dijous, 24 juliol de 2014


Miracle?


Diumenge, 20 de juliol
Com tants d'altres, el top manta és el resultat d'un problema social sense resoldre. O mal resolt. En això sembla haver-hi una opinió força unànim, començant per la dels professionals dels cossos de seguretat. Com unànim és la consciència de l'enorme dificultat de resoldre'l, mani qui mani. És el problema social sorgit d'una societat on les desigualtats han pres veritable carta de naturalesa arran de la crisi, i, més enllà de les circumstàncies particulars dels qui s'han vist abocats a sobreviure en solitari, els perversos de torn també han trobat en diferents modes de delinqüència organitzada, o en l'explotació dels éssers humans una forma de negoci al carrer. Negoci que no existiria, cal no oblidar-ho, sense la impenitent demanda dels qui volen aparentar a preu de saldo. Tot plegat ens duria a un debat molt llarg carregat de paradoxes, que depassa els límits i la capacitat del municipi i dels ciutadans per a abordar-lo en la seva complexitat. En la vida real, de fa temps, molt de temps, massa temps, la percepció del que succeïa a l'espai públic de Sitges preocupava a força comerciants i veïns de les zones de major concurrència. De fa temps, molt de temps, massa temps, el debat polític sobre la qüestió semblava encallat en les competències i/o responsabilitats dels diferents cossos de seguretat davant la problemàtica, i la possibilitat de conscienciar la ciutadania a base de campanyes que s'han demostrat poc efectives i de reforçar -a cop d'hora extra perquè així s'ha justificat publicament- el dispositiu policial per a controlar la situació. De fa temps, molt de temps, massa temps, el got de la paciència de molts comerciants i veïns -conscients de la circumstància vital de d'aquestes persones, però impotents i indignats davant la corrúa de conflictes de convivència o seguretat que ha generat la seva proliferació- ha vessat cercant respostes i solucions que no arribaven, fins que..... Fins que, un cop més, els administrats han forçat l'administració a fer un cop de cap sota pena d'exposar el seu llarg rosari de greuges en manifestació. I així, tres anys després de l'inici de l'actual legislatura, i de múltiples titulars, iniciatives, i desideratums de regidors, que s'han afegit als que ja havien deixat els seus antecessors anys abans, ha passat allò que, suposadament, no podia passar, o era molt improbable que passés. Una escombrada general que ha deixat el rovell de l'ou sense la presència de venda il·legal, gràcies al desembarc d'un dispositiu policial -majoritàriament de mossos d'esquadra- que a més d'un li ha recordat la imatge carnavalera de la plaça de la estació.

De nou, i en van unes quantes, la ciutadania ha superat l’administració.


És evident, doncs, que ha passat alguna cosa des que la nounascuda "Plataforma per a la imatge de Sitges" es reuní a inicis de juny i mitjans de juliol amb responsables municipals i de seguretat -sense arribar a conclusions veritablement esperançadores- i la situació actual coneguda i comentada per tothom. Les explicacions son múltiples. Des dels qui apunten a l'eficacia del pressing exercit per la campanya Prou a través de les xarxes socials i de cartelleria als establiments -amb l'afegit de la previsió d'una manifestació de protesta- fins als qui assenyalen una reunió entre l'alcalde i el senyor Batlle. O sia, entre el senyor batlle i el senyor Batlle, el nou cap dels mossos d'esquadra i visitant asidu de Sitges des de temps immemorial. Servidor, doncs, no pot deixar de pensar en si l’home que ja venia a la vila a presentar la mitja marató quan era diputat d’esports de la Diputació de Barcelona, deuria aterrar qualsevol cap de setmana d’aquests i, des de la capacitat que li atorga el càrrec, decidí posar fil a l'agulla davant el panorama que deuria veure. Deixant de banda aquesta hipòtesi agosarada, el que està clar és que la tensió ha baixat de nivell, i això és important abans d'intentar reconduir el debat. El que s’ha viscut no és la solució, però probablement hagi estat l’única solució possible, hores d’ara, per apaivagar un estat de malestar fruit d’haver deixat créixer sense mesura una problemàtica que no s’ha sabut o pogut administrar. L’evidència demostra que es podia haver fet més del que s’ha fet fins ara, i que la resignació davant d’un problema cronificat tampoc no ajuda a resoldre’l. De moment, i amb una evident malfiança crítica davant del paper de l’Ajuntament en la qüestió, la plataforma manté en stand by la convocatòria de la manifestació de protesta i reconeix el suport i la col·laboració fluïda que està tenint amb els màxims responsables de zona dels Mossos d’Esquadra, pendents de manera continua de qualsevol incidència que pugui alterar una pau forçada.


Als pendonistes, al pregoner i a la presidenta de la comissió els uneix… la pintura.


