dijous, 16 de desembre del 2010

Crònica local
Eco de Sitges, 18 de Desembre



Delictes i faltes


Aquesta secció, a la qual no li agrada gens que les errades quedin perpetuades sobre el paper -ni que la seva rectificació aparegui menystinguda i arraconada- demana disculpes i respira alleugerida a la vegada. Diguem-ne que no vaig entendre Antoni Caballero i que ell no em va entendre a mi quan li vaig repetir la dada incorrecta que creia haver entès. El balanç de l’equivocada transcripció de la declaració del regidor, fou una exagerada xifra de deute. Vet aquí els números reals, o almenys els que es volien deixar clars en la conversa. Des del mes d’Abril, l’Ajuntament devia 274.000 euros a l’empresa de neteja de les escoles. Fa dues setmanes en va pagar 100.000 i, per tant, ara en queden pendents 174.000, i no 774.000. Queda aclarit, doncs, i vist així és un consol, sens dubte, perquè la diferència de quantitats és abismal, i val la pena no afegir més deute al deute. Malgrat tot, a algú de vostès –autònom de condició- el que li va cridar més l’atenció de la declaració radiofònica del regidor no fou, precisament, la referència a la quantitat impagada, sinó a que, d’alguna manera, tot i comprendre la postura de l’empresa, s'insinués un cert enuig davant de la mesura de pressió efectuada, tenint en compte que no s’estava parlant d’un impagat de feia dos o tres anys. Valga’m Déu, només faltaria.


Dijous, 9 de Desembre

Refresquem la memòria. Per l'assumpte de l'abocador de la Fita, Pere Junyent i Lluís Marcé s'enfrontaven a una pena de sis anys i un dia de presó, a una multa de 72.000 euros, i a la inhabilitació per a exercir càrrec públic durant cinc anys. D'això se'n diu un càstig exemplaritzant, i, probablement, desmesurat tenint en compte els fets que propiciaren l'obertura d'aquesta causa, fa onze anys enrere. En qualsevol cas, el fiscal així ho va creure, després d'estudiar la petició que féu IC-V -mesos abans de les eleccions del 1999, i amb un Gabi Serrano acabat d'arribar- per a que obrís diligències pel fet que l'Ajuntament continuava abocant runes a l'equipament, tot i haver signat amb la Diputació un conveni que l'obligava a clausurar-lo molt abans, i malgrat que Junyent es defensés al.legant que mai no se li havia ofert un indret alternatiu. Aquell conveni fou protagonista d'un tensionat ple municipal, celebrat en vigílies de Sant Jordi del 2002, i durant el qual l'aleshores oposició socialista va deixar en evidència Junyent, quan li ensenyà una còpia de la documentació que havia signat ell mateix -tot i no recordar-ho- que confirmava l'acord amb la institució provincial, i que s'havia extraviat dels despatxos de la casa gran per art de l'encantament... Un despropòsit, doncs, que ha acabat assumint l'ex-alcalde en solitari, declarant-se culpable. L'assumpció del pecat ha permès rebaixar la penitència a través d'un acord entre el seu advocat i el fiscal, que ha facilitat el canvi de tipificació dels actes comesos de delicte a falta, i, en conseqüència, la rebaixa de la pena a una multa de 12240 euros que, en principi, pagarà Junyent de la seva butxaca degut a que el procés s'ha desenvolupat en l'àmbit penal, i aquí no compten els responsables civils subsidiaris. Sóc dels que pensa que Junyent n'és el responsable -el culpable si volen forçar el substantiu- però que, a aquestes alçades de la pel.lícula, no mereix això. No parlo des de la condescendència, sinó des de la convicció del qui pensa -més enllà d'aquella malaurada, trasbalssada, ciclotímica i embogida legislatura del 1999 al 2003- en una persona íntegra i honesta a qui la vida en general ha castigat amb injusta duresa. Dies després, en roda de premsa preguntaren a Miquel Forns per la circumstància del seu predecessor a la llista, i el previsible candidat de CiU va opinar de manera tèbia i esquiva a les informacions sobre el judici, com si li fes por de ficar-se de peus a la galleda, per mor d’un passat no massa edificant que truca inoportunament a la porta. Així va sonar. A l'altre costat d'aquest capteniment, Lluís Marcé, més acostumat a les batusses dialèctiques de tota mena i condició, sempre ha defensat que va conéixer l'existència del conveni a misses dites, i que testificava en una cadira on no s'hi havia de seure el regidor d'urbanisme, sinó el de medi ambient -Marcelí Ginel- que mai no ha estat cridat. Segurament, ara ja és massa tard per a trucar al Molino del reloj a veure si saben alguna cosa del que va passar. L'incombustible regidor de Nou Horitzó confia en sortir absolt dels càrrecs, perquè ningú l'ha assenyalat com a portador d'aquest ciri. Per la seva banda, Gabi Serrano, el tercer protagonista de la història, i a qui Marcé titlla d'haver actuat per afany de notorietat electoralista, ha reconegut en diverses ocasions que la seva intenció mai no va ser la de ficar ningú a la presó -encara que el procés judicial derivà cap aquest viarany- sinó la de forçar el manament legal de tancar l'abocador i restaurar-lo. També té lògica el posicionament del regidor, si es prioritza la finalitat de la denúncia respecte les conseqüències vers el denunciat, perquè de no ser així tampoc no es denunciaria mai res. El cap de llista d'IC-V confessa que, si fos per ell, l'Ajuntament hauria d'assumir el pagament de la multa a Junyent. Comptat i debatut, i en espera de la sentència –cal recordar-ho- els intervinents en el procés respiren ja per diferents raons, i bàsicament per una que els uneix: s'ha acabat d'una vegada.


