Crònica local
Eco de Sitges, 1 d'octubre

Santa Tecla de los……

Primer, no s’espantin. La resta del titular insinuat, que respon a quelcom tan verídic com incomprensible, menyspreable i singular, acabarà d’insinuar-se -que no d’explicitar-se del tot- d’aquí uns paràgrafs. Aleshores segur que en captaran la totalitat del sentit. Segon, deixo la crònica política per la propera setmana, atès que aquesta ha viscut episodis prou interessants com per a meréixer una anàlisi global amb major calma que la que permet el timing de la secció, i, a la vegada, perquè crec que seria injust passar la pàgina de Santa Tecla d’una revolada.

“Jo he volgut passar, fer la feina i tampoc vull que se’m recordi per a res. He fet una feina durant dos anys per al meu poble, que és el que val, i poca cosa més. Hem intentat fer-ho el millor possible (...) però no hem volgut cap protagonisme, que no ens pertoca en cap moment.”

                                                                       Siscu Rossell, 26 de Setembre

Dijous, 22.

El balconet del menjador de la pendonista és ple com un ou. Des de fora assistim a una escena costumista en tota regla, de les que poden trobar-se en els pobles quan encara ho són de debò. Sota l’imparable trànsit de familiars, amics, coneguts, saludats i sitgetans en general, el jardí serveix d’improvisada plaça pública on les converses sobre els intensos dies previs i les felicitacions omplen l’aire d’una tarda més estiuenca que tardoral. La família ha viscut una petita revolució des que el regidor de tradicions i festes i el president de la comissió anunciaren la bonanova a Elena Ferré, dona que es confessa poc beata però a qui la Festa Major i Santa Tecla desperten emocions superiors en magnitud a les del Carnaval. Segurament per això, ben a prop de la figura de la Santa –esplendidament ambientada- s’hi han col.locat elements de gran càrrega sentimental, vinculats als absents que es voldrien presents. Sense angoixes meteorològiques ni overbooking de turistes, a la platja de Sant Sebastià es respira alegria i s’escolta un comentari repetitiu: Quanta gent de Sitges!. Per fortuna, ni la crisi pot manllevar-nos aquesta satisfacció, que s’escampa al llarg de totes les hores de la Festa Major petita. A la nit, el Cap de la Vila viu una nova edició del ball de gralles. És simptomàtic el que ha passat amb aquesta proposta que va néixer fa una dècada llarga a la placeta del palau del rei moro, i ha evolucionat cap a quelcom que no és un concert, però tampoc no acaba de ser un ball. Ha quedat com una trobada nombrosissima amenitzada amb música i un entremès representat amb indubtable gràcia. Si abans fou el ball de les criades, el segon any del Ball de les gitanes com es feia antes, en bona part guionitzat enguany per l’home que mereix una segona oportunitat en el paper de Carnestoltes, va complaure les espectatives de diversió, malgrat l’important brogit de la plaça que en alguns moments dificultà la comprensió dels diàlegs.

Divendres, 23. Matí

“Cerrado por Santa Tecla de los c_ _ _ _ _ _. Abrimos sábado!” Valga’m Déu, tenen sort els responsables d’aquesta bravada de rauxa que la palabrasoez o la blasfemia ja no deuen ser motiu de multa. Un petit rètol a l’aparador de l’establiment The Ritzy em demostra fins a quin punt és imprescindible i prioritari invertir en educació a tots nivells. La compatrona ha interferit en el negoci, i el negoci es deleix per a que sigui demà i poder tornar a obrir, quan la majoria de nosaltres ens delim per a celebrar el dia. En el Sitges on 28.000 persones empadronades poden dir a dreta llei que són sitgetans, vivim paradoxes que acostumen a ésser fruit de la beligerant actitud dels nouvinguts que, insensibles a allò que sóm i a allò que fem, fan valer la legítima llibertat d’expressió i de queixa. És anecdòtic el que els explico? Tan anecdòtic com les actituds intolerants vers les molèsties dels assajos de les colles, o vers les restriccions al trànsit que imposa la tradició de les catifes del Corpus, o vers els qui juguen al Quinto per Nadal molesten als veïns. Rera d’aquestes situacions no puc evitar pensar que nosaltres en tenim part de culpa, per haver permès que  l’espai públic s’hagi convertit en escenari de gresca ininterrompuda. Quan la paciència s’esgota, costa separar el respecte i la condescendència que mereixen les servituds i les restriccions quotidianes de les grans festes -que es contrapesen amb l’alegria de viure-les- de la consideració que mereixen els comiats de solter, per a posar un dels molts exemples disponibles. I hi ha molta gent amb la paciència esgotada per l’incivisme. Mentrestant, 1200 nens i nenes participen a la matinal infantil amb l’única preocupació de ser feliços fent allò que els agrada. I la majoria ho aconsegueixen. Més enllà de la reflexió superada sobre l’enorme quòrum que assegura la pervivència de la celebració, el debat continua obert pel que fa a les sortides que la festa podrà oferir quan part d’aquesta munió de geganters, diables i dansaires superi l’edat de tall. Podran seguir? Tindran l’oportunitat? Ho deixaran?

