Crònica local

Eco de Sitges, 26 de Juny

VentdelCau (Capítol III)

Hi torno. Han passat cinc mesos des que vaig enfilar la segona part del serial, i el ball ja ha començat de debò, fins al punt que cada cop es fa més difícil pensar que, en l’estat actual de coses, es pot fer marxa enrera en un procés que sembla haver travessat el llindar del no retorn, amb l’inici dels treballs a l’interior dels museus. No reiteraré vells arguments. Els seguidors habituals de la secció ja saben el que penso i perquè ho penso, i també perquè respecto a les dues parts en conflicte, més enllà de les postures divergents abastament conegudes i fonamentades, en major o menor mesura. Malgrat que fins avui no hi hagi hagut cap acte públic per a exposar la possible solució alternativa a la de l’arquitecte Hernández Cros, la plataforma defensora del manteniment de la façana de mar de Maricel, i d’aturar les obres per a replantejar-ne els barems d’actuació, ha estat present a la premsa i a les xarxes socials, on ha aplegat un mig miler llarg de persones que donen suport al seu posicionament, al qual caldrà afegir, segons em diuen, un informe no massa falaguer de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi, que es posiciona obertament contra l’actual proposta, aprovada, val la pena recordar-ho, per tots aquells que podien haver-la aturat en el seu dia i no ho varen fer, pel que sigui. Dóno per entès que, a aquestes alçades, ningú ja no dirà res sobre quins han estat els criteris que varen seguir els professionals de l’Ajuntament, la Diputació i la Generalitat, a l’hora d’avalar l’adequació del projecte a les directrius draconianes que semblen imposar la catalogació normativa referida als edificis afectats per la reforma. Una de les questions fonamentals que ha quedat sense resposta, malgrat que aquesta secció cregui que el debat del patrimoni a Sitges va molt més enllà, i molt més enrere en el temps, que el que les circumstàncies actuals ens han portat a discutir. Qui sap, doncs, si potser és un bon moment per a expressar una declaració d’intencions, d’aquelles que només serveixen per a comprometre a qui la pronuncia. Crec que no caldrà, però si d’aquí un parell d’anys el resultat final de la reforma del Cau Ferrat, del Maricel i de Can Rocamora no em fa el pes, així ho diré amb l’afegit d’un mea culpa per haver-me’n refiat d’allò del què molts no se’n refien avui.

I és que em cal refiar-me’n. Malament rai si no ho fes així, davant del repte que tindran les empreses i els professionals involucrats en aquesta trascendent operació. A punt de travessar l’equador del 2009, puc assegurar haver vist una de les imatges més colpidores de l’any, que és, a la vegada, una estampa històrica. El pany de l’entrada ens rep amb rebel.lia, però al final, guanya la traça i les venerables portes del Cau Ferrat s’obren, gràcies a una petició satisfeta. Dins, l’única claror que il.lumina les estances prové de fora. L’única remor que pot escoltar-se prové del mar. L’únic que es pot veure en aquest entorn solitari, mig ombrívol i pertorbador és el que queda de la casa, després d’haver-se retirat tot allò que podia retirar-se. Impressiona. Enormement. Fins al punt, diria, que els més veterans podrien comparar-ho a les conseqüències del pas d’una ràtzia en temps de guerra. Testimoni mut de la visita és el brollador, que els especialistes encara no han traslladat per questions tècniques d’un procediment escrupolós, com d’habitud en aquests casos. El terra que trepitgem fa unes quantes esquenes d’ase pronunciades, en el que és un símptoma evident de males notícies uns metres per sota. L’entorn és ple de senyals que marquen la disposició exacta de les peces d’aquest immens trencaclosques, per quan sigui l’hora de resituar-les en la seva posició original, i les parets del sota escala, just al costat de l’entrada, semblen esponges xopes d’aigua salabrosa…. Un conjunt de nafres que, sens dubte, no seran les úniques que es trobaran els experts quan aquest meló s’obri de veritat.

