Crònica local
Eco de Sitges, 28 de Novembre

De sopars i discursos

“Ben mirat, per a viure no necessitem res més: un paisatge, educació, i una voluntat d’afirmació.”

Xavier Gimeno, 16 de Novembre

Discurs Núm.1: Xavier Gimeno. Nit de premis Sitges. 14 de Novembre.

Com és que heu donat el premi a Fernando Guillén? Quin home més esquerp, Mare de Déu!. M’interpela una sitgetana de confiança sobre el guardonat d’enguany amb el Trinitat Catasús -reconeixement que atorga el col.lectiu de periodistes locals- i ho fa des del testimoni d’una experiència personal decebedora. Ho respecto, i no en dubto de la veracitat, per bé que aquestes questions relacionades amb el caràcter, les empaties o les antipaties sempre fan de mal mesurar, sobretot per a qui en rep les conseqüències, siguin bones o dolentes. Jo només puc dir-los que, en el rol d’entrevistat, el viudo Rius em va semblar una persona educada, de conversa agradabilíssima, i expressions contundents, com fins a cert punt correspon a algú que ha anat durant bona part de la seva vida contracorrent, quan exercir aquest paper suposava exposar-se a perdre la feina. Guillén manifesta estimar-se Sitges, i em certifiquen que ho ha demostrat els darrers anys, tot col.laborant en iniciatives destinades a la difusió de la vila. I ha exercit el seu rol des de la discreció, sense fer-se veure. Així li agrada, i potser ens convé gent a qui no li vingui de gust fer-se veure.

Era previsible que Xavier Gimeno enfilés un agraiment des de la sensibilitat literària, amb un punt de vindicació. De vindicació per la menystinguda docència, pel valor del paisatge present que ens identifica -o el del perdut que ens identificava- i també pels mots amb els quals hem necessitat expressar les nostres experiències dins d’aquest escenari de llum única. Pel discurs del ploma d’or d’enguany s’hi passejaren els records a Antoni Vigó, Ignasi Muntaner, Raimon i Ramon Planes, en companyia de personatges i situacions nascudes en el camí creatiu de l’escriptor. Els referents de Gimeno són, probablement, intergeneracionals. No oblidar-los en moments així és motiu d’elogi. La secció felicita a tots i cadascún dels premiats, i lamenta la poca delicadesa del text que s’envià a la premsa, per a justificar el premi especial de l’Ajuntament a la comissió de Festa Major. Deia: “que, des de l’any 2003, porta una tasca desinteressada al capdavant de la festa grossa i petita de la vila”. Vatua l’olla, i els d’abans? Per fortuna, el programa de ma centrà una mica els arguments al referir-se a les comissions presidides per Ramon Soler com a mereixedores del trofeu “per la seva tasca d’impuls i dinamització de les festes de la vila”. Millor així, per descomptat. Males llengües absteniu-vos, que l’speech final de la processó de Santa Tecla d’enguany no hi té res a veure. Vaja, penso.

Les millors frases de les vetllades de les elits, com em defineix, irònicament, un que es mira des de la distància actes socials d’aquesta mena, acostumen a ser les que es deixen de manera informal sobre les taules alliberades del parament previ al sopar. Finalitzats discursos i fotos de família, les converses i les visites cavalquen d’un lloc a l’altre i, enmig del cert brogit, s’alliberen els comentaris i es descorda el protocol. Em permetran que exerceixi la discreció, i de tot allò escoltat, em quedi amb una expressió memorable: “Crec que en Jordi em té por.. jajajaja!”. Sensacional, i més si prenem en consideració que qui la pronuncià no és ni mestre, ni jutge, ni guàrdia civil.

Discurs Núm.2: Jordi Baijet. Sopar PSC. 20 de Novembre.

