Crònica local
Eco de Sitges, 21 de desembre


Bones festes als qui lluiten, als qui s'esforcen i la sort no els somriu com caldria, als qui s'ajuden i saben ajudar, als qui, des de l'apreci, aprecien i valoren la bona feina dels altres, als qui fan confiança sense traïr-la, als qui s'exigeixen i exigeixen, als qui parlen des de la sinceritat assumint-ne les conseqüències. Bones festes als qui s'il.lusionen.... Per a totes i tots, i per als qui em pugui deixar i han format part i han inspirat les cròniques locals de l'any que acaba, Bones Festes!

Crònica local
Eco de Sitges, 14 de desembre

El pou vedre, la bassa rodona, i l'oportunitat política

"Si la mayoria de ciudadanos piensa que es lo que hay que hacer, y cambiar el nombre de la plaza (de España), pues lo cambiamos. Todo en esta vida es cambiable, y pienso que hay que ser flexibles, reflejando el deseo del ciudadano, que para eso tiene a las instituciones, y son las instituciones las que tienen que hacer lo que el ciudadano quiere, y eso se hace dentro de un entorno y un contexto democrático con las mayorias."

Ferran Ignasi Llombart (sense xarxa), 13 de desembre.

Dimarts, 11 de desembre

He retrobat la frase amb la qual m'enfilaren la història del nostre particular elefant blanc. Morando, això del Reference només pot acabar de dues maneres. Malament, o molt malament. Per a resumir-ho a grans trets, ho haviem deixat el 26 d'octubre, quan la magistrada del jutjat mercantil número 1 de Barcelona havia de decidir entre dues peticions: Primera, la del suplicatori del senyor Galán, administrador concursal de Sitges Reference, en el qual es demanava la suspensió de les facultats de la societat sobre la gestió del seu patrimoni, per entendre que el desenvolupament del concurs de creditors no podia continuar degut a que la triple condició de l’alcalde -com a representant institucional, i a la vegada president dels consells d’administració del propi Reference i de Sitges Model XXI- era incompatible amb la defensa dels interessos de tots els organismes que representa, perquè qualsevol decisió que prengués en perjudicaria algun. I segona: les alegacions que presentà la part pública de la societat, que es defensà tot admetent la complexitat de la situació, però considerant que l’activitat de la mateixa no estava paralitzada, i que la possibilitat que el regidor d’hisenda pogués signar els documents que requereixen a la institució el pagament de deutes, eliminaria l’argumentació d’incompatibilitat exposada per l’administrador concursal. Finalment, el passat 27 de novembre, la jutgessa decidí acceptar els raonaments de l'administrador i disposar la suspensió de les facultats d'administració i disposició del seu patrimoni del consell d'administració de la societat Sitges Reference, propietària de l'edifici del mateix nom. La magistrada entén que l'argumentació de l'administrador concursal, compartida per Altiare -el soci de Sitges Model XXI, en el fons l'Ajuntament, en aquesta aventura- està fonamentada, i que, en l'actual context de coses, Miquel Forns no pot compatibilitzar la múltiple defensa d'interessos contraposats: el de president del consell d'administració d'una empresa a quí la institució que presideix li deu un disbarat de diners. D'aquí que, si no prospera el recurs a la decisió judicial presentat per la pròpia societat, el senyor Galán esdevindrà el màxim responsable del futur de Sitges Reference i de tots els seus àmbits d'actuació. En conseqüència, les decisions pel que fa referència a la liquidació de deutes poden precipitar-se sense contemplacions. I si es precipiten, i l'expedient de lesivitat del contracte de lloguer –molt aturat sinó caducat hores d’ara segons m’apunten- no ho impedeix, la caixa comuna pot patir un sotrac considerable. Val la pena recordar que, fins al 18 de setembre, data del darrer informe de l'administrador, l’Ajuntament devia, i deu, a la societat Sitges Reference 771.058€ en concepte de lloguer dels espais destinats a oficines municipals. Tot plegat sense afegir-hi els quatre procediments judicials pendents de sentència, als quals vaig referir-me en el seu moment, i que no repetiré per a no cansar-los.

Dimecres, 12 de desembre

Ja em veig de nou l'alcalde a Intereconomia però no per a parlar del deute precisament. En la proposta del canvi de denominació de l’actual plaça d’Espanya i carrer Espanya, propiciada per la moció de la CUP aprovada pel ple municipal del passat 29 d’octubre, hi ha, no cal ni dir-ho, una intencionalitat ideològica. Seria d’il.lusos i mesells no pensar-ho, com seria d’ignorants questionar els raonaments sobre els quals es fonamenta el veredicte de la comissió de toponímia sobre el particular, més enllà de fílies, fòbies, empaties diverses i oportunitat política, o oportunisme polític si volen. Vet aquí el moll de l’ós d’una jugada que pot posar a l’equip de govern en un atzucac, pel fet que és evident l’existència d’un posicionament previ del PP sobre l’assumpte que ara caldrà resoldre. I no és fàcil en el context que vivim. Abans de seguir, em permeto reproduïr un paràgraf de l’article La toponímia de Sitges, entre la semàntica i les anècdotes, escrit per Ignasi Mª Muntaner i publicat per l’Institut d’Estudis Catalans, on l’especialista explica, amb claredat meridiana, l’origen del topònim de l’actual plaça d’Espanya:

Un topònim sitgetà, antic en el temps i arcaic en la forma, que tothom feia servir a Sitges fins al primer quart del segle xx, és el del pou Vedre. Que jo sàpiga, tret que hagi originat també el nom de l’illot eivissenc des Vedrà —un topònim d’etimologia incerta—, aquest arcaisme de vedre només s’ha conservat als Països Catalans a Sitges i a Morvedre, nom tradicional de Sagunt. Fora dels Països Catalans el podem trobar a Pontevedra. Vedre procedeix de vetere, adjectiu que en llatí vulgar va ser arraconat per la forma,més afectuosa, de vetulu, ‘vellet’, de la qual ve el nostre adjectiu vell (DECLC, ix, p. 85, l. 30b). Vedre significa, doncs, ‘vell’, i en el cas de Sitges és el nom d’un pou que hi havia a la banda oest del poble i que era considerat el seu pou vell. Fins i tot, en alguns casos, a la documentació se l’anomena així, en català, el «pou Vell» (Voz (8 abril 1894), p. 2). En contraposició amb aquest pou, l’altre pou important, el de la banda de llevant, era el pou Nou, al qual s’arribava pel carrer de l’Aigua,10, nom de significat obvi. El pou Vedre era a l’actual plaça d’Espanya, gairebé exactament a sota de la font que s’hi ha posat no fa gaires anys. Lamentablement, aquesta relíquia filològica, de caràcter gairebé únic, tan digna de ser conservada, s’ha perdut i només la recorden algunes poques persones velles: el 29 de juny de 1911, a petició d’un veí, la plaça del Pou Vedre es va convertir en plaça d’Espanya (Eco (2 juliol 1911), p. 3; Baluard (9 juliol 1911), p. 3), nom que, a més, duplicava el d’un carrer que hi ha al costat. Diversos intents de fer que la plaça torni a dir-se del Pou Vedre no han tingut èxit.

Tres quarts del mateix va passar, segons explica Muntaner, en el cas del carrer Espanya, antigament denominat de la bassa rodona -pel fet que menava vers la desembocadura de la riera a l’entorn del pont Doménech- fins que prosperà la proposta d’un veí de rebatejar-lo. És cert, el mon continuarà donant voltes, i ni la crisi ni l’atur, ni les retallades deixaran d’existir d’un dia per altre, sigui quina sigui la decisió final sobre aquest assumpte, que ha de tornar al ple municipal per a ser votat, després de copsar i incorporar –no em facin dir com ni de quina manera- l’opinió dels veïns de la zona, tal i com s’explicità en la mateixa moció que s’aprovà fa dos mesos. Amb bon criteri, la comissió es desmarca de la polèmica i creu que l'important és que la vila pugui obrir un periode de revisió que permeti conciliar el nomenclàtor amb uns criteris històrics que no sempre s'han tingut en compte. En paral.lel, hi ha una problemàtica afegida que té relació amb el petit/gran enrenou  que el canvi pot provocar en escriptures, contractes, i documents legals. També es demana un cop de cap de l'administració per a facilitar les coses. Malgrat tot, a Sitges s'han variat molts números de carrer i, pel cas, les conseqüències han estat o son, si fa no fa, les mateixes. Finalment, queda l'eterna pregunta. Valia la pena encetar aquest debat? Vostès mateixos.

Crònica local
Eco de Sitges, 7 de desembre

Keep calm

Amigues i amics, aquesta setmana s’han engegat les llums de Nadal. Les d’alarma fa mesos que estan enceses, com els ànims de molts que veuen escàndols per totes bandes i no saben què pensar, o potser si que ho saben i es mosseguen la llengua.

