Crònica local
Eco de Sitges, 22 d'Agost



El passat, millor?

Constatat que els tres cartells anunciadors de les grans celebracions penedesenques tenen un aire, i que si Dalí fos viu potser demanaria drets d'autor, quelcom que no eximeix del bon resultat final, em diuen: Així, mentre parlem de les anècdotes -que si el cartell, que si el programa o el vermut de Sant Llí-, evitem referir-nos als problemes veritables de la Festa Major!. I quins són?, pregunto. Aleshores, de manera immediata es desgrana el rosari habitual, i que no per conegut, recorrent, reiterat o explicat, deixa d’ésser menys susceptible d'obrir mil debats interessants pel que tenen de fer caliu, malgrat que la majoria d'intervinents pugui arribar a creure -i farà ben fet- que el món no s'arregla des d'una amigable conversa, de vegades com més nombrosa millor. Tranquils, que avui això no toca. És l'hora de la festa, i qualsevol consideració sobre la mateixa, o sobre la nostra relació amb ella, cal relativitzar-la, col.locar-la abans o després, però no durant. El durant sembla demanar-nos el mateix any rere any: sentit comú, expressat des d'aquella llibertat que deixa fer als qui han de fer, i mirar, des del màxim esperit participatiu, als que miren. Simple. Tant que, de vegades, recordo la frase del ballador que diu que el millor que li pot passar a la Festa Major és que la deixem en pau, perquè com més la toquem pitjor. No li manca raó. Per acció o omissió, vet aquí la Festa Major que hem volgut i que respon a una forma de viure-la que s’expressa tal i com es percep a peu de carrer. Intensa, explosiva, multitudinària en alguns casos, emotiva en d'altres, i, segurament, no sempre prou respectuosa com alguns desitjarien en ocasions. És així, i millor estimar-la d’aquesta manera, si no es vol prendre mal participant en el joc d'allò millorable fins arribar a una certa paranoia.

Hi he pensat arran d'un dels costums no escrits dels dies previs a Sant Bartomeu, com és el fet de compartir imatges d'anys anteriors, que generen comentaris molt interessants. En aquest sentit, Sebastià Gimenez ha penjat, en el canal ferafoguera de Youtube, alguns videos històrics de datats el 1962, 1965, 1971, 1977 o 1981, entre d’altres documents no menys interessants, que esdevenen de visió obligada, i que poden complementar-se amb les imatges publicades en el seu bloc personal. Són pel.lícules curtes en la seva majoria -com correspon al temps on filmar no estava a l'abast de tothom- però d'enorme interès mal que sigui per establir les inevitables, i sovint innecessàries i impossibles, comparances amb l'actualitat. Inclosos també en aquest recull, hi ha dos clips que corresponen a un dels programes de Televisió Espanyola que més ressò va tenir en el seu temps. El 1975, Manuel Garrido Palacios, escriptor i estudiós del folclore nascut a Huelva, i de fa anys allunyat del món televisiu, desembarcà a Sitges per a rodar un capítol de Raíces, la serie documental que, a través d’episodis de mitja hora, va recórrer Espanya a la recerca dels origens de moltes festes i tradicions populars, i de la qual molts en recorden la capçalera, on s’encadenen alguns instruments rudimentaris, des de la simbomba a l’ampolla d’anís fregada amb el mànec d’un cobert metàl.lic. Agraeixo a Josep Maria Alegre, un altre apassionat pels testimonis gràfics del nostre passat, haver pogut veure aquell Raíces titulat agosto en Sitges, on apareix una Festa Major gairebé naïf, si parem atenció a les emocions fortes d’avui. Més autèntica, genuïna, improvisada i respectuosa amb la tradició en diran uns, tot i que sona el Y viva España! de Manolo Escobar, a cop de gralla. Més avorrida en diran uns altres. No hi ha barrets de palla, ni vasos, ni ballada final, ni timbalades vàries, ni canalla batejant-se de foc sota els diables… 34 anys després, aquella sembla una Festa Major sense sal, encara que la d’ara pugui resultar excessivament salada pels qui creuen –que n’hi ha, encara que no es pronuncïin en veu alta- que no hem estat prou escrupolosos amb el que representa, o, directament, que l’hem feta malbé, o que l’han feta malbé, en atenció als que pensen que aquesta responsabilitat no és col.lectiva. La llista de presències destacables en el reportatge, on en Jofre exerceix de cicerone davant l’encuriosit responsable del programa televisiu, és llarga i inquestionable, amb moments que el pas del temps ha cobert de trascendència, bé sigui el del testimoni de Francesc Suárez, o el de Ramon Martín declamant les contestes del Llucifer a viva veu en ple carrer Parellades, per a posar dos exemples.

