Crònica local
Eco de Sitges, 20 de Desembre

Coses dels blogs, només la veureu com cal si cliqueu la imatge.

Crònica local
Eco de Sitges, 13 de Desembre



Misteris sense resoldre


“La por guarda la vinya”
Dita catalana

Primer misteri

La instantània els mostra d’esquena però, malgrat tot, no és gens difícil identificar-los. Què fan Pere Junyent i Lluís Marcé servint d’exemple gràfic, per a il.lustrar una notícia sobre les modificacions del nou Codi Penal, que, en principi, no tindria cap vinculació directa amb el seu dilatat procés judicial sobre l’abocador de la Fita? Qui va pensar que, més enllà de qualsevol imatge genèrica, pagava la pena presentar l’ex-alcalde i el regidor com a protagonistes d’un text que, un cop llegit, no té a veure específicament amb ells? El peu de la fotografia, publicada a les pàgines de Vivir de La Vanguardia del passat Diumenge 30 de Novembre, reblava el clau, tot dient: “Un proceso sonado. El juicio contra un ex alcalde y un ex concejal de Sitges por tolerar un vertedero municipal en un paraje protegido ha sido uno de los más notorios de Catalunya” Segur que aquest judici, encara pendent de sentència, ha capitalitzat l’interés de la majoria de catalans, com per a personificar en els seus encausats una informació de caire general? Sense voler questionar el lliure exercici del periodisme, segons els criteris que es creguin convenients, el cronista no pot evitar pensar en si, darrera d'aquesta pàgina sencera amb foto de gran tamany del perfil de Junyent i el clatell de Marcé, no hi havia intenció subtil i vetllada, per bé que em costa de creure que hagi existit si faig valer l'argument anterior sobre la importància real de l'assumpte. El cas és que, almenys a Sitges, hom pot testimoniar que a uns quants de vostès els ha sobtat trobar-se, de manera tan explícita, amb una imatge que depassava el contingut del titular, per a propiciar interpretacions directes del tipus Què ha passat ara amb Junyent? subjectes a entrar en l'àmbit indefinit de l'equívoc fàcil. Per fortuna, el suplement de tendències .es, que el mateix diari edita els dissabtes, glosava la nostra malvasia en el marc d’un reportatge que recollia un bon grapat de selectes menges pròpies de les denominacions d’origen espanyoles, moltes d’elles en perill d’extinció. Una de freda i una de calenta, doncs.

Segon misteri

Un tel de discreció absoluta envolta les causes per les quals ha renunciat al seu càrrec el fins avui cap del gabinet d’alcaldia de l’Ajuntament. La mà dreta de l’alcalde vaja. L’home que, professionalment, convivia en el llindar de l'ambivalència, en el canto d'un dilema moral, en la seva condició de regidor electe a Ribes -encarregat de la sempre delicada àrea d'urbanisme- i en la de càrrec de confiança a Sitges. Difícil equilibri aquest, malgrat s'establís des de les possibilitats ofertes pel marc legal existent. Després de la revisió de l’organigrama de gestió municipal, Josep Garcia Hervás acumulava, segons el decret del passat 16 d’Octubre, gairebé trenta atribucions i/o responsabilitats concretes, relacionables en bona part amb tasques executives de trascendència manifesta, i remunerada en conseqüència. Dos mesos després de l'aprovació del document, que el situava al pom de dalt de l'escalafó competencial, ho deixa. Quan passen casos així, s'apunten, com és habitual, raons de tota mena classe i condició, que puguin fonamentar-los. Davant de les personals, en cas de ser-hi, s'imposa, no cal dir-ho, el més gran dels respectes vers la llibertat individual per a decidir el que sigui. En el cas que ens ocupa, però, dins el núvol d'argumentacions, atiades per la rumorologia relativament intencionada, no hi han mancat les que relacionen el fet amb la part menys coneguda del funcionament intern de les organitzacions polítiques, o, senzillament, amb l'aplicació de les estratègies de contenció de la despesa municipal, anunciades de fa dies, d'acord amb les exigències de la crisi. Mala excusa aquesta darrera, perquè no pot fonamentar-se des d'una perspectiva raonable, ja que el sentit comú evidenciaria que, de ser certa la reflexió sobre les obligacions imposades per les angoixes econòmiques, hi ha molts càrrecs de confiança a l'Ajuntament, per sota de la importància del que avui ha estat notícia entre bambalines, que serien susceptibles d'ésser purgats, i està per veure, encara, què passarà si passa. En resum: Perquè ha marxat el cap del gabinet d'alcaldia? És necessari saber-ho? Canviarà alguna cosa pel fet de saber-ho? Saber-ho permetria interpretar quelcom interessant des del punt de vista de la gestió pública? Assumirà algú el relleu? Algú l'hauria d'assumir tenint en compte l'expedient de funcions atribuïdes al cap del gabinet d'alcaldia? Si no ho assumeix ningú, podem plantejar la hipòtesi de la necessitat d'aquesta figura? Si plantegem aquesta hipòtesi, podem extrapolar-la a d’altres casos qui sap si comparables en forma i fons? Conscient que el món continuarà donant voltes, vet aquí el segon misteri, sense més importància, o potser si....

Tercer misteri

El que han expressat molts davant les enormes cues esperant telecadira en les principals estacions d'esquí catalanes, durant el cap de setmana de la Puríssima. On és la crisi? Esquiant..... Davant dels micros, les declaracions de la majoria sonen, gairebé, a disculpa: Hem volgut aprofitar perquè des de l’estiu no sortim i si no aprofitem ara…Ben fet que fan, si poden. Tampoc no cal exagerar, perquè, de ben segur, la majoria no ha fet grans extraordinaris, i els qui podien fer-los sembla que se n’estan una mica, perquè ara fa de mal veure qualsevol expressió externa que pugui considerar-se mínimament superflúa o ostentosa, quan fins fa quatre dies era necessària si es volia donar una imatge de solidesa personal, professional o empresarial. Han disminuït, per tant, els sopars d’empresa, els lots de Nadal, i els menús carregats d’exquisideses i delicatessens. Benvinguts a la meravellosa època del sofert, i exquisit, pa amb tomàquet, les olivetes, les patates fregides, les escopinyes i els aperitius de tota la vida. Les pistes han estat tan plenes com buits els carrers de Sitges. No s’ha vist massa gent, i ara, després de la catàrsi viscuda pel sector del totxo, l’hostaleria passa per hores baixes, fins al punt d’haver de plantejar-se, en determinats negocis, si surt a compte tenir obert a l’Hivern… Recorden? No és una cançó nova, és la cançó d’un cicle que torna a començar. I no ho feia amb una força equivalent, des del final dels Jocs Olímpics, fa tot just quinze anys.

fe d'errades (12/12/2008)

Rectificació de dades, a partir de l'aportació d'un fidel lector. La notícia sobre la reforma del nou Codi Civil, aparegué a les pàgines d'economia, i no a la secció de "Vivir".

Crònica local
Eco de Sitges, 6 de Desembre




























El dispositiu instal.lat a l'hotel Estela (Foto:UPC)





El futur és elèctric

El temps passa, i el segon tram del carrer Jesús –seguint la denominació pròpia del Corpus- ha començat a encimentar-se, mentre el compte enrere del Carnaval ja tempta la capacitat emocional d’uns quants. Molt segurs han d’estar els tècnics d’Arian dels resultats de la cirurgia, perquè la solera de formigó armat, sobre la qual haurà de col.locar-se el popular gris Quintana, fa prou impressió com per a pensar que, si mai cal aixecar el paviment per mor d’un problema amb els tubs del clavegueram, qui ho faci haurà de suar sang davant la fortalesa d’aquest cobrellit que, des d’ara, amaga unes venes noves per al nostre cor particular. Travessada la gimcana de passarel.les de fusta i senderons de terra, al Cap de la Vila les coses avancen en la mateixa mesura. Enrere queden les restes d’aquella sitja mil.lenària, que va veure la llum per darrer cop fa prop de 75 anys arran d'altres obres, i els cables de la càmara de vigilància de vida efímera, que l'Ajuntament decidí instal.lar a inicis dels 90, tot encetant, aleshores, el debat públic que culminà amb uns quants versos de diables. Sigui com sigui, els veïns estan satisfets amb la forma amb la qual s'està gestionant l'obra, segurament perquè, malgrat els imponderables i els actes d'incivisme, treballadors i tècnics hi han estat sempre al damunt, tot intentant conciliar, en la mesura del possible, la vida quotidiana dels ciutadans amb el trasbals inherent al procés. Si es segueix la planificació prevista, queden quinze dies de coll per a deixar-ho just a punt d'enrajolar. El veritable tour de force, doncs, tindrà lloc durant el periode de temps comprès entre l'endemà de Reis i Dijous Gras. Un mes i mig per a rematar una feina que estrenaran les carrosses de la Rúa. Déu-nos-en-guard que no sigui així.....

