Crònica local
Eco de Sitges, 26 de Setembre




La millor pedrera

Dissabte, 19 de Setembre

Pot un espai ple de gom a gom quedar espectant en absolut silenci? Si que pot. Només cal que tothom se senti partícep del sentit de l’acte que l’ha dut a moure’s de casa. La mostra de moixigangues de Catalunya, organitzada per l’Agrupació de Balls Populars, fou un èxit que demostrà, per enèsima vegada, fins a quin punt el millor que li pot passar a qualsevol esdeveniment -i, potser per això, l’exemple d’avui sigui fàcilment comparable a d’altres de menys edificants- és aconseguir l’absoluta comunicació amb el públic que l’ha anat a veure. I això és el que va succeïr dissabte. Una multitud entregada que compartí emocions, silencis i sensibilitat amb els protagonistes d’un espectacle artístic de primera categoria. Més enllà de l’esperit comú que les lliga, les moixigangues de Badalona, i sobretot la de Lleida (recreació deguda a la sensacional tríada que varen formar els mestres Joaquim Serra i Lluís Moreno Pallí en companyia del coreògraf Manuel Cubeles, i que representà l’esbart de Banyeres del Penedès) responen a un criteri més escenogràfic que la nostra. La combinació de les tres a l’interior de la Parròquia esdevingué la millor prèvia de Santa Tecla dels darrers anys.

Diumenge, 20 de Setembre

Al contrari del que acostuma a succeir amb els bons vins, la festa de la verema està envellint incapaç d’aconseguir desempallegar-se d’una imatge que fa temps que rancieja, sense que ningú no hagi pogut, o volgut, reconduïr-la. Per fortuna no s’ha repetit el xou de l’any 2005, quan, finalitzat el tradicional àpat a l’hotel Calípolis, la delegació convidada dels països Bàltics arribà a la fragata amb un pet com un glà, digne dels moments més vergonyants de Boris Yeltsin al cel sigui. Gràcies a Déu, no he tornat a veure quelcom semblant al depriment espectacle d’aquella tarda on, sobre l’empostissat de les autoritats, un nombrós grup retut als efectes de l’alcohol atiava als trepitjadors del concurs a base d’arrossegar el repertori més nostrat dels seus països d’origen. Allò va ser de por, quin quadre!. Malgrat la lloable i exitosa iniciativa de la mostra de vins –que funcionaria amb o sense la presència de la celebració que ara la justifica- és evident que el millor amb diferència de tot el muntatge de la verema són les pubilles, i, enguany, hi afegiria el pregó de Joan Sella, plantejat a la manera d’una perfecta guia iniciàtica pels qui desitgin introduïr-se a l’univers de la malvasia, o ja en siguin devots fervorosos. La resta pot posar-se, sense cap recança, al vas de la minipimer, amb la seguretat que tot allò que en pugui sortir segurament serà millor. Mentrestant, el parc de Can Bóta va viure un dia d’entusiasme col.lectiu davant les capacitats i la passió encomanadisses dels qui formaran part de la Festa Major del futur. Hi tornaré d’aquí un paràgraf.

Dimarts, 22 de Setembre

Digue-ho això eh? Digue-ho!, m'interpela amb bon humor el geganter que posà l'alcalde en un atzucac al Janio’s temps enrere. Ho dic doncs. M'ha agradat el pentinat de la geganta. L'ha rejovenida, encara que hagi escoltat més opinions que preferien el barret que lluí fa un mes, que no pas la permanent de fa quatre dies. El 2010 serà millor, o pitjor depen dels ulls que s’ho mirin. Testimonis presencials m’apunten que la pendonista, organitzadora infatigable de caràcter ferm, a qui, segons pròpia confessió, no li hagués tremolat el pols de trobar-se davant d’aquell boicot geganter, que encengué consciències i situà a la corda fluixa als seus promotors, s’encarregà de donar el tret de sortida de la processó cívica de la vigília. Bonic detall que crec que seria bo instituir els anys vinents, dins de la llista de moments irrepetibles, petits o grans, que els/les pendonistes agrairien viure. La processó va bé, o d’aquella manera, tenint en compte la lleugeresa del recorregut. En el fons, el cronista ja no s’hi fixa mentre la cosa marxi amb un mínim de ritme. I el llindar del mínim és directament proporcional al grau d’avorriment. I, de moment, no m’avorreixo gens. La Moixiganga precedeix l’entrada de la Santa a la Parròquia. En cinc dies, el ball haurà entrat al temple quatre cops per mor de les noces d’argent....