Servidor, que va créixer enmig d’aquelles entrades de grallers de finals dels setantes, quan l’ambient al Cap de la Vila podia tallar-se amb un ganivet, i el públic escoltava en absolut silenci -com si estés al galliner del Liceu- un repertori creat a partir de l’esperit de sana competència entre Blais i Marcets, reconeix que alguns dels canvis, o de les evolucions, que han anat succeïnt-se en els darrers anys no responen a l’ortodòxia. El cas és que no se fins a quin punt es bo apel.lar a l’enyor d’un moment que respon al context social de l’època. És cert, l’entrada de grallers, entesa en el seu sentit més estricte, o en aquell que la va carregar de simbologia mitificadora, ha estat la gran sacrificada d’una Festa Major engrescada 36 hores non-stop. A canvi, segueixo defensant un munt de situacions on, precisament, l’esperit col.lectiu ha ajudat a fer-la encara més intensa. Han nascut nous moments, que ara són considerats imprescindibles, i que, no fa pas massa, no formaven part de la llista bàsica. L’entrada del Sant, o la ballada final resultarien incomprensibles sense la participació de la gernació que s’hi aplega, retuda al moment culminant de la diada. Tot no es pot tenir, i ara la Festa Major té la força apassionada i la vitalitat de les noves generacions, que han anat teixint sobre l’esquelet de la tradició –no sempre minimament coneguda- un vestit a la mida de la seva manera d’entendre les grans ocasions. Qui sap si serà allò que en diuen pedagogia el que servirà per a polir coses. En qualsevol cas, contradir l’evidència no les reconduirà.

I ara la vida real. Agradaran els nous vestits dels cubanitus? Es farà efectiva la juguesca entre dos geganters –un de cada bàndol- sobre qui s’atrevirà a portar espardenyes de vetes? Serà possible que l’ofici no s’allargui fins el concert-vermut, tenint en compte que les xifres que es mouen semblen tretes d’una superproducció bíblica a escala reduïda? Superarà la Suburband el llistó de l’any passat? I la cobla Maricel? I la sindriada de tradició…… tarragonina? Tot és a punt, des del pregoner il.lusionat, fins en Denci amarat d’emoció. Benvingut Nadal d'estiu. T’esperàvem. Bona Festa Major a tothom, en especial als qui, pel que sigui, no la passaran com desitjarien, i als qui tindran un moment per a pensar en els/les absents. Agafo la frase d’un geganter de soca-rel: Que tothom la visqui com vulgui, sense fer mal als altres. Exacte.

Crònica local
Eco de Sitges, 15 d'Agost






















Amb unes mides de 21x17 cm, el format del programa de Festa Major és idèntic al de la majoria d'infoguies comercials......

Santa Llúcia!

Aquí em tenen,

encongit de veure un programa

que sembla un jersei de llana

després de centrifugar

I això que els puc assegurar que el jersei era bonic abans de ficar-lo a la rentadora. Que la Ventafocs anava en carruatge abans que aquest es convertís en carbassa. Que el menú era bó abans d'arribar a taula fred com un glaçó. Que la pel.lícula valia la pena abans que es projectés desenfocada. Que el programa era un programa de debò abans de desembarcar a les terrasses de Maricel, enxiquit per unes circumstàncies que desconec al mínim detall, però que han tingut conseqüències nefastes per un projecte molt ben desenvolupat i plantejat fins fa ben poc. Fins on els meus ulls varen poder veure, abans del dissortat final. Abans, abans, abans…. L’adverbi que no em trec del cap, mentre penso en com enfilo la complicació d’avui. Amigues i amics, l’estiu de la secció no ha estat fàcil, i esperava, d’alguna manera, que els dies previs a la gran celebració patronal em permetéssin deixar anar una mica de llast, abordant questions més lleugeres i tranquil.les….. Ja veig que no. Malgrat tot, i tornant a l’inici, a qui li importa ara que expliqui allò que hagués pogut ésser i no ha estat? Encara més, val la pena que em fiqui en un nou palangre, tenint en compte que un programa no fa una festa, ni un articulista senta càtedra, encara que alguns s'entestin en fer valer el contrari? És ben cert que podria estalviar-me escriure el que segueix, però crec que em sentiria pitjor si ho deixés passar enmig del silenci. I és que, un any després, el cronista reconeix tenir malastruga a l'hora d'haver d'enfrontar-se, de nou, al relat -sempre ingrat d'escriure- d'una frustració inesperada que, per al destinatari de l'obra, no té justificació possible. Assumeixo, doncs -només faltaria- les hipotètiques tensions emocionals i cares llargues provocades pel fet de dir el que crec sobre el programa de Festa Major. Agafo aire, i que salga el sol por Antequera.

