Natura

Pixel's Revenge timelapse showreel from David Coiffier on Vimeo.

Crònica local
Eco de Sitges, 28 de Març

























Bacardí, i companyia

Parèntesi en la crisi. Hi tornaré la setmana vinent, tot afegint-hi l'assumpte de la barana de la platja Sant Sebastià. No hi ha bones notícies, ni en un capítol ni en l’altre. Avui, crònica pendent. Amb aquella prevenció del qui reconeix no tenir gens de saque en matèria alcohòlica, ni tampoc el paladar educat per a discernir més enllà dels beuratges de capçalera, em convidaren a assistir a una de les visites comentades de l'Acadèmia Bacardí. Amb aquesta encertada denominació -pel que la proposta té de vocació didàctica des de la teoria i la pràctica- l'empresa fundada pel sitgetà Facund Bacardí, establerta a Cuba des de la seva fundació el 1862 fins a l'arribada de la revolució castrista, i líder avui del mercat mundial del rom -gràcies en part, a una agressiva política comercial, i a un intens estira i arronsa amb Havana Club- ha aterrat a la vila amb una iniciativa singular, que cerca la promoció de la imatge corporativa a través d'un repàs entenedor i amè de la seva història i els mètodes de producció. Un criteri que sempre dóna bons resultats, perquè, deixant de banda tot allò que pugui questionar-se, la història d'una corporació industrial acostuma a ésser, molt sovint, reflex força fidel de la societat que l'ha vist néixer, créixer, desenvolupar-se, i, en el pitjor dels casos, morir.

Enfocada, en principi, als distribuïdors de la marca, i als professionals del sector, però oferint l’oportunitat d’accedir-hi al gran públic –amb una certa discrecionalitat- darrera les grans, venerables, i encartronades portes de fusta, que anys ençà acolliren els gegants centenaris al costat del monument original del Greco, s'inicia un recorregut que, estructurat en quatre àmbits, ha reconvertit alguns dels llocs emblemàtics del nostre patrimoni en quelcom nou. I sense tocar-ne res. Cal començar per aquí, perquè el muntatge de la mostra Bacardí enlluerna pel desenvolupament del discurs narratiu i el bon gust escenogràfic. El cicerone que ens condueix pels diferents àmbits és Juan Bergaz, descendent de la nissaga familiar, i vull creure, si haig de fer cas al tòpic i a les imatges televisives, que un dels pocs madrilenys que no utilitzen gomina. Com és obvi, Bergaz té la lliçó tan apresa que es pot permetre aturar-la i recuperar-ne el fil quan calgui, si es tracta de satisfer la curiositat dels assistents davant de la colla de preguntes i sensacions que es desprenen de la simple contemplació d’objectes, fotografies, recreacions de processos d’elaboració, cates a cegues i bricolage de Mojitos. Tot plegat, durant una hora i mitja llarga de sessió comentada, força amanida d’incentius.

Entre un centenari alambí de coure i un cocoter de bona planta, el vestíbul del saló de vaixells situa als visitants en el context històric de la fundació de la casa. És fàcil adonar-se'n que els decoradors s’han esforçat a fons. Ens envolta una atmosfera comparable a la de qualsevol sala d’exposicions de categoria. Parets negres, il.luminació estudiada i el rat penat emblema de la marca, present de manera destacable, serveixen de carta de presentació. Tranquils, no els explicaré pas la història de Bacardí. Tampoc no és imprescindible, atès que a la sortida s'entrega un llibret molt ben editat, on es glossen les virtuts de l’home i el producte. En qualsevol cas, podria resumir-se des d’una perspectiva típicament americana: Vet aquí el relat d’un self-made-man que aconseguí salvar un gabadal d'obstacles, amb l’objectiu de crear la fòrmula d’un rom, el caràcter del qual es fonamenta en les característiques úniques del llevat que s’usa i del seu procés de destil.lació i filtració. El gruix de l'exposició es dedica, precisament, a explicar, fins on els secrets ho permeten, cadascuna d’aquestes fases que intervenen en la meticulosa i ortodoxa metodologia de fabricació. Escales amunt, el grup es dirigeix al saló blau. Dic saló blau per a situar al lector, perquè tampoc aquí hom no pot trobar cap referència a l'espai original. Estem dins d'una sala nova, moderna. Dins, em comenten, d'un mòdul prefabricat, que s’ha encaixat en l’entorn amb la mateixa precisió que les peces d'una nina russa. La visita és del tot llaminera, i ens permet utilitzar una primitiva premsa de corrons, per a extreure el suc de la canya de sucre, tastar la melassa, contemplar com es depura l'aigua a través d'una pradel.la de carbó, i participar en una cata on es presenten tots els estadis del producte -convenientment rebaixats de graduació en alguns casos, perquè l'aiguardent en estat natural s'acosta a l'alcohol de farmàcia- fins arribar a la seva composició final a punt d'ésser comercialitzada. Coneixent-me, vaig ser prudent, perquè després d'aquesta primera cata, de vuit copes, ens n'esperava una altra de tres combinats elaborats amb tres productes diferents -entre ells rom Bacardí- i no sortirem del Maricel sense beure un Mojito. O sia que si no volia agafar un globus de campionat havia de prendre mesures. No s'espantin, perquè el meu és un cas extrem, i les companyes i companys de visita compliren, en general, amb totes les proves pràctiques sense ensopegar amb cap pedrís ni graó dels molts que farceixen l'indret. Vaja, que no hi ha risc de cap mena, perquè les quantitats a degustar són mínimes i s'imposa el sentit comú.

