Crònica local
Eco de Sitges, 27 d'abril

El preu de Sitges

Quant creuen que val Sitges? Des del pragmatisme els ho pregunto, tot evitant la frase feta i certa de les coses que no tenen preu, i també les bogeries del lliuremercat. Arran del document Detalle de las medidas del plan de ajuste que l’Ajuntament ha enviat al ministeri d’hisenda per a justificar el timing dels pagaments relacionats amb els deutes que es podran resoldre gràcies a la previsió del ministre Montoro, m’ha cridat molt l’atenció una xifra enorme, d’aquelles que costen de llegir d’una tirada, i que si l’escrivís en lletra ocuparia un paràgraf sencer. Aquí la tenen:

2.759.367.138,08 €

Aquesta és la quantitat total que, segons la previsió dels tècnics pel 2013, resulta de sumar els valors de cadascuna de les taxacions individuals de tots aquells pisos, immobles o terrenys del nostre terme municipal susceptibles de cobrament de l’IBI. No és preu de mercat, sinó preu taxat segons barems de l’administració. En definitiva, si mai algú volgués comprar o expropiar tot el Sitges urbanitzat o urbanitzable -llevat dels béns exempts per llei, que en son uns quants, com la Parròquia per exemple- hauria de pagar, com a mínim, prop de 2760 milions d’euros, segons la valoració establerta, que, respecte a la existent, basada en la revisió cadastral del 1994, suposa un augment del 92%. Vaja, que entre la xifra global del 2012, i la prevista i actualitzada per l’any que ve hi ha una diferència superior als 1300 milions d’euros, deguda, segons em comenten, a la coincidència d’una colla de factors, la majoria d’ells relacionats amb la regularització de situacions sobrevingudes durant els 18 anys en els quals s’ha construït a desdir en el nostre terme municipal.Torno a la xifra inicial. No recordo haver vist escrita fins avui una magnitud numèrica semblant, que permet extrapolacions curioses. Per exemple, si a Apple li vingués de gust podria comprar Sitges tres vegades amb els beneficis obtinguts el 2011, i encara n’hi sobraria. Poca broma. I d’aquesta previsió municipal –pendent de la que faci l’estat d’acord amb la petició de revisió cadastral solicitada per l’Ajuntament- en sortiran, en el fons, els futurs rebuts de l’IBI. És massa d’hora per afirmar que l’IBI pujarà, però no és massa tard per afirmar que és molt probable que, en la gran majoria de casos, no baixi. Obviament, ens podem permetre l’optimisme de creure que una regularització cadastral feta en època de vaques magres sempre pot albirar l’esperança d’un rebut menor, i contrapesar-ho amb l’evidència que, després de tants anys de no tocar els valors del cadastre, el més probable és que ens agradi ben poc el que surti. En primer lloc perquè els propis valors que es prendran com a referència del càlcul de l’impost seran més alts. A aquestes dades caldrà incorporar l’augment del 10% que, per reial decret del govern de l’estat, s’aplicarà en tots aquells municipis que no hagin revisat el seu cadastre des d’abans del 2002, com és el nostre cas. A partir d’aquí, a grosso modo i en espera que el ple de juny certifiqui de quin mal hem de morir, l’Ajuntament pot modular l’impacte de l’assumpte aplicant un major o menor coeficient multiplicador en la fórmula. De moment, la previsió enviada al ministeri en contempla per l’any que ve un de superior que anirà minvant anualment. Sigui com sigui, el que està clar es que partim d’un escenari que permet més especulacions pessimistes que no pas optimistes, entre d’altres coses perquè no hi ha un duro a caixa. Només pot consolar-nos una reflexió quotidiana: no es pot tibar perpètuament la corda impositiva, si no es vol caure en un veritable conflicte social.

