Crònica local
Eco de Sitges, 30 de Gener




Servituds carnavaleres (un any més)

“El que si que et puc dir és que jo tinc una filosofia particular (…) i és que sempre he dit que més val plegar que no que et facin fora. A partir d’aquí, que cadascú ho analitzi i faci les conjectures que cregui adients.”

Àngels Parés, 27 de Gener.

Allò que estic pensant deu coincidir amb el que va insinuar Àngels Parés en conversa amb Joan Tutusaus? Ho sabrem ben aviat. Mentrestant, i en espera del segon capítol de VentdelCau, previst per la setmana vinent, cal que faci referència a una incògnita que espera confirmació, i que deixà Lluís Marcé durant els darrers minuts del ple municipal del passat dilluns. En un d’aquells diàlegs entre el regidor i l’alcalde que, per la forma en la qual es desenvolupen, no deixen de tenir un punt de comicitat, el cap de llista de Nou Horitzó va fer saber que Josep Emili Hernández Cros ha renunciat a la direcció de l’obra magna de remodelació dels museus sitgetans. O el que és el mateix, que el pare de la criatura no s’ha presentat al concurs per a escollir al responsable del procés, i, en canvi, sembla que dins de la llista d’opcions disponibles hi podria haver –i em disculparan el condicional, però és el que més s’hi escau atès el discurs- Norman Cinnamond, el reconegut arquitecte besnét de Santiago Rusiñol, que posà els peus a Sitges amb motiu de l’any dedicat al seu besavi. Conscient, parafrasejant la dita castellana, que molt sovint cuando-el-Marcé-suena-agua-lleva, caldrà veure si avui al saló d’Or es desvetlla, almenys, la primera part de l’enigma.

D’aquí quinze dies estarem a punt de viure la rúa de la disbauxa. L’esdeveniment de les grans xifres torna i algunes de les discussions colaterals que acostumen a envoltar-lo. El proper dissabte, l’Agrupació de Balls Populars organitza una trobada al palau del rei moro, on coincidiran responsables d’entitats i comissió, moderats per Mònica Gallardo. La memòria m’ha portat al 1993, quan, en el mateix escenari, tingué lloc el que alguns entengueren, aleshores, com una ensarronada destinada a menystenir el model de Carnaval de lluiment, a favor dels defensors del tradicional fardo, que, tot sigui dit, mai no han arribat a ser prou colla com per a convertir-se en veritable alternativa al que ha volgut una bona majoria dels sitgetans que surten al carrer. Més enllà, doncs, de la memorable frase de mossèn Deulofeu, pronunciada en aquell encès vespre de fa disset anys, i de la controvèrsia, caducada o no, a l’entorn dels dos models de Carnaval possibles, combinables o excloents segons la militància de qui els defensi o critiqui, el cert és que, d’un temps ençà, la reflexió comença a derivar vers un àmbit interessant i enriquidor, que intenta aprofundir en el sentit final de la relació que el poble manté amb ell mateix durant els set dies grassos. Ara, l’objectiu de les converses no és pas la promoció, ni l’atracció de forasters, ni l’interès en la presència dels mitjans de comunicació, delerosos de trobar esquers d’audiència darrere els focus del Cap de la Vila, ni tan sols els equívocs titulars de les 300.000 persones al carrer… Avui les paraules se centren en el nivell de tolerància que els propis sitgetans poden tenir vers les conseqüències i servituds que genera una festa multitudinària i del tot inquestionable, per la seva tradició i per l’esforç reconegut de molts en millorar-la.

