Crònica local
Eco de Sitges, 16 de desembre

VentdelCau VII

(La contrareforma)

“Hem demanat al projecte de museus que, dintre de les possibilitats, la façana de mar de Maricel recuperi la seva identitat d’edifici noucentista”

                                                            Vinyet Panyella

Per no fer Carnaval abans de cap d’any, deixaré l’assumpte dels nous horaris i recorreguts de les rúes per l’any vinent. Fins ara, ben pocs comentaris positius, per a no dir cap, he escoltat arran de la decisió. Ben al contrari... A veure si entre la crisi i els mossos encara tornarà el fardo? En bon moment vaig incinerar la parca sens dubte....

Dimecres, 14 de desembre. 16h. Museu Romàntic

Amb una humitat que aconsegueix que dins de la casa se senti una fredor superior a la del carrer, es presenta el pla d’actuació del Consorci del Patrimoni de Sitges al primer pis del museu Romàntic. Allí on el temps s’aturà quan no tothom duia rellotge. L’edifici també està un pèl atrotinat en algunes dependències, però no seré jo qui digui que algú faci alguna cosa quan el més calent és a l’aiguera museística. Compareixen davant dels mitjans de comunicació i els treballadors i tècnics de l’ens co-gestionat per Diputació i Ajuntament  -entre daurades cornucòpies, cadiratges isabelins, decoratives grisalles i les sempre impactants aranyes de cristall- l’alcalde Forns i Vinyet Panyella per a desvetllar, entre d’altres coses, el misteri de la nova i contrareformada façana de mar de Maricel i Can Rocamora/Xicarrons, i, tant o més important que l’anterior, les bases del projecte museogràfic fins avui mai no exposat.

I gairebé al final de la intervenció de la nova gerent, aparegué projectada la façana de la concòrdia. La que ha de conciliar objectius, desitjos, interessos, suggeriments, voluntats, opinions, discussions i polèmiques, criteris de tota mena i polítics de colors diferents, institucions, ciutadans, plataforma, artistes, tècnics, el món en general i als sitgetans en particular, com no ho va fer la seva antecessora, protagonista d’un periode ciclotímic que la secció ha intentat reconstruir en aquesta mena de serial que, probablement, arribarà a la mida televisiva dels tretze episodis si seguim així. I començo amb un posicionament sense embuts, tenint en compte que sóc esclau del que vaig escriure i ho assumeixo de dalt a baix, perquè continuo pensant allò que pensava. Dit això, m’agrada el que he vist? Si. Està molt bé. M’agradava el que vaig veure el 2009? Si, estava molt bé també. Creuen en la conversió dels justos?. És broma. De les dues afirmacions no cal que en surti quelcom de contradictori o excloent, perquè fan referència als coherents resultats finals de sengles maneres molt contraposades d’entomar un encàrrec. Tampoc ara no s’ha pogut ensenyar gran cosa perquè, com es va assenyalar, el que hi ha dibuixat és un alçat bàsic de la façana de mar, i de les plantes dels edificis, però dóno per segur el vist i plau general, perquè es parteix del pressupòsit que encapçala l’article d’avui. El que em convenç és que es defuig de la mera reconstrucció historicista del conjunt arquitectònic tal i com estava a principi de segle XX –abans de ser potinejat a finals dels 60, amb la construcció de l’apartament del doctor Pérez Rosales i la façana de Can Rocamora- i s’opta per una actuació que vol recuperar un esperit estètic a partir dels elements més significatius del conjunt diguem-ne que original. De la mateixa taula de l’arquitecte, doncs, han acabat sortint dues propostes antitètiques d’abordar un repte. No és, ni ha estat, ni serà, el primer cas en la història. Per uns instants he recordat l’incendi del Liceu i les discutides sobre si calia reconstruir-lo fil per randa, o plantejar un teatre de bell nou. Per fortuna, el cas que ens ocupa no té un origen tan traumàtic, malgrat que hi pugui veure algun que altre lligam en els diferents criteris d’intervenció. Sigui com sigui, el que pot assegurar-se és que no hagués existit mai la façana de vidre si el procés de redacció d’aquest projecte hagués començat pel que es va descobrir dimecres passat, i hagués continuat de manera més dialogada i sensible a l’entorn. El disseny presentat aquesta setmana, amb tots els matisos que s’hi puguin afegir, respon als desitjos d’una munió de sitgetans vehiculats a través de la plataforma SOS Sitges. I a la plataforma li escau el mèrit d’haver-ho aconseguit.  Adéu passeres, adéu vidriera, adéu polèmica gràcies a Déu. I adéu a la tarima-tablao dels sistemes de climatització al primer pis del Cau Ferrat. El Cau Ferrat no es toca rebla la directora, mentre assegura que els tècnics s’esmerçaran en trobar la manera de climatitzar-lo sense ferir-lo ni ferir sensibilitats. Josep Emili Hernández Cros ha respost al nou encàrrec com ha respost Vinyet Panyella, qui, en el seu dia, no va mostrar-se obertament contrària al projecte inicial i si, en canvi, al procediment administratiu que l’envoltà. Entre d’altres coses perquè no creu –i és una bona observació- que l’adequació als nous requisits hagin desvaloritzat una feina que segueix contenint elements prou valorables i importants. Sense poder aprofundir en les beceroles de la proposta museogràfica, Can Rocamora –pendent encara d’una decisió judicial que pot tombar moltes coses- continuaria essent el distribuidor del fluxe de visitants a Cau Ferrat i Maricel, i esdevindria, en la seva primera planta, on se situaria la llar de foc i els paraments de ceràmica reconstruïts, un petit centre d’interpretació a l’entorn dels noms propis que envolten la història del conjunt museístic, fora del temple de Rusiñol: Deering, Utrillo, Casas, Xicarrons o Rocamora. El segon pis de l’immoble es destinaria, com ja es preveia, a espais de formació i difusió de continguts, en el marc d’un programa molt potent pel que fa referència a la explotació del vessant pedagògic del nostre patrimoni, i que es féu valer de manera molt explícita en la roda de premsa, quan s’assegurà que l’objectiu és que cap escolar sitgetà es quedi sense visitar els museus de la vila almenys dues vegades en la seva etapa d’educació inicial.

Pel que fa al Maricel, l’organització interna del futur museu sembla també prou definida. La planta baixa mantindria alguns dels senyals d’identitat ja coneguts de sempre, mentre que al primer pis se situaria, en indret de privilegi, la col.lecció municipal d’art, des del Luminisme fins a les obres de mitjans de segle XX. Les anteriors al periode inicial s’exposarien al museu Romàntic. La segona planta del Maricel es dedicaria al llegat del doctor Jesús Pérez-Rosales, incloent-hi un àmbit que serveixi per a glossar la figura del filàntrop, poc present en el mapa humà d’aquesta història. Finalment, caldrà recol.locar la col.lecció de marineria d’Emerencià Roig –que bonica quedaria a Can Falç- i un munt de serrells que, poc a poc, aniran afegint-se a la llarga llista de feines pendents. Si no apareixen nous entrebancs, el Cau Ferrat podria inaugurar-se d’aquí un any. El Maricel abans o després de l’estiu del 2013. El comptador torna a posar-se en marxa, cal esperar que fins al final. Mentrestant, a la primavera de l’any vinent ens espera una exposició al Miramar que ens farà redescobrir les grans peces del Cau. Valdrà la pena.

Crònica local
Eco de Sitges, 9 de desembre

Gratis et amore

Ara que gairebé es questionen les raons de tot, quan fins fa quatre dies no es questionaven les raons de res, sovint escolto un comentari recorrent del tipus: veus com es poden fer coses bones sense gastar diners? Cert. Com de dolentes gastant-ne, penso. No és res de nou. Abans, ara i sempre, a Sitges hi ha hagut i hi ha molta gent que fa bones coses sense fer soroll. Que ajuda sense demanar res a canvi, i que treballa per a causes comunes. I també hi ha persones que es trenquen la closca diariament per a tirar endavant. Són els que treballen des de la discreció en una societat acostumada a fer-se veure, i que han hagut d’ésser testimonis de com molts diners servien per a encarregar feines a qui no calia encarregar-les, que han acabat generant despeses que tampoc no calia generar. Avui, que tornem a veure el bosc un cop han caigut els arbres, la bona voluntat –aquella que ni es compra ni es ven- estarà, més que mai, darrere d’algunes de les grans i petites dates del nostre calendari mogut per l’austeritat. Als qui ja la practicaven en els bons moments no els costarà gens continuar practicant-la en els dolents. Als qui es varen empassar el discurs de la pretensiosa professionalització en l’organització de determinats esdeveniments quan les vaques anaven grasses, no els tocarà més remei que posar els peus a terra i obrir els ulls davant d’una realitat que, en el fons, és la que ens ha de servir per a situar les noves vares de mesura. Els comerços del carrer Sant Josep han unit esforços per a fer un calendari a benefici de l’Ave Maria, un grup de sitgetans ha posat en marxa el Sitges corre per la marató, el petit miracle de Els Pastorets ja funciona, la cavalcada de reis serà un èxit gràcies a un esforç comú que contrapesarà el pressupost més baix que es recorda de fa temps. No caldran camells mecànics, ni focs d’artifici, ni el gran elenc de Disney. N’hi haurà prou amb que vinguin dignament aquells a qui tothom espera. I així seguiriem amb una corrúa llarguíssima d’esdeveniments i activitats, vinculades amb entitats i associacions, que la secció es mostra incapaç de relacionar i que han estat i seran possibles gràcies a que sempre hi haurà gent disposada a fer coses pels altres. Necessitem d’experiències així, mal que sigui per a injectar una mica d’optimisme al panorama.

