilitat vers l’esforç dels empresaris que no han deixat de pagar i d’invertir…. Hi ha una sensació molt cronificada que no s’avança, que intenta conviure al costat de l’evidència que cal avançar d'una vegada per totes.

L’Institut català de la robòtica per a la discapacitat cerca seu. Espai. Lloc on poder desenvolupar la seva activitat amb projecció de futur. I ha tingut, o això m’explicaven fa mesos, més d’un pretendent que li oferia instal.lar-se fora de Sitges amb totes les facilitats. Caldrà, doncs, que algú agafi amb la transcendència que mereix el testimoni del que es va presentar el passat dimecres a la fundació Ave Maria. Fa molt de temps que la institució està treballant en aquesta iniciativa, que vol esdevenir referència en el seu àmbit, a partir de la convicció que els homínids electrònics poden convertir-se en una eina potentíssima per ajudar a les persones amb discapacitats de qualsevol tipus. El pensament acostuma a anar una mica més enllà i planteja si en el camí d’incorporar intel.ligència artificial a una màquina inesgotable no s’estarà obrint la porta a una forma d’entendre la vida i l’organització laboral on no necessàriament sempre faci falta l’ésser humà. Vull creure, sense recórrer al mon de la ciència ficció cinematogràfica, que els robots no podran competir mai amb el vessant emocional de la feina i de la vida, però no és menys cert que el que es va poder veure a l’Ave Maria no deixa indiferent. És la visió més edificant i positiva de la relació entre home i màquina. Té un punt de màgic veure l’empatia que es genera entre en Nao –així s’ha batejat el petit robot que proposa activitats terapèutiques programades- i els residents, a qui alliçona per a que facin els exercicis del dia, mentre ells corresponen amb satisfacció a les seves instruccions. De poder perseverar en aquest camí, l’Ave Maria es convertiria en el centre de proves per a les investigacions de l’Institut català de la robòtica. L’alcalde i el regidor de benestar social s'han compromès a fer el possible per a aconseguir el màxim suport institucional. Tant de bo el suport passi per a poder garantir un àmbit de treball estable per a aquest equipament, perquè els pretendents no deixaran de llençar l'ham....

I polvoritzant tots els registres, o almenys servidor no recorda haver llegit mai una xifra així, es ven una de les clàssiques torres de primera línia de mar atribuïda al gran Martino, per 13.670.000€. Han llegit bé, uns 2.300 milions de les antigues pessetes. La Casa Fradera, una bombonera un pèl kitsch de color salmó, generoses cornises i tendals vermells, projectada fa 90 anys i situada en una parcel.la de 2000 metres quadrats, situada en la confluència entre el passeig marítim i el carrer Manuel Sabater, es pot trobar en un conegut portal de finques sitgetà per aquesta xifra astronòmica o, si volen, per un lloguer de 8.000€ al mes. Una paradoxa singularíssima enmig de la crisi. Envejo als agents immobiliaris que han pogut passejar-se pel seu jardí i admirar-la de prop. Qui comprarà aquesta casa? Un xinès? un rus? un filantrop? un sitgetà o sitgetana de soca-rel? Li interessarà saber què passa més enllà dels límits del jardí? Es queixarà del soroll o de la neteja havent pagat el que pot arribar a pagar per la propietat? Faci el que faci qui ho faci, a ell o a ella també li rebaixaran un 50% la taxa d'escombraries i, molt probablement, se li aplicarà un coeficient multiplicador de l'IBI de l'1%, segons s'apunta els darrers dies... És a punt d'obrir-se el debat de les ordenances fiscals i el pressupost municipal pel 2014. Les converses entre grups ja son en marxa i està per veure fins on arribaran els acords en el marc de la nova configuració de forces al saló de plens. I parlant de propietats, la fundació de l'hospital ja té sobre la taula l'auditoria immobiliària que recull les taxacions dels immobles la venda dels quals va ser motiu de controvèrsia en el seu dia. Hi ha un silenci sepulcral, de moment....