Si a la planta baixa la impressió és forta, l’arribada al primer pis aclapara per la sensació de buidor. Despullada del contingut, la sala presidida per l’impressionant encavallat de fusta d’Elies Rogent té un punt de reial, catedralici o monàstic. Sense quadres, sense ferros, sense rajoles ni ceràmica, ni vidre ni res, resulta inevitable pensar en el Cau abans del Cau, en l’home que tractà l’espai com a suport d’una concepció global de les disciplines artístiques, organitzades a partir d’un concepte únic, que, gairebé vuitanta anys després d’inaugurar-se, s’ha desmuntat objecte per objecte…. En definitiva, pensar en el que deuria passar pel cap de Rusiñol abans de plantejar la veritable obra de la seva vida. En qualsevol cas, la realitat s’imposa, i la reflexió pren forma de nus a la gola. Mirat fredament, enmig d’un paisatge d’esquerdes i patologies de tota mena, que és el que és el Cau Ferrat avui, hom necessita apel.lar, de nou, a la confiança en el treball dels qui han d’encarar la reforma, perquè, un cop al carrer, és difícil creure que sigui possible fer una truita sense trencar els ous. M’informen que la peça més complicada de retirar ha estat el Crist situat entre els dos Grecos. Costa de veure tan net un dels panys de paret més sol.licitats del museu, però seguir el fil de la Magdalena i de Sant Pere no és difícil…

Les obres de l’intercanviador de la Sagrera obliguen ara a la majoria de trens de rodalies de la costa, a finalitzar el seu recorregut a l’estació de França, a deu minuts escassos del museu Picasso. Per tant, si em permeten la recomanació, la visita a les exposicions Picasso versus Rusiñol i El Cau Ferrat, casa de les arts pot començar amb una magnífica passejada per aquesta monumental catedral de ferro, inaugurada amb motiu de l’exposició universal del 1929, i que l’enginyer madrileny Pedro Muguruza va dibuixar vint anys abans de participar en l’equip que projectà el Valle de los caídos. Vatua l’olla, com és la vida. Feta la prèvia, i tenint en compte que a l’Eco tots vostès han pogut llegir excel.lents ressenyes sobre ambdues mostres, seré breu. Deixant de banda un preu que pica -5,80€-, així com l’interès del contingut i del plantejament del discurs expositiu, allò que veritablement em motivava la visita al carrer Montcada no era altra cosa que poder veure cara a cara algunes de les obres d’art destacades que, descontextualitzades del redòs del Cau, prenen una altra dimensió situades en aquest espai cojuntural. S’engrandeixen. Potser els ortodoxos pensaran que en tinc prou amb poca cosa, i tindràn raó. L’exposició té força aspectes d’interès afegit, però, personalment, amb satisfer-ne aquest servidor en tenia ben bé prou. A la meitat del recorregut, en una sala amplia i ben il.luminada, hi ha els dos Grecos, costat per costat també, i a l’alçada de l’espectador, que els pot contemplar com no ho podrà fer mai a casa nostra en circumstàncies normals. No passa res, només ho aviso perquè és així. La resta mereix una passejada detinguda, que pot finalitzar a la planta baixa, on, en un espai complemenari, s’ha plantejat una mena de Cau Ferrat deconstruït, que ha sabut reproduïr l’essència de la casa de Rusiñol a base d’una decoració que recupera el blauet de les parets, de la projecció d’una visió en 360 graus de l’interior, i d’una selecció de peces representatives que fan goig de veure.