Divendres, 30 de novembre. Vespre

En silenci, un grup de treballadors municipals rep amb pancartes l'arribada de les autoritats i els guardonats/des en la quinzena edició de la Nit de premis Sitges, que observen el quadre plàstic amb expressió de sorpresa lògica, perquè això no passa sovint. La setmana ha estat intensa i la tensió d'aquests dies ha forçat, finalment, una tercera via que semblava impossible de contemplar abans, mentre tot cremava o es deixava cremar. Una marxa enrera primer, i un volantasso en tota regla després, que, d'una revolada, sembla haver trobat -serrells a banda i en espera dels detalls- la solució al moll de l'ós del conflicte. En poques paraules, la contraproposta presentada als representants dels treballadors recupera gairebé la totalitat de la partida inicial del capítol 1 del pressupost municipal, en retalla els ajuts socials, n'optimitza les hores sindicals, i garanteix l’integritat de nòmines i salaris –inclosos els dels polítics- a canvi d’apretar als qui no compleixin, mal que sigui a cop de força moral, després ja en parlariem. I tot plegat sota el paraigües d’un cert paternalisme empàtic que apel.la al sentiment dels treballadors d’estimar l’Ajuntament com qui estima als qui més estima. El govern, que ha defensat en debades la no presència del regidor de recursos humans a la reunió del dimecres 28, per entendre que el principal interès de la mateixa se centrava en el pressupost, ha tornat ara la pilota de la negociació a la teulada dels sindicats en una maniobra hàbil, perquè pica a alguns dels aspectes que formen part de la llista de greuges comparatius. En qualsevol cas, l’ingredient fonamental de la recepta salvadora –que son els diners- ha vingut de més amunt, gràcies a una negociació que, davant del drama de la hipòtesi de l'ERO, ha aconseguit un objectiu inassolible en anteriors circumstàncies. Diria que un pedaç per aturar la patacada. Un salvavides. Un ferro roent on agafar-se en forma de crèdit, o de refinançament si volen. Així, contravenint el criteri de l'equip de govern de no endeutar-se més, la Generalitat li dóna un baló d’oxigen a l’Ajuntament perquè passi el mal tràngol d’haver de pagar allò que l’estat li exigeix -i pel qual havia posat sobre la taula les decisions tan traumàtiques sobre la plantilla- mentre que la corporació tindrà marge per administrar el retorn d'aquests diners que li deixa el govern de Catalunya, en condicions encara assumibles. Voldria tancar aquest dissortat episodi -on es constaten renúncies per totes bandes- amb la reflexió deixada per alguns de vostès, quan han volgut contextualitzar les protestes i demandes dels treballadors en el marc d'un escenari d'atur incessant que no es pot menystenir, com tampoc no es pot menystenir, i ho reitero una vegada més, l'evidència que el món no va començar ahir. Ni per a l'equip del govern ni per al principal grup de l'oposició que, si no es planteja un exercici de contenció argumental, pot acabar immers dins d'un conflicte ètic, per poc que miri a la gestió del passat recent. Si no, difícilment pot explicar-se que l'Ajuntament tingui sobre la taula 141 processos judicials oberts, que poden acabar d'enfonsar-lo per pocs que siguin els que es fallin en contra dels interessos públics, ni que l'alcalde confessi que si la casa gran no troba la documentació que pugui justificar com es gastaren els diners de la subvenció de l'estat per a vianalitzar el cas antic de Sitges, caldrà tornar prop de 2,5 milions d'euros... No hi haurà prou bicarbonat per a suavitzar una digestió d'aquesta magnitud...

La cultura és un dels aliments de l'ànima. I, no ho dubtin pas, som éssers emocionals, fins i tot aquells que actuen com si no ho fossin. Avui, en un escenari de retallades en els serveis bàsics i de campanyes solidàries que demostren la cruesa de la crisi, fins i tot per accedir als aliments de primera necessitat, és difícil justificar el valor dels intangibles, però estic segur que no podriem viure sense la cultura, i no em refereixo a la que omple expedients curriculars, sinó a la que es manifesta en l'aprenentatge d'aquells valors intemporals que ens han de servir per sortir del fangal, on ens hem ficat per no tenir-los prou presents. Despullada, per convicció i per necessitat, de la pompa dels sopars de cadires folrades i taules ben parades, la Nit de premis Sitges ha esdevingut un acte públic i gratuït, on qui vulgui pot fer costat a la llarga llista de guardonats per mèrits propis que aplaudeixo de dalt a baix. La vetllada serví per a presentar la rentrée de l'apreciada revista La Xermada, i per a que Miquel Forns fes una defensa aferrissada del paper d'entitats i associacions que malden per a mantenir viva la flama de l'activitat cultural. Davant d'algunes veus que demanen passar el ribot per les subvencions, l'alcalde s'expressà amb tal dosi de vehemència, que per a fonamentar el seu discurs utilitzà un verb propi dels conflictes bèl.lics de terra cremada, a l'hora de referir-se al convenciment de continuar ajudant al teixit associatiu peti qui peti, amb aquestes paraules: I és evident que també aquests col·lectius, les entitats o les associacions que promouen la cultura i la tradició han de fer un esforç, però no les podem aniquilar, NO US VOLEM ANIQUILAR. Potser no calia arribar a un infinitiu d'aital càrrega apocalíptica. La fí del món encara ha d'arribar, i la majoria no deu creure que sigui el proper 21 de desembre, perquè si no no haguéssim comprat loteria de Nadal ni caldria patir per gran cosa.

Dissabte, 1 de desembre. Miramar

Autoeditat per ells mateixos, Francesc Rovira i Roland Sierra presentaren la versió en llibre de  Hi havia una vegada.... Sitges, aquella maquíssima col.lecció de cromos que, fa uns dos anys, portà de corcoll nens i grans a la recerca del que mancava per a completar l'àlbum del mateix títol. Arran de l'èxit de la iniciativa, n'ha sortit un volum de 70 pàgines, enquadernat amb tapa dura i imprès en paper mat de molt bona qualitat, que amplia continguts i replanteja el nombre i el format de les imatges originals, amb l'objectiu d'acostar l'obra als models dels petits manuals d'història il.lustrats que esdevenen fonamentals en la formació dels escolars. És un magnific regal per a que els menuts demanin al tió, i comparteixin la lectura amb la familia.

Dimarts, 4 de novembre

Arran de la polèmica sobre la preocupant situació en la qual queda el català en  l'avantprojecte de la  Ley Orgánica para la Mejora de la Calidad Educativa he anat a buscar un petit tresor, que reposa a les estanteries de casa. Son les "Lectures d'infants" que el 1931 publicà l'Associació protectora de l'ensenyança catalana. El meu pare tenia set anys i li tocava llegir Sagarra, els contes de Grimm traduïts per Carles Riba, o els d'Andersen per Carner, de qui també hi havia textos escollits, al costat de delicadeses de Maragall o de Verdaguer, dibuixades per Lola Anglada..... El que vivim avui té dues raons d'existir. Per un costat, la cegesa, o la intencionalitat, o ambdúes coses, d'un govern central que menysté el català arraconant-lo a la categoria de llengua optativa. Per l'altre, una Catalunya que no ha sabut recuperar, en trenta anys de democràcia, la consideració de prioritat absoluta que la República va donar a la formació de la canalla. Ans el contrari, també aquí han passat les tisores.

Crònica local
Eco de Sitges, 30 de novembre

Sobirania compartida

“Cuando yo me considero a mi mismo no soy nada,

cuando me comparo valgo bastante.”

De les ‘Confesiones’ de Sant Agustí

Què seria d’aquesta secció sense les aportacions dels lectors/es amb esperit constructiu? Ben poca cosa. Vagi per endavant una fe d’errades que agraeixo, vinguda de l’atenció d’un de vostès, i que té relació amb una afirmació que no deia cap mentida, però exposava una veritat a mitges, perquè no reflectia el context global d’un posicionament. És cert que no es presentaren al.legacions al ple que aprovà el coeficient multiplicador de l’IBI de l’any que ve. I probablement no es varen presentar en base a la inexistència de xifres definitives sobre els valors cadastrals que permetessin poder projectar una hipòtesi versemblant de futur. El PSC va votar en contra del nou coeficient multiplicador, manifestant una posició que el meu interlocutor entèn que podria considerar-se, i no li manca raó, com una al.legació de facto. Queda dit, i matisat. Després ja en parlariem de si ara és més fàcil votar en contra que a favor...

Diumenge, 25 de novembre

Com si no n’hi hagués prou amb el tradicional etiquetatge ideològic de dretes i esquerres, el context de les eleccions al parlament ha afegit a la llista d'apel.latius el dels partits polítics partidaris del sobiranisme, davant dels defensors de l’unionisme. Amb els resultats de les eleccions al parlament de Catalunya a la mà, a Sitges el bloc sobiranista (o, si volen, el que aposta per la independència o l’estat propi amb tots els matisos que calgui afegir-hi) sumaria 7336 vots, el 60,09% del total escrutat, mentre que l’unionista en recull 4283, un 34,26%. Vostès mateixos decidiran si la majoria dels sitgetans que han votat és prou majoria com per a pensar que la vila faria un cop de cap si arribés l'hora... Acabada aquesta setmana ciclotímica, Oriol Junqueras s’ha demostrat com un negociador molt intel.ligent que ha sabut rendibilitzar com ningú el resultat i l'ideari del seu partit sense despentinar-se, en un context on, pel percentatge de participació de la jornada, la composició del parlament expressa, més que mai, la pluralitat del país, la voluntat de la majoria de ciutadans de no capitalitzar en una persona ni en un partit l’administració de les decisions més trascendentals -siguin de futur o del dia a dia- i de modular les conseqüències implacables de les retallades. La vella història del segon que sembla haver guanyat, enfront del primer que sembla haver perdut…

Dilluns, 26 de novembre

Lluny de resoldre's, el conflicte entre Ajuntament i treballadors municipals s'ha tensionat. Era difícil que no es tensionés, malgrat que, probablement, tampoc algunes actituds o declaracions han ajudat a relaxar-lo com calia. Abans de seguir, em cal construir una frase a partir de testimonis que faig meus. I la frase seria semblant a aquesta “Jo no vull que facin fora ningú de l’Ajuntament, però m’emprenya molt que, per a salvar als qui ho mereixen i estan a la corda fluixa, se salvin també alguns que no foten ni brot, o d’altres que es comporten com si la crisi no anés amb ells”. A la casa gran tampoc sembla haver-hi lloc per la cirurgia i ara s'està vivint un procés traumàtic que té mala solució, entre d'altres coses perquè els fets demostren que no s’ha plantejat amb prou transparència i diàleg vers els protagonistes del mateix, vagin a saber si per mor de l’angoixa de quadrar uns números amb urgència, la qual cosa no acostuma a ésser garantia de resolució de problemes. Només els qui estaven al llindar de la porta del saló de plens el vespre del passat dilluns podien copsar dues realitats diferents que, malgrat no veure’s entre elles de manera directa, s’intuïen i tallaven l’ambient amb un ganivet, mentre la celebració de la sessió es mantenia aturada degut a l’escàndol. A un costat, i per la porta del darrera -perquè la del davant es va tancar no em facin dir per quines raons, per bé que el pensament és lliure- un centenar llarg de treballadors municipals, protestant amb vehemència i intensitat arrauxada, accediren al claustre de la casa gran atiats per les conseqüències de la previsió de l’equip de govern de retallar en 1M€ la partida de personal de cara al pressupost de l’any que ve. A l’altre banda de la paret, sota el magnífic artesonat de fusta, els representants públics escoltaven la remor del temporal mentre esperaven asseguts, amb posat greu, silenciós, qui sap si pensatiu davant d’una evidència punyent, com tantes d’altres que vivim aquests dies, i que apel.la a la seva responsabilitat de manera directa.