I acabo amb, diguem-ne, dues anècdotes. Primera: com si algú de Googlemaps hagués anat al ple del 29 de juliol, el gran germà que tot ho vigila no ha perdut el temps i ha incorporat la Plaça del Pou Vedre al seu nomenclàtor. I ho ha fet, desenganyem-nos, agafant la solució més pragmàtica i empresarial de totes. O sia, sense esborrar la denominació de Plaça d'Espanya que continua operativa a l'hora de fer la cerca. Seguint, doncs, la fórmula salomònica que es proposava en una de les opcions de la consulta, i en la moció del PP. De moment, el carrer de la Bassa Rodona no apareix enlloc. Segona: és probable que el pitjor de la 46a edició del Festival Internacional de Cinema de Catalunya hagi estat el número musical de la cerimònia de cloenda, digne de figurar a l'antologia de la vergonya aliena. Una fatalitat com una altra. Per la resta, ningú té motius per a qüestionar que la màquina comandada per Àngel Sala segueix captivant multituds, sense descuidar la crítica especialitzada. Un llistó difícil de superar per molts motius.

dijous, 17 d’octubre del 2013

Crònica local
Eco de Sitges, 18 d'octubre


Del verd al blau


Dimecres, 9 d’octubre. Matí
Era sabut, de fa anys, que Lluís Marcé tenia entre cella i cella la feliç idea de la reconstrucció del Pont Domènech per a deixar-lo tal i com estava a inicis del segle XX. El que no se sabia és quan sonaria la campana. I el primer toc ha arribat de forma intempestiva. Sense avisar. Com si algú, de cop i volta, hagués donat un cop de puny sobre la taula tot dient: ara! i que salga el sol por Antequera. Així, amb els fets consumats, i la sorpresa de la majoria al veure una acció de la qual ningú no n’havia dit absolutament res prèviament, hem sabut que l’enderroc de la banyera del passeig de la Ribera respon a l’inici dels treballs que han de portar a la recuperació d’un element del nostre paisatge urbà ple d’història i bellesa, de quan Sitges era, per bé i per mal, un altre poble, i la banda de platja del passeig de la ribera encara no estava urbanitzada. Estranyament, s’ha conegut la definitiva posada en marxa d’un projecte bonic, i d’una certa volada, de manera molt tangencial, escadussera i poc ortodoxa. Gairebé diria que antinatural en el segle dels mitjans de comunicació i les xarxes socials. Dimecres era fàcil parar l’orella i escoltar el catàleg de preguntes que acostuma a fer-se el qui vol saber i no sap, quan, probablement, hagués estat bastant més agraït per a tothom –i hagués respost a l’obligació de l’Ajuntament vers la ciutadania- que la informació sobre la iniciativa hagués arribat abans, i d’una manera més complerta, ordenada i, sobretot, explicada. Així, no ha de sorprendre que la reacció de molts s’hagi centrat, per una banda, en el propi enderroc d’una baluerna que, paradoxalment, ha despertat empatia en aquells que l’associen a records de tota mena, i, per una altra, en la queixa per la manca d’informació sobre les raons de l’actuació de l’excavadora. Finalment, també era previsible que aparegués el debat sobre si, ara i aquí, la reconstrucció del pont Domènech ha d’esdevenir una prioritat del govern en el context actual de coses, on la destinació del diner públic esdevé material sensible. La secció creu que no hi havia res que valgués la pena en l’element destruït. Ans al contrari. L’únic que valia la pena d’aquella enorme andròmina de trencadís era la Sirena de Pere Jou, que mai no va merèixer ésser la cirereta d’un pastís de dubtosa bellesa i encaix amb l’entorn. D’aquí que doni el dol per acomiadat sense recança, i amb l’absolut convenciment que el que vingui serà millor, però també amb la plena consciència que existeixen motius per a que hi hagi sitgetans que es qüestionin la idoneïtat de l’obra en la conjuntura actual, i més tenint en compte que tampoc n'ha transcendit el cost.