Dilluns, 21 de juliol
Versiono un apunt original escrit pel pregoner. Ell, en Cisco Arbonés Heredia, és fill de pintor. El pendonista, que fou un dels cordonistes del seu pare l’any 1983, és Isidre Baqués Alari, fill de pintor, germà de pintor i pintor, com ho és un dels seus fills, l’Isidre –aka Kidru- que serà cordonista enguany al costat de la seva germana Silvia. La pendonista, Conxita Álvarez Pérez, també és dona de pintor, i la primera presidenta de la Comisió de la història, Aroa Llorens Pellicer,  és, a la vegada, filla i nora de pintor. Una coincidència múltiple que permetria fer la broma fàcil sobre el qui més pinta de tots plegats, però és molt millor agafar-se a la frase que amb encertada simpatia expressa en Cisco Arbonés, quan diu referint-se als protagonistes del 2014 que pintarem una preciosa Festa Major entre tots.

dijous, 17 juliol de 2014


Sorra per un tub


Diumenge, 6 de juliol
M'agradava La isla. El xalet dissenyat el 1955 per Robert Terradas, i encaixat amb prou feines en una llenca triangular de terreny a l'inici de l'avinguda de Navarra, ja feia anys que llanguia convertit en una ruïna racionalista d'incert destí. La isla, que probablement mai no formarà part dels grans capítols de la història de l'arquitectura catalana, era, si més no, un dels pocs exemples d'una època poc representada en el paisatge urbà de Sitges. Avui, de La isla només en queda el vas blau cel del que fou la piscina, perquè l'edifici no estava en el catàleg. En aquest inefable document que segueix en procés de redacció perpètua, malgrat que es tracti d'una eina de treball fonamental en una vila que té patrimoni valoritzable repartit per molts indrets. Per tant, l'apreciació comença i acaba aquí, en una simple sensació personal davant la desaparició del testimoni arquitectònic. Ha creat més trasbals l'anorreament de les pintures que Josep Maria Rosselló va fer per a L'Estrella. Envoltant els problemes quotidians, el comerç sitgetà viu un fenomen relacionable amb el que, en el passat, visqueren el sector de l'hostaleria i el de la construcció. La progressiva minva de la capacitat econòmica autòctona ha propiciat el creixement d'establiments franquiciats o en mans del diner forani que ha trobat en l'actual context de crisi les portes obertes. I, des del punt de vista del particular que té un local que ha de rendibilitzar, defensar determinats posicionaments no sempre és fàcil. I si son estètics probablement encara menys. En atenció als qui poden creure que vivim una circumstància nova, em permeto recordar un cas molt exemplaritzant que continua vigent sense que hi hagi hagut possibilitat de resoldre'l. El 13 d'abril del 2004, una sentència judicial exigí a la propietat de la casa Joan Robert, altrament coneguda com a Palauet Robert, la restitució de les façanes al seu estat original després d'aquella reforma que la disfressà de blanc i alumini. I passà el temps.... un any, dos, tres, quatre, cinc, sis.... fins que, el 16 de març del 2011, l'aleshores regidor d'urbanisme Armand Paco signà un edicte en el qual es recordava de nou als responsables de l'immoble l'obligació de complir amb la decisió del jutge, i se'ls anunciava que, en cas de no fer-ho, l'Ajuntament actuaria subsidiàriament carregant-los les despeses que se'n derivessin. I de nou passà el temps.... un any, dos, tres.... fins que entre tot plegat s'ha arribat a la dècada. I la casa segueix igual....

Fa 10 anys que una sentència exigeix retornar el 'Palauet Robert' al seu estat original.

Diumenge, 13 de juliol
M'arribo a la platja Sant Sebastià pel passeig Balmins. El cementiri, violentat per ànimes atribolades, és a punt d'estrenar -manca emblanquinar l'exterior- una sòbria i contundent finestra arquitectònica que trenca la monolítica façana de mar per la banda d'Aiguadolç. Una sorprenent -per inesperada- obertura vertical que arriba fins més enllà de mitja paret i que prendrà tot el seu valor durant el silenci dels vespres de tardor. Des de fora, l'estètica visió en escorç de la paret de nínxols guarnits de flor ens recorda la futilesa de la vida, aquell Memento mori de l'època dels emperadors romans. Des de dins, la mirada apunta a un idíl·lic i espiritual paisatge de blau infinit. Una inversió que no es justifica des del pragmatisme, sinó des del vessant emocional, tot i que resulta inevitable pensar en si s'ha posat en qüestió la vulnerabilitat de d'un indret sensible. Per alguns potser pot resultar una visió pertorbadora. Servidor només els pot dir que m'ha captivat.

Darrera la barana, l'esport nacional és el comentari sobre l'aportació de sorra.