Dimecres, 23 de Setembre

Si cal fer cas de l’exemple al carrer es pot ser categòric: la Festa Major no morirà mai. Com viurà és prou difícil d’assegurar-ho. Sigui com sigui, davant del magnetisme i del poder d'atracció que exerceix en la canalla hom es pot permetre una certa expressió exagerada. Hores d’ara hi hauria pedrera per una, dues, tres, o vagin a saber quantes cercaviles. El repte immediat rau en l’administració d’aquest munt de desitjos, d'il.lusions, de somnis de fer el mateix que els grans. És evident que no tots arribaran a ballar, però resulta inevitable pensar, a les portes del 30è aniversari d’aquella feliç iniciativa, si algún d’aquests nens i nenes il.lusionats pot topar amb la frustració de no poder participar en la colla que li agrada, quan superi l’edat de la matinal infantil. Abans d’arribar a la solució de l’assumpte, una mare, i no és l’única, es queixa de la manca de xocolata desfeta pels qui arriben al final del trajecte. O el catering no ha pogut suportar l’overbooking, o les previsions han quedat curtes.

“Si tinguéssim aquí el senyor bisbe, ja tindriem tot l’equip de govern del bisbat oi...” Guant de seda irònic-humorístic del rector per començar, i unes quantes píndoles semi-punyents per acabar, entre les quals... “féu, gloriosa Santa Tecla, que no estiguem sempre esperant que vinguin els qui ho arreglaran tot, sense que nosaltres moguem un dit” . Impecable ofrena de la Moixiganga per acabar una cerimònia amb trenta dos capellans que, seguint la tendència de Sant Bartomeu, retardà la sortida d’ofici. Ara és igual. No serà igual l’any que amenaci pluja de debò. Carme Comas arriba a la processó d’intens i elegant blau marí, i Ramon Soler ho fa amb una carta-afany-necessitat a la màniga, que desvetlla superada la catàrsi de l’arribada del tabernacle a l’altar, enmig d’unes emocionadíssimes pubilles. En la petita-gran història dels fets festamajorencs, el president sortint passarà per ser el primer que s’ha acomiadat de manera tan pública i notòria. Afany de protagonisme, li retreuen els crítics, o desig assumible dins d’una ocasió que no es repetirà, creuen d’altres. Han passat sis anys, i la gestió de Ramon Soler no ha deixat mai de generar debat. L’home dels cavallets i de la exhibició dels balls infantils, del canvi del pregó i de les lones decorades pels establiments. El de la timbalada, la tronada-mascletà, l’impuls de l’espategafoc i els programes questionats. El que, acordat el protocol, ha viscut la sanció màxima a un Llucifer, i la tensió amb la colla vella de diables..... Un balanç ciclotímic, propi d’un amant dels cops d’efecte, que, per raons diverses i respectables, ha acabat delegant molt.

Us he mirat Santa Tecla i, darrera vostre, he vist la primera carrossa del Carnaval… Acaben d’obrir-se les portes del carrossòdrom.

Crònica local
Eco de Sitges, 19 de Setembre



Dos més dos = deute

“Els recursos econòmics semblava -fins que ens van dir prou- que eren il.limitats; que es podia fer el que es volia, perquè sempre hi havia una solució per a tot. Potser -no nosaltres- no s'havia plantejat en profunditat quins són els costos de veritat d'una ciutat, del projecte d'aquesta ciutat, fins i tot, del programa electoral amb el qual et presentes. I això crea un desequilibri important entre les teves pretensions, els teus compromisos, i la realitat. I ara és profunda aquesta situació. Ara, realment, hem d'adaptar-nos a això.”