Dimarts, 29 de novembre

S’inaugura el centre d’empreses creatives. Aquell que durant tants plens municipals defensà la regidora Carmen Prat, i que ha estat un dels pocs projectes pendents que ha sobreviscut dins del govern de la nova majoria, fins al punt d’utilitzar una prosòdia bastant similar a l’hora de copsar-ne les virtuts. Dies després, i gràcies a la difusió de la posada en marxa d’aquest equipament, ElPuntAvui situa l’alcalde Forns a la capçalera del llistat de semàfors verds, al costat de Pep Guardiola i Angela Merkel. Déu n’hi do per a qui fa quatre mesos explicava penes a Intereconomia. Sigui com sigui, la proposta comença des d’un plantejament de mesura, amb 10 mòduls de treball complementats amb zones de serveis comuns, que es lloguen a partir d’uns raonables 250€ al mes. Benvinguts siguin els emprenedors seriosos en un món de venedors de fum que els posa massa obstacles per a desenvolupar-se. Ha estat una de les poques bones notícies d’una setmana en la qual la Generalitat li ha dit a l’alcalde que es preveu molt difícil la construcció de l’escola Agnès de Sitges -i que allò que abans s’assegurà des del departament d’ensenyament no podia assegurar-se- i en la qual l’alcalde ha dit que l’Ajuntament no pot assumir la minva en la subvenció de la Generalitat a l’escola de música i, en conseqüència, les quotes pujaran. En contrapartida, si les coses es posen de cara, i tenint en compte que les dues llars d’infants sitgetanes són gestionades per la mateixa empresa, potser amb la renegociació del contracte de la concessió de El cercolet –que expira la tardor de l’any vinent- s’hi podrà afegir el de La Moixiganga –que no finalitza fins el 2015- i les educadores dels dos centres podrien veure millorades les seves condicions laborals d’una vegada i sobre el paper.

Dimecres, 30 de novembre. Meliá Sitges.

Amb unes 70 persones entaulades, l’assistència més minsa que hom recorda des que assisteix al sopar de l’agremiat -i ja dec comptar uns 20 anys- el sector fa balanç d’un exercici que ha recuperat les xifres d’ocupació hotelera del 2008, a compte de rebaixar preus. Menys fortuna han tingut restauradors i establiments d’oci nocturn, als quals la crisi està picant amb contundència. Els menús i les tapes han fet encaix en una clientela amb menys possibilitats econòmiques a l’hora d’entaular-se. Fins i tot la rumorologia parla de l’aterratge d’un important nom del tapeo de la comarca al Cap de la Vila. Veurem.... El gremi ha presentat alegacions a la nova taxa de recollida d’escombraries, i Joan Anton Matas es mostra molt reaci a la proposta de la Generalitat de desempolsegar el pagar per pernoctació –allò que abans en deien ecotaxa- que no treuria les castanyes del foc a les destinacions turístiques que no formen part dels circuits dels tour-operadors. L’alcalde confessa que el festival de patchwork ha estat a punt de marxar de Sitges, perquè té molts pretendents amb millors infraestructures per a hostatjar-lo. Aquí, està per veure si hi haurà diners per a construir la promesa electoral d’un pavelló firal...

Dijous, 1 de desembre

Vinyet Panyella ha arribat a la direcció del consorci del patrimoni seguint el mateix camí que portà en el seu dia a Antoni Sella. Bàsicament, la política els posa, i la política els treu. Més enllà d’aquest questionable i arbitrari criteri, m’agafo al vessant positiu: Sitges continuarà tenint a algú de casa i amb capacitat demostrada al capdavant dels nostres museus. I això és més important del que sembla si tenim en compte que la Diputació és qui té el mànec de la paella de la seva gestió des de fa un munt d’anys. Conec a l’ex-director i a la nova directora. I als dos –dos caràcters dels que no s’arronsen fàcilment, i que imposen quan el treuen- els valoro i aprecio. S’equivocaran els qui intentin menystenir Sella per aquest final d’etapa amargant, vinculat a un projecte de reforma mal administrat des de molts àmbits. La trajectòria del fins avui gerent ha estat impecable pel que fa a propostes d’altíssima qualitat, palesades en exposicions, publicacions, restauracions, i múltiples activitats de difusió, afegides a la perseverança infatigable amb la qual ha perseguit l’objectiu d’aconseguir un futur millor per uns museus que, no ho oblidem, estaven en un estat de salut crític des de feia lustres. Superat un novembre de tensions subjacents, Vinyet Panyella –que ja va viure en primera persona la feixuga remodelació de la biblioteca de Catalunya- arriba amb l’encàrrec de donar un cop de timó a les polèmiques obres, que respongui als desitjos de la majoria, i amb el compromís de no perdre massa llençols en aquesta bugada de llarga durada, que ha d’acabar amb la inauguració més sonada en dècades. Bona sort pel qui se’n va i també per la qui haurà d’enfrontar-se al palangre.

Divendres, 2 de desembre. Prado

Nou format per a la Nit de premis Sitges. I funcionà. Fou sòbria, digna i amb uns quants apunts de creativitat sitgetana que salpebraren una vetllada feliç, que se celebrà en abierto com dirien en l’argot futbolístic i que l’alcalde reblà amb un discurs interromput amb aplaudiments quan es referí a la reforma del Prado i a la dels museus. Fa sis mesos parlà de la de la biblioteca i també hi va haver aplaudiments... Creuem els dits.

Joan/Vicenç  Tutusaus/Morando   En atenció a Mònica Zgustova ;-)

Crònica local
Eco de Sitges, 2 de desembre

Life takes VISA

“Todo necio confunde valor con precio”                                                                                                          Antonio Machado

Com entendre la rendibilitat i/o la sostenibilitat d’un servei municipal? Compte perquè entre un concepte i l’altre hi pot haver la mateixa distància que la que hi ha entre fer diners i no perdre’n més del necessaris, per no parlar de l’obligatorietat de no llençar-los. On és el llindar? On el gestor del servei consideri, a partir de la convicció de prestar-lo en base a una argumentació que, fonamentalment, ha de tenir l’objectiu del bé comú. Pels qui necessitin quelcom més enllà d’aquesta expressió inicial, em permeto adreçar-los al text legal de referència. La llei de bases del règim local, datada el 1985, deixa ben clar quines són les competències bàsiques dels municipis des d’una perspectiva molt àmplia, que resumeixo en quatre paràgrafs, des de la generalitat fins a l’especificitat: El Municipio, para la gestión de sus intereses y en el ámbito de sus competencias, puede promover toda clase de actividades y prestar cuantos servicios públicos contribuyan a satisfacer las necesidades y aspiraciones de la comunidad vecinal. Aquesta premisa inicial, molt edificant, lògica i necessària quan es parla d’allò que han de perseguir els ajuntaments, amaga el parany enverinat del desequilibri econòmic si no es tenen en compte les veritables capacitats del municipi per a administrar tot allò que creu que ha d’oferir als seus ciutadans. Sigui com sigui, el mateix marc legal s’encarrega de definir les prioritats: Los Municipios por sí o asociados deberán prestar, en todo caso, los servicios siguientes: alumbrado público, cementerio, recogida de residuos, limpieza viaria, abastecimiento domiciliario de agua potable, alcantarillado, acceso a los núcleos de población, pavimentación de las vías públicas y control de alimentos y bebidas. I segueix amb les obligacions específiques d’acord amb el nombre d’habitants censats: En los Municipios con población superior a 5.000 habitantes-equivalentes, además: parque público, biblioteca pública, mercado y tratamiento de residuos. En los municipios con población superior a 20.000 habitantes-equivalentes, además: protección civil, prestación de servicios sociales, prevención y extinción de incendios e instalaciones deportivas de uso público. Finalment, la llei també fa referència al paper dels ens supramunicipals, que en la pràctica molt sovint es treuen les puces i encolomen responsabilitats als municipis sense dotar-los de recursos per afrontar-les, però això ja seria una altra questió. El text diu: La Administración del Estado, de las Comunidades Autónomas y otras entidades locales podrán delegar en los Municipios el ejercicio de competencias en materias que afecten a sus intereses propios, siempre que con ello se mejore la eficacia de la gestión pública y se alcance una mayor participación ciudadana.

Ara ja poden començar a enumerar tots els serveis que presta l’Ajuntament de Sitges en l’actualitat, i que no es relacionen en aquesta llista establerta fa 25 anys, en un context social, no cal ni dir-ho, absolutament diferent al d’avui. Probablement, en trobaran un munt, i, també probablement, en podran questionar la necessitat d’alguns, d’acord amb els criteris que pot tenir cadascú a l’hora de valorar allò que és, o pot ser, essencial, i allò que és, o pot ser, fins a cert punt prescindible. Vet aquí un dels quids de la questió: seria bo no confondre el cost dels serveis o de les feines amb el seu valor, perquè cost i valor no són nocions equiparables, malgrat que, després de la dècada gloriosa del totxo, hagi crescut la cultura de considerar les coses pel que costen i no pel que valen, sota pena de malinterpretar el que hi pot haver a cada plat de la balança de les retallades. Obviament, la valorització del que sigui té quelcom de subjectiu, on els números intervenen però no sempre han de ser definitoris quan es tracta de justificar la gènesi dels serveis públics. Arribats a aquest punt, podem coincidir en que, bona part d’ells, han nascut d’acord amb la sensibilitat vers les demandes socials, o gràcies a les iniciatives destinades a oferir productes que millorin la qualitat de vida dels empadronats, que qualsevol institució ha de tenir com a fita. La crisi ha posat sobre la taula diferents models de gestió, entre els quals l’externalització n’ha estat un dels més recurrents. Així, hem bescanviat el significat final del qualificatiu municipal a l’hora d’aplicar-lo sense restriccions a la denominació d’equipaments dirigits per empreses privades, que n’han aconseguit la gestió a través d’un concurs públic. Avui, enmig de la crítica cojuntura econòmica, la paradoxa pesa com una llosa: perquè parlem de serveis municipals quan, en la pràctica, l’Ajuntament no pot intervenir directament davant de casos tan punyents com el de les treballadores de les llars d’infants? He tornat a pensar-hi de nou arran de l’exemple del Rusc, on, una vegada més, el que fa mal de debò és constatar que tothom té part de raó: les treballadores a l’hora de defensar –des de l’enuig d’haver conegut la notícia del tancament de la forma menys ortodoxa possible- la singularitat del centre pel que fa al tracte vers els nens que precisen d’una atenció especial, i l’Ajuntament a l’hora de pronunciar-se sobre l’herència d’una gestió desastrosa amb l’empresa, a la qual, com tantes altres, la casa gran deu un disbarat de diners, com si l’externalització hagués servit per a oblidar-se del compromís de pagar als qui tenen el mateix dret de cobrar que els treballadors amb nòmina de la casa.