Es tracta d’un plantejament desapassionat i pragmàtic, que, per fortuna, no vol criminalitzar res, ni tampoc passar per bandera argumental utilitzable per partidaris o contraris a una celebració que flirteja amb molts dels límits que regulen la nostra vida quotidiana. Vet aquí l’eterna paradoxa, la quadratura del cercle palesada en la necessitat d’aconseguir equilibrar dos conceptes en principi contraposats, com són la disbauxa i la norma, enmig d’un entorn carregat de condicionants que impliquen directament a la seguretat col.lectiva. Des que visquerem la catàrsi que obligà a la instal.lació d’aparatoses tanques de seguretat en els indrets més complicats del recorregut carnavaler, des d’alguns sectors s’ha deixat a l’aire un pensament que demana temps per a ser digerit, i que podria exemplificar-se en el balanç que, dies després del dimecres de cendra de fa un any, feia el sots inspector en cap de la comissaria de districte dels mossos d’esquadra, Jordi Robles. Des de la humilitat i el respecte a totes les sensibilitats que fan possible la festa, el responsable del cos policial s’interpelava, des d’una experiència professional que l’ha portat a viure situacions de conflicte i tensió, sobre si Sitges s’ha aturat a pensar en el preu que paga –i entengui’s la frase des del seu significat metafòric i no des del literal- per a mantenir la maquinària carnavalera en els paràmetres actuals, que obliguen a desenvolupar una logística d’enorme magnitud per a poder garantir les prioritats fonamentals, sense deixar d’assumir les queixes d’aquells que, legítimament, veuran restringits part dels seus drets, per mor d’un objectiu que arrossega la majoria d’interessos. És probable que, només de llegir una consideració d’aquest tipus, algú ja s’hagi sentit tocat en el seu fur intern. És lògic, perquè la bastida del Carnaval ha estat construïda a base d’intangibles emocionals difícils de mesurar, i que es manifesten cada any com a culminació d’un camí on la passió per la festa i tot el que mou aconsegueix aplegar multituds. Potser per això, és bo que puguin escoltar-se opinions externes, que intenten fer un forat entre els arbres per a poder veure el bosc. Enguany, i amb la intenció de descongestionar i/o agilitzar el recorregut final de la comitiva, sembla que s’aposta per fer arribar les carrosses fins a l’Avinguda Sofia. Segueix trobant detractors la possibilitat d’acabar la rúa sense necessitat de ficar-se dins del rovell de l’ou, i, no cal ni dir-ho, l’assumpte de traslladar-la baix a mar torna a ser tema recurrent, que s’esvaeix com un volado.

En qualsevol cas, el ferm dispositiu de seguretat del 2009 va posar sobre la taula una altra questió delicada: la de la llibertat de moviment de les persones, que afectà en especial al sector de l’hostaleria –fins a cert punt questionat per la seva aportació al conjunt de la festa– visiblement molest per la pèrdua progressiva de clientela, i l’augment del comprador de llauna i bocata. Qui sap si l’evidència està portant a molts establiments a tancar, per no haver de convertir-se en un wàter públic incontrolable, o a pujar al carro del self-service de carrer, molt menys arriscat i glamurós, però més rendible. El Carnaval és a punt d’arribar i, probablement, una de les seves grandeses radica en que continua generant les tertúlies pròpies de les grans ocasions.

P.D: Aquesta secció vol acabar recordant Jordi Morando. L’oncle Jordi. L’home que va saber guanyar-se el respecte professional en un món on, sovint, la foguera de les vanitats crema amb intensitat. Un home pacient. Enormement pacient.

Crònica local
Eco de Sitges, 23 de Gener




Llums, càmera….multa.