Crònica local

Eco de sitges, 19 de Juny

La consulta

Em permetran, per començar, que retrobi dues questions ja comentades, amb la intenció d'expressar bones coses, i una tercera de matís. Arran de l'article que, a partir de la medalla de la vila atorgada a Genís Muntaner, recordava els fets que envoltaren la distinció a Franco, un sitgetà de soca-rel m'ha enviat dues fotografies fetes el 8 de Juny del 1949 a la plaça de l'Ajuntament, un dimecres calorós i amb el cel tot encapotat, segons el seu testimoni. I li ho agraeixo de debò a través d'aquestes línies. Més encara perquè, en una de les imatges, apareix el Generalisimo, de blanc immaculat, passant revista a una generosa tropa formada davant de Can Pañella, mentre la multitud aplaudeix l'escena des dels balcons plens a vessar, en una impagable estampa històrica. Entre l'article que feia referència a aquells fets i el d'avui han passat coses. A instàncies d’una moció presentada per IC-V, en el ple municipal del passat 31 de Maig, els grups polítics acordaren retirar tots els honors que en el seu dia s'atorgaren a aquell senyor del Ferrol, com em diu la carta. A la vegada, també es decidí jubilar el llibre d'honor que, estrenat aquell dia de fa seixanta anys amb la signatura -sense cap mena de comentari afegit- de l'aleshores ilustre visitant, encara era el que, fins fa quatre dies, utilitzava la institució per a deixar constància de la presència de personalitats diverses. El darrer signant ha estat, segons sembla, el conseller d'agricultura Joaquim Llena, que visità Sitges arran de la inauguració de l'exposició de clavells d'enguany. Qui li havia de dir al conseller, i qui ens ho havia de dir a nosaltres, que ell tancaria el llibre d'honor que encetà Franco, i que continuaria el gran Alexander Fleming….. Qui sap si per a satisfer la curiositat, potser seria bo que algú proposés una aproximació als fets que puguin explicar-se a través de les rúbriques d'aquest volum. Dóno per segur que, darrere de moltes d'elles hi deu haver episodis de la nostra història recent dignes d'ésser difosos, degudament contextualitzats. El llibre de signatures de l’Ajuntament pot donar per un extens anecdotari.

Segon assumpte. Desconec com s'ha gestionat la solució, però la secció la celebra i felicita als responsables de la mateixa. Fa ben poc em referia a l’aspecte que oferia la furnícula de Sant Francesc, situada a la façana de la casa Francesc Ferret, del carrer Sant Francesc, 1-3, perquè, després del restyling efectuat arran de l’ampliació d’un dels establiments comercials, la sensació final em recordava aquells gelats de tall de vainilla i xocolata, que xarrupavem de petits. Finalitzada la repintada, l'ornacina del Sant ha retrobat els origens, i ara llueix plenament integrada en el conjunt, sense que les botigues hagin perdut la seva imatge pròpia. Felicitats, repeteixo, als qui s'han demostrat més sensibles a l'entorn que els autors d’altres exemples menys edificants.

Finalment, tanco les prèvies amb la puntualització del regidor. El pàrquing de motos plantejat al darrere del nou jardí del monument a el Greco té els dies comptats, perquè acabarà essent zona verda. Respiro. Motoristes que aparqueu en aquest indret de privilegi tan ben dibuixat, podeu posar-vos en remull. Amb molt de gust, i atesa la bona notícia, el cronista fa un benvingut propòsit d’esmena, i hi afegeix que –seguint l’argumentació de Marc Quero- és evident que la façana de la Parròquia es pot veure des de moltes perspectives diferents, sigui la percebuda des de la fragata, el baluard i els espigons, o la que molts poden divisar des de la coberta d’una barca, o amb l’aigua al coll mentre neden. L’evidència no eximeix, però, que la reforma n’hagi eliminat una de ben pintoresca, des d’on el punt de vista era prou atractiu… Per la resta, no cal donar-hi més voltes. El debat sobre la solució donada a l’entorn del Greco no és el problema més important que té Sitges hores d’ara. Segur que no. El pla de xoc anti-crisi demana, amb urgència, caps de setmana de sol. I després ja en parlarem.

Amb el mundial de les vuvuzel.les en joc –si Marx fos viu reformularia, sens dubte, la seva cita lapidària sobre la religió i l’opi del poble- i encaixada entre les eleccions del Barça –incomprensiblement mereixedores d'un desplegament mediàtic a l’alçada de qualsevol homònima de caire polític-- i la revetlla de Sant Joan, arriba la pregunta ja establerta de fa mesos, i que ha estat protagonista de consultes populars arreu de Catalunya: Està d'acord que la nació catalana esdevingui un estat de dret, independent, democràtic i social, integrat en la Unió Europea?. D’entrada, no descobrirem res. Per ideals, idearis, conviccions, creences i militàncies l’ésser humà ha fet moltes coses, i no totes envejables. Així doncs, no és difícil pensar que per la independencia alguns arribarien a les últimes conseqüències, mentre d’altres en tenen prou en viure prioritzant una quotidianeitat basada en interessos diferents, o menys compromesos, malgrat siguin igualment legítims. Demà Diumenge, Sitges s’afegirà a la llarga llista de municipis que han organitzat consultes populars sobre la independencia de Catalunya, en una nova onada de referèndums que caminen sobre la corda fluixa de la legalitat vigent, condicionada per un context històric que fa quatre dècades marcà un camí a seguir, des de la consciència que era el millor per a intentar conciliar, o apedaçar unes ferides que hem estat incapaços d’afrontar des d’un saludable revisionisme. Espanya, que en el seu dia fou vista com a un referent a l’hora de parlar del periode de transició vers la democràcia, no ha pogut, o no ha sabut, o no ha volgut abordar els seus traumes del passat amb la valentia dels alemanys, els xilens o els argentins. I, segurament, l’actual model d’estat prové, en part, d’un immobilisme ancorat en la por a obrir una nova etapa… però això ja són figues d’un altre paner.

