dijous, 29 d’octubre del 2009

Crònica local
Eco de Sitges, 30 d'Octubre


Diada de la Jove de Sitges 2009 from Vicenç Morando on Vimeo.


Utrillo, el 4 de 8 i un campi qui pugui


Quantes vegades ahir, en broma o en serio, us van dir “a veure si algún dia veuràs la Guàrdia Civil aquí?”


No hi ha hagut ningú que m'ho hagi dit, perquè jo crec que la gent és sensata. Segur que hi ha hagut comentaris, i la desgràcia és que en aquest moment els polítics estem en una situació d'una imatge que no és la que tots desitjariem, per culpa de gent com la que avui surt als diaris.


Jordi Baijet, 29 d'Octubre




I l’alcalde seguí, tot recordant l’època de les vaques grasses, en la qual l’agenda de visites era plena de constructors i/o representants delerosos d’aterrar en terra suburenca. Això ja és història. Aquests darrers dies, es giri la mirada on sigui, hom gairebé pot assegurar-se la decepció. La part menys edificant de la condició humana ataca de nou i erosiona sense pietat els fonaments d’un sistema ja malmès de fa temps, que no ha pogut, o no ha sabut, o no ha volgut, controlar els excessos o les males praxis d’alguns dels seus gestors. Avui, quan encara cremen les cendres de la foguera Millet, el món de la política fa mala cara, i intenta salvar el cop i la credibilitat a base de repetir mil vegades una argumentació – la del tots no sóm iguals- tan certa com incapaç, hores d’ara, d’aturar una sensació generalitzada d'emprenyamenta i malfiança, atiada pels mateixos partits quan s'acusen com a nens de col.legi, mentre amaguen les conseqüències de les febleses pròpies, darrere un silenci que s'intueix massa còmplice. Diners, poder i ètica, vet aquí els vèrtex d'un triangle en precari equilibri permanent. El capital va on hi ha el poder de decisió, i el poder o bé pot rebutjar l'esquer, o bé acceptar-lo en el marc d'unes condicions estrictes, o laxes, que poden aportar beneficis a la comunitat, i rèdits electorals. Quantes situacions nascudes a partir d'aquesta evidència poden haver-se produït en la darrera dècada entre el sector públic i el sector privat? Quants plans generals, o promocions urbanístiques, o equipaments públics, poden haver nascut empesos per la pressió d'un moment on els diners generats pel totxo han regnat de manera omnipresent? Per la resta, és probable que tot respongui a una història coneguda i fàcil d'explicar. Una persona fa diners, molts diners, tants diners que, com és obvi, ni pensa en declarar-los, ni tampoc a deixar-los sota la rajola del menjador. En conseqüència, la solució, un cop llençats els escrúpols a les escombraries, passa per a cercar un paradís on els bitllets visquin feliços, mentre el seu propietari continua engreixant la màquina.... Una història, repeteixo, molt vella, que pren actualitat perquè abans de la crisi s’ha viscut en l'abundor desmesurada. Dins d'aquest malhaurat vodevil escenificat a Santa Coloma de Gramenet, un dels imputats -al qual, com a tota la resta, l’ampara la obligada i necessària presumpció d’innocència- si que havia posat els peus a Sitges no fa massa. Es tracta de Josep Singla, fundador i president de Proinosa. El 2006, l’empresa participà de la constitució de la societat Sitges Reference centre d’oficines S.A, compartint el 50% del capital de la inversió amb Sitges model XXI, amb l’objectiu de desenvolupar el projecte de construcció d’un modern equipament al polígon de les Pruelles. L'edifici ha quedat com a testimoni d'una de les paradoxes del nostre temps, d'una intenció que ha fet figa, qui sap si per la crisi, qui sap si perquè no es varen mesurar adequadament les ambicions de la iniciativa. L'alcalde s'ha mostrat, com era previsible, sorprès per la detenció, i afirma que Proinosa ha complert sense problemes amb les condicions establertes en el seu dia. En fi...


Per fortuna, altres esdeveniments han compensat les misèries de la setmana que acaba. Divendres, la terrassa del Miramar presentava l’ambient de les grans ocasions. Ja saben, aquell que es defineix per la dificultat d’establir la frontera entre l’acte social i el cultural. Vinyet Panyella no ho tenia fàcil per a explicar de manera coherent el llegat d’un home tan polifacètic i erudit com Utrillo. La biografia del protagonista evoca una capacitat de treball sense limitacions: enginyer, periodista, dibuixant, pintor, activista cultural, arquitecte, escriptor, comerciant, crític d’art i assessor artístic… Un currículum difícil de superar en extensió i qualitat. Per aconseguir arrodonir la feina, a la comissària li ha calgut el concurs d’un equip de col.laboradors de primera categoria, que han acabat de perfilar la el.laboració dels continguts, i del disseny formal, magnífic, del catàleg i l’espai expositiu, plantejat en àmbits temàtics delimitats gràcies a un ús molt suggerent del color, i a l’aplicació d’una il.luminació matisada que ha hagut de trobar una solució de compromís, per a superar l’obstacle de fer visibles sense interferències originals de característiques molt diverses. És l’exposició de l’any.


