dijous, 25 d’octubre del 2012

Crònica local
Eco de Sitges, 26 d'octubre



El nostre elefant blanc (i III)


Qui deia que aquest relat seria fàcil? Probablement és gairebé tan complex com complexa és la solució a l'assumpte del Sitges Reference. Val la pena començar el tercer i darrer episodi amb una pregunta, que, probablement, esdevé fonamental davant de qualsevol proposta de futur. Pot sobreviure una empresa que gestiona un edifici que li suposa uns costos mensuals de 65.000€, sense cap ingrès que pugui compensar-los? Molt em temo que no cal ésser un honoris causa de les finances per a respondre amb un mínim de solvència a la questió. No pot. O, almenys, servidor no creu que pugui, llevat d’un miracle. I els miracles son com els Sants, a la terra van escassos. Quinze dies abans que l’administrador concursal presentés el document on resumeix l’estat de la questió, el 3 de setembre del 2012 se celebrà el, fins avui, darrer consell d’administració de Sitges Reference enmig d’un estira i arronsa entre els dos socis, sobre quant es deu, qui deu què, i com es justifica el deute de cadascú. El més important, malgrat tot, arribà al final, quan els representants d’Altiare afirmaren haver conegut, a través d’un Eco del passat agost, que l’Ajuntament tenia la intenció d’abandonar el Reference. El comentari no era en debades, perquè el contracte de lloguer signat en el seu dia estipulava, entre d’altres condicions, que en cas que l’arrendatari no comuniqui amb un mínim d’un any d’anticipació el desistiment del contracte, o el desallotjament de l’edifici, estarà obligat a pagar el 50% del lloguer mensual fins a la data compromesa del 2020. No s’arribà a aclarir aquest concepte, però en cas que l’Ajuntament no pugui acreditar la data de comunicació de la renúncia, és molt probable que, llevat d’una negociació generosa, la casa gran hagi d’afegir, al que ja deu, 8 anys més de lloguer indemnitzatori, a meitat de preu això si…. El 18 de setembre, tres mesos després d’haver-se declarat el concurs de creditors de la societat, l’administrador concursal presenta l’informe sobre l’estat del malalt, amb unes xifres que glacen la sang i fereixen l'ànima. Dels 64.847,51€ de despeses mensuals que genera l’edifici de les Pruelles, 50.184, més del 75% del total, responen a la suma del préstec hipotecari que pagà la seva construcció, i al de l’ampliació que es va signar per al trasllat de les dependències municipals a finals del 2010. La resta es reparteix entre les factures dels serveis, i l’IBI i altres despeses repercutides. El document també desglossa, com és obvi, els deutes contrets fins a la data de referència, assenyalant, per exemple, que l’Ajuntament deu 771.058€ de lloguer, i que Altiare en deu 540.000 en líquid corresponents, encara, a l’aportació inicial de capital de 2.160.000€ establerta per a la constitució de la societat el 2006. A aquestes xifres, cal afegir quatre procediments judicials pendents de sentència, i que pesen com una llosa sobre el compte d’explotació. Per una banda, el litigi de la UTE sitgetana que s’encarregà de les obres del trasllat, i a la qual se li deuen 351.000€. Un segon obert per Telefónica, que importa 255.000€ que també es deuen pel mateix concepte, i una tercera denúncia, interposada per l’empresa Brother, a la qual se li deuen 17.144€. En qualsevol cas, la cirereta del pastís ve de la mà de Bankia, que, vist el panorama, reclama l’execució de l’hipoteca gran de 6.107.724€… M’ha vingut al cap la categòrica dita castellana: ni pidas a quién pidió, ni sirvas a quién sirvió. En definitiva, entre uns conceptes i d’altres, i travessant un llistat on es prioritzen els pagaments i se sumen totes les càrregues que s’hi poden sumar, siguin d’ahir, d’avui,  de demà o de passat demà, de factures immediates o de gecs a llarg termini, l’administrador concursal xifra el deute total de la societat Sitges Reference en 11.704.023€ amb 3 cèntims.