Darrera la barana de la platja Sant Sebastià una bona colla de curiosos es reten a la pràctica de l'esport nacional de sempre. I val la pena parar l'orella perquè el que s'escolta arriba en determinades ocasions a tenir un caire de guió de comèdia costumista protagonitzada per un grapat d'enginyers en potència disposats a dir-hi la seva, que per això tenim davant una escena digna d'ésser comentada. La draga Josefa Pérez ha deixat una extensíssima superfície de sorra negrosa d'aspecte poc inspirador. Els experts asseguren que respon al fet d'haver romangut adormida en la foscor del fons marí durant moltes nits, i que el sol li despertarà la genuïna tonalitat daurada. Soc un ignorant però veig sorra per l'amor de Déu. Un munt tan gran com el debat obert a l'entorn del procediment, el cost, la idoneïtat del moment o les propostes de futur. A Ignasi Garrigó, el regidor amb diferència que més utilitza les xarxes socials per a respondre a les preguntes de la ciutadania, li plouen elogis i crítiques per totes bandes. La naturalesa va feliçment a la seva i qualsevol aportació de sorra no deixa de ser un pedaç artificial que vol forçar un procés que no encaixa en una dinàmica de temps cada cop més condicionada per les exigències de l'activitat humana i econòmica. Sitges vol sorra, però no vol draga. Sitges necessita el turisme, i el turisme vol platja, i com més gran millor. I els concessionaris paguen, molt, mentre viuen en la incertesa d'una possible inspecció que amb el metre a la ma els digui que no poden desenvolupar la seva activitat fins que la platja faci les mides normatives. Anar a la platja és gratuït, però l'economia de Sitges en depèn molt d'ella. En depèn tant que costa de pensar en una visió escrupolosament ecològica i sostenible sense perjudicar algú. Quan la immediata pressió del debat arriba a la taula dels governants d'aquí -els de Madrid sempre s'ho han mirat de lluny- i la temporada és damunt la taula tot fa de mal fer, es faci quan es faci i com es faci.

dijous, 10 juliol de 2014



Armand Paco, també torna


Que Sitges recuperi el primer Pachá és una bona cosa. Que es posi en marxa un equipament com l'Hola Club és una bona cosa. Que els implicats en la primera edició de la Sitges shopping night en facin un balanç del tot positiu és una bona cosa. I que, finalment, després d'una desesperant espera, arribi l'aportació de sorra per apedaçar les platges és millor que res, atès que han passat, com tots vostès ja saben, quatre alcaldes i varies legislatures sense que s'hagi mogut el que de debò s'ha de moure. L'economia d'aquest Sitges ple de festes, festetes i festasses, on la inflació d'esdeveniments crea una certa sensació que ens mengem la vida abans de viure-la, va a dues velocitats. Com les minipimer d'abans. L'alta respon a les iniciatives que malden per a dotar al municipi d'una oferta de veritable qualitat, mentre que la baixa és la que, atiada per la necessitat, la picaresca, els tòpics del diner fàcil i la manca de control, s'escampa pels nostres espais públics sense aturador ni compassió. Res que vostès no sàpiguen. I en aquesta complexa dualitat convivencial vivim, fins que no trobem la manera de compensar-ho millor. Deixo per la setmana vinent dues reflexions a l'entorn de sengles episodis recents: La Isla, el xalet racionalista de l'arquitecte Robert Terradas ja és història. Les pintures de Rosselló a l'antiga La Estrella, també. Poden lamentar-se si volen, els servirà de ben poc des del punt de vista pragmàtic, perquè no s'ha fet res que no pogués fer-se.

Paco, que ha estat sempre home de despatx, necessita millorar en empatia...

Dimecres, 2 de juliol
I mentre Mariano Rajoy, amb la vista posada a les properes municipals, parla de la necessitat que siguin escollits alcaldes els candidats de la llista més votada -a bodes em convides-, mentre part de la secció local de Convergència Democràtica es mira amb lupa si la nova militància reclutada per l'alcalde té quelcom de conveniència estratègica per assegurar la jugada -res que no passi a totes les cases- i mentre la pancarta de la seu del PP sembla haver perdut al portaveu Carretero, Armand Paco i Entesa per Sitges s'han presentat en societat, intercanviant opinions amb un speaker que en el seu dia armà forrolla per mor del seu canvi d'aires: Joaquim Millán. A Armand Paco no cal presentar-lo. Tampoc no cal presentar Josep Orriols, ni tampoc cal presentar Antoni Caballero. Probablement, si a la secció local del PSC no hagués passat el que va passar, ara no es viuria aquesta circumstància que, amb actitud preventiva i contemporitzadora, l'alcaldable per l'Entesa no considera nascuda de l'emprenyamenta amb ningú en particular, sinó de l'emprenyamenta amb com s'estan portant les coses a Sitges en general. Amb l'òbvia necessitat de distanciar-se dels assumptes recents, i de singularitzar-se davant l'amplíssima oferta que tindrem davant nostre, Paco afirma que "No volem ser uns polítics normals" o que "som capaços de dir que no" per a refermar que les seves il·lusions toquen de peus a terra. Per la resta, la declaració d'intencions és, en l'exposició, bastant equiparable al que llegirem sovint, i apel·la de manera constant a la necessitat d'escoltar a la gent i de millorar l'atenció amb la qual l'Ajuntament tracta als ciutadans. I en el rerefons, de nou apareix el fenòmen de Podemos, aquest revulsiu -almenys conceptual- que ha intranquil·litzat a més d'un. El principal repte del qui fou tinent d'alcalde en època Baijet serà un altre. L'home de despatx, el qui se sent còmode i desborda loquacitat argumental en la dialèctica del saló de plens, i el que mai va tenir necessitat d'assistir a cap inauguració o acte social que no fos estrictament necessària per la seva condició de regidor d'urbanisme, no destaca per ser un tipus especialment empàtic. O amb l'empatia que demana un cap de llista. Veurem com ho salva....