Hores abans de la diada, el casteller creia tenir por. Por? Segurament, s'equivocava al definir un estat d'ànim en el qual, sobretot, regnava el neguit propi dels qui després tirarien a plaça el seu primer quatre de vuit amb èxit. Avui, aquell casteller, com totes i tots, del més gran a la més petita, és immensament feliç d'haver complert un desig, en el marc de la millor actuació de la història. Elles i ells formen part d'una colla singular, que viu a cavall entre les angoixes dels assajos curts d'efectius, i les alegries de saber-se capaç de convocar multituds quan les circumstàncies ho exigeixen. I així fou la vigília, i així fou la memorable tarda de dissabte. Hi ha un punt de catàrsi col.lectiva, d’èpica emocional que la directiva sempre ha sabut incentivar i canalitzar, a través de propostes comunicatives diverses i enginyoses. L’ignorant cronista els exposa dues opinions recollides: la del casteller de referència que enten tan o més important la consecució de la torre de 7 que la del quatre de vuit, pel fet que implica una capacitació tècnica superior, i la de l’actual president de la colla que, sense deixar de banda aquesta consideració, creu que el carro gros segueix essent un aglutinador de primera pel grup. O almenys, així ho ha demostrat l’experiència. Desembre, un nou equip rellevarà als qui han portat a la Jove fins on és avui. M’asseguren que serà un relleu plàcid, que generarà noves espectatives. Segur que sí.


I acabo. La fundació Gustavo Puente té tots els números per a deixar Sitges. El desencontre entre Ajuntament i artista arran de la instal.lació de l’escultura Mondvagan a La Fragata ha desencadenat un final que el regidor de cultura considera definitiu. A internet, el darrer missatge publicat al fòrum Mondvagan, el passat 29 de Setembre, és lapidari: A pesar de tener como amigo a nuestro peor enemigo Mondvagan no se rinde y en breve renacerá de sus cenizas”. Seguint el fil, potser valdria com a cloenda un aforisme clàssic: A enemigo que huye, puente de plata.


dijous, 22 d’octubre del 2009

Crònica local
Eco de Sitges, 24 d'Octubre



Mercat nou, any 1 (o gairebé).




No s’equivocava Carmen Prat quan, en el ple del Maig del 2006, digué que l’obra del mercat no costaria un euro al municipi. Tampoc no s’ha equivocat ara Marc Quero quan, escapolint-se hàbilment de qualsevol referència a compromeses declaracions del passat -que no eren seves, i si eren dels seus- ha confirmat que la quantitat global del projecte se situa entre els 11 i els 12 milions d’euros. L’explicació és simple. Fa tres anys es convertí en titular quelcom que només es referia a una part del tot. Una sinècdoque vaja. Una mitja veritat, o una mitja mentida, segons com es miri. Li deia al regidor que, pel que sigui, han trigat molt -massa- a fer-se públics, i em refereixo a arribar a l’àmbit d’allò públic i no a que no hagin pogut consultar-se, els números d’un dels projectes més complexos dels darrers temps. A un mes i mig del primer aniversari de la seva inauguració, i immersos com estem en un oceà de xifres, els números del mercat han pres protagonisme. El tema s’ha mogut, sobretot, arran d’una roda de premsa de Convergència i Unió, celebrada dimarts 13 d'Octubre, que obrí dos fronts de debat. Per un costat, Jordi Mas exposà les dades de l'informe redactat pel secretari i l’interventor municipals, prèvia sol.licitud de la federació, on, a inicis de Setembre, es deixava constància, amb claredat meridiana, que restaven pendents d’ingressar 5,7 milions d’euros per part de Mercadona, tot i que, en un paràgraf anterior del text, la mateixa quantitat quedava inclosa en l’epígraf en fase de compromís d’ingrès. Ha ferit més l'argument relacionat amb la negociació entre Ajuntament i paradistes, per a establir l’import de les compensacions per al cessament temporal de l’activitat, que, segons CiU, s’ha acostat als tres milions d’euros. Per la resta, l'exposició es basà en aspectes ja prou coneguts pel debat que generaren aleshores.


