Crònica local
Eco de Sitges, 31 d'agost

Assumpte d’estat

I el dilluns, 20 d’agost, al minut 40 dels 42 llargs que té el pregó, el pregoner va dir el que va dir i, dient-ho, passà a la petita història de l'acte, per haver estat el primer en expressar, emmarcat dins d’un seguit d’imatges metafòriques, el desig lliure i personal d’una Catalunya independent, amb el qual s’hi identificaren una part dels presents, vagin a saber quants perquè no els vaig comptar. I punt. Lluny de considerar-lo un militant agitador de masses, en Miquel Marzal -que vestit amb aquell sobri trajo fosc podria haver passat per un seminarista de pel.lícula religiosa- és una de les persones d’actitud i de verb més pacífic que hom pot tirar-se a la cara, a qui les vivències personals i el bagatge intel.lectual nascut de la passió per a la recerca, li permeten parlar de la nostra festa gran amb aquella autoritat només limitada per una modèstia a prova de temptacions vanitoses. En conseqüència, intentar reduir el missatge final del pregó a una mera intencionalitat polititzadora és menystenir, des de la sempre perillosa visió maniquea de l’existència, les capacitats d’un pregoner que, en els 38 minuts i escaig de la resta de discurs, exposà de forma brillant, coherent, ordenada i emotiva, un bon grapat de reflexions de calat infinitament més destacables, a partir de quatre valors nuclears que recupero, i que poden extrapolar-se a multitud d’aspectes de la nostra existència: responsabilitat, sitgetanisme, civisme i sensibilitat. S’imposa una relectura pausada.

Dijous, 23 d’agost. La vigília. Migdia

Més enllà de les discutides habituals sobre qui alenteix les cercaviles, o on haurien d'estar els punts d'aigua i els membres de la comissió per a controlar els punts més calents del recorregut, o sobre el perquè es permeten segons quines llicències musicals a l'hora d'acompanyar els balls tradicionals, o quina deu ser la raó per la qual les flors de la matinal son esperades com el pa durant el raccionament, o si cal pensar que és veritat que en Gari tenia la mà trencada a l'hora de gestionar la maquinària sempre imprescindible de les infraestructures, en el fons la Festa Major, com cada any, ha estat bona o dolenta per a cadascú, d'acord a com li hagi anat a la fira. Tot i haver de fer els ulls grossos davant de determinades situacions cronificades, el balanç global no pot oblidar d'on veniem fa mesos. En aquest sentit, podem donar gràcies perquè els mobles s'han salvat amb dignitat. Això no exclou, però, que l'entrada de grallers no respongui a la exhortació al silenci festiu que féu el pregoner adreçant-se als joves. Costarà, i potser és igual perquè la preocupació ve de fora, i no de dins. L'entrada de grallers del segle XXI defineix el model de vida d'una generació que ha nascut amb la samarreta i el barret de palla com a referents de sempre, i que la sent des de la vitalitat arrauxada, de la qual en son partíceps indispensables les xarxes socials.

A les dues, la cobla toca, de franc, les sardanes de referència que tocava cobrant l'any passat. I no es nota. Que ningú no s'acostumi. La questió musical caldrà reconsiderar-se, com l'arribada dels gegants al Cap de la Vila per a participar, suposadament, de la ballada sardanista. Si s'afina la jugada de cara l'any que ve, la foto de grup promet ser sensacional. Si es deixa que la indecisió domini el moment, no val la pena parlar-ne perquè tothom ha de saber on posar-se abans d'arribar. Em quedo amb un vers de la Jove, en Pintxo i en Panxo, que descrivia aquell moment de gran tensió des d’una punyent ironia críptica, i amb la declamació del rapsoda habitual. Un diable de l’ABPS que no llegeix, interpreta.