Nacho Rubí i Beli Artigas han fet un petit llibre d'illa deserta.

Dissabte, 5 de juliol
Des de l'optimisme d'una col·laboració que ha esdevingut profitosa, confessen Beli Artigas i Nacho Rubí en el pròleg: "Hem volgut mostrar una visió d'un Sitges que no s'ha d'oblidar, ja que forma part de la nostra història i volem que segueixi formant part de la història de les generacions futures". Una declaració d'intencions que expressa el sentit final d'un llibre de postals antigues que no és el primer ni serà el darrer del gènere, però que respon a aquella voluntat de difondre el patrimoni perdut, mantingut o oblidat, que comença a fer encaix en el mon editorial per la demanda creixent del públic. El llibre, de format i enquadernació molt portable i còmoda, recull 151 imatges i un petit àlbum d'estiu, amb peus de foto bilingües clars i entenedors que evoquen la quotidianitat perduda, i qui sap si enyorada. Si en el futur es publica la versió anglesa estaríem davant d'un d'aquells volums que qualsevol visitant mínimament encuriosit li agradaria emportar-se a casa seva, o regalar amb qualsevol excusa. I pels de casa, no cal ni dir-ho, pot esdevenir un vehicle perfecte per a que pares i mares passin pàgines davant la mirada innocent dels més petits. Si hi afegeixen el vessant solidari de la proposta, que destina els beneficis de la venda a l'associació de pares i mares de fills amb discapacitats de Sitges (AMIS), no hi ha excusa per a no tenir Sitges a casa. Servidor deixa un repte sobre la taula. La revisió del llibre Arquitectura de Sitges, d'Isabel Coll, amb la renovació de fotografies, i la incorporació de les obres posteriors a la guerra i d'uns quants recorreguts que permetin passejades que ajudin a redescobrir un paisatge urbà creat quan semblava que la vila manava més sobre el seu destí.

dijous, 3 juliol de 2014

Un punt d'inflexió




Nit de ple. D'aquelles vetllades paradoxals on al debat polític -o almenys a bona part-  li costa estar a l'alçada de la importància dels punts que s'aproven. On es llença el temps amb inacabables discutides sobre qüestions de procediment administratiu ben allunyades de les expectatives i angoixes del dia a dia. On el mon s'atura a la recerca d'aquell fragment de dictamen que es podia haver cercat i debatut en un altre moment, on es reiteren argumentaris sense descans, i on es busca el cos a cos, amb major o menor enginy, per aconseguir donar una imatge d'il·lusòria fortalesa pre-electoral, ara que ja comença a fer falta treure pit. Malgrat tot, la tenalla a la qual Ricard Vicente i Jorge Carretero sotmeteren en ocasions Lluís Marcé va tenir algun moment de certa comicitat, quan, per exemple, el cap de llista de Nou Horitzó, dirigint-se al seu homòleg popular -ara alliberat de càrregues- li deixà anar un "Te estás pasando siete pueblos" amb enutjat èmfasi. I és que un sorneguer Carretero va voler-li tocar el voraviu a partir del senyal de prohibició de jugar a pilota que hi ha a l'hort de Can Falç. I ho aconseguí. Sí si, ho han llegit bé. Per un senyal de prohibir jugar a pilota. Allò que els deia, que el debat de vegades deriva vers viaranys inexplicables.... Sigui com sigui, garbellant entre les quatre innecessàries hores de sessió, em surten dos titulars cridaners i una reflexió. Primer. Per unanimitat, la corporació ha decidit retirar la placa dedicada a César González Ruano que, des de la dècada dels setanta, presidia -amb errada d'orientació est-oest inclosa- els jardins a ell dedicats. El marqués y la esvástica, el magnífic estudi de Rosa Sala Rose i Plàcid Garcia Planas no deixa lloc al dubte. L'autor de Huésped del mar era, si se'm permet l'expressió de les àvies, un mal home. Un cínic sense escrúpols que va escriure des del referencial i insubstituïble Chiringuito algunes de les pàgines més florides, copiades, parafrasejades i apreciades de Sitges, i per les quals la vila també ha estat coneguda arreu. S'ha desmantellat, doncs, un petit mite, del qual només en podem salvar allò que respon a una estima exemplar vers la vila que el va acollir. El mon és ple de plaques, monuments i indrets dedicats a persones de virtuts poc honorables que han deixat testimonis referencials per a la petita o gran història de la col·lectivitat local o global. Alemanya segueix vivint una tensa relació d'amor-odi, d'atracció fatal amb Wagner, paradigma del dilema ètic a l'entorn d'un artista que contraposa un sensacional llegat musical, amb un ideari personal obertament rebutjable. Un home que segueix molt present en el paisatge urbà del país, alimentant fílies i fòbies. Ruano no és Wagner, ni Wagner és Samaranch, a qui els barcelonins han rebutjat incorporar al nomenclàtor de la capital. On és el llindar? El ple ha estat valent. Tenia motius per a ser-ho. El problema rau en el graó de l'escala de valors on situem els mèrits o demèrits dels personatges històrics a l'hora de reconèixer-ne el seu llegat.