Al claustre, entre botzines, sirenes, consignes a cop de megàfon, i esporàdics insults absolutament inacceptables, el regidor de recursos humans Magí Almirall -l'únic que va sortir- va viure un bany de retrets que intentà capejar amb fortuna desigual fent valer la possibilitat encara oberta de dialogar. Tampoc no tenia cap altra alternativa en aquesta circumstància, tot i que va convèncer a mitges, o a quarts. Des del fons, una treballadora enfilà el veritable discurs de la nit. Un speech d'alta intensitat emocional impossible de contradir, que acabà disparant amb indignació una acusació lapidària, que apuntava a un home que aterrà durant la passada legislatura i que ha estat substituït fa quatre dies: "Heu tingut un inútil a turisme, cobrant 4000€ al mes!". Es féu el silenci, momentani, abans l'alcalde no permetés als representants sindicals intervenir en la sessió plenària a punt de reprendre. Ho feren palesant la negativa a les propostes de l'equip de govern i demanant l'ajornament de l'aprovació del pressupost del 2013 fins que no s'acordi un desllorigador a l'assumpte, que creuen que ha de passar per  l'anàlisi exhaustiu de totes les partides. Finalitzada la intervenció, i amb el compromís de l'alcalde d'iniciar converses el dimecres 28, els ànims començaren a relaxar-se, i els treballadors marxaren. Qui marxà també va ser Òscar Ortiz. El portaveu de la CUP defensà la seva decisió per solidaritat amb els treballadors, en una actitud que permet obrir un debat sobre les obligacions del càrrec, i més si es té en compte que el mateix Ortiz ha proposat a posteriori la creació d'una taula de treball entre l'equip de govern, l'oposició i els propis treballadors per a poder trobar una solució en la qual s'hi impliqui tothom, assumint-ne una responsabilitat col.lectiva. Fins avui, és la proposta més assenyada que he escoltat.

En canvi, el que ha succeït des de dilluns per part de l'equip de govern ha estat erràtic i desconcertant, tenint en compte la magnitud del conflicte, i l'enorme tensió generada. Dimarts al matí, i a partir d'una pregunta que recuperava el comentari d'un treballador que li suggeria a Magí Almirall un topall màxim de sou pels regidors del govern de fins a tres vegades el sou mínim, el titular de recursos humans afirmava que li semblava poc, que la política s'ha de pagar correctament perquè implica responsabilitats, però que tot es pot parlar. Què és poc i què és molt avui per a un regidor? Etern debat en un moment en el qual els treballadors demanen als gestors públics sacrificis proporcionals als que ells pateixen. Per a acabar de reblar el clau, Almirall no va assistir a la important reunió de dimecres en la qual calia posar fil a l'agulla, en un gest incomprensible des de tots els punts de vista, que ha ficat més llenya al foc de la malfiança i l'emprenyamenta. Que quedi clar que l'origen d'aquest mal ve de l'època en què passaven coses poc edificants però pocs s'atrevien a dir-les. Parlar té un preu. Callar també. I no assistir a una reunió cabdal sense una bona excusa.... vostès ja m'entenen.

Crònica local
Eco de Sitges, 23 de novembre

"No manem nosaltres"

És clàssica l'anècdota de l'home que volia manar i, un cop amb la vara a la mà, s'adonà que no podia decidir tant com volia, però aleshores ja era tard per a fer marxa enrera. Sense necessitat de vincular-la amb la segona part de la història, perquè no seria extrapolable, vet aquí la expressió perfecta d’aquest aforisme en boca de Vinyet Lluís, regidora d’una corporació tutelada, que no intervinguda. En aquesta cursa traumàtica, obligada, malaltissa i obsessiva per aconseguir eixugar el dèficit, assumint un cost social de conseqüències imprevisibles, el govern de Miquel Forns també es posa en situació de risc potencial, perquè a la ciutadania li queda ben poca corda per carregar l’esperit, davant d’una corrúa d’esforços que no rep a canvi cap reciprocitat mínimament motivadora en el dia a dia. La darrera informació fonamental per entendre el que passa, m’arribà la setmana passada de la mà del regidor d’hisenda, malgrat que m’assegurin que això ja era sabut per tothom. L’estat –i millor serà no parlar de l’estat- obliga a l’Ajuntament a eixugar tots els serrells de deute que li quedin abans no finalitzi el 2013. Qualsevol ingrés extraordinari que generi la institució ha d’anar integrament a complir amb aquest objectiu per davant de qualsevol altre. Lligats, doncs, de peus i mans, i deixant de banda el que s’ha eixugat a través del pla Montoro i del seu draconià full de ruta que obliga a moltes altres coses, la institució preveu que queden per pagar 3,6M€, sense tenir en compte quelcom de fonamental importància, com és contemplar la possibilitat que la resolució final d’alguns dels procediments judicials oberts es fallin contra l’Ajuntament, i, ja sense la carta del recurs, calgui pagar-los d’immediat. No envejo el govern de Forns. Viu en un camp de mines on cada dia en peta alguna, i li cauen marrons per totes bandes, la qual cosa no és obstacle per a creure que qui s'hi ha posat és perquè ha volgut i cobra per a intentar resoldre-ho, i no empitjorar-ho.

Com que ja varem quedar que no es pot fer una truita sense trencar ous, l'Ajuntament té tres opcions bàsiques a seguir per a intentar superar aquesta monumental ensulsiada del dèficit enverinat, de les quals ja ha posat en marxa les dues que, malauradament, sempre apareixen a les primeres pàgines dels manuals de gestió de les crisis, per mor que son les més socorregudes i expeditives, malgrat demanin empassar-se algunes previsions/promeses electorals. Primera: pujar els impostos. Segona: rebaixar el capítol 1 del pressupost de l'administració, pel fet de ser una de les partides grosses del global. Tercera: vendre (o intentar no malvendre) patrimoni. I encara n’hi podriem afegir una quarta d'aquelles de pecat mortal, que consistiria en subhastar quatre quadres de bandera als russos i treure'n una picossada que salvés les restes del naufragi. ”El 2013 ens hi va la vida” confessa sense embuts el regidor d’hisenda que, davant l’ultimàtum legal, no vol ni sentir a parlar de la possibilitat d’ingressar menys, i si de l’esperança que a partir del 2014 la vida serà una altra si hi arribem. El cas és que tinc una certa sensació que el context està obligant a Jordi Mas a posicionar-se en un plantejament de màxims, víctima de l'angoixa de poder trobar-se l'any que ve amb palangres impossibles de pagar sense coixí. A comptar, en definitiva, amb una provisió de fons que no vol fer pública, perquè va destinada a tenir un racó per si de cas, quelcom que, fins a cert punt, seria comprensible, però no sense explicar-ho obertament a la ciutadania, peti qui peti. Ho exposo així perquè el debat sobre la questió impositiva no s’ha resolt, i té poques possibilitats de resoldre’s si es tenen en compte les diferents reunions entre l’equip de govern i la plataforma per uns impostos i serveis justos, que s’han saldat sense acord sobre la rebaixa del coeficient multiplicador del rebut de l’IBI aplicable als anys 2014 i 2015, que la plataforma voldria més gran del que li ofereixen. Ajuntament i interlocutors veïnals assumeixen que el 2013 la clatellada serà gran, degut als efectes del coeficient multiplicador del 1,213 que s'aprovà per ple el mes de juny, sense cap -repeteixo cap- alegació en contra*. Per aquest motiu, el col.lectiu de ciutadans enten que l'única forma de compensar-ho és reduïnt de manera considerable el coeficient pels exercicis dels dos anys següents, tot afirmant, amb les xifres a la mà, que l'Ajuntament pot assumir els venciments del pla d'ajust i del deute sense necessitat de plantejar uns números tan folgats, que insinuarien una gana excessiva. D'uns coeficients inicials previstos al pla d'ajust d'1,180 i 1,140 respectivament, hores d'ara, l'equip de govern proposa un 1,090 pel 2014 i un 1,020 pel 2015, i la plataforma creu que tot el que superi el 0,850 és difícilment negociable. En qualsevol cas, fora del debat sobre el coeficient, allò que de debò crida l'atenció és la diferència entre els comptes sobre la previsió d'ingressos en concepte d'IBI que han fet uns i altres. El regidor assegura que el 2012 l'Ajuntament recaptarà uns 15 milions en números rodons, i l'any que ve uns 18, mentre que els números de la plataforma preveuen que s'ultrapassin els 20 milions. O sia, hi ha, com a mínim, una diferencia de dos milions d'euros entre ambdúes previsions d'ingressos, i no cal ser un honoris causa per a considerar-la inexplicable. A qui creure?

Pendents, doncs, de trobar una sortida a aquest conflicte, l'altra gran patata calenta apunta al personal. En especial als laborals i als interins, perquè els funcionaris, fins que Angela Merkel no tensi la corda, en queden exempts. Per uns moments he recordat el cèlebre poema que el pastor protestant Martin Niemöller va escriure el 1946, i que comença amb un: "Primero fueron a buscar a los comunistas, y yo no dije nada, porque yo no era comunista" i acaba sentenciant: "Luego vinieron a por mi, pero no quedaba nadie para protestar". Amb l'objectiu de reduir en 1M€ la partida destinada al personal de la casa gran, l'Ajuntament proposa un ERO d'acomiadament per a 47 treballadors laborals, temporals i interins, o, si es vol evitar, rebaixar un 15% del sou al gruix del col.lectiu d'aquesta condició. L'alcalde confessa que no voldria acomiadar ningú i que li agradaria que els funcionaris s'afegissin solidàriament als seus companys per a que la repercussió de la mesura fos més petita per a tothom. Forns també es refereix a la renúncia a la paga extra de Nadal dels regidors, però és evident que la situació està generant una mala maror general que apunta als gestors polítics, a les dietes per assistència a plens o juntes de govern local, als càrrecs de confiança, als qui sempre han viscut amb un ós a l'esquena -que també n'hi ha-  i, en general a tot allò que es mou i es creu darrere de la llarga llista de greuges comparatius sense resoldre existents a la casa. Els mateixos que ja existien i que els diners cobrien, com la farina de galeta maquilla la carn quan s'arrebossa, i el sucre la cremor d'un mal cafè. Els representants laborals lamenten que la decisió hagi caigut del cel sense cap avís previ per part del regidor de recursos humans, que tot es redueixi a un inflexible o caixa o faixa, i volen obrir una tercera via de negociació, mentre que tenen previst manifestar-se el proper dilluns, aprofitant la sessió ordinària de ple. Amb la boca petita es reconeix l'evidència. L'assumpte té una mala sortida... Davant del dilema d'haver de decidir entre allò dolent i allò pitjor, es corre el risc d'utilitzar el valor d'una feina com a arma estratègica per a apretar als més febles. Perquè l'alcalde també reconeix que la llosa de la situació actual cau sobre els qui pengen d'un fil, i a la vegada considera que només la classe política pot canviar les regles del joc... Sobre quant de temps haurà de passar no hi ha resposta....

