Crònica local
Eco de Sitges, 2 d'Octubre

Santa Tecla

Divendres, 17

Santa Tecla ha pres una volada com mai no havia pres fins avui. Presentada amb un magnífic cartell de Pilar Mena -carregat de simbologia-, un programa prou digne en forma i fons, i un bonic conte per a infants degut a la col.laboració sempre eficaç de Roland Sierra i Francesc Roviera, un any més, ha estat molt fàcil evidenciar la magnitud que ha assolit la celebració i, a la vegada, poder copsar l’evolució de la Festa Major petita, tot fent un cop d’ull a l’exposició commemorativa del 30è aniversari de la matinal infantil. Un muntatge modest, però molt acuradament disposat tenint en compte les limitacions de l’espai, que ha estat aprofitat al màxim amb l’objectiu de proposar una capbussada per la memòria dels qui, havent deixat enrera la trentena, poden recordar amb fidelitat com varen viure aquells inicis que impulsaren Salvador Mirabent, Jordi Rossell o Josep Capdet entre d'altres. En aquesta revisió històrica, Miquel Marzal, Marc Martínez, Lolín Rocha i Pere Sella hi han encabit des de documentació oficial fins a un grapat de filmacions impagables, tot passant per la recuperació d'alguns dels gegants o cabeçuts artesanals que sortiren aleshores. Llàstima que la mostra s’hagi plantejat com el vist i no vist d'una setmana, perquè hagués merescut una major flexibilitat de calendari, i l'edició d'algún llibret o petit catàleg per a conservar

Dissabte, 18

Calia una nit de foc? Home... A aquestes alçades es fa difícil afirmar allò que cal o no cal, tot i que l'èxit de qualsevol proposta que inclogui foc i timbals/percussió estigui assegurat d'entrada, perquè si alguna cosa ha anat a més en les darreres tres dècades ha estat aquesta. Oficialment, darrera la iniciativa hi ha, per un costat, el desig perseguit de fa molt de temps, per part dels qui creien, i creuen, que Sitges havia de tenir un correfoc com el tenen la majoria de les grans festes majors de Catalunya. I, per altra banda, el vessant educatiu que, sobretot de cara als joves, pot oferir un esdeveniment destinat a palesar la necessitat de diferenciar les actituds que l’espectador ha de demostrar, segons participi dins d’un correfoc, o contempli una cercavila tradicional. Caldrà esperar una mica per a poder constatar si el balanç d'aquesta segona intenció ha estat positiu. Altra cosa, obviament, és l’impacte estètic indiscutible de la espectacular combinació Espetegafoc-mostra d’enceses-correfoc, que, per altra banda, ha sabut conciliar eficaçment els interessos dels qui tenen ganes de cremar-se, amb els dels que no volen fer-ho. Una de les claus per a garantir-ne el futur.

Diumenge, 19

Coincidint, amb el final de la dissortada verema -no hi insistiré- al parc de Can Bóta l'animació és màxima. Així ha estat durant tot el dia. La cantera promet, i molt. Les colles de diables infantils declamen de memòria els versos i les contestes amb decisió, seguretat i gràcia. Tanta, que molts pares i mares no poden evitar establir comparacions amb els seus referents immediats, que, paradoxalment, són els mateixos que els han ensenyat a desenvolupar-se així de bé. En l'àmbit de l'estadística la xifra és clara: la Casa Bacardí s'ha endut, de carrer, el premi al fet més referenciat -que no elogiat- en els versos dels diables del 2010, siguin els dels grans o els dels petits.

Dimecres, 22

Fins al darrer moment hi ha hagut gent a la porta de casa seva, per admirar la Santa, prou ben guarnida com d'habitud. La Ramona és a punt. I la Vinyet, la Mònica i els Eduards. La més veterana pendonista en la història de Santa Tecla té un petit gran repte al davant, que superarà amb la benzina de la il.lusió, i l'ajut de la família que ha estat pendent d'ella en tot moment. Travessada la primera prova de la vigília -amb mínima presència d'autoritats al seguici- a la nit, l'Agrupació de Balls Populars -que ha estrenat renovada web- presentà el ball de gitanes d'antes, d'antes de la recuperació és clar. O sia, un ball de gitanes fet per homes, i amb textos deguts a la inspiració irònica dels seus components, que brodaren les diferents intervencions, a cavall entre la tradició i l'sketch còmic. Una proposta sui generis feta per una colla creada ad hoc per a l'ocasió, i a la qual el públic del ball de gralles va respondre amb emfàtics aplaudiments, malgrat els problemes de megafonia que condicionaren en excès l'espectacle. M'insinuen que l'any que ve repetiran. Seria bó.