Després d'haver de reconéixer que em va agradar més la combinació de llimona amb Havana Club 5 años que amb el producte de la casa -vaig preferir Bacardí en companyia de Coca Cola i dels ingredients del Mojito- ens dirigiren cap a la sala de vaixells, metamorfosada en un bar molt cool, on el blanc és omnipresent i el l'ambient de chill out norma. Allí, la professionalitat i els consells de dos experimentats barmans serví de model per a que els neòfits intentéssim defensar-nos a l'hora de fer el nostre particular Mojito, que, com la majoria de còctels, fa bonic de veure encara que no sigui obra d'un professional. La visita finalitzà com la majoria de trobades on l'interlocutor ve de fora. Parlant de Sitges i del cert desig de viure-hi que es desperta en una bona majoria dels qui hi posen els peus. Malgrat tot, la pregunta, des del punt de vista periodístic, va ser una altra: Té la intenció Bacardí de quedar-se a la terra nadiua del seu fundador? Bergaz no té la capacitat ni el poder de decisió per a contestar-ho. Malgrat tot, a ningú no se li escapa que el que ha fet l'empresa al Maricel és quelcom que, per plantejament i resultats, dignificaria qualsevol oferta turístico-cultural de qualitat. Experiències així valen la pena. Els ho recomano. Si ho volen intentar, a l'agència de Turisme de Sitges recullen les sol.licituds per anar-hi.

P.D: Mal que sigui a peu de carrer, he escoltat atentament el testimoni de dos sitgetans –ella madura, ell un veterà de tornada- que treballaren al costat de Ricard Salvat, home d'enorme cultura amb capacitat de compartir-la, difondre-la i encomanar-la, que impulsà, sense deixar mai de banda al poble i als espectadors, un festival de prestigi internacional, on teatrerus i no teatrerus assistiren en massa es tractés d'un espectacle de Lorca posat en escena per una companyia grega, o del retorn de Flotats amb aquell Cirano memorable. L'oblit vers Salvat no té cataplasma possible. Per tant, alguns dels elogis post-mortem també tenen un punt de teatralitat.

Crònica local
Eco de Sitges, 21 de Març





















Quatre baranes i un muret

“Si escrius això a l’Eco et foto una hòstia!”

X, no fa pas massa.

Benvinguda Primavera! Quina frase imperativa més entendridora no? X pot estar ben tranquil/tranquil.la. Seré una tomba. Puc ben assegurar que la seva identitat romandrà anònima, però és evident que no podia deixar escapar la frase, perquè és massa llaminera com per a condemnar-la a l'oblit, sense que abans travessi la trinxadora. Els ben garanteixo que la invectiva respon a una xerrada de cruïlla de carrers a la italiana, establerta -encara que sembli mentida- en un engrescat context de respecte i apreci mutu, perquè si no hagués estat així poden donar per fet que no en deixaria constància aquí. En qualsevol cas, la situació esdevé exemple -abraonat no ho nego- de quelcom que, d’acord amb la suposada trascendència o impacte d’allò que l'interlocutor/a confessi fora de l’àmbit públic, el cronista escolta en algunes ocasions, i en fa cas segons la intenció final de qui la suggereix, no sempre benintencionada per altra banda. No em queixo. He tingut la sort de no conéixer massa persones malintencionades. L'únic problema és que les que he conegut han acostumat a reincidir. En fí, que continuo conservant el cap sobre les espatlles.....