Enraonadament, els organitzadors de les consultes apel.len al fet històric per a definir l’esperit de la iniciativa, pel que té d’única i singular. Hi afegeixo, almenys en el nostre cas, que la plataforma ha sabut mantenir el seu discurs a distància de les influències polítiques de torn, i, en la difusió de l’esdeveniment, ha apostat de manera explícita pel valor de la participació, i de les diferents opcions de vot disponibles. Està clar que tot plegat no s’hagués mogut sense el concurs dels partidaris del si, però no seria just que es vinculés la motivació dels impulsors amb el discurs força equilibrat que s’ha palesat al carrer. Personalment, i del conjunt d’allò vist fins avui, em declaro allunyat de les declaracions abrandades i triomfalistes dels capdavanters nacionals, tenint en compte les xifres de participació, i la condescendència que s’ha tingut amb el cens de possibles electors. Si la independència és la panacea pels nostres mals, està per veure. Si dels resultats de les consultes se’n poden extrapolar conclusions categòriques sobre el sentiment independentista a Catalunya, també està per veure. I si, finalment, Catalunya podrà decidir, també està per veure. Ara bé, poder preguntar lliurement a la ciutadania i que la ciutadania contesti amb la mateixa llibertat, no hauria de resultar problemàtic en cap estat democràtic madur.

Crònica local
Eco de Sitges, 12 de Juny

Identitat

“Ho podrien deixar col.locat. Almenys no veuriem aquesta m---- de terra”

Comentari a peu d'altar.
Diumenge, 6 de Juny

Malgrat la crisi, la pluja, i l'emprenyamenta general amb tot, vet aquí el Corpus que ens ha permès agafar un glop d’aire i dibuixar un parèntesi entre tanta negativitat legitimament concentrada. El temps dirà si la festa està vivint un punt d’inflexió vers un futur millor, i si els esforços de la comissió encapçalada per Montse Curtiada aconseguiran recuperar aquella empenta del passat que segueix essent punt de referència històrica. Hores d’ara n’hi ha prou en copsar el comentari franc d’una àmplia majoria, que creu que hem viscut un gran Diumenge. I tenen raó, entre d’altres consideracions perquè l’afirmació s’ha fet enmig d’un aire de joia col.lectiva, salpebrada amb un pelet d’orgull. En un context general de canvis estructurals, el Corpus sembla contenir un punt d’autoafirmació col.lectiva de la nostra identitat. Segur que han quedat assumptes pendents de resoldre, però des de l’excel.lent pregó de Xavier Gimeno –ple d’imatges metafòriques presentades des d’una agraïda sobrietat formal- fins a la processó, des de la proposta del Carrusel del Prado de revisitar el record dels altars de carrer, fins a les noves catifes –i d’entre elles la guanyadora- o des dels balcons esponerosos fins a l’impacte que la primera sortida dels gegants continua produïnt entre petits i grans, el balanç final compensa amb escreix qualsevol detall susceptible de millora, com el cartell anunciador. I, està clar, per damunt de tot cal situar l’altar del Cap de la Vila. El Retiro –i el seu petit-gran exèrcit motivat, disciplinat i intergeneracional- ha estat el responsable d’aquest cop de cap, d’aquesta superproducció de llarg desenvolupament i no menys llarga posada en escena de vint-i-quatre hores ininterrompudes. Una obra d’art efímera que, al llindar de l’excès conceptual, o superant-lo per alguns, i seguint l’esperit estètic d’aquells Corpus que relucían más que el sol, ha enlluernat tothom, o gairebé. L’expressió d’una sitgetana d’edat, de les que poden explicar un anecdotari inacabable entre clavells i flor de Sant Joan a partir de l’experiència pròpia, no podia ésser més sincera i gràfica: No he vist mai cap altar igual, ja t’ho dic jo. I dubto que en tornem a veure un altre de semblant. La crec. Amb la satisfacció al rostre, dies després els responsables de l’entitat m’explicaven part d’aquesta iniciativa que va néixer dels esbossos que, un dia, quedaren guardats en el calaix de les il.lusions d’un home que somniava en aquest moment, malgrat que no l’hagi pogut viure. D’aquell calaix, que existia en veritat, en sortiren els dibuixos allí deixats anys enrere, i dels dibuixos revisats allò que es va poder contemplar i fotografiar a desdir el passat Diumenge, mentre l’aigua s’escolava acaronant les primeres paraules del popular himne de Sant Tomàs d’Aquino, que remataven el significat del conjunt. Felicitats a tots els qui han fet possible aquest gaudi per a la vista i l’esperit i, especialment, al binomi Esteve Ferré i Pere Milán.