En diuen, eufemísticament, que es tracta d’ordenar, però resulta inevitable associar l'aplicació del sistema de control d'accessos al casc històric i Sant Sebastià a la intenció de la casa gran, més o menys explicable, de garantir uns ingressos segurs per a les arques municipals, a partir d'una proposta lloable que respon a la necessitat evident, i justificada, d'organitzar el trànsit en un Sitges cada cop més metropolitanitzat també en aquest àmbit. Molts han convertit l'automòbil en la perllongació natural de les extremitats, i el desenvolupament de la vila tampoc no s'ha demostrat massa eficaç per a evitar-ho, quan ha permès la proliferació d'urbanitzacions sense serveis i, en conseqüència, de la obligació diària d'agafar el vehicle per a satisfer moltes tasques quotidianes. En aquest escenari, m'ha vingut al cap una imatge d'infantesa molt habitual al carrer Sant Francesc, avui ja pacificat-blindat del gasoil i la benzina, i on calia ser permanentment conscient de les conseqüències d'aturar-se, mal que fos per uns instants. Una servitud compartida per tots els veïns, envejats per d’altres avantatges que no venen al cas. Aleshores, i parlo de fa tres dècades en números rodons, el cotxe de casa dormia al garatge de la concessió de Seat a l’Avinguda de les flors, gestionada pel senyor Tort amb un tracte exquisit. Assumiem sense problemes que, anéssim carregats o no, aquell singular Citroën GS que pujava i baixava com un plat volador, descansava a uns deu minuts de casa xino-xano. Altra cosa era quan les circumstàncies exigien arribar motoritzats, per allò dels envalums grans. Conservo la memòria fotogràfica del moment. Tot era aturar-se per a que, automàticament, des del Cap de la Vila l’urbano es dirigís cap a nosaltres amb rapidesa i displicència, talment com si s’hagués empassat un timbre d’alarma. No fallava mai. No aniran tan ràpid per altres coses no! remugava el pare darrere el parabrises, fins que, arribat el moment, calia entonar la cançó habitual, aquella del vivim-aquí-i-necessitem-deixar-les-maletes-hi-ha-algún-problema? I el tràngol es resolia amb la mateixa rapidesa amb la qual s’havia creat, gràcies a l’excès de zel de l’agent de la policia local de torn. Han passat els anys, i avui el Cap de la Vila ja no és indret de vigilància perpètua, i bona part del municipi ha estat sotmesa a les exigències d’una concepció de la circulació que ha volgut prioritzar el vianant, sense acabar de tenir resoltes totes les alternatives possibles per a tranquil.litzar als conductors, que, o bé no saben on aparcar, o bé buiden la cartera cada vegada que es veuen aconsellats, o obligats, a cercar solucions de pagament, que, i això no ho questiona ningú, a Sitges demanen una butxaca folgada.

Cal, doncs, contextualitzar l’assumpte, perquè la realitat mana i, com arreu, la nostra vila també semblava condemnada a sacrificar la seva condició de poble, on es pot anar pel carrer amb una certa tranquil.litat, a favor de la servitud imposada per un trànsit cada cop més caòtic. És probable que una majoria estigui d’acord en que calia racionalitzar allò que ha estat, i continua essent en alguns casos, motiu de maldecaps que travessen legislatures, confonen regidors, i enerven ciutadans. La controvèrsia rau en trobar el sempre subjectiu equilibri entre drets i deures, llibertats i restriccions, vianants i vehicles. I és aquí on poden obrir-se molts interrogants, relacionats amb mil i una situacions particulars que costen d'encaixar en la planificació prevista. Des de l'omnipresència arreu de les zones blaves, i la possibilitat que ofereixen els diners del Pla Zapatero, que són els que han pagat l’invent, l’Ajuntament acaba de presentar el que podria definir-se com un gestor automatitzat de trànsit. Una troballa del segle XXI, o, si ho prefereixen en llenguatge planer, directe i tendenciós, un fotomultón orwellià sense dret a rèplica, que sanciona a partir d'uns paràmetres establerts, i, a la manera dels radars d'autovia, en cas que l'usuari hagi vulnerat la norma ho comunica telemàticament. En conseqüència, la sanció-sorpresa arriba als domicilis dels interessats de manera discreta, sense estridències que no siguin les que pot deixar anar el perceptor al saber que haurà de passar per caixa. Així, ben aviat seran història les clàssiques discutides entre policies i ciutadans -sovint incòmodes per ambdúes parts- basades en l'argument tòpic del és-només-un-moment-i-aquell-senyor-d'allí-també-estava-mal-aparcat, perquè els ordinadors seran els únics protagonistes del diàleg inicial, i la xarxa testimoni mut i eficaç de les dades personals compartides. Resumeixo i simplifico les línies bàsiques de funcionament d’allò que s'aplicarà amb petites modificacions tècniques degudes a la necessitat de sincronitzar dispositius diferents. Un conjunt coordinat de càmeres de vigilància, situades en els indrets estratègics d'entrada i sortida del casc antic i la Ribera, captaran la matrícula del darrere dels vehicles que hi circulin, identificant-los d’acord amb una base de dades. A partir del moment en el qual es travessi l’àmbit d’accès, el temps de descompte començarà a posar-se en marxa i els ciutadans tindran entre 10 i 20 minuts com a màxim, també segons la zona, per a tornar a sortir de l’entorn delimitat. Hi ha una mica més de marge temporal pels comerciants, però si no surten a l'hora la màquina tampoc no serà condescendent amb ells. Arribats a aquest punt, i amb la previsió que els nostres carrers esdevinguin escenari d'innombrables gimcanes angoixants amb l'objectiu d'evitar la descapitalització -exagero- de moltes economies familiars, deixo un grapadet de reflexions.