Dijous, 23

Agafant per les banyes la matinal infantil, la comissió s'enfrontava a un problema que calia resoldre, perquè corria el risc de cronificar-se en el petit gran caos anual. És cert que entre els balladors i els qui s'ho miren amb delit des del cotxet hi hauria planter per a organitzar tres o quatre processons. Les xifres són prou explícites en aquest sentit i parlen de prop de 1200 nens i nenes que es lleven per la Matinal. Bones notícies també aquí, perquè el balanç general ha estat prou bó com per a considerar efectiva la divisió per edats i recorreguts. I enmig de l'enrenou general Torna la Malva.... Vatua l’olla, un flaix dels temps gloriosos dels grallers Malvasia, amb els germans Sella i els germans Martí participant de la recuperació d’uns gegants amb història. No passa res, ha estat un fet circumstancial encara que hagi despertat alguna suspicàcia d'aquelles incontrolables. O potser no ha estat circumstancial?

Mentrestant, el rector en particular, que no el clero en general, continua guanyant punts a base de tenir sempre una resposta a la recambra, i de saber alliçonar als representants institucionals tot combinant polsims de sucre i de sal en el sermó. Darrere seu, la corrúa de capellans és prou àmplia com per a no envejar la que envoltava Anthony Quinn a Las sandalias del pescador. Potser tampoc cal, però ja saben que, en aquests casos, el criteri de mossèn Pausas fa petita la dita de la casa per la finestra. En aquest context, la colla de noies de bastons protagonitzà una magnífica ofrena on no hi mancaren les referències als qui trencaren el gel fa trenta anys per a que les bastoneres poguéssin obrir un encaix en un moment de canvi.

A les escales de la Punta, minuts abans d'assistir al pilar pujat i baixat de la Jove -que sortirà l'any que ve, perquè aquesta vegada ha vingut de 10 metres- el president Rossell espera la pluja. No hi ha, ni hi haurà, president de comissió que no l'hagi esperada o patida, i en Siscu no en serà pas l'excepció. El tram final de la processó esdevé un cúmul de corredisses, que les senyores i les seves permanents aguanten amb estoicisme filosòfic. L'sprint ha valgut la pena. Santa Tecla la tronera està contenta, i el poble feliç. Una precipitada ballada final reblà la darrera Santa Tecla en actiu d'en Blai i d'en Genís.

Crònica local
Eco de Sitges, 25 de Setembre

Verema a la deriva

Capricis del calendari, i d’una Santa Tecla coincident amb el tancament de l’Eco, m’obliguen a deixar la reposada crònica de la Festa Major petita per a la setmana vinent, i, en canvi, abordar la sempre inefable –i enguany especialment indigesta- verema. Com que, molt sovint, vostès van per davant en la intenció, era inevitable que, arran de l'anecdotari viscut durant aquest cap de setmana, la secció retrobés la crònica de la festa del vi, per a constatar que res no ha canviat. Ans al contrari, potser fins i tot ha empitjorat respecte a quan vaig decidir renunciar gairebé a seguir-ne parlant. Fou, crec recordar, durant la nit de les pubilles del 2005. Amenaçava pluja als jardins del Retiro, i el públic i les autoritats esperaren als convidats de Torres, i als representants de la empresa, que arribaven de sopar al Maricel. Esperaren, esperaren, esperaren fins que la pluja anorreà l'elecció de la pubilla, en el que fou la culminació d'una nit desastrosa, que acabà amb l’aleshores president del Foment del Turisme, Joan Carbonell, llegint el veredicte sota un xàfec de pronòstic que només va permetre –la circumstància obligava- el primer ball de l’alcalde amb la guanyadora. Amb precedents així, el que ha succeït ara també era previsible i evitable, perquè, segurament, massa coses a la verema s'han deixat a criteri de la inèrcia, com si hi hagués una obligació implícita de celebrar aquest espectacle públic que es desenvolupa en el marc d'uns patrons anacrònics, carrinclons, caducs, rancis i provincians, i que pateix d'una organització que es diria improvisada, caòtica i berlanguiana. Res de nou, doncs, malgrat que en la 49ª edició el nivell hagi tocat fons i pugui semblar mentida que acceptem quelcom que, amb tota probabilitat, en determinats moments faria enrogir-nos de vergonya si ho veiéssim en un altre poble, i amb uns altres protagonistes. Faig llista telegràfica del que ha passat durant un cap de setmana en el qual s’assegurava pluja per-l’amor-de-Déu. Començo per aquí. Sens dubte, el comble de la protagonista de La riera ha estat haver quedat atrapada sense escapatòria en un torrent, el d’en Llopart. L’episodi bé pot interpretar-se com la paràbola de totes les dissorts que vindrien posteriorment. Mercè Sampietro recordarà Sitges per haver estat rescatada pels bombers el vespre de divendres, mentre la confusió organitzativa anunciava als presents a la sala de conferències del Miramar, que el pregó es declamaria durant la vetllada d’elecció de les pubilles, en una decisió que va haver de rectificar-se un cop la pregonera féu palesa la seva intenció de mantenir l’horari inicial. El sopar no va tenir millor fortuna. Conscients, sempre, que, com deia aquell sitgetà de soca-rel, un lunch és allò que si has sopat no menges i que si menges no sopes, el públic assistent al Prado va haver de patir les conseqüències d’un conflicte institucional, centrat en qui es veuria en cor de pagar les despeses del trasllat de la logística de la vetllada des del jardí al saló-teatre de l’entitat. Com que el conflicte no es resolgué, els assistents al sopar visqueren un memorable campi qui pugui, repartits pel bar i el saló de socis, tot esperant que l’espectacle continués un cop acabada la sessió de cinema. I així fou. Davant d’una platea poc protocolariament disposada –ja no venia d’aquí- es presentà el carrussel de rigor i, a continuació, es proclamà a Vinyet Esteban sense que el sistema de megafonia aconseguís recuperar-se d’un atac de cor previ. Com era igualment previsible, la delegació de Guadalajara i la família Torres arribaren al Prado quan tot el peix ja estava venut. Solució? –prevista o no- repetir de nou el Carrussel –que no la proclamació de la pubilla- i fer la foto de rigor amb les protagonistes de la vetllada. Un pas remullat de comèdia. Diumenge lluí el sol. Que una entitat renuncïi a participar al concurs de trepitjadors no és la mort de ningú. És bastant més greu, per exemple, constatar que, des d’aquell pregó de Lluís Bassat que fue en castellano para que todo el mundo lo entendiese, el català ha estat arraconat sense compassió del programa d’aquesta verema, convertida al vil-lingüísme en plena democràcia. Viva España campeona del mundooooo! cridaren els mexicans per a animar al seu equip, mentre Antoni Marin exercí de traductor simultani de tot allò que escoltava en català, fossin les instruccions, el nom d’una entitat, o el sum sum corda, tot ficant-hi alguna cullerada -diguem-ne humorística- de collita pròpia.

