Crònica local
Eco de Sitges, 31 de Gener



El perquè de tot plegat

Accepto l'aposta telefònica. Qui sap si és un mal moment per a acceptar-la, passada una setmana en la qual la força de la natura ens ha tornat a recolocar dins el món com a éssers carregats de limitacions i mancances. El rastre del vent ha estat en alguns moments tràgic, en la majoria devastador, i sens dubte espectacular des del punt de vista del ciutadà esglaiat davant de la contemplació de tant poder incontrolable. Segueixo. Vull compartir amb vostès el compromís telefònic de l'interlocutor X, que podria resumir-se en el següent: M'assegura, o si més no l'intueixo esperançat, que, d'aquí sis mesos, veurem la vianalització de la plaça més plaça de totes les places que es fan i es desfan a Sitges (o, pels tècnics, de la cruïlla de carrers més cruïlla de carrers de totes les cruïlles de carrers que es fan i es desfan a Sitges) amb uns altres ulls. Si la hipòtesi acaba confirmant-se, el Juliol servidor els desvetllarà la identitat que s'amaga darrera l'agosarada juguesca. I si no es confirma, també. De moment, però, Marc Quero i Jordi Baijet s'empassàren un bon glop de realitat durant el ple del passat dilluns, en el qual part de l'oposició va semblar compartir la corresponsabilitat de la decisió final sobre les llambordes i el color, davant la vehement indignació d’un grapadet de veïns, a qui els responsables de la gestió del procés posaren el caramel a la boca, per després.... En fí, tampoc no cal fer-ne un casus belli o prendrem mal, i necessitem viure. L'alcalde té raó quan es refereix a que, fa mesos, qui signa -que gràcies a Déu no és assessor de res- li va suggerir quelcom que continuo defensant avui: Llevat de casos excepcionals, la fesomia d'un carrer ha de passar bastant desaparcebuda. La discreció és una virtut, sigui quin sigui el material utilitzat en l'obra. Els saluda -en aquest cas específic- un defensor de la pedra per davant de l'asfalt, perquè considero que la zona ho mereix, de la mateixa manera que sempre m'he posicionat en contra del pedaç de ciment que s'aplicà a La Fragata, per a nivellar l'antiga calçada de vehicles amb les voreres, quan es decidí suprimir trànsit i cotxes, en el que esdevingué una solució banal i impròpia de la naturalesa de l'espai.

A més del primer suggeriment, a l'alcalde n'hi vaig afegir un segon, que vull creure que recordarà, i que tots vostès han pogut llegir infinitat de vegades, perquè no cal ser cum laude per arribar a aquesta conclusió. És bó pensar que qualsevol paviment ha de complir una funció determinada, dins d'unes circumstàncies específiques. I aquesta és la base sobre la qual cal plantejar la resta de consideracions. Pot resultar adequat fer una comparança amb la nostra manera de vestir, o, si volen, amb el vestuari propi d'aquelles professions molt tipificades. Per poc que voltem per arreu, en general, serà ben fàcil de comprovar com ben pocs treballen en un taller mecànic amb una granota blanca, o amb una bata blau marí en un laboratori, farmàcia o hospital. La funció, doncs, condiciona allò que cal que ens posem al damunt per treballar. Partint d’aquest pressupòsit, que és d'una simplicitat de parvulari, i més vell que l'anar a peu, s'hagués pogut abordar l'assumpte que ara encèn tantes sensibilitats. Per una vegada, si el Cap de la Vila és la nostra núvia, en aquest cas, millor no haver-la vestit tan clara..... I prou.

El periodista Joaquim Domínguez entrevista al número 1 de CiU pel Diari de Vilanova. Li pregunta: Aleshores, de cara al 2011, es veu com a alcalde de Sitges?, i el candidat respon sense embuts: “Em veig alcalde, perquè el projecte socialista comença a fer aigües”. Després d'unes quantes frases que exposen la ja coneguda postura de la Federació a l'entorn de la gestió econòmica de l'equip de govern, Forns rebla el paràgraf així: “Per tant, s'està veient que, en moltes coses, el projecte socialista s'està acabant i, per tant, és quan més clar des de CiU veiem que tenim moltes possibilitats al 2011 de poder assolir l'alcaldia”. A primer cop d'ull, sobta la contundència i la seguretat en la declaració inicial, tot i que poden donar per segur que els militants fidels es desencantarien si s’afirmés el contrari. Amb tot, i sense saber què pot passar a dos anys vista, aquesta mostra de valentia i ambició contrasta amb el propi tarennà personal del cap de llista, poc donat, almenys fins avui, a expressions públiques tan categòriques, i embolcallades amb un polsim d'ego, que pot rebaixar-se si es té en compte la resta de l'enunciat. Si calgués analitzar-lo des del punt de vista de l'estratègia política, la primera part passaria amb nota, però la segona pot ser fruit d'una rèplica fàcil i immediata. Fonamentar la possibilitat d'una victòria futura, basant-la en els errors d'altri per damunt dels valors de la casa pròpia, pot no resultar massa edificant de llegir. Més enllà de les aigües que, segons Forns, fa el projecte socialista, en cap moment de la conversa queda massa explicitat allò que el cap de l'oposició pot vendre al mateix electorat a qui li diu que es veu alcalde, perquè potser amb assegurar que el rival està a la corda fluixa no n’hi hagi prou.