Migdia.
En trepitjar la biblioteca buida he recordat els fets de maig del 2008. Havia plogut per l'amor de Déu i la casa Utrillo no ho va suportar. Dins, embolicades de foscor, de silenci dramàtic, i d'una intensa fortor a terra humida que venia de les parets amarades, Maria Saborit i Núria Amigó s'empassaven la saliva amb una barreja indefinible de resignació, responsabilitat i dolor, per no dir ràbia interior. L'aigua s'havia escolat per gairebé tots els racons, fent saltar la instal.lació elèctrica, mullant algunes col.leccions i exposant sense compassió les incomptables nafres de l'edifici. Les declaracions de l'aleshores directora a la premsa sobre el particular li costaren, a la vegada, una incomprensible escamorrada des d'un despatx, de les que no val la pena ni recordar. Han passat cinc anys i, sense llibres a les prestatgeries que cobreixin les vergonyes, hom s'adona de la magnitud real de la degradació de l'equipament, i del trist paper que Sitges ha tingut a l'hora de frenar-la quan era el moment. Mai no és tard diuen, malgrat que va ser tard, per exemple, per a salvar els capitells originals dels claustres del Maricel, que moriren pulveritzats pel salnitre abans de l'arribada dels experts.... Les terrasses de la biblioteca, terriblement esquerdades per totes bandes, no deixen de fer-me pensar en si, de debò, d’aquí un any la feina estarà enllestida. En qualsevol cas, deixem que els llibres somniïn mentre es construeix l'esperança. Quan es despertin ho hauran de fer en un entorn nou que haurà de mantenir l'encant de sempre, a la manera del vers del Sol i de dol de Foix: m'exalta el nou, i m'enamora el vell.

Dilluns, 14 d’octubre
Creuen en el destí? Com si la providència hagués escrit els timings, o ho hagués fet una mà molt intencionada, la setmana s’inicia amb tres fets encadenats que basteixen un discurs digne de reflexió. Al Cap de la Vila el dia es desperta amb un canvi d’imatge corporatiu que s’ha estès per tot Catalunya. Res no en queda dels inefables gotims de raïm de Caixa Penedès. El pantone Process Blue que acompanya el sobri logo del Banc Sabadell ja presideix la que, segons llegeixo en el web de Josep Tort i Morató, fou la tercera oficina de l’entitat penedesenca, oberta el 1960 després de les de Sant Pere de Riudebitlles (1949) i Vallirana (1957). Amb el canvi de marca es tanca una etapa històrica que ha acabat amb un dels símbols de les nostres comarques, construït a cop guardiola metàl.lica, finestra d'art, llibres per Sant Jordi o l'elepé de Nadal i Mantovani, per a posar quatre mostres presents en l'imaginari col.lectiu de l'època on les caixes eren caixes en el sentit més social del mot. Al migdia, i en el marc de la comissió del parlament de Catalunya que s’ha capbussat en l’insondable mon de la crisi bancària, compareixen davant dels diputats els exdirectius de l’entitat Ricard Pagès i Manuel Troyano, imputats, amb altres dos capitostos, en el repartiment de gairebé 32 milions d’euros en pensions. Emparats per la legalitat que els permet mantenir un silenci monacal amb l’objectiu de protegir-los de les preguntes, l'atmosfera de la sala sembla poder-se tallar amb ganivet. Els mitjans han parat especial atenció a l’interrogatori del diputat de la CUP David Fernández. Fernández, que ja va demostrar la seva capacitat per a posar contra les cordes a Adolf Tudó i Narcís Serra, es mira a Pagès i Troyano amb posat greu, implacable, inquisitorial, al qual hi ajuda una veu Corleoniana de les que fan respecte sense impactar. Un murmuri continu i penetrant que desgrana un rosari de sagetes sense resposta, que els interpel.la sobre com s’ho van fer per a aconseguir aquest dineral, sobre si pensen tornar-lo, sobre què feien amb l’obra social… un reguitzell de torpedes a la línia de flotació de la moral i l’ètica i que, de tant en tant, aturaven les intervencions de la presidenta de la comissió, Dolors Montserrat, marcant el temps de la intervenció. Fins que al final va arribar la traca en forma de frase lapidària: “Saben què és la màfia? Doncs comprin-se un mirall aquesta tarda, se'l posen al davant i veuran què és la màfia”. Aquells dos sants de guix, volent o sense voler, esdevingueren la metàfora perfecta del que hem viscut arran de la bombolla immobiliària i la crisi financera. Llavors, ja feia estona que una nova tongada de seny sabadellenc campava per ràdios i televisions... Algú compra seny?. Tant que se'n va vendre, vatua l'olla....