Dimarts, 24 d’abril

La crisi colpeja la fàbrica de ciment de Vallcarca. De fa temps. Ara s’anuncia l’aturada temporal de la producció i l’obertura d’un expedient de regulació d’ocupació que afectarà prop de 70 treballadors. Arran d’això, durant el ple municipal es presentà una moció conjunta de rebuig al tancament i de suport als afectats, impulsada de manera unànime per tots els grups polítics. Aquesta setmana, els partits amb representació al parlament de Catalunya s’han compromés a elaborar una proposta i l’alcalde s’ha entrevistat amb el conseller Mena, el de les desafortunades declaracions sobre el futur del jovent servint cafès a Londres. Malgrat la sorpresa de la notícia, alguns precedents feien preveure el pitjor. En l’edició d’ABC del 14 de març ja es feia pública la decisió de Portland Valderribas de tancar parcialment dues de les vuit plantes que té a Espanya, però no s’especificava quines serien. Avui ja és un fet, com també ho és que la capacitat de maniobra que es pugui tenir des d’aquí és molt limitada, perquè, agradi o no, molt em temo que les decisions sobre Vallcarca es prenen a Madrid. Des de l’any 2006 és una petita part d’una gran corporació industrial. Aleshores, Cementos Portland Valderribas, filial de Fomento de Construcciones y Contratas, la megaempresa de les populars germanes Koplowitz, comprà el 51% de les accions d’Uniland a les famílies Fradera i Rumeu, per prop de 1100 milions d’euros, amb el compromís d’adquirir-ne fins el 73,6% per un preu semblant, quelcom que aconseguí entre el gener i el juny del 2009. En aquest castell de cartes, doncs, Uniland és filial de Portland, i Portland de FCC. Si faig cas al que llegeixo, l’origen dels maldecaps rau, precisament, en aquella ambiciosa operació empresarial que tenia per objectiu descavalcar a la mexicana Cemex del primer lloc del rànking. Els especialistes consideren que els socis d’Uniland –nascuda el 1973 de la unió de Cementos y cales Freixa i Cementos Fradera-  varen negociar la millor de les vendes, mentre que Portland va fer la pitjor de les compres. L’article Portland Valderribas comienza la digestión de Uniland, publicat al web Hispanidad.com el 27 de febrer d’enguany, no deixa marge pel dubte: “Parece que el nuevo presidente y consejero delegado de Cementos Portland Valderribas, Juan Béjar, se ha tomado muy en serio intentar reflotar la compañia que, a la difícil situación del sector en España, debe superar los efectos que aún perduran –y de qué manera- de la calamitosa compra de Uniland en junio de 2006. No en vano, se compró en el peor momento: el sector de la construcción presentaba sus mejores registros y estábamos a las puertas de la crisis.” En conseqüència, sembla bastant clar que el futur del centenari recinte està a la corda fluixa, tot i que la societat Uniland hagi tingut el 2011 un benefici net de 19 milions d’euros, un 43% inferior al del 2010 i excessivament dèbil per a poder equilibrar l’enorme inversió que féu Portland en el seu dia. A aquesta raó inicial, nascuda d’una estratègia empresarial fracassada, que explicaria bona part de la complicada situació viscuda, se n’hi poden afegir dues de fonamentals, i d’igualment previsibles, que explicitava fa uns dies el gerent del gremi d’àrids de Catalunya, Jaume Puig. La davallada del sector de la construcció, per un costat, i la gairebé nul.la inversió en obra pública per l’altre. Si ho fiquem tot plegat enmig d’un context de recessió sense sortida immediata, i ho combinem amb les possibilitats d’acomiadament que ofereix la nova reforma laboral, en surt una casuística difícil de salvar.

El 21 de maig del 1903 s’inaugurà la fàbrica de Vallcarca. La de Butsems i Fradera. Per fortuna, en els darrers anys els investigadors locals han abordat ampliament la història de la colònia, plena de llums, ombres, controvèrsies laborals i mediambientals. El 2009 Sitges es preocupava, i s’indignava, per la possibilitat que a l’indret s’instal.lés la incineradora de residus que l’àrea metropolitana volia lluny de Barcelona. Avui, el que preocupa de debò és la supervivència de la darrera icona industrial del Garraf i, sobretot, dels seus treballadors i families.