Nit

Recollit Sant Bartomeu de la noble arquitectura de Can Llopis, una conjectura de futur. El 23 d'agost del 2013 en algun moment algú farà la brometa de la puntualitat del castell de foc. El retard serà el que recordarem del d'enguany, per bé que la iniciativa del castelldefocs en calma ha tingut un notable i meritori èxit. Com si les peces d’un trencaclosques s’haguéssin conjurat per a no encaixar, la nit començà alterada entre la incompareixença del personal de l’empresa de seguretat contractada, la coincidència amb el canvi de torn de la policia, l’incivisme de molta gent als espigons i la imprevista precisió del rellotge temporitzador que controla la il.luminació de la façana de la Parròquia, una ànima electrònica insensible a la impuntualitat de quart d’hora amb la qual començà l’espectacle. A dos quarts de dotze la plaça de l’Ajuntament va viure un pas de comèdia. Mentre el cel espategava, a la terra un conegut lampista de la brigada maldava per obrir la tanca del monument al doctor Robert per a accedir a l’armari de l’enllumenat públic. Trata de abrirla! Trata de abrirla! l’esperonava la concurrència amb ganes de gresca. S’hi afegiren els urbanos a la feixuga tasca. Saca la pistola! Saca la pistola! Mare de Déu quin moment. Al final, no cal ni dir-ho, s’arribà a l’interruptor, abans de la traca final del castell de foc de les retallades i de la fluida baixada de les escales. En canvi, el record de la matinada en serà un altre. Estem aquí per a vigilar la matinal, li digueren a Siscu Rossell les dues parelles de la policia local a la plaça de la Indústria, tot ensorrant-li la moral, quan, a les 6 del matí, s’acostà a demanar-los ajuda després que els brètols li rebentessin la porta de vidre del seu establiment i la de casa seva, durant la batalla campal del primer de maig i voltants, que va fer por segons la majoria de testimonis. Incomprensible.

Divendres, 24 d’agost. Matí.

Es vantava mossèn Pausas de posar en pràctica l’aforisme eclesiàstic: temps de melons no és temps de sermons. Monsenyor Francesc Pardo no el deu compartir. Tot allò que va haver d’escapçar del text de l’ofrena la colla del Drac no li va caler escapçar-ho al bisbe, que predicà segons els cànons de l’ortodòxia de la cúria, amb alguna concessió a la vivència popular de quan venia a Sitges acompanyat pels seus amics de seminari. La Fera Foguera entrà a la Parròquia senyorívolament, sota el paraigues eixordador d’un toc de timbals infernal que ressonà acompassat i amb potència. A l’altar hi quedà, entre d’altres ofrenes, la reliquia d’un tros de l’antiga pell….

Benvinguda la sortida d'ofici que deixa un racó per als veterans. És el seu moment. El cas és que encara desconec què cal fer quan s’escolta un himne. Es pot cantar, es pot callar, o taral.lejar-lo com aquell que vol fer veure que se’l sap. Es pot aixecar el puny, posar la mà al pit, plorar d’emoció, fer cara de pòquer fins que passa el moment, o, simplement, experimentar una vivència interior, personal i sincera sense que ningú se n’adoni. És evident que Els segadors no ha arribat a la sortida d’ofici per ingenua casualitat, i que, per bé i per mal, Sitges no és Vilafranca. Cada terra fa sa guerra i cada guerra ha d'ésser respectada. Com qualsevol himne d’arreu del mon, l'oficialment declarat nacional de Catalunya simbolitza l’expressió d’un sentiment col.lectiu de tamany indeterminat, i va néixer per a ésser interpretat en dates assenyalades. I la Festa Major és una d'elles sense discussió. Servidor, que prové de l’època en la qual la banda militar del regiment Jaen 25 desembarcava a Sitges amb una maquíssima versió de La Santa Espina que entusiasmava al personal, pensa que als càrrecs electes els corresponen obligacions amb les quals han de conviure els agradi o no, i més si es tracta del resultat de decisions preses en el si del govern del que formen part. Aquesta és la diferència fonamental respecte els ciutadans que representen, que poden xiular, cridar o aplaudir des de la pròpia llibertat individual, sense haver de respondre a les exigències de la condició atorgada per les urnes.

Per la resta, que és el veritablement important, ha estat una gran Festa Major.