I com si no n’hi hagués prou amb haver d’ésser conscient que cal gestionar la misèria, cal empassar-se les conseqüències d’haver malbaratat la bonança. Durant el ple del passat dilluns es donaren a conéixer les xifres globals de despesa de les 10 VISES que s’utilitzaren durant l’anterior legislatura. Entre les àrees de presidència i ciutadania, l’agència de turisme i l’ens Sitges model XXI es gastaren, en restaurants, càterings, desplaçaments en avió, tren o taxi, benzina, hotels i faramalla diversa un total de 385.584€ des del Gener del 2008 al Juny del 2011. No reiteraré les reflexions de fa setmanes. Hi afegeixo  una factura de 645,50€ -anecdòtica si volen per la quantitat, però definitòria per la revelació- que, segons assegura la CUP en el seu perfil de facebook, correspon a 20 menús reunió departament de cultura. L’àpat hauria tingut lloc el 25 de maig d’enguany. Si les referències de la CUP són bones, tres dies després de les eleccions municipals, doncs, encara s’hauria tingut temps per a celebrar o agrair el que fos –m’és enterament igual-  a càrrec de la caixa comuna. Bon profit els hagi fet als qui s’entaularen, per obra i gràcia i permís del qui ho va permetre, perquè aquesta despesa, com un bon grapat de les explicitades en els informes d’intervenció, desautoritzen i desacrediten als qui no varen saber, o no varen voler, mesurar-se en l’ambició personal per menystenir la responsabilitat que suposa el tocar el diner de tothom. Durant el desenvolupament del punt de l’ordre del dia relacionat amb aquestes dissortades targetes, es plantejà la possibilitat de posar en marxa una comissió que vetlli per a que mai més no es repeteixin fets semblants. Com interpretar-ho? Des de l’assumpció que els actuals òrgans de control de l’Ajuntament no controlen prou, o no controlen gens? O des de l’assumpció que els càrrecs públics necessiten un ens fiscalitzador perquè poden caure en la temptació de la desmesura, sense poder tampoc controlar-la? Resulta decebedor pensar que persones entenimentades i amb voluntat de ficar-se al servei de tothom, hagin de reconéixer que és necessari un instrument que els vigili, per si en el futur algú –Déu no ho vulgui- torna a excedir-se.

Crònica local
Eco de Sitges, 26 de novembre

Año Mariano

Habillats com si anessin a servir un càtering de casament, Raquel Sans i Joan Carles Peris anuncien a les vuit des de TV3 allò que es farà realitat a les deu. Amigues i amics, ha guanyat Mariano Rajoy amb una majoria absoluta només comparable a la seva proverbial cautela i/o indefinició a l’hora de manifestar posicionaments. Que ningú no digui –inclosa Angela Merkel- que no s’ho veia a venir, perquè al líder del PP li ho han deixat en safata, encara que a la safata només hi hagi problemes. L’endemà, alguns diaris publiquen un interessantíssim mapa d’Espanya, confeccionat per l’empresa Esri España geosistemas, on, amb absoluta precisió, la península apareix acolorida segons la tendència de vot de cada municipi. Observant-lo, tinc la sensació de contemplar el que, en el seu moment, deuria ser la base del debat que començà amb l’assumpte de les nacionalitats històriques i acabà amb el del café para todos, les conseqüències del qual perduren fins avui. A Sitges, CiU ha guanyat les eleccions, el PSC les ha perdut –amb una davallada de pronòstic respecte les generals de fa tres anys- i el PP ha quedat en segona posició. Mònica Almiñana, regidora socialista a l’Ajuntament, serà senadora pels vols de Santa Llúcia, en un fet que podrem assenyalar en la nostra petita història local. Més enllà de la polèmica de campanya relacionada amb la quantia de la seva indemnització laboral -que encetà la que era i seguirà essent senadora de CiU, Montserrat Candini- la primera conversa amb Almiñana em deixà la impressió d’una dona de discurs sòlid que haurà de desenvolupar-se en aquesta cambra territorial de la qual cada cop se’n questiona més la funció,  si és que en té alguna. En qualsevol cas, si la regidora/senadora pot exercir alguna influència afavoridora pel municipi, endavant les atxes.

Aquest podium CiU/PP/PSC no és nou. Els resultats del Diumenge a casa nostra tingueren un precedent l’any 2000, el de la majoria absoluta d’Aznar, quan el PP assolí un percentatge de vot del 28,7%, bastant superior al 23% obtingut enguany. Bé, de fet res no és nou ni vell en la dinàmica de la llei del pèndol. En Joan Tutusaus, infinitament més hàbil que un servidor a l’hora d’elaborar estadístiques, s’ha capbussat en les graelles electorals de la democràcia sitgetana, a la recerca d’algunes dades curioses. En xifres absolutes, ningú no ha pogut superar els 4927 sufragis que recolliren els socialistes en les darreres generals. A CiU li correspon el màxim històric de percentatge de vot: un 52,9% a les eleccions al parlament del 92, que contrasta amb l’11,7% aconseguit a les municipals del 2003. Pel que fa a les dades de participació, cap xifra de les darreres dues dècades supera els percentatges del 82,4% de les generals del Juny del 1977, o el del 82,3% de les generals del 82, quan González i el cambio arrossegaren multituds. A l’altra cara de la moneda, igualment sembla difícil de superar el rídicul 39,9% de participació de les europees del 2009. Paradoxal evidència en un moment en el qual Europa –Alemanya, vaja- ens mana.

Curiosament, és irònic l’ús de l’adverbi, des del 20 de Novembre –i seguint la lògica estratègia de la condició humana, que assenyala que les bones notícies mai es fan esperar perquè totes tenen pare, mentre que les dolentes sempre fan de mal dir perquè ningú vol assumir-les- hem viscut una reacció en cadena d’aquelles que fan pujar la mosca al nas. Tres exemples. Primer: el Banc d’Espanya intervé el banc de València, colgat pel gec immobiliari, i li injecta 3000 milions d’euros en números rodons, per a vendre’l quan pugui. El president de l’entitat valenciana va dimitir abans de la intervenció, i de les eleccions es clar. Segon: en una enèsima revisió de la paràbola del cantir a la font, i enterrat el brindis al sol de Rubalcaba sobre l’eliminació de les Diputacions, el PP ja ha advertit CiU que d’això del pacte fiscal ja en parlarem. Duran i Lleida, qui dies abans en un atac de sinceritat locuaç confessà que de dir el que faria no guanyaria les eleccions  -tot recordant-me l’antològic digue’m que m’estimes encara que sigui mentida de Johnny Guitar- manifestà dilluns que si el pacte fiscal no s’aconsegueix no serà la mort de ningú, malgrat que, de forma immediata, ho va voler compensar amb el ja conegut, i un punt èpic, el defensarem fins al final. Déu nos en guard de les paraules dites. Tercer: enfortit pels resultats a Catalunya, el president Mas anuncia dimarts una bateria de noves mesures de contenció/retallada/ajust –facin servir el mot que més els vingui de gust- que la mateixa estratègia exposada fa quatre línies, i ampliament emprada en el món de la política, recomanava no treure del calaix fins ara, per mor de no tibar més d’una corda ja prou tibada. Es parla d’una nova disminució del sou dels funcionaris, de la corresponsabilització ciutadana en la despesa sanitària amb l’eufemístic tiquet moderador, i d’un augment de la benzina, del transport públic, de les matrícules universitàries o del rebut de l’aigua.....Si, de l’aigua. Tota la vida pagant la desorbitada, injusta i escandalosa quota de l’aforament -perquè almenys a bona part de Sitges no hi ha hagut manera d’instal.lar comptadors- i ara resulta que l’Agència Catalana de l’Aigua està arruinada i haig de prendre consciència de la seva situació, quan a l’empresa mai no li ha importat en absolut la meva. Obligada reciprocitat solidària la que plantegen les circumstàncies...