Probablement, el destí també va voler que Pol Lahoz deixés una lliçó eterna. Mai no s'ha de deixar de lluitar per a viure. Per a ell, i per a la gent que com ell lluita cada dia, tampoc mai no hauria de deixar de lluir, brillant, la lluna plena.

dijous, 10 d’octubre del 2013

Crònica local
Eco de Sitges, 11 d'octubre


La lletra petita.... del peatge


Les petites grans coses ocupen la taula. Que si el final definitiu de la presència de Caixa Penedès al Cap de la Vila, que si una nostàlgica visita de comiat a la biblioteca, que si l'enderroc per sorpresa de la horrorosa i degradada banyera del passeig de la Ribera..... Vet aquí una actuació discrecional i no anunciada enlloc, que ha ferit, i no poques, sensibilitats que avui clamen al cel interpelant-se sobre si calia eliminar aquesta baluerna, o sobre si calia fer-ho sense avisar.... La setmana que ve m'hi poso, perquè Lluís Marcé assegura la recuperació del pont Domènech abans no acabi la legislatura....

Dimarts, 1 d'octubre
Cares de satisfacció a la sala de juntes de la casa gran. Miquel Forns i Elena Redondo son a punt de donar bones notícies, i això no sovinteja. L'alcalde recorda als seus antecessors en el càrrec, Jordi Serra, Pere Junyent, Jordi Baijet, i també a regidors, entitats, associacions i als ciutadans que han lluitat per a que, vint-i-dos anys després d'inaugurar-se al preu de 425 pessetes d'aleshores, el peatge de Vallcarca baixi de preu per a vehicles lleugers, de dilluns a divendres i amb Via-T -antic Teletac-. Un miracle? No. Si ho fos de debò no es descobririen darrere els arguments del benvingut anunci l'evidència de la minva d'usuaris de la C-32, i del deute de la Generalitat amb la concessionària. Donant per segur que les reivindicacions polítiques i populars poden haver influït en el posicionament del govern en el moment d'administrar aquesta negociació, no deixa d'ésser paradoxal que el mon local l'hagi viscuda d'una forma molt tangencial, fins al punt que Forns va admetre que la conselleria va suggerir a les corporacions locals que s'abstinguessin d'intervenir en un tracte mantingut en clau de país, i presentat sota l'eufemisme d'homogeneïtzació territorial de peatges, que no ha permès, per exemple, que s’hagi pogut parlar del cas singular dels veïns de les Botigues, que continuen condemnats a pagar si volen venir a Sitges pels túnels. Assistim, doncs, al resultat d'unes converses celebrades en àmbits d'influència que depassen el nostre petit món per a perdre's en despatxos de categoria, la qual cosa no exclou que, sense haver de forçar massa les neurones, es pugui pensar que, definitivament, la vida real ha frustrat els plans estratègics d’una empresa captiva de la seva pròpia ambició recaptatòria.