Trobaran en aquest Eco sentides i merescudes glosses dedicades a Sam i Dani Barrachina. No coneixia en Dani però vull recordar en Sam com aquell lector impenitent a qui, quan la vista no li ho va permetre, li llegien aquestes lletres cada setmana. Va per ell.

* Tot i no faltar a la veritat, aquesta apreciació no respon a la realitat de la sessió del ple. La propera setmana els ho explicaré a manera de fe d'errades. Gràcies al lector que m'ha aportat un matís important del qual crec que cal deixar-ne constància.

Crònica local
Eco de Sitges, 16 de novembre

Històries il.lusionants, de persones il.lusionades

Enmig del sidral general, fa temps que la secció es va marcar, com un axioma d’obligat compliment, parlar de coses bones. Perquè existeixen i perquè seria molt injust que la imparable inèrcia de negativitat, justificada per fets injustificables, anorreés allò que val la pena, i que es manifesta en petites o grans dosis d’il.lusió esforçada. La notícia de les obres de reforma de la biblioteca n’és una, per exemple. Comprensiblement escombrada per l’imparable debat de l’IBI, val la pena aturar-se en el significat final de la decisió del govern pel que té de recuperació d’una esperança que semblava no voler arribar mai, i que ha acabat fent-ho en els moments més difícils. La biblioteca es rehabilitarà just quan no hi ha diners per a gairebé res. Que ningú no s’equivoqui, aquesta és una obra de realització inexcusable atesa la vergonyant decrepitud en la qual Sitges ha deixat llanguir un edifici tan emblemàtic com l’equipament que hostatja. Feia massa temps que la casa d’Utrillo es descarnava en un discret silenci, només compensat per la vocació dels professionals que hi treballen cada dia, i dels usuaris que l’han convertida, malgrat les nafres i els condicionants d’usabilitat de tota mena, en el veritable exemple d’una vellesa plena de vida. Per una questió de deute moral, abans de pensar en una biblioteca de nova planta, la vila ha de complir amb la que ha servit a la seva ciutadania durant generacions. El destí va voler que fos inaugurada dies abans de l’esclat de la guerra. El destí ara vol que, en plena crisi, esdevingui un exemple del que el coneixement, en el sentit més ampli del terme i adquirit a través de qualsevol mitjà, pot fer per a nosaltres si no el deixem de banda.

I dos apunts d’estètica urbana que em ve de gust destacar. Ha finalitzat la restauració de la façana de la casa Gorgas (o casa Josa segons m’apuntà un veí arran de l’article publicat el passat gener) situada al carrer Major número 21. Aleshores, el debat sobre el color de la façana centrà l’interès de molts. Sense poder confirmar-los res sobre si respon a l’original o no, segueixo pensant que aquest rosa-salmó empal.lidirà amb el temps. La secció felicita a la propietat per l’esforç, felicitació que fa extensiva als responsables d’una altra obra situada al carrer Barcelona, número 16. Allí, s’ha fet de bell nou en un solar de minsa superfície, una casa preciosa que ha estat fruit de la combinació entre un propietari desitjós de recuperar la tradició, un arquitecte motivat pel repte, i una colla d’artesans capacitats per a dur-lo a terme.

I ara uns quants noms propis.

Elena Ferré

Ja abans de Festa Major, quan l'avui ex-president Antoni Sella s'acomiadà dels associats retiristes a través de les pàgines de La Palla, moltes mirades es dirigiren cap a Elena Ferré. Avui l’Elena ja és la primera dona presidenta del Retiro, la qual cosa l’inclou, d’entrada, en la petita gran història de l’entitat. Aquesta dona de caràcter, de la qual qui signa només en pot dir coses bones a títol personal, ha volgut envoltar-se de gent molt jove per a encarar les dificultats del present, que son com les del passat immediat amb més angoixes econòmiques si cal. Dues hipoteques ben maques que esperen eixugar-se durant la segona dècada d’aquest segle, i la impossibilitat d'haver pogut posar en marxa la creació de la fundació per un problema de compatibilitats que el notari creu impossible de resoldre, son alguns dels obstacles a superar. Mentrestant, el camí de la supervivència serà dur i llarg, perquè el dia a dia apreta. Afegit a la negociació del contracte amb l'empresa arrendatària del cinema -que continua significant un dels balons d'oxígen indispensables per a l'entitat- a la presidenta li agradaria un nou plantejament de la planta baixa de la seu social, que la fes més acollidora i atractiva, seguint les tendències d'avui. Hi ha la intenció decidida de fer l'esforç per atraure nous socis.

Jofre Vilà

Al Casinet de dalt hi ha una il.lusió sobre la taula que costa tres milions i mig d'euros llargs. El que val no es pot dir, perquè les il.lusions no tenen preu. La il.lusió no és altra que la rehabilitació del teatre de l’entitat amb el respecte als elements infraestructurals que, gairebé un segle després, el singularitzen més que mai dins el panorama d’instal.lacions d’aquest tipus a Catalunya. Un teatre a la italiana amb inspiració liceísta, que viu amb incertesa un imparable procés de degradació, del qual, miraculosament, no se n’ha vist afectada la pinta de l'escenari, que es manté intacta. Ara, l'úrgència rau en resoldre unes filtracions criminals que estan posant en risc les pintures de Ferrer Pino i algunes zones concretes del teatre. La resta serà una aposta sensacional de futur que en Jofre voldria assolida per la commemoració del centenari de l’edifici. De moment, paga la pena reconéixer l’impuls dels qui acaben de fer un cop de cap.

Pinyu Martí

És un músic com una casa, que viu per i per a la música, i li apassiona la metodologia anglosaxona d’entendre’n la pedagogia, sense els encotillaments de la tradició que encara pesen sobre bona part de la vella Europa, deutora d'aquell punt d'esnobisme que classifica allò bo d'allò dolent segons un criteri de valor  molt ancorat en la tradició del culte al gènere mal dit clàssic, i a la deificació de l'intèrpret solista. L'escola Montserrat Almirall enceta nova etapa i mètode d'ensenyament, gestionada per una UTE formada per dues cooperatives del ram que han escollit per director en Pinyu, que es pren aquest curs com un repte personal en un rol que mai no ha exercit, i en un context on els mitjans i la infraestructura han hagut d'adaptar-se a les draconianes circumstàncies actuals.

Jordi Milán

El passat dimarts Campanades de boda homenatjà a l’espectadora 200.000. Lluny d'aturar les representacions a Barcelona abans de l'estiu, l'èxit de l'obra ha estat tal que La Cubana encomana el seu esdevenidor al teatre Tívoli al destí més reconfortant i compromés que pot tenir qualsevol companyia: fins que el públic vulgui. Sense la xarxa de la subvenció, com sempre, Jordi Milán apostà fort per a retrobar la fórmula original de l'èxit. I l'aposta ha funcionat. 

Carles Martorell i Èric Roqueta

Nit de dijous. Ja ho puc dir. Carles Martorell ha estat contractat per entrenar el Lankaran FC, i Èric Roqueta en serà la seva mà dreta. El segon va marxar de Sitges el setembre, i el primer acaba d’aterrar en una terra ja coneguda per ell arran de feines del passat. I entre els dos moments, s’han encadenat un rosari de vivències personals de les que deixen petjada eterna. Banyada pel mar Caspi, la ciutat de Lankaran és a Azerbaidjan, i Azerbaidjan és a la quinta forca. A 4000 quilòmetres de casa nostra viu, sobre un llit de petroli, una societat que es presentà a occident organitzant a la capital Bakú el festival d’eurovisió d’enguany, amb unes infraestructures que tombaven d’esquena. Aquesta història té un passat basat en la confiança mútua per la feina ben feta, té un present basat en la il.lusió i el pragmatisme inherent a un sentit molt interioritzat del deure professional, i té un futur que persegueix uns objectius que estan per escriure, però que no es deixaran escapar així com així. Sort!

Crònica local
Eco de Sitges, 9 de novembre

El pes de les paraules

"A nivell polític, tothom diu la seva perquè a tothom li interessa salvar el cul"

Gerard Gasset, 6 de novembre

Amb la promesa d’exigir-me per a la setmana vinent un tema més edificant que el Reference, l’IBI o l’Atlàntida, començo. Al llarg del anys, i espero que així continui, la secció ha rebut suggeriments i opinions que intenta atendre sempre, i assumir-ne la lliçó final si es dóna el cas. He pensat en el consell d’un exalcalde que, en ocasió d’una crònica sobre un tema d’especial controvèrsia, m’assenyalà que m’extralimitava al valorar les possibles conseqüències d’un procés judicial en curs de desenvolupament, encara que l’article pogués elaborar-se a partir d'hipòtesis versemblants. Tenia raó i motius suficients per a fonamentar el seu criteri. Probablement, perquè vivim una paradoxa que, molt sovint, genera un munt de contradiccions ètiques. El nostre ordenament jurídic situa al capdamunt de qualsevol consideració la presumpció d’innocència mentre no es demostri el contrari, mentre que, en la nostra quotidianeitat de cada dia, acostumem a valorar assumptes i persones embolicades en problemes des d’una implícita pressumpció de culpabilitat que espera justificació, quelcom que de vegades pot funcionar en l’àmbit privat de cadascú, però que quan no funciona, i arriba a la vox populi, no hi ha forma de compensar-ne els efectes vers l'honorabilitat dels afectats que mai podrà restituïr-se.