Fora de l’àmbit judicial, però sense defugir el dels despatxos, Borja Sitjà, el comissionat del projecte Qualia per encàrrec de l’alcalde, es dol que alguns hagin expressat en veu alta una lletania de recels que considera sense massa justificació en aquest periode de beceroles, i demana confiança en la iniciativa que continua defensant-se sense massa concrecions pel que fa als timings i al finançament. Davant per davant se li asseu un petit empresari que, des d’un pragmatisme monolític, l’interpela sobre la monumental inversió de 150 milions d’euros i li diu, en poques paraules, que l’únic que necessita un emprenedor per a començar a generar riquesa és: un bon projecte, un espai on poder treballar, una linia de telèfon, aigua, llum i, sobretot, la capacitat de superar sense defallir els obstacles d’una burocràcia que encotilla i paralitza tot allò que cau a les seves mans. Exacte.


Dilluns, 13 de Desembre

La sitgetana, indignada, m’aturà a peu de carrer divendres. Ves-ho a veure, ves-ho a veure i ja m’ho diràs!. Bon dia, doncs, el de Santa Llúcia per acostar-me a una obra de Subirachs que ha estat maquillada, amb la intenció de cobrir els inevitables i antiestètics tags que l’esquitxaven. Em refereixo al grup escultòric que fa de pòrtic al parc de Can Robert, i que exemplifica a la perfecció allò del remei i la malaltia. A primera vista no diria que es tracti d’un tractament específic de neteja perquè el bany no ha deixat lliure ni un raconet de l’obra. Els graffitis ara són difícilment perceptibles, gràcies a una pàtina de color trencat amb la que semblen haver-se envernissat les lletres de pedra que realitzà l’escultor. Que ningú no intenti cercar la qualitat original de la matèria. Ara només s’insinua a través de les escletxes del mot Sitges on no ha arribat el corró de l’operari. Obviament, seguim davant d’uns monòlits de pedra, però està clar que l’aspecte no és el mateix. Es tracta d’una solució de compromís per a evitar una intervenció més cara i delicada? L’autor ha donat el vist i plau a aquesta modificació?