Primera. La presència de càmeres de vigilància, malgrat que estiguin destinades a una funció molt específica, no deixa de despertar recels. La sensació psicològica –estigui d’acord o no amb la realitat- que hom pot experimentar pel fet de sentir-se controlat permanentment, i de pensar en les petites xafarderies que poden generar-se a partir del coneixement de les hores i el nombre de vegades que determinada matrícula entra o surt del casc antic, pot esdevenir un raonable motiu de rebuig. Segona. Segueixo pensant que qui ha plantejat els timings de la iniciativa no sembla haver estat del tot conscient de la varietat de casuístiques que, d'entrada, topen amb la limitació de temps que es contempla d’antuvi. I no cal trencar-s’hi massa la closca. Imaginem-nos, per exemple, el cas del familiar d’una persona gran, que l’ha de recollir a l’entrada de casa seva. Hi afegim que es trobi amb alguna vicissitud de trànsit que l’obligui a aturar-se, sigui darrere d’un altre vehicle particular, o d’un camió descarregant. I, per a reblar-ho, pot coronar-se el pastís amb alguna petita obra a peu de carrer, que obligui a alentir la velocitat, o amb aquella pluja insistent que no facilita les coses. Tot plegat, tan estressant pel conductor com insensible pel cervell electrònic que el controla. Tercera. Tot i que es reservin zones de càrrega i descàrrega específiques, quants productes pot deixar un repartidor en X minuts, i a quants establiments seria capaç de servir abans d’ésser multat? Com salvaran els petits industrials la necessitat d’aturar les furgonetes per a poder atendre als domicilis que els han sol.licitat? Està clar que la vialitat de Sitges ha de prioritzar les persones, però caldria no oblidar que hi ha persones que necessiten les quatre rodes, o les dues, per a viure.

Crònica local
Eco de Sitges, 16 de Gener





VentdelCau (Capítol I)

No pateixin que ni el serial serà llarg, ni tampoc correlatiu en el temps, però com que crec que donarà per unes quantes entregues, vet aquí la primera. Abans un apunt. Diuen que la vivenda de segona mà més cara d’Espanya és aquí i, si la meva recerca atropellada no s’equivoca, es tracta de la casa Casimiro Barnils, projectada el 1919 per Josep Maria Martino, i situada al Passeig Marítim, 71. No té pèrdua. A primera línia de mar, crida l’atenció la rotunditat de la seva cúbica volumetria pintada de blanc, rematada per diverses terrasses. Si la volen, surt per la bagatel.la de 10.000.000 d’euros, vistes incloses es clar.

Parafrasejant l'hora dels adéus, sense voler caure en la carrincloneria, el del Cau Ferrat, obviament, només ha estat un adéu per un instant si tenim en compte que, des que fou inaugurada el 1933, mai fins avui la casa de Rusiñol havia tancat les portes durant tant de temps. Diumenge, les ganes d'acomiadar-se de molts sitgetans ompliren a vessar les estances del museu, que tornarà a obrir rejovenit d'aquí dos anys i mig pel cap baix. Paradoxalment, i aquesta podria esdevenir una primera constatació, alguns dels presents reconeixien que feia un munt d'anys que no trepitjaven aquest temple del Modernisme, per no parlar del Maricel, que, llevat de la sala gòtica i de la pinacoteca inaugurada el 1995, continua essent el gran desconegut per una bona majoria de vilatans que, de repetir-se la iniciativa proposada al Cau, el visitaran en una futura jornada de portes obertes. No passa res, és així i punt, malgrat que, de ben segur, existeixin causes diverses que poden justificar el desinterès, entre les quals n'hi hauria dues de bàsiques: el Cau Ferrat és, en ell mateix, una obra d'art polièdrica difícil d'explicar, i el Maricel és, en el fons, un gran calaix de sastre on s'hi barregen col.leccions de gran categoria, amb grups de peces de menys entitat, tot formant un conjunt tan eclèctic com difícil de digerir en una visita, per comentada que sigui. El món ha canviat i els museus han de ser capaços de proporcionar incentius suficients per a convertir-se en veritables pols d'atracció. En qualsevol cas, aquest seria un debat colateral. Hores d'ara, estem en l'inici d'un llarg camí que s'està visquent de manera il.lusionada i amb un punt de controvèrsia inicial, que seria bo no deixar de banda.