Mai no és debades preguntar-se el perquè de les coses. Dilluns passat, Toni Clapés i el senyor Marcel.lí entrevistaven, a Versió RAC1, Josep Bargalló, director de l’Institut Ramon Llull, el principal avalador econòmic de l'Ajuntament en el periple americà encetat la setmana passada. L’exconseller va reconéixer que, malgrat la indiscutible qualitat de la exposició sobre Martin Luther King promoguda per la casa gran, va rebre la proposta amb una certa perplexitat: “Jo, quan va vindre l’Ajuntament de Sitges a proposar si els podiem ajudar a anar a cinc ciutats d’Estats Units, començant per Nova York, amb una exposició d’homenatge a Martin Luther King i a la seva frase ‘He tingut un somni’ , vaig fer dues preguntes: una ‘I perquè?’ i l’altre que no em creia que fos capaç l’Ajuntament de Sitges de reunir el catàleg d’artistes de primer nivell, catalans i d’arreu del món, que proposava. Em van dir que ells creien que Sitges havia de guanyar renom internacional com a turisme cultural, i que un dels elements per a aconseguir-ho era efectuar cada any una gran exposició que acabés a Sitges, però que comencés en alguna altra ciutat del món.”. És probable que la controvèrsia a l’entorn del procés de gestació de “Tinc un somni” esdevingui anècdota d’aquí quatre dies. Mentrestant, sobre Gabi Serrano, a qui li correspon, entre d'altres mèrits, haver passat per l'adreçador els números del festival de cinema, i haver convertit el primer pis del Miramar en la millor sala d'exposicions de Sitges, ara penja quelcom que és bastant difícil de justificar des del pragmatisme i el sentit comú. El regidor assegura que l'Ajuntament no pagarà més del 10% dels 317.000 euros totals, i que la vila no assumirà una experiència semblant cada any. Llàstima de tants esforços i energies emprats en la nostra projecció a l'exterior, quan aquí estem lluny encara de poder cantar victòria en l'àmbit cutural. Al cel ras de la sala de revistes de la biblioteca, encara hi queden planxes de guix per col.locar, arran d'aquelles plujades enormes de fa...... quan fa? En qualsevol cas, d'això, com de la resta, el doctor Martin Luther King no en té cap culpa.

Al rellotge de la Parròquia li han volat les manetes. Sí, amigues i amics lectors, versionant de mala manera l’expressió llatina, hem perdut l’hore-mus. No m’estranya gens ni mica.

L'home de les mil cares
3r premi "Panasonic Art 2008"


L'homme 100 têtes from Julien Lassort on Vimeo.

Crònica local
Eco de Sitges, 24 de Gener


Empedrat

Esmeno l’errada. Ja saben que no m’agraden els serrells. L’autòdrom no s’ha venut. Tal com ho llegeixen. Un petit grup d'entusiastes del motor ha arribat a un acord per, conjuntament amb la propietat, impulsar un ambiciós projecte -en quantitat i qualitat- que revitalitzi el gegant adormit. És així, espero. El meu cicerone tenia raó quan m’ho va dir, i el sitgetà de ejemplar raigambre que m'espetà Morandu informa't, i el regidor que, a la vegada, m'insinuà que m'havien aixecat la camisa, també. I, de moment, ho aparco aquí, perquè no tinc més possibilitats d'aprofundir-hi, i no em vull deixar endur per l'entusiasme, encara que la iniciativa valgui un capital, i l'autòdrom estigui al terme municipal de Ribes. Mentre l'ordre de factors no alteri el producte, aquesta secció continua desitjant bons auguris a la idea. Ara, Vicenç, concentra’t, i respon a les preguntes de la consciència: Recordes el color de les petites mostres de gris Quintana que et van ensenyar fa mesos? Crec que si. Eren més fosques? Crec que si. No t'estaràs enganyant i eren tal i com les veus al carrer? Potser si. I ara què, doncs? Ara les veig massa clares. El gris Quintana -denominació de la pedra granítica que s'utilitza en la vianalització de la nostra espinada viària- només és gris de debò quan la pluja l'enfosqueix. Quan no, la seva tonalitat és perillosament similar -per no dir gairebé idèntica- al poc sofert color del carrer Àngel Vidal, anomenat Blanco cristal. Vatua l’olla. M'interpelo a mi mateix sobre si la mostra que vaig veure, de les vàries que hi havia al despatx del regidor, era més gris marengo que gris perla. L'únic que puc assegurar-los és que sempre he estat, i continuo essent-ho, partidari de les tonalitats fosques, per les raons ja explicades quan tocava, i que són molt fàcils d’entendre per poc que hom observi la pàtina de brutícia que va començar a cobrir el tram que passa per davant del Retiro, molt poc temps després d’obrir-se. Per tant, i fins que la vida quotidiana, el trànsit viari, la eficàcia en la neteja i les actituds incíviques no em demostrin el contrari, servidor s'alinea dins del grup que creu que tenim tots els números per a veure bruta la nova superfície en quatre dies. I més si considerem que la primera prova de foc serà el pas de les rúes de Carnaval…. Si l’estètica de la vianalització aguanta, i ho desitjaria, aquesta secció serà la primera en entonar el mea culpa. M’hi estic especialitzant…..

De bell nou, acabat de posar, sense que res ni ningú hagi tacat la seva virginal aparença, la sensació que produeix el conjunt ja col.locat està lluny d'entusiasmar-me, la qual cosa no vol dir que estigui d’acord en que sigui tan horrorosa com pensen alguns. Allò evident, hores d'ara, és que el debat se centra en els dos aspectes més questionables de l'assumpte. O, si volen, en aquells que haguéssin pogut desviar en positiu el resultat final del conjunt, com són el color de les llambordes, i el seu tamany, sobretot a l’espai del Cap de la Vila. Tan o més complicat que la subjectivitat de cadascú a l'hora de valorar el desenllaç final, és intentar treure l'entrellat del procés de reunions que ha desembocat en la solució que s'aplica ara. Si a Nova York han estat sota zero, i a Washington s’han vist dos milions de persones retudes al missatge d’Obama, aquí hem viscut un altre clima. A peu de carrer, crec haver escoltat gairebé de tot. Des de l'escamorrada d'una veïna al regidor Marc Quero, “Ens heu enganyat com tots els socialistes, però com que no teniu oposició.....” (sic), fins a la prudència d'Àngels Parés, que espera a pronunciar-se quan l’obra estigui acabada, tot passant per Lluís Marcé, que de bon principi defensava l'asfalt, o Ramon Artigas, que creu que la decisió no ha estat encertada si als veïns no els agrada, tot i que, d'alguna manera, es manifesti co-responsable pel fet d'haver participat en les comissions -Ai les comissions!- creades a l'efecte.