Amb tot, de la mateixa manera que s'encadenen els suggeriments per a no publicar el que sigui, en la assumida i benvinguda quotidianeitat diària no hi manquen els lectors habituals que aposten pel contrari. O sia pel A veure si ho poses/fiques això a l'Eco! que acostuma a expressar-se amb aquella vehemència del qui, d'alguna manera, vol propiciar la juguesca de ficar al qui signa en un petit repte. Amb l'excusa del Digue-ho tú que jo no se escriure s'acostumen a ventilar aquests moments igualment necessaris per a la supervivència de la secció. Sense arribar als extrems esmentats -no exempts de comicitat- el cas d'avui neix des de la millor de les intencions i des de la coincidència de criteris entre els integrants d'una petita, i casual, tertúlia dominical a peu de les obres de la platja Sant Sebastià -constructor inclòs- i un servidor. Empès per aquesta semi-urgència d'haver de deixar per escrit allò que, hores d'ara, fins a cert punt neguiteja, deixo per la setmana que ve el relat de la visita a la magnífica Acadèmia Bacardí, que mereix els màxims elogis. Mentrestant, quan escric aquestes linies haig de suposar que a la platja encara hi són les quatre baranes de mostra, d'entre les quals s'ha d'escollir la que substituirà aquella feixuga balaustrada pastissera d'inicis dels 90, que encara ha quedat més en questió un cop treta. D'entrada hi ha, doncs, un condicionant poderós, que està per veure si podrà salvar-se. Segons han explicat els responsables polítics, per una questió de normativa de seguretat seria molt difícil -no m'ha semblat escoltar el mot impossible- que, sense baranes, l'obra obtingués el vist-i-plau definitiu dels tècnics. Dels quatre exemples disponibles -englobables dins de l'anomenat minimalisme- em comenten que el Ministeri ja ha decidit quin ampit utilitzarà en l'obra del passeig Balmins. Es tracta de l'únic model coronat amb un passamans de fusta. Tenint en compte els criteris de coherència estètica que han de coexistir entre ambdues obres veïnes, la decisió ministerial pot condicionar, a la vegada, l'elecció de la barana per a la platja Sant Sebastià, si no es vol que el paisatge acabi convertint-se en un mostrari baranil.

Arribats a aquest punt, la qüestió és: Cal ficar barana a la platja Sant Sebastià? Al costat dels quatre models s'hi ha construït un muret, d'alçada discreta, que ha esdevingut la excusa perfecta per a poder obrir el debat sobre l'assumpte, a partir d'una alternativa que, ben ponderada, potser valdria la pena considerar. Començo pel principi. Vagi per endavant que, posats a demanar, m'agradaria un passeig amb panoràmica visual sense obstacles, com molt bé apuntava un veí proper. Que el remat del nou paviment -curosament col.locat amb tiralinies- oferís la mateixa sensació visual que el d'aquelles piscines de les cases construïdes en pendent, que cavalquen sobre el buit en perfecta integració amb l'entorn. Prioritzaré el pragmatisme, assumint la suposada impossibilitat d'aquesta solució, mentre penso en si es pot trobar quelcom que concilïi norma amb concepte. Si es fan valer motius de seguretat, és molt probable que les baranes escollides siguin menys segures que la ja defenestrada, atès que, al ésser dissenyades amb les barres horitzontals i no verticals, poden, a més d'usar-se per a penjar les tovalloles, ser escalades amb certa facilitat, o bé per la canalla, o bé per aquells que vulguin, en un moment d'alienació momentània, emular Kate Winslet i Leo di Caprio a Titanic -preferiblement en l'escena d'amor que no en la de l'intent de suicidi-. I si volen reblar el clau en la defensa del no-posar-res hi poden afegir que, a la zona del malaurat queixal del passeig marítim, ningú no ha pres mal, quan el plantejament que en el seu dia féu el Ministeri és, de lluny, molt més arriscat que el que es pugui fer a la Platja Sant Sebastià, tenint en compte la important diferència d'alçades que tenen els dos passejos respecte la sorra. La providència ha volgut que ningú no s'estimbés abans d'arribar a l'estàtua d'en Benaprès, però l'espedat que s'albira darrera d'aquella bateria horrorosa de bancades de ciment, no ha deixat d'ésser prou important des del dia en el qual es va permetre. Tornant a Sant Sebastià, segons em diuen, la majoria d'opinions que s'han deixat anar apostarien per la solució del muret, que, després de la somniada seria la menys invasiva, i m'agradaria que compatible amb la llei. És simptomàtic. En el fons s'està defensant la utilització d'un element del paisatge urbà, que ja havia distingit l'indret en les èpoques pre-turístiques, quan erem menuts i ningú no semblava preocupar-se fins a la obsessió malaltissa per actituds irresponsables o incíviques. Quan moltes coses, en definitiva, semblaven administrades pel sentit comú, i els nens saltaven a la platja des del passeig, convertit en perfecte trampolí d'una piscina de sorra, on la competició no era altra que saber on arribaria cadascú. I no hi havia barana...