D’entrada, em correspon dir-los que sóc dels pocs que continuen creient que la solució adoptada pel projecte de l’arquitecte Josep Emili Hernández Cros per la façana marítima dels museus és bona. M’agrada, i no reiteraré els arguments que ja vaig fer servir a l’hora d’enfilar les primeres cròniques sobre l’assumpte. Només els diré que estic en pecat mortal, perquè l’evidència és clara: allò que a mi m’agrada no agrada a ningú, o, si em permeten la matisació, no he trobat ningú –excepció feta dels que hi estan implicats d’una manera o altra- que em digui que li agrada, la qual cosa és prou definitòria de l’estat de la questió. El ventall d’apreciacions és ampli en matisos: Des dels qui, directament, titllen la idea de merda (sic) o d’atemptat paisatgístic, fins als qui estarien disposats a acceptar-la amb resignació cristiana, sempre i quan els puguin convéncer que, de debò, no hi ha cap altra sortida possible per a poder assolir els objectius finals, i cal que algun llençol es perdi en aquesta bugada patrimonial. Que ningú no cregui, en qualsevol cas, que el meu posicionament personal exclou l’atenció a alguns arguments interessants que he pogut escoltar a partir de les converses amb Antoni Sella, Beli Artigas i Josep Pascual, o de la lectura d’altres reflexions exposades en la nostra comunitat blocaire.

El director del consorci del patrimoni creu que l’encàrrec respon amb escreix a les tres demandes fonamentals que volien satisfer els seus avaladors. Primera: la preservació dels edificis i del seu contingut. Segona: l’adequació a la normativa de la Generalitat. Tercera: la millora de la relació entre els espais i el mar, conscients que la visió del Mediterrani, des d’aquesta privilegiada talaia, ha estat sempre un dels valors més apreciats pels visitants, encara que, ves per on, el mateix mar es pugui veure sense restriccions des de la Torreta o des del Baluard Utrillo. Sella explica el procediment administratiu que ha seguit tot plegat. El 2007, arran de la celebració de l’Any Rusiñol, es recupera la intenció ja plantejada el 1994, d’intervenir en el conjunt museístic, per la qual cosa la Diputació convoca un concurs públic per a la el.laboració d’un projecte que, vistes les dues propostes presentades, acaba atorgant-se a Hernández-Cros, que redacta un document que, des del punt de vista formal, també és apreciat pels contraris a alguns dels seus plantejaments. El projecte finalitzat travessa, immaculat, els sedassos de l’àrea d’urbanisme de l’Ajuntament i de la direcció general del Patrimoni de la Generalitat de Catalunya, per arribar a la taula dels polítics. S’explica a la junta de portaveus de la casa gran, dies després a un grup de persones relacionades amb l’àmbit cultural, escollides a discreció pel propi director del consorci, i, per acabar, se sotmet al preceptiu periode d’exposició pública durant un mes sense rebre cap mena d’alegació. Finalment, pel proper 30 de Gener està previst un acte públic al saló d’Or de Maricel, amb la presència de l’arquitecte.

Beli Artigas i Josep Pascual han estat, i són, dos dels protagonistes del sector crític, que han fet pública una posició obertament contrària a la nova, agosarada i transformadora imatge marítima dels museus, basant-se en criteris de pes. Primer: Prenent en consideració la catalogació del nucli antic de la vila com a bé d’interés cultural, i segons les directrius d’actuació -explícites i draconianes en l'esperit conservacionista- establertes per la pròpia Diputació de Barcelona, i allò que consta a les fitxes del Cau Ferrat i del Maricel, incloses en el Pla especial del patrimoni i catàleg del municipi de Sitges, existeix un marc legal de protecció que no només impossibilitaria fer una obra com la de referència, sinó que ni tan sols permetria plantejar-la, per transgressora de la norma. Segon: Tan Artigas com Pascual entenen que la façana que es proposa anorrea la configuració arquitectònica original del conjunt dels edificis, quan, precisament, és el que caldria recuperar. Ambdós creuen que el repte consisteix en reformular l'opció actual per a encaminar-la a reconstruir l'aspecte que tenia la zona a inici del segle XX, o sia, molt abans de la questionable reforma que es dugué a terme a finals dels 60, quan obrí al públic la col.lecció del doctor Pérez Rosales. Garanteixen l’accessibilitat des de l’interior dels immobles, malgrat reconéixer que minvaria l’espai expositiu -que podria recolocar-se en indrets propers- i, mentre defineixen de poc transparent el procés, demanen que es revisi la questió abans no sigui massa tard. Des de la ignorància, plantejo un parell d'incògnites pendents de resposta. Primera: Em costa molt de creure que ningú que hagi tingut el projecte davant dels nassos no hagi parat atenció a les exigències de la norma, a no ser que, de manera intencionada, s’hagués pensat en canviar-la d’antuvi. Segona: Caldria saber si qualsevol revisió en el projecte pot comportar la pèrdua o la necessitat de renegociar el finançament de l'obra, i, per tant, d’assumir les conseqüències burocràtiques de la decisió. En plena crisi, és més fàcil perdre una subvenció que aconseguir-la, i no se si podem córrer el risc.