Vet aquí el parany pervers de les retallades o les reduccions quan les urgències pressupostàries condueixen a aplicar-los de manera universal, sense aturar-se en les casuístiques particulars, importantíssimes en aquests casos si no es vol acabar pensant en el verset bíblic dels justos –els de sempre- que pagaran pels pecadors. I qui diu pecadors diu aprofitats, espavilats, o els de sempre també. A més d’ésser com la pluja que mai satisfà tothom, a les actuacions en aquest sentit no els mancaran raons per a ésser definides com a injustes per acció, omissió o intenció. I això que partim d’un axioma etern: bàsicament, els deutes només poden eixugar-se fent dues coses: gastant menys diners i ingressant-ne més. I cadascuna d’elles té un manual d’instruccions bastant establert d’antuvi, que imposa retallar despeses per un costat i apujar impostos per l’altre. Avui, les institucions s’agafen al manual de la contenció traumàtica com qui s’agafa a un ferro roent en el marc d’un sistema que segueix mostrant-se incapaç a l’hora de poder depurar les possibles irresponsabilitats de gestió que s’hagin pogut cometre durant els darrers anys del diner fàcil, i de les mànigues que han quedat més curtes que mai de tant estirar el braç. A Sitges, l’Ajuntament té molts fronts oberts en aquest sentit. Els darrers, als quals caldrà dedicar-hi atenció, són el tancament del centre d’esplai El Rusc, el proper 30 de Novembre, i la negociació amb els treballadors de la casa gran, encallada de fa dies. Les rebaixes són generalitzades a festes –es parla d’una reducció en el pressupost de Festa Major i Santa Tecla que podria implicar la no retribució en líquid a les colles- s’apujaran les tarifes de l’escola de música, i es deuen diners a entitats assistencials com Càritas, la Creu Roja, l’hospital, l’Ave Maria.... es deuen diners al sum sum corda vaja. I per aixecar aquesta llosa no hi ha miracles, ni massa alternatives disponibles, ni més cera que la que crema. Quan hom deu diners els ha de pagar. I si no els paga, ho acabarà pagant d’una manera o altra. Amb el canvi de govern, els ultimàtums de les empreses estan a l’ordre del dia, i s’estan posant a prova molts criteris que caldria, des de l’obligat consens, poder defensar amb detenció, extensió, sensibilitat social i convenciment. Valdria una pregunta per acabar: on situem el llindar de la sostenibilitat dels serveis públics?

Crònica local
Eco de Sitges, 19 de novembre

Una de totxos i dues de crisi

En ocasió d’un encàrrec de la presidenta del Grup d’Estudis Sitgetans, Vinyet Panyella, la secció s’ha capbussat en els més de 800 articles escrits des d’aquell 9 d’abril del 1995, per a intentar enfilar un discurs que el passat dissabte intentà explicar les causes de la transformació més important que ha viscut la vila en el darrer quart de segle. En faig una excessiva abstracció avui, i agraeixo que s’hagi pensat en la seva publicació futura en un quadern del GES, que inclourà fotografies i corbes estadístiques. Què és el que més ha canviat a Sitges? No cal pensar massa: la nostra fesomia, el nostre Sitges que dirien els avis fent referència a una mena de paradís perdut d’infantesa que ha estat, durant una dècada llarga, beneficiari i víctima a la vegada de les conseqüències de no haver pogut, sabut o volgut, conduir les regnes del seu propi destí, que quedà en mans dels qui varen saber aprofitar l’oportunitat. Un moment històric que ens ha deixat un llegat urbanístic i arquitèctonic fruit de prioritzar la rendibilitat per davant de la qualitat, que ara contemplem amb els ulls mig clucs per a no prendre mal, i que ha ferit el nostre sentiment de pertinença basat, en bona part, en la identificació que podem tenir amb l’entorn que ens envolta. Quantes de les coses que han canviat depenien exclusivament de la nostra pròpia responsabilitat individual? Mirar el passat és molt més fàcil que intuir –ja no dic predir- el futur. Però quan el passat era present, i un present farcit de lloguers milionaris, de promocions immobiliàries a preu d’or que es venien sobre plànol, d’ingressos substanciosos a partir de les llicències d’obres, d’autocomplaença a desdir, i de joves de 18 anys amb Audis o BMW’S, a qui li importava el futur? Més enllà de la crisi global, vivim avui la crisi que ens correspon en magnitud a un miracle econòmic amb peus de fang, desenvolupat al llarg d’una dotzena d’anys. Vivim el que correspon a l’haver viscut enmig d’una petita/gran mentida sustentada, en bona part, sobre els fonaments de l’especulació cobdiciosa, consentida i instituïda, en el que fou l’expressió màxima d’un dels nostres pecats capitals contemporanis.

Vaig situar l’inici del relat dels fets el 9 de gener del 1992, quan s’inaugurà l’autopista A-16, avui C-32, una de les peces claus, que no l’única, en el desenvolupament de la vila dels darrers vint anys, un periode que hem viscut a cavall de les dues crisis: la post-olímpica i l’actual, i que podria explicar-se a partir de 6 arguments bàsics que poden col.locar en l’ordre que vulguin.

Primer: Sitges i el seu encant. Bona part del nostre destí ha tingut, té, i tindrà relació amb l’indubtable i intemporal magnetisme que despren Sitges com a indret, per totes aquelles raons que vostès ja saben -començant pel microclima- i que és en debades reiterar.

Segon: la millora de les comunicacions. En especial, la construcció de l’autopista que, més que acostar Sitges a Barcelona, ha acostat la capital a Sitges, per bé i per mal.

Tercer: la cojuntura econòmica. L’obtenció de finançament sense massa restriccions, i la capacitat d’endeutar-se com si no hi hagués un demà, facilitaren en extrem l’expansió d’un model econòmic on, davant dels guanys de l’economia especulativa, l’economia productiva, la veritable, la de debò, estava tocada de mort.

Quart: el marc legal. A Sitges, l’existència d’un pla general molt permissiu i interpretable, que desembocà en unes normes subsidiàries encara més interpretables, que es combinaren amb una llei estatal del sòl que obria la porta a les indemnitzacions milionàries si es volia canviar quelcom del planejament existent, no facilità gens les coses. Avui no ho recorda ningú, però la redacció d’un pla general poc o gens interpretable esdevingué una veritable obsessió pels responsables polítics que ens han gestionat.

Cinquè: la batalla entre els interessos públics i els privats. Aquesta història és, també, la de la pugna entre la institució que ha de vetllar pels interessos de la ciutadania i assumir els serveis públics compromesos -des dels condicionants d’un model de finançament inadequat, i, per tant, massa dependent dels ingressos no corrents propis de les tramitacions urbanístiques- i les grans empreses amb capacitat de comprar terrenys i d’exercir un poder d’influència sobre les decisions administratives que les afecten, siguin les preses des de l’àmbit local, o des de més amunt. Si s’hi afegeix un govern excessivament debilitat per a fer front a la pressió, o excessivament complaent davant de determinades contrapartides, el model de negoci té via lliure per avançar imparable sense límits.

Sisè: la responsabilitat ciutadana, per acció o omissió. El que hem viscut té tant de legítim com de pervers, pel fet que ha posat contra les cordes un model de vida. Sense necessitat d’estirar-se els cabells, quan gairebé val més el terreny que es trepitja que les persones que hi viuen no es pot esperar que el nostre comportament ètic sigui el mateix que podien tenir els sitgetans de fa un segle, envoltats en l’idíl.lic món de les vinyes dels luministes, i allunyats de la capital que semblava a la quinta forca. Sense poder decidir com poden decidir els polítics, les nostres accions, o no accions, també han decidit els destins del Sitges que tenim avui, encara que continuem defensant el de tota la vida.

El 27 de Juliol del 2005, gairebé 8 anys després que el tribunal suprem declarés la nulitat del pla general del 1989, que obrí les portes a les inefables normes subsidiàries, l’Ajuntament de Sitges aprovà el nou pla general, nascut d’un procés atzarós a cavall de dues legislatures, i en el qual hi coincidiren un munt de conflictes d’àmbit legal, polític i ciutadà, esperonats per conceptes com el creixement sostenible i la massificació. Quantes vivendes es construiren mentrestant? Quantes promocions es van vendre? Quantes llicències d’obres es van cobrar? Quants conflictes s’obriren per mor de les llacunes interpretatives de les normes subsidiàries? Quants nous sitgetans van arribar i quants van haver de marxar per no poder pagar una casa? En números rodons, segons l’Institut d’estadística de Catalunya, entre el 1997, any de la suspensió del pla general del 89, i el 2005, any de l’aprovació del pla general avui vigent, a Sitges s’iniciaren un total de…… 5.000 vivendes. Només el 1999 se n’iniciaren 910. El 2009 se n’iniciaren 10 i l’any passat 19. Definitori. El llarg procés de redacció del pla general evidencià l’asincronisme entre els timings de la política i de l’administració respecte els de la vida real. S’aprovava el mal menor, el resultat d’un Sitges que volia i dolia, que li volia demanar a la vida que li tornés la imatge de postal del passat, i a la vegada no volia renunciar als guanys econòmics del present… una utopia.

La segona legislatura de Baijet, que no acabà millor que la segona de Junyent o la segona de Serra, deixà –amb tots els matisos que vulguin- la mateixa gran lliçó humana que aquelles. En aquesta vida, se sigui alcalde, president d’entitat, empresari d’èxit, jugador de futbol, o voluntari d’una associació, és importantíssim saber-se envoltar de persones que no ens allunyin de la realitat, i que siguin capaces d’afrontar-la des de la capacitat intelectual, l’empenta emocional, el rigor, el coneixement, l’honorabilitat, la modèstia, i la sensibilitat i la fermesa a l’hora de prendre decisions i saber-les defensar. Valgui aquest consell de l’experiència pels alcaldes de l’ahir, de l’avui i del demà, perquè si no

aconsegueixen crear aquest entorn adequat, el fracàs els esperarà més tard o més d’hora, amb major o menor contundència.

Crònica local
Eco de Sitges, 5 de novembre

El pla que s’hi dona

Dijous, 20 d’octubre. Vespre. Saló Blau.