Avui cal reflexionar sobre les mesures preventives oportunes, abans no es comenci a collar el primer cargol de qualsevol peça de mobiliari urbà, sigui barana, jardinera, paperera o fanal. Pensar en si els nens poden caure perquè els seus pares no els vigilen, en els incívics que poden asseure's amb l'ànim de fer botellón. Cal pensar en com salvar totes les dissorts perquè així ho recomana la experiència arreu. I és bo que així sigui, fins a cert punt. Els defensors del mur també han trobat respostes adequades als petits problemes de la vida d’avui. Desconec si convenceran als tècnics. Els convencin o no, la secció aposta pel muret i afirma que, si res no ho fa malbé, la platja Sant Sebastià i el seu entorn seran un referent. Aquell referent de sensibilitat en el plantejament d’una actuació en l’espai públic que poden envejar, i amb raó, els veïns de la cruïlla de carrers.

Eco de Sitges
Crònica local 14 de Març


Entretemps

Divendres, 6 de Març

Gairebé per sorpresa, el Ministeri ha mogut fitxa, encarregant, per 580.000 euros –IVA inclòs- el Contrato de Consultoría y Asistencia para la redacción del Estudio de la Integración urbana del ferrocarril a su paso por el término municipal de Sitges (sic). Des que l’endemà del Sant Jordi del 2008, la ministra Magdalena Álvarez i l’alcalde, en companyia dels representants de l'Adif i la Generalitat, signéssin el protocol de col.laboració, amb l’objectiu de començar a posar en marxa l’enorme maquinària administrativa-burocràtica que ha de possibilitar quelcom que, hores d’ara, és indefinible en el temps, hem assistit al desenvolupament d’un altre projecte, impulsat per l'administració catalana, que, de concretar-se, suposaria quelcom no menys important, com és la connexió intercomarcal entre el Penedès i el Garraf a través del tren, sense deixar de banda el vincle amb Barcelona. Es tracta del no menys popular pla de la linia orbital, aquell que, aprofitant part de la infraestructura de l'actual traçat de Renfe, i sense ser incompatible amb ella, incorporaria un ramal, a l’alçada de l’Aquàtic, que, travessant el nostre nucli urbà per l'esquena, i soterrat en alguns trams, arribaria a Ribes, els Camils, les Roquetes, Vilanova i Vilafranca. Es resoldria, així, un deute històric del transport públic amb una part molt important del territori penedesenc. O sia que si no voliem propostes, aquí en tenim dues que poden complementar-se. Armand Paco té raó quan diu que l’Estat no renunciarà a la linia de la costa. De fet, tampoc no li ha calgut fer gran cosa per a mantenir-la, tenint en compte que hagués pogut parar un pelet més de cura vers els usuaris, tractant-se d’un dels trajectes de major rendibilitat de tota la xarxa espanyola. És igual, no cal fer-se mala sang, i es preferible mirar endavant. En el millor dels casos, la suma de tots els números d’aquest enorme sudoku enginyeril-institucional pot donar com a resultat que el municipi arribi a comptar amb una xarxa de transport públic per tren envejable, i incorporada a l’entorn urbà sense traumes. Sobre el paper les obres més importants del segle, les que obriran molts debats sobre el futur model de vila, semblen possibles, però queda l’escull, qui sap si insalvable, de la seva viabilitat econòmica. Ho veurem?