Deixant de banda tots els fronts administratius/judicials oberts, en l'actualitat es viu una paradoxa, atès que topen els criteris del propi administrador concursal amb els de la societat que sol.licità el concurs. D’aquí que la magistrada del jutjat mercantil número 1 de Barcelona haurà de decidir entre dues posicions. Primera, la del suplicatori del senyor Galán, en el qual es demana la suspensió de les facultats de la societat Sitges Reference sobre la gestió del seu patrimoni, per entendre que el desenvolupament del concurs de creditors no pot continuar degut a que la triple condició de l’alcalde -com a representant institucional, i a la vegada president dels consells d’administració del propi Reference i de Sitges Model XXI- és incompatible amb la defensa dels interessos de tots els organismes que representa, perquè, hores d'ara, qualsevol decisió que hagi de prendre en perjudicarà algun. I segona, les alegacions presentades per l’Ajuntament, que s'ha defensat a través d'un altre  escrit presentat a la jutgessa, al.legant que admet la complexitat de la situació, però que la celebració del consell d’administració del passat setembre demostra que l’activitat de la societat no està paralitzada, i que la possibilitat que el regidor d’hisenda pugui signar els documents que requereixen a la institució el pagament de deutes, eliminaria l’argumentació d’incompatibilitat exposada per l’administrador concursal.

Ara ja poden esbufegar. I si volen, esbufego amb vostès perquè això ha esdevingut un exercici bastant esgotador, atès que servidor no és ni advocat, ni procurador, ni gestor, ni administratiu amb mínims coneixements. Per tant, hi ha hagut aquí quelcom de petit repte periodístic que espero haver salvat amb el màxim respecte als fets, i amb l'agraïment a les amigues i amics lectors que s'han mostrat disposats a travessar aquest desert de xifres, processos i argot específic. Fins aquí, de moment, el resum d'allò que considero fonamental per a intentar entendre la història de Sitges Reference. Travessada la inevitable curiositat sobre les fonts de la informació publicada, alguns es pregunten sobre les raons per les quals l’he escrita, o quin interès puc tenir en exposar-la, o, fins i tot, quina oculta intenció, a favor o en contra de qui sigui, em pot haver esperonat a publicar-la. I la resposta és meridianament simple: la secció ha trobat en l’exercici de sistematitzar aquest trencaclosques impossible una bona colla de reflexions sobre la gestió dels interessos públics, sobre la capacitat -o més aviat incapacitat- de l'administració de fiscalitzar-se, limitar-se, responsabilitzar-se, protegir-se dels vicis adquirits i les males praxis, i un bon grapat de situacions relacionades amb els riscos inherents a la condició humana quan no troba la mida justa de l'ambició, ni barreres que l'aturin. Poden ben creure que en la combinació d'aquests factors hi ha les raons que expliquen el que vivim, digne de figurar en qualsevol manual d'escola de negocis on s'exemplifiqui tot allò que no s'ha de fer, o que no s'ha de permetre. El que he tingut ocasió de conéixer no fa més que refermar-me en el convenciment d'estar al davant d'una iniciativa fracassada, perquè, probablement, mai no hagués hagut de posar-se en marxa d'acord amb uns plantejaments inicials carregats de bones intencions, anorreades per l'evidència d'una corrúa de fets difícilment explicable des del pragmatisme o el sentit comú. Per tant, el millor que podrien fer els afectats és assumir sense embuts que en la solució final d'aquesta crisi no hi guanyarà ningú. Si molt m'apuren, tothom en sortirà perdent, per a que tothom en pugui sobreviure. I, a més de les empreses que s'han picat els dits, Sitges i els sitgetans es poden afegir a la llista dels perdedors, perquè la quantitat que ha quedat a deure, i que pot arribar a quedar a deure l'Ajuntament, és prou important com per a que s'imposi una consideració col.lectiva a l'entorn de les conseqüències de no obrar amb la reclamable ètica i escrupolositat, quan els diners no venen d'un mateix, sinó que venen de la ciutadania.

Inevitablement, el context porta a girar la mirada vers el passat i vers el futur. Si es mira enrera cal exigir responsabilitats, perquè és obvi que hi ha responsables que han de respondre. I si es mira endavant també cal exigir la màxima responsabilitat i capacitat de gestió i de negociació, per a salvar els mobles de la millor manera possible, tenint en compte que la magnitud del problema depassa qualsevol debat polític, per entrar, de forma pura i dura, en l'àmbit tècnic només a l'abast de professionals. Els diria que l'única sortida que veig és la liquidació total i absoluta de la societat, per, un cop consumada l'extinció, llençar les claus del Reference des del Baluard. I acabaré com he començat. Amb una darrera pregunta. Ningú no va poder aturar això? Ni els tècnics de categoria A de l'Ajuntament? Ni els companys de Baijet o els regidors de l'oposició municipal d'aleshores? Ningú va poder evitar que aquesta bola de neu s'anés fent gran? Ho vem deixar tot als designis de la providència? Vatua l'olla quin desastre.