El cas és que ningú no questiona que el que veiem avui respon a la decisió conjunta de polítics, arquitectes experts, i representants de col.lectius veinals i/o empresarials, amb tots els matisos que s'hi vulguin posar, perquè no tothom, obviament, ha votat en el mateix sentit. Pel que sigui, i vet aquí les raons fonamentals que expliquen el desencís, quan no l'emprenyamenta general del veinat, els ciutadans rasos només vàren ser protagonistes de la part inicial d'aquest procés. L'estiu de l'any passat, l'Ajuntament els convocà per a presentar-los la seva idea de vianalització de l'eix Jesús-Cap de la Vila, amb una representació virtual del projecte, on el paviment es veia molt més enfosquit que l’actual, i on es preveia l'ús d'una rajola de 60 x 40 centímetres a la plaça. He dit plaça? Hi tornaré ben aviat. A partir d'aquí, i propiciat pel debat polític del ple municipal, es crearen els diferents grups de treball que poliren les propostes fins arribar a la definitiva, de la qual els veïns ja no n'arribaren a conéixer els detalls, perquè tornaren a casa convençuts que tot plegat seria més fosc, i la rajola més gran.

Mentre les intencions inicials romanien a la nevera, i els qui assistiren a les diferents reunions informatives retenien a la memòria les rajoles de 60 per 40, de portes endins la definició d'ús del nostre espai més emblemàtic va protagonitzar un debat molt viu entre els membres de les comissions. El Cap de la Vila és una plaça o una cruïlla de carrers? Si consideren una bestiesa plantejar el dubte a aquestes alçades de la nostra història, servidor només els pot dir que la questió ha estat clau per a decidir el tamany de les llambordes de l'espai, com ja vaig comentar en el seu dia. Els experts decidiren, al final, que és una cruïlla de carrers i, en conseqüència, que no seria convenient trencar la coherència visual amb les vies que hi conflueixen. El resultat de l'aplicació del criteri en qüestió no ha estat altre que la pavimentació del Cap de la Vila amb les mateixes pedres, de tres mides diferents, emprades al carrer Jesús. L'altra conseqüència té uns fonaments purament tècnics. Els mateixos experts ja esmentats consideren que la llamborda petita és més resistent que la gran, i Ramon Artigas creu que, si hi ha una bona base –una bona solera en l’argot dels paletes- una rajola de 60 x 40 centímetres de 10 centímetres de gruix, pot aguantar carros i carretes sense defallir.

En conclusió. Per un costat tenim molts veïns dolguts i frustrats a l’hora de constatar que el que veuen no respon a les espectatives que els asseguraren. Per l’altre, l’apreciació d’alguns polítics que no ho acaben de veure clar, i que exposen un seguit de condicionants, com la petitesa de les mostres que els deixaren veure o la premura de temps, per a justificar el fet de no haver-se pogut posicionar d’acord amb els seus desitjos. Malgrat tot, sembla que res no els enutjà prou com per a intentar reconduir la decisió final, o, si més no, atès que estan en minoria, per a fer públic que s’acostava quelcom que podria impactar. I, enmig dels dos posicionaments, un regidor, que aguanta el xàfec i defensa el procés participatiu amb lloable estoicisme, i que reconeix que hi ha hagut un problema d’informació. Amigues i amics, el ball ja ha començat, i no hi ha més remei que ballar-lo.

Els escenaris d'Obama (II)

El jurament.


Font: Youtube. Canal video de Voice of America

Els escenaris d'Obama (I)

Des de la solemnitat del so ambient.


Extret de la transmissió d'HBO de l'espectacle "We are one"

Velázquez, Goya, i.....Google

El video de Google, on s'explica el desenvolupament del projecte centrat en algunes de les obres mestres del Museo del Prado.

La dita castellana serviria, perquè això és lo nunca visto. El Museo del Prado, ha estat la primera pinacoteca del món en incorporar-se a la darrera novetat tecnològica per a visualitzar algunes de les seves obres mestres. Concretament, catorze. De Les tres gràcies a Las Meninas, de El jardí de les delícies a El caballero de la mano en el pecho, Googlearth proposa un acostament a l'art impossible d'assolir fins avui. Sens dubte, res no és comparable a la contemplació in situ de l'obra, però, ni tan sols tenint-la al davant, els nostres ulls seran capaços de copsar els detalls que s'aconsegueixen amb unes fotografies que s'apropen a la resolució de 14 milions de pixels....

Oberta l'aplicació, i dirigint els interessos al Museo del Prado, us apareixerà la pestanya blanca corresponent a la col.lecció de les catorze obres mestres disponibles. El blog no pot reproduir, ni de lluny, la impressió que provoca navegar pels colors i les textures, però, mal que sigui a tall d'exemple, vet aquí un dels meus quadres preferits: Los fusilamientos del 3 de Mayo de 1808, pintat per Goya el 1814. La imatge inicial que apareix és aquesta.




















Utilitzant unes eines molt semblants a les habituals per navegar per mapes, ciutats i monuments, ben aviat resulta impossible abstreu-re's d'ampliar la imatge inicial, per a descobrir, poc a poc, la màgia i el mestratge de la pinzellada de Goya. I qui diu Goya diu Velázquez, o Rubens, o Rafael, o El Bosco.....


