The MGM Jubilee Overture
MGM Orchestra
Johnny Green
1954

Crònica local
Eco de Sitges, 9 de Gener



Any nou, reptes pendents

Ara que ja sabem que el pla general de Dubai contempla la construcció d'un planta baixa + 159 com si es tractés d'una futesa qualsevol, així, sense ordre de prioritats establert, m’empesco una petita llista de petits o grans assumptes que poden exposar-se un cop retrobada la nostra quotidianeitat diària.

1.- Model econòmic, model social. Recupero un fil. A Sitges es llença menjar i hi ha gent que passa gana, i hi ha residències d’avis que no donen l’abast, i gent gran que viu sola i en circumstàncies difícils. I tots hem d’arribar a grans i amb una mínima qualitat de vida. Mentrestant, hores d’ara ningú no pot assegurar quan acabarà la crisi. En canvi, ja és un fet que els transports públics i els serveis han pujat, alguns com RENFE de manera escandalosa, i que el mes de Juliol arribarà amb un augment de dos punts de l’IVA sota el braç. Sense deixar això de banda, Sitges haurà de seguir debatent sobre quin ha d'ésser el seu model econòmic de futur, i no tant sols en el sector turístic, on es preveu un hivern dur, al qual hauran de seguir inevitables reconversions i posades al dia en molts aspectes i àmbits –inclòs el sector de l'oci nocturn- sinó també en el teixit comercial, eterna assignatura pendent de la vila. Més enllà de la perenne presència de la venda ambulant -sigui al carrer Parellades, sigui al recó de la calma- d'entrada caldria donar per perduda aquella batalla que va emprendre el comerç familiar per a racionalitzar els horaris, davant dels que podien oferir les grans superficies. Al paisatge d'establiments traspassats, venuts, o directament tancats, víctimes de la daga dels lloguers, i de la poca previsió d'uns emprenedors caiguts en el parany del poble que enlluerna, se n'ha incorporat un altre de noves botigues i negocis gestionats segons el criteri de l'horari continu, nascut d'una cultura on el viure per treballar sembla norma interioritzada, entre d’altres lleis pròpies no escrites, i que formen part d’una concepció de les coses molt diferent a la nostra. Els comerços i restaurants xinesos i els supermercats paquistanesos poden despertar recels, però no és menys evident que estan fent encaix en l'economia local, gràcies als seus preus de crisi –que surten d’algun lloc o altre- i a una flexibilitat horària que deu deixar ben poc marge per la vida familiar, llevat que es desenvolupi dins del propi negoci. Enmig d'aquesta realitat, afegida a la de les franquícies, i a la dels que segueixen lluitant per a aconseguir mantenir una associació empresarial moderna i organitzada, es mou un sector en crisi de concepte. Aquells que fa anys manifestaven que no entenien com els podien sortir els números a molts empresaris, ara ja poden dir que els fets els han donat la raó. Els números no han sortit perquè venim d’un miratge que va donar molts diners, sense deixar mai d’ésser un miratge.