Uns quants videos de Festa Major de collita pròpia

La processó cívica de la vigília

L'Ofici i l'ofrena del Drac

La sortida d'ofici

La processó de Sant Bartomeu

El 3de7 aixecat per sota de la Jove de Sitges, durant la diada de la Festa Major

Crònica local
Eco de Sitges, 17 d'agost

Volem Festa Major

La secció atura màquines, i deixa per a quan pugi l'IVA -i ens vingui el fred de cop- la continguda VISA de l'alcalde, o la petició que la fiscalia de delictes urbanístics ha fet a l'Ajuntament per a que li faciliti l'expedient complert del projecte de l'hotel de l'Avinguda Sofia, que inclou la modificació del POUM aprovada per ple en el seu dia. A veure si al final els balcons seran la xocolata del lloro... També passaré per alt els top mantes impenitents, i les hipotètiques sancions als clients basades en l’aplicació de la mateixa ordenança que penava amb multes de 750€ l’ocupació dels parterres del passeig. Potser mai sabrem si és problema d’haver aprovat una norma inaplicable, o d’incapacitat a l’hora d’aplicar-la. Tampoc em referiré a la polseguera dels escandalosos bufadors dels escombriaires, que ja eren escandalosos en època de Josep Orriols i, obviament, ho continuen essent avui, o al Sitges violentat per l'incivisme sense control, o sense control aparent, que malda per a projectar una imatge exterior de qualitat mentre no fem net de brutícia i molts vilatans posen a prova la seva capacitat d'aguantar escandaleres diverses. Fins i tot no parlaré de la misteriosa desaparició de la vida pública de la imatge dels policies amb Segway. Ja es veia a venir que allò no acabaria bé... I el que em deixo volgudament perquè voldria encaixar quatre línies per a referir-me a la insuperable malvasia, envellida des del 2002, amb la qual l'hospital celebra  el centenari de l'edifici patrimonial de Josep Font i Gumà, i que fou presentada Diumenge passat en un bonic i emotiu acte on, des del punt de vista protocolari, només hi vaig trobar a faltar als ex-administradors i a una representació de la comunitat de monges concepcionistes. A canvi, l'enòleg Josep Pascual, mantenidor curós del descans en bóta del que avui podem tastar i dels productes de la casa en general, no deixà de referir-se, en un gest molt noble, al paper indiscutible d'Antoni Almirall durant bona part de la història del llegat de Llopis i Bofill. Ell, des d'una vellesa admirablement portada, assistí feliç, acompanyat de néta i besnéta, al bateig de quelcom únic des de tots els punts de vista. Presentada en una suggerent ampolla de mig litre, dins del magnífic embolcall que ideà Gonçal Sobrer a inicis dels noranta, la malvasia del centenari honora una Festa Major, un Nadal, o qualsevol moment irrepetible. Evocant la magdalena de Proust, he fet el pecat mortal de sucar-hi galetes com quan era petit i l’experiència no té preu. L’ampolla si: 25€. S'ho val.