Crònica local
Eco de Sitges, 20 d'abril

McArthur

“Jo tinc un perfil, un tarannà, una manera de ser, una manera d’expressar-me, una manera de dir les coses..... i, per a ser alcalde, no crec que sigui la persona més adequada amb aquest perfil. Per tant, això vol dir que hom ha de treballar-s’ho més per a ser més atractiu des del punt de vista polític.”

Armand Paco, 27 d’abril de 2011

Ha passat un any. Just. I aquell home, que s’acomiadava amb un discurs fàcilment assimilable a l’històric me’n vaig però tornaré, ha tornat. L’ex-regidor de territori i portaveu del PSC es postula per a la cadira de primer secretari de l’agrupació local dels socialistes. Hores d’ara, i fins que ningú no digui el contrari, tindrà com a rival en l’assemblea electiva al també ex-regidor David Garcia, home conciliador per excel.lència, de caràcter difícilment esquerdable –o menys refotut que el de Paco quan l’apreten- i molt més novell en la causa política, a la qual va renunciar fa pocs dies per raons d’incompatibilitat professional. Un meló per obrir al costat de l’experiència de gestió del seu adversari, i qui sap si, també per això, més deslliurat d’inèrcies i vicis del passat. Els militants socialistes hauran de decidir entre dos candidats apadrinats per sengles pesos pesants dins de la seu. En qualsevol cas, que Armand Paco tingui intenció de tornar pot interpretar-se de vàries maneres. N’escullo dues, des de la subjectivitat es clar. Per una banda, la necessitat de treure’s una espina, o, si es vol, d’eliminar el cert regust amargant que deuria suposar haver-lo descabalcat de la llista socialista de les darreres municipals. Per l’altra, no menys important, la percepció de la necessitat que el partit recuperi una imatge de fortalesa en la seva tasca d’oposició, davant d’aquesta sensació resignada de purgar la penitència. L’ex-regidor reconeixia el 2011 que les desavinences de criteri amb Baijet estaven en els fonaments de la seva marxa. I no en parla amb ressentiment, sinó amb la distància necessària per a que no es noti massa que deuria fer mal. Avui, estirant una mica més del fil, aquelles divergències es concreten, bàsicament, en allò que es gastava i on es gastava. Vaja, que haig de suposar que Paco era dels que veia que les mànigues de la camisa de l’Ajuntament no arribaven als canells de feia mesos. Ara ja és en debades dir-ho, perquè el seu discurs, com el de Garcia, vol mirar al passat només per a aprendre dels errors –clàssica postura del qui és conscient que no en pot fer massa bandera- i plantejar el futur en un exercici que sempre demostra una actitud positivista i relativitzadora donat l’escenari actual. Amb tot, travessat l’any politicament sabàtic, on els projectes professionals no han acabat de reeixir, perquè la vida real sovint és més dura que la política, el protagonista segueix sense arronsar-se quan se li plantegen questions que apunten al gran llistat d’assumptes que formen part d’aquesta popularíssima herència, de la qual en reconeix la responsabilitat de l’anterior equip de govern, però no tota perquè la febrada fou generalitzada. La culpa és fosca i no la vol ningú. És, evidentment, un dels ferros roents on pot agafar-se, tot i que que li escau al polític un paper que no pot defugir per molt que vulgui. Avui, Paco –que no ha perdut pel camí la seva envejable capacitat d’oratòria- considera en bona part que l’actual govern està fent el que calia fer, o el que l’obliguen a fer des de Madrid, per bé que es mostra en desacord amb la metodologia, fins al punt que, agafant una expressió molt pròpia del seu diccionari personal, declara que creu que s’han acomiadat treballadors per raons d’ètnia política i no per motius de qualificació professional. Li demano que m’ho repeteixi perquè el terme m’ha produït una associació d’idees gens recomanable, i ho bescanviem per filiació. L’ex-regidor, en canvi, afirma que en el departament del qual en va ser responsable la contractació sempre va respondre a criteris estrictament professionals, i creu que en tot l’Ajuntament també es feu així...... Poso punts suspensius. Vinga, en poso uns quants més.............. I ara un punt i final.