Jordi Baijet, 7 de Setembre

La declaració de l’alcalde és tan franca com preocupant. La féu en un dinar amb els mitjans de comunicació, que tenia per objectiu presentar el programa Dos més dos, del qual vostès ja en deuen haver llegit quelcom. Bàsicament, i prenent com a referència la mesura cronològica d’allò que portem recorregut, i del que ens queda per a recórrer de l’actual legislatura, l’equip de govern obrirà un procés destinat a explicar les mesures que, des de la institució, s’estan aplicant per aconseguir mitigar les conseqüències de la crisi. Deixant de banda el llenguatge emfàtic, que des de fa temps salpebra la prosòdia oficial amb expressions ratllanes en la pretensió, i de les quals en seria un bon exemple l'enunciat d'un dels punts de l'ordre del dia del ple del proper dilluns, on es fa referència a la posada en marxa d'un pla de modernització de l'organització directiva pública professional i de comandament de la corporació -impressiona només de llegir-ho- les paraules planeres de Baijet durant la sobretaula de l'àpat no donen peu a massa interpretacions, encara que puguin justificar-se dins d’un context general, del qual ben pocs n’han sortit indemnes. No hi ha espai aquí per a seguir donant voltes a assumptes econòmics de fonamental importància, alguns d'ells situats en l'àmbit de la indefinició crònica des de fa massa temps, com podrien ser el del finançament dels municipis turístics, o el de la desvinculació de la taxa d’escombraries de l’IBI, o el de la revisió del cadastre que un dia o altre caurà. No hi ha govern a qui li sobrin els diners, i tampoc no hi ha govern que, de vegades, se'ls hagi gastat en quelcom que costi de justificar, o directament no pugui justificar-se, des del punt de vista del ciutadà. I aquí no sóm diferents de ningú, ni en aquest ni en d'altres aspectes. Vagi per endavant que, de seguir el camí iniciat fa sis anys, Jordi Baijet passarà per ésser, o haver estat, el batlle de la recuperada democràcia sitgetana amb més realitzacions a la cartera, es tracti de les promogudes des de la casa gran, o bé de les propiciades per la negociació amb d'altres institucions i/o empreses. S'hi poden afegir un munt de matisos i apreciacions a l'evidència -començant per la més o menys questionable metodologia que ha mogut el desenvolupament d'alguns dels processos, i el decebedor resultat final d'altres molt concrets- però, hores d'ara, Baijet pot continuar presumint, si s'escau, d'un expedient que qualsevol candidat novell desitjaria poder presentar als seus futurs electors, perquè res no és comparable, des del punt de vista de la rendibilitat política, al que hi ha darrera de l'expressió popular ha fet moltes coses.

A diferència de qualsevol empresa, petita o gran, un Ajuntament no s'acostuma a declarar en fallida, malgrat que, si s'apliquessin els barems del sector privat, potser els jutjats estarien colgats d'expedients sobrevinguts provinents de corporacions locals que han estirat més el braç que la màniga. Per gènesi, li correspon vetllar pel bé públic, sense prioritzar el benefici econòmic, la qual cosa no l'eximeix, obviament, d'haver de respondre davant d'instàncies superiors. I és bo que sigui així. La història acostuma a relativitzar els deutes davant d’allò que hagi pogut quedar per a la posteritat, sobretot si l’herència és bona, si és com la de la vianalització del Cap de la Vila i rodalies millor deixar-ho córrer. En qualsevol cas, el paràgraf inicial d’avui no deixa de generar preguntes que permetrien posar en entredit el que, durant molt de temps, l’alcalde ha defensat com un dels baluards del seu programa electoral: la necessitat de millorar, agilitzar i professionalitzar el funcionament de la maquinària municipal. Ningú no pot negar la influència de la crisi global quan ha trucat a la porta de Sitges, però m’agradaria saber fins a quin punt part de la responsabilitat de la situació actual de la caixa comuna rau en un Ajuntament que, més enllà de la despesa generada per les urgències que calia assumir, ha augmentat la seva estructura de manera preocupant, en una inèrcia pròpia dels periodes de vaques grasses. No cal ser cap llumanera, ni cap director estratègic, ni cap càrrec de confiança d’eufemística denominació maratoniana, ni cap sobrevingut de la corda ideològica, ni tampoc donar la vida per la causa comuna, per a saber que la millor manera de no haver de trencar la guardiola és evitar els capricis innecessaris. I Sitges s’ha permès un munt de capricis innecessaris, que ara farien mal si es col.loquessin en una llista. És la llista d’aquelles coses que quan tot va bé passen inadvertides, i que, quan van maldades, no hi ha prou bicarbonat per a païr-les.