Ruano no és Wagner, ni Wagner és Samaranch. Mai son fàcils els debats ètics.

Segon. Per primera vegada, els sitgetans podran decidir a què destinar part del pressupost per a inversions de l'Ajuntament del 2015. Una excel·lent notícia que connecta amb el cada cop més present missatge vindicant la participació ciutadana directa en alguns dels assumptes que fins avui es deixaven a la responsabilitat dels representants públics. Sigui per convicció, per estratègia política, o per la combinació d'ambdós factors, el cas és que ens afegirem a la llista de municipis que ja han posat en marxa amb èxit aquesta iniciativa. En espera de definir-se la manera i els terminis, en allò bàsic es tractaria d'escollir la idea més votada d'entre les que podran aportar els veïns, entitats o associacions a través d'un procés de participació on prendran una rellevància important les audiències públiques. Segur que de tot plegat en sortiran un grapat d'experiències positives, que ajudaran a desglaçar la relació entre administradors i administrats. Passat l'estiu la maquinària es posarà en marxa i es definirà quina partida pressupostària estarà subjecte a la decisió de la ciutadania.


Les promeses electorals toparan amb els límits del sistema per aplicar-les.


I la reflexió. En acabar el ple de dilluns va tenir lloc una intervenció brillant des de la platea del públic. La de la senyora Blanca, a qui no conec. Amb ordre, coneixement, i una capacitat d'expressió que més d'un regidor voldria -per ordenada, coherent i entenedora- exposà la veritat de la vida a les platges, que podria afegir-se a la del top manta a la via pública, a la de la problemàtica social dels rodamóns de la estació, a la de la delimitació de les terrasses, a la de les nits a l'entorn de la plaça de la indústria, a la de l'incivisme quotidià..... Ningú va poder contradir a la senyora Blanca quan explicà que es fa impossible pensar en una estada idíl·lica a la platja de la Ribera, entre venedors de mojitos, massatgistes, o catifaires. Ningú la va poder contradir quan es referia al que succeeix quan s'intenta controlar el seu impacte. Ningú la va poder contradir quan es referia al sentiment que li provoca haver de ser testimoni d'aquesta degradació diària de la imatge de qualitat de vida que Sitges vol vendre. Ningú la va poder contradir perquè va posar el dit a la nafra d'un sistema que té, com a repte fonamental,  superar les limitacions estructurals de la maquinària de l'administració per a controlar, vehicular o minimitzar tota aquesta corrua de casuístiques la solució de les quals no passa només per les promeses electorals de candidats carregats d'il·lusió.

dijous, 26 juny de 2014

Jordi Serra, torna


Diumenge, 22 de juny
Corpus sembla haver agafat una velocitat de creuer decidit a voler recuperar la glòria esbravada mica en mica des que la festa es va traslladar al diumenge. La comissió presidida per Núria Amigó ha agafat amb empenta el camí començat per Montse Curtiada i la implicació de veïns i establiments va augmentant any rere any. Com la Pasqua caramellaire, la celebració està en un procés de revifalla esperonadora que juga a la contra de la crisi. La Montserrat Marcet té un parlar vital, amb aquell punt de simpàtica loquacitat un punt atropellada marca de la família. El pregó d'una sitgetana entregada a la causa floral des de petita evoca la feinada dels catifaires, vindica la imaginació quan manquen els recursos, i amb un rap ad libitum es despatxa a gust i amb motiu contra els incívics de torn enviant-los "a fer l'indi a un altre lloc". La nova capa del gegant ha quedat magnífica, i tinc la sensació que és menys pesant que la veteraníssima del 55. Tot va venir -diuen- d'una promesa per Santa Tecla... La parella centenària arribà als jardins del Retiro acompanyada pels membres de l'Escola de grallers que, enguany, s'han permès la provatura d'incorporar un timbal baix -que em disculpin els ortodoxos si no recordo prou bé la denominació- al grup de músics habitual. I el cert és que, amb mesura, la novetat ha funcionat, afegint-hi un coixí que atorga cos i presència al discurs musical sense banalitzar-ne l'esperit. En qualsevol cas, la presència d'aquest humil element musical ha passat desapercebuda davant del petit conflicte generat per l'encaix dels timbals de drac i àliga amb el tradicional toc de processó que acompanya el seguici de diumenge, i que provocà tensions innecessàries entre colles. Tinc la sensació que ben pocs es trobaren a gust amb el resultat final d'una decisió que un cop al carrer ja era massa tard per a administrar sense que ningú se sentís perjudicat. Sempre es podran fer valer els orígens, el simbolisme del bestiari, aquella interessantíssima conferència sobre la Patum i tot el que vulguin, però molt em temo que caldria replantejar-se si la iniciativa presa l'any passat ha acabat per obrir una caixa on cada any hi afegim quelcom de nou, quan potser no cal. O no calia.

El Corpus va a més, i la processó, probablement, a massa.