Bona part de l'actual debat sobre l'Atlàntida –l’emblemàtica sala envoltada d’una història apòcrifa carregada d’anècdotes, certes o intencionades, que han alimentat el mite situant-lo al llindar de la norma- no existiria sense la implicació d'un jove advocat, hàbil en l'estratègia, locuaç en la paraula, sagaç en l'expressió i de somriure entre murri i trapella, que era estudiant de dret quan va iniciar-se aquesta història i que abans de l’estiu del 2010 –empès per les raons que siguin- denuncià les obres de reforma de l’establiment, i la seva llicència d’activitat. Faig un parèntesi. No cal picar-se el pit, ni obsessionar-se pels tràgics fets del Madrid Arena, tot i que a algú li hagin vingut calfreds imaginant-se els riscos inherents a les nostres nits de gresca multitudinària. En més d’una ocasió sotovoce m’han confessat que si a Sitges s’anés amb la normativa a la mà sense contemplacions i de la manera més draconiana, inflexible i insensible possible, algunes activitats nocturnes en èpoques assenyalades no es farien, i alguns locals no podrien obrir per a fer-les. Tanco el parèntesi, i torno al cas del particular que denuncià l’Atlàntida, perquè la primera reflexió va per aquí. Més enllà que el govern municipal cregui convenient la creació d’una comissió d’investigació sobre aquells fets i la implicació d’alguns responsables o tècnics de la casa en els mateixos -i que es justifiqui, o vulgui justificar-se, en base a l’exercici d'una sempre valorable transparència informativa- l’origen de tot plegat va venir de la iniciativa d’una persona, i no de la capacitat de la institució de vetllar per a la gestió ortodoxa dels seus processos, quan, en principi, cal considerar que té majors recursos per a controlar-los des de dins que els que pot tenir qualsevol ciutadà a casa seva per a fiscalitzar-los des de fora. Particular també ha estat la denúncia sobre l’enderrocament de Can Rocamora, o la interposada per les educadores de les llars d’infants contra l’empresa gestora d’un centre qualificat de municipal, per a posar només dos exemples… Se n’adonen? Resulta fins a cert punt contradictori comprovar que la ciutadania, sense coixí on caure que pugui comparar-se a la dimensió del coixí de l'oficialitat, ha pres un paper de responsabilitat i control, al qual hi ha pujat la casa gran quan les coses han pres una magnitud legal, pública, política o mediàtica compromesa, que questiona el sistema.

Si he llegit bé, el que hi ha sobre la taula és una interlocutòria judicial -el que en castellà s’anomena auto- signada el 31 de juliol d’enguany, per la qual s’admet a tràmit la querella formulada pel ministeri fiscal per un pressumpte delicte d’ordenació del territori i prevaricació urbanística, contra el propietari i dos socis de la discoteca Atlàntida, l’arquitecte del propietari, l’arquitecte municipal –o un dels arquitectes municipals si volen- i l’exregidor de territori i medi ambient Armand Paco –l’únic nom que s’ha fet públic- per haver concedit una llicència d’obres essent conscients que es vulnerava la normativa urbanística vigent. El delicte de prevaricació només es contempla en l'àmbit públic i, per tant, només pesa sobre els qui han exercit càrrecs en l'administració, pel fet que és l'administració l'única que pot atorgar o no llicències. Vaja, que, segons m'expliquen, un privat pot ser corrupte fins al moll de l'ós, però, seguint l'argumentació anterior, no pot prevaricar per molt que vulgui. Estem davant d’un procediment de caire penal, que començà amb la pròpia denúncia de Gasset, que interposà poc abans d'un atestat d’ofici que varen fer els membres del Servicio de Protección de la Naturaleza (SEPRONA) de la Guàrdia Civil l’estiu del 2010, durant una jornada de vigilància rutinària per la zona de les coves, en la qual constataren les modificacions estructurals de la discoteca respecte el 2009. Ambdúes denúncies coincidiren a la taula del ministeri fiscal que decidí obrir diligències d’investigació, que varen desembocar en la presentació d’una querella al jutjat de Vilanova, que ha estat acceptada en els termes ja especificats. El torn és, ara, per la jutgessa que tutela el procés d’instrucció, a qui li correspon la responsabilitat de recollir la màxima quantitat d’informació possible sobre els fets denunciats -que afegirà a la ja continguda en la carpeta del fiscal- bé sigui a través de documentació escrita –d’aquí el requeriment dels expedients a l’Ajuntament- com de declaracions orals de testimonis o les pronunciades a través dels mitjans de comunicació si s'escau. Finalitzada la feina, a la lletrada li tocarà decidir si eleva el procediment que ha instruït al jutjat penal, per a que sigui un altre jutge qui dicti sentència a partir de l’anàlisi dels esdeveniments, o resoldre el sobreseïment de la causa tot tancant definitivament l'assumpte. Segons Gasset, hi ha moltes probabilitats que només aquesta fase d’instrucció es demori fàcilment fins el 2015. O sia que acabem de començar i no té massa sentit, per a no dir cap, especular sobre el que passi quan passi.

No menys important que detallar la cronologia del procediment, és aclarir les questions semàntiques. Gasset, que assegura haver obrat amb l'objectiu que la justícia fixi una cronologia inquestionable d'evidències, i que reconeix que l'acabà d'esperonar una conversa informal amb l'ex-alcalde Baijet de la qual no en sortí satisfet, m'il.lustra sobre alguns conceptes molt emprats els darrers dies, tot afirmant que ell creu que les comissions d'investigació creades en l'àmbit polític no serveixen de gran cosa, per a no dir de res. En una causa judicial poden declarar tant les persones imputades com les que no ho son. La diferència rau en que la condició d'imputat defineix a qui se li atribueix una relació, un vincle, una implicació en uns fets sobre els que haurà de respondre. Hores d'ara, la querella del fiscal acceptada per la jutgessa que instrueix el cas imputa a sis persones, malgrat que cal tenir en compte que un imputat pot deixar de ser-ho, si el jutge considera que la seva declaració l'exculpa, i un no imputat pot acabar sent-ho si el que explica acaba inculpant-lo. Així de simple. I prou.

Crònica local
Eco de Sitges, 2 de novembre

L'IBI, de moment

Aquí i arreu, la dinàmica política ha acabat definint una dialèctica primària i cronificada a l'entorn dels impostos. Baixar-los o no tocar-los acostuma a ésser garantia de suport ciutadà, mentre que anunciar-ne l'augment, a més de desaconsellar-se des de qualsevol manual d'estratègia electoral, demana al càrrec públic de torn tenir la capacitat per a enfrontar-se a tota una corrúa de reflexions o crítiques de gestió, que depassen el simple fet de l'enuig de cadascú per haver de pagar més. Aquesta inèrcia, molt sovint propiciada més per la relació causa-efecte, que no pas per un veritable debat a l'entorn del valor i el cost dels serveis públics, ens ha acabat portant a l'actual carreró de mala sortida. En el pitjor moment econòmic de la democràcia recuperada se'ns demana, per un costat, la reflexió raonada sobre el sentit original dels impostos que ja hauria d'haver-se fet fa temps, i, per l'altre, l'assumpció esforçada, resignada o indignada del raonament que assegura que una bona picoçada dels mateixos serviran per a eixugar el resultat d'un deute del qual, en principi, el poble no n'és directament responsable, o, com a mínim, no ho és en la magnitud dels governants, que han gestionat, gestionen o gestionaran el que ha passat, el que passa i el que passarà. I tot plegat s'ha de resoldre a corre-cuita i sense bicarbonat suficient que ajudi a alleugerir l'enorme impacte econòmic, social i emocional d'una situació que no permet solucions màgiques.

Probablement, darrera d'aquesta reflexió inicial hi ha una de les raons del perquè Sitges no havia sol.licitat la revisió cadastral des del 1994, quan, llavors, i arran de l'augment desmesurat del rebut de l'IBI com a conseqüència del nou càlcul i d'un coeficient multiplicador que també generà polèmica, Jordi Serra va viure un ple municipal amb caixa de morts inclosa, que desembocaria, a partir de la legislatura de Junyent, en la supressió de la taxa d'escombraries per a afeblir el cop. Han passat 18 anys i una bombolla immobiliària que dibuixà un escenari pervers, que no es pot menystenir a l'hora de contextualitzar el que vivim avui. Durant molt de temps, els valors cadastrals i el rebut de l'IBI han estat ben lluny de la realitat que, suposadament, serveix per a elaborar-los. La valoració cadastral establerta el 1994 poc ha tingut a veure amb els preus de mercat dels anys on es van vendre pisos a preus astronòmics, o es llogaren locals amb mensualitats impossibles. En aquell moment, ningú se'n recordava de la mare de tots els impostos municipals, ni de l'evidència que els sitgetans estaven pagant una quota simbòlica respecte al que la llei de l'oferta i la demanda imposava en els preus del mercat immobiliari. Els diners rajaven per totes bandes, i el propi Ajuntament podia compensar qualsevol circumstància desfavorable amb els ingressos provinents de les llicències d'obres, o de qualsevol altre tràmit vinculat a les activitats relacionades amb el nostre imparable creixement urbanístic. Una font de finançament tant important com cojuntural i volàtil segons ha demostrat l'experiència. Avui, en un entorn eixut de subvencions, convenis o finançaments supramunicipals, amb la bombolla desinflada, la guardiola trencada i un deute de pronòstic que cal pagar, l'IBI pren el protagonisme que mai no hagués hagut de perdre, però ara el pren des d'un punt de vista d'emergència traumàtica, tot esdevenint l'últim ferro roent al qual pot agafar-se la nostra, per a alguns, sobredimensionada administració local, si vol sobreviure i a la vegada mantenir els serveis que han de continuar cobrint, amb una mínima dignitat, les necessitats d'una població duplicada respecte la de fa dues dècades, i acostumada a un missatge institucional que li oferia, fins fa quatre dies, la cobertura plena del que volia i l'ampara per a qualsevol iniciativa.