Han tingut ocasió de veure mai un vehicle elèctric en funcionament?. Els ho poso fàcil. Una de les petites camionetes de recollida d'escombraries de Cespa funciona amb energia elèctrica. I es passeja per la vila amb absoluta discreció, ja que no fa ni soroll ni fum. Tan és així que, si hom no vigila, pot trobar-se l'artefacte al darrera sense gairebé haver-se adonat de la seva presència, perquè, més enllà d'un mínim brunzit quan accelera, la feina és poder distingir la remor mecànica de la de l'entorn. S'imaginen un poble on la majoria del trànsit compartís aquestes ecològiques característiques? Ni soroll ni fum. Un impacte, de ben segur, després de més d'un segle de convivència amb els motors tradicionals, veritable gènesi de la indústria automobilística des que va néixer, fa milions de cotxes. Deixant de banda la certa mitomania que envolta als amants de la mecànica -no m'imagino una Harley sense l'encant del seu característic batec, o qualsevol esportiu de bandera orfe de personalitat sonora- el cert és que, pel que fa al futur de la motorització, comença a aclarir-se el panorama de les energies alternatives al petroli. Entre l'hidrògen, el biocombustible -protagonista incipient d'un mercat especulatiu molt preocupant- i l'electricitat, la majoria de fabricants semblen haver-se decantat, definitivament, per la darrera opció a l'hora de dibuixar la mobilitat que ha de venir.

En el panorama actual, la presència de cotxes i/o motos elèctrics és irrisòria. Testimonial. Més fortuna han tingut els híbrids, que combinen un giny d'explosió amb un d'elèctric segons les circumstàncies d'ús i la necessitat de carregar les bateries del darrer, i dels quals el Toyota Prius n’ha capitalitzat les vendes. És evident que existeix una clara tendència a la desaparició de l'ús dels combustibles fòssils. Sense tenir-hi comissió, els convido a visitar la pàgina d'internet del Chevrolet Volt, presentat al públic el mateix dia del centenari de General Motors. Si el gegant americà no s'ensorra del tot arran de la crisi, per l'any 2010 l'empresa pensa treure al carrer una berlina, força lluida de disseny, que funciona totalment amb energia elèctrica, i que només utilitza un petit motor de benzina -sense connexió a les rodes motrius- per a carregar les bateries, cas de no poder-se trobar un endoll a mà. O sia, a mode de generador. A partir d'uns mesurats estudis sobre els usos i costums del conductor mig nordamericà en els seus desplaçaments diaris, els responsables del gegant automobilístic han contemplat un cotxe amb una autonomia propera als 60 quilòmetres, i que es carregarà un cop arribat a casa, com aquell qui carrega el mòbil. BMW, que fins avui havia apostat obertament per l'hidrògen, treurà l'any vinent, a manera de prova, cinc-centes unitats del seu popularíssim Mini en versió elèctrica, i només destinades, inicialment, al mercat de l’altre costat de l’Atlàntic….. I així seguiriem amb una llarga llista d'iniciatives que demostrarien fins a quin punt sembla haver-se desllorigat el capdell dels dubtes pel que fa a l’hereu definitiu del petroli. Com seguirà aquesta carrera? Fins a cert punt no és difícil pronosticar-ho. Marques com Renault ja han començat a experimentar amb petits vehicles, com el Z.E. (Zero Emissions) Concept, on la pintura, els nous materials, o els panells fotovoltaics situats al sostre, esdevenen fonamentals per a reduir la despesa energètica. Els dissenyadors estan tornant als mateixos criteris d'eficiència que impulsaren l'Escarabat del doctor Ferdinand Porsche, o André Lefèvre i l'equip de Citroën que introduí al mercat, ara fa seixanta anys, l'inefable paraigües amb quatre rodes que fou el 2CV, quan l’Europa de posguerra era plena de necessitats. Al segle XXI podem pensar que algun dia els nostres cotxes aconseguiran ésser autosuficients energèticament, i que no caldrà passar ni a omplir el dipòsit, ni a carregar piles a cap estació de servei. No tot són flors i violes, però. A la llarga llista d’avantatges del cotxe elèctric, es contrapesen dues questions encara no resoltes. Per una banda, el pes, l'embalum i la limitada autonomia dels acumuladors, i, per l'altra, les pegues mediambientals degudes a les complicacions del procés de reciclatge, al final de la vida útil de la bateria.

Al pàrquing de l'hotel Estela Barcelona, la UPC ha materialitzat el projecte de final de carrera de l’estudiant universitari José Fuentes. Es tracta d'un sistema de càrrega de vehicles elèctrics, anomenat parking, plug & charge. En poques paraules, un carregador de bateries gestionat per un sistema informàtic. És, fins avui, i segons els seus responsables, l'únic dispositiu d'aquestes característiques situat al sud de Barcelona. Tècnicament, gairebé s’han resolt la majoria d’obstacles. D’estendre’s la proposta arreu, el problema, i gros, serà un altre. Si, hores d'ara, tothom és coneixedor que els impostos suposen el percentatge més important del cost per litre de la benzina o del gasoil, quins impostos gravaran l'ús dels carregadors públics dels automòbils o les motocicletes elèctriques? Se'ls estalviaran tots aquells que endollin el cotxe o la moto al garatge de casa seva? Davant de la perspectiva actual, un vehicle que no depengui del preu del barril del petroli no serà negoci per les grans multinacionals. Per tant, controvèrsia assegurada.

L'arquitecte de les veles

La Sydney Opera House (Jorn Utzon, 1957-1973)
Fotografia del canal Flickr de Chee-Hian

I no són unes veles qualsevol. Són les veles més famoses del món, i, molt probablement, les que vàren costar més de construir. El passat 29 de Novembre va morir Jorn Utzon, l'arquitecte danès indisolublement unit a la imatge airosa de la Sydney Opera House. Amb 38 anys, un simple esbòs d'Utzon guanyà el concurs internacional que el govern de Nova Gal.les del Sud impulsà amb l'objectiu de construir una icona arquitectònica que projectés Austràlia arreu del món. I a fé de Déu que ho aconseguiren, però a costa de catorze anys d'obres, lluites polítiques de tota mena, pressupostos desbocats, i un arquitecte situat a la picota pública, que fins i tot fou obligat a abandonar el projecte, pressionat per totes bandes. Utzon deixà la capital australiana el 1966. No hi tornaria mai més. El complex s'inaugurà el 1973, i el 2007 l'UNESCO l'incorporà a la llista dels béns que són Patrimoni de la Humanitat.

Reportatge publicat al canal Arquitorturador de Youtube




Reportatge realitzat per Cedecom, per al programa Tesis del 2n canal de Canal Sur.

Més informació al web del Utzon Center a la ciutat d'Aalborg, on la familia de Jorn es traslladà des de Copenhage, quan ell acabà de néixer.

Crònica local
Eco de Sitges, 29 de Novembre


El càntir i la font

“Els responsables d'una promoció de pisos privada, que no es ven de cap manera, han ofert a l'Ajuntament l'opció de poder-la comprar -a preu molt interessant- o poder fer quelcom per a poder-la vendre com a pisos de promoció pública. (...) S'estan produïnt situacions que mai no haguéssim pensat fa dos anys.”