Amb aquesta documentació sobre la taula, dos dies després Marc Quero estirà del fil, tot considerant que el principal grup de l’oposició no havia entès l’informe, malgrat que, en el sentit literal del terme, les conclusions semblaven clares. Mercadona ha pagat 900.000 euros en efectiu, i la resta, uns 5,6 milions, l'ha satisfeta a través de les certificacions per obra realitzada, de les quals en queda una per signar, a més d’uns quants serrells per polir. Mercadona, doncs, ha complert, perquè és qui més clar tenia l'assumpte des del principi. Sense comptar la patologia de la carbonatació sobrevinguda, ni el resultat final del litigi que continua obert amb l’empresa del pàrquing, per la propietat de les places noves nascudes del trasllat de la rampa d’accès a la part posterior de l’immoble, els 11-12 milions d’euros poden repartir-se, segons el regidor, en aquests percentatges. Un 55% se l’ha endut el cost de l’obra, que, llevat de l’imponderable ja exposat, ha respost a les previsions pressupostàries. Un 30% ha servit per a pagar les indemnitzacions i/o compensacions sorgides a conseqüència del projecte. Els prop de 3 milions d’euros d’aquesta partida inclouen als 33 paradistes, als 12 galeristes, als 90 propietaris privats de plaça de pàrquing d'una de les plantes, i a l’empresa propietària del pàrquing situat a les altres. Finalment, amb el 15% restant, l’Ajuntament ha adquirit patrimoni, aconseguint augmentar la seva quota de propietat en l’edifici.


Visiblement dolgut per les declaracions de Jordi Mas, Joan Carles Silo, paradista i secretari de l'associació de paradistes del mercat, ha lamentat que es parli de compensacions milionàries que no responen a la realitat, i que han perjudicat al col.lectiu. De mitjana, els paradistes han rebut 2500 euros mensuals que, fet i fet, s'han quedat en prop de 1200 nets, després de deduïr-se tributs, assegurances, autònoms, etc etc. Si féssim comptes a partir d'aquesta xifra, el montant total de les indemnitzacions per al cessament temporal de l'activitat dels paradistes durant catorze mesos vindria a sumar un milió dos-cents mil euros. Aquesta quantitat no l'ha assumida directament Mercadona, sinó el propi Ajuntament, que deu haver aprofitat en part els 900.000 euros en cash aportats per l'empresa. Silo reconeix que a Mercadona li han sortit molt bé les coses, però també creu que, després de temps molt durs pels paradistes, el mercat comença a treure el cap per damunt de l'aigua, i la nova superfície comercial ha acostat clientela jove fins avui no tan present. No se jo si a Convergència li ha sortit a compte questionar el procés que ha intentat posar ordre a aquesta herència enverinada, atès el grau de tensió al que varen arribar les coses en el seu moment. Els paradistes no poden evitar, ni volen, parlar d'un passat molt recent, que va estar a punt d'obligar-los a presentar una demanda judicial contra la casa gran, pel fet que sobre l'antic edifici pesava una ordre de tancament immediat, basada en el decrèpit estat d'una infraestructura fora de tota normativa. Davant d'aquest contrapès és difícil fer valer qualsevol argument sobre l'elevat cost final del projecte, malgrat sigui lògic i lícit exposar-lo, i més si és té en compte que en el seu dia l'equip de govern no va ensenyar totes les cartes, quan era la seva obligació fer-ho. Sigui com sigui, segur que hi deu haver una forma de parlar de la gestió del mercat sense ferir als paradistes, i hi deu haver una forma de defensar-la sense que pugui identificar-se amb un color polític determinat.