El darrer any també ha demostrat que el PSC necessitarà, ben aviat, un alcaldable. El temps passa molt ràpid, i la retirada de Baijet, incomprensible per a uns, covarda per altres, i traumàtica per a tothom, ha deixat al principal grup de l’oposició sense cap visible amb empenta. Qui pot ser alcaldable? La recerca del substitut/a no deixa de tenir un risc. D’escollir un perfil que hagi participat activament en la gestió pública durant la legislatura anterior, caldrà assumir que li plouran retrets per totes bandes, incloses les judicials si es contempla la hipòtesi que determinats processos oberts poden acabar demanant responsabilitats a membres del partit. Si, pel contrari, s’escull algú menys exposat en aquest aspecte, però sense un excessiu bagatge, aleshores caldrà foguejar-lo abans d’arribar dalt de tot si no es vol que el difícil panorama, que exigeix solucions decidides i fermes, posi en questió la capacitat de qualsevol per a entomar-les. Ja no n’hi ha prou en ser amable i benintencionat. Cal també ser resolutiu i pragmàtic o les circumstàncies es menjaran la bona voluntat sense contemplacions. Armand Paco encara no s’hi veu d’alcalde, però més d’un se l’imagina perquè creu que als socialistes els cal algú que desprengui autoritat i criteri. D’altres desitgen fer foc nou, sense renunciar als objectius, i potser la resta voldria una candidatura integradora. Si d’aquest procés en sortirà el candidat del PSC o no està per veure.

Mentrestant, l’equip de govern continua administrant la misèria, amb major o menor fortuna o encert, segons com es miri i qui ho miri. Els representants de les entitats culturals reunides amb l’Ajuntament sortiren de la casa gran amb la respiració continguda, quan se’ls digué, sense embuts, que la institució està intervinguda –no rescatada- i que no hi ha més cataplasmes per a guarir ferides. A canvi, es notà un esperit comú de trobar fórmules que permetin una administració solidària dels recursos disponibles entre totes elles. L’alcalde es defensa, amb indignada vehemència, de la proposta de pressupost alternatiu presentada pel PSC, amb especial atenció al punt que considera que bona part de la despesa en les àrees de comunicació, alcaldia i serveis externs podria dedicar-se a l’àmbit social. I ho fa amb unes quantes càrregues de profunditat que apunten als diners que l’anterior equip de govern quedà a deure a un grapat d’equipaments englobables dins d’aquest capítol. Es deuen diners a l’hospital, a la Creu Roja, a Càritas, a l’Ave Maria, a la concessionària de les llars d’infants, com també se’n devien al Rusc.... Forns s’agafa a aquestes evidències per a expressar la contradicció de facto que rau en l’argumentari dels qui avui apreten per a que es resolguin les mancances que no es resolgueren quan els números vermells cantaven. A la bona notícia de l’ingrès de 8 milions d’euros per una sentència favorable de l’IAE de les cimenteres, n’acaba d’arribar una altra de dolenta. Si el recurs no ho arregla, l’Ajuntament pot perdre un litigi que havia presentat un grup de propietaris de la Plana Est, per entendre que el nou pla general imposà unes restriccions urbanístiques a la zona, que perjudicaren el valor dels seus terrenys respecte l’anterior normativa. La sentència importa una factura de 2,6 milions d’euros, i s’afegeix a una altra previsió no menys falaguera. S’especula que la Generalitat anunciarà ben aviat que disminuirà l’aportació econòmica a les llars d’infants, fet que comportarà un nou esforç per a mantenir-les obertes.. Això és un continu. Deixo per la setmana que ve la previsió d’ingressos per l’IBI de cara al 2013. Bon Sant Jordi!