Escric el matí de la Mare de Déu d'agost. El vent ha ajudat a que el repic de campanes de la vigília hagi sonat potent, vibrant, intens. Celestial, vaja. Som afortunats de poder viure en un poble on les campanes encara canten amb ànima humana i no mecànica. Els veïns i comerciants del carrer Jesús i del Cap de la Vila s'han empescat la feliç i bonica iniciativa de penjar grans ensenyes de Sitges amb un resultat que és probable que en el futur s'encomani a d'altres vies del rovell de l'ou. Fa goig, té un punt italianitzant, i el lema que l’acompanya és encertadíssim: Bona Festa Major, amb alegria i pau. Serviria allò de un poble, una bandera per a definir aquest esperit de sitgetanisme transversal, honest i sense pretensions ni socarelisme impostat, amb el que tothom s'hi identifica. Per la seva banda, i davant de la impossibilitat de relacionar-los tots, val la pena destacar l'eclosió de gadgets i merchandising festamajorenc que omple les paradetes de les colles i els aparadors de les botigues aquests dies de vigília, fets en la seva majoria amb exquisit gust i grans dosis de creativitat. Entre preparatiu i preparatiu, i travessades les polèmiques pressupostàries, acabem de viure el primer bany de masses de la Festa Major, que no és altre que la presentació del programa i dels cartells. S'ho creguin o no, un dels moments de l'any més compromesos per a la secció és, precisament, el de la crítica d'aquests dos elements que han agafat una volada inquestionable. Em sortiria una extensa llista de situacions tenses, i anècdotes viscudes, sorgides d'haver expressat el que pensava, quan, ben mirat, m'ho hagués pogut i m'ho podria estalviar perquè mai ningú m'ha obligat a fer-ho. Sigui com sigui, ara ja és massa tard. D'un temps ençà, la posada de llarg del programa ve envoltada d'un cerimonial i d'una trascendència impossible d'imaginar fa dues dècades, quan la publicació arribava a la centraleta de l'Ajuntament com ho feien els llistins telefònics a les cases, i era recollida sense massa soroll. Avui, l'acte respira la pompa i la solemnitat dels grans esdeveniments protocolaris on desembarquen autoritats i convidats, i els artistes prenen un protagonisme ben allunyat de la discreció que acompanya la creativitat quotidiana. En qualsevol cas, mai no fa mal passejar-se per l'enlluernador saló d'or de Maricel, i menys ara que el diàleg amb l'entorn és impossible, fins que l'obra de la seu no finalitzi.

El programa s'ha imprès a Leon. Fet anecdòtic perquè es podia haver imprès a Indoxina. Ho apunto només perquè servidor, que recorda les primeres experiències traumàtiques vingudes de terres castellanes -que es justificaven esforçadament des de la gratuïtat de la feina feta- saluda amb bons ulls el producte final, concebut a Sitges partir d'una combinació d'eficaços talents de casa, Viki Gallardo i Edu Sentís en el disseny i Joan Duran en la coordinació, que ja havien treballat conjuntament abans. En conseqüència, estem davant d'un producte molt cuidat pel que fa als continguts -didàctics, rigorosos, amb un punt de lirisme i carregats de reflexions que no haurien d'esbravar-se passada Santa Tecla- i impecable en forma i presentació, des de la composició de les pàgines i el plus de qualitat que dona el gramatge de les cobertes, a l'utilització del color i els textos. L'únic però, i és un però petit, tindria relació amb el tamany d'algunes fotografies, que, donada la seva qualitat, hauria pogut esplaiar-se de manera més generosa per determinades pàgines. Els cartells han generat opinions menys unànims. No és el meu cas. Hi ha un punt de gosadia que aplaudeixo, i una vindicació del vessant estètic de la tipografia –eternament arraconada i injustament menystinguda- que comparteixo de cap a peus. Son un exercici d’abstracció net, lluminós, ordenat, elegant i diferent. Respiro….

Res, que no pugui evitar-se des de la capacitat humana, impedirà que, a les dotze del migdia del 23 d'agost, tornin a sonar les gralles. Res no impedirà que a les dues del migdia dringuin de nou les campanes, esclatin els morterets i es ballin les nostres sardanes de capçalera. Res no impedirà que la maquinària de la Festa Major es torni a posar en marxa al llarg de les inefables, populars, vitals, adrenalíniques i tòpiques 36 hores de pell de gallina. Les grans diades arriben amb crisi o sense, i ens demanen la mateixa atenció de sempre, més enllà de la circumstància que ens envolta. Nosaltres no seriem gran cosa sense la festa, i la festa tampoc no seria gran cosa si no hi hagués ningú que la celebrés amb l'ànima oberta, franca, positiva i vital, acompanyant -a la manera de cadascú- al patró Sant Bartomeu. Com era la frase? Una celebració no és gran pels diners que mou, sinó pel sentiment col.lectiu que genera. A Sitges li espera una tardor molt difícil. No cal ser endeví per a constatar-ho i per evidenciar que, l’endemà del 23 i del 24 d'agost, la vida real tornarà a fer-se present sense maquillatge. En qualsevol cas, ara som a punt d'obrir el periode on fem presents als absents per a que ens acompanyin en algun moment o altre, i on els que quedem acostumem a desitjar-nos el millor. I a això no hi podem renunciar de cap manera. Benvingut Nadal d'estiu. Bona Festa Major a tothom, i, en especial, als qui enguany, pel que sigui, la viuran des d'un vessant emocional diferent.