També els números han centrat bona part de les tertúlies de carrer sobre la inauguració de l’escultura de Lorenzo Quinn, amb la qual la vila, i Bacardí -o Bacardí i la vila- han homenatjat al fundador de la multinacional, amb la presència dels descendents de la família, acompanyats d’una corrúa de seniors managers mundials reunits a Barcelona. El pressupost i la idoneïtat de l’obra, la seva ubicació i, estirant del fil, la justificació de la lloança respecte a d’altres ciutadans presumiblement mereixedors de la mateixa, han centrat el petit debat a l’entorn d’aquest nou element del passeig de la Ribera. Confesso, des del respecte, que Lorenzo Quinn no és el meu escultor de capçalera. Bé, ni de capçalera ni de tauleta de nit probablement. Fins i tot, incloent-hi el poc convincent paper de Papa comunista a Las sandalias del pescador, he sentit més empatia per les interpretacions del pare, que per les escultures del fill. És així. Pateixo, suposo, d’un empatx de mans. Si hi afegeixo que en la concepció del monument se’m fa difícil de definir on acaba l’esperit de l’encàrrec i on comença la publicitat corporativa, i que les seves proporcions diria que depassen els límits de la integració coherent amb l’entorn que l’acull, el balanç final no és proper a l’entusiasme, per bé que no hi ha vianants que no girin la mirada al trobar-se’l. En aquest sentit, si es volia cridar l’atenció, Quinn mereix matrícula d’honor. En paral.lel, l’Acadèmia Bacardí tancarà a final de mes. Ha estat una experiència excel.lent, plantejada amb seriositat i categoria. Ens convindria que es quedés, mal que sigui, com em va dir un barman, per a que Sitges no es conegui per lo de sempre. Rusiñol amunt, Rusiñol avall.

Bona Santa Tecla!

Crònica local
Eco de Sitges, 12 de Setembre




Serrells

Estava per passar pàgina, quan alguns comentaris post-festamajorencs m'han acabat de motivar a ajornar l'actualitat immediata -farcida de titulars i esdeveniments susceptibles de reflexió- per a estirar una mica més del fil de l'article de la setmana passada. En conseqüència, em cal començar per agrair-los el feedback, que dirien els snobs. Des del lector que m'advertí de la patinada cronològica del calendari -gràcies a la qual vaig avançar un dia la vigília i la diada de Sant Bartomeu- fins als qui m'han expressat algunes opinions vehements en veu alta i petit comitè, perquè en aquest poble no es poden dir les veritats (sic), tot passant pels propietaris de punts de vista de menor contundència. Intentaré, en la mesura del possible, donar un pas endavant a la visió ja exposada. En qualsevol cas, m'agradaria utilitzar una part de l'espai d'avui per justificar, si cal, les raons d’un posicionament propi, que té molta relació amb el que podran llegir en els següents paràgrafs, i que ajuda a contextualitzar allò ja escrit, i redactat a partir de la necessitat de fer un balanç des de la immediatesa, i des de l’anècdota algunes vegades.

Com la política, el futbol, o els grans esdeveniments que mouen masses, la Festa Major genera discussions apassionades per naturalesa. Un bon contrapès que pot ajudar a relativizar el paper de les tertúlies enceses de l'abans o del després -necessàries per a fer bullir l'olla- o de qualsevol conclusió propera al fatalisme o al maximalisme, pot ser el següent: Hi ha vida més enllà de la Festa Major, i, probablement, hi ha coses més importants que la Festa Major. Sitges, per exemple, si es vol parlar en termes globals, i la existència de cadascú, si es prefereix agafar l'assumpte des de l'àmbit particular, encara que per alguns sigui difícil plantejar-se la vida pròpia sense la Festa Major. I tothom és ben lliure d'agafar-s'ho com cregui, perquè no hi ha res més bonic que el respecte a la llibertat individual. Sigui com sigui, una de les millors vares de mesura que tenim per a fer balanç de la diada no deixa d'ésser la experiència personal viscuda durant la celebració, o aquella que poguem relacionar-la amb la mateixa. Hi ha quelcom d'emocional aquí. Allò que ens permet aventurar, per exemple, que per en Denci Mirabent aquesta pot haver estat una de les grans festes majors de la seva vida, sinó la més gran, i, en canvi, pel sitgetà que va patir una cremada important durant la sortida d'ofici d'enguany, el Sant Bartomeu del 2009 no deu haver estat com per a llençar les campanes al vol. Així de simple. En la majoria de casos, i seguint la dita popular, cadascú explica la fira tal i com li toca. A partir d'aquí, i a la manera de qualsevol celebració col.lectiva, podem -o cal que introduïm, segons els casos- allò que passa al carrer en la valoració, perquè tampoc no en sóm aliens per un seguit de raons òbvies. I al final, la combinació d'ambdúes variables, la nascuda del balanç particular, i la del conjunt de les manifestacions públiques, pot perfectament no coincidir, ni cal que ho faci, malgrat que es desitgi sempre que les coses vagin bé.