diumenge, 12 de desembre del 2010

Fe d'errades

Abans no aparegui per escrit en la propera edició de la "Crònica local", del 18 de Desembre, una puntualització important sobre les dades del deute de l'Ajuntament amb l'empresa de la neteja de les escoles. L'Ajuntament deu, hores d'ara, 174.000 euros i no 774.000. El deute inicial era de 274.000 euros i se n'han pagat 100.000. La secció esmena l'errada, deguda a una confusió a l'hora d'escoltar les declaracions del regidor Antoni Caballero, i, obviament, en demana disculpes.

dijous, 9 de desembre del 2010

Crònica local
Eco de Sitges, 11 de Desembre


Sota control


On ho havia deixat? Just en el moment en el qual es va resoldre –o apedaçar si més no- el conat de plantada de les treballadores de la neteja dels centres educatius de Sitges. Com era previsible, al final hi va haver un cop de puny –metafòric està clar- i l’empresa que gestiona el servei va rebre el 36% de la quantitat que li deu l’Ajuntament. Queden pendents de pagar 774.000 euros, segons certifica el regidor Antoni Caballero. Per pocs números que se sapiguen fer, això significa que, fins fa quatre dies, el deute contret s’acostava al milió d’euros. Com assenyalava la setmana passada, en la governança del Sitges actual –i utilitzo aquest terme perquè comença a formar part del lèxic institucional- hi concorren, s’hi barregen i es contraposen massa sovint la difusió i la inversió en els grans projectes de futur, amb les angoixes que provoca haver de satisfer les prioritats del present. Admetent que el context general supera la capacitat de la vila per a contenir una crisi de cavall, vivim, repeteixo, una dualitat perillosa, entre d’altres raons perquè serà difícil apelar a la confiança col.lectiva en allò que està per venir, si el finançament dels serveis essencials en el dia a dia es mou en el llindar de la fallida. Durant el darrer ple municipal, Lluís Marcé afirmà que CESPA té pendents de cobrament més de 6 milions d’euros, i no va semblar que ningú li questionés la xifra, que, segons el regidor, és la causa final del tan comentat dèficit del servei, sobretot al llarg dels mesos estiuencs. Caldrà, doncs, que Baijet vagi amb compte si no vol que l’impacte social del dèficit esborri de la pissarra la resta d'assumptes més falaguers de comentar i/o exposar, perquè no cal ser un mestre de la perspicàcia per a comprovar que la ciutadania no està per orgues. En qualsevol cas, de moment ja s’ha aplicat el baló d’oxígen per a que les dones de fer feines puguin cobrar, i ara només falta que d’altres empreses o col.lectius, vista l’eficàcia de la legítima acció de força que ha permès resoldre aquest maldecap, segueixin l’exemple per a que, de nou, tinguem l’Ajuntament contra les cordes dels creditors. Divendres al matí em comentaven la solució provisional que permetrà que es continuin netejant les escoles sense necessitat de militaritzar-les. Em disculparan la broma, però no puc evitar picar l'ullet a l'actualitat, perquè, ves per on, la solució per a les dones de la neteja coincidí amb la plantada dels controladors a l'inici d'aquest dissortat pont. De nou la dualitat: mentre algunes encara lluiten per a poder aixecar-se de terra, d'altres no volen baixar del núvol. Amb matèria primera a desdir per omplir hores sense interrupció, la televisió ensenyà un paisatge humà desolat, farcit de casuístiques de tota mena, i salpebrat de declaracions de la parella Blanco-Rubalcaba sobre els fets en questió, la seva gairebé garantida previsibilitat -encara que no es vulgui reconéixer sense embuts- i les conseqüències que tindrà en el futur. Vet aquí un col.lectiu de persones imprescindibles -hores d'ara i fins el dia en el qual els avions aterrin sols o l'ésser humà pugui teletransportar-se- que ha fet valer la seva condició per plantar cara a un govern que no sembla haver sabut obrar amb previsió. D'aquest estira i arronsa de fa mesos, d’aquesta baralla d’egos, d'aquest a veure qui pot més, d'aquest cremem-ho tot mutu n'han sortit perjudicats -ves per on- els usuaris que, malgrat tot, han donat una lliçó en majúscules d'estoïcitat, tolerància i resignació davant del desastre. Així s'ho ha pres, també, el sitgetà a qui, dins de l'avió i a punt d’emprendre el vol cap a Copenhague, varen fer baixar, obviament amb la resta del passatge, perquè s'havia produït, segons el comandant de la nau, el abandono masivo de los controladores de sus puestos de trabajo. I ja a la terminal, per a reblar el sainet, la Guardia Civil l’obligà a esborrar qualsevol foto que hagués fet del que passava…. Viure per veure. Qui sap si les dones de la neteja tenien més motius que els controladors per a deixar els estris, però, sense necessitat de criminalitzar ningú –perquè els Sants són al cel- elles varen demostrar un major sentit de la responsabilitat.