Captures de la pantalla de Googleearth, amb la imatge de Los fusilamientos del 3 de Mayo.

Tot a Googleearth

Presuntos implicados

Intensitat



P.Ilyich Tchaikovsky (1840-1893)
Simfonia Núm.6 en Si menor, Op.74 "Patètica" (1893)
III. Allegro molto vivace

Orquestra Filharmònica de Berlín
Herbert von Karajan
Filmat en 35mm a la Philharmonie (Desembre, 1973)
Director de fotografia: Ernst Wild
Direcció i supervisió artistica: Herbert von Karajan
DVD DG/Unitel

1969. El final d'una era, l'inici d'una altra.














El SS United States (viatge inaugural 3 de Juliol del 1952 - darrer viatge Octubre 1969)

















30 de Setembre del 1968. El primer Boeing 747 de la història, el 747-121 City of Everett, féu la seva presentació pública als hangars de l'empresa, acompanyat per les hostesses de les 26 companyies aèrees que contractaren els primers avions.

S'escaurà, enguany, el 40è aniversari de l'arribada de l'home a la lluna. Deixant de banda aquesta fita, el 1969 també marcà un punt d'inflexió en la història dels mitjans de transport. Dues dates, només, que és bo recordar. El 7 de Novembre del 1969 s'aturaren les màquines del SS United States, el transatlàntic més veloç del món, encara avui. 9 mesos abans, el 9 de Febrer, el primer Boeing 747 de la història, el City of Everett, s'enlairava per primer cop, tot encetant l'eclosió de la era dels vols intercontinentals, que ja havia començat amb el primer viatge d'un jet de la PanAm el 1958. Són, si volen, dues històries paral.leles, i igualment extraordinàries per exemplificar la capacitat de l'home de fer, si vol, grans coses. Val la pena aproximar-nos a elles.

Fruit de la intenció de reproduir l'èxit que el Queen Mary i el Queen Elizabeth britànics vàren tenir en el transport de tropes durant la segona guerra mundial, el govern americà encarregà a l'enginyer naval William Francis Gibbs, que ja havia treballat en el disseny de bona part de la flota de la Navy, la construcció d'un vaixell ignífuc, capaç de transportar, si fos necessari, prop de quinze mil soldats a qualsevol indret del globus, sense haver de fer cap escala de provisionament. El resultat fou un transatlàntic de 300 metres d'eslora, 30 de mànega, i 9,5 d'alçada, de disseny equilibrat, construït integrament en alumini, i capaç de navegar a la impensable velocitat de 39 milles nautiques, l'equivalent a prop de 72 quilòmetres per hora. Malgrat tot, El United States no va ser utilitzat mai per a la funció inicialment proposada, i, en conseqüència, es convertí, sense entrebancs, en l'orgull de l'enginyeria naviliera nordamericana, i en el millor reclam publicitari dels viatges amb glamour, gràcies a la presència constant de personalitats de l'art, l'espectacle i la política.






















El SS United States ancorat en el moll 82 del port de Filadelfia
Foto: Canal Flickr de Chrisinphilly

Amb l'apogeu de l'aviació comercial supersònica, els viatges en vaixell iniciaren un declivi imparable, fins fa ben poc. Des de la seva jubilació el 1969, la vida del United States s'ha mogut en l'àmbit de la incertesa. En els darrers anys, però, ha començat a sorgir un moviment associatiu per aconseguir retornar a la vida aquesta icona mítica, que roman abandonada en un moll de Filadelfia. En el marc d'aquestes actuacions, cal destacar dos documentals que prometen.



Trailer de SS United States, the lady in waiting (Robert Radler, 2008) Pel.lícula commemorativa sobre el vaixell que s'ha estrenat a la pública nordamericana de televisió PBS.



Trailer the The Big U. Documental sobre el vaixell, dirigit per Tim Phillips, produït per Rock-Creek , i en procés d'el.laboració.


Al museu de l'aviació de Seattle conserven el primer Jumbo. El 747-121 City of Everett, batejat així en homenatje a la ciutat on Boeing va haver de construir els enormes hangars, especialment dedicats al projecte del més gran avió supersònic fabricat fins aleshores.

El City of Everett al camp aeri del museu de l'aviació de Seattle
Foto: Canal Flickr de RuthannOC

La història del 747 deu molt a tres noms: Juan Trippe, el president de PanAm, William Allen, president de Boeing, i, finalment, l'home que carregà bona part del projecte a les seves espatlles: Joseph (Joe) Sutter, anomenat amb apreci pels historiadors, Mr.Jumbo. Trippe necessitava un avió amb més capacitat que el 707, Allen recollí el testimoni, i Sutter, al capdavant d'un equip enorme de tècnics, s'enfrontà al repte de resoldre un munt de problemes d'enginyeria, fins que de la planta de l'empresa en sortí l'avió més recognoscible del món.

El primer Jumbo, fora de l'hangar de Boeing (30 de Setembre de 1968)
Foto: Flug revue

Els vols inicials no varen ser fàcils. Problemes a les portes d'accés i, sobretot, d'escalfament en els reactors Pratt & Whitney ficaren a l'empresa a la corda fluixa, i al model en el centre de totes les ironies. Quaranta anys més tard, el 747 segueix en plena forma, amb més de 1500 unitats construïdes, queda com el testimoni del somni de l'empresari de la companyia aèria més important del món, ara desapareguda, i, sobretot, segueix essent l'avió en actiu més elegant. Gaudiu-ne en el següent clip.