Comença a intuïr-se l’ús de munició pre-electoral. Ja saben, del missatge recorrent repetit sovint, i a la mínima ocasió que les circumstàncies ho permeten. Assumint l’evidència que l'Ajuntament no pot fer valer quelcom semblant al premi al lideratge i a la gestió del canvi, que l'institut europeu de l'administració pública ha atorgat al de Sant Cugat -circumstància que ha aprofitat la secció local de CiU, com si es pogués garantir que les virtuts s'encomanessin per consanguinitat ideològica- Baijet s'agafa a les realitzacions fetes, i, almenys davant de la militància, despatxa el problema del megadeute del municipi a cop d'optimisme, amb l'ús d'una no menys reiterada frase del tipus estem implantant mesures, etc etc. Una estratègia de manual, tenint en compte que la ciutadania acostuma a prioritzar el valor d’allò que queda al carrer, per davant del que es queda a deure al banc. Sigui com sigui, l'alcalde, i a la vegada president del PSC local, ha pres el costum de reblar algunes de les seves intervencions públiques amb la referència a una data que està prenent dimensions semi-bíbliques. Com si es tractés d'establir una metàfora per a explicar el nostre particular trànsit col.lectiu de la foscor a l'albada, Baijet no perd oportunitat de difondre un missatge adreçat a la línea de flotació rival -i en especial de CiU, per raons òbvies- i que, bàsicament, ve a dir que, abans del 2003, Sitges vivia abandonada a la seva dissort, fins que arribaren els socialistes per a.... vostès ja m'entenen. Ho exagero però va per aquí el fons de l'assumpte, si el situem en el marc dels registres en els quals s'articula el debat polític actual. Malgrat pugui constatar-se que el govern s'ha desgastat, i que la imatge d'alguns dels regidors no genera, ni de lluny, l’afecció dels inicis del mandat, si l'oposició -amb tots els matisos oportuns- vol esdevenir veritable alternativa, haurà d'esforçar-se en presentar quelcom més que el discurs de la negativitat, perquè, fins avui –i llevat d’ensurts inesperats- qui mana encara té suficients arguments per aturar els cops, els expressi, això sí, amb major o menor vehemència i sensibilitat segons la conveniència del moment. Amb tot, no es pensin que la sensibilitat sigui patrimoni de ningú. Dóno per segur que, d'haver-hi simpatitzants d'ERC entre l'afició del Club Patí Sitges, no els deuria agradar massa el paràgraf que la formació publicà a l'Eco del passat 24 d'Octubre, dins d'un article d'opinió: “21:40 El partit a SOCIATVe: Retransmissió en directe del partit de l'Hoquei Patins Sitges perdent contra qualsevol altre equip”.....

Discurs Núm.3: Joan Anton Matas. Sopar de l’agremiat. 25 de Novembre.

Aquest hivern serà dur, confessa el president del Gremi d'Hostaleria, mentre a l'altre plat de la balança hi fica les iniciatives que estan duent a terme conjuntament el sector públic i el privat amb l’objectiu de sacsejar l'atonia general. Extramurs, als restauradors els preocupen molt dos aspectes. Primer: la restricció de l'aparcament al passeig de la Ribera. Al cronista li expliquen com families senceres s'han desdit d'anar a dinar per no haver de trencar-se la closca. Si es tracta de mantenir un negoci i una plantilla de treballadors en època de crisi, molt em temo que no hi ha raonament de vianalització que pugui contrapesar l'existència d'una realitat tan punyent. S'imposa una mica de màniga ampla. Segon: la vila manté una oferta gastronòmica d'alta qualitat, que ha vist disminuir la demanda de clients amb suficient poder adquisitiu per a fer-la viable. El temps dirà si tornen, o si els establiments hauran d'enfrontar-se a quelcom traumàtic. I una menció pel Terramar, que ha decidit trencar l'estacionalitat.