Què hem de fer amb aquesta verema? D'entrada, salvar les pubilles –que no en tenen cap culpa- i, a continuació, preguntar-nos el perquè de la seva existència, de si continuen vigents les raons que la mouen avui, i, sobretot, de si són questionables molts dels aspectes que formen part de l’estructura organitzativa que la mou, la pagui Torres o qui sigui, si és que algú vol pagar-la. Fins i tot, em costa de creure que la imatge corporativa de l’empresa en surti massa beneficiada de tot plegat. Deixant de banda el conflicte de les banderes –i la hipòtesi sobre si la decisió hagués estat la mateixa si hagués lluït unicament la senyera i la bandera de Sitges al Baluard, per exemple- l’Agrupació de balls populars ha argumentat la seva decisió en un comunicat llarg, crític, i curosament escrit, que acaba demanant diàleg per a trobar una sortida digna a la festa. Cal trobar-la perquè això no va ni amb rodes.

Forçosament, necessito contrapesar aquest regust a vi ranci, amb el bon ambient que es va viure el passat dissabte durant la presentació del conte La garsa del pati blau, òpera prima de Carme Panyella, pedagoga d’una generació de mestres recordats amb gratitud en la majoria de casos. Em venen a la memòria Vinyet Caballé, Rosa Alsina, Glòria Pulido, Joaquim Puig, Antoni Vigó, Manuel Alquézar, Josep Corominas, Montserrat Almirall, Marina Viñas, Josep Maixenchs, Andreu Clapés… i la pròpia Carme es clar. Parlo de quan la societat tenia als ensenyants en una posició superior de consideració i d’influència, o de quan encara prevalia la cultura de l’esforç, avui molt sovint arraconada dins d’un món mediàtic, on, paradoxalment, conviuen les immenses possibilitats de comunicar-se a través de qualsevol suport, físic o virtual, amb l’empobriment progressiu del llenguatge que, ves per on, és, ha estat, i serà sempre el fonament de la comunicació. Com si hi hagués la necessitat d’encaixar a cada cantonada, la imatge enyorada del Sitges del passat, Carme Panyella ha bastit una història de final feliç, que ben podriem situar dins el paisatge que plasmaren els pintors luministes, i on descobrim, explicada a la mida justa per a la quitxalla, la vida d’en Genís, fill d’en Genís i de la Roseta. Un nen de bon cor, nascut a l’ombra del Pati Blau, del primer Pati Blau, del Pati Blau de la Carme, i que no sabria viure sense fer trapelleries al costat del seu Huckleberry Finn particular, en Jepet. A més d’en Jepet, l’alter ego d’en Genís és una garsa, que, com la protagonista de la desenfrenada opereta de Rossini, també és cleptòmana…. Per a les il.lustracions, l’autora ha cercat l’ajut de Flori Coll, que ha revestit a la perfecció els seus desitjos, a través d’un conjunt d’escenes costumistes que reforcen el relat, tot defugint dels dibuixos de colors llampants i expressions exagerades. Totes i cadascuna de les il.lustracions que acompanyen el text desprenen serenor en el color i en el gest, que poden permetre, si així es vol, la juguesca d’una doble lectura, o d’una lectura paral.lela a través únicament de les imatges. L’edició, a càrrec de El cep i la nansa, ha estat cuidada fins a l’últim detall.