Segueixo. Tot i que el seu significat i trascendència depassen l'àmbit quotidià i ens permeten dir en veu alta i amb cert orgull que, per història, tradició i el que hi vulguin afegir, la Festa Major és la mare de les festes de Sitges, ja fa anys que la manera de celebrar-la s'acosta, o és bastant mimètica, a la que es pot veure en d’altres ocasions, i no només a casa nostra. Aquells que, des de la legitimitat i el convenciment absolut, s’entesten a creure que caldrien mesures expeditives per a reconduir determinats comportaments que consideren poc respectuosos amb l’expressió pública d’una tradició inquestionable, ho tenen magre, perquè l’actual inèrcia és d’una magnitud enorme. La grandesa d’obrir la festa, de fer-la més participativa que mai –o almenys en determinats aspectes- de gaudir amb l’adrenalina que contenen les explosions d’entusiasme multitudinàries, ha comportat, en paral.lel, una servitud fins avui no contemplada. La servitud de la pròpia festa vers aquella massificació que ha assumit a la perfecció el dret a la gresca, però que en ocasions no ha demostrat tenir coll avall els deures que també imposa exercir d’espectador responsable quan l’ocasió ho requereix. L’ideal no existeix, i alguns llençols s’han de perdre en cada bugada, mentre, sens subte, se’n guanyen uns altres. La Festa Major ha canviat com ha canviat Sitges i el món en general. Per tant, no se fins a quin punt li podem demanar miracles, que responen a una època passada que ja no tornarà. Ans al contrari, qui sap si, en el fons, la vila ha estat més capaç de mantenir la seva Festa Major dins dels cànons de l’historicisme, que no pas de preservar el seu paisatge urbà, protegint-lo de les males praxis que l'han enlletgit sense misericòrdia des que l'autopista ens connectà amb la capital…. Vist així, encara gràcies que conservem la Festa Major tal i com es conserva, tenint en compte com ha quedat bona part del que ens envolta. Serà el món qui canviarà la Festa Major, i no a l'inrevés.

Travessat el 24 d’Agost, els dic que he tornat a escoltar la cara B. Res de nou. Paraules darrere les bambalines del teatre on s’ha representat una funció exitosa, que continuo pensant que va anar molt bé, si s'agafa en el seu context. Amb un puntet de memorial de greuges es confessa allò que, de confessar-se públicament, provocaria traumatismes emocionals. I no m'ho diu gent que baixa d'Arbeca, precisament. Tampoc no en diria talibans. Alguns farien fora colles senceres, repetides o sense repetir, canviarien sortides, expulsarien als responsables de determinades actituds o redefinirien el repertori musical d’acord amb els balls que es representen… Resumeixo, així, un grapat d'opinions, una llista coneguda d’aspectes questionables avui pels qui, o bé ja han claudicat en la tasca feixuga d’insistir, o bé s’han decepcionat a l’hora de constatar que la imatge real de la festa al carrer, no correspon a la que tenen concebuda a l’ànima. Arran del darrer article, però, em quedo amb dues apreciacions. La primera es planteja què vaig voler dir al referir-me a una nova manera d'entendre la festa, atès que al meu interlocutor li resultà massa dura l'evidència que descrivia fa set dies. Responc amb molt de gust. Aquesta nova manera d'entendre la Festa Major no necessita saber de què va per a passar-ho bé, no necessita d'aquesta tan comentada pedagogia per a passar-ho bé, perquè els alicients van per un altre camí, molt més fàcil, desinhibit i d'eficàcia immediata. Als fets em remeto, i, repeteixo, sense dramatitzar ni estirar-me dels cabells, perquè tot plegat respon a un model de societat que ha unificat -i generalitzo- la manera de divertir-se, seguint un determinat arquetipus. La segona opinió enten que la darrera crònica local destil.lava resignació. No li manca raó. Respecte als meus records d'infantesa, em resigno davant l'entrada de grallers i potser també davant de la matinal desgavelladeta, i m'enlluerno davant de la resta, que supera amb escreix qualsevol comparança amb temps pretèrits. Que ningú no s'equivoqui, per acció o omissió tenim la Festa Major que hem volgut tenir, com tenim el Sitges que hem volgut tenir. I això no eximeix que deixem d’estimar, en major o menor grau, ni a l'una ni a l'altre.