Per a resumir el que succeí en la segona audiència pública al Miramar, valdria la sensació personal que al regidor Mas el superà l'audiència que va saber descobrir les escletxes del discurs del titular d'hisenda. I si es considera des del punt de vista del concepte spindoctoral  de moda els diria que, amb l'objectiu de no erosionar la imatge d'un alcalde, es va deixar cremar un regidor, i ni així se salvaren els mobles perquè tots dos acabaren questionats al sortir de la sala d'actes. Un per no assistir-hi -quan precisament feia ben pocs mesos assegurava que li calia sortir més del despatx i tocar carrer- i l'altre per no respondre amb solvència a una bona colla d'intervencions que, des de la contundència respectuosa, l'interpelaren sobre molts aspectes questionables de l'administració d'aquest procés. I és que, més enllà de l'enorme jou del deute heretat, de les responsabilitats que se'n puguin derivar, i de l'obligació que tenen alguns membres del govern actual d'haver-se d'empassar el gripau d'assegurar en el seu dia que no caldria apujar els impostos perquè es trobarien solucions imaginatives, l'Ajuntament no ha explicat bé l'assumpte de l'IBI, com no el va saber explicar el 1994. I no l'ha sabut explicar per molts motius, entre els quals hi ha una questió de criteri en l'exposició del missatge, on sembla que s'hagin volgut obviar, o maquillar, massa elements importants per a entendre la globalitat del tema. Per exemple, al govern li ha convingut desvincular la recuperada taxa d'escombraries de l'impost de béns immobles, quan és prou conscient que tot sortirà de les mateixes butxaques i acabarà pagant serveis públics, d'un caire o d'un altre. Afirmar amb vehemència que s'equivoquen els qui relacionen l'impost amb la taxa és una excusa que no pot sustentar-se en la vida real, perquè l'Ajuntament ha jugat amb la taxa segons li ha bufat el vent amb l'IBI. El govern ha volgut destacar que no s'aplica el màxim coeficient multiplicador, quan només s'està a 17 centèsimes del sostre, i, en el cas de l'hosteleria, es contempla el màxim durant els propers 10 anys. El govern manté massa silenci a l'hora de comentar que la quantificació inicial del valor cadastral de tot Sitges, la que va servir per a establir els coeficients multiplicadors per als propers 10 anys, validats pel pla d'ajust, és inferior a la que han considerat els professionals del cadastre i, en conseqüència, la casa gran ingressarà més del que preveia per l'any 2013, i haurà de justificar què farà amb la diferència positiva resultant. L'oposició i 19 entitats veïnals li demanen que aprofiti per a rebaixar el coeficient multiplicador -o que almenys ho intenti encara que hagi de mostrar-se ferm  davant del govern de Madrid- mentre que la regidoria prioritza l'eixugar el deute fora del pla Montoro el més aviat possible, o el preveure -quelcom molt raonable per altra banda- que algun dels molts marrons que son als jutjats li pot esclatar en qualsevol moment en forma de despesa imprevista. Tampoc s'ha dit gran cosa sobre que, en la mesura que el coeficient multiplicador de la base liquidable disminueixi gradualment al llarg de la propera dècada, també ho farà el coeficient de reducció que per llei s'aplica sobre la base imposable, per la qual cosa s'acabarà multiplicant per menys una quantitat de partida més alta. D'aquí que, si no es modifiquen els tipus, el rebut de l'IBI no deixarà de pujar fins a arribar a duplicar el 2022 la quantitat que hem pagat el 2012, malgrat que la patacada gran serà la de l'augment de l'any vinent. I, per acabar-ho d'adobar, al govern li està costant molt sostenir un procediment en el qual els propis administrats hi han tingut ben poc a pelar des que es posà en marxa, i ben poc a recórrer per mor d'uns terminis ja esgotats en molts casos. Així, no és estrany que, en el decurs de l'acte del Miramar, es presentés una nova plataforma ciutadana. Està per veure quina serà la seva evolució, atès que s'han començat a obrir ponts de diàleg amb l'alcaldia per a abordar algunes de les seves reivindicacions. En qualsevol cas, la mera existència de la mateixa resulta exemplificadora d'un estat de la questió. Serra va tenir la de la Fragata, Junyent la de la massificació, Baijet la dels museus, i Forns, si no ho recondueix, la dels impostos justos. I totes tenen un nexe comú: el d'una part de la ciutadania que se sent exclosa i poc informada davant de decisions que l'afecten i que ja estan en marxa...

I acabo amb un apunt que espera ser desenvolupat. Armand Paco fou el millor orador del ple de dilluns. Amb diferència. Hàbil en revertir amb contundència argumental un inhabitual i cridaner titular de portada que el govern no va saber defensar, i l'Eco no ho tindrà fàcil per a fer-ho. Això no exonera ni culpabilitza a l'ex-regidor. Simplement, evidencia una situació tensa que està portant al govern municipal i al principal partit de l'oposició a travessar un llindar perillós. En els difícils moments actuals, on s'imposa un acte de contrició col.lectiu, servidor creu que ha estat tan desaconsellable la estratègia que hi ha hagut darrera del folletó del PSC, com la que ha motivat el titular del setmanari del dissabte passat. Compte en no mantenir la rauxa fermada, perquè a Sitges no li han anat mai bé les coses quan s'ha desfermat. I cal pensar en Sitges de tant en tant.

Crònica local
Eco de Sitges, 26 d'octubre

El nostre elefant blanc (i III)

Qui deia que aquest relat seria fàcil? Probablement és gairebé tan complex com complexa és la solució a l'assumpte del Sitges Reference. Val la pena començar el tercer i darrer episodi amb una pregunta, que, probablement, esdevé fonamental davant de qualsevol proposta de futur. Pot sobreviure una empresa que gestiona un edifici que li suposa uns costos mensuals de 65.000€, sense cap ingrès que pugui compensar-los? Molt em temo que no cal ésser un honoris causa de les finances per a respondre amb un mínim de solvència a la questió. No pot. O, almenys, servidor no creu que pugui, llevat d’un miracle. I els miracles son com els Sants, a la terra van escassos. Quinze dies abans que l’administrador concursal presentés el document on resumeix l’estat de la questió, el 3 de setembre del 2012 se celebrà el, fins avui, darrer consell d’administració de Sitges Reference enmig d’un estira i arronsa entre els dos socis, sobre quant es deu, qui deu què, i com es justifica el deute de cadascú. El més important, malgrat tot, arribà al final, quan els representants d’Altiare afirmaren haver conegut, a través d’un Eco del passat agost, que l’Ajuntament tenia la intenció d’abandonar el Reference. El comentari no era en debades, perquè el contracte de lloguer signat en el seu dia estipulava, entre d’altres condicions, que en cas que l’arrendatari no comuniqui amb un mínim d’un any d’anticipació el desistiment del contracte, o el desallotjament de l’edifici, estarà obligat a pagar el 50% del lloguer mensual fins a la data compromesa del 2020. No s’arribà a aclarir aquest concepte, però en cas que l’Ajuntament no pugui acreditar la data de comunicació de la renúncia, és molt probable que, llevat d’una negociació generosa, la casa gran hagi d’afegir, al que ja deu, 8 anys més de lloguer indemnitzatori, a meitat de preu això si…. El 18 de setembre, tres mesos després d’haver-se declarat el concurs de creditors de la societat, l’administrador concursal presenta l’informe sobre l’estat del malalt, amb unes xifres que glacen la sang i fereixen l'ànima. Dels 64.847,51€ de despeses mensuals que genera l’edifici de les Pruelles, 50.184, més del 75% del total, responen a la suma del préstec hipotecari que pagà la seva construcció, i al de l’ampliació que es va signar per al trasllat de les dependències municipals a finals del 2010. La resta es reparteix entre les factures dels serveis, i l’IBI i altres despeses repercutides. El document també desglossa, com és obvi, els deutes contrets fins a la data de referència, assenyalant, per exemple, que l’Ajuntament deu 771.058€ de lloguer, i que Altiare en deu 540.000 en líquid corresponents, encara, a l’aportació inicial de capital de 2.160.000€ establerta per a la constitució de la societat el 2006. A aquestes xifres, cal afegir quatre procediments judicials pendents de sentència, i que pesen com una llosa sobre el compte d’explotació. Per una banda, el litigi de la UTE sitgetana que s’encarregà de les obres del trasllat, i a la qual se li deuen 351.000€. Un segon obert per Telefónica, que importa 255.000€ que també es deuen pel mateix concepte, i una tercera denúncia, interposada per l’empresa Brother, a la qual se li deuen 17.144€. En qualsevol cas, la cirereta del pastís ve de la mà de Bankia, que, vist el panorama, reclama l’execució de l’hipoteca gran de 6.107.724€… M’ha vingut al cap la categòrica dita castellana: ni pidas a quién pidió, ni sirvas a quién sirvió. En definitiva, entre uns conceptes i d’altres, i travessant un llistat on es prioritzen els pagaments i se sumen totes les càrregues que s’hi poden sumar, siguin d’ahir, d’avui,  de demà o de passat demà, de factures immediates o de gecs a llarg termini, l’administrador concursal xifra el deute total de la societat Sitges Reference en 11.704.023€ amb 3 cèntims.

Deixant de banda tots els fronts administratius/judicials oberts, en l'actualitat es viu una paradoxa, atès que topen els criteris del propi administrador concursal amb els de la societat que sol.licità el concurs. D’aquí que la magistrada del jutjat mercantil número 1 de Barcelona haurà de decidir entre dues posicions. Primera, la del suplicatori del senyor Galán, en el qual es demana la suspensió de les facultats de la societat Sitges Reference sobre la gestió del seu patrimoni, per entendre que el desenvolupament del concurs de creditors no pot continuar degut a que la triple condició de l’alcalde -com a representant institucional, i a la vegada president dels consells d’administració del propi Reference i de Sitges Model XXI- és incompatible amb la defensa dels interessos de tots els organismes que representa, perquè, hores d'ara, qualsevol decisió que hagi de prendre en perjudicarà algun. I segona, les alegacions presentades per l’Ajuntament, que s'ha defensat a través d'un altre  escrit presentat a la jutgessa, al.legant que admet la complexitat de la situació, però que la celebració del consell d’administració del passat setembre demostra que l’activitat de la societat no està paralitzada, i que la possibilitat que el regidor d’hisenda pugui signar els documents que requereixen a la institució el pagament de deutes, eliminaria l’argumentació d’incompatibilitat exposada per l’administrador concursal.