Crònica local
Eco de Sitges, 10 d'agost

Procureu-nos milloria.....

Divendres, 3 d'agost

Va semblar que la setmana passada defensés la vulneració de la llei en favor d'una pressumpta il.legalitat? Una lectora m'ho insinua i jo continuo creient que no és incompatible el compliment de la llei amb la possibilitat de negociar la posada en marxa d’una activitat econòmica, que estarà subjecta a allò que el jutge dictamini en el seu moment. Així de simple. En aquest Sitges paradoxal -el mateix que aconsegueix impedir la construcció de la passarel.la dels museus, mentre s'empassa sense bicarbonat l'hotel-baluerna de l'Avinguda Sofia- diria que, tal i com estan les coses, esdevé obligació de les dues parts en conflicte arribar a una moratòria cojuntural, si hi ha voluntat i marc legal que ho possibiliti. Si no… no segueixo perquè ja està dit. El cas del projecte de la Bòvila II és un altre. En aquesta llenca de terreny d’1,7ha, que queda a la dreta o a l’esquerra, segons es pugi o es baixi pel ramal Sitges Centre de l’autopista C-32, s’hi vol fer quelcom legal, que ja ho era quan s’intentà fer el 2010, que els propietaris han hagut de modificar manta vegades amb l’objectiu de poder tirar-ho endavant, i que l’Ajuntament no pot estar ajornant sine die si no hi veu res fora de la norma. Vet aquí, doncs, una patata calenta, replantejada respecte la de fa dos anys però calenta igualment, que ens posa, de nou, davant d’allò que volem, o que no volem, o que potser no voldriem i varem voler en el seu dia, i ara l’urbanisme que crea drets no ens deixa reconduir tan fàcilment. Un atzucac, doncs, en tota regla, del qual cal buscar-ne l’origen en l’aprovació del darrer pla general, i que només concilia posicions obertament enfrontades en altres aspectes quan es tracta de valorar la millora evident, i necessària, que l’obra comportarà en la vialitat del barri i, per extensió, en la de l’accès al polígon de les Pruelles i al propi casc urbà.

Malgrat es faci valer que la reforma de la idea presentada el 2010 -que fou avalada aleshores per la comissió del pla general, i posteriorment retirada per l’equip de govern Baijet arran de la pressió del sector del comerç, sota el paraigues de la FECES- ha permès ampliar fins a quatre vegades la superfície d’espai públic respecte la contemplada amb anterioritat, i que respon a un model menys ambiciós en pretensions que el que va ser retirat llavors, és evident que l’interès de la majoria es dirigeix a les xifres relacionades amb els equipaments que es preveuen construir a la zona, d’acord amb el que permetrà la modificació del POUM aprovada inicialment en el darrer ple municipal. Segons es diu es tracta d’un supermercat d’uns 1500 m2, d’un conjunt de vuit botigues de 100m2 cadascuna, d’un espai de restauració i, finalment, d’una benzinera. En el fons, una petita zona comercial –gran si prenem en compte la mitjana de la majoria de comerços sitgetans- que seguiria els cànons que semblen generalitzar-se avui, on la possibilitat d’aparcar a dos metres de la porta i de poder satisfer la majoria de necessitats d’una familia tipus perfectament definida des de l’estadística, han esdevingut model de negoci arreu, basat en una oferta especialment concebuda per a incentivar el consum a l’engròs, i que, necessita, en conseqüència, atraure grans quantitats de clients potencials. Val a dir que l’invent no sempre funciona, tot i que juga amb algunes de les condicions que qualsevol manual de la matèria considera bàsiques. I tot plegat ha d’encaixar dins de l’heterodox mapa del comerç sitgetà, el dels establiments que obren i tanquen, el de les franquícies amb lloguers a la baixa, i el que, de fa anys, s’ha abocat vers el sector dels complements, siguin de vestir, de cosmètica o de decoració, per a posar tres exemples. En aquest escenari les botigues de sempre lluiten per a sobreviure, mentre miren amb recel la competència dels badulakes -amb tot el respecte que mereix la simpàtica i no pejorativa definició simpsoniana- que llençaren el rellotge quan van obrir, dels magatzems xinesos on es ven des d’una llima per a les ungles fins a un bufador de lampista, o del fenòmen imparable dels top manta, que –val la pena recordar-ho- no ha deixat mai de tenir clientela.