Jordi Baijet, 25 de Novembre

Divendres, 21. Vespre. Mercat Nou

Descavalcat del quadre d'honor dels edificis més lletjos de Sitges, qui prendrà el testimoni deixat per l'antic mercat nou? Qui s'incorporarà a la caixa més alta del pòdium dels nostres bunyols arquitectònics de major anomenada? El cert és que de candidats no en manquen. La llista anterior ja era prou extensa en nombre, i a la benvinguda incorporació d'alguns exemples de reformes i restauracions digníssimes -com la del xalet Navarra, protagonista d’un post molt enriquidor en el bloc personal de Beli Artigas- s'hi contrapesen d'altres que fan grinyolar l'ànima, com és el cas de la torre situada en aquella parcel.la de terreny a primera linea de mar, que durant tants anys només ocuparen les bardisses. Tant de bo seguíssin allí. Les enyoro. Molt. Han estat substituïdes per quelcom que, encaixat amb calçador en una superfície que demanaria una vivenda de menys volum, esdevé el paradigma de la desmesura estètica i de la incoherència respecte el seu entorn més immediat. L'exemple més fefaent de la inutilitat dels diners si no van acompanyats de sentit comú és aquesta dissortada edificació de proporcions gegantines, mediocre inspiració clàssica, i intencionalitat exhibicionista. Tot barrejat en un exercici de pretensió, lícit, respectable i lliure, però que topa de ple amb el perenne llegat de Martino. Ho sento. Necesitava dir-ho, mal que fos per una questió terapèutica.

Just abans de la inauguració oficial del mercat tingué lloc la roda de premsa, on els responsables de la reforma varen fer valer, a manca de dades, el tradicional aforisme popular del tot va bé si acaba bé. Davant d’un notable grup de càrrecs de confiança -perfectes i disciplinats en el seu paper de figurants, qui sap si delerosos que la tarda seguís endavant per a poder encapçalar la comitiva de rigor- l’alcalde expressà l'evident satisfacció general que ha aixecat l’obra entre paradistes, Mercadona, clientela, regidors i professionals implicats. És una evidència que val la pena manifestar en veu alta, més enllà que, des del mer pragmatisme polític, la gestió d’una patata calenta d’aquesta envergadura acaba de convertir-se, des d’ara, en una carta excel.lent per a ensenyar a l’oposició més recelosa. En una contundent arma d'estratègia electoral, que només tindran dret a aprofitar aquells qui s'arriscaren en el seu dia a tirar endavant allò que ningú no s'havia atrevit a fer amb anterioritat. A la reraguarda dues questions pendents: saber el cost total del projecte fil per randa, i en quina proporció serà assumit per la institució pública i l'empresa privada, i certificar si el conveni signat en el seu dia permetia o no a Mercadona la venda de producte fresc, ja que, almenys el dissabte, era fàcilment comprovable com la peixateria de la planta baixa bullia d’activitat, i no tot el gènere es venia en safates congelades. Així doncs, ara només cal que passi el sedàs del temps, per a poder fer les primeres valoracions un cop travessada l'empenta inicial que, malgrat les vaques magres, genera tot equipament nou de trinca.

Dissabte, 22

Estan canviant les maneres de vendre. M’acosten un humil full publicitari de groc llampant, que anuncia els productes de l’horta que vuit pagesos han decidit distribuir per la comarca, sense les imposicions dels intermediaris. Preparen les comandes a mida de les necessitats del client i les porten a casa…. Sembla que aquest és un fenòmen que s’està extenent arreu, una manera de retrobar l’època en la qual els magatzems frigorífics encara no havien adquirit el protagonisme absolut en la cadena alimentària, i els pobles s’abastien dels conreus del seu terme municipal, curulls de verdures, llegums, hortalisses i fruita fresca de la màxima qualitat. Els avis ho recordaran, de ben segur. A veure si serà cert que, ara que ens ho hem venut tot per mor del progrés encimentat, la vida de pagès podria arribar a ser un negoci de futur, quan l’economia especulativa el feia impossible de concebre fa quatre dies. Poden afegir-ho a la llista de paradoxes.

Dilluns, 24. Seu del Gremi de Constructors del Garraf

Tomàs Gracia desgrana un rosari de greuges a l’hora d’analitzar, davant de la premsa, la difícil situació del sector de la construcció, arran de la crisi. La lletania de pretesos culpables no deixa ningú sense responsabilitat: la banca, ara poruga i esquiva si es tracta d'obrir el sac dels crèdits, els mitjans de comunicació i la seva tendència a emfatitzar la part negativa de la realitat, les institucions públiques, que han permès que la cosa se’n vagi de mare i no han sabut frenar les ambicions més àvides, els sindicats que no fan costat als industrials o l'excessiu cost dels acomiadaments…. Vaja, que de la intervenció del president dels empresaris del totxo en surt esquitxat gairebé tothom menys els propis interessats, fet que, com a mínim, costa de creure, després d'una dotzena d'anys ben bons de facturació engreixada a cop de llei d'oferta i demanda. Ara, el punt de mira se centra en els Ajuntaments, com a administradors d'obra pública susceptible d’encarregar-se a empreses de la comarca, o com a receptors de propostes singulars, semblants a la que encapçala l'article d'avui. Molt malament han d'anar les coses per oferir a la casa gran una promoció sencera d'habitatge privat acabada de fer.....

Dimarts, 25

L'alcalde puntualitza la informació apareguda al Diari de Vilanova. Aquest Nadal no debatrà amb la família la seva continuïtat a primera línia, sinó el Nadal de l'any que ve. Prou feina té ara en decidir que caldrà prioritzar en el procés de redacció d'un pressupost restrictiu, que s'acostarà, en números rodons, a la meitat de la xifra revisada a mitjans del 2008. O sia, un import total situat entre els 35 i els 40 milions d'euros, que, davant dels 58 milions que foren aprovats el desembre del 2007, i augmentats fins prop dels 80 el passat Juliol, suposen l'assumpció d'una retallada considerable, que caldrà veure com repercuteix en l'administració de serveis. Per cert, si li insinuen a Baijet sobre qui pot tenir punts per a succeïr-lo, els contestarà que qualsevol dels membres del seu equip seria capaç d’entomar la responsabilitat. És d'elogiar una mostra de convenciment tan generosa, per bé que no se si molts hi coincidiran.

Tchaikovsky forever

Dues versions que m'entusiasmen de sengles obres mestres de Tchaikosky (1840-1893): El concert per a violí en Re Major, Op.35 (1878), i el concert per a piano Núm.1 en Si Menor, Op.23 (1874-75). No tindria prou espai per a parlar d'Isaac Stern i d'Emil Gilels, però no puc evitar destacar que aquests enregistraments formen part de l'època daurada de la història del disc, per qualitat artística i tècnica. Un període on confluïren, a més d'intèrprets mítics, productors discogràfics convençuts de la trascendència d'allò que editaven, i enginyers de so que aconseguiren uns resultats envejables encara avui amb la tecnologia actual. Difícil superar-ho.

I.Allegro Moderato (17:29)

Isaac Stern, violí
The Philadelphia Orchestra
Eugene Ormandy
Editat originalment per Columbia (reeditat en CD/SACD per Sony Classical)
Enregistrat a l'hotel Broadwood de Philadelphia, el 23 de Març de 1958

















I.Allegro non troppo e molto maestoso (20:16)

Emil Gilels, piano
Chicago Symphony Orchestra
Fritz Reiner
RCA Living Stereo
Enregistrat a l'Orchestra Hall de Chicago, el 29 d'Octubre del 1955

Crònica local
Eco de Sitges, 20 de Novembre













Facebook



Que no tens Facebook?