Crònica local
Eco de Sitges, 18 de Setembre

Es busca senyera

Començo donant sortida a quelcom que tenia pendent de comentar, i que estic bastant segur que molts de vostès han vist. Que ningú no pateixi. No és un sot, ni unes sabates penjades, ni una bardissa sense podar, ni una dissortada jardinera de les que pagaria la pena liquidar d'una vegada, abans no les liquidi algú altre... Des d'abans de la Festa Major, il.lumina l'aparador de Can Gassó una maqueta de la casa Bartomeu Carbonell. El conegut edifici del rellotge. L'obra és una petita joia artesana, que, seguint l'escrupulós, pacient i perseverant esperit dels veritables aficionats a la disciplina, reprodueix fins a l'últim detall l'aspecte original de la casa, molt conservat per altra banda, llevat dels petits canvis estètics en els locals comercials dels baixos. Una feina perfecta, o almenys així m'ho sembla. Les casualitats de la xarxa social m'han permès contactar amb Ricard Ruiz, l'autor d'aquesta filigrana, que, segons em diu un fotògraf de confiança, està ficat de ple en la reproducció a escala de l'edifici de l'hospital de Sant Joan. Els més sornaguers insinuen que seria bo que a en Ricard li proposessin una maqueta de la façana marítima dels museus, abans no... Matem-ho. En definitiva, la secció es treu el barret.

Divendres, 10 de Setembre

Impulsió, repulsió... A què haurà volgut referir-se Montilla amb això de la pulsió separadora? Altra cosa no, però el president és un especialista consumat en el llenguatge eufemístic. Em ve al cap allò de la desafecció ciutadana, per no dir emprenyamenta general, o aquella definició, sens dubte memorable, que bescanvià transvassament per aportació temporal d'aigua. Com era de preveure, la màxima autoritat catalana, encaparrada encara en apedaçar un context difícilment apedaçable, es va veure en l'obligació d'explicar l’estratègia semàntica en llenguatge més entenedor i explícit. O sia, fora de Catalunya també hi ha gent interessada en fomentar la tibantor i els recels. Vatua l'olla, no ho hagués dit mai...

Dissabte, 11 de Setembre

El doctor Robert sembla fer mala cara... Es clar, superar tota la dictadura per acabar havent de veure el que veu no deu ser plat de fàcil digestió. M’hi jugo el que sigui que si pogués baixar de la pètria talaia on el ficà Josep Reynés proposaria un altre tancament de caixes, encara que les caixes ara estiguin per llençar, més que per tancar. La plaça és força plena, el dia acompanya i l'ambient també. És estrany..... Una senyera a la rectoria i cap a l'Ajuntament? La bandera de Sitges llueix solitaria durant la diada Nacional.... A veure si serà més catalanista Nostre Senyor que la casa gran? Potser Déu està més acostumat a creure, penso, i és que, davant la sorpresiva evidència, m'ho torno a mirar. No sóc l'únic. Més d'un se n'ha adonat de la relliscada i no pot evitar comentar-ho. Lapsus. Un altre any serà. En qualsevol cas, ens podem agafar a d'altres aspectes dignes d'elogi. Per exemple: almenys a Sitges no calen tanques per a apaivagar l'angúnia que diuen patir els polítics quan se senten escridassats incívicament, per aquells que els diuen de tot, amb raó o sense. A Barcelona no van saber trobar la mida justa entre el massa i el massa poc, i els va quedar una ofrena a Rafael Casanova tan rematadament freda i incomprensible, que semblava treta d'algun país de l'òrbita ex-soviètica. Fins a cert punt resultava inevitable esbossar un mig somriure al veure les imatges de la multitud cridant a la quinta forca, en contrast amb la flema dels representants institucionals, tranquils i alleugerits de saber-se allunyats del mal moment. Aquí, en canvi, podem enorgullir-nos de celebrar una commemoració que, sense grans escarafalls ni ambicions, es desenvolupa des del necessari respecte entre la ciutadania i els seus representants -ningú no es queda sense aplaudiments, ni que sigui per cortesia- i que rebla uns Segadors a cop de gralla, amb l'apreciada participació de la Jove de Sitges.