Tinc la sensació que el Corpus d’enguany ha servit també per a cohesionar un sentiment de poble, que, si abans trontollava o es podia notar ferit en la seva sensibilitat per mor de la pressió del creixement urbanístic i, en consequència, del poblacional, ara sembla igualment tocat arran dels successius canvis en el nostre paisatge urbà. És com si, enmig del brogit dels primers turistes, passavolants, o de gent que no sap exactament on va ni què ve a fer, diguéssim per un dia: seguim aquí i això encara no ha canviat. No sóm els únics. La Vanguardia del Diumenge 30 de Maig es feia ressò de la iniciativa d’un artista anònim de Nova York, que, furtivament, pintà una línia a la vorera de la celebèrrima cinquena avinguda, que delimitava una zona per turistes i/o foranis, d’una altra reservada als residents de la capital, en una mostra evident d’ironia crítica –excloent i tendenciosa si volen- que singularitza les impressions pròpies d’una societat que es debat entre el rebuig a la massificació, i la necessitat que no deixi de venir gent si no es vol que les coses empitjorin. A Barcelona un altre individu acaba de fer el mateix que a Nova York, i no segueixo per no donar idees. Tornant al fil, ara exposo, repeteixo, una impressió subjectiva que se suporta en la creença que no hi ha hagut temps material per a digerir aquesta corrúa d’actuacions que, amb major o menor fortuna, han modificat, millorat, o empitjorat substancialment el nostre espai quotidià, després de molts anys d’interioritzar-lo amb les seves virtuts i defectes. La llista d’exemples seria llarga, i no val la pena reiterar-la de nou, perquè des d’aquí ja se n’ha fet refèrencia en successives ocasions. Feia dies que tenia pendent donar un tomb per la reforma del passeig de la Ribera, de la qual no n’havia dit res des del primer tastet de Setmana Santa. M’avisen, i aviso, que el projecte no està acabat, perquè passat l’estiu s’encararà el tram final d’aquesta actuació feta a cavall de festes i estacionalitats turístiques. D’entrada, existeix un enigma sense resoldre. Una incertesa generalitzada a l’entorn de les possibilitats o no d’aparcar a la zona i, sobretot, de les sancions que se’n poden derivar. A peu de carrer es diria que els criteris han estat canviants, perquè malgrat s’anunciés una prohibició draconiana en aquest sentit, els cotxes han omplenat el passeig amb aparent normalitat, mentre alguns confessen el seu enuig per sentir-se víctimes d’una mena de persecució recaptatòria. A cavall entre aquestes dues imatges contradictòries podem situar als ciutadans perplexos, fruit de la desinformació sobre el que el com i el quan de l’aparcament a la nostra postal, per no parlar de les veritables gimcanes que molts veïns han de fer per arribar a casa seva, tot sortejant obstacles, pilones o cremant embragatge pujant marxa enrera els carrers més costeruts del casc antic, per obligació.