El que, definitivament, li costarà de vindicar a l’equip de govern és el ja popular pla de modernització de l’organització directiva pública professional i de comandament de la corporació. Després de dos anys de no trobar-se, l’oposició ha aparegut conjuntament davant dels mitjans de comunicació per a fer pública la presentació d’un recurs de reposició a l’acord de ple –quelcom semblant a sol.licitar que es faci marxa enrera en la decisió- i una denúncia a la direcció general de l’administració local, depenent de la Generalitat. Els posicionaments són clars des del punt de vista legal. En una banda es troben els qui consideren que l’Ajuntament s’ha extralimitat en les seves funcions, assumint la redacció d’un document que ha de basar-se en un marc legal que la Generalitat no ha definit encara. En l’altra, es troben els qui defensen el pla a partir del criteri exposat en els informes emesos pel secretari de la corporació, que enten que la institució pot apelar a l’autonomia municipal per a justificar-lo. En el fons no cal enganyar-se: el debat moral depassa el legal, i és aquí on els ànims s’alteren davant els diferents escenaris i hipòtesis plantejables, siguin o no reals o veritables. Dues reflexions per acabar. Primera: Entre remunerar adequadament una feina de responsabilitat, i recompensar l’exercici de la responsabilitat a la feina, existeix un bescanvi en l’ordre de factors que pot donar resultats perversos. Segona: m’expliquen –i no puc confirmar-ho perquè no he tingut ocasió de veure’l- que l’informe del secretari municipal usa molt sovint els condicionals en el seu redactat, quelcom paradoxal en un document al qual cal presuposar-li conclusions poc interpretables, per no dir gens. Alguns exemples simples: entre podria conduir i condueixo, o entre podria treballar i treballo, o entre podria cobrar i cobro, hi ha, de nou, diferències massa substancials.

Sort a la Jove!


dijous, 15 d’octubre del 2009

Crònica local
Eco de Sitges, 17 d'Octubre


Balmins


"Aquest és el Carnaval que voldria la Parés!"

Sitgetà, irònic, davant de la "Zombiewalk"
Dissabte, 10 d'Octubre



Arriscant-me, de nou, a que em retreguin no semblar de Sitges per haver dit que, a diferència de l’infame entorn de l’ermita, no em desagrada la remodelació de la platja de Sant Sebastià, amb tots els matisos que la raó hi vulgui afegir, m’acosto al passeig Balmins, que es pot donar gairebé per acabat. Començaré esmenant un lapsus: Òscar Tusquets, que no Oriol, fou l’arquitecte responsable de la gran reforma del Palau de la Música. Per cert, segons el sumari, el 13 d’Octubre del 2003 es van treure 588.000 euros en bitllets de 500 d’una caixa d’estalvis. I ningú no es va estranyar aleshores, ves per on…. Tinguin per segur que, donat l’improbable cas que algun lector de la secció volgués treure 98 milions de les antigues pessetes del seu banc, no ho podria fer amb tanta facilitat i discreció, com els pressumptes malfactors avui caiguts en desgràcia. Segueixo. Aprofitant el bon temps del cap de setmana, vaig decidir resseguir un dels trajectes que els homes i les dones de negre han estrenat enguany, contemplant el cementiri o les mandangues del personal a l’aire lliure segons d’on es vingui i, sobretot, de la posició que hom pugui tenir des de la nova i reformada talaia respecte als atractius de…. la platja. Parèntesi. Vist que les xifres del festival han estat un èxit inquestionable, enmig d’un context de crisi que feia preveure el pitjor, les crítiques poden resumir-se en tres, i d’importància relativa, o potser no. Primera: la implicació del poble continua essent l’eterna assignatura pendent del certàmen, però desconec si aquesta evidència segueix preocupant als organitzadors. Segona: Ha existit la sensació de moltes persones al carrer, i de menys als establiments. L’habitud de menjar als portals, als pedrissos, o a qualsevol espai públic ha substituït molt sovint al fet d’entaular-se. Lògic. El públic del festival no és el del tast, i el del tast no ompliria el festival. Demanar el contrari és cercar un ideal impossible. Tercer: la capacitat de convocatòria de la rúa de fardos-mortsvivents i nomeconoses del Zombiewalk du conseqüències no volgudes. L’endemà, els carrers del recorregut feien llàstima de veure, tot i que només hagi sortit per televisió la part més pintoresca de la iniciativa es clar. Si el globus segueix inflant-se caldrà preocupar-se de debò. Per la resta, Àngel Sala ha encertat de ple en el model a seguir. Retrobada la denominació fantàstic de l'ostracisme, avui el festival combina encertadament ingredients no sempre fàcils de conciliar: assistència de públic, bones crítiques en general, presència mediàtica habitual, i algun que altre convidat atractiu/va pels fidels al gènere. Cap altre dels seus antecessors en la direcció de l’invent va aconseguir-ho amb tant d'encert.