Mossèn Berdoy s’ha perdut l’ofici. Reunió amb el bisbe obliga. Cada cargo tiene su carga i totes les càrregues fossin com aquesta. A canvi, Mossèn Carreró ha tingut temps per anar i tornar de Cuba i participar d’una eucaristia on el rector, amb habilitat de guant blanc, deixà anar algunes píndoles amb rerafons ideològic, sense deixar de banda l’evocació a Santa Tecla, al paper de la canalla i al valor del treball per a la col.lectivitat. La meva memòria no és capaç de reproduïr-la en la seva integritat, però recordo una referència a aquells progressistes amb costums burgeses que mai no havia escoltat des d’un altar.... poca broma. Al vespre, al carrer d’en Bosc els Pastorets pugen a la bóta un rabadà menut, eixerit i incansable que és rebut amb sorollosos aplaudiments. Ja fa 10 anys d’aquella processó que acabà com el rosari de l’aurora, per mor de quatre gotes caigudes a deshora. Avui el bon temps acompanya a la pendonista i les cordonistes, vestides de sobrietat i amb la felicitat dibuixada al rostre. El comiat és tan previsible com desitjat. Una dosi renovada d’emoció fins Corpus.

Dilluns, 26. Matí

Després dels dos anys compromesos el president ho deixa. I, amb ell, probablement ho deixarà part del grup dels qui s’incorporaren en la segona part del mandat de Ramon Soler. Tres consecucions capitalitzen el periode on la comissió presidida per Siscu Rossell ha demostrat tenir mà esquerra per a incorporar canvis. Primera: el trasllat del pregó a la plaça de la vila. Segona: La reconversió de l’espetegafoc en l’exitosa Nit de foc, propiciant el diàleg entre les colles a partir d’un espectacle que mai no hagués estat possible sense la col.laboració de totes elles. I tercera: La divisió de la matinal infantil en dos recorreguts adaptats a l’edat dels participants. Tres encerts sense descapitalitzar el pressupost, que asseguren una bona nota final.

Us he mirat Santa Tecla, i m’asseguren que a les cercaviles hi ha alguna aturada sol.licitada i remunerada. Vaja, com si fos dilluns de Pasqua. Ho haveu vist des de dalt? Estic entre el dubte i la sorpresa...

Crònica local
Eco de Sitges, 24 de setembre

La setmana dels 100 dies

Amigues i amics, si l’impost del patrimoni no els treu la son, i tenen sueltu per a gastar, els informo que, si la interpretació de les fotografies no em falla, està en venda la casa Vilella, popularment coneguda durant molts anys pel nom de Residencia Helvética. Obra patrimonial de Josep Rubió, datada l’any 1919. A l’inici del passeig marítim, aquell gran volum cúbic de presència imposant, amb aspecte de masia, galeries d’arcades molt característiques, i dues escales laterals que s’enfilen vers el vestíbul de la planta baixa, abraçant el semisoterrani on recordo que hi havia el restaurant, no té pèrdua. Al portal d’internet idealista.com l’empresa que en gestiona la venda l’hi ha posat un preu de 7.900.000 euros. 800 metres quadrats, segunda mano-buen estado (d’això ja en parlariem) i, sobretot, una història comercialitzable: “esta casa señorial que ha vivido entre sus propias paredes parte de la historia de sitges y ha visto pasar frente a sus ventanales a los vecinos de esta villa y a todos los que la visitan desde hace tantos años, no podía estar en otro lugar que delante del mar...”  Fora de la prosòdia immobiliària, tant de bo aquest anunci signifiqui que l’immoble inicia una nova i esperançada etapa després d’un munt d’anys de decadència. Un camí més planer, i en res comparable perquè l’edifici està en molt millors condicions, és el que seguirà el Park Hotel que, a partir del proper 1 de Novembre, s’incorporarà a la cadena d’establiments Medium. Els responsables de la nova empresa pretenen abordar una reforma integral, pressupostada segons la premsa en prop d’un milió i mig d’euros, que deixarà Can Severiano en estat de revista, en el que és una aposta molt intel.ligent en moments on -en un sector amb fortíssima competència- pren major importància el valor afegit que poden donar els serveis al client situats en entorns de singular bellesa.