L'aspecte del que ha sortit al carrer no respon, ni de lluny, a l'ambició que cal esperar del testimoni sobre el paper del que és la festa més important de Sitges, fins que ningú no demostri el contrari. Per no respondre, amb prou feines satisfà un axioma de capçalera en el món del disseny. No es pot plantejar una obra per a ser fonamentalment llegida, i editar-la en un format gairebé il.legible, perquè la contradicció és excessiva, i l'obstacle formal massa gran per a que els continguts puguin arribar com cal al públic. El que tenim és un programa de Festa Major, d'inquestionable interès i qualitat pel que fa als continguts -els més elaborats que recordo fins avui-, i també pel disseny original i la imatge gràfica, que ha acabat encotillat, desnaturalitzat, mediatitzat, capat en definitiva, per l'adopció d’unes mides pròpies de les infoguies publicitàries d’expositor, i que, en el cas que ens ocupa, banalitza qualsevol dels esforços o les espectatives prèvies posades en el projecte. Les restriccions en aquest àmbit han estat, sens dubte, indigestes pel producte final. Lamento afirmar-ho amb la mateixa contundència de sempre, encara que les circumstancies d’enguany siguin diferents. Ni les dimensions, ni el tamany de la tipografia, ni la qualitat de la impressió, ni tant sols el respecte a la marginació interior de les pàgines, poden salvar-se. Què en queda doncs? Com en els contractes, la lletra petita esdevé allò important de debò. Allò que contrapesa la decepció generada pel continent. Els textos, les entrevistes -totes- carregades d’atractiu, i nascudes d'una idea inicial esplèndida, i els dibuixos i el guió d'un còmic que narra amb simpatia les vivències d'un erasmus italià convidat pels seus amics, i que hagués guanyat enormement amb una mica de color i d’extensió, salven el que hagués estat un excel.lent programa. Vet aquí el millor consol davant de la trista evidència, al qual hi afegeixo el record personal a una feina que, quan m'ensenyaren a la pantalla de l'ordinador, no vaig poder fer altra cosa que aprovar amb nota alta, pel que tenia de bon gust, d’una maquetació que podia esplaiar-se en l’espai, a través d’un disseny esponjat, modern i sense excessos..... Avui, confesso que la distància entre la satisfacció inicial i la frustració final de qui signa, només es comparable a la que ha existit entre aquell magnífic programa virtual que vaig veure fa tres setmanes, i el seu homòleg imprès que ha acabat distribuïnt-se. Potser per això, en sortiran guanyant els qui s'acostin a la versió penjada al web de la Festa Major. Allí tot llueix millor, coherent, compensat, alliberat i ampliable a desdir.

I a dins? Fent abstracció de l'embolcall, i dels obstacles per a la lectura, l’ànima del programa és gran, coherent en la forma de descapdellar-se, intensa en sentiments, i rica en vivències, gràcies a la bona elecció dels protagonistes, que serveixen per a il.lustrar els diversos periodes històrics de la festa, durant els darrers cent anys. En aquest sentit, el conjunt de les aportacions combina a la perfecció l'amenitat amb l'obligada i enriquidora evocació als records per part d'una nòmina de sitgetans que en tenen per explicar i compartir amb el lector, des d'aquella empatia que sempre generen les entrevistes d'aquest tipus, per raons òbvies d'identificació generacional. És, repeteixo, la gran aportació del que les notes de premsa defineixen -era previsible- com a programa de mà. El que justifica que el balanç final no acabi sobre la linia de flotació del vaixell. Una oportunitat perduda.