I acabo amb dos reconeixements molt explícits. Per un costat, al grup dels expositors de clavells, encapçalats pels responsables del projecte, Joan Comas i Nacho Rubí, per un Cap de la Vila fet amb exquisida sensibilitat i bon gust. I per l'altre a Joan Roca i Xavi Gázquez, responsables de la decoració diürna i nocturna del Pati Blau, amb un punt d'oníric molt propi del record a l'inefable Rusiñol.

Em costa de veure una llista conjunta on Jordi Serra vagi de segon.

Dilluns, 23 de juny
Nova Esquerra Catalana es presentarà a les municipals. D'una forma tímida, discreta, gairebé sense fer soroll, la formació ho ha anunciat a través de les xarxes socials on manifesta l'aposta prioritària per anar en coalició amb d'altres partits que s'englobarien dins del grup anomenat, amb matisos, bloc sobiranista d'esquerres, ara que el sobiranisme és un carro de mides molt flexibles i adaptables, per un costat o per l'altre, i amb clares expectatives de creixement electoral. I la cara més visible de la formació d'Ernest Maragall a Sitges és... Jordi Serra, alcalde del 1979 al 1983 i del 1988 al 1995, i avui jubilat actiu en la defensa del dret a decidir i les seves derivades. L'acompanyen alguns regidors que formaren part del govern municipal de fa vint anys llargs, com Xavier Gimeno i Antonieta Montserrat. En espera de la decisió final, a servidor li costa de veure Serra de segon d'algú, malgrat que ara s'especuli sobre la possibilitat que pugui incorporar-se en aquesta posició a la llista d'ERC darrera d'Aurora Carbonell, i que en política mai no es pugui dir mai. Per Corpus, una amiga veterana em recordava les acaballes de la darrera legislatura de l'ex-alcalde socialista: "No escoltava ningú" em deia, fent referència a una potent personalitat aleshores enrocada en actituds de tancament absolut, que servidor retrobaria anys després, i en circumstàncies i tarannàs diferents, en els casos de Pere Junyent i Jordi Baijet, i que, en molt menor grau de moment, crec intuir també en el context actual que viu Miquel Forns, al qual no l'ha ajudat, per a posar un exemple recent, l'alterat diàleg arran dels fets de l'ateneu que ha viscut de manera colateral.

El sobiranisme té tirada, però en unes municipals no n'hi ha prou.

En qualsevol cas, i deixant de banda les múltiples teories sobre les conseqüències de l'exercici del poder en l'ésser humà i el seu entorn, i de si al final s'incorpora en una llista o acaba liderant la pròpia, és obvi que l'experiència de Serra i el record de la seva gestió encara tenen tirada. Si en tindran prou o no per a captivar l'electorat està per veure, com està per veure fins a quin punt tindran tirada la resta de candidats -repetidors o no- davant d'aquest panorama polític municipal amb tendència a atomitzar-se a la italiana, emmarcat dins d'un escenari general on el que passi a la tardor -si passa- condicionarà les estratègies de cada casa. La vida és un tango. Rafel Roig, en el passat ma dreta de Serra, ha estat el principal avalador de l'alcaldable del PSC, Ricard Vicente, i Armand Paco, que entrà a les llistes del PSC el 1991 sota el paraigües de Serra, es presentarà d'aquí ben poc sota les sigles d'Entesa per Sitges.... Ara té un punt d'eufemístic això de l'Entesa perquè depèn de com vagin les coses la feina serà entendre's precisament, quan han estat molts desencontres els causants de tanta esqueixada....

dijous, 19 juny de 2014

L'enlluernador interior del Cau Ferrat


Vent del Cau XI


Haig d'anar per feina. Els proposo un seguit d'apunts sobre la visita comentada que, entre cansada, feliç i convençuda, conduí la directora del consorci per les buides sales del Cau Ferrat, de Can Rocamora i del Maricel el passat divendres 13 de juny. Des del record que permet la memòria i la capacitat limitada d'imaginar el futur, arrenca la recta final de la reforma dels museus, aquella que va iniciar-se el gener del 2010, i que, si no hi ha cap daltabaix, acabarà al punt de bufar la cinquena espelma del pastís. És una alegria, amb matisos. Per primer cop, ens disposem a fer sencer el que serà el recorregut tipus per a qualsevol visitant del conjunt patrimonial. Entrem per Can Rocamora. I no és una entrada fàcil. La combinació del mostrador d'atenció al públic, amb la columna de l'ascensor, el recuperat arc apuntat del segle XVII i els accessos al Cau i al Maricel, deixa un espai escanyat pels requeriments i les funcionalitats exigides. Fora del plànol i dels alçats, hom comença a adonar-se'n de la complexitat d'adaptar a la normativa un volum llarg, estret, i apedaçat per les successives intervencions arquitectòniques de la història.

El Cau enlluerna de bonic. I veure'l buit també té el seu encant....