Un petit recès aquesta setmana, perquè no tot sigui trinxar. Enriute'n dels safareijos de les nostres àvies, dels quartos de reixa, de les tradicionals trobades al Cap de la Vila, o de qualsevol plaça pública i barra de bar. El nou escenari de reunions col.lectives és virtual, es diu Facebook i és el darrer fenòmen d'internet, més enllà de Myspaces, Youtubes o Flickrs, i al costat de Twitters i Fotologs, als quals supera en prestacions, capacitat i flexibilitat. Si no saben del què els parlo poden començar a espavilar-se, perquè, sense excloure els hàbits del present, ni tampoc la nostra condició d'éssers humans que necessiten, i necessitaran sempre, mirar-se a la cara per a comunicar-se de debò, Facebook promet una revolució semblant a la de l'inefable Messenger, però des d'un altre concepte. Hi ha polítics, famosos, executius, músics, actors o empresaris, entitats i associacions, mitjans de comunicació, grups d'amics o locals d'oci. Tampoc no hi falten animals de companyia, aficions i aficionats, defensors i detractors d'ideologies variades i causes perdudes o no tan perdudes, motos i automòbils que demanen amistat, o grups que es reuneixen a partir d'innombrables fílies i fòbies.... Una febrada global, que ha provocat el nouvingut de més èxit dins d’aquest univers que els experts anomenen la xarxa social.

La història ve dels Estats Units, aquell país on la creativitat conceptual no sembla en crisi, malgrat s’ensorri l’economica. A la manera d'un guió cinematogràfic, els mitjans de comunicació expliquen com Mark Zuckerberg, estudiant de Harvard de 24 anys, que als 11 ja s'havia empassat un manual sobre llenguatge de programació informàtica -beneïda criatura- va rebre una còpia del llibre de les cares, la publicació de caire intern on hi constaven les fotografies dels qui serien els seus companys de classe, amb una breu ressenya biogràfica de cadascun. El 2004, mentre cursava segon de psicología, Zuckerberg ja tenia enllestida una versió on line del volum que li entregaren quan entrà a la universitat. En un mes, explica el dominical de El País, tres quartes parts del campus ja s'havia apuntat a The Facebook, i avui, quatre anys més tard, el portal aplega prop de 100 milions d'usuaris d'arreu del món, que han permès al seu creador entrar directament a la llista Forbes, amb una fortuna personal de prop de 1500 milions de dòlars. Conclusió, la gent contenta, i negoci rodó pel creador d'aquest gran joc de les coneixences. Primer consell, doncs: si veuen als petits de casa llegir un manual del tipus Informática para torpes o C++ para bobos, entre els llibres de les tres bessones, els dibuixos de Pocoyó i Doraemon, o els mastegots de Bola de Drac no els aturin....darrera hi pot haver uns genis en potència, als quals no convindria frustrar la vocació.

L'entrada d'un usuari a Facebook acostuma a seguir les mateixes passes de la vida real. Algú li suggereix a algú altre que s'hi fiqui, i, un cop dins, resulta difícil mantenir-se passiu davant del rosari d'eines disponibles per a posar-se en contacte amb d'altres amics, amigues, coneguts, conegudes, saludats o saludades presents a la xarxa. El cert és que si els inicis no venen acompanyats d'una mica de mesura, hom corre el risc d'apuntar-se de forma compulsiva al que volta per la pantalla de l'ordinador, siguin persones, grups, causes, activitats o propostes de tota índole, sense pensar massa en les conseqüències en la sensibilitat, que pot provocar la pressa implícita i consubstancial a un sistema que fa les coses prou fàcils, com per a que, en pocs segons, ja sigui possible allò que en la nostra vida quotidiana acostumem a fer de manera més asserenada. Les possibilitats d'ensenyar la intimitat pròpia i de contemplar l'aliena són a Facebook tan immenses, i, fins a cert punt, tan fora de control, que, de no obrar amb prudència, les sorpreses poden amagar-se darrera de cada connexió nova. I el cert és que l'eina és d'una potència tal, que permet desenvolupar fins a l'extrem tot allò de positiu, i de negatiu, que hi pot haver darrera les relacions humanes, des de l'únic criteri inicial del sentit comú. A diferència d’altres propostes que conviuen a internet, aquí, per fortuna, la identitat acostuma a fer-se present amb noms i cognoms, i em diuen que les amistats poden desfer-se clicant una opció del menú, sense que l’altra part en sigui coneixedora, fet que complaurà als qui no desitgin passar pel mal tràngol d’abordar la situació des d’una perspectiva més, diguem-ne, humana i real. I dic les amistats, prenent en consideració que aquesta paraula no té el mateix valor per a tothom. Segons el Facebook sóc, per exemple, l’amic 255 de qui ja va en camí dels 300 hores d’ara. Penso que ni James Stewart a Qué bello es vivir en tenia tants, d’aquí que no deixi de trobar-li el mèrit a l’assumpte, i que m’hagin cridat molt l’atenció les llarguíssimes llistes d’alguns usuaris i usuàries. Benvinguts siguin els 300, els 400 o els que siguin, mentre ho puguin ser de debò. Sigui com sigui, com que l’estri bàsic per a trobar-los s’anomena Personas que tal vez conozcas, és evident que tots en tenim moltes d’aquestes, i sempre hi haurà qui, a partir d’una major o menor afinitat vers qui sigui, li acceptarà una proposta d’amistat en xarxa, mal que sigui per a exercir el venerable, i molt sovint pervers, ofici de la xafarderia. Per la resta, no és estrany que els equips de recursos humans de moltes empreses ja hagin tombat la mirada cap a una font d’informació obertament explícita i actualitzada com la penjada aquí.

Sitges en general, i els seus veïns i veïnes en particular –especialment els més joves-, també tenen presència a Facebook. Clicant Sitges al cercador, apareix un llistat de gairebé 170 grups, que van des dels creats per antics alumnes de les nostres escoles, fins als que enyoren el paisatge pre-autopista, amb esplèndides fotografies de l’abans que no tornarà, passant pels locals d’oci nocturn, les entitats esportives, les colles de la Festa Major, els veïns que viuen sobre la via -i que lamenten que encara avui més d’un els miri amb la displicència associada al sitgetanisme malentès- o, ves per on, algun partit polític a l’ombra, que sembla, o almenys això diuen, que ja ha trobat candidat. Un petit món molt agraït de veure pel que té d’expressió pública de l’activitat de l’anomenada societat civil. Entre les causes i/o reivindicacions no he trobat res sobre el xató, però si, en canvi, una lluita pel canó de Sitges, que vol que torni l’artilleria que quedà a Vilanova, arran d’una donació centenària.I deixo pel final un grup definitori. El que ha creat Eduard Muntanya, i que ja compta amb 5.056 membres adherits. És el següent: Perquè m'agregues d'"amic" al Facebook si mai no em saludes pel carrer??. No em diguin que no és el més ver retrat de la hipocresia diària.

Vaig al mercat. Fins la setmana que ve.

Crònica local
Eco de Sitges, 15 de Novembre






















L'interior del mercat nou, el passat dilluns.

El mercat reviu

Divendres, 7 de Novembre

A un any i mig de les darreres eleccions municipals, globus sonda al Diari de Vilanova: “Corre amb insistència pels passadissos de la política municipal sitgetana que l’alcalde Jordi Baijet decidirà la seva continuïtat més enllà del 2011 aquestes pròximes festes nadalenques. Sembla que Baijet vol sotmetre a la consideració de la seva família més propera la possibilitat de continuar abanderant els socialistes en un altre mandat”. L’article, de prosòdia florida i propera a l’autocomplaença, apunta a tres substituts possibles i/o probables. Endevina endevinalla: Armand Paco, Marc Quero i Elisabeth Pérez. Qui prefereixen, en cas de preferir algú? Estic per pensar que, més que córrer amb insistència, hi ha qui aparenta prou interès en que corri amb insistència el rumor del relleu. I jo que em creia que tothom tenia la crisi al cap, i no estava per a plantejar d’altres ambicions… En fi, cada casa és un món i cada persona un misteri.

Dissabte, 8 de Novembre. Edifici Miramar.