Divendres, 16 de setembre

Com ho veus? Em pregunta l’home del trajo estiuenc. Malament, responc. Hi torna: però, són gent honrada?, Home, no els conec a tots, però diria que ho són els que crec conéixer de debò i haig de pressuposar-ho a la resta. I la conversa segueix sobre el passat, i sobre el futur. Sobre els d’abans i sobre els d’ara... Enuncio aquesta trobada intrascendent per a enfilar una anàlisi forçosament simple i lleugera dels primers cent dies de govern. Coincidint amb la setmana de la nostra compatrona, la nova majoria travessarà la barrera psicològica dels encara no tres mesos i mig, per a començar a caminar sense el coixí de la confiança-condescendència inicial que atorga consuetudinariament aquest periode establert que, per altra banda, mai no ha estat hàbil del tot pel fet de coincidir en època vacacional. Si molt m’apuren, el govern tindrà el marge de confiança que li pugui atorgar el record d’un passat immediat que ha deixat una herència difícil, enverinada en alguns casos, però a la qual no es podrà apelar sempre davant d’uns ciutadans que volen veure accions concretes vers els problemes del dia a dia, i, a la mínima fiten la nòmina del regidor de torn per saber si la justifica. En qualsevol cas, és obvi que l’aproximació ha de considerar, d’entrada, els enormes condicionants d’un context general i d’una realitat particular especialment greu en matèria econòmica. 100 dies amb diners a la butxaca fan de bon passar per a qualsevol. El mateix temps sense una pela, un pressupost prorrogat, i amb obligacions contretes i promeses electorals exposades, suposa haver d’assumir la veritat absoluta de la gestió pública sense matisos ni cataplasmes. Segurament per això, bona part dels esforços s’han dedicat a prioritzar tot allò relacionat amb el reequilibri financer de la institució, o amb la reorganització de la seva estructura –el temps dirà si en grau suficient- en una tasca de portes endins de la qual cal suposar que n’han de sortir resultats concrets. Sigui com sigui, i sense menystenir la importància d’accions com la decidida voluntat de pagar factures eternament pendents als petits proveidors, l’aturada de les obres dels museus, el retorn de la barqueta, els nous cotxes de la policia, o les mesures per a començar a erradicar la venda il.legal al carrer -per a posar quatre exemples espigolats que han respost tant al criteri dels qui manen, com a les peticions de part de la societat civil- aquests han estat mesos d’empassar-se gripaus i fer cara de circumstàncies. La nova escola Agnès de Sitges va per (massa) llarg, l’Atlàntida ha passat l’estiu com qui no vol la cosa, festejant amb els límits de la norma sense conseqüències evidents, i la Generalitat ha retallat serveis d’atenció sanitària. Les treballadores de les llars d’infants han posat al descobert antigues promeses sobre paper mullat -que avui els serveis jurídics de la casa gran questionen obertament, i no varen poder o saber aturar en el seu moment- i s’ha demostrat que l’expedient de la concessió a CESPA és un surrealista capdell ple de garbuixos amb conseqüències directes en la deficient qualitat del servei de neteja, i en els despatxos, escenari de negociacions (in)tenses. S’ha aturat un procés d’oposicions a la policia entre el rum rum sobre la situació interna del cos, i el Sitges Reference continua essent un llast econòmic enorme per a les arques municipals. Ha nascut la taxa d’escombraries segregada de l’IBI –que CiU prometia suprimir-la en el llistat de mesures que s’anunciaven abans de les eleccions- i, de moment, tampoc no ha tingut lloc la reunió amb els 1500 aturats sitgetans que també es prometia aleshores entre les cinc accions prioritàries si Miquel Forns arribava a l’alcaldia. Finalment, resulta inevitable considerar que la vila continua tenint un greu problema de gestió dels seus espais públics -sobretot dels més emblemàtics- sotmesos a la pressió pròpia d’una intensissíma activitat sense mesura. A un angoixant campi qui pugui desordenat, que dóna peu a un anecdotari immens d’actituds incíviques que, almenys segons la percepció general, segueix sense controlar-se com caldria.

Dic quelcom de nou? No, o potser no del tot. Assumint que les coses no s’arreglen d’un dia per altre, durant aquests primers mesos s’han pogut percebre dos missatges, qui sap si complementaris. Per una banda, el dels qui confessen que s’han trobat amb una realitat pitjor, o molt pitjor, de la que esperaven. Un argument que pot acceptar-se, sempre i quan no es forci l’excusa, perquè, de fer-ho, més d’un pot haver de respondre a la pregunta de si, en el fons, era prou conscient d’on es ficava quan es presentà a les municipals, i de les responsabilitats que podia assumir de resultar escollit/da. Per tant, compte amb no caure en un victimisme estèril a base de reiterar penes. No envejo ningú en aquest paper, ans el contrari. Constato en el govern voluntat i il.lusió –només faltaria-, però també punts d’excessiva inexperiència i ingenuïtat. En una altra tesitura trobariem alguns dels qui admiraren Baijet en el passat, i avui s’ho miren tot amb rancúnia mentre en ventilen les cendres. On eren quan es cuinava la dissort? Varen fer prou aleshores per a evitar els ja ho sabia o els ja ho deia jo d’avui? Dilluns vinent comença de debò el curs polític. El repte, fer més i millor amb menys, i no prendre mal.