L'única -i gran- pena del Cau Ferrat és haver d'accedir-hi pel sota escala, i, a la vegada, haver d'assumir que, per raons de seguretat irrenunciables, la porta d'entrada del carrer romandrà permanentment tancada, anorreant una de les grans perspectives que, per la seva bellesa, atreia als passants del carrer Fonollar, captivats per la visió incomparable de la casa de Rusiñol. Superat el mal tràngol amb resignació cristiana, la resta enlluerna de debò. Veure el Cau buit té el seu què. L'encant del minimalisme de les parets nues permet que el blauet ens amari com no ho tornarà a fer mai més. Una tonalitat sensacional que, combinada amb la restauració dels vitralls i les rajoles de ceràmica -les salvades i les cuites de bell nou-, forma un conjunt elogiable i difícilment qüestionable, tenint en compte la degradació a la qual s'havia arribat. Fins i tot el paviment del brollador ha perdut, per fortuna, aquell aspecte brillant de cambra de bany que tenia el darrer cop que ens hi passejarem el maig del 2013. Amb aquestes bones sensacions inicials pugem al gran saló. La necessitat d'anivellar-ne el terra ha tingut conseqüències menors en  l'alçada dels festejadors i en les bases de les columnes; res que enterboleixi un impacte visual que continua intacte.

El Maricel serà millor que abans, però el veig a mig camí del que hagués pogut ser.

Per l'obertura situada al costat dels dos Grecos, tornem a Can Rocamora, convertida en la balda que connecta dos mons complementaris. Els aiguamanils traslladats fan goig. La llar de foc.... la llar de foc sembla nova de trinca. Exageradament nova. Acostumat com estava als maons ennegrits, ara semblen trets de fàbrica. Nets. Impecables. Virginals de cendra i de vivències. Ho compensa el gran treball de recuperació de la resta. Estem en l'únic espai on el visitant podrà reposar en un itinerari que es preveu llarg, perquè unifica el que, fins avui, podia visitar-se per separat. Això no és un tema menor. En la pràctica, està per veure si la priorització del discurs museogràfic pot repercutir en quelcom molt important en el dia a dia de qualsevol museu, i també en el dels nostres: el risc que el públic es cansi o s'avorreixi per mor d'una activitat que, més enllà de l'indiscutible interès, pugui resultar excessiva en durada i contingut, sense massa possibilitat de fer un recés com cal que ajudi a refrescar la motivació inicial per a seguir. Fa vint anys els puc assegurar que pocs grups aguantaven amb esperit una visita conjunta de Cau Ferrat i Maricel, per l'atenció que requereix un entorn farcit de peces d'art necessitades d'una mínima explicació. Està clar que ara la climatització i el replantejat discurs temàtic en facilitarà la comoditat, però no puc evitar pensar en si s'ha perdut l'oportunitat d'oxigenar una mica l'ànima de l'espectador, tenint en compte l'ubicació privilegiada de l'edifici.

La terrassa de dalt de tot de Maricel

Malauradament, l'atzarós procés de la reformulació del projecte arran de la controvèrsia de la façana ha acabat escombrant de manera oberta altres questions que poden esdevenir fonamentals quan es parla de promoure un museu del segle XXI, i de la necessitat d'atraure visitants a través d'al·licients extramuseístics. Penso en això mentre sortim de la funcional sala d'exposicions temporals situada al darrer pis de Can Rocamora, i ens endinsem a la diàfana segona planta del Maricel, que aprofita el que era l'antic apartament del doctor Pérez Rosales amb l'afegit d'una petita sala que esdevindrà aula de formació. La zona dóna a una gran terrassa amb vistes immaculades, que no es podrà obrir gairebé mai per a no malmetre, com és obvi, el microclima interior. Partint de l'evidència que sempre hi haurà més persones que veuran el mar des dels museus que no a l'inrevés, no se si hagués pagat la pena renunciar a part de l'espai expositiu en favor de proposar quelcom que, per si sol, justificaria la visita de molts dels qui pagarien per prendre qualsevol cosa en un escenari únic i irrepetible.

El mirador del Maricel, amb la nova porta que el separa de l'àmbit que mena a la sala Sert

La icona del Maricel és la sala gòtica i el mirador de bellesa hipnòtica. El racó que serà testimoni d'infinits selfies. La cirereta del pastís arriba a les acaballes de la visita i respon a les expectatives, amb l'afegit de la bellíssima porta d'arc de fusta blanca envidriada que el separa del passadís que mena a la sala Sert. M'aturo aquí. Ara toca mirar endavant i intentar aprendre de les lliçons del que queda enrere...