Tranquil.litat absoluta a la sala d'exposicions més maca de Sitges, revestida de color marró tabac que potencia amb elegància l'obra exposada. Si l'acte de crear és l'acte de néixer, com declara Humberto Tran en les pàgines centrals del catàleg de la exposició, l'artista, a la manera dels gats, ha nascut vàries vegades, tot intentant desenvolupar un llenguatge que es manifesta molt sovint a través de les figures geomètriques, i d'unes textures de matèria que emergeixen del suport amb decisió. És l'expressió artística d'aquell il.lustrador de còmics que va trobar en la pintura el camí de la plena i lliure creativitat, fins al punt de plantejar-se la creació d'un corrent artístic per a refermar-ho. No els deixarà indiferent, encara que els costarà de digerir als qui cerquin sempre una explicació a allò que veuen, més enllà de veure-ho.

Dilluns, 10 de Novembre. Mercat Nou.

Fa mesos, la secció fou convidada a passejar-se per les obres del mercat nou, quan el més calent era a l’aigüera de la incertesa, la rampa del pàrquing derruïda feia basarda, i eren visibles les columnes de l’edifici plenes de les nafres produïdes per aquella patologia del formigó que ningú no va copsar, fins que va aparéixer, ves per on, sense haver de gratar massa….. Aleshores, el cap del regidor bullia, mentre es passejava per aquesta babel de multipropietats carbonatades per l'ús de materials impropis, enmig de mostres de rajola, tancaments d'alumini, i planxes metàl.liques coarrugades de pela amb cinc i dubtosa dignitat. La setmana que ve s'inaugurarà la reforma que partía d'una herència enverinada: Un edifici lleig, fallit de concepte i execució –sens dubte obra d’una mala nit del consideradíssim Carles Ferrater- al qual s'hi afegia l'amenaça administrativa de tancament, perquè algunes zones de la infraestructura no complien amb les mínimes normes sanitàries exigides per l'administració. Per acabar-ho d'adobar, el projecte havia d'enfrontar-se a un garbuix administratiu d'enorme magnitud, al tractar-se d'un immoble que reunia i reuneix quantitat d'interessos individuals, entre llogaters i propietaris, privats i públics. Avui, a l’entorn del desenvolupament de la reforma del mercat nou se'n poden questionar tres aspectes, que, en qualsevol cas, romandrien en l'àmbit dels condicionals verbals, sobre els que resulta estèril donar-hi més voltes, atès que les postres del menú ja són coll avall. Es podria haver tirat a terra i començar de zero, es podria haver trobat alguna solució provisional, i es podria haver forçat la negociació, per ajustar un pressupost que, a diferència d'allò que es digué en el seu dia, no resultarà una ganga per l'erari públic. Hores d’ara, sense menystenir les xifres, l’interès se centra en la feina acabada.

Superades les controvèrsies, vaig tornar a l'obra el dilluns, per gentilesa del regidor hipotèticament alcaldable, segons la premsa vilanovina. Serà bo començar abordant les generalitats de l'assumpte, que poden resumir-se en una frase del tipus venint d'on es venia, qualsevol actuació sobre el mercat havia de ser bona per força. El problema no era altre que trobar el camí prou planer per a remuntar un malalt en estat catatònic. En general, seguint la imatge metafòrica, i llevat d'algunes questions de matís, el treball de l'equip mèdic pot qualificar-se de molt meritori. Per començar, l'edifici actual no s'assembla en res al seu predecessor, del qual gairebé només en conserva el volum, i s'orienta ara, decididament, cap on hagués hagut d'orientar-se sempre. La solució adoptada a les façanes principals, que juguen amb una combinació de blanc trencat i marró xocolata, en què la marquesina esdevé un element definitori de la planta baixa respecte la resta, és molt pròpia d'alguns exemples d'arquitectura barcelonina recent, i respecte al monòton i antiestètic gris plom, que teniem tant interioritzat dins de la nostra sensibilitat col.lectiva, suposa una alegria per a la vista. Pel que fa a la façana del pàrquing, i la resituada rampa d’accés, que s’enfila, ara, des de l’extrem oposat del gran rectangle, la solució final, potser no ideal, però molt millor que la proposada des de l’inici, ha aconseguit amagar els cotxes de mirades externes, gràcies a l’ús d’uns tancaments en làmines horitzontals que, tot jugant amb l’efecte visual del seu gruix, dibuixen dos tipus de franjes verticals que, alternativament, cobreixen la part superior de la llarguíssima paret de la estació.

Si, abans de la reforma, al mercat s’hi entrava per unes enxiquides obertures, pròpies d’una estació de metro de tercera, els arquitectes han pensat en dos grans i airosos vestíbuls, plens de vidre i d’estètica Banca Catalana, que suggereixen al visitant l’accés a un àmbit d’aspecte cuidat i modern. I així és. Tenint en compte totes les limitacions imposades per la configuració de l’espai, des de l’entrada de la plaça de l’estació, que mena a les reformades botiguetes de l’antiga galeria, pot contemplar-se una bonica perspectiva del passadis central del mercat, que destaca al fons per la seva lluminositat. Aquesta seria, segurament, la qualitat més destacable per poc observador que el visitant sigui. El nou mercat ha guanyat en claror i sensació d’amplitud ben ordenada, virtuts algunes d’elles pròpies de qualsevol equipament nou, però que en el cas que ens ocupa, prenen una consideració superior. Qui vulgui una impressió més contundent ha d’entrar pel carrer Illa de Cuba. Amb una alçada de dos pisos ben bons, aquest gran distribuidor permet la visió conjunta de l’àmbit del mercat, situat al pis de dalt, i el de Mercadona, al pis de baix. Àmplies escales i benvingudes passarel.les mecàniques oferiran la comoditat que qualsevol client desitja. Per acabar, Mercadona serà un revulsiu, però això ja són figues d’un altre paner…..El temps dirà si tothom en sortirà guanyant, o algú en sortirà perdent. D’entrada, cal pensar en positiu. La reforma s’ho val. El mercat ja no és l’aneguet lleig del conte.

Tardor

Natureland - Letus Extreme Film - HDTV from Tom Guilmette on Vimeo.

A la xarxa hi ha veritables mostres d'excel.lent llenguatge audiovisual. Tom Guilmette és un magnífic càmara, director de fotografia i editor de televisió. En aquest petit clip es passeja per el parc de Natureland, que serveix d'escenari per a presentar l'obra de l'artista Manuel Guerrero Mora.

Un relax per els sentits, acompanyat per la meditació de Thaïs, de Jules Massenet.

La millor imatge gràfica d'Obama

Aquí la teniu. És perfecta, perquè s'inspira en les essències del millor cartellisme del segle XX. Pocs elements, equilibrada composició -en volums i ús del color- una gran imatge central i grafia sense artificis. Gran, contundent, potenciadora d'un missatge que s'expressa des de l'abstracció semàntica. No ha estat la publicitat oficial de la campanya presidencial de Barack Obama, però a Chicago varen entendre que era la millor per a penjar als carrers l'endemà de la victòria del candidat demòcrata. El seu autor, Shepard Fairey, començà fent graffitis i, de fa anys, és un dels dissenyadors gràfics més influents de Nordamèrica, amb una carrera professional digna de tots els elogis, que pot seguir-se a través de la web del seu propi estudi.

Una obra d'art?. Ho asseguraria.