Com era previsible, el dibuix de la Bòvila II ha tornat a aixecar recels, malgrat que amb menor intensitat que en el passat, qui sap si perquè estem a ple estiu i l’aprovació inicial ha agafat al sector amb el pas canviat i sense temps de reaccionar. Si fa no fa, els posicionaments fonamentals no han canviat gaire des del darrer debat. L'equip de govern actual defensa les bondats d'una iniciativa que considera beneficiosa per a incentivar l'economia, estratègica pel desenvolupament del sector en el futur, eficaç per a descongestionar el trànsit en un indret complicat, i complementària a l'actual oferta comercial de la vila. Per la seva banda, el president de la FECES, Enrique Fuertes, a més de vindicar els interessos del col.lectiu, segueix pensant que La Bòvila II no respondrà al model de comerç de proximitat que caldria potenciar, i enforteix la vehemència del seu discurs quan es refereix a que el candidat i avui alcalde Miquel Forns assegurà a l'entitat en campanya electoral que no es modificaria el POUM per a possibilitar la posada en marxa del pla parcial, i que no n'han tingut cap coneixement ni ocasió d'establir diàleg amb l'Ajuntament fins que l'assumpte ha arribat al ple municipal. Durant la sessió l'oposició també apretà en aquest sentit, i l'evidència deixà al govern sense cartes per a ensenyar, ni bones excuses per a donar. Hi ha molts números per a que aquesta vegada la història arribi al final, i també possibilitats per a parlar-ne, tenint en compte que el tràmit administratiu acaba de començar i que algun dia l’equip de govern s’haurà de trobar amb els comerciants cara a cara…

Diumenge, 5 d'agost

Tranquil.litat pel cami fondo a quarts de vuit. És l’hora del canvi de torn entre els que van a dormir una mica perjudicats, i els que posen els carrers amb cara de voler passar una jornada ociosa o esportiva. Als voltants del santuari hi ha moviment, malgrat l'hora matinera. Dins, travessada la immaculada façana acabada de pintar, un munt de roses blanques acaronen la Mare de Déu. La d’enguany ha estat una diada rodona en molts sentits. Des de la presentació del complet llibre de Blai Fontanals, amb il.lustracions de la seva filla Maria i fotografies de Marga Domingo, fins a la celebració de la primera recepció que l'Ajuntament ha dedicat a les prop de 120 sitgetanes que, segons el cens, porten el nom de Vinyet o Maria del Vinyet. Amb l'encertadíssim títol de Em dic Vinyet, un nom de Sitges, dissabte al vespre es va viure al saló de plens un acte senzill, sense pretensions i amb molt de caliu, que mereix continuïtat. Davallada avall, l'edifici Miramar ha afegit dos al.licients més a la sempre recomanable exposició de les joies del Cau Ferrat. Al segon pis, retrobem una selecció del millor Joan Iriarte en blanc i negre, a través del recorregut global pels paisatges humans i urbans de la trajectòria professional del fotògraf. A la planta baixa una antològica que té aire de descoberta. Amb voluntat i els mínims recursos, Beli Artigas li ha muntat a Artur Duch una excel.lent retrospectiva que palesa l'evolució d'un artista tan gran en el concepte com discret i humil en la paraula. Personal en l'estil i mestre en les possibilitats tècniques sobre suports i materials diversos. Paga la pena haver esperat. Una exposició sensacional que conté un enigma: on són els originals dels pòsters de la Festa Major del 1998 que l'artista donà a l'Ajuntament/comissió?. S'han fet fonedissos i no hi ha hagut manera de saber-ne res. Un misteri. Estaran en un menjador? En un despatx? En un magatzem? Perduts irremisiblement? Es que no es pot ser bona persona.....