Video promocional de PanAm, datat a mitjans dels 80. Es tracta del 747 PanAm Clipper Ocean Pearl volant sobre Florida (Càmara: Clay Lacy/Edició: Tom Sceurman).
Font: Canal You Tube de sparkingwave

Us quedareu amb la cançó

Un dia Mariana dejó un cepillo de dientes en la casa de Pablo......



Publicitat del Renault Logan (Agencia Publicis Argentina)

Crònica local
Eco de Sitges, 17 de Gener




























El Cartell original de "La túnica sagrada" (Henry Koster, 1953) primera pel.lícula en Cinemascope.



Anècdotes en 35mm.

Deixant de banda les petites -massa?- llambordes de gris Quintana, no es parla d'altra cosa que de la marxa de la nombrosa delegació sitgetana a Nova York, amb l'objectiu d'organitzar els preparatius de l'exposició sobre Martin Luther King que auspicia l'Ajuntament, i que s'inaugurarà dimecres que ve a Gotham. Diu El Pais que l'assumpte ha costat 300.000 euros.... I have a dream. Vull creure que no tots surten de la caixa comuna, tot i que, surtin els que surtin, tampoc no hi acabo de trobar argument de pes que pugui justificar el cop d'efecte de Gabi Serrano. I jo que em pensava, il.lús de mi, que l'única vinculació de Sitges amb Nova York era que aquí també tenim una cinquena avinguda.... En fi, agafo aire, i, per ara, passo pàgina en espera d’informació més aclaridora, i qui sap si punyent. La meva àvia sempre deia que va quedar esgotada de veure Charlton Heston remar sens descans al costat dels pobres esclaus cristians, que omplien les galeres de Ben-Hur. Més enllà de la memorable carrera de quàdrigues, l'escena li quedà tan marcada a la memòria que la imatge tornava perennement, tot provocant el nostre somriure, cada cop que la televisió emetia la pel.lícula, per Nadal o Setmana Santa.

Arran de la presentació del llibre d'en Francesc Borderia, que no decebrà gens ni mica ni als habituals seguidors de l'Eco, ni als qui, sense ser-ho, tinguin un mínim d'interès pel setè art, he fet recull d'unes quantes anècdotes personals. Probablement, tot deuria començar durant les sessions dobles al cinema del primer pis del Patronat. Sóc generós definint com a tal aquella veritable llauna de sardines, on amb prou feines era visible el peu de la pantalla, ocultat per les ràncies butaques de fusta de les primeres fileres, que grinyolaven com la Bounty del capità Bligh, i on no sempre la pel.lícula era el centre d'atenció, enmig del xivarri general de les tardes del cap de setmana. Però per a nosaltres, que l'ompliem a vessar, allò era massa. Cada cop que hom s'aixecava de la cadira, resultava inevitable sentir com les sabates es feien pas per damunt d'una sorollosa, i molt sovint enganxifosa, catifa de pipes i quicos, que havia anat prenent cos amb el pas de les hores, i que es desvetllava de l'anonimat quan, a les mitges parts, s'encenien els llums i tocava sorteig....I si als ulls de menut el Patronat ja feia patxoca, el pas a les sessions de Tom i Jerry al Rialto varen prendre el caire d'una vetllada de luxe. La d'ampolles de Mirinda que havien rodat platea avall sense aturador! El Rialto era el cinema dels cinemes....En fí, no val la pena escriure sobre el que ja hem perdut per sempre.

Mor el Rialto, el Retiro, nou de trinca després de la reforma, en va prendre el testimoni del glamour. Ara ja no passa, però les cortines verdes que s'obrien automàticament durant els crèdits inicials de la pel.lícula donaven tota la sensació d'estar en un cine de la capital. I això, malgrat que fóssim uns marrecs, es percebia a la primera. Eren els darrers anys del No-Do, quan el color, una capçalera magnífica, i l'arranjament modernitzat de la música del mestre Parada, arribaren per a intentar rentar la cara a quelcom ja caduc, per intenció i concepte. El 1976 s'estrenà Tiburón. Crec no recordar una cua de públic tan llarga com la d'aquella tarda. Diria que arribava sense esforç al pati de Can Font. El que no sabria explicar-los és com aconseguirem entrar tota la família sense prendre mal, perquè crec que el trànsit pel vestíbul retirista es féu sense tocar de peus a terra, empesos per la pressió de la multitud que intentava fer-se pas vers la platea i el primer pis. Fou una prèvia impagable a una sessió angoixant plena de crits i esgarips de tota mena. Vaig tornar a casa mort de por. Més festives foren, en canvi, les estrenes de Fiebre del sábado noche i Grease. Vist avui, costa de creure que el prototipus de Travolta a la pel.lícula que disparà el fenòmen de la disco fever generés una espectació tan absoluta, només equiparable a la del vestit de cuir d'Olivia Newton John en l'escena final de la segona, quan la multitud adolescents carregats d'adrenalina, acompanyà la parella protagonista, tot cantant la inefable You're the one that I want a la manera de qualsevol festa de final de curs. La sala s'ensorrava. Anys més tard, retrobaria la veritable màgia del llenguatge visual amb les insuperables projeccions d’uns quants clàssics retirats de la distribució comercial durant trenta anys. En el cicle Lo esencial de Hitchcock, al Retiro es varen poder veure El hombre que sabía demasiado, La ventana indiscreta, Vertigo....Hi ha quelcom millor?