Dilluns, 19 de setembre

Entre símbols familiars, i un entorn bucòlic, Santa Tecla espera acompanyada de la família feliç d’Elena Ferré. Un visca per aquests moments impagables i intangibles. Vicky Gallardo i Edu Sentís han fet un cartell de disseny efectiu i bella tipografia que aguanta la verticalitat i la horitzontalitat sense despentinar-se. I la canalla que puja ho fa cada dia millor. Bona Santa Tecla!

Crònica local
Eco de Sitges, 17 de setembre

Diada Nacional en quatre actes

Dijous, 8 de setembre. Matí. Obertura

Brillant, precisa, reflexiva, argumentada, i a voltes incisiva intervenció de l’ex-director general de política lingüística, Lluís Jou, als estudis de COMRàdio, a l’entorn de la popularíssima interlocutòria del tribunal superior de justícia de Catalunya sobre la immersió lingüística a les escoles. Bàsicament, i espero no trair les declaracions d’un professional de referència, la norma que regula la convivència i l’aprenentage de català i castellà a les escoltes del país és, i l’experiència de tres dècades així ho avala, absolutament vàlida i inquestionable. El que vivim no és altra cosa que la conseqüència d’una interpretació dels jutges -a partir de tres denúncies legítimes que poden ser degudes a problemes esporàdics d’aplicació de la llei, perfectament resolubles- que està essent aprofitada pels intolerants i/o intransigents per a ficar el català contra les cordes, com si no ho estés prou gràcies a aquest setge continuat, i a la nostra deixadesa a l’hora de cuidar-ne el seu ús, escriptura i parla.

Hores més tard, l’alcalde compartí tertúlia amb els seus homònims de Castelldefels i Sant Vicenç dels Horts, acompanyat dels presidents de les entitats municipalistes del país i d’un expert en economia, en un debat a Els Matins de TV3 sobre les angoixes financeres i la seva possible o probable solució. Encaixada la proposta televisiva entre el cas d’una pobra criatura denunciada per assajar la trompa a casa seva, i l’inefable Llongueras, al llindar de l’histrionisme dels seus imitadors, aconsellant com mantenir la cabellera passat l’estiu, els intervinents varen fer el que van poder, i el nostre batlle disposà de dues minces intervencions de minut i mig per a exposar els deutes que queden per pagar i apelar al paper de l’estat davant la realitat dels pobles turístics. Total, que quan Ariadna Oltra pronuncià la frase tòpica de no tenim més temps, però els convidarem en una altra ocasió, hom no podia més que rendir-se a l’evidència. Fent números, l’alcalde va parlar més estona a Intereconomia. Vaya por Dios....

Dissabte, 10 de setembre. 20h. Acte I

Assumint que no hi ha vigília sense diada, ni Sant sense capvuitada, i que d’aquí quatre dies la celebració sitgetana de l’onze de Setembre –que mai no ha mogut multituds- ja serà anècdota, la plaça de la Vila va viure l’ofrena institucional. Per primera vegada, en la petita història de l’acte, els grups polítics municipals no han celebrat la diada d’una manera unitària. Amb bona part de la militància convergent emprenyada per no haver estat consultada, i el PSC local treient pit després d’haver reculat respecte l’inicial posicionament favorable del seu portaveu Ricard Vicente, l’Ajuntament es disposà a complimentar al doctor Robert. Posem que un dia té 10 hores hàbils i l’equip de govern prou opcions disponibles a la banqueta –un alcalde i set tinents d’alcalde- per a no haver de cometre un pecat original, que, en el fons, ha estat la mare del conflicte. Amb tot, el llegir no ens ha de fer perdre l’escriure. Els representants públics de la ciutadania ho són per a complir amb les obligacions protocolàries del càrrec pel qual han estat escollits, i entre elles les que els pot reclamar, equivocadament o no i en moments de trascendència assenyalada, l’Ajuntament al qual pertanyen. Per tant, i llevat d’actuacions com les de l’alcalde Garcia Albiol que inciten a la objecció de consciència –per no insinuar una altra cosa- la lleialtat institucional ha de prevaler respecte la llibertat de criteri individual que poguem tenir la resta de mortals, inclosos, si molt m’apuren, els partits polítics sense representació. Servidor pot entendre que l’avançament de la celebració de la diada nacional ha estat una equivocació, però, ho sigui o no, els regidors, per la seva pròpia condició, no poden defugir-ne excusant-se en una decisió no compartida. La poden questionar en qualsevol moment i reclamar el que calgui abans o després, però no crec que es faci cap favor a la institució, ni a l’esperit de l’11 de Setembre, anant per lliure. Vull creure que així ho va entendre l’ex-alcalde Serra, que va assistir a l’ofrena del dissabte -al costat de l’ex-alcalde Junyent i de.... no s’embalin que no hi era- i a la del seu partit Diumenge, conciliant, així, dues postures compatibles. L’alocució de Miquel Forns evità les referències explícites a l’assumpte polèmic de la immersió, i n’enfilà una grapat d’implícites de suficient contundència com per a que alguns socis fessin cara de circumstàncies. Res preocupant pel pacte, no passin pena.