Amigues i amics, algunes idees no tenen preu, i a l’hora de formular-les cap ni una val diners. Si són dolentes en costen un munt, mentre que si són bones també en poden costar, mal que sigui a compte de generar beneficis. Amb uns quants dels antics plans d’acció municipal a l’esquena, la secció viu l’estrena de Miquel Forns en el registre que no és ni nou ni vell de presentar allò que l’equip de govern vol fer, i que ha resumit en el denominat pla de mandat 2011-2015, un document que, d’alguna manera, explicita intencions ja formulades en el programa polític del candidat avui alcalde, i n’afegeix d’altres d’atemporals. Potser per això, tinc la sensació que tots aquests actes s’assemblen, o, com a mínim, tenen un aire que els uneix, tot i que enguany s’asseguri que la cosa ha sortit a cost gairebé nul, comparant-ho amb el passat. Vatua l’olla, el passat de nou.... Des de la seva posada en escena, on s’encadena la dialèctica power point-intervenció-power point-intervenció-power point-intervenció, reblada per les preguntes finals del públic, tot passant per uns continguts que, en determinades ocasions, voregen objectius ampliament conciliables des de tots els vessants ideològics i socials, quan no redundants a aquestes alçades de la pel.lícula, i que s’amaneixen amb un llenguatge molt tipificat on els futuribles verbals eufemístics abunden. Així, els treballarem, potenciarem, volem, garantirem o invertirem esforços són sinònims que volen expressar el compromís amb actuacions palesades de manera més concreta o més vaga, a l’hora de definir el quan i sobretot el com dels arguments. Fins i tot, podria trobar-se un fil conductor en bona part –no dic pas tota- del públic que assisteix a l’acte, bescanviat per les noves circumstàncies. Els qui abans hi anaven ara no hi van, i els qui abans no hi anaven ara hi van, barrejats amb els pocs que hi han anat sempre, i els mitjans de comunicació.

Es presenta, segons paraules del propi Miquel Forns, un full de ruta, una intenció política per a desenvolupar en els propers quatre anys, que caldrà pensar en com es materialitza segons permetin els diferents pressupostos de la legislatura que acaba d’iniciar-se. Una intenció política és a la política el mateix que és a la vida: una intenció, simplement. Obviament, cal creure-la  bona i prou interioritzada com per a poder assolir-la amb garanties, però no per això deixa d’ésser, de moment, una intenció de la qual en caldrà demostrar els fets d’aquí un temps. Comptat i debatut, hores d’ara, i en espera de la música que acompanyi la lletra, em quedo amb la prioritat absoluta, amb allò fonamental que ja forma part de l’acció de govern i que volta e l’entorn de la gestió del deute i la reorganització de l’estructura municipal. En l’àmbit de les preferències personals, i deixant de banda la reforma dels museus, hi afegiria la redacció del projecte d’una nova biblioteca arxiu pel 2015-2019, el foment de la rehabilitació de les façanes antigues, o la recuperació del pont Doménec, una idea que està sobre la taula des de fa més d’una dècada. La resta, una llarguíssima llista d’ítems agrupats en els quatre eixos programàtics ja coneguts, cavalca entre les propostes atemporals que mai no deixaran d’ésser objectius de qualsevol govern per la seva incidència en la vida del dia a dia -des del Sitges del civisme, el de la participació ciutadana, el dels serveis a les persones, o el del model econòmic basat en la ja coneguda col.laboració públic-privada, a partir de la consciència que, fins que no hi hagi alternativa, el turisme segueix essent la base de la nostra economia productiva- fins a aquelles, com la recuperació dels festivals de teatre i de jazz, que sonen en excès ambicioses en les circumstàncies actuals. Res de nou, potser perquè el nostre problema necessita més sentit comú que altra cosa. Reblen el clau algunes propostes ja exposades en l’anterior legislatura – en serien dos bons exemples el centre d’empreses creatives o la llotja de pesca artesanal- i els projectes d’envergadura monumental en els quals cal continuar incidint, com són el del soterrament de la via del tren o el d’estabilització de les platges, que ha travessat la gestió de tres alcaldes sense haver aconseguit concretar-se d’una vegada, malgrat haver-se fet estudis i haver tingut oberta una consignació pressupostària que vagin a saber si segueix emparaulada. Total, surto del saló blau amb la mateixa sensació d’antuvi. Els convençuts segueixen estant-ho, els no convençuts continuen recelosos, i a una gran majoria els resultarà indiferent el pla de mandat, perquè l’únic que vol és que les coses funcionin sense tantes explicacions.

Dilluns, 24 d’octubre. Vespre. Ajuntament.

Ha començat el curs polític amb força dosi de fair play al saló de plens. Fa dues setmanes, a l’alcalde només li tocà exercir de moderador, amb el mèrit afegit de posar contra les cordes la proverbial i displicent mansuetud del secretari, poc (o gens) acostumat a desenvolupar el vessant més públic de la seva funció durant les sessions plenàries, quelcom que acostuma a provocar situacions d’aquelles que s’englobarien en la frase feta del tant-tranquil-que-ara-estava-i-em-veniu-a-molestar cada cop que el notari de la casa gran és interpelat per a puntualitzar qualsevol aspecte que apunta a la seva competència, tot fent cara de sant de guix. Caldrà perseverar doncs.... En el capítol d’intervencions, la menció de la nit se l’endugué David Garcia. Hàbil, brillant a l’hora d’encarar l’opinió del PSC sobre el nomenament d’Isaac Bielsa, tot utilitzant les mateixes armes que Forns féu servir en el seu dia per a questionar l’elecció de l’actual regidor socialista com a president de la comissió de Carnaval l’any 2008. Al final, el partit acabà amb unanimitat conciliadora, gràcies al convenciment general que, en aquests casos, la confiança és un valor intangible. Bielsa haurà d’administrar una important retallada en el pressupost de la festa, començant pels personatges. Qui no vulgui pols que no vagi a l’era... Més cantellut i trascendent es presentarà el debat sobre les ordenances fiscals, aprovades inicialment com a pas previ al periode d’alegacions establert en aquests casos. Per no haver mesurat els riscos de les promeses electorals, Convergència i Unió s’haurà d’empassar el gripau d’haver garantit que la situació econòmica municipal es podria reconduir sense tocar massa, per no dir poc o gens, la càrrega impositiva dels ciutadans, ja que fou l’única formació de l’actual govern que reiterà, per activa i per passiva, la confiança en una previsió que la realitat ha tombat sense contemplacions. A l’altre costat, el PSC, per molt que apreti en aquest punt, també haurà de continuar empassant-se que li retreguin, amb els números a la mà, l’evidència d’una gestió econòmica i de processos que difícilment es pot defensar si no és des del discurs del tot es feia a fi de bé, o potser ni tant sols així vist el percal.

Per la resta, el ple va aprovar la sol.licitud a l’ICO d’un préstec per valor d’1,4 milions d’euros, destinat a pagar 1026 factures pendents, en el que esdevé una decisió que, encara que suposi augmentar el deute, cal valorar pel que té de sensibilitat respecte a la situació de moltes petites empreses i/o autònoms. En contrapartida, segueixo pensant que ajornar la solució del conflicte en el que s’han vist involucrades les educadores de les llars d’infants, fins a l’extinció de l’actual contracte de concessió –d’aquí un any- no respon al que caldria esperar d’una institució que, li agradi o no, és, des del vessant ètic, responsable subsidiària de l’actuació d’un dels seus ex-regidors. I amb això n’hi hauria d’haver prou per actuar. De la mateixa manera, seria preferible evitar que aquest trist assumpte centri la controvèrsia política. De no fer-ho, tothom en sortirà perdent.

Crònica local
Eco de Sitges, 29 d'octubre

Dietes i quilometratges

Coincidiren dos plats en el menú informatiu del passat dijous. En un d’ells se servia el pla de mandat, o el pla d’intencions i propostes de mandat. En l’altre, les dades de l’informe del departament de control financer sobre les despeses de l’àrea de presidència, serveis centrals i ciutadania de l’ajuntament, entre el 2008 i el 2011, del qual Nou Horitzó en féu públic un resum a través de les xarxes socials, i que he pogut fullejar –que no analitzar- en la seva totalitat. Obligada per l’actualitat, la secció vol actuar amb prudència, perquè res mai és del tot blanc o negre. I l’evidència no es pot menystenir. Sigui com sigui, es tracta d’un plec d’uns 90 fulls, que sota l’epígraf Requeriment documentació targetes Visa més resta de despeses pels mateixos conceptes àrea 1 satisfà la petició formulada pel partit de Lluís Marcé, i al qual s’hi han afegit, fa quatre dies i a través dels mateixos canals i procediment, algunes dades de l’agència de turisme i de la Visa de la regidora Carmen Prat, en el que ha esdevingut un petit degoteig que s’incorpora al rosari de xifres que, de manera més o menys tímida o pública, es van escolant per la nostra quotidianeitat. És la ressaca dels excessos, la constant que, de manera cíclica, està esquitxant la vida politica sitgetana dels darrers mesos, a cavall entre els que purguen la pena, els que n’assenyalen les causes, i els que en pateixen les conseqüències. Per la pròpia condició del treball del departament d’intervenció, aquí no s’interpreten els números, sinó que es presenten als ulls dels qui els vulguin o puguin interpretar, amb tot el detall que permeten els extractes bancaris de les dues targetes de crèdit associades a l’ex-alcalde Baijet, i la llarga relació de despeses vinculades a les bestretes – o sia, als diners en efectiu subjectes a justificació- que tenia l’àrea 1 -dins de la qual, entre d’altres, s’hi encabia l’alcaldia- per al seu funcionament quotidià. A ulls de qualsevol, del global de 278.384,56€ res pot cridar més l’atenció que la facturació consignada a restaurants i càterings durant el periode de referència: 174.239,8€. Si hi afegeixen 74.338,97 en concepte d’hotels i transports, i uns altres 29.805,79 en peatges, taxis, benzina i pàrquings, els sortirà la xifra que encapçalava la informació de Nou Horitzó, que s’acompanya del llistat de noms dels restaurants-raons socials als que s’associen les despeses que s’efectuaren en cadascun d’ells durant els tres anys i mig que abasta l’estudi. Les xifres més baixes ronden els 4500€. Les més altes s’acosten als 15.000€, o, en el cas del càtering, superen els 35.000€. I aturo aquí el relat, perquè serà suficient per a enfilar les reflexions posteriors, més enllà de les quantitats concretes i de la manera de sumar-les i adjudicar-les. M’interessava, també, conéixer dos detalls que entenc importants, malgrat puguin semblar colaterals. Primer, si Nou Horitzó havia demanat mai abans aquesta informació que deixa anar avui, tot provocant considerable polseguera. I, segon, si en algun moment s’havia plantejat fer-la pública de manera conjunta amb la resta de socis de govern. M’asseguren des del partit que la petició no és nova, que s’havia demanat amb anterioritat però que mai no havia estat complimentada fins avui. Pel que fa al segon supòsit, m’expliquen que no es va contemplar en cap moment, i que la formació assumí la llibertat d’actuació a partir del criteri que fou ella mateixa qui demanà la documentació, i que, en conseqüència, en podia fer el que cregués convenient sense encomanar-se massa a ningú. I així ho ha fet, des d’aquella ortodòxia formal sui generis tan valorada com questionada, i a la vegada molt pròpia de qui és plenament conscient que aquest material sensible no deixarà indiferent i li ve de gust treure’l del forn sense esperar massa.