El passeig Balmins comença on acaba la plaça dura -duríssima- de Sant Sebastià. Precisament, allò que sobta, a primer cop d’ull, és el contrast manifest que suposa tenir al davant un camí de terra, just quan ens pensavem que es pavimentaria fins la Creu de Sant Isidre, i que, gràcies a Sitges, alguns subministradors de llambordes deuen haver superat la crisi sense angoixes. Assumint que ja no es pot fer marxa enrera en l’obra feta, i que la nova posa de manifest fins a quin punt era justificat mantenir l’entorn natural al davant de l’ermita, per una simple questió de coherència, vet aquí una realitat que compleix les espectatives sense solucions extremades. Han passat una dotzena llarga d’anys des que el govern municipal d’aleshores presentà el projecte que, amb ben poques modificacions, s'ha executat ara. Mèrit compartit doncs entre els qui el dissenyaren i l'impulsaren en el seu dia, i els que han continuat insistint avui per a que el ministeri fes la feina, sense ficar-hi elements de collita pròpia. La solució final és molt plaent, tant des del punt de vista estètic, com des del funcional. A l'entorn del cementiri un sender arreglat, sense perdre l’esperit feréstec, amb els elements vegetals disposats de forma discreta i integradora, baranes minimalistes i bancals suficients per a reposar si convé, mentre s’admira el paisatge en totes les seves variants. Ben concebut i ben realitzat.


Amb la inauguració d’aquest tram podria afirmar-se que, xino-xano, ja es pot transitar sense complicacions per tota la façana marítima del casc urbà, des de la riera de Terramar fins Aiguadolç. Cinc quilòmetres si fa no fa. Malgrat tot, hi ha una part d'ella, segurament la de major singularitat i valor, que segueix pendent de les mandroses cosas de palacio. En la nit dels temps es perd el debat sobre les conseqüències que pot tenir que l’estat apliqui la llei, a partir de la trajectòria capriciosa de la línea marítimo terrestre, que, tot passant pel damunt de la barana del passeig, reculant endins i tornant a sortir, delimita els seus dominis –que també són els nostres- sobre la franja costanera sitgetana. Hi ha exemples que poden fonamentar la sordesa dels funcionaris ministerials. Per exemple, l’hem paït amb resignació cristiana, però continua dempeus el malaurat queixal, rematat pels impersonals bancs de formigó, que tantes controvèrsies aixecà fa una dècada, quan els responsables de costes decidiren que aquella era la millor manera de resoldre els estralls d'un temporal que mossegà els parterres del passeig, just abans d'arribar al monument del doctor Benaprès. El pas del temps i la meteorologia els pot haver donat la raó, però la imatge del pedaç esdevé encara avui el senyal perenne del que el municipi no hagués hagut de permetre abans, i caldria que no permetés en el futur. Ben aviat, si la memòria no em falla, s'escaurà el vintè aniversari de les primeres propostes d'estabilització de les platges sitgetanes. Les que aixecaren una polseguera social i política d'innegables proporcions, que la pressió ciutadana acabà enterrant. Des de llavors, també viuen en la incertesa les instal.lacions del Kansas, el Picnic i el Club de Mar, pendents d’una decisió que, sens dubte, condicionarà el futur d’aquesta zona d’una manera o altra. Dóno per entès que el complicat escenari econòmic actual no ajudarà a desbloquejar un procès que va viure el darrer impuls el 2007, quan el municipi presentà a Madrid un seguit de propostes consensuades per una comissió ciutadana, on el recordat Manel Carbonell hi va tenir un paper rellevant.


Finalment, queda una questió que mai no ha deixat d’ésser motiu de comentari: cal fer quelcom a la platja de la Fragata? L’alcalde apostava per recuperar la imatge de platja de pescadors, però els entesos no ho veuen gens clar. Sigui com sigui, una mica d’ordre a l’entorn hi ajudaria, i si es pogués fer quelcom per a millorar el precari aspecte de les instal.lacions del nàutic, això reblaria el clau.


dijous, 8 d’octubre del 2009

Crònica local
Eco de Sitges, 10 d'Octubre




















Els nostres museus des de mar (fotografia extreta de la memòria del projecte de restauració).
En vermell, el Maricel de Mar. En verd Can Rocamora, i en groc el Cau Ferrat.



La joia de la corona


Aquesta setmana, una signatura oficial ha fet avançar el projecte de restauració integral del Cau Ferrat, Can Rocamora i el Maricel de mar. Aconsellada per aquella prudència que imposen els timings institucionals, la secció n'ha parlat poc. Ara, he tingut l'oportunitat, per gentilesa de la direcció del consorci, de poder fullejar la gruixuda memòria que explica els detalls de l'obra, fins on el meu coneixement pot copsar-los. Agafo el fil d'on l'havia deixat, per a exposar els tres arguments fonamentals que, considero, haurien de prevaler sobre qualsevol anàlisi. Primer: Allò que es farà durant els propers dos anys i mig-tres és la iniciativa més important mai no executada en l'àmbit patrimonial de Sitges. Segon: La salut del complex que serà motiu de la l'actuació és d'una decrepitud tal que obliga a intervenir amb urgència i extensió. Tercer: El resultat final, a més de complir amb els objectius fonamentals de preservació i difusió d'uns continguts de valor indiscutible, ha de permetre la reorganització museogràfica d'algunes col.leccions del llegat del doctor Pérez-Rosales, i la incorporació de peces no exposades.