Dissabte, 10 de setembre. 22:30h. Acte II

Dos turistes passen ràpid, com mig nerviosos, pel portal de Santa Caterina, on ha arribat la marxa de torxes organitzada per la comissió 11 de Setembre, amb una nodrida representació de la CUP entre la cinquantena de persones del grup. Els deu haver imposat la imatge de tanta flama en una nit de lluna ben plena, on la remor de la mar es confon amb la de l’exitosa timbalada que arriba des de la fragata. Com era previsible, el manifest de l’esquerra independentista, molt ben declamat per Ramon Llimós, seguí els cànons de la militància ideològica reivindicativa, i en aquest cas, no fou necessari esperar massa temps per a escoltar el posicionament dels presents davant de la interpretació del TSJC. El  doctor Robert acabà la nit revestit amb una estelada groga de pitet, i l’endemà un veterà en penjà una de blava des del baluard.

Diumenge, 11 de Setembre. 11h. Acte III

No, no, no. Avui tampoc no hi ha anat El Retiro, hi ha anat la Penya Barcelonista. L’Espanyolista hi va anar ahir. Si que hi ha anat en Serrano si. No, l’Scuderi no hi ha anat. I jo què vols que et digui? Ells sabran perquè han fet el que han fet a Ribes i si han llençat l’ètica a l’aigüera... En acabar el Diumenge em semblà viure –salvant les distàncies- aquelles discutides entre entitats pel nombre de fardos que sortien a les rúes de l’antigor. Vaja, que continuem essent un petit poble en casos així. Pels qui patien per si algú s’havia esgarriat, dir-los que Diumenge no hi havia la gent de dissabte. ERC, Acció per Sitges i IC-V signaren el manifest que es llegí, seguint una línia més propera al de la nit anterior que no al de la tarda de la vigília. El PSC se’n desmarcà, però es respirà un clima de companyonia que reblaren els Segadors amb més intenció i afinació de tot el cap de setmana.

Diumenge, 11 de Setembre. 11:45h. Acte IV

Diuen que en el rerefons de tot plegat hi ha la possibilitat d’encetar el procés que permeti afegir la Moixiganga a la llista del patrimoni cultural immaterial de la Humanitat de la Unesco, al costat dels castells i de la Patum. Deixant de banda aquesta hipòtesi, remota hores d’ara, i l’habitual ball de compliments entre autoritats, per mor de a veure si cau alguna cosa, el repte de la Moixiganga s’assolí amb matrícula, malgrat tots els condicionants. Ni es podia fer millor ni es podia fer en menys temps. Felicitats als qui demostraren utilitzar les tisores de brodar i no les de podar per a aconseguir adaptar-se a les circumstàncies, sense deixar de mantenir l’essència.

Crònica local
Eco de Sitges, 10 de setembre

VentdelCau (V)

Per tant, Ajuntament i Diputació estan d’acord en que la façana marítima del museu Maricel no es plantejarà amb aquelles rampes i aquella estructura de vidre?

Exacte. L’objectiu és modificar aquesta proposta de façana marítima del projecte, per intentar retornar-la als orígens, a com estava abans de les obres.