He baixat a veure el Greco. I segueix de pedra. Bromes de tercera apart, ha finalitzat la fase més cridanera de les obres de reforma de baix a mar. Resultat? Llums i ombres. La perllongació del tram del passeig de terra fins l’entorn de la escultura ha creat un nou espai més ordenat, net i coherent, on l’obra de Reynés apareix deslliurada de la petita parcela de terra que l’ha enfaixada fins avui. Allò que crida més l’atenció, en qualsevol cas, és, sens dubte, el resultat que ha comportat la eliminació del carril de trànsit de la banda de mar, que esdevenia l’únic eix visual que permetia mirar sense restriccions la façana de la parròquia des d’aquest punt estratègic. Ara, la replantació recent de les palmeres dels jardins d’en Vicentet al nou indret, en combinació amb les ja existents del passeig enrajolat, han creat una cortina vegetal que impossibilita poder copsar la tradicional panoràmica que unia el Greco i la Punta amb un sol cop de vista sense esforç….. Malauradament, el pitjor és uns metres més enllà. Darrera del nou palmerar s’ha tingut l’ocurrència d’instal.lar-hi un pàrquing de motos. Els ben asseguro que per haver d’acabar topant amb dues fileres de ciclomotors arran de mar, no feia falta ésser tan estricte amb els automòbils, ni tampoc gastar-se els diners en uns canvis que s’han fonamentat en posicionaments de caire estètic, que aquest bunyol questiona de ple.

Crònica local
Eco de Sitges, 5 de Juny

Foc nou?

Una línia per a recordar un home que en mereixia un munt. Conservaré amb estima les postals que, des del front, mentre es moria de gana, de fred, de por en alguns moments i s'espavilava com podia al costat dels sitgetans i no sitgetans de la lleva del biberó, Roberto Teixidó envià al meu pare. No podem, ni devem, oblidar les vivències, vinguin del costat que vinguin.

Segueixo. El millor que té el document de l'Acord marc 2015 per a la sostenibilitat de l'Ajuntament és, sens dubte, la important intenció de fons que ha sabut conciliar interessos prou diversos. El pitjor és que, per la seva pròpia concepció, apela directament al paper que, els qui l'han impulsat o aprovat, varen poder tenir en el passat a l'hora d'administrar, racionalitzar, erradicar, controlar, millorar o empitjorar algunes de les evidències que es manifesten avui com a problemes necessitats de solució prioritària. La política, entesa en el sentit primigeni del terme, és, de vegades, tan contradictòria com la pròpia naturalesa de l'home que l'exerceix, i, en aquest sentit, el text que s'ha aprovat pateix les conseqüències de voler fer tabula rasa en ocasions, i plantejar el futur com si s'escrivis sobre una pissarra sense pecat original, quan el passat deixa un llast no sempre fàcil d'arrossegar, i que, ben sovint, condiciona les propostes de l'avui i del demà. En qualsevol cas, servidor ha llegit amb molt d'interès els vint-i-cinc folis d'aquesta declaració d'intencions -signada per l'equip de govern, CiU, ERC, CCOO, UGT, USOC i el sindicat de la policia- perquè ofereix molts punts per a la reflexió pública, a partir del que es consideren els quatre eixos bàsics segons els quals cal entendre l'actuació municipal a partir d'ara. Són: Innovació en la governança, reformar l'organització, modernitzar l'administració i fer-la sostenible econòmicament. S'ha aprovat, doncs, quelcom important, que portarà com a conseqüència immediata la creació -ai làs!- d'unes comissions de treball per a posar-ho en pràctica. No les envejo.....