Dissabte, 7 de Març

Matemàticament, el Club Patí Sitges ha deixat enrere el somni de l'hoquei lliga, mentre pensa en el dineral en desplaçaments que valdrà el retorn a la Primera Nacional. Amb molt d'interès he seguit les diferents intervencions públiques de les persones vinculades als destins de l'entitat durant la temporada que és a les acaballes. Per a ells, pels mateixos que sempre podran dir que aconseguiren una fita històrica que no els treurà mai ningú, aquesta ha estat una etapa on en ben poques ocasions han pogut assaborir la satisfacció de trobar-se a la màxima categoria de l'hoquei estatal. En paral.lel al decencís, s'han formulat moltes preguntes sobre la capacitat del club per assumir un esforç d'aquesta magnitud, o el suport del poble i les institucions en la causa... A la dura experiència del Patí, de la qual no en dubto que se'n treuran un munt de lliçons, poden afegir-hi un reguitzell de circumstàncies que estan afectant a d'altres entitats del món de l'esport. Hores d'ara, la Unió Esportiva Sitges continua cercant recursos per a pagar les nòmines dels jugadors, i d'altres veus es mostren molt preocupades per la delicada -delicadíssima- situació econòmica del Club Natació.... La crisi pot obrir, si no ho està fent hores d'ara, un intens periode de reflexió, que pot arribar a questionar el model de gestió vigent fins avui, sobretot pel que fa referència a les entitats que es mouen en l'àmbit de les categories inferiors. A la vegada, de ben segur es redefinirà el paper de les corporacions locals en el finançament de les mateixes, o en el seu rescat si les coses es posen crítiques. Mentre els membres del Rugby Club Sitges poden defensar, amb orgull, una exitosa filosofia esportiva basada en l'absolut amateurisme, que encara s'ha de veure recompensada per unes instal.lacions a l'alçada dels èxits esportius que es repeteixen any rere any, d'altres, moguts per les inèrcies de cada casa i de cada disciplina, es veuen obligats a plantejar les temporades a base d'elevats pressupostos si de debò volen competir amb un mínim de garanties. I en el rerafons, una evidència punyent, a partir dels testimonis de més d'un: Manquen infraestructures per a satisfer les necessitats de tants practicants d'esport i, paradoxalment, semblen sobrar graderies, perquè l'assistència de públic s'acosta, massa sovint, al qualificatiu de testimonial.

Dilluns, 9 de Març. Matí

En la praxis, que no en el sentiment, el ral.li s'aproparia a la celebració ideal. No embruta en excès, comença i acaba amb precisió mil.limètrica, genera cues als establiments de restauració, és l'escenari perfecte per a les pretensions dels mitjans de comunicació gràfics i televisius... La festa que es presenta farcida de roba de la nova temporada, perquè porta el bon temps sota el braç, acostuma a ésser familiar, cívica -tot i que la gent ben vestida amb els seus gossets també trepitgen la gespa sense compassió- i, fins a cert punt, avorridament ordenada, però indubtablement atractiva. Amb entusiasta verb emfàtic, i locuacitat imparable, Salvador Mora, un dels impulsors de la feliç idea de revitalització de l'autòdrom, explicà in situ, als prop de trenta participants que decidiren quedar-se a Sitges l'endemà de la prova, les bases sobre les quals es fonamenta la il.lusió d'aquest grup d'emprenedors que, conjuntament amb la propietat, i la benedicció de l'alcalde de Ribes, volen recuperar l'equipament. Massa d'hora per a assegurar res, malgrat que l'optimisme que demostraren els presents pugui servir d'estímul per a l'esperança.