Crònica local
Eco de Sitges, 13 d'abril

El Cau deconstruït

Dissabte, 31 de març

Com si l’edifici esbufegués un cop passada la congestionada prova de foc multitudinària, presidida per Salvador Esteve -que porta uns dies a la Diputació convivint amb càrregues de profunditat al seu voltant- l’endemà de la inauguració de L’art modern: les joies del Cau Ferrat, al Miramar es respirava una reposada calma. La necessària per a poder assaborir una exposició apta per a tots els públics, fins i tot per a aquells a qui no els agrada anar a exposicions, perquè no senten massa empatia vers aquest món massa sovint envoltat d’un punt d’esnobisme innecessari. Aquí no calen massa explicacions. Tot es veu, tot s’entén, en la majoria de casos tot agrada, i, per a reblar el clau, sempre podrem acaronar el nostre ego referint-nos al conjunt d’allò que s’exposa com a patrimoni dels sitgetans. Ho és, ho ha estat, i ho serà, malgrat que no sempre l’haguem tractat com es mereixia. No és aquest el cas que ens ocupa. El títol d’avui recupera l’expressió utilitzada en un paràgraf de la crònica del 26 juny del 2010, amb el qual vaig definir la petita però magnífica recreació del Cau Ferrat que es va fer a la planta baixa del museu Picasso, aprofitant l’empenta d’una altra exposició de referència, com fou Picasso versus Rusiñol. Va ser allí on, precisament, Les llàgrimes de Sant Pere i La Magdalena penitent del Greco es varen poder veure per primera vegada despenjades i a l’alçada de la vista, des que s’obrí la casa de l’artista com a museu el 1933. Hi afegeixo un tercer element per a contextualitzar el relat. Entre els plans de l’anterior gerència del Consorci del Patrimoni ja constava la intenció d’exhibir les col.leccions del Cau Ferrat durant les obres de reforma. Les contemplem ara en el que podria considerar-se com la mostra temporal que haurà estat més temps penjada. Gairebé vuit mesos abasta la forquilla cronològica d’aquesta fita cultural, en el que esdevé senyal inequívoc del lent timing que estan prenent els treballs als museus, que acaben de superar un nou escull administratiu, amb l’aprovació definitiva del projecte de reforma reformat, o, si volen, de la reforma del projecte de reforma. El calendari demora l’obertura de la casa de Rusiñol al llindar del 2013. Si res no torna a alterar la planificació, hauran passat tres anys des que fou tancada, i un munt de petits drames que el president de la Diputació va apuntar en el seu discurs davant de la concurrència, amb un bon sac de farina plana sota el braç, perquè tampoc era questió d’esguerrar l’esperit positiu propi del moment. A pocs metres, i si s’encerta la perspectiva visual des de la Davallada, hom encara pot veure, amb permís de l’enorme parament de les bastides, l’encavallat de fusta del primer pis per darrera d’una de les finestres sense vidriera... Si parlés, valga’m Déu que diria....