Ara ja poden esbufegar. I si volen, esbufego amb vostès perquè això ha esdevingut un exercici bastant esgotador, atès que servidor no és ni advocat, ni procurador, ni gestor, ni administratiu amb mínims coneixements. Per tant, hi ha hagut aquí quelcom de petit repte periodístic que espero haver salvat amb el màxim respecte als fets, i amb l'agraïment a les amigues i amics lectors que s'han mostrat disposats a travessar aquest desert de xifres, processos i argot específic. Fins aquí, de moment, el resum d'allò que considero fonamental per a intentar entendre la història de Sitges Reference. Travessada la inevitable curiositat sobre les fonts de la informació publicada, alguns es pregunten sobre les raons per les quals l’he escrita, o quin interès puc tenir en exposar-la, o, fins i tot, quina oculta intenció, a favor o en contra de qui sigui, em pot haver esperonat a publicar-la. I la resposta és meridianament simple: la secció ha trobat en l’exercici de sistematitzar aquest trencaclosques impossible una bona colla de reflexions sobre la gestió dels interessos públics, sobre la capacitat -o més aviat incapacitat- de l'administració de fiscalitzar-se, limitar-se, responsabilitzar-se, protegir-se dels vicis adquirits i les males praxis, i un bon grapat de situacions relacionades amb els riscos inherents a la condició humana quan no troba la mida justa de l'ambició, ni barreres que l'aturin. Poden ben creure que en la combinació d'aquests factors hi ha les raons que expliquen el que vivim, digne de figurar en qualsevol manual d'escola de negocis on s'exemplifiqui tot allò que no s'ha de fer, o que no s'ha de permetre. El que he tingut ocasió de conéixer no fa més que refermar-me en el convenciment d'estar al davant d'una iniciativa fracassada, perquè, probablement, mai no hagués hagut de posar-se en marxa d'acord amb uns plantejaments inicials carregats de bones intencions, anorreades per l'evidència d'una corrúa de fets difícilment explicable des del pragmatisme o el sentit comú. Per tant, el millor que podrien fer els afectats és assumir sense embuts que en la solució final d'aquesta crisi no hi guanyarà ningú. Si molt m'apuren, tothom en sortirà perdent, per a que tothom en pugui sobreviure. I, a més de les empreses que s'han picat els dits, Sitges i els sitgetans es poden afegir a la llista dels perdedors, perquè la quantitat que ha quedat a deure, i que pot arribar a quedar a deure l'Ajuntament, és prou important com per a que s'imposi una consideració col.lectiva a l'entorn de les conseqüències de no obrar amb la reclamable ètica i escrupolositat, quan els diners no venen d'un mateix, sinó que venen de la ciutadania.

Inevitablement, el context porta a girar la mirada vers el passat i vers el futur. Si es mira enrera cal exigir responsabilitats, perquè és obvi que hi ha responsables que han de respondre. I si es mira endavant també cal exigir la màxima responsabilitat i capacitat de gestió i de negociació, per a salvar els mobles de la millor manera possible, tenint en compte que la magnitud del problema depassa qualsevol debat polític, per entrar, de forma pura i dura, en l'àmbit tècnic només a l'abast de professionals. Els diria que l'única sortida que veig és la liquidació total i absoluta de la societat, per, un cop consumada l'extinció, llençar les claus del Reference des del Baluard. I acabaré com he començat. Amb una darrera pregunta. Ningú no va poder aturar això? Ni els tècnics de categoria A de l'Ajuntament? Ni els companys de Baijet o els regidors de l'oposició municipal d'aleshores? Ningú va poder evitar que aquesta bola de neu s'anés fent gran? Ho vem deixar tot als designis de la providència? Vatua l'olla quin desastre.

I la setmana que ve l'IBI, i una nova plataforma, i potser l'Atlàntida... torno a esbufegar.

Crònica local
Eco de Sitges, 19 d'octubre

El nostre elefant blanc (II)

Benvinguts a la segona part. En queda una tercera, a manera de conclusió opinativa. Un cop superada, ja podré enfilar la crònica de la combustió del regidor d'hisenda durant l’audiència pública del cadastre. Segueixo. Amb bona part de les dependències municipals instal.lades al nou edifici de les Pruelles, s'enceta un any electoral que portarà canvis en la vida política sitgetana, coneguts per tothom. Val la pena fer memòria de dos aspectes del contracte de lloguer que signà l'Ajuntament amb la societat Sitges Reference el juliol del 2010, pel que tenen de clarificador sobre les responsabilitats de cadascuna de les parts. Primer: l'arrendadora executarà les obres de condicionament dels locals, però el cost de les mateixes serà a càrrec exclusiu de l'arrendatària. Segon, conseqüència del primer: serà la societat Sitges Reference qui signarà el crèdit hipotecari d'1,5 milions d'euros per a pagar el cost del trasllat, però les quotes mensuals es repercutiran de forma íntegra a l'Ajuntament. La institució esdevindrà doncs, en part propietària, en part inquilina, i en part, malauradament, deutora d'ella mateixa. Un triple paper delicat de mantenir.

Vist que s'acostava la data del 22 de maig -i que els canvis de legislatura no acostumen a agilitzar les tramitacions pendents- les empreses apretaren l'accelerador de les reunions i se'n sortiren. Quatre dies abans del ple de constitució de l'actual Ajuntament, quan Baijet i Prat ja eren conscients que no continuarien en els seus càrrecs, es negocià un compromís entre Sitges Reference i la UTE sitgetana encarregada de les obres del trasllat, a través del qual es reconeixia el deute contret, i s'establien uns terminis per a eixugar-lo, marcant com a data límit de venciment el 31 de desembre del 2011. Els esdeveniments posteriors convertirien aquest nou document en paper mullat. El mes de setembre s'incorporaren al consell d'administració l’alcalde Miquel Forns i el regidor Jorge Carretero. A partir d'aquí, els nous gestors cercaran assessorament legal extern i encarregaran a una empresa auditora un informe detallat sobre la història de la societat des dels seus inicis, que exposa una cronologia de fets -en part relatada aquí- que cremarà a les mans del govern municipal acabat d’arribar, i que, ben aviat, reflectirà en part la premsa. A mitjans de desembre, s'encadenà un pim-pam-pum de posicionaments durant els dies posteriors al pont de la Puríssima. L'interventor accidental de l'Ajuntament exposà els seus dubtes sobre la viabilitat de la societat propietària del Reference, tenint en compte l'impacte de la crisi en les perspectives de rendibilitzar els espais, les dificultats de liquiditat de la casa gran -únic client del negoci- i el seguit de problemes existents relacionats amb factures no conformades ni cobertes pel pressupost municipal, pel que plantejà la necessitat de consultar amb especialistes la hipòtesi d'iniciar un procés d'administració concursal. Forns i Carretero trigaren ben poc a anunciar al consell d'administració de la societat la seva intenció de sol.licitar el concurs de creditors, enfrontant-se al criteri d'Altiare (l'antiga Proinosa) que apostava per l'ampliació de capital, i amb aquesta intenció forçà, gairebé d'immediat i per conducte notarial, una junta general d'accionistes amb l'objectiu d'ampliar capital social, pagar creditors i interposar accions judicials contra l'Ajuntament per a que pagués els lloguers que aleshores ja devia. La junta d'accionistes no es faria fins el març següent, i tampoc no serví per acostar posicions. Mentrestant, la informació de l'auditoria de processos encarregada començà a filtrar-se, i els empresaris de la UTE sitgetana que signaren el compromís del juny trucaven amb patidora insistència per a que es complís sense obtenir resposta positiva. Una vegada, i una altra, i una altra... en debades. Havia passat un any des de la finalització dels treballs i les campanes de l'any nou dringarien sense acabar-se de cobrar del tot, malgrat que se n’assegurà el finançament des del primer dia, i el pagament amb posterioritat. El País va publicar, el 21 de desembre del 2011, que l'Ajuntament sospitava que Proinosa va rebre tracte de favor per part de l'antic consistori, i un mes després, el mateix diari es referí a l'obertura de diligències per part de l'oficina antifrau. El 2012 començarà amb activitat frenètica als despatxos, per a elaborar una nova estratègia basada en la sol.licitud del concurs de creditors de Sitges Reference, i en l'obertura de l'expedient de lesivitat de l'acord de ple municipal que aprovà el trasllat de les dependències de l'Ajuntament a l'immoble. Sense entrar en disquisicions jurídiques que no corresponen a un ignorant, hi ha un fil comú que uneix ambdós plantejaments, que poden interpretar-se des de la necessitat de desvincular responsabilitats del present, respecte decisions del passat. Per un costat, l’alcalde i el regidor dibuixen un model de futur que es distancia i desautoritza implícitament el del seus predecessors, i, per l'altre -més important encara- es vol evitar que els diners de tots hagin de cobrir el resultat d'un acord de ple que, en cas de certificar-se lesiu per a l'interès públic, dirigiria les responsabilitats originals cap a les persones que l'impulsaren, i no cap a la institució, que quedaria exonerada en virtut, precisament, de l'acord anul.lat. Dues decisions no exemptes de riscos que s'hauran d'assumir. N'apunto quatre. Primer: Apostar per una separació no amistosa comportarà conviure amb un soci indignat i obertament hostil a qualsevol negociació futura, per haver-se hagut d'empassar una decisió no compartida a la qual s'hi enfrontarà amb tots els mitjans i arguments defensables al seu abast. Segon: l'administrador concursal, com a garant dels interessos de la societat a la qual serveix, pot exigir el pagament immediat dels deutes de l'Ajuntament, afegint més tensió a la caixa comuna. Tercer: És probable que el procés impliqui la pèrdua definitiva de patrimoni públic, tot i que, atesa la situació, tampoc ningú pot garantir cap solució miraculosa per a no perdre’l. I quart: tampoc ningú pot assegurar que els proveïdors cobrin immediatament el que ja haurien d'haver cobrat fa temps... Abans de seguir, s'imposa una reflexió bàsica de tercera. Quan una institució no té una pela, i no pot declarar-se en fallida ni tampoc insolvent -perquè no és ni una empresa ni un subjecte passiu- pot ser tan complicat intentar recapitalitzar la societat on participa, com afrontar les conseqüències d'un concurs de creditors que, de ben segur, la posarà de cara a la paret quan li exigeixi que pagui els seus deutes. Tot és mal que mata, i en aquests casos, només un bon acord pot aconseguir la sortida menys dolorosa al conflicte.