Les xifres són prou explícites. Un pressupost de 10 milions d'euros (la mateixa quantitat que, segons la primerenca investigació judicial, ha desviat l’equip de Millet en un quinqueni) és el cost de la cirurgia que caldrà aplicar. Xifra que pot augmentar de manera significativa, si es contemplen aquelles hipòtesis que els especialistes no defugen: hi ha patologies arquitectòniques que només podran ésser conegudes quan els paletes comencin a picar. Fins avui, les proves per a certificar l'estat dels edificis han hagut de conviure, obviament, amb la servitud i les restriccions que imposen el funcionament diari dels museus. Malgrat tot, el resultat de l'anàlisi és d'una contundència aclaparadora. El rosari de nafres és tan llarg i punyent, que hom acaba per pensar en la sort com un altre dels elements que han concorregut a que el drama no sigui més gran del que és hores d'ara. A l'exterior, esquerdes monumentals arreu, façanes descrostonades, teulades deteriorades i foradades, i estructures extremadament debilitades i erosionades per l'acció dels elements. A l'interior, humitats irresolubles degudes a filtracions de tota mena, absència de climatització, sistemes de seguretat i instal.lacions electriques i de lampisteria caduques, mobilitat sota mínims, impossibilitat d'utilitzar determinats espais o d'habilitar serveis per els visitants i el propi personal dels centres... Cal agafar aire després de llegir llista tan immensa de dissorts que semblaven impossibles d'intuir des del Racó de la calma, actual territori on s'estableixen, amb absoluta llibertat, venedors de quincalleria, músics de carrer i, si s'escau, algun rodamón a la recerca d'aixopluc on dormir la mona, en una mostra fefaent de la consideració que Sitges té vers un entorn patrimonial que mereixeria un altre tracte.


El metge que ha de revifar aquest malalt i posar-lo al dia tot satisfent moltes exigències simultànies es diu Josep Emili Hernández-Cros, home de parlar resposat i allunyat d'estridències. Si la documentació no falla, el senyor Hernández Cros també és un veterà en l'estudi de l’arquitectura d'alguns dels periodes històrics més significatius del país, i, per a reblar el clau en poques paraules, el professional que assumí la responsabilitat de restaurar la Pedrera després que l'edifici fos adquirit per Caixa de Catalunya l'any 1987, amb la idea d'obrir-lo al públic. Una carta de presentació -i no l'única- de prou categoria com per a confiar-li, d’entrada, la solució a un repte d’ambició i d’abast enormes, perquè el conjunt dels tres edificis esdevé un trencaclosques caòtic, que, a partir de les antigues construccions originals, ha incorporat elements que han acabat per a crear una escudella de resultat i fortuna desiguals. Per a resumir el darrer segle i mig en tres fases, a finals del segle XIX, Elies Rogent construí el pis superior del Cau Ferrat per encàrrec de Rusiñol. A inicis del segle XX, Utrillo va remodelar l’antic hospital de Sant Joan segons els desitjos de Deering, i, finalment, fa unes quatre dècades els tècnics de la Diputació de Barcelona reblaren la complicació amb les obres que culminaren amb la inauguració del museu Maricel de mar i la reforma de la casa Rocamora, situada entre el Cau Ferrat i el Maricel, i on s’hi havia hostatjat Ramon Casas. Si bé a peu de carrer, la llarguíssima blanca façana aconsegueix dissimular força bé les circumstàncies específiques de cadascuna de les tres edificacions, la visió des del mar suposa una patacada emocional de pronòstic, davant de la qual no hi ha cataplasmes possibles. Des d'aquesta perspectiva es poden identificar d’una forma molt clara els tres volums principals i les seves respectives modificacions i afegits –inclòs l’apartament que el doctor Pérez Rosales tenia dalt de tot del Maricel, amb unes vistes impagables- però, sobretot, es pot concloure que els nostres museus malviuen en la pura ruïna, pendents dels capricis del destí. La contemplació panoràmica no pot ser de major contundència. Qualsevol sitgetà, sigui pescador, mariner o nadador pot confirmar-ho.