Crònica local
Eco de Sitges, 21 de Novembre

Turismedependència

Pregunta: Pot un municipi que ha viscut durant la darrera dècada el fenòmen imparable de l’economia especulativa, retrobar el fil d'un model econòmic basat en la productivitat? He exagerat la hipòtesi, en sóc conscient, però les actuals circumstàncies de crisi posen a Sitges en la necessitat peremptòria de reformular moltes coses que tenen a veure amb el seu model de subsistència. Impulsat per l'Ajuntament, amb la col.laboració de la iniciativa privada, acaba de celebrar-se el primer fòrum econòmic que, sota el lema Els reptes de Sitges, reflexions per a l'acció, ha intentat, de nou, posar fil a l'agulla. El cert és que no és el primer cop que es proposen fòrums de debat amb l'objectiu de definir propostes d'actuació que ajudin a conciliar interessos comuns. Malgrat tot, en la majoria de casos la realitat ha acabat escombrant paraules i projectes per a deixar-nos un titular bastant inquestionable: Sitges continua vivint en bona part del turisme i de les empreses de serveis que n’estan vinculades, i no ho deixarà de fer. Sobre si al Sitges del segle XXI li agrada viure del turisme i suportar algunes de les servituds que comporta ja en parlariem, perquè, de fa anys, no és precisament aquest un assumpte que generi postures unànims, ans al contrari. La indústria del turisme segueix essent la Santa Bàrbara dels nostres trons, el coixí dels mals moments, potser perquè, en un món més inestable que mai, representa la inversió més segura a la qual pot recórrer Sitges. Aquella que monopolitza indirectament o directa, el major percentatge de dividends de la nostra economia, malgrat que, des de fa vint anys, s’hagi maldat per a complementar aquesta hegemonia amb la incorporació d’altres models, sense aconseguir-ho plenament. El polígon de les Pruelles va néixer amb una clara vocació industrial i ha acabat per convertir-se en una zona comercial. El centre de disseny d’Audi, inaugurat a principis dels noranta enmig de l’antiga solitud de Can Pei, no ha respost a l’esperança, expressada en el seu dia, que fos la punta de llança d’una nova estratègia centrada en les empreses més sostenibles i de valor afegit. I així seguiriem....

Després d’haver-se venut el territori fins el moll de l’ós, ara a Sitges li toca vendre amb més èmfasi que mai els seus encants. Retrobar i/o prioritzar el paper de la indústria turística com a motor de l'economia local. Allò que, en el fons, forma part d’una tradició pionera a Catalunya i a l'estat. Vendre l'escenari i les propostes que aconsegueixin captivar i fidelitzar a visitants i turístes cívics i, si pot ser, amb possibilitats de fer despesa. Com fer-ho? Diuen els entesos que fomentant la marca Sitges, tot vinculant-la a una oferta variada d'activitats i serveis de qualitat, que siguin difosos amb eficàcia. Una obvietat si volen. Començo pel final. Sitges no ha sabut trobar el mode de publicitar la seva imatge. I no em refereixo a campanyes concretes, sinó a la globalitat del producte, que podria oferir un aspecte més atractiu i llaminer des del punt de vista gràfic o virtual, tenint en compte l'enorme competència existent. No s'ha trobat tampoc, ni se fins a quin punt fa falta a aquestes alçades, un eslògan publicitari vinculat al nostre nom que superi el record del celebèrrim, i un pèl carrinclonet des de la perspectiva actual, Platja d'Or. Tant és així, que, dels 90 ençà, la vila ha tingut tres marques comercials: Això és vida, Joia de la Mediterrània i L'art de viure. Excessius canvis si, de debò, es vol establir una associació de valors perenne en el temps.

La majoria coincideix que en infraestructures i equipaments hotelers anem ben servits. S’ha millorat. El problema rau, i fa anys que s'arrossega, en trobar mà d'obra professionalitzada que permeti donar un servei a l’alçada de les pretensions que es manifesten sobre el paper. Paradoxa sitgetana, que ens permet formular una tercera pregunta: Qui vol treballar a l’hostaleria, i quin preu vol pagar l'hostaleria per un treballador qualificat? El gremi pot explicar, millor que ningú, l'èxode de molts cambrers cap el món de la construcció, i la posterior tornada al redòs, quan no a l’atur, ara que la construcció ha fet fallida. Deixant de banda aquest parèntesi cojuntural -pocs podien competir amb els sous que oferia el totxo aleshores- el cert és que, amb raó o sense, la professió no s'ha pogut acabar de treure del damunt l'etiqueta de sacrificada i mal pagada. Qui sap si aquesta és la causa que ha estat al darrera de la progressiva pèrdua de negocis familiars, de l'opinió d'alguns reconeguts veterans que creuen que costa enormement trobar personal amb cara i ulls, o de l'evidència que els restauradors locals constaten, quan es lamenten que el percentatge d'alumnes sitgetans als mòduls d'hostaleria de l'IES Benaprès és irrisori... Difícil panorama per un poble que genera una activitat constant, i que, segons els entesos, n’ha de generar més si vol mantenir el seu poder d'atracció i, en conseqüència, una facturació suficient per a sostenir les càrregues d’un municipi que s’ha fet molt gran i que genera un munt d’obligacions que cal satisfer des de les institucions públiques. S'aposta per esdeveniments que no comportin excessius problemes en la convivència quotidiana, i més si es té en compte que el centre del casc urbà viu una pressió constant d’actes i celebracions de tota mena, que ha acabat per a crear una especial sensibilitat davant les possibles molèsties generades pels mateixos. És un dels precs que acostuma a exterioritzar el comerç, que viu una metamorfosi complicada, a cavall d’iniciatives que han aconseguit dinamitzar-lo, o, com a mínim, despertar-lo amb la intenció que Sitges també sigui vista com una destinació comercial. Malgrat tot, sóm lluny encara de poder percebre, des de fora, una estructura funcional equiparable a la del gremi d’hostaleria, qui sap si per l’atomització del sector, o per la inestabilitat en la qual viuen moltes botigues, o per la poca empatia que poden demostrar vers la causa comuna els nous propietaris que han desembarcat a Sitges sense massa ganes d’arrelar-hi.