El capítol següent es veia a venir: Viceeeeeeeeeenç! Tant que vas parlar, a veure què dius del programa! A l’interior del Janio’s, i passada la mitjanit, les opinions s’expressen amb llibertat i distensió. I és bo que així sigui. Seré críptic. Als qui se sentiren dolguts l’any passat, i intueixen que tindran temptacions de deixar anar una rialla de satisfacció, quan acabin de llegir el parrafal de la setmana, els haig d’expressar el mateix missatge que aleshores. Potser no dic tot allò que penso, però poden donar per segur que no dic allò que no penso, encara que, segons em comenten, aquesta vegada sembla que hi ha més coincidències entre l’articulista i els que manen, que fa un any enrere. Jo només puc donar fe que divendres passat, durant l’agradabilíssima estada a la barbacoa dels jardins de l’hotel Subur Marítim, gràcies a la gentilesa de Josep Maria Matas, hi havia sensibilitats que cremaven més que les brases de les graelles…...Als qui poden sentir-se dolguts ara, que pensin que a mi, com llavors, no em ve gens de gust escriure el que he escrit.

I ara me’n vaig a comprar les ulleres de prop. L’edat, i el programa, no perdonen. Si m’haig de col.locar la cuirassa ja els ho explicaré, si s’escau, la setmana que ve.

Crònica local
Eco de Sitges, 8 d'Agost




























L'hotel Alenti, al C/Primer de Maig, 19
Obra de l'arquitecte Carles Ferrater



Clochemerle

Ara que el poble està impossible -impossible de gent, altrament fonamental per a que la màquina turística no s’aturi- surto a fer un tomb vestit d’estoïcisme, costum estiuenca a la qual crec que hi estem bastant avesats els veïns del centre-casc antic-espai de la mediterrània, quan ens trobem envoltats per molts passavolants que intenten orientar-se sense brúixola, mentre s’aturen de manera sobtada d’aparador en aparador, fins que, si la sort ens acompanya, fan gastu. Benvinguts siguin, si s’administren amb civisme. El cas és que feia dies –potser mesos- que volia referir-me a algunes construccions mereixedores d’atenció. No. No parlaré de l'arbre-Mondvagan de La Fragata. Prefereixo no fer-ho, perquè poden donar per segur que no em sortiria res d'esperit tan falaguer com el que inspirà al gran Costa i Llobera el seu celebèrrim Lo pi de Formentor. Primer per incapacitat, i segon per manca d'empatia vers aquesta acció artística molt pròpia d'un Sitges que cada dia es desperta amb quelcom nou -sigui això, una wamba gegantina o qualsevol il.luminació- encara que, de vegades, costi de trobar les raons que han fonamentat la decisió d’aprovar-ho, i, en consequència, de pagar-ho.

Començo el resum de la passejada per la neteja de cara de dues cases. Fa dies que les bastides ja han marxat de la gran façana de l'edifici Francesc Ferret i Obrador, situat a l'inici del carrer Sant Francesc, des del 1919 -i conegut per hostatjar la furnícula del Sant- i també de la de la casa d'Antoni Ferret i Llopis, construïda el 1886 al carrer Illa de Cuba, 34-36, i en la qual, segons m'explicaren, hi va viure Artur Carbonell durant molts anys. Totes dues han quedat esplèndides. Els colors vius de la segona em suggereixen, fins i tot, un aire a estètica Nova Orleans. La secció felicita als propietaris pel resultat del seu esforç, que és un gaudi per la vista. L'objectiu final del recorregut, però, era arribar a baix a mar, on hi ha hagut canvis. M'estalvio les consideracions sobre la ja acabada i inenarrable torre de nova planta de tanca il.luminada, i em dirigeixo cap a dues grans reformes ja acabades de fa temps: La del xalet Navarra, just abans d'arribar a l'hotel Subur Marítim, i la de la casa Joan Duran, de Josep Maria Martino, erigida al passeig Marítim 24, just quan s'inicia la part emblemàtica de la nostra façana marítima. Sobre la primera, un dels pocs edificis racionalistes que queden a Sitges, i obra de l’arquitecte de Bilbao Manuel Ignacio Galíndez, en trobaran un munt d'informació al bloc de Beli Artigas, que acostuma a ésser font de consulta habitual de qui escriu, per la quantitat de dades sobre aspectes de l'arquitectura contemporània sitgetana poc difosos fins avui, i d’importància manifesta. De la segona, poca cosa a afegir que no sigui igualment positiva. Per la resta, abans de continuar haig de confessar que, de nou, em moc en un petit dilema que enutjarà als més ortodoxos, i que podria resumir-se així: Prefereixo una reforma allunyada de l'original, que no haver de contemplar un immoble en l'abandó més absolut. L'arquitectura ha nascut per a tenir una funció, i perd el seu sentit quan deixa de tenir-la. A partir d'aquí hi hauria molts matisos que podrien afegir-se a la reflexió inicial, perquè no és menys cert que, de totes les rehabilitacions fetes a primera línea de mar, ben poques han estat prou escrupuloses amb els models originals, inclosos en el catàleg de béns patrimonials del municipi. M'esperava que Villa Capri esdevindria un bon exemple a seguir, però està clar que tampoc no serà així, perquè la remodelació mantindrà les golfes que hi havia, corregides i amb prou feines dissimulades per un doble frontó d'estètica dubtosa venint de l'arquitecte que ve. Llàstima. Està clar que una linia molt fina separa la reforma de la reinterpretació o la reinvenció. Si la norma urbanística ho permet, res a dir.