Entre les dues façanes hi ha gairebé 2200 metres quadrats de superfície disponible, que el pla haurà de reorganitzar, tot mantenint un equilibri entre la necessitat de respectar el passat i l’obligació, legal i moral, de projectar-lo cap al futur a través d’un concepte propi dels temps que vivim. De la lectura de la memòria n’extrec informació bàsica, que crec que els pot servir. Vagi per endavant que el Cau Ferrat és intocable. O sia, caldrà buidar-lo, refer-lo, i tornar-lo a deixar com establí el parenostre estètic rusinyolià en el seu dia. De Can Rocamora, ras i curt, només en quedarà la façana del carrer Fonollar, perquè la resta cal enderrocar-ho i fer-ho de bell nou, atesa la feblesa de la estructura que sembla no deixar altres alternatives viables. La nova edificació haurà de complir un rol fonamental per al bon funcionament del sistema, com és el d’exercir de distribuidor i d’espai acollidor i de serveis per als visitants i el personal dels museus. Finalment, l'arquitecte proposa pel Maricel una solució agosarada que serveix a tres finalitats: donar coherència formal a la façana de mar, resoldre la obligatorietat de complir la normativa d'accessibilitat dels edificis públics, i crear un nou pol d'atracció a través d'un gran element singular que dotarà de personalitat pròpia a aquesta part de l'edifici. A la manera que féu ÒscarTusquets en la façana lateral del Palau de la Música, i amb tots els matisos que poden afegir-se quan es tracta de referir-se a models similars, Hernández Cros ha dibuixat pel Maricel una estructura de vidre transparent que cobrirà gairebé tota la superfície de la façana de mar, i dins de la qual s'hi situaran dues passarel.les de pendent suau, que permetran accedir sense problemes a tots els pisos, mentre es contempla, corregida i augmentada des d'aquesta nova balconada, la mateixa visió vers l'infinit que durant tants anys ha captivat els visitants des del mirador de les escultures. Qui s'acosti al nou Maricel podrà sentir-se literalment suspès sobre l'aigua, en un entorn on pot assegurar-se que les càmeres de fotos no donaran treva. Un al.licient de primera categoria que, afegit al nou discurs museogràfic, exercirà un magnetisme inquestionable. Queden, encara, incògnites sobre la taula i opinions divergents. La meva no pot evitar encomanar-se d'un puntet d'entusiasme.



Fe d'errades: En l'article publicat a l'Eco figura, erròniament, el nom d'Oriol Tusquets. Mea culpa.

dijous, 1 d’octubre del 2009

Crònica local
Eco de Sitges, 3 d'Octubre



Els de dalt, i els de baix



"Per a dirigir una empresa cal conéixer als seus homes. Per a conéixer-los cal escoltar-los”

Auguste Detoeuf (1883-1947)

Industrial i assagista francès. 1r president d’Alsthom.




Dilluns, 21 de Setembre

Va arribar Santa Tecla gairebé sense donar temps a païr el debat de la sessió plenària del mes de Setembre. No insistiré en la reiteració dels arguments ja exposats fa quinze dies, i que han propiciat frases del tipus i no li han cridat l'atenció a en Vicenç?, en una mostra fefaent d’un cert mesellisme instaurat, que preocupa al cronista tant com la pròpia crisi. He pensat en el cas Millet. Paradigma de quelcom que s'ha repetit abastament al llarg de la història de la humanitat. La societat paga avui el preu de la por i el silenci d'ahir. D’un silenci potser comprensible en determinats casos, i absolutament inadmissible en d'altres. Els dels qui, des d’una posició de privilegi, no ficaren el nas on calia ficar-lo, i ara s’exclamen i repudien al net del fundador de l’orfeó català. Ara és fàcil fer llenya de qui ha violentat el prestigi d'una familia, d'una institució i d'una part significativa de la nostra cultura, però, fins avui, la frase més escoltada ha estat, precisament, la mateixa de sempre, la que l'home ha utilitzat quan ha necessitat trobar una excusa ètica davant de qualsevol drama que l'hagi esquitxat de prop: nosaltres no sabíem res d'allò que passava. Bingo. No serveix de res malparlar, o acusar sense proves. Tampoc no serveix de res callar.