Arribats a aquest punt, amb la crisi ben afermada, els lloguers a la baixa, molts pisos buits, establiments tancats i d’altres als quals la competència ha obligat a fer horaris impossibles de creure fa uns anys, vet aquí la quarta pregunta: Sitges ha viscut de la renda del seu èxit? Escolto, cada cop més sovint, i així n’ha deixat constància aquesta pàgina, veus que consideren que la vila ha de replantejar l’oferta d’oci nocturn, per adaptar-la a les noves demandes. De la mateixa manera, s’observa amb preocupació la deriva que han pres algunes nits estiuenques de l’Atlàntida, ben allunyades, segons em diuen, de l’esperit inicial del local. És un debat difícil, perquè implica ficar el nas dins del que ha estat, sens dubte, un dels punts de referència pel que fa a la nostra projecció internacional. Des del carrer Primer de Maig, per exemple, es vol tornar a impulsar sense embuts la denominació carrer del pecat/calle del pecado, tan popular arreu com denostada aquí pels sitgetans de soca-rel… Serà que apelar al tòpic és jugar sobre segur? Des de l’Ajuntament es veu una sortida en l’àmbit de la cultura i la creativitat. És un bon camí, sempre i quan allò que vingui valgui la pena. Val la pena la reforma dels museus, valdrà molt la pena el projecte de Pere Stämpfli i, si fos pel cronista, arribaria a tots els acords possibles amb la propietat per a que el museu de Bacardí s’instal.lés a l’edifici de telègrafs… I no ens deixem la reforma de la biblioteca, perquè qualsevol intervenció sobre el patrimoni poden donar per segur que mai no és en debades.

Crònica local
Eco de Sitges, 14 de Novembre
















L'streetview de Googlemaps, amb l'home conegut davant de El Cable. (cliqueu per a fer-la més gran)

Renfe no millora, Google si.


No cruces, amor, no cruces,
el paso a nivel.
Sujétate la pamela
que viene el tren.
El tren,
el tren
de San Vicente
de Calders.

Fragment de “Paso a nivel”

De: “Poemas de Sitges” (Carlos Ballester, 1972)

Vet aquí la crònica d’una anada i tornada a Barcelona amb Renfe. Quina novetat, oi? Volen quelcom menys edificant per acabar la setmana? El relat d’un viatge ordinari, en horari ordinari de dia ordinari, i havent viscut l’atenció pròpia d’un ordinari servei. Ja no diria discrecional com els autobusos, perquè al tren la discrecionalitat la marquen els imprevistos. Ara va, i ara deixa d’anar per vagin a saber quina circumstància tècnica, per no parlar d’aquelles veritablement sobtades i que tenen relació amb les conseqüències més extremes dels mals moments de l’ànima. El cas és que la coincidència entre alguns precs a la reserva de la taula d’un servidor, i l’excusa d’haver d’anar a fer uns encàrrecs a la capital, ha estat suficient per a motivar-me a explicar-los un trajecte bastant deficitari en molts aspectes. Dilluns, TV3 es feia ressò de les postures finalistes de la companyia. Renfe manifesta, sense embuts, que no pot augmentar la cadència de trens. Posem-nos-hi fulles, doncs. I no sembla que les coses als ferrocarrils de la Generalitat vagin millor en les hores de major afluència d'usuaris... Veurem què passa. Sigui com sigui, dos anys després de l’ensulsiada de les obres de l’AVE a Bellvitge, poques coses han canviat a rodalies, llevat dels preus, de la millor senyalització –amb matisos-, de la presència de màquines de vending arreu, de la nova estació de Sants, no sempre ben resolta, i de la del Prat –una gola del llop revestida de tesel.les de quarto de bany-. Començo. Foragitats a consciència, per part de la municipalitat, els elements mòbils que podien aparcar-se a la plaça Eduard Maristany, i en espera que es descobreixi la que serà nova oficina de turisme situada just on durant un munt de temps existiren les escorrialles de la taza de oro, l'espai s’ha pacificat, humanitzant-se. El bitllet del tren és sencillo, però el preu pica. 900 peles d'abans per anar i tornar no deixen massa encaix per a la condescendència...