A la nit, mentre la capital viu amb intensitat les darreres hores de la diada a cop d'exitós macro-concert a l'arc de triomf, i els spindoctors de CiU encara no han desvetllat les declaracions de Maragall a la revista del partit, Artur Mas aterra a La Noria. La presència del líder convergent ha generat una certa controvèrsia, per mor del què-hi-fa-en-Mas-en-un-programa-d'aquesta-mena, com si el candidat hagués d'avergonyir-se per haver caigut en pecat mortal. El cas és que Mas, presentat com el virtual president de la Generalitat, es defensà amb les seves millors armes ben esmolades, tot donant, de nou, la imatge de líder sense escletxes ni dubtes en el discurs, i capaç de driblar, esquivar, despatxar, o tornar qualsevol càrrega de profunditat sense que les conviccions ni el tupé se'n ressenteixin. Davant seu, una tríada singular. Amb una permanent de cardat impossible i carregada de pedreria, Pilar Rahola, a punt d’esdevenir Cartrona, exercí de massatgista emocional, demostrant una evident complicitat amb l'entrevistat, des de la perspectiva que li atorga haver estat l’autora de la màscara del rei Artur. Al costat seu, Alfonso Rojo, habitual de El gato al agua, -i fins fa poc sots-director de El Mundo abans que una trifulca amb Pedro J. Ramírez el descavalqués del diari- basà bona part de les seves interpelacions en l'assumpte dels drets lingüístics i els continguts que s'ensenyen a les escoles del país. Finalment, Maria Antonia Iglesias, ex-cap d'informatius de TVE en l'època de Felipe González, i fustigadora consumada i incisiva de la dreta més eixalabrada, apretà Mas posant en questió la proverbial ambigüitat de la federació a l'hora de pronunciar-se obertament per la opció independentista. Així, Espanya va saber, entre d’altres coses, el significat d'una expressió tan nostrada com és la puta i la ramoneta. Tot i el petit atac de banyes de Mònica Terribas i Josep Cuní, Mas va sortir de Telecinco sense cap estrip al trajo, i el programa seguí per viaranys menys… menys polítics. Ves per on, l’onze de Setembre catòdic encara guardava un cop amagat. El contrapès televisiu de la nit de dissabte, per fortuna pel qui escriu amarada pel so de la vetllada sardanista del Cap de la Vila, el proposà Intereconomia amb un contraatac carregat d'intenció, des de la TDT. No es pot negar que la proposta tenia morbo. Recollir, en un programa en directe a la terrassa del Hilton de Diagonal Mar, 100 testimonis de persones que viuen i treballen a Catalunya, i que se senten agreujades, violentades, ferides, indignades o menystingudes per un motiu o un altre, o per molts motius a la vegada. Encelofanat amb el pervers missatge de la maravillosa tierra catalana o del vamos a hablar de los verdaderos problemas de los ciudadanos, es desgranaren, davant la complaença d'Albert Ribera i de Montserrat Nebrera, que exerciren de testimonis privilegiats a primera fila, un innombrable rosari de greuges, d'aquells que convidarien a qualsevol a marxar on sigui, abans de viure en aquest pou de suposada indignitat quotidiana. Dóno per segura la veracitat d’alguns testimonis, com també dóno per segur l’objectiu final dels responsables de la proposta televisiva, emmarcada en un perfil ideològic que s’expressa sense cap tipus de mesura..

Diumenge, 12 de Setembre

Excepcional reportatge de TV3 sobre Pere II. Anatomia d’un Rei és un veritable exercici d’estil, que no s’escapa a la ironia. El monarca també va entrar en llista d’espera per a fer-se la prova radiológica? No li venia d’un any…

Bona Santa Tecla!