La cabina de projecció del Prado és a la quinta forca. Darrera del galliner, els projectors s'encaren a la pantalla en la mateixa posició que prenien els avions de caça de la segona guerra mundial just abans d'atacar. Si no l’erro, l'estiu del 1981, quan els jardins de l'entitat bullien amb El baile de los pajaritos, al saló-teatre Alfredo Landa feia d’investigador privat a El crack de José Luís Garci. L'interès afegit venia donat per la projecció de Sitges 1900, la pel.lícula de Pere Stämpfli sobre el nostre passat, que conserva tot l'interès d’antany. Amb el projector de 16mm de Can Culapi sota el braç –un sensacional Elmo 16CL que pesava un mort- servidor, tot complint el benvingut encàrrec del mestre -amb tot el valor del terme- Josep Maixenchs, pujà escales amunt fins arribar al cim, des del qual em tocà projectar la còpia del film....Malauradament, el meu record no arriba a identificar al projeccionista. Una excel.lent persona, de família ribetana, que m'explicà tots els detalls de la maquinària, mentre servidor creia trobar-se en un parc d'atraccions, davant dels dos impressionants OSSA, un amb llanterna de carbons –era tot un espectacle veure com es creava l’arc voltaic en el seu ventre de ferro- i l'altre amb una novedosa làmpada de xenó, que esperaven infatigables el menú del dia. De tots és sabut que la pantalla del Prado sempre ha resultat esquifida per a les exigències d'un cinema comme il faut. Abans de començar la sessió, l'operador me'n féu adonar quan col.locà la lent de conversió anamòrfica, pròpia de les projeccions en Cinemascope, i que al local no es podia fer servir per raons òbvies de tamany. Amb l’òptica posada i sense pel.lícula a la bobina, el quadre immensament blanquíssim del fotograma panoràmic il.luminava les llotges dels dos laterals de l'escenari fins arribar a les parets mestres….Tot plegat, un pelet frustrant pel professional, que assumia de bon grat les limitacions del dia a dia.

En qualitat de programador, Francesc Borderia ha estat al darrera de les vivències cinematogràfiques de vàries generacions de sitgetans, durant prop d'un quart de segle. El Retiro, 100 anys de cinema. Anecdotari és un llibre modest en el plantejament i d'entretinguda lectura, però, sobretot, carregat d'estimació vers la casa que va veure créixer i desenvolupar-se l'altra vocació -apassionada- del serraller. Dels incendis a la “Mostra de cinema en català”, de l'estrena de La túnica sagrada al sostre de paper, l'obra és plena de bons moments encara que no sempre abordi esdeveniments agradables. A mi m'agradaria pensar que és el punt de partida vers una petita -o no tan petita- història del cinema a la vila. Hores d'ara, no conec ningú que pugui entomar el repte amb més garantia que en Siscu.

L'història d'internet en un exercici d'estil

History of the Internet from PICOL on Vimeo.

Crònica local
Eco de Sitges, 10 de Gener



Bones notícies (II)

També aquesta setmana, les circumstàncies m'obliguen a una prèvia, abans no em capbussi en el parell de bones notícies que quedaven pendents. Mossèn Josep Nicolau ha mort. Dos mesos i mig després del seu emotiu comiat, celebrat el passat Diumenge 19 d'Octubre. No cal tornar-hi. Aleshores l'ex-rector desitjà, davant dels fidels presents a la Parròquia, que la salut l'acompanyés per a retrobar el mar de Sitges. Un Mediterrani diferent del del Masnou deia. No hi ha hagut temps. Els fets han convertit aquella declaració d'intencions en el millor testament vital d'un home reservat i discret, que acabà estimant tant la Blanca Subur, com el seu Maresme nadiu.

Mentrestant, els reis d'Orient han tornat. Esplèndidament vestits, molt ben acompanyats per uns timbals de batec rítmic i contundent, per un reguitzell de cavalls enlluernadors i tres camells de pel.lícula. Un èxit entre els nens i nenes, tan constatable com previsible, que aquesta secció lluny de questionar de cap manera, creu que cal valoritzar-lo, tenint en compte l'esforç col.lectiu. Vaig per un altre camí. M'agradaria que s'hagués parat atenció en quelcom que entenc fonamental. No crec que sigui massa bo que el protagonisme de la vetllada es reparteixi entre tanta figuració, i més quan bona part d'ella és obertament mediàtica. Des que va canviar el model de la cavalcada, molt em temo que seguim sense trobar la mida justa, la que ens acosti a la simplicitat dels orígens de l'acte. Es tracta, només, d'una desfilada on els personatges principals són tres, simplement tres, únicament tres, els tres que, segons la tradició -o, almenys, la tradició que s'ha seguit d’antuvi per aquests viaranys- s'acostaren a la cova del nen Jesús per a fer-li ofrena d'or, encens i mirra. A partir d'aquí, tot pot vestir-se, complementar-se, acompanyar-se, decorar-se, musicar-se i il.luminar-se, però, comptat i debatut, molt em temo que, durant la il.lusionant vigília, la salsa es va menjar els cargols. I la salsa era la Lupita dels Lunnis i els clàssics de Disney, aquells a qui la quitxalla veu cada dia, i a qui coneix gairebé més que als seus propis pares. Ficar Melcior, Gaspar i Baltasar enmig d'aquesta llaminera escudella de disfresses pot resultar equívoc, i fins a cert punt incoherent amb la història oral que justifica la celebració de la diada. Dimecres passat, Alfons Arús, que condueix el magazine Aruscitys en la programació matinal de Td8 -la televisió del grup Godó- no se'n va poder estar d'expressar, des d'aquell estil tan dinàmic i personal, que barreja la sornegueria amb una mica de sal gruixuda, la perplexitat amb la qual va topar el seu jo espectador el vespre de dilluns, al contemplar la desfilada reial. Davant l'audiència, el periodista insinuà que l'espectacle va tenir un puntet de rúa carnavalera. I potser no li mancà part de raó a l’afirmar-ho. Deixo pel final allò que va resultar més indigest pel cronista, com varen ser els moments previs a la sortida del seguici. Una presentació totalmente en castellano -obligada per la banda sonora- i retuda a la comercialitat més absoluta, a la qual s'hi afegí la dificultat per a entendre els diàlegs, tan els del començament com els posteriors de ses majestats –ja en català-, que es perdien entre la immensa multitud gelada de fred a l'Avinguda Sofia. Per una propera ocasió, que el llegir no ens faci perdre l'escriure, encara que la mainada, com sempre, mostri una emoció que no es paga amb diners, sigui en major o menor mesura ambiciós el plantejament de la cavalcada.