Com imaginar-se el Cau Ferrat sense el Cau Ferrat? Proposar l’aproximació a un dels cenacles del Modernisme, que fou concebut com a una obra d’art global i unitària, té, sempre, un punt de risc però també d’atractiu repte museogràfic, pel que suposa elaborar un nou discurs a partir de la generosa selecció de 150 peces de gran -i en determinats casos enorme- valor. A cavall entre l’actual  impossibilitat de veure l’original, i la de poder veure’l en el futur un cop reconstruït o restaurat, vet aquí com les circumstàncies han obert una tercera via que atorga una nova dimensió als continguts del museu, que s’exposen avui com difícilment es podran tornar a exposar mai més. Temporalment, s’ha museïtzat un contingut que fa un segle llarg fou distribuït des d’un punt de vista artístic i no pas museogràfic. Com a museu, el Cau Ferrat mai no ha estat fàcil d’explicar. Bàsicament perquè no és un museu, almenys no segons els cànons establerts. En canvi, és en debades reiterar-ho, com a referent artístic el Cau no té preu. Partint d’aquesta premisa, doncs, la posada en marxa de la exposició ofereix molts alicients per a una nova visió. Tants que, sense menystenir la tasca dels especialistes, per poc esforç que s’hi posi a l’hora d’elaborar-la la matèria primera és de tal nivell que pot garantir un resultat final a l’alçada de qualsevol expectativa. I així ha estat. D’entrada perquè la recreació d’aquest Cau fora del Cau es palesa de manera subtil. Un petit audiovisual a la planta baixa i un altre a l’entrada de la mostra al primer pis recorden al visitant d’on venim, i l’aconseguida decoració en blauet d’alguns panys de paret –en una tonalitat que servidor no sabria distingir de la primigènia- fa la resta. Dins, a més de poder participar en la juguesca improvisada d’intentar identificar la situació dels quadres en el seu indret d’origen, els ulls poden esplaiar-se sense mesura al llarg d’aquesta selecció que ha prioritzat la quota pictòrica, perquè el planter es de primera i el muntatge ha tingut cura de crear un ambient on la calidesa de la il.luminació –dins dels condicionants que imposa la instal.lació de l’espai- afegeix un plus de qualitat a la visita, que, gairebé sense voler, fa oblidar el rellotge durant una bona estona. Poder tenir aquestes joies davant per davant, en un diàleg sensorial molt difícil d’establir en el Cau, és, sens dubte, el gran esquer per acostar-se al Miramar. Fins al novembre, Sitges té un nou museu a partir de les grans individualitats amb les quals es bastí un univers personal i intransferible anomenat Cau Ferrat, que, quan pugui tornar-se a visitar, m’asseguren que respectarà en un 99% el de tota la vida.

L’exposició no té catàleg. Hem, o han, o s’han gastat tants diners en foteses que ara no n’hi ha suficients per a coses que també son importants. Els organitzadors ho han sabut salvar a través d’una experiència interessant, que s’implementarà quan sigui l’hora i que utilitza la tecnologia dels codis QR accessible pels smartphones, per a difondre informació sobre determinades peces. En resum, L’Art modern. Les joies del Cau Ferrat és d’obligada visita.

Dissabte, 7 d’abril

Jimi Heselden, el milionari britànic que comprà l’empresa fabricant dels Segway, va morir mentre s’embrancà en conduïr-ne un carena amunt. No s’espantin. Pierre Lefaucheux, l’home que aixecà Renault durant la postguerra europea amb el 4/4, també morí quan no va poder controlar el seu Frégate sobre l’asfalt mullat de camí cap a Estrasburg. Son els incontrolables capricis del destí. Pel mig de la multitud que omplia de gom a gom el passeig marítim durant l’assolellat cap de setmana Pasqual, un trenet de Segways conduits per novells s’obria pas. La secció desitja sort a l’empresa que ha posat en marxa aquest servei de lloguer dels singulars patins motoritzats, però alerta, per enèsima vegada, sobre la pressió a la qual estem sotmetent la nostra postal, malgrat la bona voluntat dels bans, les parelles de policies i mossos o les declaracions públiques excessivament optimistes... A la nit, la plaça de la vila bullia d’activitat. De portes endins, les caramelles també han patit les estretors de les retallades. De portes enfora no s’ha notat en absolut. Val la pena reiterar la vàlua de l’esforç de les tres colles, que mereixen l’aplaudiment general per haver aconseguit mantenir amb una dignitat envejable la tradició de sempre. I d’entre elles em permetran que en destaqui la del Retiro, que assumia una responsabilitat especial davant del repte emocional de recordar en Janio, dirigida per en Jordi, amb l’adaptació musical d’en Pinyu. Poden estar contents, satisfets, feliços, perquè no es podia homenatjar millor al mestre. Amb afinació, esperit, i actitud. Les caramelles viuen un bon moment, i cal encomanar alegria, perquè la necessitem més que mai.