Crònica local
Eco de Sitges, 11 de Setembre

Aire

Amb el Setembre, i de manera no oficialitzada –Déu nos en guard que ho fos- Sitges és retornat als sitgetans, fins la propera… posem que fins el Carnaval de l’any que ve, quan tornarem a agafar aire per aguantar el primer desembarcament multitudinari del 2011, amb operatiu de seguretat inclòs. Sóc conscient que la metàfora té un punt d’intransigència i d’intolerància que tampoc no m’agrada gens, però hores d’ara hauria de fer excessius esforços de contenció per a evitar-la, i no ho vull. I no és que aquest estiu hagi estat massa diferent dels anteriors. Qui sap si, fins i tot, eren pitjors aquells de mitjans dels anys vuitanta, quan Barcelona encara no havia redescobert el mar, i els trens de la costa baixaven de bon matí carregats d’ordes armades amb cridaners radiocassettes…. O potser no. L'estiu de la crisi, el de la gran crisi, el que ja fa temps que ha bescanviat el radiocassette per l’Ipod, ha tornat a revifar el vell debat, possiblement mai no resolt, a l'entorn de la capacitat de la vila per a mantenir el necessari equilibri entre allò que s'ha de fer, i el cost econòmic que suposa fer-ho. Entre allò que vol, o diu voler, i les conseqüències de voler-ho. Entre la necessitat de mantenir un model, i les servituds i els esforços per a mantenir-lo. Entre el respecte a la llibertat individual, i la necessitat de controlar les actituds incíviques, o, dit d'una altra manera, entre l’ús i l’abús dels espais públics, que haurien d’ésser els més protegits perquè són de tothom. Un exemple acabat de sortir del forn el poden trobar en les diferents pancartes reivindicatives que s'han penjat al carrer Bonaire. Els veïns, vull creure que farts, reclamen el seu dret a conciliar el son, i a que la via pública no esdevingui escenari de festes privades. Reitero allò que ja vaig dir. Estem menystenint el valor de referència que ha de tenir l'espai públic com a exemple de convivència cívica, si no sóm capaços, o no són capaces les autoritats corresponents, d’impedir-ne la degradació, provocada per causes prou conegudes.

En aquest estat de coses, cada Setembre renovo la sensació que al Juliol cedim el poble, i no fem prou per a evitar que s'utilitzi com si fos un apartament turístic de petacada. Passada la febrada, a l'inici de curs ens el tornen per a que ens espavilem a deixar-lo com estava abans no fos sacssejat per la traginada estiuenca. Com un mocador de seda que no ha passat per la rentadora un cop utilitzat. Compensa? No n'estic massa segur. Com tampoc no estic massa segur que ens convingui aquesta sobrepressió en els espais emblemàtics, malgrat pugui justificar-se per mor de la facturació que deixa. Lluny de demonitzar la nostra primera indústria, s'imposen unes quantes reflexions en veu alta. Per exemple: arriba a Sitges aquell turisme de qualitat -i no parlo només de despesa, sinó d'actitud- que fa anys que es persegueix des d’estaments diversos? Si no arriba, quines en són les causes? D'entrada, seria bo obrir un veritable debat sobre si, a peu de carrer, la nostra imatge turística s'està apropant perillosament a la que sempre s’ha rebutjat, i que exemplifiquen altres destinacions de tour-operador i amb menys diguem-ne tradició, glamour o pedigrée històric. Caldria reflexionar sobre si podem continuar dient en veu alta que sóm un poble turístic, quan, llevat de digníssimes excepcions, les noves generacions de sitgetans no veuen pas en l'hosteleria una professió de futur. O sobre si la oferta gastronòmica de Sitges s'està encomanant perillosament del model franquiciat de l'entrepà a peu de carrer, o de la beguda al portal de les cases, que conviu amb aquells negocis que continuen apostant, veritablement, per un producte de qualitat a preu raonable. O sobre si el nostre oci nocturn viu moments baixos... En definitiva, sobre si al costat d'aquesta imatge promocional a cop de Bilderberg hi ha una altra cara de la moneda, testimoniada pels professionals que creuen que la vila està perdent pistonada, i que les veritables regnes de la indústria turística ja no venen marcades pels empresaris locals, perquè el degoteig de negocis familiars que renuncien a seguir és constant….. Paral.lelament, en el nostre cas -i deixant de banda la cojuntura del sector econòmic de referència, o les iniciatives que s'han posat en marxa per a cercar noves oportunitats de negoci- concorren dos factors que han contribuït a complicar encara més el context ja de per si complicat de la crisi global. Primer: l'herència de la dècada continuada de creixement demogràfic i urbanístic contenia un parany amagat, que no es volia veure quan els diners corrien sense aturador, i que ara floreix amb contundència. No només els ingressos de les arques públiques han minvat de cop arran de la debacle del sector immobiliari, sinó que el gec que ens ha quedat -a més d'un paisatge absolutament estandaritzat i banal que ja no ens treurem del damunt i que ara és ple de pisos i locals desolats- no és altre que el de nous espais públics per a mantenir. Deia un regidor que si vols descapitalitzar un Ajuntament només cal que plantis verd per tot arreu, i sabràs el que costa mantenir-lo, i les conseqüències de no fer-ho. A més del verd, hi poden afegir, obviament, tots aquells serveis als quals els ciutadans hi tenen dret, visquin on visquin dins del llarg, estret, i dividit pel massís, terme municipal. Una veritable sagnia. Segon: la voluntat d'impulsar, des de l'Ajuntament, projectes que en alguns casos s'han demostrat excessivament ambiciosos, i en d'altres probablement innecessaris, ara esdevé un importantíssim llast financer, que condicionarà l'acció de govern dels anys vinents, mani qui mani. Els més condescendents amb la gestió de Baijet es refereixen a la situació actual com la conseqüència d’una il.lusió per a fer coses que eren necessàries i que ningú no havia fet, mentre que els més crítics es refereixen, ras i curt, a un cas de mà trencada, relacionat amb les llicències que qui mana es pot permetre amb els diners dels altres, sense pensar en l'impacte per la caixa comuna que poden tenir. O sia, a les temptacions d’estirar més el braç que la màniga quan se sap que sempre hi haurà un coixí on raure, perquè l’empresa no plegarà mai, i l’Ajuntament és, avui, l’empresa més gran de Sitges. Hi deu haver, sens dubte, una mica de cada argument en l'anàlisi final, al qual no és en absolut aliè el creixement de l'estructura orgànica de la casa gran que, regada per un context que facilitava qualsevol aventura i/o incorporació de pesones de la corda, ara pesa com una llosa a l'hora de fer números, fins al punt de considerar ineludible el replegament de les diferents àrees administratives a l'edifici Sitges reference, per a posar un exemple.