És un quart de quatre. Arriba un comboi de dues unitats de dos pisos, d'aquells que, incomprensiblement, estan condemnats a l'extinció, i dins del qual s'hi pot respirar sense ofec. Massa tren per a tan poc quòrum esperant-lo. Res que no puguin explicar molts de vostès. Viatge plàcid enmig d'un agraït silenci de biblioteca. Sembla que l'ambientació musical va de baixa. Després d'un munt d'anys acompanyat per la Patètica de Tchaikovsky, o la simfonia del Nou món de Dvorak, algún capitost ha decidit deixar de programar música per a tothom, perquè cadascú, si vol, ja porta la seva al damunt a cop de mòbil o MP3. Ho agraeixo. Destinació: l'apeaderu de passeig de Gràcia, allí on el perennement carregat microclima aconsegueix que a l'hivern mai no es passi fred, i a l'estiu hom cregui cremar a l'infern dels Pastorets sense escapatòria possible. Per mor dels nous i moderns trens Civia, concebuts, aprovats i pagats per algú que no deu haver pujat mai a un vagó des de l'andana, a l'estació barcelonina s'han empescat un pòdium artificial, que eleva l'alçada del paviment fins a la del graó de la porta del tren, en una solució que, com és obvi, no pot ocupar tota l'amplada de l'andana, perquè trabaria les entrades de la cafeteria i de les altres dependències properes. L'aspecte del conjunt, el del pedaç integrat en un entorn que mai no ha estat per a tirar coets, és d'una estètica degradant, impròpia de la Barcelona cool que es projecta arreu. De tornada, a un quart de sis de la tarda, l'empostissat és ple a vessar, i travessar-lo pel petit passadís que queda lliure demana prudència -extrema si es va carregat- perquè la distància respecte la via és suficient per a prendre mal de debò si, pel que sigui, es perd l'equilibri. Arriba el tren de Sant Vicenç de Calders. Un flamant Civia, paradigma del concepte del metro de rodalies, basat en uns criteris no aplicables a la nostra linea, per distància i, en conseqüència, per durada de recorregut. Enrere queden els temps d’aquelles enormes butaques d’skay vermell, que, si no havien estat víctimes de les navalles, resultaven molt còmodes. Avui, a rodalies l'incomoditat surt cara, encara que vingui acompanyada d'unes pantalles LCD que, quan funcionen, informen de tot allò informable. Com era previsible, els pocs seients disponibles queden plens de cop, i a Sants ja no s'asseurà ningú, perquè sortim de Gràcia amb passatgers de peu. Alguns d'ells potser es podran asseure a Vilanova, la gran majoria ja s'asseuran a casa seva, un cop hagin superat la diària prova d'estoïcisme.

L'estació de Sitges no ha tingut la fortuna de comptar amb una plataforma elevada a les seves andanes, ni amb quelcom que salvi l’evidència insalvable. L'estat és capaç de perdonar-se a si mateix allò que, per llei, enviaria als tribunals al propietari de qualsevol establiment que no complís amb les normes d'accessibilitat. Pujar o baixar dels nous trens a casa nostra no està a l'abast de qualsevol. S'obren les portes i ens espera un respectable abim. És l’obstacle final. La culminació d'un recorregut que es paga a preu d’or i que, de no vigilar, pot acabar a la consulta del metge, o de pet al traumatòleg de Sant Camil. Salvem l’escull amb una embranzida, i una colla de passatgers esperen per ajudar als qui, per raons òbvies, no poden enfrontar-se a un obstacle d’aquesta magnitud i, des del marc de la porta, miren amb impotència l’andana que els queda massa lluny. No és broma. Crec que feia temps que no assistia a quelcom tan vergonyant provocat per un servei públic. Potser soterrarem la via del tren. Abans caldria soterrar als qui han permès la posada en marxa del nou material mòbil de Renfe, sense pensar, per enèsima vegada, en els drets dels seus usuaris. Indignant.