I la setmana que ve l'IBI, i una nova plataforma, i potser l'Atlàntida... torno a esbufegar.

dijous, 18 d’octubre del 2012

Crònica local
Eco de Sitges, 19 d'octubre


El nostre elefant blanc (II)


Benvinguts a la segona part. En queda una tercera, a manera de conclusió opinativa. Un cop superada, ja podré enfilar la crònica de la combustió del regidor d'hisenda durant l’audiència pública del cadastre. Segueixo. Amb bona part de les dependències municipals instal.lades al nou edifici de les Pruelles, s'enceta un any electoral que portarà canvis en la vida política sitgetana, coneguts per tothom. Val la pena fer memòria de dos aspectes del contracte de lloguer que signà l'Ajuntament amb la societat Sitges Reference el juliol del 2010, pel que tenen de clarificador sobre les responsabilitats de cadascuna de les parts. Primer: l'arrendadora executarà les obres de condicionament dels locals, però el cost de les mateixes serà a càrrec exclusiu de l'arrendatària. Segon, conseqüència del primer: serà la societat Sitges Reference qui signarà el crèdit hipotecari d'1,5 milions d'euros per a pagar el cost del trasllat, però les quotes mensuals es repercutiran de forma íntegra a l'Ajuntament. La institució esdevindrà doncs, en part propietària, en part inquilina, i en part, malauradament, deutora d'ella mateixa. Un triple paper delicat de mantenir.

Vist que s'acostava la data del 22 de maig -i que els canvis de legislatura no acostumen a agilitzar les tramitacions pendents- les empreses apretaren l'accelerador de les reunions i se'n sortiren. Quatre dies abans del ple de constitució de l'actual Ajuntament, quan Baijet i Prat ja eren conscients que no continuarien en els seus càrrecs, es negocià un compromís entre Sitges Reference i la UTE sitgetana encarregada de les obres del trasllat, a través del qual es reconeixia el deute contret, i s'establien uns terminis per a eixugar-lo, marcant com a data límit de venciment el 31 de desembre del 2011. Els esdeveniments posteriors convertirien aquest nou document en paper mullat. El mes de setembre s'incorporaren al consell d'administració l’alcalde Miquel Forns i el regidor Jorge Carretero. A partir d'aquí, els nous gestors cercaran assessorament legal extern i encarregaran a una empresa auditora un informe detallat sobre la història de la societat des dels seus inicis, que exposa una cronologia de fets -en part relatada aquí- que cremarà a les mans del govern municipal acabat d’arribar, i que, ben aviat, reflectirà en part la premsa. A mitjans de desembre, s'encadenà un pim-pam-pum de posicionaments durant els dies posteriors al pont de la Puríssima. L'interventor accidental de l'Ajuntament exposà els seus dubtes sobre la viabilitat de la societat propietària del Reference, tenint en compte l'impacte de la crisi en les perspectives de rendibilitzar els espais, les dificultats de liquiditat de la casa gran -únic client del negoci- i el seguit de problemes existents relacionats amb factures no conformades ni cobertes pel pressupost municipal, pel que plantejà la necessitat de consultar amb especialistes la hipòtesi d'iniciar un procés d'administració concursal. Forns i Carretero trigaren ben poc a anunciar al consell d'administració de la societat la seva intenció de sol.licitar el concurs de creditors, enfrontant-se al criteri d'Altiare (l'antiga Proinosa) que apostava per l'ampliació de capital, i amb aquesta intenció forçà, gairebé d'immediat i per conducte notarial, una junta general d'accionistes amb l'objectiu d'ampliar capital social, pagar creditors i interposar accions judicials contra l'Ajuntament per a que pagués els lloguers que aleshores ja devia. La junta d'accionistes no es faria fins el març següent, i tampoc no serví per acostar posicions. Mentrestant, la informació de l'auditoria de processos encarregada començà a filtrar-se, i els empresaris de la UTE sitgetana que signaren el compromís del juny trucaven amb patidora insistència per a que es complís sense obtenir resposta positiva. Una vegada, i una altra, i una altra... en debades. Havia passat un any des de la finalització dels treballs i les campanes de l'any nou dringarien sense acabar-se de cobrar del tot, malgrat que se n’assegurà el finançament des del primer dia, i el pagament amb posterioritat. El País va publicar, el 21 de desembre del 2011, que l'Ajuntament sospitava que Proinosa va rebre tracte de favor per part de l'antic consistori, i un mes després, el mateix diari es referí a l'obertura de diligències per part de l'oficina antifrau. El 2012 començarà amb activitat frenètica als despatxos, per a elaborar una nova estratègia basada en la sol.licitud del concurs de creditors de Sitges Reference, i en l'obertura de l'expedient de lesivitat de l'acord de ple municipal que aprovà el trasllat de les dependències de l'Ajuntament a l'immoble. Sense entrar en disquisicions jurídiques que no corresponen a un ignorant, hi ha un fil comú que uneix ambdós plantejaments, que poden interpretar-se des de la necessitat de desvincular responsabilitats del present, respecte decisions del passat. Per un costat, l’alcalde i el regidor dibuixen un model de futur que es distancia i desautoritza implícitament el del seus predecessors, i, per l'altre -més important encara- es vol evitar que els diners de tots hagin de cobrir el resultat d'un acord de ple que, en cas de certificar-se lesiu per a l'interès públic, dirigiria les responsabilitats originals cap a les persones que l'impulsaren, i no cap a la institució, que quedaria exonerada en virtut, precisament, de l'acord anul.lat. Dues decisions no exemptes de riscos que s'hauran d'assumir. N'apunto quatre. Primer: Apostar per una separació no amistosa comportarà conviure amb un soci indignat i obertament hostil a qualsevol negociació futura, per haver-se hagut d'empassar una decisió no compartida a la qual s'hi enfrontarà amb tots els mitjans i arguments defensables al seu abast. Segon: l'administrador concursal, com a garant dels interessos de la societat a la qual serveix, pot exigir el pagament immediat dels deutes de l'Ajuntament, afegint més tensió a la caixa comuna. Tercer: És probable que el procés impliqui la pèrdua definitiva de patrimoni públic, tot i que, atesa la situació, tampoc ningú pot garantir cap solució miraculosa per a no perdre’l. I quart: tampoc ningú pot assegurar que els proveïdors cobrin immediatament el que ja haurien d'haver cobrat fa temps... Abans de seguir, s'imposa una reflexió bàsica de tercera. Quan una institució no té una pela, i no pot declarar-se en fallida ni tampoc insolvent -perquè no és ni una empresa ni un subjecte passiu- pot ser tan complicat intentar recapitalitzar la societat on participa, com afrontar les conseqüències d'un concurs de creditors que, de ben segur, la posarà de cara a la paret quan li exigeixi que pagui els seus deutes. Tot és mal que mata, i en aquests casos, només un bon acord pot aconseguir la sortida menys dolorosa al conflicte.