Dilluns, 9 de Març. Vespre

Els responsables de la organització del Carnaval han fet balanç al final de cada edició. Enguany, per aquelles circumstàncies que, de vegades, depassen el llindar de la sensibilitat, el ple municipal va acordar que els representants de les diferents forces polítiques comparteixin taula amb els membres dels cossos de seguretat, i els gestors municipals implicats, per a intentar reconduir els moments que posen Sitges contra les cordes. Seria bó que els qui viuen la festa amb un punt de visceralitat, empesos per l’implicació voluntària, no vegin com a portadors de la malastrugança als qui exposen els problemes colaterals que també es viuen, perquè són tan de veritat com les pròpies rúes. I, a la vegada, valdria la pena que els qui fan valer totes i cadascuna de les servituds, limitacions i problemes que la dimensió del Carnaval imposa en la nostra vida quotidiana, no deixin de pensar en què les opinions poden ferir sensibilitats, segons com siguin expressades. Ho dic per experiència. I tampoc no seria just, o seria del tot injust, que comparsers, carrossaires, tractoristes, colles, entitats i tots aquells i aquelles que participen de tants esforços personals i col.lectius, puguin arribar a pensar que hi ha una part de Sitges que no li veu cap virtut a una festa que en pot demostrar moltes.

Creativitat II

Flickermood 2.0 from Sebastian Lange on Vimeo.

Creativitat I

4 Moving Soundcloud Logos from Sebastian Lange on Vimeo.

Hivern

Time Lapse of Winter Scene from mockmoon on Vimeo.

Crònica local
Eco de Sitges, 7 de Març



La dimensió desconeguda

Dilluns, 2 de Març

Em sabran disculpar la llicència, que travessa l'àmbit personal per un instant. Passat el Carnaval, més que davant d’un micro hom creu trobar-se en una audiència pública prenent declaracions. Si l’any passat fou motiu de controvèrsia l’actuació de la policia de la Generalitat, aquest ho ha estat la de la comissió de Carnaval del Prado arran dels fets que vostès ja coneixen, i si no els coneixen tampoc aquesta secció hi tornarà. L’aforisme popular té raó: Quan no és un all és una ceba. Hores d’ara, l’assumpte sembla tancat i el principal portaveu dels afectats segueix païnt els esgotadors efectes emocionals d’una onada de comentaris que ha estat a punt, si no ho ha fet en alguna ocasió, de descarrilar de les vies de la mesura i el sentit comú. En el fons, tothom ha acabat força fastiguejat de les circumstàncies viscudes, que poden haver posat en qüestió procediments difícils d’aplicar en moments concrets de tensió i que, passat el temps, poden ser motiu de dubte per mor dels greuges comparatius. És l’altre Carnaval. Aquell que comença on el protocol acaba, el que cavalca entre la rauxa de les rúes, i el seny que cal aplicar de manera immediata davant de qualsevol contingència, el que es viu en l’etern món dels contraris: la festa és curta, però la nit llarga, intensa i esperada. I en aquest context, no per menys sabut menys arriscat, es fa difícil, per uns i per altres, poder pensar amb calma sobre la mesura justa de decisions i actuacions.

Els deixo algunes preguntes, després de garbellar entre paraules. El que li va passar a la colla Caraha li hagués pogut passar a alguna colla més? La solució hagués estat la mateixa? Es varen prendre d'altres decisions disciplinàries que no han trascendit, perquè només s'aplicaren als qui, veritablement, perjudicaren el desenvolupament de la festa? Algú estava per no sortir i va fer-ho sense conseqüències? Vivim el Carnaval del botellón? Els culpables sempre són de fora? Deixant de banda la ressaca del debat, dues reflexions, que volen superar-lo. Primera: Els poden dir moltes coses, però donguin per segur que el Carnaval al carrer presenta millor aspecte que fa deu anys enrera, quan aquelles colles de cent cinquanta o dos-cents passaven per la Disneylandia del Cap de la Vila en estampida, carregades de cervesa i barreja, i amb bona part dels seus membres en veritable estat de trànsit, o quan, al carrer Espalter, el públic més deixat anar s'abraonava sobre les comparseres, sense cap obstacle que els ho impedís, i arriscant-se a que els trenquéssin la cara. És evident que l'alcohol no ha desaparegut ni ho farà. Forma part indisoluble de la nostra cultura del lleure i, per tant, el Carnaval no n'és pas aliè. Els escriu un defensor absolut de la llibertat individual d'acció, malgrat entengui que sempre ha d'anar acompanyada de les mesures oportunes per a retallar-la en el cas que afecti, perjudiqui, o limiti la dels altres. I és probable que convinguem en què limitar el que sigui una nit de Carnaval no és tasca fàcil.