Pel que sigui, a la Generalitat li ha costat sempre negociar amb l’autopista. El maig del 1998, i arran de la inauguració del tram del Vendrell, el conseller Pere Macias defensava, no sense raons, que el preu del peatge actuava com un limitador del flux de visitants, mentre que, a la vegada i d’una forma implícita, mostrava la seva estranyesa per les queixes que li arribaven des de Sitges, alineant-se amb els defensors del tòpic que considera que aquí totes ens ponen, i com que totes ens ponen…. vostès ja m’entenen. El maig del 2009 Joaquim Nadal inaugurà amb satisfacció les obres efectuades en els 12 km de la carretera de les costes que es qualificà de paisatgística, amb l’aplicació d’unes restriccions per al trànsit, com la impossibilitat d’avançar o de superar els 80km/h, adequades a una via d’aquestes característiques. Era la resposta institucional a la promesa d’arranjar-la que es féu 17 anys abans, quan el trànsit de camions per les obres de l’autopista deixaren les costes pulveritzades. Preguntat sobre on havia quedat la necessària alternativa gratuïta a la C-32, el conseller Nadal despatxà l’assumpte amb un ara no toca parlar de la rebaixa del peatge que tornà a palesar, per enèsima vegada, la complexitat del diàleg a l’entorn del problema. Avui, les xifres canten. La suposada carretera paisatgística és un coll d’ampolla on han anat a raure els desnonats per l’escandalós peatge de l’autopista. Un parany on transportistes –que es queden sense rebaixa- i vehicles particulars participen cada dia d’una caravana infinita, d’un col.lapse de trànsit en tota regla, dins del qual s’han de moure aquells ciclistes que vulguin gaudir d’una merescuda jornada d’esport.

I és que no cal que l’autopista sigui gratuïta. Només cal que el peatge no sigui abusiu. I ara pot considerar-se abusiva qualsevol xifra que vagi més enllà del que justifiqui la quota de manteniment de la infraestructura. El Periódico del passat 2 d’octubre recollia unes declaracions del conseller Santi Vila –que no va venir a l'ofici de Festa Major per casualitat- on admetia que la possibilitat d’allargar la concessió –vigent fins el 2038- continua oberta a la decisió de qui mani a partir del 2017. Una patata calenta on hi juga l’anomenat compte de compensació, un mecanisme pel qual l’administració competent, estatal o autonòmica, avança a la concessionària els ingressos que considera imprescindibles, establint-se la seva devolució quan el trànsit s’hagi recuperat. El moll de l’ós rau aquí. El govern de Catalunya està pendent d'abonar a la gestora de l'autopista en concepte de bonificacions dels darrers dos anys, prop de 54 milions d'euros. Si Abertis no capta suficients usuaris amb la rebaixa, i cal tenir en compte que n’ha perdut un 21,5% del 2009 al 2012 -o sia més de 8000 al dia- el seu compte de compensació sortirà negatiu, i la Generalitat – nosaltres en definitiva- li haurà de pagar el dèficit en diners, o en una ampliació del termini d’explotació. La felicitat dura poc a la casa del pobre... Agafem-nos, mentrestant, al segon titular de la jornada. Finalment, una altra assignatura pendent es resoldrà el 2014. Es construirà l’accés des de l’autopista al polígon de les Pruelles. Costarà 5,5M€ i resoldrà un greuge que va ser motiu d’enceses polèmiques durant la campanya electoral de les municipals del 1999. Llavors, les obres i posterior obertura del Caprabo ompliren el camí de la Fita de camions enervant els ànims dels veïns, que creien viure al costat de la Nacional II. El ramal de Ca l’Antoniet aturà el cop a posteriori, però avui cal creure que la realització de la sortida ja prevista fa 15 anys ajudarà a la dinamització econòmica de la zona.

Divendres, 4 d'octubre
Cada casa és un mon i cada persona un misteri. D'aquí que, en els grans partits, quan Barcelona intervé acostuma a ser perquè aquí les coses no encaixen. I, per si algú en dubtava, els fets de divendres al matí a la seu del Partit Popular del carrer Sant Francesc -propers al pas de comèdia- demostren que no hi ha encaix entre Jorge Carretero i Ferran Ignasi Llombart. En qualsevol cas, ara l'únic camí possible pels populars és fer oposició amb la mirada posada a dos anys vista. Carretero, que malgrat haver estat destituït del càrrec de president local segueix essent el portaveu de la formació al plenari municipal, vol repetir candidatura i afirma tenir el vist i plau de la junta. Llombart, que el substitueix i aterra amb un bon ventall d'avaladors, no confirma ni desmenteix les expectatives del seu company de bancada. Mal senyal.... Tot plegat té un punt de traumàtic. Res de nou. La sort, com la dissort, va per barris, la vida és llarga i l'aforisme castellà perpètuament vigent... Arrieros somos....