El 30 de gener del 2012, el ple municipal aprovà iniciar el procés per a declarar lesiu l'acord del 19 d'abril del 2010 sobre el trasllat de les dependències municipals. Fou un debat dur, on el PSC, que apostava per a la recapitalització de la societat, ja apuntà l'amenaça d'una execució hipotecària que el banc no trigaria a demanar, i que avui ja és una evidència als jutjats. Paradoxalment, va donar la sensació aleshores que els causants del problema es presentaven com a avaladors de la millor solució. A més dels arguments d’Altiare, Marc Quero n'incorporà al seu discurs un altre que centra, avui, el debat jurídic. Amb la societat Sitges Reference immersa en un procés de concurs de creditors, la doble condició de Miquel Forns, president del consell d’administració de la mateixa, i alcalde d’un Ajuntament deutor d’un munt de quotes de lloguer, i propietari al 100% de l’empresa que ostenta el 50% de la societat de referència, pot esdevenir un obstacle en el procés que gestiona l’administrador concursal, pel fet que no es pot ser art i part en un conflicte on no tothom hi pot guanyar. Ans el contrari. Per Pasqua tornaran a coincidir un seguit de fets destacables. L'equip de govern actual no podrà incorporar el pagament a la UTE sitgetana dins del pla Montoro,  perquè el contracte de serveis se signà amb la societat mixta Sitges Reference. Fins i tot, es planteja la possibilitat de traslladar el deute a Model XXI, íntegrament municipal, com a última mesura per a liquidar-lo, però la iniciativa és desestimada. En aquest estat de coses, les empreses, dolgudes per la esquiva resposta institucional, i angoixades per la incertesa, tiren per la via de presentar una demanda de judici ordinari contra Baijet, Prat, els consellers de la part privada de Sitges Reference i la societat Sitges Model XXI, per a reclamar els 351.000€ que se'ls deuen. Davant d’això, i agafant-se a un dels epígrafs del reglament orgànic municipal, l’exalcalde i l’ex regidora sol.liciten a la institució ajut econòmic per a la seva defensa jurídica, i l’Ajuntament aprova una despesa màxima de 6000€ per a cadascun d’ells, amb la condició que, en cas que la sentència els obligui a pagar, la institució iniciarà un expedient de rescabalament contra tots dos per les despeses ocasionades. El 8 de juny del 2012, la societat Sitges Reference es declara en concurs de creditors, i arriba a la vila el senyor Miguel Ángel Galán. L’home que haurà d’arremangar-se de valent, per afrontar aquest palangre. Continuarà.