Són munió els internautes que utilitzen l’aplicació Googlemaps del gegant nordamericà del software creatiu, i, dins d’ella, streetview. Per a explicar-ho en poques paraules, a partir d’un meticulós treball fotogràfic previ, els programadors de Google han incorporat la representació en tres dimensions amb imatge real dels mapes que podien consultar-se en linea. No fa massa, el cotxe d’streetview va passar per Sitges. El resultat ja es pot veure a la xarxa i impressiona. Llevat del casc antic i d’alguns –pocs- carrers del centre, la resta de la vila, incloses les urbanitzacions, es pot veure amb un realisme que tomba d’esquena. Bravo!. Tot i que s’han esborrat rostres i elements descriptius de qualsevol identitat, la juguesca és oberta: qui és l’home que ha quedat immortalitzat tot passant per davant de la porta de El cable? Un expresident de comissió, o el nostre regidor més internacional?

Crònica local
Eco de Sitges, 7 de Novembre




La casa del dol

Abans d’arribar al tanatori, em permetran que passi per la vegueria. I no pas per a justificar-ne l’existència en base a una argumentació històrica de pes, de la qual hi ha sitgetans que en poden donar tots els detalls amb coneixement de causa, sinó per acostar-m’hi a partir de la nostra realitat propera. Vagi per endavant que em sento més penedesenc que metropolità. Tampoc no m’ha calgut massa esforç, ni m’ha fet perdre el son l’assumpte. En el fons, crec que Sitges va començar de facto a dil.luir de debò el seu esperit penedesenc, quan, el Gener del 1992 s’inaugurà l’autopista, i, per bé o per mal, desembarcà el tarannà barceloní sense massa restricccions, ni tampoc excessiu interès, en la majoria de casos, per a integrar-se en un territori que els nouvinguts han conegut, molt sovint, a través dels tòpics turístics i la publicitat immobiliària. O sia, hi han arribat sense perseguir major empatia amb l’entorn que la generada per l’ambició de prioritzar el desig de viure en un paisatge idil.lic, per davant de la necessitat de conviure en una col.lectivitat amb tradicions, costums i servituds determinades. El dilema de la balança. A un costat, el pragmatisme dels números pot justificar el vincle amb Barcelona. A l’altre, l’evidència d’una realitat que, inevitablement, ha introduït noves maneres d’entendre el poble, i noves actituds davant de la nostra quotidianeitat. Em servirà una anècdota d’infantesa per a explicar com han canviat les coses. El pare, que treballava en una empresa multinacional italiana que tenia la seva seu a Cerdanyola, era un dels infatigables usuaris de les costes. Marxava de casa a les sis del matí, i tornava a quarts de vuit del vespre. I així cada dia del món, com tants d’altres professionals poden o han pogut explicar. Aleshores, i parlo d’uns trenta-cinc anys enrera, el fet d’explicar als companys de despatx que es venia de Sitges cada dia significava exposar-se a comentaris sornaguers. De Sitges vens, a Sitges vius? li deien a mon pare amb entonació exagerada, com si es tractés d’una heroicitat traslladar-se setanta quilòmetres amunt i avall des d’aquell poblet d’onze mil habitants, allunyat de les suposades comoditats de la capital. Sí, era l’època en la qual viure a Barcelona, i en determinades zones, encara vestia més que ara, l’època on la majoria arribavem a peu a col.legi, i ningú no sabia que era el Parc de Mar, els xalets de Can Girona, o el Gran Sitges, perquè res d’això existia. Viviem a la prehistòria, en el Sitges del periode pre-autopista, que els executius contemplaven recelosos, darrera les incomoditats de la carretera de corbes i del Garraf encatifat pel ciment de Vallcarca. Pocs pensaven llavors que alguns convertirien la vila en la seva primera residència, i que aquell posat de certa displicència amb el qual saludaven al sitgetà quan arribava des del poble, acabaria convertint-se, per mor de la compra d'una caseta a Siches, en l'expressió de cert esnobisme davant de les amistats, com ara ho és dir en veu alta que s'ha anat a esquiar a Baqueira, o de viatge a la quinta forca.