El 30 de gener del 2012, el ple municipal aprovà iniciar el procés per a declarar lesiu l'acord del 19 d'abril del 2010 sobre el trasllat de les dependències municipals. Fou un debat dur, on el PSC, que apostava per a la recapitalització de la societat, ja apuntà l'amenaça d'una execució hipotecària que el banc no trigaria a demanar, i que avui ja és una evidència als jutjats. Paradoxalment, va donar la sensació aleshores que els causants del problema es presentaven com a avaladors de la millor solució. A més dels arguments d’Altiare, Marc Quero n'incorporà al seu discurs un altre que centra, avui, el debat jurídic. Amb la societat Sitges Reference immersa en un procés de concurs de creditors, la doble condició de Miquel Forns, president del consell d’administració de la mateixa, i alcalde d’un Ajuntament deutor d’un munt de quotes de lloguer, i propietari al 100% de l’empresa que ostenta el 50% de la societat de referència, pot esdevenir un obstacle en el procés que gestiona l’administrador concursal, pel fet que no es pot ser art i part en un conflicte on no tothom hi pot guanyar. Ans el contrari. Per Pasqua tornaran a coincidir un seguit de fets destacables. L'equip de govern actual no podrà incorporar el pagament a la UTE sitgetana dins del pla Montoro,  perquè el contracte de serveis se signà amb la societat mixta Sitges Reference. Fins i tot, es planteja la possibilitat de traslladar el deute a Model XXI, íntegrament municipal, com a última mesura per a liquidar-lo, però la iniciativa és desestimada. En aquest estat de coses, les empreses, dolgudes per la esquiva resposta institucional, i angoixades per la incertesa, tiren per la via de presentar una demanda de judici ordinari contra Baijet, Prat, els consellers de la part privada de Sitges Reference i la societat Sitges Model XXI, per a reclamar els 351.000€ que se'ls deuen. Davant d’això, i agafant-se a un dels epígrafs del reglament orgànic municipal, l’exalcalde i l’ex regidora sol.liciten a la institució ajut econòmic per a la seva defensa jurídica, i l’Ajuntament aprova una despesa màxima de 6000€ per a cadascun d’ells, amb la condició que, en cas que la sentència els obligui a pagar, la institució iniciarà un expedient de rescabalament contra tots dos per les despeses ocasionades. El 8 de juny del 2012, la societat Sitges Reference es declara en concurs de creditors, i arriba a la vila el senyor Miguel Ángel Galán. L’home que haurà d’arremangar-se de valent, per afrontar aquest palangre. Continuarà.

Crònica local
Eco de Sitges, 12 d'octubre

El nostre elefant blanc (I)

Amigues i amics, m'ho poso difícil. Potser massa. Podria parlar-los de l'impacte d'un festival que genera cues quilomètriques mentre omplena les xarxes socials, o de la històrica i sensacional torre de set de la jove sota el cel de Ferrer Pino, repetida el passat dissabte a la Tarraco Arena. Podria, però dilluns aterrà a la meva taula un plec de dos quilos de documentació vinguda de fonts diverses, que m'han esperonat a construir una crònica pura i dura, amb apunts al marge, del que podria considerar-se com un dels exemples emblemàtics de les ambicions d'una època on semblava que tot era possible. Amb l'esperança de sobreviure a l'esforçat intent de sistematitzar una casuística ciclotímica, vet aquí la història d'una aventura política-empresarial, que començà en un despatx, i que avui exposa unes xifres que fan mal de llegir, i es resumirien així. Ens trobem davant del cas d'una societat pública-privada, Sitges Reference, propietària de l'edifici del mateix nom, que genera uns costos mensuals de gairebé 65.000€, i que no han pogut arribar a compensar-se amb els ingressos del lloguer del fins avui únic client, arrendatari -i en el fons en part propietari de la mateixa societat- perquè el client, que ha estat l'Ajuntament, no ha pagat. I si ho hagués fet -que ho ha de fer pels mesos vençuts- tampoc no haguéssin sortit els números. Ara tampoc no sortiran perquè ja ha marxat de l'edifici. Per si no n'hi hagués prou en el fet que la societat s'hagués autollogat part del seu patrimoni, hores d'ara sobreviu sotmesa a les directrius d'un concurs de creditors - forçat per la part pública que continua sense poder pagar- i s'enfronta a quatre processos judicials per factures que deu. A la vegada, també el procés concursal viu moments de crisi. Fa quinze dies, l'administrador que el gestiona elevà un suplicatori a la jutgessa del mercantil núm.1 de Barcelona, on li demana que suspengui les facultats sobre el seu patrimoni que té Sitges Reference, i el consell d'administració que la regeix, per entendre que el desenvolupament del concurs de creditors s'està veient perjudicat per la incompatibilitat de càrrecs que l'alcalde ostenta dins de l'organisme... Ja els deia que m'ho posava difícil. Començo pel principi. És un relat eixut de literatura, però entenc que necessari per a la reflexió.

El 30 de setembre del 2004, i per un import de 492.000€, la constructora Proinosa encomana a l'estudi d'arquitectura Alonso Balaguer, la redacció del projecte d'un edifici d'oficines en un terreny a les Pruelles. Set mesos després, el 2 de maig del 2005, l'Ajuntament de Sitges encarrega a la societat municipal Sitges Model XXI -que no es constituirà fins el 15 de juny- la redacció del projecte per a la creació d'un centre d'oficines a la zona, i li dóna el terreny per a fer-ho, valorat aleshores en 1.790.000€. El 25 de juliol del 2005 coincideixen els dos relats, quan Sitges Model XXI i Proinosa signen un protocol per a establir les bases de la iniciativa que, com es veurà a posteriori, els unirà en una causa comuna.

Passa el temps i el col.legi oficial d'arquitectes segella la modificació del projecte bàsic d'Alonso Balaguer, el 8 de març del 2006, vint dies abans que la societat Sitges Model XXI aprovi l'inici del concurs públic per a la constitució de la societat pública-privada que ha de posar en marxa la proposta de l'Ajuntament i gestionar la construcció de l'edifici de les Pruelles. El capital inicial del nou ens serà de 4.320.000€, la meitat dels quals els aportarà la pròpia societat municipal a través del terreny que li donà la casa gran -valorat ara en 2.160.000€- i la resta l'empresa guanyadora del concurs. El concurs l'aconsegueix Proinosa, convertint-se, així, en sòcia al 50% de la nova societat Sitges Reference, que tindrà com a president del consell d'administració a l'alcalde Jordi Baijet, acompanyat de Carmen Prat com a consellera delegada, i els altres consellers de la part privada. El temps confirmarà que es pot ser alcalde i president del consell d'administració d'una empresa participada per una societat municipal, sempre i quan no vagin maldades..... En aquell moment, la constructora pressupostà l'obra de l'edifici d'oficines en 6.901.660€. Quatre mesos després, coincidint amb la col.locació de la primera pedra, el 23 de novembre del 2006, la previsió pressupostària ja s'elevà a 7.835.000€. Fou també aquell novembre, quan se signà un crèdit hipotecari amb Bancaja per al finançament dels treballs, valorat en 6.875.000€, a pagar en 20 anys. Malhauradament, el pressupost de la construcció, dirigida per una empresa externa que cobrà 265.000€ per la feina, continuaria pujant. El novembre del 2007, la xifra assoliria els 8.259.712€ i el novembre de l'any següent, per la recepció provisional de l'obra, el cost total es quantificà en 8.732.547€, un 26,5%, o 1.830.000€ més si volen, de la xifra inicial que guanyà el concurs. I això que no s'instal.là la façana de leds, que havia d'atorgar una personalitat pròpia a l'immoble. En qualsevol cas, i vist que les probabilitats d'assolir els objectius de llogar els espais s'esvaïen per la poca demanda del sector al qual anava destinada la proposta, l'octubre del 2008 ja començà a insinuar-se el possible trasllat de les dependències municipals al popularment anomenat Reference, però no serà fins el gener del 2010 que l'Ajuntament s'ho plantejarà en ferm, amb un pressupost per a l'operació d'un milió i mig d'euros. Entre ambdúes dates, la principal notícia vindrà des de fora de Sitges. A finals d'octubre del 2009, el jutge Baltasar Garzón imputa Josep Singla, el propietari de Proinosa, per suposat tràfic d'influències en l'adjudicació d'obra pública a Santa Coloma, en el marc de l'operació del Cas Pretòria. La rumorologia sobre la possible, probable o hipotètica afectació que l'assumpte pot tenir a Sitges serà moneda corrent durant uns dies, fins que la ventada passi.

Durant la primavera i l'estiu del 2010 s'encavalquen molts esdeveniments d'especial rellevància. El 8 d'abril, l'interventor de l'Ajuntament dóna el vist-i-plau al contracte de lloguer amb Sitges Reference, condicionant-lo al pla de sanejament de la institució, i el 19 d'abril, el ple municipal aprova el trasllat i les modificacions per adaptar la documentació legal a les noves circumstàncies. El 3 de maig l'interventor redacta un nou informe on afirma que la institució no podrà assumir aquest contracte si s'hi afegeixen les quotes del nou préstec hipotecari d'un milió i mig d'euros, que es preveu signar per a pagar el trasllat de les dependències municipals i les obres d'adequació, perquè la despesa no està prevista al pla de sanejament. Malgrat l'advertència meridiana, l'alcalde tira pel dret -sense que, incomprensiblement, ningú no l'aturi- i, el 22 de juliol, la societat Sitges Reference lloga a l'Ajuntament les plantes 2 i 3 de l'edifici de les Pruelles per a 10 anys, prorrogables fins a 30. S'estipula que la institució pagarà una quota mensual de 33.574€ el 2011, i de 36.931€ el 2012, en base a una valoració d'entre 10 i 11€/m2, que mai podrà superar els 12€. En el mateix contracte s'especifica clarament l'altra quota mensual suplementària que l'Ajuntament haurà de pagar pel nou préstec hipotecari d'1,5 milions d'euros, protagonista del preocupant informe de la intervenció general, i que es formalitzarà amb Bancaja sis dies després...

Abans de començar les obres d'adequació, contractades per Sitges Reference a l'UTE sitgetana formada per les empreses Levante i Reixach per un valor final de 850.000€ aproximadament -que corresponen a una part del pressupost total que incorpora les despeses relacionades amb les instal.lacions d'equipaments necessaris realitzades per altres firmes- el setembre del 2010 Proinosa tornarà a ser notícia, arran d'una suspensió de pagaments que afecta a 1236 proveïdors. El fet no sembla esquitxar la quotidianeitat de la societat que gestiona el desèrtic centre d'oficines i, a finals del 2010, els operaris s'hi fiquen a fons amb l'objectiu que tot estigui a punt per a que les dependències municipals siguin traslladades. La sorpresa vindrà després. Malgrat la contractació del crèdit hipotecari per a pagar els treballs, bona part del milió i mig d'euros de la partida prevista serviran per a resoldre necessitats de tresoreria prèvies, i no aniran cap als proveïdors. Han passat dos anys i avui, encara es deuen, per exemple, 360.000€ a Levante, o 250.000€ a Telefònica, entre d'altres imports del trasllat. El 2011 comença amb els treballadors municipals a les noves oficines, i amb un procés electoral a la cantonada... Continuarà....