I del cel, al mar, a través de dues matèries que esperen que s'aclareixi el panorama. Primera. Ningú no ho ha dit en veu alta, però en el decurs de la campanya electoral, dues de les formacions polítiques que varen fer petits actes a Sitges, es posicionaren obertament sobre la reforma dels museus. En un sentit clarament diferenciat del que en el seu dia exposà el portaveu del partit a l'Ajuntament, la diputada del PP Dolors Montserrat afirmà que, d'aconseguir uns resultats que permetin a la formació exercir una certa influència en el futur govern de la Generalitat, aturarien momentaniament el projecte fins que no fossin estudiades totes les alternatives disponibles. Amb peus de plom i sense ser tant taxatiu, segurament perquè els documents oficials no són fàcils de tombar, Oriol Pujol -que no féu massa bona cara quan se li preguntà sobre això, perquè venia amb el discurs del tripartit memoritzat per a etzibar-lo a la primera de canvi- no va arribar a considerar l’aturada, però si que coincidí en la intenció d’estudiar-ho. En consequència, i afegida a la decisió que pugui prendre el fiscal d’urbanisme a partir de la denúncia feta per la plataforma, cal entendre que els propers mesos viuran iniciatives destinades a refrescar la memòria a les seccions locals dels partits de referència, mentre els gestors institucionals del projecte aguanten el tipus. Mentrestant, TV3 ha pogut entrar dins dels museus. En una crònica de dos minuts hi ha hagut temps per a que Antoni Sella expliqui que les obres van a bon ritme, que s’han trobat dues cisternes, i que, de moment no ha aparegut cap ciri trencat, i per a que el conservador Ignasi Domènech es refereixi al meticulós procés de restauració dels vitralls, que, a la vegada, permetrà retornar al seu indret uns medallons situats originalment al bell mig de les finestres de la sala del brollador. Amb el degut respecte que la secció ha tingut sempre vers totes les opinions, oi que em permeten que, de moment, m’il.lusioni una mica? Em poden dir il.lús, no passa res.

Segona. Si la memòria no em falla, va ser pels volts de la Puríssima del 1992 quan es trobaren, a l’escenari del Prado, portaveus del Ministeri, de l'Ajuntament i diferents experts en el medi marí convocats per la fundació Sitges Blau Marí -representada aleshores per l'actual alcalde- amb l’objectiu de debatir sobre l’aleshores definit com a projecte de regeneració de les platges de Sitges. La platea, que ja venia encesa per la polèmica de la primera proposta que implicava una aportació monumental de sorra, va sotmetre als intervinents a un rigorós tercer grau. Eren les beceroles d’una novel.la per entregues que encara dura, i que en ocasions ha estat vinculada amb el futur de Kansas, Pic-Nic i Club de Mar, pel fet d’ésser instal.lacions en part situades sobre el domini públic i haver exhaurit la seva concessió. La circumstància d’aquests tres equipaments també ha estat llarga i complexa, però s’albira una esperança hàbilment gestionada per la casa gran. Ajuntament i Generalitat intentaran presentar al Ministeri un projecte comú per a garantir el futur de Kansas, Pic-Nic i Club de Mar sense plantejar-ne l’enderroc, tot i que suposi una reducció notable de volum i superfície, respecte les edificacions actuals. Davant del o caixa o faixa ministerial és la solució més intel.ligent.