dimecres, 10 d’octubre del 2012

Crònica local
Eco de Sitges, 12 d'octubre


El nostre elefant blanc (I)


Amigues i amics, m'ho poso difícil. Potser massa. Podria parlar-los de l'impacte d'un festival que genera cues quilomètriques mentre omplena les xarxes socials, o de la històrica i sensacional torre de set de la jove sota el cel de Ferrer Pino, repetida el passat dissabte a la Tarraco Arena. Podria, però dilluns aterrà a la meva taula un plec de dos quilos de documentació vinguda de fonts diverses, que m'han esperonat a construir una crònica pura i dura, amb apunts al marge, del que podria considerar-se com un dels exemples emblemàtics de les ambicions d'una època on semblava que tot era possible. Amb l'esperança de sobreviure a l'esforçat intent de sistematitzar una casuística ciclotímica, vet aquí la història d'una aventura política-empresarial, que començà en un despatx, i que avui exposa unes xifres que fan mal de llegir, i es resumirien així. Ens trobem davant del cas d'una societat pública-privada, Sitges Reference, propietària de l'edifici del mateix nom, que genera uns costos mensuals de gairebé 65.000€, i que no han pogut arribar a compensar-se amb els ingressos del lloguer del fins avui únic client, arrendatari -i en el fons en part propietari de la mateixa societat- perquè el client, que ha estat l'Ajuntament, no ha pagat. I si ho hagués fet -que ho ha de fer pels mesos vençuts- tampoc no haguéssin sortit els números. Ara tampoc no sortiran perquè ja ha marxat de l'edifici. Per si no n'hi hagués prou en el fet que la societat s'hagués autollogat part del seu patrimoni, hores d'ara sobreviu sotmesa a les directrius d'un concurs de creditors - forçat per la part pública que continua sense poder pagar- i s'enfronta a quatre processos judicials per factures que deu. A la vegada, també el procés concursal viu moments de crisi. Fa quinze dies, l'administrador que el gestiona elevà un suplicatori a la jutgessa del mercantil núm.1 de Barcelona, on li demana que suspengui les facultats sobre el seu patrimoni que té Sitges Reference, i el consell d'administració que la regeix, per entendre que el desenvolupament del concurs de creditors s'està veient perjudicat per la incompatibilitat de càrrecs que l'alcalde ostenta dins de l'organisme... Ja els deia que m'ho posava difícil. Començo pel principi. És un relat eixut de literatura, però entenc que necessari per a la reflexió.

El 30 de setembre del 2004, i per un import de 492.000€, la constructora Proinosa encomana a l'estudi d'arquitectura Alonso Balaguer, la redacció del projecte d'un edifici d'oficines en un terreny a les Pruelles. Set mesos després, el 2 de maig del 2005, l'Ajuntament de Sitges encarrega a la societat municipal Sitges Model XXI -que no es constituirà fins el 15 de juny- la redacció del projecte per a la creació d'un centre d'oficines a la zona, i li dóna el terreny per a fer-ho, valorat aleshores en 1.790.000€. El 25 de juliol del 2005 coincideixen els dos relats, quan Sitges Model XXI i Proinosa signen un protocol per a establir les bases de la iniciativa que, com es veurà a posteriori, els unirà en una causa comuna.