Atès que dóno per segur que en altres pàgines de l'Eco trobaran informació detallada sobre la iniciativa que va meréixer un llarg debat en el ple municipal del passat dilluns, m'agafo a algunes de les conviccions que s'expressen en aquest text, i que em permeten estirar del fil crític. Hi ha, d'entrada, una visió de la relació entre Ajuntament i ciutadans salpebrada de tics propis d'una concepció excessivament intervencionista del govern, on la institució sembla planar per damunt de totes les coses. Així, malgrat que el document faci referències esgotadores a la importància decisiva que ha de tenir la participació ciutadana en la presa de decisions -queda bé dir-ho, encara que les experiències hagin demostrat que és més complicat administrar-ho-, m'ha cridat l'atenció que, d'una forma tan concluent s’expliciti, per exemple, que l'Ajuntament és el motor, conjuntament amb la societat civil i els agents econòmics, per aconseguir una bona qualitat de vida i una vila competitiva i pròspera econòmicament, o que Cal una responsabilització del conjunt de la vila per a fer front als nous reptes (...) Per això cal treballar per assolir una ciutadania “educada” com a ciutadania responsable. Vull creure que, en el fons, la intenció final va per un camí més ponderat en el concepte de la institució com a referent administratiu i ciutadà, perquè agafada in estricto senso la darrera frase pren una dimensió preocupant venint d'un document signat per l'àrea de presidència i ciutadania, i oficialitzat aquesta setmana. No menys interessant és l'aproximació que fa l'acord de sostenibilitat sobre el rol dels polítics i la necessitat de separar la seva funció de la purament administrativa. Un altre escenari difícil de normalitzar, i sobre el qual s'han desenvolupat molts episodis on la capacitat executiva del primer no sempre ha seguit fil per randa el consell tècnic de l'especialista subordinat..... En el capítol dedicat al pla per a la innovació en la governança es palesa l’interès de fugir de la imatge del “polític professional”. No es parla en cap moment de vocació, però suposo que la interpretació va per aquí. Els polítics han de canviar el seu rol. No han de fer de gestors, per això l'administració local s'ha de dotar de directius professionals que no són els càrrecs de confiança actuals, ni els que poden haver en el futur. La funció dels polítics és governar, impulsar el seu projecte i dialogar amb tots els sectors de la població per arribar al consens. De nou una declaració lapidària, que, deixant de banda la connexió que manté amb les darreres decisions de l'equip de govern a l'entorn de la contractació dels millors professionals disponibles, estaria més aprop d'una regeneració que no d'una innovació en la governança, perquè, en el fons, el que cal és que bona part de la vida política recuperi aquell idealitzat esperit inicial que movia l'actuació dels seus representants, quan els paranys de l'exercici del poder sobre la condició humana eren lluny de posar-los de cara a la paret. El document no aporta res de nou quan, precisament posant com a exemple als filòsofs de la Grecia antiga, li recorda al polític que la innovació en la governança passa per a tenir en compte el parer dels ciutadans, en el marc d'un pensament col.laboratiu. Era, és i hauria d'haver estat o d'ésser sempre així, sinó fos perquè el sistema ha estat incapaç de purgar amb la contundència necessària les males praxis, èticament questionables. La lectura d'algunes de les mesures que es pensen posar en pràctica, com podrien ser el replantejament dels sous i les dedicacions exclusives dels regidors, o el nombre de càrrecs de confiança, que també es volen consensuats, reconeix, de manera implícita, aspectes que foren polèmics en el seu dia, i que no tingueren resposta aleshores.

Més enllà de l'organigrama directiu, de manera gairebé obsessiva l'acord marc també fa referència al concepte de professionalització en tots els estadis de la jerarquia municipal. Tant que, si no fos perquè de nou cal contextualitzar els mots, el lector podria acabar per creure que a la casa gran tothom baixa d'Arbeca, i que a partir d'ara s'ensenyarà la veritat de la vida. Afegit a això, l'objectiu de millorar l'empatia en la relació entre treballador i empresa, s'expressa, de nou, a través d'un paràgraf molt interpretable en passiva Els empleats municipals s'han de sentir orgullosos de treballar a l'Ajuntament. Un Ajuntament que ha d'esdevenir l'escenari d'un ambiciós pla per a reduïr-ne l'estructura, i agilitzar-ne els processos productius, en l'enèsim intent de considerar, de debò, el paper fonamental de les noves tecnologies. Tot plegat amb el rerafons obvi d'una crisi que obliga a l'adopció de mesures draconianes en la despesa i l'obligació de rendibilitzar un patrimoni que, en determinats casos, com el de Sitges reference, s'ha convertit en una feixuga càrrega. El temps dirà si entre el desideratum i els condicionants de la vida real hi ha una distància assumible o excessiva. En qualsevol cas, parlar-ne no costa res. Segur que costa menys, per exemple, que la despesa en recursos públics que s'han destinat a la seguretat dels membres del club Bilderberg reunits al Dolce. Una posada en escena pròpia dels tocs de queda policials, al servei d'una trobada privada, privadíssima, on assisteixen personatges públics i notoris que no poden desvincular-se de la seva condició pel fet d'assistir-hi, i que es mostren condescendents amb els criteris d'organització d'una trobada que s'estableix des d'uns paràmetres incompatibles amb els de qualsevol societat democràtica avançada. Ens ha sortit a compte?