dijous, 2 de desembre del 2010

Crònica local
Eco de Sitges, 4 de Desembre

Marea blava


Diumenge, 28 de Novembre

Avançat el vespre, la imatge gràfica expressa una evidència aclaparadora, ja intuïble, però no amb aquest abast territorial indiscutible. TV3 ensenya el mapa de Catalunya tenyit de blau convergent, des d'Amposta a la Vall d'Aran. Mirin com han anat les coses, que Convergència i Unió ha guanyat on no guanyava mai, i el tripartit –i el PSC en particular- ha perdut on no perdia mai. A Sitges, també. Comparant els resultats de Diumenge amb els de les eleccions al parlament de Catalunya del 2006, la federació nacionalista ha aconseguit superar al PSC en totes les meses electorals, incloent-hi aquelles on, tradicionalment, els socialistes ocupaven la primera posició en les preferències de l’electorat. El balanç de Diumenge ha fet bo l’aforisme popular aplicat al govern de la Generalitat: casa de molts, se la mengen els cargols. I la digestió està essent lenta i amargant, menys amargant per Iniciativa, que sempre ha comptat amb un electorat fidel a qui no tomben les polèmiques per dures que siguin, però amargant al cap i a la fi. Montilla ho deixa, i reconeix que, en més d’una ocasió, hagués hagut de donar un bon cop de puny sobre la taula. L’eterna dicotomia entre l’exercici de l’autoritat sense caure en l’autoritarisme. Massa tard per a rectificar allò que no es va saber reconduir en el seu dia. El substituirà l’incombustible Joaquim Nadal. Suposo que superat l’enfonsament del Carmel, pel conseller de política territorial i obres públiques en funcions això d’ara deu ser la xocolata del lloro. Benach també ho deixa, i confessa que ha estat una decisió molt meditada -malgrat s’hagi consumat dos dies després de la castanyada- i que a ERC li fa falta una sacsejada generacional, mentre Joan Puigcercós posa el seu càrrec a disposició del consell nacional, en el que alguns consideren una maniobra estratègica questionable, tenint en compte el passat que arrossega… També avançat el vespre, per fi es va poder veure riure Alicia Sánchez Camacho, embolcallada l'endemà en un enorme ram de roses que li portà un Mariano Rajoy a punt de posar-se el pitet. Camacho s'ha passat la campanya revestida d’institutriu eternament eixuta i amb la munició a punt. Finalment, superat el tràngol d’un surmenage de dades que el deixava fora de l’hemicicle, Joan Laporta va poder treure pit entre les compareixences de Mas per a recordar-li que el tindrà a prop si declara la independència, tot i que a qui de debò tindrà a prop Laporta –que no proper- serà Albert Rivera, menys empàtic en aquest sentit. En fi… assistim al paisatge desolat després d’una campanya inenarrable. Als primers compassos d’aquell periode de trànsit, durant el qual alguns buiden despatxos, al mateix temps que d’altres somnien en ocupar-los. Ha guanyat Mas, en part perquè qui ha manat fins avui li ho ha posat en safata, i en part perquè s’ho ha treballat a pols, a base de cultivar un discurs monolític i sense escletxes, que despren, almenys per ara -ja en parlarem quan el mandat arrenqui de debò- fermesa i coherència, dos valors especialment buscats en temps de crisi. Al costat seu, els sastres li han sorgit un trajo mediàtic a la manera anglosaxona. Una campanya amb un aire d’estadista de posguerra, que ha sabut alliçonar la ciutadania tot barrejant optimisme i prudència, esperança i mesura. Discursos conciliadors, edificants, ecumènics, que han driblat, com només saben driblar els polítics, els temes que poden tacar l’expedient. Convergència no ha parlat del Palau, ni de Millet, ni de Montull, i el PSC no ha parlat de Bartomeu Muñoz, ni de Luigi, ni del drama de Santa Coloma… Catalunya l’haurem d’aixecar entre tots manifestà el president in pectore sense escabellar-se –perquè el sheriff Mas no s’escabella- davant d’una multitud confiada de poder deixar-se anar sense haver de pensar en l’aritmètica, durant la nit electoral al Majestic, que fou de celebració continua des de bon començament. Mas ha sabut guanyar i administrar els primers dies de la victòria amb intel.ligència emocional, que ha aplicat repetint fins al cansament un rosari de qualitats perennes que vol fer seves i dels seus: humilitat, responsabilitat, diàleg… Humilitat... Ara penso en el dinar de celebració del 30è aniversari de CiU a Sitges i en les converses que castigaren les meves orelles i que tant poc agradaren a la secció local que reflectís aleshores. Com a la majoria de cases, a Mas li aniran bé les coses si sap mantenir a ratlla la cara més impulsiva del seu equip.