Avui, amb un cens que s'acosta als 30.000 habitants, els caps de setmana sitgetans respiren un aire més metropolità que penedesenc. Només cal donar un tomb i parar l’orella per adonar-se'n com, de forma progressiva, l'esperit barcelonauta ha incidit en la configuració del nostre teixit comercial, en els hàbits de consum de la població, o, fins i tot m'atreviria a dir, en l'idioma predominant a peu de carrer. Són les conseqüències d'una nova societat, de personalitat més difosa i polièdrica, nascuda d’una aposta molt clara per afavorir les relacions amb la gran urbs, per davant de les dels nostres veïns comarcals. No deixen de tenir raó els qui pensen que la moció del PSC per a revocar una anterior decisió de ple, en la qual el principal partit en el govern municipal va haver d’empassar-se en minoria l’aposta del consistori per una vegueria pròpia, és, en el fons, l’oficialització d’una realitat, que no d’un sentiment. Malgrat tot, pels qui creguin que caldria imposar la praxis fins al final, poden començar per intentar trobar solució al castell administratiu/institucional que ens envolta: ajuntaments, consells comarcals, mancomunitats de municipis, diputacions provincials, delegacions del govern... Déu n'hi dó.

Acostar-se a qualsevol instal.lació funerària, comporta apel.lar a l’inconscient sense embuts. El pensament és lliure i, en conseqüència, és difícil d’evitar que en l’imaginari personal de cadascú aparegui una composició de lloc situada en el futur, i on el protagonista de l’escena virtual sigui un mateix…. I no segueixo. La història del tanatori de Sitges ha estat lenta, complicada i amb més d’un serrell sense explicar convenientment. Al final, el resultat ha compensat les errades. Els arquitectes i professionals que han intervingut en la seva realització mereixen tots els elogis. L’espai és un exemple de sobrietat, discreció, sensibilitat, calidesa i funcionalitat, que manté un permanent i equilibrat diàleg amb la natura que l’envolta, on s’hi integra amb delicadesa i sense estridències. Dins, la decoració no ha fet concessions a l’exageració, i sembla pensada per a passar desaparcebuda amb aquella elegància que dóna l’ús de la fusta amb tonalitats suaus en totes les sales disponibles. En aquest escenari, només criden l’atenció els elements imprescindibles d’un equipament d’aquesta mena: l’exposició de corones de flors i la vitrina de productes ad hoc del vestíbul, i, amagades dels passos públics, la sala on els familiars poden escollir el model de taüt que desitgin, d’entre un mostrari prou generós –que no detallaré en atenció a les ànimes sensibles- i l’àmbit del crematori, despullat, també, de guarniments que distreguin. Tot plegat d’un ascetisme gairebé monacal, on tampoc no hi caben els elements simbòlics, que s’incorporen discrecionalment a les cerimònies, d’acord amb la confessió religiosa, o no, del difunt. Al segle XXI el dol es viu d’una altra manera, i el ventall de complements que poden arribar a sol.licitar-se a l’hora de revestir una vetlla és d’una extensió només comparable als desitjos dels qui els expressen, sempre respectables per singulars que puguin semblar.

Per fortuna, de vegades l’ésser humà somatitza les seves angoixes amb humor i ironia. Mentre el quartet de corda acompanyava la visita inaugural amb les meravelloses i plàcides suites de Bach, pensava en una excepcional sèrie televisiva. Dura, exigent, corrosiva i punyent en el seu retrat de la condició humana, a través de les vicissituds de la familia propietària d’un petit negoci de pompes fúnebres a Los Angeles. Alan Ball, el director d’American Beauty, s’embarcà en produir aquesta aventura, sota el paraigües de la cadena HBO, on la mort esdevé l’excusa perfecta per a parlar de la vida al llarg dels seixanta tres episodis. A dos metros bajo tierra (Six feet under) sovint no és de bona digestió, però els ben asseguro que, un cop vista, l’impacte de la contemplació del tanatori és menor. Dues consideracions, només, tenint en compte que l’automòbil serà moneda corrent en el dia a dia: l’aparcament és petit –es va omplir durant l’acte oficial i el nombre d’assistents no era pas exagerat- i l’accés pel polígon és estret. Per la resta, perfecte. Que tots vostès triguin molt a necessitar-lo.