Crònica local
Eco de Sitges, 3 d'agost

Stand by

“El que nosaltres demanem, és que l’alcalde i la regidora deixin treballar a la justícia independentment, i que, mentrestant, ens deixin obrir. Que retirin els precintes.

Fem un futurible?

Vinga

Ens imaginem que l’hotel es pot obrir sense precinte, sense treure les baranes, amb els balcons tal com estan, etc etc. L’hotel obre, i arriba el moment en el qual la justícia diu: ‘aquests balcons han d’anar a terra’

Doncs ho tirarem a terra. Així de clar. Nosaltres farem el que digui la justícia. Si s’han de tirar a terra els tirarem a terra, però nosaltres estem convençuts, i els advocats ens han dit, que això és totalment legal”

Fabián Sánchez, 24 de juliol

Amigues i amics, ho havia deixat en la hipòtesi que l'alcalde arribi a viure la síndrome de la solitud del qui mana i avui potser serà bo tirar de l'enciclopèdia d'aforismes atemporals. Más vale un mal arreglo que un buen pleito, acostumen a dir els advocats a l'hora de palesar la importància del concepte de la mediació. Assumint, com ja he dit en moltes ocasions, que els Sants son al cel i a la terra ha quedat el que ha quedat, vet aquí un conflicte encallat que, hores d'ara, només sembla poder desencallar una resolució judicial que arribarà quan arribi. Vagi per endavant que no hi ha res pitjor que una obra polèmica viscuda a cavall de dues legislatures, amb diferents responsables polítics al capdavant de la gestió pública. Bàsicament perquè, més enllà de la legalitat que ha de prevaldre, s'hi afegeix aquell component de punt d'honor que obliga als d'abans i als d'ara a no baixar del burro de les raons o plantejaments polítics de torn, per mor de no ser questionats en les seves decisions. Si la sentència final de l'Avenida Sofia Hotel & Spa és favorable a l'Ajuntament -que defensa, almenys ara més que abans, la il.legalitat dels inefables balcons- la propietat estarà obligada a enderrocar-los. Si és favorable als amos de l'hotel, impulsors dels diferents processos oberts, la casa gran haurà d'arremangar-se de valent per aconseguir els fons necessaris que puguin satisfer tots els danys i perjudicis que s'exigeixin per la part contrària. Vaja, que en el cas que la institució no se'n surti, podem acabar pagant entre tots la suposada inoperància dels qui en el seu dia havien de vetllar per a que aquest procés es desenvolupés des de l'ortodòxia. La regidora Redondo certifica que l'establiment no ha sol.licitat llicència d'obertura, i els germans Sánchez argumenten que no la poden sol.licitar sense finalitzar l'obra, i que, per a fer-ho, necessiten utilitzar els balcons, i que, per a utilitzar-los, els caldria trencar el precinte, i que si trenquen el precinte s'exposen a un palangre..... Tot plegat un pas de comèdia en el qual s'hi barregen converses feridores, percepcions negatives, i tàctiques de defensa i atac on cadascú exposa la seva veritat dins d'un marc on se suposa que hi ha la veritat de debò que haurà d'escatir el jutge. És lògic interpelar-se sobre quant de temps pot estar aquest procés en marxa i, en conseqüència, l'hotel sense obrir. Des del pragmatisme, fent abstracció de tots aquells referents que puguin utilitzar-se per a comparar processos no sempre comparables, i tenint en compte l'actual context econòmic i social extraordinàriament difícil, seria possible una solució com la que planteja el paràgraf de la capçalera d'avui? Si ho fos, potser seria bo aprofitar la cojuntura, sense que això exoneri ningú de la responsabilitat que la justícia estableixi en el futur. Si no ho fos, que cadascú aguanti el pal que li correspongui….