Dimarts, 30 de Novembre

L’aterratge del nou president ha estat prou bo, com per a que no hagi generat excessiva controvèrsia. Conserva encara un petit aire de suficiència, i un excès de paternalisme, però es mesura bastant a l’hora d’exercir el paper de pre-presidenciable. Davant de la personalissima locuacitat abarrocada de Pujol, Mas practica la frase curta, i, si convé, reblada amb un silenci final de significat implícit, del tipus ja he dit tot allò que havia de dir. Després de la teràpia balsàmica anti-crisi del camp nou, a TV3 l'esperà Mònica Terribas, que retroba el seu antic paper en ocasions excepcionals. Fidel al seu estil, ella aparegué cantelluda i feréstega, amb expressió de protagonitzar un trascendental tercer grau que el candidat va saber esquivar, fins al punt que bona part de l'entrevista semblà moguda per la rebequeria de la periodista, molesta perquè el candidat no li va respondre a algunes de les questions, perquè no ho va considerar oportú. Innecessària tensió per a l'endemà d'unes eleccions. Mas anuncia que quedaran 12 conselleries i que governaran els millors. Mal adjectiu aquest... Qui són els millors?

Propera parada municipals. Pot extrapolar-se alguna cosa dels resultats de Diumenge? Difícilment. Una interpretació agosarada -per equívoca al no tenir en compte les formacions polítiques locals i la tendència de vot molt diferenciada entre les municipals i les autonòmiques a casa nostra- seria aplicar la llei d'Hondt a la directa. Si volen fer-ho a partir de les dades de Diumenge els sortirà una esponerosa majoria absoluta de Convergència i Unió. 11 regidors justos, 4 pel PSC, 4 pel PP i 2 a repartir entre ERC i Iniciativa. És un parlar per parlar, perquè, entre d'altres coses, Baijet no és Montilla, Forns no és Mas, i aquí les discussions van per uns altres camins, llevat del de la crisi, que és comú arreu. Parlant de crisi, la capacitat, o incapacitat de l'Ajuntament per a pagar proveïdors i empreses, està generant tensions que destapen sense embuts les contradiccions d'una gestió municipal, dins de la qual conviuen la despesa en grans projectes, amb les obligacions que imposen les necessitats de la vida real, que cal satisfer en la mateixa mesura. Escric aquestes linies dijous per la tarda. L'empresa que gestiona els serveis de neteja dels centres educatius de Sitges ha informat a les seves treballadores que, si abans del cinc de Desembre la casa gran no satisfà el deute que té contret amb la concessionària, ja no cobraran el mes. En conseqüència, si algú no fot un cop de puny sobre la taula, les escoles poden deixar de netejar-se a partir de la setmana que ve. Dóno per segur que l'assumpte es resoldrà, però em sembla mentida que el personal d'un servei absolutament essencial pugui viure aquestes angoixes, per mor d'una priorització mal establerta, incomprensible, i injustificable.