2.- Política, de fora i de dins. Eleccions al parlament, consultes sobiranistes, la sentència de l'estatut, la llei de vegueries... L'any que acabem d'encetar té tots els ingredients per a provocar la controvèrsia o la desafecció a parts iguals, i el resultat d'algun dels debats de país incidirà, obviament, en l'àmbit municipal, que coneixerà la resolució de la Generalitat sobre la nova organització directiva de la corporació, o haurà de decidir si trasllada bona part dels serveis de l'Ajuntament a l'edifici Sitges Reference del polígon de les Pruelles, per mor de contenir les conseqüències de les despeses del passat. Malgrat tot, el que conciliarà bona part dels interessos col.lectius serà l’inici de la cursa electoral vers les municipals de l’any que ve. Si prenem en consideració el nombre d’opcions polítiques presents al consistori, i hi afegim les dues que es perfilen amb possibilitats de presentar-se el 2011 (la reedició del Grup Independent de Sitges, i la CUP) i el compromís de la Plataforma per Catalunya de Josep Anglada de presentar llista, es molt probable que els sitgetans puguin escollir d’entre un ventall de deu propostes (10) per a gestionar la casa gran en un futur. A Catalunya i aquí s’està produïnt, doncs, el mateix fenòmen d’atomització/italianització de la política, fruit, sens dubte, del descontentament general. Que ningú no s’equivoqui però, a l’altre costat de les perilloses inèrcies del bipartidisme, qui vulgui plantejar una alternativa seriosa es trobarà amb la lliçó que despren l’aforisme tradicional que sovinteja en aquesta secció: Casa de molts se la mengen els cargols.

4. S’incinerarà a Vallcarca? Fins avui, ningú no ha oficialitzat ni garantit per escrit que a Vallcarca no s’instal.larà la incineradora de residus de l’àrea metropolitana de Barcelona, i el silenci administratiu continua escampant-se per tots els despatxos, obrint l’aixeta de la malfiança, que no ha deixat de brollar, davant de la mateixa preocupació de fa dècades: la capital no sap què fer amb les escombraries que genera, i l’evidència demostra que tampoc s’ha preocupat el que calia per a solucionar-ho, qui sap si perquè sempre ha trobat on deixar-les, fora de la seva vista i a casa dels altres. Atès que la decisió s’ha de prendre ben aviat, millor serà no baixar la guàrdia, no fos cas que des de fora es decideixi sotovoce quelcom de mal pair.

5. Patrimoni Divendres, 1 de Gener. Al migdia de Cap d’Any sóna el telèfon. Una apreciada sitgetana, entre alterada i indignada, em deixa bons desitjos i una inquietud: Vicenç, què farem amb aquesta façana de mar! Ens ho estan destrossant tot!. Li explico la meva opinió personal a l’entorn d’un assumpte sobre el qual suposo que hi tornaré en repetides ocasions, i quedem entesos per si un nou disgust li trenca el son. De moment, em servirà per acabar d’amanir la crònica de la propera setmana una visita de comiat momentani al Cau Ferrat. El projecte dels museus juga en una divisió apart, i cal no oblidar altres iniciatives elogiables. El mes de Març es presentarà la prefiguració de la col.lecció d’art de la futura fundació Stampfli, en el que significarà la primera exhibició pública d’un projecte ambiciós al qual cal desitjar-li el millor. Sobre la taula segueix la decisió de Bacardí d’establir la seva acadèmia a Sitges i, en cas de fer-ho, l’indret concret que rebrà aquesta proposta engrescadora i ben plantejada. I deixo pel final les quatre nafres que ens haurien d’avergonyir. Primera: La biblioteca, com Penèlope, voldria que arribés el seu Ulisses, que algú pensés en ella de debò, mentre les parets d'algunes sales ni tant sols han estat repintades després d’aquells aiguats d’infeliç memòria. Segona i tercera: Cal fer el possible per a que les fundacions del Retiro i del Prado avancin d’una vegada, i les centenàries societats tinguin uns locals amb tot allò que es pot exigir a una vila que es vanta d’ésser cenacle cultural de primera. I, finalment, el Patronat. Enderrocat inexplicablement l’edifici de la seu social, del que fou un dels centres més actius de la vida sitgetana només en queda la capella, en estat catatònic, convertida en aparador publicitari d’una immobiliaria, i en magatzem de les aigües pels balls de Festa Major i Santa Tecla…. Si els diners de la vianalització amb gris Quintana haguéssin salvat el Patronat, o el Rialto....

Que els reis ens obrin els ulls.