Miquel Forns, 5 de Setembre

I la nota de premsa rebla el clau amb una filigrana eufemística nascuda de la prudència: La Diputació de Barcelona i l’Ajuntament de Sitges estudiaran i modificaran els tràmits legals i tècnics necessaris que permetin fer possible les variacions en punts que estan pendents de revisió, com les rampes i la façana marítima. Revisada la numeració del serial, per haver perdut el compte en el darrer capítol –que era el IV i mig i no el III i mig- l’atzarosa història de la reforma dels museus ha arribat a un punt d’inflexió, amb la decisió de l’Ajuntament d’aturar parcialment les obres relacionades amb la solució de la façana marítima del Maricel, sense que això suposi aturar les de la resta dels immobles, que segueixen endavant. Segons la versió oficial dels fets, varen ser unes fotos captades des de mar, el Diumenge 28 d’agost, les que donaren el senyal d’alerta al testimoniar de manera explícita que ja estava instal.lada part de l’estructura de la polèmica passarel.la exterior. El passat divendres, 2 de Setembre, l’alcalde i alguns membres de l’equip de govern s’entrevistaren amb el vicepresident de l’àrea de cultura de la Diputació de Barcelona, Ferran Civil, i la diputada de cultura Mònica Querol, i coincidiren en els criteris de cara a la revisió d’aspectes bàsics de l’obra, d’acord amb algunes de les propostes que, en el seu dia, féu la plataforma SOS Sitges. La institució provincial s’encarregarà, ara, d’avisar a qui calgui del canvi de plans.... I, tot i que durant la reunió no se’n va parlar, tampoc no cal ser un honoris causa per a interpretar de forma inequívoca les paraules de Forns sobre una altra de les incògnites que continuen obertes, com és la decisió futura sobre qui dirigirà el consorci: “Evidentment (...) en aquest moment ja fa unes setmanes que, exceptuant aquest periode de vacances en que es troben el personal tècnic i polític de les dues administracions, ja hi ha converses per a poder materialitzar el canvi en els òrgans directius i polítics del consorci del patrimoni”. Mentre a l’actual gerent de l’ens li comencen a xiular les orelles, la rumorologia sobre el pretendent a la seva cadira –insistent des de fa setmanes i no sense un cert morbo- apunta a una sitgetana molt ben calçada, i no és Beli Artigas. Temps al temps.

És bo el que ha passat? No es pensin que la pregunta sigui fàcil de contestar per a un defensor –continuo sent-ho- de l’actual proposta, a qui li ha agradat parlar-ne sense embuts amb la part contrària. A aquestes alçades del serial, em cal prioritzar i ser pragmàtic. Benvinguts siguin els canvis si, des de la bona fe, ajuden a que la història d’aquest projecte arribi, definitivament, a un mínim punt de conciliació entre admiradors –pocs- i detractors –molts-. No està l’escenari actual per a marejar la perdiu ni per a perdre el temps amb lluites desgastadores o dubtes innecessaris. Abans de continuar em permetran una reflexió en veu alta. A Sitges li ha passat amb els museus el que es mereix una vila que els ha tingut abandonats i ara s’esglaia perquè creu haver assistit a un atemptat contra el  patrimoni, quan fa anys que tenim el patrimoni a la corda fluixa. Els museus són els primers d’una llista llarga que seguiria amb la biblioteca, el Patronat, Can Falç, o, fins fa quatre dies el mercat vell del qual tampoc no hem sabut que fer-ne fins que Bacardí ha estat més llesta que nosaltres. Varem perdre irremisiblement els capitells originals de Pere Jou dels claustres del Maricel... per no parlar de l’estat de l’estudi Vidal...I no segueixo, perquè no val la pena. Ho enumero, a tall d’exemple, per a prevenir d’un previsible empatx de medalles. Sitges no es pot vantar ni enorgullir d’haver estat prou curosa amb els pilars fonamentals del nostre patrimoni artístic. Sigui com sigui, cal ser optimista, i ho vull ser. En espera de saber fins a quin punt les noves circumstàncies poden portar conseqüències que afectin al posicionament de les peces d’aquest gran trencaclosques -començant per l’arquitecte i acabant pel Ministeri- l’oficialització de l’acord ha servit per a refrescar alguns punts importants, que tenen relació amb les diferents reinvindicacions de la plataforma, de les quals en queden serrells pendents com el procés judicial sobre Can Rocamora o el trobar una solució menys agressiva per a climatitzar el Cau Ferrat que no suposi l’elevació del terra del primer pis. De fet, i més enllà del poc que es digué durant la campanya de les municipals -que travessà de puntetes per la polèmica- a l’equip de govern no li ha calgut fer un excessiu esforç per a expressar un posicionament propi i detallat sobre el projecte. Més aviat dóna la sensació que s’han fet seu, sense fissures, l’argumentari de la plataforma, segurament perquè la història recent està massa plena de tebiesa com per a poder expressar avui una postura molt beligerant sobre l’assumpte. En qualsevol cas, l’Ajuntament, a més de complir una promesa manifestada en el seu dia per alguns dels grups polítics que formen l’equip de govern, ha sabut parar atenció al rebuig generalitzat –o, si més no prou important- que creà el projecte de reforma dels museus des del seu inici. S’ha arribat fins aquí per la conjunció de quatre factors, que poden col.locar en l’ordre que vulguin. Primer: l’execució d’un projecte molt mal gestionat des del punt de vista de la informació pública entesa en el sentit més obert del terme, quan, per trascendència històrica, n’hagués hagut d’esdevenir el paradigma. Segon: la poca sensibilitat dels seus responsables vers aquells qui es mostraren obertament contraris a la proposta, des d’unes raons que mereixien consideració. Ans el contrari, els gestors van treure pit sense mesurar els riscos de menystenir allò que avui ha pres protagonisme. Tercer: la perseverança i tenacitat dels membres de la plataforma en defensar el que creien. I quart: el canvi polític, sense el qual res del que és notícia avui ho hagués estat.