Passa el temps i el col.legi oficial d'arquitectes segella la modificació del projecte bàsic d'Alonso Balaguer, el 8 de març del 2006, vint dies abans que la societat Sitges Model XXI aprovi l'inici del concurs públic per a la constitució de la societat pública-privada que ha de posar en marxa la proposta de l'Ajuntament i gestionar la construcció de l'edifici de les Pruelles. El capital inicial del nou ens serà de 4.320.000€, la meitat dels quals els aportarà la pròpia societat municipal a través del terreny que li donà la casa gran -valorat ara en 2.160.000€- i la resta l'empresa guanyadora del concurs. El concurs l'aconsegueix Proinosa, convertint-se, així, en sòcia al 50% de la nova societat Sitges Reference, que tindrà com a president del consell d'administració a l'alcalde Jordi Baijet, acompanyat de Carmen Prat com a consellera delegada, i els altres consellers de la part privada. El temps confirmarà que es pot ser alcalde i president del consell d'administració d'una empresa participada per una societat municipal, sempre i quan no vagin maldades..... En aquell moment, la constructora pressupostà l'obra de l'edifici d'oficines en 6.901.660€. Quatre mesos després, coincidint amb la col.locació de la primera pedra, el 23 de novembre del 2006, la previsió pressupostària ja s'elevà a 7.835.000€. Fou també aquell novembre, quan se signà un crèdit hipotecari amb Bancaja per al finançament dels treballs, valorat en 6.875.000€, a pagar en 20 anys. Malhauradament, el pressupost de la construcció, dirigida per una empresa externa que cobrà 265.000€ per la feina, continuaria pujant. El novembre del 2007, la xifra assoliria els 8.259.712€ i el novembre de l'any següent, per la recepció provisional de l'obra, el cost total es quantificà en 8.732.547€, un 26,5%, o 1.830.000€ més si volen, de la xifra inicial que guanyà el concurs. I això que no s'instal.là la façana de leds, que havia d'atorgar una personalitat pròpia a l'immoble. En qualsevol cas, i vist que les probabilitats d'assolir els objectius de llogar els espais s'esvaïen per la poca demanda del sector al qual anava destinada la proposta, l'octubre del 2008 ja començà a insinuar-se el possible trasllat de les dependències municipals al popularment anomenat Reference, però no serà fins el gener del 2010 que l'Ajuntament s'ho plantejarà en ferm, amb un pressupost per a l'operació d'un milió i mig d'euros. Entre ambdúes dates, la principal notícia vindrà des de fora de Sitges. A finals d'octubre del 2009, el jutge Baltasar Garzón imputa Josep Singla, el propietari de Proinosa, per suposat tràfic d'influències en l'adjudicació d'obra pública a Santa Coloma, en el marc de l'operació del Cas Pretòria. La rumorologia sobre la possible, probable o hipotètica afectació que l'assumpte pot tenir a Sitges serà moneda corrent durant uns dies, fins que la ventada passi.

Durant la primavera i l'estiu del 2010 s'encavalquen molts esdeveniments d'especial rellevància. El 8 d'abril, l'interventor de l'Ajuntament dóna el vist-i-plau al contracte de lloguer amb Sitges Reference, condicionant-lo al pla de sanejament de la institució, i el 19 d'abril, el ple municipal aprova el trasllat i les modificacions per adaptar la documentació legal a les noves circumstàncies. El 3 de maig l'interventor redacta un nou informe on afirma que la institució no podrà assumir aquest contracte si s'hi afegeixen les quotes del nou préstec hipotecari d'un milió i mig d'euros, que es preveu signar per a pagar el trasllat de les dependències municipals i les obres d'adequació, perquè la despesa no està prevista al pla de sanejament. Malgrat l'advertència meridiana, l'alcalde tira pel dret -sense que, incomprensiblement, ningú no l'aturi- i, el 22 de juliol, la societat Sitges Reference lloga a l'Ajuntament les plantes 2 i 3 de l'edifici de les Pruelles per a 10 anys, prorrogables fins a 30. S'estipula que la institució pagarà una quota mensual de 33.574€ el 2011, i de 36.931€ el 2012, en base a una valoració d'entre 10 i 11€/m2, que mai podrà superar els 12€. En el mateix contracte s'especifica clarament l'altra quota mensual suplementària que l'Ajuntament haurà de pagar pel nou préstec hipotecari d'1,5 milions d'euros, protagonista del preocupant informe de la intervenció general, i que es formalitzarà amb Bancaja sis dies després...

Abans de començar les obres d'adequació, contractades per Sitges Reference a l'UTE sitgetana formada per les empreses Levante i Reixach per un valor final de 850.000€ aproximadament -que corresponen a una part del pressupost total que incorpora les despeses relacionades amb les instal.lacions d'equipaments necessaris realitzades per altres firmes- el setembre del 2010 Proinosa tornarà a ser notícia, arran d'una suspensió de pagaments que afecta a 1236 proveïdors. El fet no sembla esquitxar la quotidianeitat de la societat que gestiona el desèrtic centre d'oficines i, a finals del 2010, els operaris s'hi fiquen a fons amb l'objectiu que tot estigui a punt per a que les dependències municipals siguin traslladades. La sorpresa vindrà després. Malgrat la contractació del crèdit hipotecari per a pagar els treballs, bona part del milió i mig d'euros de la partida prevista serviran per a resoldre necessitats de tresoreria prèvies, i no aniran cap als proveïdors. Han passat dos anys i avui, encara es deuen, per exemple, 360.000€ a Levante, o 250.000€ a Telefònica, entre d'altres imports del trasllat. El 2011 comença amb els treballadors municipals a les noves oficines, i amb un procés electoral a la cantonada... Continuarà....