Torno a l’inici. Prefereixo abordar el ja popular pla de modernització de l'organització directiva pública professional i de comandament de la corporació des de la perspectiva que ofereix haver escoltat les diferents intervencions d’equip de govern i oposició. Per a resumir-ho, la intenció de la proposta topa, per un costat, amb un marc legal que pot questionar-ne la seva aplicació, i, per l’altre, amb quelcom més punyent si es decideix agafar la questió a partir de les remuneracions econòmiques que poden arribar a percebre els protagonistes de la mateixa. D’entrada, plantejar en la funció pública el debat sobre els incentius per objectius aconseguits, o, fins i tot, pels que poden establir-se per a compensar la impossibilitat d’haver pogut exercir altres feines mentre es treballa per l’Ajuntament, és perillós, perquè es corre el risc de no poder justificar-ne el motiu, atès que el sentit comú no dóna escapatòria quan se li plantifiquen determinades explicacions. En conseqüència, de no vigilar, qui mana s’exposa a presentar una imatge a la ciutadania on, per bé o per mal, resulta difícil de saber on acaba l’incentiu i on comença el sobresou.


Amb el sempre lloable objectiu de millorar els procediments de gestió de la casa gran, l’informe presentat al ple s’agafa a conceptes i metodologies que intenten defensar la incorporació de tot un seguit de càrrecs d’alta direcció per a aconseguir-ho. Si em permeten la broma, exagerada tenint en compte que la plantilla supera de llarg els 400 treballadors, a la simfònica de l’Ajuntament hi haurà més directors que músics, més entrenadors que futbolistes, més arquitectes que paletes. I diria que poques empreses poden funcionar així. De nou, l’estructura creix per dalt, en influència i recursos econòmics, davant la crònica impossibilitat del sistema d’optimitzar els fonaments. Una piràmide invertida on s’apela a la necessitat d’assolir nous reptes i generar motivacions col.lectives, malgrat que la bossa de les llaminadures tingui una destinació concreta. “No es pujarà el sou a ningú” expressa amb contundència l’alcalde, davant la pressió d’una oposició que ha fet uns números que, de ser certs, esborronen d’escoltar. Pensar que, comptat i debatut, alguns d’aquests nous càrrecs, o dels existents amb complements de tota mena, poden arribar a igualar, o superar, els sous de qualsevol vicepresident o ministre del govern central, posa en questió les bondats del discurs oficial. A veure si algú haurà pensat, en la soledat del despatx, que l’Ajuntament és Microsoft, Hewlett Packard, Google o Apple, i encara no n’ha sortit per a comprovar que, a peu de carrer, la vida és una altra i es mesura des d’uns paràmetres que estan a les antípodes dels que semblen haver fonamentat aquesta iniciativa.


Dissabte, 26 de Setembre

El pizzicantò és un ball simpatic, per bé que al costat de la seva simplicitat la Moixiganga sembla els ballets russos de Diaghilev. La gent d’Irsina ha tornat a la Jove de Sitges i a la Moixiganga la visita del passat mes de Maig, i a fe de Déu que, segons totes les cròniques coincidents, els integrants de la expedició no han perdut el temps, ni a la tarda ni a la nit. Tot i la bona actuació, la manca d’efectius no ha permès a la Jove abordar un nou quatre de vuit i la torre de set. Esperarem a l’exàmen final del 24 d’Octubre. Diuen que estan a punt.


Dilluns, 28 de Setembre

El nou passeig de la Ribera sense cotxes pot perjudicar als establiments d’hostaleria? Escolto opinions enfrontades. Les negatives afirmen tenir xifres que proven la davallada del negoci des que es va posar en marxa el nou sistema, que en el futur incorporarà càmeres de vigilància que permetran sancionar via informàtica als qui depassin el temps d’estacionament establert. Les positives consideren que tot plegat ha coincidit amb el final de la temporada estiuenca, i, per tant, a tal circumstància cal atribuir el descens d’ingressos. Hi ha preocupació. La vianalització ataca de nou, a cop de gris Quintana, aquell paviment granític que s’ha enfosquit gràcies a la…. Abans de Carnaval ha d’estar enllestida l’obra, amb les llambordes col.locades fins a la cruïlla de Parellades amb Bonaire. I sí, hi havia vorera sota la tarima del Roy. El que està costant de saber és la data exacta en la qual fou posat el pòdium que han vist generacions, amb els únics impassos d'alguna retirada per a netejar-li la cara. Dues senyores conversen, tot passant per davant del parament de taules i cadires a peu de carrer: Saps que m’agrada més així? comenta una d’elles. Així quedarà, amb tota probabilitat.


Dimecres, 30 de Setembre

De vegades, el destí ens deixa una esperança, i després se l’endú sense contemplacions. Acostumat a lluitar des de la infantesa, Jose Gonzálvez s’enfronta, ara, al repte més difícil: seguir endavant. Ho farà. Estem obligats a viure mentre el mateix destí ens ho permeti. Una abraçada al capità, a les seves dues filles i a la resta de la familia Gonzálvez-Yll.