El que no pot sorprendre ni escandalitzar ningú, a aquestes alçades, és que una festa que neix de la transgressió, i que treu al carrer les gernacions ja sabudes, conegudes, i molt publicitades fins fa quatre dies, passi per les nostres vides sense deixar-hi gran emprenta, com si fos una festa infantil d'aniversari. Seria d'il.lusos pensar-ho. L'únic límit al model del Carnaval actual vindrà donat pel grau de tolerància col.lectiva a determinades actituds o conseqüències que l'envolten. No ens hem d'enganyar, ni demonitzar la celebració. El grau de permisivitat davant de les coses es relaxa, inevitablement, quan s'està de festa, i tots hem tingut vint anys. Alguns, fins i tot, creuen que encara els tenen. Un exemple senzill. De la mateixa manera que hom no pot convidar cent persones al menjador de casa una nit de revetlla i, a la vegada, pensar que no es trencarà res, i que tothom sortirà d'allí com qui surt d'un museu, no li podem demanar al Carnaval un balanç final equivalent al de qualsevol altra festa del calendari sitgetà, perquè en dimensió i en magnitud -que no en importància- no n'hi ha cap que la guanyi. Comptat i debatut, passen poques coses, tenint en compte les que podrien passar. L'incivisme i la petita -o no tan petita- delinqüencia que ronda durant les hores més fosques dels grans dies de les rúes, roman amagada a la nostra condició humana. Lògic. A ningú no li agrada contemplar, o haver de pensar en tot allò que pot amargar-li una celebració esperada durant molts mesos, sigui el Carnaval, la Festa Major, un casament o qualsevol gresca de cap de setmana, i més si li ha suposat una despesa econòmica. El Sitges que es desperta quan l'altre se'n va a dormir, veu allò que no agrada veure, mentre lamenta el preu que la vila ha de pagar per les servituds carnavaleres. El frustrant paisatge del dimecres de Cendra no respon, sens dubte, a l'esforç d'un munt de sitgetans, sinó als desitjos dels qui utilitzen la vila per al gaudi del seu particular sensesentit. És i serà així fins al límit que volguem. No costaria res prendre en consideració les reflexions públiques -assenyades i respectuoses- que ha expressat Jordi Robles, el sots-inspector en cap de la comissaria de districte dels mossos, a l'hora de manifestar que seria bo pensar en allò que passa a la nostra esquena, durant un munt d'hores que generen esgarrifança.

Dimarts, 3 de Març. Vespre

L'ex conseller en cap, i actual director de l’Institut Ramon Llull, Josep Bargalló, ha estat el primer dels convidats a la trobada informal amb representants locals del món de la cultura, a partir d’una interessant iniciativa mensual, que acaba d'encetar el dinàmic equip de la revista On. Al Asador Donostiarra situat en una petita masia just on Vallpineda és a punt de perdre el nom, Bargalló es mostrà locuaç i lúcid des d’una responsabilitat en la qual aparenta trobar-s’hi més còmode, que no pas quan era al pom de dalt. Des del tour de force que suposà la fira del llibre de Frankfurt, fins a l’objectiu de mantenir la presència del català a les principals universitats del món, tot passant pels delicats equilibris protocolaris amb les ambaixades espanyoles, el director de la Llull agafa el repte pel vessant menys polititzat. Si no interpreto malament les seves paraules, en ple segle XXI el món reconeix, sobretot, les identitats/singularitats culturals, per davant del concepte nació. Si és així, a Catalunya no li hauria d’ésser massa difícil promocionar-se. L’invitat només canvià el gest en referir-se a tots i cadascun dels protagonistes de les innombrables tertúlies radiofònico-televisives que volten per aquests móns de Déu. No en salvà ni un a l’hora de definir-los, de manera entre maniquea, simplista i un pèl ressentida, com a servidors dels interessos d’aquells que els posen davant del micro. Paradoxal reflexió per algú que ha viscut, i viu, ficat dins l’univers de la política, on el servilisme no és norma, però tampoc excepció. Cadascú se sap lo seu, que dirien les iaies.