Pablo de Sarasate (1844-1908)
Fantasia de Carmen (Op.25)
Basada en els temes més populars de Carmen de Georges Bizet

Gil Shaham, violí
Orquestra Filharmònica de Berlín
Claudio Abbado
Enregistrament en directe a la Philharmonie
31 de Desembre del 1997


DVD ArthausMusik

Crònica local
Eco de Sitges, 8 de Novembre


Sociovergència municipal

Divendres, 31 d’Octubre. 22:30h. Teatre Prado

En Luís Mejía de fa vint anys els diu, des del respecte i la franquesa, que tot el que s'ha vist en la versió del Tenorio d'en Janio, representada al Prado el passat cap de setmana, és millor que el que es va poder veure l'any 1988. Tot menys..... la mesura del temps, de la dinàmica i del ritme de l'espectacle, excessivament llastat per un farcit digne del millor capó de Nadal. Un reloj para Don Juan!, cridaria en veu alta, davant d’aquesta representació capaç de posar a prova les pròstates més sensibles, i l’insomni més recalcitrant. Per la resta, només bones paraules. La base de l’adaptació de l’obra segueix aguantant dignament l’inexorable pas del temps, i el conjunt de les interpretacions ha estat d’un gran i compensat nivell, tan pel que fa als veterans com pels acabats d’arribar al món de la tragicomèdia. D’entre elles voldria destacar-ne quatre: Mercè Garcia féu un retrat de Doña Inés carregat de matisos, lirisme i ple de comicitat natural. Fina Fontanet va sorprendre amb la seva esplèndida creació de Brígida, tan seriosa com picarona, tan extremada com subtil. Perfecta. Els partenaires masculins del repartiment mereixen els mateixos elogis. La combinació entre Miquel Forns i Joan Duran funcionà amb eficàcia, agilitat en els diàlegs i empenta manifesta en la caracterització dels personatges. Enlluernador vestuari i escenografia acurada, tenint en compte les limitacions de l’època pre-fundació, en la qual es troba el tronadíssim i venerable teatre, acabaren d’arrodonir la vetllada. Prop de tres quarts de tres de la matinada, Xavier Canals i Janio Martí saludaren a l’esforçada concurrència, que va respondre amb entusiasme a una feina ben feta.

Dilluns, 3 de Novembre. 19h. Saló de Plens

Assumint que els esdeveniments m'han posat en safata una capçalera cridanera, el cronista es queda amb la definició d'Àngels Parés. Allò que es va oficialitzar dilluns, hores abans del ple, és un acord i no un pacte amb la trascendència congènita que li escau al mot. Si m'apuren, podria considerar-se com a pacte cojuntural, tot i que sigui evident que, en principi, no hi ha prou elements que permetin extrapolar-lo a d'altres àmbits o límits cronològics. O si? La regidora d'Esquerra Republicana ha pogut argumentar el suport del partit a les ordenances fiscals, a partir de la experiència de l'any passat, i de l'anàlisi de les propostes acceptades enguany. L'alcalde i el cap de l'oposició han posat per davant el sentit de la responsabilitat -aquell que és bo fer valer sovint en la vida política, i que, a la vegada, permet aturar la majoria de crítiques- i un fair play que asseguren haver mantingut des del primer dia de l'actual legislatura, malgrat que fa ben poc la presentació de les propostes de Convergència i Unió per afrontar la crisi fos vista com un gest de deslleialtat institucional, que enutjà força l'equip de govern, per entendre que trencava la discreció pròpia del procés de debat sobre la questió, acordat, amb més o menys èmfasi, amb totes les forces polítiques. Sigui com sigui, una negociació sempre comporta renúncies, i està per veure qui ha cedit més en la de les ordenances, respecte les aspiracions inicials. Acceptada la benvinguda i compartida decisió de no tocar les taxes dels serveis assistencials, Miquel Forns assegurà la setmana passada que la federació demanaria la congelació de l’IBI, almenys de la part que és responsabilitat del municipi. Després de l’acord, l'IBI, que és la veritable mare dels ous, augmentarà un 4 percent, fet que contradiu l’exigència anterior, per bé que suposa vuit dècimes menys del previst per l’equip de govern. A les penes punyalades, i al darrera un got de ví. Vull creure que tothom ha fet números des de la convicció de no apretar més als ciutadans del que ja ho estan hores d'ara, mentre s'intenta no descavalcar la caixa de la institució, seca com una penca de bacallà. Diria que Forns tindrà més feina que Baijet per a justificar l'acord assolit, davant de militants i simpatitzants, perquè, des del punt de vista de la estratègia política, no deixa d'ésser una aposta arriscada per a qui mai no ha deixat de questionar sense embuts la gestió de les finances de l’Ajuntament. La resta de la oposició demanava més, i fa bé de demanar-ho. Tots demanariem més, sens dubte.

Entre les darreres manifestacions de l'alcalde davant de l'escenari actual de crisi, m'ha cridat especialment l'atenció una que té quelcom de declaració d'intencions, i que vindria a dir que els diners no són el més important de la vida. Servidor creu que ja ha passat prou vivències per a poder incorporar-se a aquest pensament sense restriccions. És una bona màxima, edificant, alliçonadora, empàtica i, segurament, més propera als sentiments que al pragmatisme. A la vida real, molt em temo, però, que potser topa amb les evidències d’un model d’administració pública que ha permès, i permet, l’existència d’alguns exemples contradictoris amb la linia ideològica de la màxima autoritat sitgetana. Hi vaig caure mentre escoltava un dels debats del ple, que girà a l'entorn del sou de la senyora Y, que, amb complements per objectius inclosos, pot arribar als 85.000 euros, partint d’una base establerta en 60.000. L’equivalent, si fem cas a les pàgines del suplement d’economia de La Vanguardia del dia dels difunts, als ingressos dels agents de valors i serveis financers de Nova York. Dividits els hipotètics 85.000 euros en catorze pagues, toca a uns 6000 per paga. O sia, en el millor dels casos, hi ha algú a l’Ajuntament que pot arribar a cobrar cada mes prop d’un milió de les antigues pessetes, i el doble el Juny i el Desembre. Déu n’hi dó. I, segons va afirmar Baijet, responent a les incisives i vehements apreciacions de Lluís Marcé, no és l’únic lloc de treball així remunerat. En conseqüència, la resta d’afortunats o afortunades deu trobar-se en algun lloc o altre, mal que sigui per a completar l’estadística, que voldria no massa llarga. Ara podria enfilar un discurs tendenciós i pervers, sobre les possibles justificacions de retribució tan generosa, que complauria als delerosos de canya setmanal. No caldrà, perquè…. Vostès ja m’entenen. El problema no rau en la persona que la cobra –no és pas culpa seva, ni seria just carregar-li el mort per això- sinó en els criteris en els quals s’ha basat qui li paga, per a pagar-li. Així de simple, i de dolorós quan es tracta de diner públic. Dolor que augmenta, encara, si l’assumpte es contempla en les circumstàncies actuals. En conclusió: Conscients que l’aforisme popular explica que hi ha qui viu per menjar, i hi ha qui menja per viure, també hi deu haver qui cobra per a viure i qui viu per…. Qui sap si el millor acord entre polítics hagués estat el d'impulsar mesures per a evitar excessos d’aquesta mena. Ara, i en el futur.

La mare de tots els aeroports tanca

El hall de Tempelhof (Foto:Wikimedia)


Després de 80 anys de servei, ahir l'aeròdrom de Tempelhof tancà les portes. La història d'aquest equipament, que l'arquitecte Norman Foster definí com "la mare de tots els aeroports" està indisolublement associada a la de la mateixa evolució de la indústria, però també al context polític i social del seu temps. El 8 d'Octubre del 1923, Tempelhof assolí la denominació d'aeroport de Berlín. Amb tot, molt abans, l'enorme espai que ocupa ja havia estat escenari dels primers vols aeronàutics. No fou fins a inicis de la dècada dels 30 del segle passat, quan, per encàrrec del règim nazi, l'arquitecte Ernst Sagebiel establí el disseny en forma de gran semicircunferència, tan fred com funcional, que ha perdurat fins avui. Entre el 1936 i el 1941 es construiren les dues enormes ales que parteixen de l'edifici central de Tempelhof, i que abracen un espai que ha acabat per a no poder respondre a les necessitats actuals de les companyies. L'aeroport ha estat protagonista d'uns quants esdeveniments històrics. Durant la lliberació de Berlín, els russos obriren el búnker soterrani, tot cremant l'enorme i fràgil patrimoni fílmic que allí s'hi conservava, i, entre el 1948 i el 1949, Tempelhof fou l'epicentre de la estratègia nordamericana, davant el bloqueig soviètic de la zona oest de la capital. A més de queviures, els pilots dels Raisin bombers espurnejaren el cel amb panses i caramels per als nens berlinesos, en un dels episodis més recordats de la postguerra prèvia a la guerra freda.