Per cert, sense marxar de l'Avinguda Sofia, al sitgetà que va arrufar el nas al veure el plànol de situació d'un club de wellness, que s'anuncià a pàgina sencera a l'Eco de fa set dies, només cal confirmar-li el seu escepticisme. L'avinguda Sofia no te res de monàrquica. La seva denominació fou un detall vers la esposa de Bernardo Fernández, el prohom que regalà els terrenys de la zona. No dic res de nou, però per si de cas algú es va espantar al llegir Av. Reina Sofia en l'anunci, i ja era a punt de treure la pancarta reivindicativa, cal apelar a la calma. Fou un error de.... fou un error, vaja. No passa res. Sofia continua essent reina, i l'avinguda sitgetana forma part de la nostra època gloriosa de republica independent. O sia, de quan la linea de la costa era competència nostra, i no de l’estat..... En qualsevol cas queda confirmat: Hi ha lectors que no es perden ni un detall del diari. Ni un.

Quarta bona notícia. La dels progressos en el projecte del ferrocarril orbital, que unirà Vilanova i Mataró. Aquell que, de desenvolupar-se, podria suposar la consecució de dos objectius importants per a Sitges, a partir de la proposta de construir un ramal que ens connecti amb el punt de partida del trajecte. Per un costat, la eliminació de l'actual traçat de la via del tren pel centre de la vila -amb totes les conseqüències que se'n puguin derivar- i, per l'altre, la possibilitat de connectar-nos amb Ribes i Vilafranca. Malgrat que tot plegat estigui a les beceroles, la Generalitat ja ha començat a dibuixar el trajecte del futur eix ferroviari, que situaria la nova estació prop de l'Aquàtic Paradís. Per tant, hores d'ara, sobre la taula cavalquen dues possibilitats. La presentada per l'Ajuntament al Ministeri de Foment, i que propicià la foto de l'alcalde amb la ministra Magdalena Álvarez, basada en l'inici de la redacció d'un document que contempli la integració paisatgística de l'actual via del tren pel municipi, i la del tren orbital, impulsada per la Generalitat, que desplaçaria el trajecte del ferrocarril, resituant-lo a la nostra esquena, com ja varen fer els enginyers fa 125 anys enrera, quan Sitges era un cop de puny. Així, podria eliminar-se el traçat de tota la vida -aquesta barrera físico/emocional que perpètuament ens ha separat- sense massa problemes d'obra ni de diners pel ministeri..... La carambola que permetria recuperar un espai immensament llarg, i, no cal ni dir-ho, revaloritzar els seus voltants. Amb tots els matisos que s'hi vulguin posar, vet aquí l'oportunitat del segle, i, si res no ho torça, està ben encarrilada.

Cinquena bona notícia. Un petit grup d'entusiastes del motor ha comprat l'autòdrom. Tal com ho llegeixen. Abans de Nadal vaig poder complaure un petit desig. Em portaren a passejar per tota l'anella del circuit. 2 quilòmetres que impressionen a peu pla, enmig de la immensitat d'aquells peralts que s'enfilen a la manera de les parets d'un embassament, mentre s'intenta passar-hi mantenint la verticalitat. Hom s'imagina l'impacte que deuria provocar aquesta faraònica infraestructura en el Sitges de fa vuitanta-cinc anys enrera. De bojos. Em vaig deixar el pitet a casa, i m'hagués fet falta, perquè el cicerone que em dugué convidat m'assegurà que el somni d'aquesta colla d'amics apassionats és restaurar l'autòdrom al seu estat original, i convertir-lo en un pol d'atracció per els amants de motos i automòbils clàssics.... No em reiteraré en els arguments sobre la importància històrica i patrimonial que l'autòdrom té com a un dels pocs circuits del món de la seva tipologia, sinó l’únic, que es manté gairebé íntegre. Des de la prudència, la iniciativa mereix una bona empenta.

Crònica local
Eco de Sitges, 3 de Gener


Bones notícies (I)

“Gairebé tots els homes toleren l’adversitat, però si de debò voleu posar a prova el caràcter d’un home, doneu-li poder”

Abraham Lincoln

Amigues i amics lectors, feliç any nou. Malgrat l’inoportú trencassu gripal post nadalenc, malgrat la crisi i el finançament esqueixat, malgrat el temporal -o la misèria carnal, que diria el gran Sagarra- tinc cinc bones notícies per a vostès, o, almenys, encara que sembli mentida, així ho crec després de donar-hi unes quantes voltes. Abans necessito aturar-me en dues consideracions, que apelen al passat més proper, i no m’agradaria deixar pendents. Començo, doncs. La notícia sobre el nou codi penal, que a La Vanguardia li vingué de gust il.lustrar amb la fotografia de Junyent i Marcé, i a la qual vaig fer referència en l’article del dissabte de Santa Llúcia, fou publicada el Diumenge 30 de Novembre a la pàgina 75, dins de la secció d’economia del diari, i no pas a la de Vivir com vaig esmentar aleshores. Que quedi escrita la rectificació i palès l’agraiment al lector que m’advertí de l’errada. Per la resta, poden pujar-hi de peus.