A primer cop d’ull, tres conclusions ràpides, aprofitant que avui aquesta crònica sembla venir estructurada per l’imperatiu d’haver de posar una mica d’ordre. Primera: probablement, a més d’un no li vindran de nou els resultats de la mini-auditoria. Segona: assumint que en un Ajuntament mai no hi deixaran d’haver despeses generades per les obligacions protocolàries, per les d’imatge institucional davant d’esdeveniments d’especial trascendència, o, simplement, per les que poden beneficiar als nostres interessos col.lectius, la sensació que neix de la consideració de les xifres des del seu valor absolut s’acosta al que podria entendre’s com una administració poc escrupolosa del sentit final que ha de tenir el diner públic, per acostar-se a la clàssica imatge de la màniga ampla o la mà trencada, en el marc d’una inèrcia poc o gens controlada. I això, en temps de crisi, fa mal. Vaja, poques coses no fan mal hores d’ara. Tercera: Més prosaica i planera, però simptomàtica: molt em temo que els protagonistes no anaven de menú si haig de fer cas a la llista. Dit això, s’ha comès alguna ilegalitat? En principi no. Diria que es tracta, més aviat, d’un assumpte que, de nou, apela directament a la conducta ètica i moral que ha de regir la gestió dels càrrecs públics, en questiona la credibilitat dels qui tenien l’obligació de conduïr-se amb mesura, obliga als qui ara ocupen el seu lloc a mantenir una conducta a l’alçada -si no volen caure en el mateix parany que ara denuncien amb èmfasi- i referma l’extens convenciment entre la ciutadania de la minsa capacitat que té el sistema per a evitar les males praxis que l’erosionen.

A partir d’aquest punyent pecat original, palesat en els informes, vet aquí la dicotomia, que pot plantejar-se del dret o del revès. On acaba el sa exercici de transparència en els comptes públics i on comença l’estratègia política? A ningú no se li escapa –tampoc a Nou Horitzó- que és indissociable una cosa de l’altra en el cas d’avui. La publicació d’aquestes dades és una càrrega de profunditat a la línia de flotació del partit dels socialistes, però, a la vegada, i malgrat les dificultats per a accedir a aquesta informació, resulta inevitable plantejar-se el paper de l’actual govern quan el més calent era a l’aigüera aleshores. A peu de carrer, al malestar-indignació per el que expressen les xifres, s’hi afegeix un cert rum rum sobre si s’hagués pogut fer més per a evitar la causa de tantes lamentacions d’avui. Si, tot i que es va apretar, s’hagués pogut fer més per a fiscalitzar, limitar o reconduir la gestió del passat que avui és condemnada amb un lapidari ja veus els socialistes!. Ai el passat! No vivim res que no tingui molts punts de connexió amb la revisió dels moments més dolorosos de la història. Des de les engrunes del present, revisar el passat, quan s’és conscient que pot questionar-se, sempre genera tensió. Pels qui n’han estat responsables hi ha l’obligació d’assumir-ne les errades -mal que sigui des de la consciència d’haver obrat amb la millor de les intencions- d’empassar-se l’orgull, i de passar pàgina des de la conciliació. Pels que ho viuen des de la nova i volguda responsabilitat, hi ha l’obligació de resoldre la situació sense caure en el victimisme ploramiques. I, per a tots plegats, hi ha l’obligació d’aprendre de les lliçons que deixa per a no condemnar als contribuents a patir les conseqüències que se’n deriven. Sense necessitat de ferir, ni de fer sang, ni d’anatemitzar ningú -quelcom prou difícil en el molt sovint maniqueu joc de la política- de l’anàlisi crítica d’allò que hem viscut en sortirà el millor full de ruta. Acabo deixant-me massa teca al tinter, qui sap si de major importància. No m’he referit al pla de mandat, o als interessants debats que surten dels plens. Pau Pérez de Acha ho deixa i torna Marc Quero. Mentrestant, Gabi Serrano ha parlat, i tampoc no vull obviar-ho. Isaac Bielsa agafa les regnes del Carnaval, Vinyet Panyella serà la gerent del Consorci del Patrimoni d’aquí un mes, la Jove de Sitges ha aconseguit un altre carro gros fet amb tranquil.litat però amb mala llet i la regidora Mònica Almiñana té tots els números per a convertir-se en senadora... Agafo aire i poc a poc.

Crònica local
Eco de Sitges, 22 d'octubre

VentdelCau (VI)

“Los proyectos evolucionan y se mueven. Y esto es lo bonito de nuestra profesión. La obra va dándote cosas en su propio hacerse.”

                                 Rafael Moneo, arquitecte.

                                Entrevista a “El País”, 19/12/2010

He necessitat contextualitzar una mica les coses a base de lectura. M’agrada l’arquitectura del premiat Moneo, i més encara el seu discurs. És, diuen, l’anti-Calatrava. L’home del museu romà de Mèrida, del Kursaal de Donostia, o del gratacels ajegut de l’Illa Diagonal de Barcelona. Un professional de la sobrietat, amb obres concebudes des d’una mena d’ascetisme monacal que emana grandesa, monumentalitat i, no ho nego, una certa fredor. La declaració de l’únic espanyol guanyador del Priztker (el Nobel del ram) em porta a dos projectes molt discutits: l’ampliació que féu del museu del Prado, que costà 113,2M€ (un 84% més del pressupost inicial) i l’experiència que va viure entre el 1961 i el 1962 al costat de Jørn Utzon, l’arquitecte danès autor de l’icònica òpera de Sidney, des del 2007 patrimoni de la humanitat i en el seu dia protagonista d’un dels episodis constructius més atzarosos de la història, que portà a Utzon a abandonar l’obra i a jurar que no tornaria mai més a Austràlia, i al govern de l’estat de Nova Gales del Sud a la fallida tècnica. L’edifici, inaugurat el 1973 per la reina d’Anglaterra, estava pressupostat en 7 milions de dòlars, i acabà costant 14 vegades més....

No he començat amb aquestes dues històries per caprici, ni tampoc vull que serveixin per a comparar res per altra banda incomparable. Abans, ara i sempre, la creació humana aplicada als grans projectes de qualsevol tipus s’ha mogut en paràmetres on sovint dos i dos no fan quatre, per bé que això no ha d’ésser excusa per a exonerar ningú de la responsabilitat que cal assumir quan hi ha compromisos per escrit, que importen diner públic. Els darrers dies, Diputació i Ajuntament han donat a conéixer l’existència d’una desviació en el pressupost de la reforma dels museus d’1M€ respecte el preu inicial de 6 milions compromés per l’UTE que guanyà el concurs i que, a la vegada, estava tres milions per sota del límit que preveien les institucions que  financen les obres. Es tracta, consideren, d’un cas típic de baixa temerària en el qual, segons sembla, ambdúes parts acceptaren la trampeta d’un cost inferior, quan eren plenament conscients que l’ambició i les contingències de l’actuació el farien, i el faran, pujar. Ara, cal negociar que li correspon pagar a cadascú. El que està per veure és si alguna de les altres empreses que optaren al concurs denuncia l’acord per entendre que s’establí un pacte consentit perjudicial pels interessos dels qui varen fer els números amb realisme i no els hi acceptaren.... Enumerada aquesta nova contingència, que s’afegeix a les no poques existents, agraeixo a la plataforma SOS Sitges la invitació per anar a visitar les obres dels museus el dimarts 11 d’octubre. He tornat a l’escenari dels fets per segona vegada en vuit mesos, i, malauradament, la plataforma hi ha entrat per primer cop després d’un any i mig del tancament del Maricel. Valgui una conclusió inicial que entenc bàsica per a encarar el futur: és absolutament prioritari fer el possible per a que aquest projecte -que afecta al moll de l’ós del nostre patrimoni, amb tot el que això comporta- generi una mínima empatia i complicitat entre les persones que n’han assumit la responsabilitat de gestionar-lo i amb la ciutadania en general, que hores d’ara assisteix espectant a l’espectacle de la neguitosa incertesa sobre el què passarà. Si no s’aconsegueix positivitzar bona part de la negativitat que avui envolta aquesta història, el fracàs està servit. Per tant, s’imposa un acte de contrició que intenti, sense defugir la resolució dels conflictes d’àmbit legal, concentrar les energies en l’objectiu final, que no és altre que el de fer reviure amb dignitat la joia de la corona de Sitges. D’alguna manera sóm espectadors de les conseqüències d’un procés que s’ha demostrat opac des del principi, en un poble que mai ha tingut el patrimoni en la llista dels seus interessos primordials. On han manat la pressa excessiva, on la manca de diàleg ha generat una tensió permanent, i on queden massa aspectes pendents, emmarcats a cavall de la discussió tècnica, la picabaralla política, i els aprecis o desavinences personals. Ens ho hem posat molt difícil per tractar-se d’una iniciativa que ens hauria d’enorgullir col.lectivament. En sortir de la visita era ben fàcil poder constatar tres realitats punyents. Primera: la que viu l’arquitecte Hernández-Cros, esgotat d’haver de justificar-se perpetuament i abocat a reformular un projecte a partir d’uns criteris amb els quals confessa no combregar. Segona: la que viu la plataforma, i Beli Artigas en particular, amb l’expressió pròpia de les tragèdies consumades sense remei marcada al rostre, i corpresa de veure com s’ha actuat en els edificis en una intervenció que, per a els integrants del grup, ha estat traumàtica, irreversible i desencoratjadora. I tercera: la que viuen les administracions, i en especial l’Ajuntament, que esbufega davant d’aquesta patata calenta, on es barregen des de la possibilitat d’haver assumir el gripau de les llicències mal donades, fins a l’obligació de posicionar-se com a institució amb lideratge i criteri propi en l’assumpte, més enllà de l’assumpció dels propòsits de la plataforma.