dijous, 4 d’octubre del 2012

Crònica local
Eco de Sitges, 5 d'octubre




VentdelCau VIII


Crec no descomptar-me aquesta vegada. En el capítol VIIè de VentdelCau es relatava l'arribada de Vinyet Panyella a la direcció del Consorci del Patrimoni, i les seves intencions inicials. El desembre de l'any passat el més calent era a l'aigüera, i avui, a tres mesos vista del tercer aniversari de la primera -i alterada- presentació pública del projecte de museus al saló d'or, l'aigüera s'ha refredat força. Aplicades i aprovades les modificacions al document inicial, d'acord amb l'adopció, per part de les institucions que l'administren, d'algunes de les principals reivindicacions de la plataforma SOS Sitges -llegeixi's la supressió de la passarel.la i la façana de vidre, i la tarima de la climatització del primer pis del Cau Ferrat- el que vingui ara només pot estar condicionat a la decisió judicial que pugui afectar a les obres de Can Rocamora/Xicarrons, d'acord amb la denúncia de l'enderroc que la mateixa plataforma presentà en el seu dia, per entendre que es va vulnerar obertament la normativa de protecció d'un edifici patrimonial. Malgrat tot, és evident que ara es fàcil copsar un clima general de certa satisfacció per haver posat la directa amb l'esperança de mantenir-la fins al final d'un dels processos més atzarosos mai viscuts en la nostra història recent. En atenció als qui creguin que vivim una circumstància especial, em permeto recordar-los una altra reforma d'altíssima volada. Els arquitectes Antonio Cruz i Antonio Ortiz, embolicats en el projecte del Rijksmuseum d'Amsterdam, que ha costat 375 milions d'euros i s'ha allargat 12 anys, van haver de replantejar-lo en bona part, arran d'haver contemplat la eliminació d'un passatge interior de l'edifici històricament utilitzat pels ciclistes. El massiu rebuig ciutadà a la proposta obligà a aturar i reconduir els treballs, que avui, un cop acabats, son apreciats amb orgull pels qui van en bici i pels qui no. Els sona? No som diferents de ningú. Òbviament, bona part de l'atenció dels presents a la reunió de diumenge se centrava en la possibilitat de veure el nou dibuix de la façana de mar. I per a un modest partidari del pecat mortal com un servidor, la recreació del que pot ser la solució definitiva destaca, precisament, per haver perdut l'esperit uniformitzador-integrador-maquillador que l'arquitecte defensava en els origens. Eliminada la gàbia i les passeres per a dissimular-lo, el volum cúbic de la nova casa Rocamora emergeix amb contundència manifesta respecte el pla de la veterana paret del museu. Ja ho feia abans però diria que ara s'evidencia amb escreix la dependència formal que mantenia amb els dos elements que han estat suprimits, i que salvaven bona part del prominent queixal. Tot i que hagin desaparegut les mares del conflicte, és probable que acabem amb una façana que no respongui ni als desitjos dels pocs que veien bé la del modern projecte original, ni als dels qui feien valer l'opció proteccionista/historicista, i ara se senten decebuts pel nou disseny de Can Rocamora, nascut de la destrucció de l'immoble anterior, que, per a reblar el clau, tampoc tenia res a veure amb l'original de principis del segle XX.