Els soterranis de Tempelhof, on s'havia allotjat un importantíssim arxiu
cinematogràfic de les produccions alemanyes, que es destruí amb l'entrada
de l'exèrcit rus. (Foto: AFP/Getty Images, a través de Daylife)


A la pàgina oficial de l'ens gestor dels aeroports berlinesos, hi ha una bona quantitat d'informació històrica i gràfica. Acomiadem Tempelhof amb un somriure. Ens ajudarà el clàssic de Billy Wilder One,two,three (Uno, dos, tres, 1961) una visió àcida i irònica -i també tòpica- de la divisió del món en dos blocs. Una comèdia amb capitalistes i comunistes, protagonitzada per James Cagney, ben allunyat de l'estereotip de gàngster violent, amb el qual es va fer famós la dècada dels 40. En la següent escena, Scarlett Hazeltine, la filla d'un dels capitostos de la Coca-Cola arriba a Tempelhof per a conéixer a la família McNamara, que exercirà d'amfitriona de les seves bogeries....

Crònica local
Eco de Sitges, 1 de Novembre




















La tarja del taller de l'avi Ernest (inicis dels anys 40).


Inca, Elda.... i Sitges


“Jo em puc queixar, però els que vinguin darrera meu les passaran p..."

Pere Bartés Bóta, fill de Rossend Bartés Bóta
15 Juny 1994

Vagi per endavant el reconeixement de la crònica local a la Confraria de pescadors, a Ricardo Urgell -que, de confirmar-se la seva intenció, pot llegar a la vila un patrimoni artístic sensacional- i al grup de campaners, a una part dels quals qui signa els deu alguns moments especialment feliços de la seva vida. Amb tot, la concessió del premi Trinitat Catasús a Sitges sandàlies m'ha fet remembrar algunes de les històries de casa, relacionades amb el sector que va moure l'economia local durant prop de 100 anys. El de les fàbriques, els tallers, els tallerets i els meritoris que començaven a guanyar-se la vida. El de les màquines de cosir a cada casa, els talladors de pell, la fortor a cement o els viatjants infatigables, mostrari amunt, mostrari avall. El que en part aconseguí reconvertir-se al món de la marroquineria, gràcies a les elegants i inefables jaquetes d'ante-piel, a joc amb uns bolsos que foren testimonis fidels del mestratge que avui envejarien les millors empreses. Aquella herència empresarial que pot explicar de primera mà Abdón Vidal, i un grapat de sitgetans més. No masses, perquè la vila ha estat capaç d'esborrar la petjada del que va ser la font de l’economia local durant una pila d'anys, com si fos un volado. Si m’ho permeten, m’agafo al final del speech introductori dels guardons, quan deia: Paradoxes de la vida, ara que la indústria sabatera ha passat gairebé a la història, a Sitges hi ha més sabateries que mai, i més botigues de “bolsos” de pell, semi pell, o del que sigui. (…) No hi ha tancament d’empresa sense frustració, sense trauma emocional. I, de ben segur, també el passaren els qui, en el seu dia, s’embarcaren en l’aventura de Sitges sandàlies, enmig del gust agredolç del periode final de gairebé un segle de la fabricació de calçat i d’objectes de pell a casa nostra. Malgrat tot, en ple segle XXI, en un mercat dominat per una cosa que en diuen sabates i que ve de la Xina, i on la producció massiva sembla haver arraconat els secrets de l’ofici, encara hi ha qui s’estima la qualitat dels bons dissenys. (…) En definitiva, hauriem d’entonar un petit mea culpa col.lectiu: Que n’hem fet del nostre passat sabater? On l’hem deixat? Ni tan sols hem estat capaços de recordar-lo amb la dignitat que mereixeria una indústria que va donar grans empresaris i productes per a la història. Serveixi aquest guardó per a posar un petit cataplasma a la ferida.

I llavors va pujar a l'escenari Abdon Vidal, acompanyat de l'esperit de Jaume Vicente. Per a alguns el discurs fou llarg. Per a un servidor fou necessari, de justícia si volen, que algú expressés en veu alta allò que ha quedat tan injustament arraconat de la nostra memòria col.lectiva. Algunes de les imatges que evocà la intervenció del homenatjat em dugueren records d'infantesa a l'entorn de dues iniciatives empresarials: la de la fàbrica de Can Bóta, i la del taller d'Ernest Tarrés, al carrer Illa de Cuba. No vaig conéixer mai l'avi Ernest, però m'han servit sempre les paraules del pare, que acostumava a definir-lo com una bellíssima persona, sacrificada per la feina, i obsessionada per la qualitat del producte, a l’extrem d’haver desmuntat sabates d'Elda i d’Inca per a examinar-les escrupulosament fins a l'últim detall. Afegeixo, a aquest retrat plaent i agraït, el record emotiu que en conservava Llorenç Barnés, a qui vaig conéixer quan movia amb entusiasme les bambalines de l'Elenc Artístic del Patronat, mentre n'assumí la responsabilitat dels muntatges escenogràfics, després dels seus anys com a president del Retiro. Una altra gran persona que tenia gravada aquella nit de la Mare de Déu d’Agost del 1943, en la qual, després d'assistir a una representació de sarsuela -gènere que entusiasmava l'avi- Ernest Tarrés morí fulminat per un atac de cor a la porta de casa, als quaranta sis anys. Des d'aleshores, l'àvia Mercè, que, sense haver complert ni tan sols els quaranta, va haver de tirar endavant, durant els malaurats anys de la posguerra, el taller orfe del seu marit, les dues nenes petites, i la botiga de Can Candelari, al costat de la seva mare Francisca Valls la Xica -que enviduaria de Rossend Bartés dos anys més tard- no va tenir cap altre vestuari que el negre, ni cap altra vocació que la cansaladeria, la familia i Nostre Senyor. Encara em pregunto d’on va treure la força, i no hi trobo resposta.

Elda i Inca eren, amb Sitges, tres dels centres de producció de sabates que més es referenciaven a les converses de casa. Malgrat tot, les tertúlies animades acostumaven a tenir lloc els Diumenges. Als vespres, el menjador bullia de batalletes heroiques sobre pedidos, gèneru, impostos, política, i la vida del passat, del present i de l’hipotètic futur. Una trobada que capitalitzaven els fills de Rossend Bartés Bóta, l’àvia Mercedes i l’onclu Pedru, acompanyats de l’esposa del darrer, Antonia Horta, la meva mare Mercè i els tocs d’humor únics que la seva germana, la tia Montserrat, tenia a punt per poc que la ocasió ho propiciés. Pere Bartés i Valls era un home menut i enèrgic, de veu esquerdada i tossudesa indomable -en això els dos germans s'assemblaven força- i que, com tots els industrials veterans, havia nascut amb l’armilla posada, i amb l’armilla va morir, fos hivern o estiu. Tenint en compte el context que li havia tocat viure -fins i tot participà en la guerra de l’Àfrica al Rif- l’oncle era una persona cultivada, que havia fet el gran esforç de comprar-se l’enciclopèdia Espasa per a quelcom més que decorar el menjador. Devorador infatigable de llibres d’història, quan la feina de la rebotiga el deixava, la trajectòria professional de Pere Bartés es dedicà, durant un munt d’anys, a les peces de pell i marroquineria, que es venien a la boutique Horta del carrer Sant Francesc. Abans que la pell sintètica i els nous materials acaparéssin els aparadors d’arreu, el negoci es defensava oferint articles de primera qualitat, molts d’ells fets a mà per les mans destres i perfeccionistes de la Maria, la filla del matrimoni. Jaquetes, bosses de mà i abrics tenien les comandes assegurades, fins que arribà la competència prefabricada i, amb ella, la banalització del mercat i la impossibilitat d’equilibrar guanys i despeses.

Aquests incomplerts records personals podrien afegir-se a tants d’altres que es conserven a les llars sitgetanes que visqueren d’aprop una època única. Estic segur que els qui els protagonitzaren veurien de bon grat que Sitges sandàlies s’hagi endut el Trinitat Catasús. I si dissabte passat s’esqueia Sant Crispí, patró dels Sabaters, Sant Abdó és el patró d’Inca....