Crònica local
Eco de Sitges, 5 d'abril

Municipalitzar o externalitzar

“La regidora Vinyet Lluís vol agrair a les educadores la pressió que estan suportant per l’enrenou que tot aquest afer comporta i, juntament amb l’Ajuntament, aposta per aquest servei i té clar que, amb la nova licitació, hi estarà contemplada la regularització del sou i noves garanties per a les educadores.”

Article: “El SGI fa saber”. Eco 5 de gener.

“No puc permetre que se m’acusi de mentir. Mai hem garantit que es compliria de forma immediata l’augment de sou de les educadores. És cert que s’ha estudiat contemplar l’augment, però també és cert que, malauradament, el pressupost del 2012, víctima dels deutes anteriors, no permet tancar unes condicions que donin marge per a contemplar un increment de sous que, els asseguro, m’hagués agradat anunciar”

Vinyet Lluís. Eco, 23 de març.

“Traspassar les educadores al capítol 1 de l’Ajuntament suposa unes variables de sou molt més altes de les que tenen amb una empresa i, lògicament, en aquest moment, amb les dificultats econòmiques que té aquest Ajuntament, això és inassumible.”

Miquel Forns. 20 de març

Com si d’un petit castell de cartes es tractés, a l’Ajuntament li han anat caiguent al damunt alguns dels contractes de concessions administratives, a través dels quals es gestionen serveis prou importants. D’entrada, val la pena considerar que, probablement, no estariem parlant de tot això si el context econòmic no fos el que és, i si no es degués el que es deu a cadascuna de les empreses de referència, enmig d’un panorama de casuístiques particulars molt diverses, que van des del tancament del Centre Obert El Rusc, externalitzat durant la primera legislatura de Baijet, fins al cas de CESPA, embolicat encara en feixugues negociacions entre la corporació i l’empresa sobre la xifra final a pagar, que serà gran si les coses acaben bé i enorme si acaben malament. Pel mig hi ha la situació de l’escola de música, en ple concurs de creditors i gestionada per un administrador judicial que és, hores d’ara, qui paga les nòmines del professorat mentre es troba una sortida -que tot indica que passarà per un replantejament total del model- o la difícil situació de les educadores de les llars d’infants, que em servirà avui per a enfilar la crònica setmanal. Però no tot ha estat externalitzar. Salvaria avui l’Ajuntament al Club Natació Sitges? El cost del que fou una municipalització encoberta, que paradoxalment vingué després de la creació d’una piscina municipal de gestió externalitzada que precipità la crisi del club, i que propicià aleshores la creació d’un consorci públic-privat, i, a la vegada, l’obtenció d’un crèdit bancari que serví per a injectar diners a l’assedegada casa gran, es posa en questió quan la presidenta de l’entitat, Laura Pinel -que desitjaria ésser rellevada després de viure una de les etapes més trasbalssades en els 87 anys d’història del natació- admet que en la darrera assemblea extraordinària només hi assistiren dos socis. Ho han llegit bé, dos socis. Una evidència que costa d’entendre, tenint en compte els prop de 1500 abonats i l’esforç efectuat -300.000€ del pressupost municipal d’enguany- per assegurar el futur de l’històric equipament. En fi...