Crònica local
Eco de Sitges, 5 de Setembre






Final de Festa


“Oiga, estas figuras después las queman no?”

Turistes despistats durant la ballada final, segons el testimoni verídic d’una jove sitgetana….

Amigues i amics, ben retrobats. Hem passat una bona Festa Major. Així, en global, i més enllà de les petites o grans coses empipadores que afegiriem a les ja recollides en el cabàs dels dies previs, la sensació general ha estat de satisfacció, i val la pena constatar-ho, perquè és el que importa de debò. Amb el reconeixement als que han fet l'esforç extenuant de ficar-se la calor a l'esquena per a que en gaudíssim tots plegats, vet aquí l'habitual resum telegràfic ad libitum.

Divendres, 21 d’Agost.

Delinquents! Delinquents! M'esborrono d'escoltar el relat d'un que hi era quan un matrimoni sitgetà s'acostà a l'escenari del pregó, sota el sol batent de les hores del muntatge, per a denunciar la no presència de la bandera espanyola, tot llençant alguna que altra invectiva del tipus referenciat a l'inici del paràgraf... Sort que només és Festa Major penso, mentre m'expliquen els detalls de l'escamorrada, i intento recordar, sense aconseguir-ho, si la questió banderes ha generat mai polèmica, deixant de banda la Santa Tecla dels petards al saló de plens. Stop. Mani qui mani, i sempre des de la discreció, l'actual majoral dels cercolets, i ex-ballador, ex-geganter i treballador infatigable, ha estat sempre un home fidel a l'entitat que l'homenatjà, malgrat que hagi hagut de sentir-se alguna que altra mala paraula quan a l'Agrupació hi havia maragassa. Actituds com les d'en Toni Muñoz no sovintegen i ens fan falta. Stop. Confesso haver redescobert el pregó de Jordi Barrachina, durant la tardorenca i silenciosa tarda de Sant Llí a casa. Me’l segrestà en el seu moment una infame megafonia, a la qual s’hi afegí el brogit ja inevitable que acompanya l’acte des que es decidí allò que es decidí. Amb pau i tranquil.litat, aquella evocació d’infantesa salpebrada de bon jazz i declamada tenint de fons un escenari no menys evocador, guanyà punts respecte la impressió inicial que em deixà la mateixa nit. La riquesa del pregó és, precisament, aquest punt de viatge iniciàtic que el públic comparteix amb els protagonistes de cada any. Stop.

Dissabte, 22 d’Agost.

Els cubanitus enlluernen. Ella ha perdut la pamela, i ell els pantalons de ralladillu, però han guanyat en presència i elegància. Magnífic treball el de l’equip de cosidores de la pendonista Carme Comas. Stop. Atenció, pregunta: Pot ser exclòs d’un ball algú que es veu involucrat en un fet anti-pedagògic succeït fora de les cercaviles? Difícil i malaurat assumpte del qual només en deixo la interpelació a l’aire, perquè fou motiu de força comentaris la nit del lliurament de la bandera. Que cadascú en tregui les conclusions oportunes, si és que cal treure-les. Stop.

Diumenge, 23 d’Agost.