Divendres, 27 de juliol

Bones notícies. Primera. L'Ajuntament està pagant una segona tongada de factures, que han inflat més el deute es clar. No s'enganyin, fins que no hi hagi algú que faci una truita sense trencar ous, no els servirà de res als qui arrufen el nas davant de la decisió mentre plantegen l'oximoron contradictori del em-sembla-bé-però-em-queixo. Segona. Després d'una maratoniana reunió, la direcció i els treballadors de CESPA han fet les paus, i, a compte d'un sacrifici salarial dels segons, la primera es compromet a mantenir la plantilla en 74 treballadors, sempre i quan no hi hagi un daltabaix dels grossos. Bernardo Sanchez, representant sindical, es tensa quan se li pregunta sobre si hi ha hagut una vaga encoberta els darrers dies, i ho nega de forma categòrica, reblant la declaració amb un "se creen que somos máquinas. Esto no está firmado y ya me estoy mosqueando". A partir d'aquí, creuem els dits i, posats a visitar a la Mare de tots, que el Vinyet ens dongui paciència per a superar el mal moment, exigència per a fiscalitzar-lo, i fortuna per a pagar-lo. Tornarà el volem Sitges net?

Diumenge, 29 de juliol

Estant en total desacord amb les imposicions d'Ajuntament i Comissió, l'Escola de Grallers de Sitges sortirà a tocar per la Festa Major. Per Sitges i pels Sitgetans. M'agafo a aquesta part final de la piulada a twitter que publicà l'entitat perquè té un petit aire d'emfàtica i èpico-patriòtica. No reproduiré l'atzarosa història de la negociació comissió-Ajuntament-Escola de Grallers, ni tan sols em referiré a l'assumpte dels diners que ha monopolitzat, tristament, les converses d'enguany, perquè prefereixo exposar una reflexió final, a partir del que m'han explicat. Les noves generacions ja no recorden l'episodi del boicot del 1984, i qui sap si tampoc els fa falta o esdevé fonamental a l'hora de vincular-lo amb la realitat immediata. Me n'estaré, tot i que el que ve a continuació podria extrapolar-se a ambdós casos. Ni als músics els servirà de massa amenaçar amb no sortir, perquè la condició de graller -a la qual s'hi accedeix lliurement com a la de ballador- imposa un compromís amb la festa que depassa la naturalesa econòmica, ni tampoc la comissió ha de caure en la temptació d'utilitzar aquests mateixos valors intangibles per a forçar una estratègia que pot acabar, ras i curt, menystenint una tasca que no seria just quantificar des del zero absolut, perquè ningú no neix ensenyat i perquè cal tenir consideració vers qui es passa l'any fent docència grallera de franc des de l'endemà de Santa Tecla, sigui qui sigui i on sigui.

Dilluns, 30 de juliol

Ho vaig dir el 2010. Bacardí va fer amb el mercat vell allò que Sitges va ser incapaç de posar en marxa des que cessà l’activitat i es traslladà al nou: pensar en un projecte seriós i desenvolupar-lo. Així de simple. Per tant, qualsevol exhortació pública a la recuperació d’un edifici del poble pel mateix poble que el va cedir, passa per un plantejament a l’alçada de les circumstàncies. Si la vila hagués apostat per un museu etnogràfic, per exemple, ara no estariem parlant d’aquest assumpte... Malgrat tot, la moció de la CUP cavalca sobre una punyent evidència indiscutible. Bacardí, que no és l’Auxili social precisament, gaudeix de l’ús d’un loft patrimonial de 376m2 per, segons s'afirma, 851€ mensuals, aplicats tots els descomptes i bonificacions a la tarifa original del contracte. A 7€ l’entrada, doncs, només calen 130 visitants per a pagar el lloguer. Per tant, fins que Sitges no s’espavili l’únic que pot plantejar-se és una revisió, a l’alça per descomptat, d’aquest lloguer miserable.