La darrera lliçó (o morir per aprendre a viure)

Com viuriem si sabéssim que hem de morir d'aquí poc? Potser algú dels internautes podria explicar experiències properes, relacionades, malauradament, amb aquelles circumstàncies -sovint causades pels problemes de salut- que afecten a l'esperança de vida de les nostres persones properes o estimades. El que els ofereixo a continuació podria considerar-se com la versió més mediàtica de la generositat d'un malalt vers la societat que l'envolta. Tots en podem conéixer casos anònims, que no trascendiran mai amb aquesta força. Des dels relacionats amb les donacions d'òrgans, fins als d'aquelles persones que es proposen que el seu patiment no arribi mai a afectar als del voltant, en el que esdevé una de les mostres d'estimació més grans de les quals hom pot ser-ne partícep.

Un amic apassionat del llenguatge i la comunicació audiovisual, i de la creació musical, m'ha fet arribar el testimoni de Randy Pausch. La història d'aquest professor universitari, que plantejà un gir a la seva existència vital, arran de patir un càncer terminal de pàncrees, és, a més d'alliçonadora, definitòria d'una manera molt americana d'entendre la comunicació i la vida. Als qui se sentiren atrets per Al Gore a Una verdad incómoda, els agradarà el magnetisme que desprén el discurs de Pausch, davant l'audiència d'Oprah Winfrey, perquè segueix fil per randa una tradició molt interioritzada en les estratègies de la oratòria. Els gestos, la impostació de la veu, el llenguatge clar, directe, estructurat, optimista, enginyós i sorneguer, esquitxen una intervenció bastida a partir d'un tarennà molt propi dels llibres d'autoajuda i superació personal, i que finalitza amb un puntet d'emotivitat, tot apel.lant als valors familiars.

El 18 de Setembre del 2007, 10 mesos abans de morir, el professor de ciències de la computació de la universitat Carnegie Mellon de Pittsburgh, Randy Pausch, intervingué davant d'un auditori de 400 persones, amb la classe magistral titulada Aconsegueix els teus somnis d'infantesa. L'inici de la xerrada no va poder ser més contundent. El protagonista anuncià que patia un càncer terminal i, en conseqüència, que no podia pas canviar el seu destí. Malgrat tot, lluny del que podria esperar-se, Pausch anuncià a l'auditori que havia decidit encarar la situació amb optimisme, tot proposant un seguit d'objectius personals que, sens dubte, interpelen a les experiències de cadascú de nosaltres per poc que es pari atenció al discurs. De l'experiència com a conferenciant, en va néixer el llibre del mateix nom, que s'ha convertit, com es pot suposar, en un autèntic best-seller.

El video que segueix recull la conferència de Pausch, en format breu, quan fou convidat al show d'Oprah Winfrey el 22 d'Octubre del 2007. La conferència original, perfectament realitzada, la podeu trobar al canal de Youtube de la universitat Carnegie Mellon. Com diuen els anglosaxons, això és un inspirational speech amb tots els ets i uts.

Un text agraït d'escriure

Premi Trinitat Catasús 2008
Atorgat ex-aequo a Pachá (Ricard Urgell) i Sitges sandàlies (Abdón Vidal)
Nit de premis Sitges
Societat El Retiro, 25 d’Octubre.

Senyores i senyors, bona nit. El jurat del premi Trinitat Catasús els saluda ben cordialment un any més, felicitant, d’entrada, a tots els guardonats d’aquesta vetllada, mentre els anuncia que, per aquest temps de crisi, els tenim preparades dues històries empresarials alliçonadores, protagonitzades per dos plats d’una mateixa balança. En un d’ells, la gran marca global de l’oci nocturn, la que ha convertit un parell de cireres en quelcom de temporada perenne, en el símbol d’aquella dolce vita felliniana. En l’altre, un petit taller, hereu d’una de les darreres fàbriques de calçat sitgetanes, que plegà molt abans que la vila s’omplís de sabateries, i que, avui, es defensa dins i fora de les nostres fronteres amb l’arma de la creativitat. I en el ganivet de la balança, aquells valors comuns als emprenedors, que, d’alguna manera, cal esmentar amb vehemència en el context actual, i que serien, per exemple, el de l’esforç per a guanyar-se la vida autònomament, sense més xarxa que la pròpia, el de la necessitat de vetllar per a que els balanços de comptes siguin sempre favorables, o el l’obligació de pensar d’avançada en allò que podrà agradar o no al client. En definitiva, el de la motivació per a superar una carrera d’obstacles constant que, en el cas que ens ocupa, ha tingut Sitges com a escenari.


Diuen que els èxits tenen molts pares i els fracassos són orfes. Diuen també que de la nit se’n pot fer negoci, sempre i quan hom no caigui sistemàticament en les temptacions del negoci de la nit, sota pena d’acabar malalt i arruïnat. Ricard Urgell ha estat, i és, pare d’un èxit. No ho ha fet sol, està clar, però Pachá, aquella criatura que va néixer a Vallpineda, sota la faixa dels últims anys del franquisme, el 21 de Juliol del 1967, i que va facturar la primera nit 34.400 pessetes d’aleshores, acaba de complir el seu quarantè aniversari amb més de trenta locals repartits arreu del món, i un enlluernador hotel a Eivissa, on el blanc envaeix fins i tot l’esperit. L’empresari –que, com tots els bons empresaris, parla poc- confessa, però, que Eivissa ja no és el que era. Que l’oci nocturn s’ha banalitzat molt, que el mal gust impera. Que les ganes de fer diners no han anat de la mà amb les d’oferir un producte amb qualitat i glamour. Els sonen aquestes reflexions? No les expressa un home qualsevol, sinó algú que ha volgut crear, i ho ha aconseguit, una estètica personal, singular, única, aplicada al món de les discoteques. Una estètica que va néixer a Sitges.


Els més veterans d’aquesta sala recordaran una dita dels avis. Coneixeràs una persona per les sabates que porta. Paradoxes de la vida, ara que la indústria sabatera ha passat gairebé a la història, a Sitges hi ha més sabateries que mai, i més botigues de bolsos de pell, semi pell, o del que sigui. Quan la vila tenia uns artesans de la marroquineria que haguéssin envejat, i envejarien encara avui, les més prestigioses cases del sector. No hi ha tancament d’empresa sense frustració, sense trauma emocional. I, de ben segur, també el passaren els qui, en el seu dia, s’embarcaren en l’aventura de Sitges sandàlies, enmig del gust agredolç del periode final de gairebé un segle de la fabricació de calçat i d’objectes de pell a casa nostra. Malgrat tot, en ple segle XXI, en un mercat dominat per una cosa que en diuen sabates i que ve de la Xina, i on la producció massiva sembla haver arraconat els secrets de l’ofici, encara hi ha qui s’estima la qualitat dels bons dissenys. Aquesta nit saludem Abdón Vidal, i no per parlar de carrosses, sinó per a reconéixer una tasca que ell voldria compartir físicament amb en Jaume Vicente. Aquest gaudi, malauradament, no està dins les possibilitats d’un jurat que ha cregut que Sitges sandàlies mereix el Trinitat Catasús pel mateix que el mereix Pachá. Perquè es tan difícil mantenir una gran empresa, com mantenir-ne una de petita. Perquè els viatjants, aquells homes que es pategen el país tot portant la maleta amb el mostrari, han format part de la història econòmica de Sitges i d’arreu. Perquè, després d’uns anys molt difícils, les noves generacions vénen per ajudar amb idees renovades, però amb els peus dins de la realitat del dia a dia. Perquè, en definitiva, hauriem d’entonar un petit mea culpa col.lectiu: Que n’hem fet del nostre passat sabater? On l’hem deixat? Ni tan sols hem estat capaços de recordar-lo amb la dignitat que mereixeria una indústria que va donar grans empresaris i productes per a la història. Serveixi aquest guardó per a posar un petit cataplasma a la ferida.


El jurat del premi Trinitat Catasús els demana, ara, un aplaudiment doble, perquè doble també és la nostra alegria a l’atorgar-lo. Bona nit i moltes gràcies.