Mentrestant els paletes segueixen. La màquina no para, llevat de zones concretes pendents de revisió i de la incomprensible manca de projecte museogràfic. Intolerable a aquestes alçades, perquè, que ningú no s’equivoqui, és més important allò que hi ha d'haver dins dels museus, i la forma d’estructurar-ho i explicar-ho, que el que es pugui veure des de fora. Em confirmen que –salvant obviament el full de ruta marcat del Cau Ferrat, o el del mirador i la sala Sert del Maricel- la resta no està ni plantejada ni parlada en ferm. Sigui com sigui, s’estan fent coses, i algunes s’haurien de desfer. Arrufo molt el nas davant de la elecció del paviment de la sala del brollador del Cau Ferrat –que serviria per a una cambra de bany amb jacuzzi però m’asseguren que encara s’ha d’envellir- i m’agafa un cobriment en arribar al primer pis i veure la gran tarima que amaga el sistema de climatització, i que s’eleva uns 30cm respecte el terra original, tot restringint les proporcions de la sala, i creant uns calaixos laterals i una mena d’inenarrables escocells que envolten les columnes que fan fredat de veure. És, sens dubte, la solució més barroera, insensible i banal que s'ha pogut trobar. Impròpia i contradictòria amb les paraules d’Hernández Cros que, des d’una certa displicència, afirmà a l’inici de la visita que Utrillo no tenia idea constructiva i fou un terrorista patrimonial. Probablement, aquesta tarima podriem englobar-la, sense massa esforç, dins la mateixa consideració pejorativa, i diria que estirant de l’ètica de l’arquitecte –que m’ha demostrat prou capacitat de diàleg- arribariem a coincidir, com coincideixo amb la plataforma en aquest cas. Llàstima que ja estigui tota instal.lada, perquè amb un metre quadrat col.locat ja n’hi havia prou per a veure que aquest bunyol és una idea espifiada. En el pitjor dels casos, abans un Cau Ferrat sense climatitzar, que climatitzat de manera tan agressiva. Cal poder defensar davant de qui sigui que l'especificitat del Cau obliga a solucions personalitzades que assumeixin el valor del museu com a obra d'art patrimonial que cal entendre de manera global, perquè així la va concebre l'artista i, en conseqüència, així cal conservar-la i cuidar-la. I acabo amb el recorregut per la inefable passarel.la que, si faig cas al que s’ha dit, ha de desmontar-se. Saben que la defenso, i és difícil no fer-ho atenent a la impressió que causa la sensació magnètica d’estar penjat sobre el mar... Viure per.... veure.

Crònica local
Eco de Sitges, 15 d'octubre

Reescoltant Jànio

“Si aquí hi ha algún metge sabrà la mida que té el cor de les persones (...) el que si els puc assegurar és que en el meu hi caben tots vostès”

                                                                       Jànio Martí, 25 de febrer del 2005.

A qui li pot agradar escriure un obituari? M’ho pregunto cada cop que alguna sotragada ens posa de peus a terra. Avui la crònica estava escrita abans d’escriure’s. Començo amb un exercici memorístic i l’evidència canta: no puc trobar cap mal moment d’en Janio per molt que m’hi esforci. I, en canvi, només me’n surten de bons. Estic segur que coincideixo amb la majoria. Segueixo a la recerca de la cinta de cassette 1444. Si si, recorden les cassettes? Revisar un arxiu de cintes comença a tenir un punt d’arqueologia sonora i de prehistòria tècnica. L’enregistrament del pregó de la Festa Major del 2002 està bastant en precari. Res que no es pugui salvar amb una mica de maquillatge. Premo el play i endavant.... Després d’uns segons d’aplaudiments es fa el silenci. S’insinua una inspiració inicial, i la personalissima veu perpètuament esquerdada arrenca: Il.lustrissim senyor alcalde, dignissimes autoritats, senyor pendonista, senyor president de la comissió de festes, amics tots, benvinguts a aquest emblemàtic Racó de la calma..... Oh gloriós Sant Bartomeu que de Sitges n’és patró, beneiu aquest moment, féu que faci un bon pregó.. Segueixo? Una petita esgarrifança em frena. I perquè no? Vull escoltar una de les declaracions d’estimació vers Sitges més boniques i sentides mai expressades en veu alta. Tant de bó les circumstàncies no m’hi haguéssin portat, però ja que ho han fet no diré que no a la proposta de recuperar un moment de felicitat col.lectiva protagonitzat per l’home que es va passar la vida fent feliços als qui l’envoltaven sense cap mena de distinció, fos des de dalt de l’escenari, fos a Vilafranca o a Sitges, al Retiro o al Prado, fos a peu de carrer o a casa... fos on fos. De L’homenatge a un somni al Sitges Carnaval, de La venganza de don Mendo a les juntes d’entitat, de les memorables nits de ballables a la capacitat d’escoltar i de fer-se escoltar a través de converses i tertúlies farcides de brillant ironia. Escolta Vicenç, no hem tornat a fer el sopar d’ex-pregoners, potser que ens hi posessim no? em preguntava fa no res. Ai Jànio!, som un veritable desastre....

Amigues i amics, el Cap de la Vila es queda sense un altre veí dels de debò. Dels de la militància pro-activa en un indret on exercir-la significa renunciar a bona part de la intimitat casolana durant molts moments de l’any. Es queda sense el veí polifacètic que el proper 22 d’octubre –assegut en aquella cadira de fòrmica atrotinada del balcó de les transmissions festamajoneres- hagués aplaudit amb força un –espero i desitjo- nou quatre de vuit de la Jove de Sitges al costat dels castellers de Vilafranca. Vindrà la Festa Major de l’any que ve i allí hi serem per a repetir un cerimonial entre feixuc, obligat i feliç, que enguany hem viscut fitant a l’altre costat de la plaça. El piano de l’àtic ha emmudit. Ja no brollen les notes d’Albeniz, o les d’alguna de les complicacions de Bach, o les dels estàndards del repertori. Ni tampoc s’escolten Les fúries de l’infern o l’Anem a la guerra. Els veïns hem perdut un gratificant fil musical que ens acompanyava amb delicadesa, mentre assenyalava la presència del músic a casa. Un vincle emocional esvaït, amb el qual tanco el recorregut vivencial a través de les notes al vent de tres pianos que recordo des de la infantesa, vinculats a sengles grans persones: el d’en Jaume Soler Pascaret de la perfumeria Milà, el de Montserrat Almirall i, finalment, el d’en Jànio.

Amb la perspectiva del temps, aquell sensacional pregó –amb part dels Malvasia al balcó del Maricel i l’evocació a Toni Roig- assoleix un significat especial. No només perquè, amb sensibilitat exquisida, aquest vilafranquí d’ànima sitgetana va saber enfilar un discurs honest i emotiu, sinó perquè, al tombant de la seixantena i d’una manera pública i explícita, en Jànio obrí formalment un nou capítol en la seva trajectoria personal i professional, en la qual la música ha estat el centre d’un petit univers carregat d’iniciatives i col.laboracions molt sovint adreçades a l’àmbit cívic o solidari. Fins aleshores, la vida del director de l’orquestra de ball més contractada d’Espanya –no és un parlar, les xifres ho demostren- era la que tòpicament encabiriem dins la categoria de vida de músic, vida d’artista, vida nocturna més que diürna. Una intensa vida viscuda vaja. L’arribada de l’orquestra en el Sitges d’abans del totxo era esperada amb l’espectació dels grans esdeveniments. L’immens tràiler/caravana de la formació entrava amb calçador pel carrer Àngel Vidal fins a la porta del Retiro. De dins sortien equips de so i de llum inhabituals de veure per la seva modernitat. El conjunt sonava a glòria, amb una potència que avui –almenys a l’aire lliure i amb el pa que s’hi dóna- generaria tensions veinals. Amb un trajo fet a la mida, l’artista-entertainer desplegava tot el seu olfacte per a complaure al públic a qui serví fins al moll de l’ós per convicció personal, avantposant les seves preferències a les pròpies. I, per si amb la música no n’hi havia prou, sempre quedava la possibilitat de complementar la vetllada amb un arsenal d’acudits explicats amb la gràcia del qui no vol la cosa i passava per allí. Un segell personal que assolí l’èxit en majúscules arreu, sense que mai li pugés al cap. Un antidivo en un món molt procliu a crear-ne, amb mèrits o sense.