Sense contemplacions, l'estiu ens ha ensenyat els límits d'aquest Sitges que fa quatre dies semblava que podia amb tot, i avui li és molt difícil mantenir el tipus. He escoltat un seguit d'opinions que podrien resumir-se en una conclusió final, que ni és nova ni vella, però que mai no ha deixat d’ésser preocupant, i ara ha pres una dimensió major per raons òbvies. La magnitud actual de Sitges està depassant la capacitat del propi municipi per a controlar aquells aspectes sobre els que es fonamenta la qualitat de vida dels seus propis veïns. Vet aquí un repte sense assolir. L’eterna lluita a la recerca de l’equilibri, després d’haver viscut d’una economia amb peus de fang.

Bona diada.

Crònica local
Eco de Sitges, 4 de Setembre

Bocanegra

Ho havia deixat en una particular declaració d’intencions abans de començar, i avui sento com si hagués passat un munt de temps des que el Sant va travessar la porta de la Parròquia. Ben retrobats. Sitges respira després d’haver-se esgotat celebrant-se a si mateixa, a la manera pròpia, o sia d’una revolada, d’una foguerada, d’una petacada intensa, viva, eufòrica i adrenalínica fins el darrer minut. Vist i no vist. La vivència magnífica. La Festa… Bé, que els haig de dir de la Festa que vostès no sàpiguen. Tothom coneix on són les seves virtuts, i quines les causes de les seves mancances. Vet aquí un petit resum espigolat de cosetes que signa un espectador a voltes resignat, a voltes feliç, o, fins i tot, feliçment resignat.

Divendres, 20

Aquí estàvem parlant del Nadal d’Estiu i mor Lluís Mirabent per a ficar-nos davant de les emocions amplificades que remouen les grans celebracions. Enmig d’un paisatge de fascinant, majestuosa i evocadora bellesa, dos muntanyencs sitgetans, dels de pedra picada, s’enfrontaren a un parany que el destí els plantà a plena llum del dia, sobre una cantelluda cresta propera a l’Aneto. Un d'ells mai no podrà explicar-ho, i l'altre haurà de conviure amb l'empremta profunda que deixa el fet d’haver-ne estat un testimoni, a qui difícilment podrà consolar l’esforç realitzat per a no deixar sol al seu company i amic, com obliga la noblesa de la vocació compartida. És el codi de la muntanya, en la seva circumstància més dolorosa i admirable alhora, encara que, des de fora, aparegui profundament injusta. Per algunes coses seguim essent un poble petit. Pel primer dia farcit d'actes festamajorencs s'escolà, entre informacions contradictòries i converses de tota mena, el record al president del Centre Excursionista de Sitges, que s'afegirà a la singular llista de convilatans a qui la dissort ha volgut vincular per sempre a la nostra Festa gran. Sense solució de continuïtat, en Joan dels Molins i en Joan Vidal descobriren la gran foto-mural que decora la paret exterior dels flamants locals de l'Escola de grallers de Sitges. Ha passat vora mig segle llarg des d'aquella instantània que els immortalitzà per a la posteritat, i divendres compartiren un gran moment pel món de la gralla en general, i pels grallers de l'òrbita Blai en particular. L'escola ha estat hàbil en la negociació, i constant, tenaç i ambiciosa en el procés per a la consecució d'un objectiu que envejaria qualsevol músic. 100 metres quadrats d'instal.lacions perfectament dissenyades i aillades del món, a les quals s'hi accedeix a través d'un sofisticat sistema de lectura d'empremtes digitals, i on hi ha tot allò que es pot demanar per aprendre i assajar sense restriccions. La secció es treu el barret davant dels qui ho han fet possible.