Més enllà dels aspectes urbanístics, als quals hi tornaré d'aquí uns paràgrafs, al passeig marítim crida l'atenció un lavabo-wàter-urinari públic, que fa parella amb un d'exacte situat a l'inici de l'espigó del Club Nàutic, en substitució dels poc estètics poly-klyns de torn. No es pot negar que la instal.lació dels serveis ha generat un cert enrenou, deixant de banda l'absoluta necessitat de la vila de comptar amb instal.lacions d'aquest tipus, es tinguin o no problemes de pròstata. El cas és que, sense caure en la escatologia, la discussió m'ha acabat recordant un clàssic de la literatura còmica francesa, que la BBC convertí en serial el 1972. A Clochemerle, novel.la costumista i satírica de Gabriel Chevalier, s'explica la història de Bartomeu Piechut, l'alcalde republicà de Clochemerle-en-Beaujolais, que, a principis dels anys 20, decidí construir uns urinaris públics a l'entrada del carreró dels frares, just al costat de la parròquia del poble, per a escarni i mofa dels veïns, que, a la vegada, acolliren amb èxit la iniciativa. Tot anava prou bé fins que una beata militant, defensora de la moralitat pública, inicià una campanya per a enderrocar aquella porta de l'infern que propiciava la luxúria entre els joves, empesos per les temptacions de la vida moderna. Res a veure amb el cas que ens ocupa està clar. Aquí, es tracta d'una questió de criteri estètic a l'hora d'integrar l'artefacte en el paisatge. Si a La Fragata no hi fa mal, és evident que al passeig marítim la presència d'aquesta petita baluerna grisosa, just davant d'una de les cases de Martino, trenca l'encant sense contemplacions. De nou, la sensibilitat imposava una altra solució, a la manera dels lavabos situats en un dels baixadors a la platja, perfectament dissimulats dins de l'entorn. Entendria la ubicació del megawàter si es tractés d'una solució provisional d'estiu, però desitjaria que aquesta interferència visual no quedés allí per sempre.

Torno al rovell de l'ou, i m'espera quelcom d'impacte visual contundent, i, en consequència, obert al debat i a la crítica. Darrera la cantonada del nou hotel Alenti -rotunda, moderna i poc sitgetana si tenim en compte el que l'envolta- hi ha la mà de l'arquitecte Carles Ferrater. Ho han endevinat, el mateix a qui fa un quart de segle s’encarregà l’aleshores mercat nou d’infeliç memòria, i objecte de maquillatge recent. Confesso que, a diferència de la majoria d'opinions que he escoltat, el bloc del carrer Primer de Maig 19 m'agrada molt. Em sembla magnífic de concepte i execució, mentre reconec que em costa de creure com ha pogut construïr-se quelcom de plantejament tan agosarat i ambiciós en aquesta zona, que no deixa de mantenir un diàleg difícil amb el teixit urbà proper, que apareix caduc al seu costat. Visito el web de l'establiment, on s'expliquen de forma simple i planera els criteris que han impulsat la propietat a desenvolupar el projecte –d’inauguració propera segons es diu- i només hi trobo a faltar, hores d’ara, la no presència del català, i l’omnipresència de la denominació calle del pecado cada dos per tres. No en sortirem. Sigui com sigui, posats a escollir prefereixo amb diferència aquesta façana que la de l’antic hotel Sant Joan, tal i com va quedar després del bany de blau de cel de pessebre.

I acabo. Carmen Parellada exposa al Miramar obres bellíssimes, delicades, sensibles, optimistes, vitals i expressives, manifestades a través d’una tècnica exquisida en l’ús de l’aquarel.la i la tinta xinesa sobre el paper, que a la vegada pren vida a base de relleus i incisions. Que lluny queden les primeres exposicions de l’artista al pati de la biblioteca Santiago Rusiñol. De fruitar als sentits és un magnífic punt d'inflexió.