dijous, 12 juny de 2014


Sense paraules: Krahn


Sota el sol esclatant que anuncia la temporada, i amb la certesa que a cop de declaració no s'arreglarà ni el problema de les terrasses ni el del top manta, servidor decideix prendre viaranys més edificants fins que alguna cosa passi, si passa. Només es viu una vegada i cal exercitar el relativisme si hom vol mantenir l'ànim ferm i continuar pensant que es viu en el millor poble on es pot viure, malgrat es continuï permetent, per inacció o omissió, la degradació progressiva del nostre espai públic. Amb l'alegria de saber que la casa Vilella -antiga Residencia Helvética- serà rehabilitada, i amb un puntet de desencís pel rètol de ferro corten al primer pis del reformat Hotel Sitges 1883, vet aquí dos apunts, bons, per a començar. I els dos al Cap de la Vila. Primer. On hi havia una casa ruïnosa, s'està acabant l'obra d'una casa que només vol ser una casa. Així de simple, sense estridències. En una façana de balconades discretes ja llueixen unes boniques mallorquines blau marí que respiren sitgetanisme. Ha costat, però en aquesta recta final val la pena valorar la feina d'arquitecte, promotor i empresa constructora. Segon. Penja de la cantonada de Can Burguera, l'anunci d'una futura i il·lusionant rehabilitació molt esperada i desitjada, fruit, fins on puc saber, del resultat del perseverant esforç de la família durant els darrers anys. Com poden comprendre, la reforma no és menor perquè el volum de l'immoble és considerable. Només per això, cal desitjar el millor dels èxits. Aprofitant l'avinentesa, per enèsima vegada la secció es permet apuntar en veu alta que potser seria bo que l'Ajuntament reconegués, mal que sigui amb una menció durant la nit de premis Sitges, a aquells propietaris d'edificis patrimonials, o de nova planta, que hagin escomès iniciatives d'aquesta mena que, més enllà de la responsabilitat que els pot escaure per la seva condició -també la Generalitat és propietària de la capella del Patronat i ja veuen en quin estat de deixadesa malviu- suposen una inversió econòmica prou gran per a un particular com per a valorar-la en conseqüència. El que pot assegurar-se és que, després de tants anys, el Cap de la Vila viurà un altre canvi memorable.

"Dedícate a lo que tu quieres" li digué Pablo abans de morir. I Fernando ho féu.

Surto de l'exposició de Fernando Krahn amb una pregunta de previsible resposta. Tot plegat arran d'haver llegit amb detenció la cronologia biogràfica que ocupa el vestíbul d'entrada, i a la qual només hi trobo a faltar l'apunt sitgetà del premi Trinitat Catasús que va rebre l'any 2000. La mirada se'm queda clavada en un esdeveniment traumàtic datat el 1955, que hauria de marcar la vida de l'il·lustrador. Fernando i el seu germà Pablo compartien aventura al desert d'Atacama, quan el cotxe patinà, donà unes quantes voltes de campana, i el destí atrapà Pablo. Una imatge dramàtica, esgarrifosa, cinematogràfica, que recordaria Fernando anys més tard a La Vanguardia: "Yo quedé dentro del coche, pero a él le aplastó el capó. Escarbé la tierra y conseguí sacarlo. Todavía vivia. 'Quiero que vuelvas con mamá, no la dejes sola. Abandona la carrera de derecho y dedícate a lo que tu quieres. Yo te voy a ayudar. Ahora me voy a morir. Ya te dije que moriría joven, y quiero que me reces un Padrenuestro lo más bonito que puedas'. Así lo hice, y Pablo murió en mis brazos". Sempre havia vist en Krahn a un home que parlava des d'un equilibri interior que es reflectia a la perfecció en la seva obra més popular i intemporal, on la ironia, la crítica i les contradiccions de la condició humana s'expressen des d’una intel·ligència amable, observadora impenitent, mai feridora i sempre delerosa de fer pensar. El d’aquella visió del mon que comença focalitzant la vista en les particularitats, i acaba en la visió general de la circumstància que envolta al protagonista de qualsevol Dramagrama. O el de tants llibres infantils impossibles de concebre sense l’aportació insubstituïble de Maria de la Luz Uribe. Res a veure amb la sèrie de El látigo de 100 colas, plena de personatges fantasmals on, amb un esperit que sembla recordar el Goya dels Caprichos, Krahn fustiga el poder polític i militar de les dictadures a través dels retrats d’un seguit d’animals antropomòrfics situats en els entorns luxosos d’una jerarquia que, ancorada en l’aparença, amaga un mon decrèpit de valors. Ell mateix confessava que als 27 anys es proposà l’objectiu de transmetre conceptes i idees sense utilitzar mai una paraula. “El mon il·lustrat per Fernando Krahn” n’és la mostra més extensa mai vista fins avui. Imprescindible.

Pilar Mena s'ha retrobat amb allò bàsic. Un bolígraf. Un paper. Un repte creatiu.

A la planta baixa del Miramar, Pilar Mena també acaba de viure un punt d’inflexió en la seva carrera. Les ganes de canviar, de no encasellar-se, i les experiències viscudes en tres viatges en tenen la culpa. A Formentera, la Índia i Eivissa s'han bescanviat les prioritats vitals d'una artista que retorna al dibuix com a paradigma d’allò bàsic, després d'haver tingut al davant paisatges humans plens de càrrega emocional i despullats de necessitats supèrflues, imposades o induïdes pel sistema. I en l'origen hi ha, bàsicament, bolígraf, paper i fusta sense tractar, per a expressar la comunió entre la dona i la natura, la bellesa simple o la dualitat, l’únic concepte que permet lligar el nou amb el vell. Mena juga amb la simbiosi entre el dibuix i el que l'envolta, depassant els límits del suport paper i integrant el marc com a element artístic, desenvolupant-lo de manera molt imaginativa. Casa nostra és on és el nostre cor ve a dir la Pilar. Exacte.

Mentre escric es desmunta la grua dels museus. La setmana que ve VentdelCau XI.