Del sopar de l’agremiat, a més del record d’una bona vetllada, amanida per l’agraïda i sincera emoció d’en Jaume Rius, i els discursos del president Matas i l’alcalde Baijet -més reflexius que en anteriors edicions, qui sap si per mor de la crisi- en conservo la tarja del senyor P. El senyor P és Assessor especial del conseller d’Economia i Finances. No ho havia vist mai explicitat de forma tan oberta, fins a trobar-ho en aquesta cartolina humil -de tamany que no d’intenció- amb membret del Departament d’Economia i Finances. Aquests dies d’estat gripal hi he donat voltes: Què és un assessor especial? En què pot diferenciar-se un assessor especial d’un que no ho sigui? Quina és la virtut que fa especial l’assessor del conseller respecte la resta de mortals que poden assessorar-lo? L’especialitat de l’assessoria arriba al sou, o no va més enllà de l’àmbit protocolari? Tanco l’assumpte amb les paraules inicials que el senyor P pronuncià davant el selecte auditori, a manera de mitja excusa, i que venien a dir… jo tampoc no sé massa què defineix això d’”assessor especial”…..En sentir-lo, vaig ser presa d’una esgarrifança, i no de febre precisament. Ves per on, dies després, el ple municipal ha fet públic el nomenament de la nova assessora de Jordi Baijet, singularitzant de facto una funció que, de ben segur, han exercit, exerceixen, i exerciran en el futur algunes persones properes al màxim representant institucional de la vila, mal que sigui perquè l’entorn dels despatxos on es cuinen les decisions sempre acostuma a tenir quelcom de magnètic i addictiu, per a la sempre dèbil condició humana. Sigui com sigui, després d’una legislatura i mitja, l’alcalde ja té una assessora oficial. El que no m’atreveixo a afirmar, a aquestes alçades de la pel.lícula, és qui dels dos necessita més a qui….Bé, si que m’hi atreviria, però potser no cal, no fos cas que els Reis em portéssin carbó.

Primera bona notícia. La que m’insinuaren fa mesos, i confirma la carta de Joan Mirabent i Castiel en el darrer Eco. El malanomenat Palauet Robert haurà d’ésser retornar al seu estat original. Miracle!. Quants anys han passat des que la casa del carrer Sant Bartomeu, cantonada amb Sant Gaudenci, va ser víctima d’un atac de modernitat mal entesa, que la disfressà d’alumini i blanc, tot rematant-la amb una hortera il.luminació a base d’un blau elèctric de club de carretera? Una colla. Diria que hauriem de remuntar-nos al segle passat. Mai no és tard si es retroba el sentit comú. Mentrestant, i sense establir-ne cap vinculació estricta, perquè no es tracta d’un edifici patrimonial, em resulta inevitable pensar, per enèsima vegada, en la transformació de color ad libitum de l’antic hotel Sant Joan……Brindem pels veïns que, no sense esforç, han aconseguit posar en marxa processos de reforma de façanes i edificis que mereixen el reconeixement col.lectiu. I n’hi ha hagut uns quants, per fortuna.

Segona bona notícia. A la Cobla Sant Jordi hi ha hagut espès i clar, i d’aquest brou n’ha nascut una nova formació, que ens toca de ben a prop. La cobla Maricel es presentà en societat el passat dia de Nadal a la Parròquia, en el marc del tradicional concert de la diada, i amb un programa molt adient per a copsar-ne les possibilitats. És cert, hi ha mitja família Franco entre les dues fileres de músics, però erraran el tret els qui vulguin agafar-se a això a l’hora d’opinar sobre el que sigui, perquè, tot i que deguin haver poques cobles a Catalunya on coincideixin quatre membres d’una mateixa nissaga, en el fons, que ningú no s’equivoqui, es tracta, simplement, de valorar allò que sona, i no de la casa d’on ve qui ho fa sonar. La resta és anècdota. Sota la batuta del sempre eficaç, i locuaç, mestre Jordi León, la Maricel es llençà a la piscina només començar amb una Processó de Sant Bartomeu prou meritòria, tenint en compte que el veritable bateig de foc serà, segons sembla, durant l’inici oficial de la Festa Major d’enguany. O sia, a les dues del migdia del proper 23 d’Agost al Cap de la Vila….. La sardana del mestre Català fou el preludi d’un concert del qual, llevat d’algunes ocasions en què la complexitat de les peces mostraren els límits del conjunt, cal fer-ne un balanç global prou positiu, per qualitat i, sobretot, esperit i energia en les interpretacions. Sitges té una nova cobla, i, fora de qualsevol altra matisació sobre les causes i les conseqüències relacionades amb la seva existència, hom no pot més que valorar-ho com una bona notícia. Pau i que duri.

Tercera bona notícia. La posada en marxa, definitiva, del Consorci Sanitari de la comarca del Garraf, es formalitzà en la reunió, el passat 20 de Desembre, que va mantenir la consellera de salut, Marina Geli, amb els alcaldes dels 7 municipis de l’àrea sanitària, i els representants de les fundacions privades dels dos hospitals del territori, que, a partir d’ara, seran gestionats pel nou organisme. És probable que, d’entre els grans reptes o problemes de futur, el de l’atenció assistèncial, en el sentit més ampli del terme, sigui el que calgui prioritzar per damunt de la resta. Deixant de banda el munt de reflexions que poden fer-se, sobre l’ús i l’abús del sistema de sanitat pública, és evident que, de fa anys, la demanda està superant amb escreix la capacitat d’una oferta que les circumstàncies fiquen contra les cordes cada dos per tres. Més preocupant és la necessitat imperiosa de resoldre la obligació que qualsevol societat civilitzada té de procurar una qualitat de vida com cal a les persones grans, procurant-los tots els recursos necessaris…. I ja no em fico en la impotència de moltes famílies que esperaven el baló d’oxígen de la llei de dependència, i ara viuen una renovada frustració. Al Consorci se li gira feina.