Malauradament, aquesta tensió mantinguda durant mesos ha portat danys colaterals importants dins d’una part significativa del món cultural de Sitges, molt dividit i esqueixat arran del debat dels museus. Em disculparan si dic fins i tot que un punt enverinat. Una demostració fefaent de les mancances del procés. Un petit desastre, i més si es tenen en compte les grans coses que s’han fet gràcies a la unió d’esforços d’alguns dels nostres investigadors/divulgadors de referència. Des de fora, l’observador ho contempla amb absoluta perplexitat i desencís, perquè aquí també farà falta un bon projecte de restauració emocional que resolgui un distanciament que ens empobreix. Queden alguns capítols de VentdelCau i servidor desitja que el que vingui sia millor. Ho necessitem.

I acabo. L’ofrena institucional avançada al 10 de Setembre és una petita/gran espifiada que, d’haver-la proposat l’anterior equip de govern, hagués passat per.... vostès ja m’entenen... Té raó l’alcalde quan justifica el canvi dient que les grans diades comencen la vigília. Allò que s’obvia és que no celebrariem vigílies sense el precedent històric de les diades que les justifiquen. D’això, i de la Moixiganga express,  ja en parlarem la setmana que ve..

Crònica local

Eco de Sitges, 3 de Setembre

Què et sembla ?

Amigues i amics, comptat i debatut el balanç s’assembla al dels darrers anys. Hi ha una part –petita- que dóna la Festa Major per perduda, i n’hi ha una altra –més nombrosa- que la veu millor que mai. A la Festa Major li ha passat com a Sitges. Ha canviat molt, però no per això deixarem d’estimar-la. Per tant, els valedors de l’ortodòxia ho tenen magre si volen empatitzar amb algunes actituds que formen part indisoluble d’una manera de viure la celebració on la pulsió a voltes descontrolada es barreja amb els grans moments que es comparteixen col.lectivament, o amb els que viu cadascú en solitari o amb família, amics o coneguts.

Dissabte, 20. Nit. La mestra s’enfrontà a una gran aula. 800, 900 o 1000 persones en silenci. Gent que es volia trobar en un entorn impagable per escoltar... una faula, que començà a la manera dels contes que ens llegien de petits abans de fer nones, i que amagava vincles amb passat i present, amb les llegendes, les persones i els entorns de la Loreto. Definitivament, el millor que li pot passar a un pregó és que destil.li la personalitat de qui el declama. I, en aquest sentit, la protagonista desplegà tot el seu encant sense complexos. Una crida a la festa des del sitgetanisme més optimista. Diumenge, 21. Suárez es reencarna en magnífic cabeçut, i la família plora de merescuda felicitat. Plora abans, durant i després d’un acte senzill, ple d’emotivitat encomanadissa, on entre taules s’emparaulen les quedades pel vespre. A les portes de l’Ajuntament es desvetllarà el misteri. Hi ha nervis. Molts. En un nou exercici d’honestedat, minuts abans de presentar-se el Drac Pep Pascual diu, davant de la multitud expectant, que a la seva filla li ha semblat una merda (sic). Està clar que l’artista no serviria per a vendre pisos. Alea jacta est. S’obren les vidrieres corredisses del vestíbul de la casa gran i emergeix des de la foscor aquella boca grossa plena de dents blanquíssimes, i la resta... Hagués pogut viure sense la restauració del Drac? Segurament. Puc seguir vivint amb el Drac restaurat? Segurament. Malgrat tot, superat el debat sobre el procés i l’argumentari que ha fonamentat la iniciativa, resumiria el resultat tot bescanviant els versos del gran poeta Foix: m’exaltava el vell, però m’enamora el nou. Quan a principis de Juliol em passaren les fotos del que aleshores ja era una evidència plena, només em preocupava que en sortís quelcom massa extremat de color. Lluny d’això, el restaurador ha estat prudent a l’hora de trobar la mida justa i el regidor Magí Almirall encertat a l’hora de reconéixer la tasca dels qui l’han conservat i pintat fins avui. El dia acaba amb una digníssima representació del retaule de Sant Bartomeu en una parròquia atestada, i amb un pleno al Meliá per veure als Manel i a baix a mar per a gaudir dels dj’s sitgetans. La comissió està contenta. Té i tindrà motius per a estar-ho. Dilluns, 22. Confesso que el concert de Retrio m’ha fet feliç. Tres grans músics, un espai, i unes enormes dosis de creació, talent i sensibilitat per a elaborar una suite jazzística sense cap altra pretensió que la de jugar a reversionar els clàssics amb rigor i professionalitat. Avui els veuen així, qui sap com els veuran demà, però tot sona immaculadament bonic. Si mai hi ha una propera ocasió, demano que sigui de nit. La quietud permetrà assaborir el dramatisme de l’infern, la delicadesa d’una boja que sembla nascuda en una caixa de música, la trascendència de la Moixiganga, o la tensió mantinguda dels castells. Bravo.