Si les coses no es torcen, el pregó ha arribat per a quedar-se... a la plaça de la vila. No era lluny del Racó de la Calma, doncs, la solució als suposats mals que patia, i la comissió acabà la nit amb el primer trumfo al cabàs, per haver apostat pel retorn als origens. O sia, per la valorització de la paraula sense cap altre ajut que no sigui el d’un entorn que faciliti el silenci i l’atenció del públic, i el d’una megafonia excel.lent que permeti que el fil del discurs no es perdi. Així de simple. Ha ajudat a l'èxit una parella inspirada, que desplegà enginy, ironia i bon humor, a partir d'un text que desenvolupà sabiament les capacitats de cadascú. Vicky Plana i Josep Perea administraren el seu repte sense eclipsar-se mutuament, i sense perdre el món de vista. Fòrem partíceps d'un equilibrat monòleg a dues veus que jugaren amb un dels recursos clàssics del món de l’escena, sigui teatral, cinematogràfica o televisiva. Un partit de tennis verbal davant de públic i amb Sitges i la seva gran diada treient el nas a cada paràgraf. Brillant.

Diumenge, 22

Potser no s’equivocà el geganter al dir-me que aquí ho arrepleguem tot. Hi penso ara, mentre recordo la berlanguiana estampa que oferia la comitiva presidencial travessant la nit del Primer de Maig, amb la bandera del Sant a cop de pasdoble, entre manteros, contenidors a vessar, turistes sorpresos, narcissistes clients de terrasses, i fidels seguidors de la Festa amarats pel xumba xumba de primera hora. Amb ulls de forani només hi mancava Mister Marshall. Des de dins, s’imposava la condescendència vista la cara de satisfacció dels portants. A distància, el Sant es mantenia tranquil embolcallat de roses al costat d’un gran vitrall evocador del vessant musical del pendonista. Magnífic marc per a una familia feliç de viure uns moments equiparables en intensitat als dels seus antecessors en la mateixa situació. Es repeteix una escena ja repetida, però que mai no cansa, que s’espera i es desitja. La gent s’hi acosta, pregunta, parla, es felicita tot dibuixant una escena costumista que forma part d’un patrimoni perdut i enyorat.

Dilluns, 23

Moranduuuuuuu. Ja hi sóm…. Tremola Vicenç. Digues a tots aquests que l’han rebatejada que la diferència entre una ‘entrada de gralles’ i una ‘entrada de grallers’ és que les gralles són objectes i els grallers persones! Apuntat queda. Bàsicament, els que poden aguantar-la es mantenen ferms al Cap de la Vila, i els que temen ferir-se han marxat al capdavall del carrer Sant Francesc, o a l’Ajuntament. Així, de moment, estan les coses, amb megafonia benintencionada i voluntariosa o sense. El gran gruix de públic de la Festa Major és jove i es mou en massa. A l'Hort de Can Falç, el nou rapsoda del drac –i ex bisbe arriat de cerimònies carnavaleres- es defensà prou bé, amb gràcia i un cert descaru adient a la situació. La colla de la ferafoguera ha estat motiu de comentaris abans, durant, i després de les 36 hores. Ens veiem per Santa Tecla!! I tranquils que estic bé!! confessa la bèstia a la xarxa social, abans d'enfrontar-se a l'operació d'estètica que li ha de reconstruir els morros carbonitzats per l'accident inesperat d'una nit malaurada, al qual alguns no deixen d'atribuir-hi un cert designi de la providència, sensible al patiment d'un ex cap de colla dolgut. La mateixa nit en què la meteorologia tampoc no va ajudar, obsequiant-nos amb un esplèndit castelldefum veritablement espectacular d'esquenes a la Parròquia.

Dimarts, 24

Una constatació: la Cartrona i en Pep Capelles d'en Robi han agradat. Molt. Una altra constatació, previsible: la Jove féu un gran paper a l'ofici, i durant l'entrada del Sant, sense oblidar-se, i el gest honora la colla, dels seus predecessors directes. A dos quarts de vuit, darrera sortida. Exagerant el testimoni del president de la comissió, gairebé podriem recuperar aquell acudit fàcil que s’extengué durant l’inici de les emissions de les televisions privades. Recorden? Diuen que fan anuncis i que, de tant en tant, passen una pel.lícula, s’ironitzava aleshores davant l’eclosió publicitària. Avui, aplicada la sentència a les nostres processons, podriem deixar anar quelcom semblant a: diuen que fan balls parats i que, de tant en tant, passa una cercavila. En Siscu està satisfet, i alhora mig decebut. Comprensible. La perspectiva del president no és la del públic, ni, per descomptat, la del ballador…