Deixant de banda les grans obres, en general l’externalització respon als desitjos de les institucions públiques de donar un major ventall de serveis a la ciutadania sense inflar el seu organigrama organitzatiu ni tampoc descapitalitzar-se, i amb la confiança que poden oferir les empreses especialitzades del sector, que són contractades a través de concursos públics establerts dins d’un marc legal concret, en el que la part contractant és conscient, per exemple, que els treballadors de les empreses concessionàries difícilment tindran les mateixes condicions laborals que els seus homònims del sector públic. La facilitat amb la qual podien posar-se en marxa equipaments a partir de la cessió, per part dels municipis, de terrenys o patrimoni ha propiciat arreu una corrúa d’inauguracions amb la denominació municipal, que, ara que van maldades, fa mal a la vista si es prenen en consideració determinats aspectes de la lletra petita dels documents. És el cas de les llars d’infants sitgetanes, de les quals El Cercolet és a punt d’entrar en un nou procés de licitació. En política, com en la vida, l’expressió dels conceptes resulta fonamental per a interpretar d’una manera o d’una altra les coses. Entre el “hi estarà contemplada” del primer paràgraf, i el “s’ha estudiat contemplar” del segon, hi ha, com a mínim, una intenció desinflada pel camí, que pot tenir les seves raons, o no. Vet aquí un problema semàntic: Acceptem contemplar per incorporar? Contemplar per assegurar? Contemplar per garantir? O ho deixem en el terreny de les previsions i bescanviem contemplar per estudiar o contemplar per preveure? A aquesta primera consideració n’hi podem afegir una altra no menys important. S’està parlant d’un augment de sou, o de la recuperació d’una part de sou, m’asseguren que cotitzada en el seu dia i eliminada posteriorment? La llavor del drama d’avui té el seu origen en els responsables d’ahir, però això, evidentment, no exonera a la institució d’assumir la resolució del problema, I així ho ha assumit en part. Només en part, per les raons que la regidora Vinyet Lluís ha deixat prou explícitades a contracor.

Al capdavall d’aquesta rocambolesca història hi ha una frase lapidària de les treballadores, que no admet rèplica. Vindria a dir que elles no son les que han de pagar un error aliè. I tenen raó, perquè l’error no ha estat seu. Tampoc no ha estat dels qui avui manen. En canvi, ningú podrà negar que l’error fou de l’Ajuntament, en connivència amb la concessionària que no arrufà el nas davant de l’únic compromís d’una carta signada. Aquí rau el moll de l’ós de la reflexió. Més enllà de la lícita demanda de les educadores a Educare XXI, i del seu enuig vers el paper de la institució en el conflicte, l’Ajuntament –com cal pressuposar a qualsevol empresa minimament seriosa- ha de poder respondre a les conseqüències de totes les seves decisions o iniciatives, més enllà de l’encert de qui les prengui, ampari o justifiqui, sigui regidor, alcalde o tècnic. I hi pot respondre perquè per això té eines de control, per això es redacten informes, es fan seguiments i valoracions, i existeixen persones amb alta responsabilitat en processos administratius, que poden aturar a temps, i així ho han o ho haurien de fer si convé, una mala decisió, hagi nascut de la bona fe, la ignorància, la incompetència, la mala intenció, o altres condicionants menys edificants. I l’Ajuntament també ha de vetllar per a que tots aquells processos en els quals és part implicada, en menor o major grau, reponguin a les garanties legals i ètiques que pot exigir per mor de la seva condició d’administració pública. Malgrat els informes contraris, el 2010 no es va saber aturar una decisió que intentà resoldre un greuge comparatiu amb el qual una bona majoria hi està d’acord. O sia, algú va fer allò que sabia que no podia fer, mentre que els qui li deien que no podia fer-ho no li ho impediren. Decideixin el que decidexin els especialistes sobre si s’ha generat un dret adquirit o no, l’errada no va néixer en un bressol, sinó en un despatx de regidoria. I el despatx obliga a la casa que l’ampara, agradi o no.

I la setmana que ve, caramelles i... El Cau Ferrat deconstruït. Bona Pasqua!