Tot canvià de cop una matinada de panaché del tombant de segle, any amunt any avall no ve d’aquí, quan a en Janio li varen prendre l’orquestra, que era seva sense ser-ho. No calen els detalls. No cal gran cosa per a definir el que, en el fons, va ser un cop baix lapidari, una indigna maniobra empresarial ben disfressada, un episodi traumàtic perpetrat per alguns dels qui després mai no deixaren de publicitar-se prenent la seva trajectòria dins de l’orquestra del mestre com a referència de currículum. Si vostès són dels que creuen que, en determinades ocasions, és aplicable l’aforisme del mentre vivim morim, vet aquí com tombàren l’ànima del protagonista d’aquesta història sense cap mena de compassió, arrabassant-li la nineta dels seus ulls. Només la família (el trio admirable Sílvia-Pinyu-Jordi) i el cercle dels veritables amics saben les conseqüències que tingueren aquelles dissortades hores, i l’esforç que varen fer per a intentar reconstruir els bocins de la trencadissa vital, de la que en sortí una nova i efímera etapa artística fins a la retirada dels escenaris el 2005. Enmig del procés, la decisió de Joan Marsal d’escollir en Jànio pregoner del 2002 va suposar l’empenta definitiva vers un periode on tinc la sensació que molts hem pogut conéixer l’autèntica dimensió humana que hi havia darrera el músic, gràcies a la implicació sense restriccions que en Jànio ha tingut en la nostra vida quotidiana.

De la tristesa d’haver-lo perdut, a la felicitat d’haver-lo conegut. No és habitual que una persona pugui recollir tal quantitat d’empatia. En el cas d’en Jànio Martí –o Janio como Japón en els telenotícies de TV3- la conclusió té un origen fàcil d’esbrinar. Va saber conrear els afectes amb sinceritat, i això no té preu.

Crònica local
Eco de Sitges, 8 d'octubre

Agafem-nos

“Sincerament, no sé que més hi cap ja, apart de flagelar-nos fins al fons”

                                          Ricard Vicente, 26 de setembre.

Amigues i amics, ara va de veres. Assumit que només les xifres del turisme salven els mobles, i contemplant les queixes del personal sanitari, que deu pensar que li han caigut al damunt les plagues d’Egipte sense compassió, els alcaldes de molts municipis que comparteixen ideologia amb el govern de la Generalitat s’han d’empassar el gripau de veure les conseqüències de com els de dalt continuent pelant una ceba que ja fa dies que no té pell. L’encertà Sagarra quan el 1931 posà en boca del rabadà del poema de Nadal aquelles paraules lapidàries? Com ens cou dintre l’ànima el que ens priva de donar el pit i aixecar les mans (...) és mil.lenari el mal que arrosseguem... Serveixi la cita textual per a contextualitzar una situació que, presidida per les angoixes econòmiques, té un rerafons conceptual de valors. És sabut que la culpa, a més de fosca, és òrfana, mentre que a la victòria mai li mancaran pretendents. Assistim, precisament, a un moment on, davant l’evidència, la condició humana té molts punts de contacte amb la primera de les sentències de la dita popular, i el debat polític ho viu amb l’habitual polarització maniquea quan les coses es posen tenses. Abans d’abordar el relat del primer ple de la tardor, seria bo preguntar-se en veu alta si, veritablement, hi ha culpables. Diria que el que mai no hi deixarà d’haver són responsables i, en cas d’haver-hi culpables, aquests ho seran pel fet d’haver estat responsables amb intenció explícita i directa sobre les seves actuacions per acció o omissió.

Res millor que la sessió plenària del 26 de Setembre per a certificar l’actual estat de la questió. Bàsicament, i de manera simplista i sense matisos, l’assumpte podria resumir-se així: Per un costat, l’equip de govern intenta administrar una situació que, tot i posar-lo contra les cordes, li permet, a la vegada, fer valer una posició de força molt explícita davant l’adversari, quelcom que en política sempre serveix, fins i tot per a cobrir les mancances pròpies. Per l’altre, el PSC, obligat per les mateixes circumstàncies a estendre la mà de la col.laboració contemporitzadora, davant de la impossibilitat de rebatre una corrúa de dades vinculades amb la gestió de l’anterior legislatura difícils de posar en questió en la majoria de casos. Així, fa dos dilluns es va poder tornar a escoltar la frase clàssica i universal amb la qual els nous que arriben intenten desvincular-se de les obres dels seus predecessors del mateix color: Jo no hi era. Ai làs!, antuvi la pronuncià Miquel Forns, quan els socialistes li retreien l’època Junyent, i la pronuncià fa quatre dies Pau Pérez de Acha, quan la nova majoria el col.locà en tesitura semblant, per no parlar del difícil rol que li ha tocat a Ricard Vicente, que continua a la recerca esforçada d’un llenguatge polític de partit, sense renunciar al tarannà personal. Finalment, sense ésser àrbitre, la CUP està aprofitant amb habilitat el seu paper de nouvinguda amb la llibertat que dóna el no haver d’assumir actuacions pròpies de l’època recent. Tampoc no hi eren. Deixant de banda les estratègies polítiques, el cert és que cada cop es fa més palès que bona part de la situació econòmica de l’Ajuntament no només ha tingut relació amb la crisi global, sinó que també és fruit d’un cúmul de processos que el temps i les proves s’han encarregat de demostrar que no varen ser controlats pels qui, per la seva condició de càrrecs electes, o d’administradors de la funció pública, o de directius contractats a preu d’or per a salvar la casa gran, tenien l’obligació ètica i professional de fer-ho. Així de simple en la gènesi. La crisi angoixant ha propiciat una nova dialèctica fins ara implantejable a l’hora de fer balanç: el debat ja no gira a l’entorn d’allò que s’ha fet, sinó que cerca el com i el perquè va fer-se. En aquest sentit, tres moments del ple foren especialment exemplaritzants, perquè serviren per a exposar, sense embuts, una realitat que, fins que ningú no contradigui la crònica dels esdeveniments, faria enrogir de vergonya a qualsevol autònom, emprenedor, o petit empresari amb treballadors. Primer. Davant d’una Mercè Espada que es demostrà absolutament buida d’argumentari en la seva rèplica plena de tòpics, el regidor Marc Martinez explicà la surrealista història que ha envoltat la gestió del centre de dia. N’agafo un dels capítols disponibles: l’institut català de la seguretat social entregà a l’Ajuntament 49.000 euros que tenien la destinació finalista de pagar unes remuneracions de les treballadores. Mai no varen arribar a destí. Algú o alguns, vull creure que amb el vist-i-plau d’altri o d’altres, deurien decidir utilitzar-los amb qui sap quina funció no contemplada. Segon. CESPA reclama a l’Ajuntament 9 milions d’euros i la institució li reconeix un deute de 3 milions. En queden 6 que estan al llimb. 1000 milions de les antigues pessetes que no tenen ni pare ni mare i són motiu de negociació. Contestant Rafel Roig, Lluís Marcé afirmà que els serveis jurídics de l’Ajuntament –els mateixos que tenien vostès (sic)-  reconeixen l’existència de factures falses –o son improcedents?- que serviren per a tapar els forats d’un contracte de concessió més apedaçat encara. Em venen calfreds. Se n’adonen? Com interpretar-ho des de fora? Des de la ignorància? Des de la negligència? Des de la intencionalitat? Des de la necessitat? Des de la il.legalitat manifesta?. Tercer. A partir de la moció de la CUP de suport a les treballadores de les llars d’infants coneixem una nova realitat, que permet tornar a reflexionar sobre les responsabilitats implícites de la institució en aquests procediments poc escrupolosos. Pot un regidor amb capacitat de govern intervenir en les condicions d’un contracte de concessió de servei ja establert i validat pels conductes administratius reglamentats? No. Què passa si ho fa, perquè algú o alguns li permeten fer-ho? Que embolica en la seva causa a la institució a la qual serveix i representa. Per tant, essent perfectament raonable el posicionament del govern davant del cas, expressat pel regidor Jordi Mas quan digué que els compromisos fora de contracte no es poden complir, em costa d’entendre que, després d’un any de pagaments al personal, no hi hagi una sortida legal viable a un problema que generà el compromís d’un representant de la institució. Afirmà una voluntariosa Vinyet Lluís dirigint-se a les treballadores: No és que no volguem pagar, és que jurídicament no es pot pagar. Es pot modificar un contracte de concessió administrativa? Se li poden afegir apèndix o clàusules? Es poden aprovar noves condicions? Els informes redactats pels serveis municipals de torn advertiren que el que féu l’ex-regidor d’educació no podia fer-se. Si no podia fer-se, perquè li ho deixaren fer aleshores? Minuts abans, s’afirmà que l’any 2007, en plena vaga del servei de neteja, l’alcalde Baijet intervingué en la negociació entre treballadors i empresa, prometent un augment de sou del 59,9%. S’aplicà? Segueix vigent avui? Fou igualment ilegal aleshores ficar el nas en la gestió d’una concessió administrativa? El muntant econòmic del compromís forma part dels 6 milions pendents de justificar a CESPA? En resum: on eren els qui havien d’assumir el paper que els corresponia com a garants de l’interès públic en cadascun dels tres exemples referenciats? Es pot assistir a aquestes explicacions sense alterar-se ni demanar mal que sigui una actuació consequent amb la significació dels fets?

Acabo d’escoltar el ple i em ve al cap l’aforisme castizo: si quieres ser feliz como tu dices, no analices. No em serveix. Dissabte 1 d’Octubre, a La Vanguardia la regidora de cultura afirmà que a l’àrea hi ha una bossa de 600.000 euros pendents de justificar. És possible?. No segueixo. No cal.