Sense necessitat de lamentar-se ni de dramatitzar, vet aquí una extrapolació de la invocació monàrquica: L’entrada de grallers és morta, visca l’entrada de grallers! L’entrada de grallers del segle XXI, es clar. La que es mou en el llindar del xupinazo i és viscuda per una generació des de l’entusiasme desbordant i enfervorit. Tant, que hom dóna per assumit que hi ha una nova manera d’entendre la festa que està arraconant l’anterior per majoria. Si la evolució és el canvi a través del temps, podem parlar d’evolució? O en diriem involució? Stop. La cobla Maricel, o La principal de…. segons la vidriòlica –ara feia temps que no utilitzava el mot- ironia d’un rapsoda de l’infern, es defensà prou bé davant la responsabilitat manifesta de l’actuació de les dues del migdia i la de l’ofici. Stop. I la Sant Jordi no va deixar pas de venir. Stop. Els dos geganters protagonistes de la juguesca sortiren amb espardenyes. Un va aguantar més que l’altre. Malgrat tot, els elogis poden repartir-se. S’hi afegirà algú més l’any vinent? Stop. En el difícil rol de substitut d’en Genís, en Santi Carbonell es convertí en un digníssim Llucifer, revestit, per una estona, i gràcies a una pensada brillant, amb la capa, el barret i el ceptrot de Ramon Martín. Stop. Ha plegat l’ànima poètica del drac. Agafarà algú el testimoni del vers, o prevaldrà el criteri dels qui pensen que no respon a la tradició? Stop. Entre Paquitos, Amparitos, Campaneras i altres peces de repertori, la Suburband s’ha ficat el públic a la butxaca, per mèrits propis. Cal progressar, però no he sentit ningú que trobés a faltar una banda de fora, i aquest és el millor elogi que pot fer-se. Stop.

Dilluns, 24 d’Agost

Diu que el cap de l’oposició ha mantejat a la….?. I que hi ha fotos? Valga’m Déu! Caaaaalma, caaalma, que la Matinal és alegre i festiva, la Moixiganga va de paisà, les fotos estan tancades a pany i forrellat, segons sembla, i no és bo barrejar la política amb…. Deixem-ho córrer. Els ben asseguro que es van fer faixes, i de tant en tant… alguna permisible llicència festamajorenca en grup. Stop. Seguint un costum de l’antigor, o almenys així m’ho asseguraren, la vella de bastons aparegué habillada amb mocadors al cap. S’agraeix el gest, que oferí una imatge singular i inusualment rural en els temps que corren. Stop. Si mossèn Pausas fos casteller, tiraria el carro gros. Com que no ho és, el carro gros es tirà a l’ofici. Un desembarcament en tota regla que buidà les parròquies de la diòcesi, a la recerca d’una guarnida i gairebé cardenalicia celebració, que deixà la imatge històrica del seguici dels trenta i escaig capellans en processó des de la rectoria a la Parròquia. La cerimònia travessà el descompte i la pròrroga, gràcies també a una estirada ofrena i a la recuperació d’unes pregàries lletàniques, que, com aquells memorables discursos de la entranyable senyora Margarida, vidua de Torres, tornaven a arrencar quan semblava que eren a punt d'acabar-se. Avui és Festa Major, una vegada, i dues, i tres, i quatre, i cinc, i sis....Stop. El millor, sens dubte, l'explícita i emotiva referència que el rector féu del seu predecessor a l'inici de l'homilia, i la frase final: Temps de melons no és temps de sermons. Stop. Després, dinar col.lectiu a un conegut restaurant. Stop. Aaaaaaguaaaaa, aaaaaguaaaaa, reclamà part del públic durant la ballada final i, com Proust amb la magdalena, molts recordàrem el que va succeir fa quinze anys enrere. Stop. Evolució?. Stop. Paradoxes de la vida, no foren els més desfassats els qui prengueren mal durant el darrer acte multitudinari del dia de Sant Bartomeu, sinó el Patatero arran d'una mala caiguda, de la qual segur que en parlarà des de la ironia quan la petacada només sigui un record. Es desitja milloria. Stop.

Qui substitueixi Ramon Soler, es trobarà amb una Festa Major més viva que mai, on allò que pot questionar-se des de l'ortodòxia supera sovint les capacitats de qualsevol comissió, per a mostrar-se com a l'evidència al carrer de la nostra majoritària manera de ser i de fer. Per acció o omissió és el que hem volgut, i així cal acceptar-ho.