Aquesta vegada no ha estat l'arquitecte Hernández Cros -a qui se li agraí la disposició després del tràngol- el protagonista de l'acte celebrat a l'auditori del Miramar, sinó que la directora del Consorci, acompanyada de l'alcalde Forns i del diputat d'hisenda de la Diputació de Barcelona, Carles Russinyol, n'assumí el contingut, en una extensa, detallada i didàctica conferència, que situà la reforma dins del context històric i actual del conjunt de béns mobles i immobles gestionats per l'ens, tot enumerant els objectius de futur en diferents actuacions, i fent especial èmfasi en el que es considera, amb raó, una de les incomprensibles mancances que tenia el projecte, com era la redacció del programa museogràfic del conjunt, i especialment del Maricel i de Can Rocamora, atès que el Cau Ferrat ja ve museitzat per herència, i només cal facilitar-ne el coneixement dels continguts. En aquest sentit, Panyella va valorar la implicació dels professionals de la casa en la elaboració del que esdevé un document de treball fonamental, la qual cosa em permet obrir, des de l'absolut respecte a les seves capacitats, una reflexió personal sobre quin paper podien haver exercit amb anterioritat. Em costa molt de creure que els mateixos treballadors que avui han intervingut de forma decidida en el projecte museogràfic, no aconseguissin tenir la influència suficient per a encetar-lo abans, si és que, veritablement, s'arribà als canvis en el consorci sense res escrit sobre el particular, com s'apuntà diumenge. A la sòlida intervenció de Panyella, davant d'un gran nombre de públic, entre el que també s'hi aplegaren representants polítics d'avui i d'ahir, només li mancaren dues coses. Primera: dedicar unes paraules a la plataforma, ni que fos per cortesia -quelcom que s'encarregà de fer l'alcalde- i, segona, apuntar que una part de l'obra pot resultar condicionada pel que he exposat anteriorment, encara que l'acusació sobre l'enderroc pugui acabar en no res. I hi afegiriem el sobrecost que la Diputació es compromet a assumir perquè considera prioritari aquest assumpte. Com en la majoria d'ocasions, més que l'increment pressupostari el que fa mal és l'evidència d'haver llençat temps i diners, en base a les raons que siguin. Fora d'això, la música interpretada per la directora sonà bé. Amb tots els matisos conceptuals que s'hi vulguin posar, l'argumentari es basa en uns fonaments indispensables en qualsevol plantejament museogràfic del segle XXI quan es dibuixa gairebé de bell nou, com és el cas que ens ocupa. Funcionalitat dels espais, coherència en el discurs temàtic, voluntat de seleccionar i disposar les peces amb la màxima claredat per a respondre al repte del primer criteri enunciat, i priorització dels elements de difusió pedagògica, adreçats a tots els públics, des dels escolars o neòfits fins als altament especialitzats, a través de l'ús extensiu de les noves tecnologies 2.0. Així, des de l'ànim de posar en valor totes i cadascuna de les col.leccions disponibles, i les persones/artistes que les varen impulsar, l'esquema bàsic atorga a Can Rocamora el paper de balda estratègica entre Cau Ferrat i Maricel, convertint la casa en la entrada principal i distribuidor d'accès als dos museus, des d'on el visitant tindrà ocasió de rebre els continguts bàsics que li serviran per a treure'n profit de les visites, de recorreguts molt combinables d'acord amb els desitjos de cadascú. El Cau Ferrat de Rusiñol, o el Maricel de Deering, i les petjades de Casas, Utrillo, o el doctor Pérez Rosales, assoliran un paper destacat en aquesta estona prèvia i necessària si es vol païr el menú i no ennuegar-se. Per a aconseguir-ho, caldrà reposicionar la meravellosa llar de foc, els aiguamanils i els arrambadors de ceràmica de la planta baixa de Can Rocamora -que en bona part ha calgut reconstruir per haver quedat irrecuperables arran dels efectes de la salinitat- al primer pis. Als qui puguin escandalitzar-se, amb motius legítims i raonables, els proposo pensar en el trasllat dels temples d'Abu Simbel i potser trobaran un cert -que no complert- consol.

Llevat dels indrets intocables, com la sala Sert, o el mirador de les escultures noucentistes que atrapa als visitants com la mel a les mosques, els responsables del consorci han reconsiderat gairebé la totalitat del discurs del Maricel, plantejant un recorregut cronològic, que s'iniciarà al segon pis amb les mostres d'art antic i medieval, fins arribar al barroc, i continuarà vers el primer, monopolitzat per l'art modern, la col.lecció Pérez Rosales, i les mostres insignes de la nostra pinacoteca municipal. La planta baixa serà, en el fons, la que menys canviarà respecte de la imatge que una bona majoria podem servar a la memòria. El calendari marca l'estiu del 2013 per a l'obertura del Cau Ferrat, i l'estiu del 2014 per a la del Maricel.... Surto d'una de les sales amb pitjor megafonia de Sitges acompanyat d'una sensació estranya. Satisfet que la reforma avanci amb decisió i criteri clar, que tingui dates emparaulades i que comenci a posar el compte enrere de debò. En el perenne debat sobre el continent i el contingut, allò que ha de venir serà, amb uns quants llençols perduts en la bugada político-social-administrativa-jurídica, millor que el que haurem deixat enrere. Hi confio, probablement perquè seria un desastre no poder confiar en què els nostres museus reneixin. I menys satisfet perquè també es respira en l'ambient un discurs que té un aire d'indiferència respecte la gestió del passat, quan -discutible o no- sense aquella no viuriem aquesta. Reitero un desig ja exposat. Necessitem que l'obra patrimonial més important mai feta a Sitges generi bones vibracions i escombri les dolentes. No tornarem a tenir una oportunitat així en generacions.