Dimarts, 23. Al Cap de la Vila, l’entrada de grallers esdevé un anacronisme històric. Els qui vulguin sentir quelcom emocionalment intens de debò es preferible que s’adrecin a l’abans o al després del pas de les colles pel nostre cor geogràfic. En aquest context, quan els Grallers i timbalers de Sitges Els Marcets –no crec que m’acostumi mai a denominació semblant- enfilaren una meritòria i esforçada versió del Cant de la senyera a quatre veus, ben pocs la valoraren en forma i fons enmig del brunzit insistent a plaça. Tot i les senyeres que estratègicament es despenjaren, l’himne de Millet i Maragall, antany símbol popular de l’antifranquisme, passà sense deixar petjada excessiva, potser pel cacau general, potser per desconeixement del seu significat, potser perquè l’entrada és presonera d’un repertori tòpic i recorrent. En fí.... Sota el sol batent de la vigília el Drac apareix espectacular, i la colla llueix nou vestuari ad hoc, per obra i gràcia (molta) d’Angelina Pla, Angelina Salesas i Katia Plana. La bèstia arriba carregada de foc. Res a dir al davant, però potser hagués estat bo mesurar una mica l’artilleria de la cua, per pena dels qui l’han vist deteriorar-se amb el pas de les hores. Es reforçarà, només faltaria. El destí ha volgut que Jordi Ibáñez només hagi pogut assaborir per unes hores la dedicatòria que li féu la vella de diables, de la qual enguany s’acomiada Manel Aleacar. Han estat hores difícils. En Garci ja és Llucifer titular, i aprova amb nota el repte de la nova responsabilitat. Amb millor nota que quan era diable ras i s’havia de parar l’orella amb atenció. Ara sona clar i enginyós. Per la seva banda, la colla de l’ABPS bastí els versos del 30è aniversari a partir d’un repertori musical, del qual en destacaria el Jennifer-Carreter dels Catarres que, conjuntament amb el de la Jove sobre la denominació de la nova majoria i la recuperació molt ben recitada dels del Drac de l’antigor, són els que servidor conservarà en el record, sempre fugicer, dels dies posteriors al rebombori. Un deu per uns pastorets energètics, i un altre per l’angelet dels cercolets, ben ferm dalt de tot de la cúpula de colors, com comença a intentar l’incipient Cristu que ha iniciat camí a la Moixiganga. Finalitza la jornada amb el batec d’un castelldefoc que em cau al damunt. Vaig al revés del món i necessito escoltar que els marrons trenquen un mínim silenci. He retrobat aquesta sensació enguany, i en dóno gràcies a qui ho ha fet possible.

Dimecres, 24. L’alcalde és feliç fent faixes, perquè l’alcalde és feliç. I es nota a tota hora i a tot arreu. Pau i que duri, que li farà falta. Més dificultats passen els regidors als brecs, intentant repartir el que semblen les restes d’un hivernacle després del pas de la gota freda. Retallada obliga. Cal anar ràpid, l’ofici s’ha avançat i la prèvia del cerimonial és (massa) llarga. Tampoc no s’han fet els bancs de la parròquia per a les necessitats protocolàries d’un pacte de cinc, i els representants dels partits del govern s’han de repartir entre el primer i el segon. També a primera fila, al costat de l’Isidre i d’en Carles, seu el pendonista Pañella i el seu inseparable walkie que el comunica amb una dimensió aliena a la litúrgia per mor que tot estigui a punt. Sentida ofrena i compromesa afinació de l’EGS i, ja a la sortida, enmig del gaudi de veure a un munt de veterans convocats per a l’ocasió, i quan és a punt d’arribar el clímax del migdia de la diada, sonen uns Segadors voluntariosos, escapçats i desdibuixats que esberlen tot el ritme. Deixant de banda l’hipotètic debat sobre la incorporació o no de l’himne nacional de Catalunya al seguici festamajorenc i de si Forns el cantava i Carretero no, aquí el problema rau, més aviat, en una questió d’encaix. O s’interpreta mentre les autoritats s’atancen a l’Ajuntament, o s’interpreta abans de l’exhibició castellera, o es busca una alternativa, com bé podria ser la d’aprofitar la presència de la cobla per a entonar –sense deixar Morera- una Santa Espina amb tots els balls muntats, que conciliaria l’ambient de joia amb el sentiment nacional. Recorden?: sóm i serem gent catalana, tant si es vol com si no es vol, que no hi ha terra més ufana sota la capa del sol.. No seria cap novetat, Fins i tot la banda de Jaen 25 l’havia interpretada en el seu dia abans no fos incomprensiblement arraconada. Per la resta, tenim una gran festa, salpebrada de petites discutides... com cada any i com sempre.