dijous, 20 novembre de 2014

Els segons


Dilluns, 17 de novembre
Abans que ser definits com a membres del grup de regidors no adscrits -o mixt per a entendre'ns- Jorge Carretero i Mercedes Ortúzar prefereixen, o defensen, que se'ls presenti com a Populares de Sitges. Així, sense embuts, amb un ús hàbilment intencionat de la mateixa denominació que apareix a la pancarta que penja del balcó de la seu oficial del PP al carrer de Sant Francesc. O sia que, oficialment, Ferran Ignasi Llombart és el portaveu del Partit Popular a l'Ajuntament, i Carretero i Ortúzar es consideren que ho son de tots aquells i aquelles que se sentin identificats amb la seva causa i circumstància, que té paral·lelismes en d'altres municipis de la comarca. Portaveus d'aquells que els dos regidors expulsats creuen que son majoria dins d'un partit que tampoc consideren seu, i si dels qui han anorreat la democràcia interna. I el cert és que Carretero es despatxa a gust a l'hora de referir-se al què i al com d’allò que ha viscut. No només amb Ferran Ignasi Llombart, amb qui la relació està més deteriorada que alguns trams de la barana del passeig de la Ribera, sinó amb la majoria dels qui foren els seus companys al govern, vistos avui com a mers valedors dels interessos personals de cadascú per davant dels interessos col·lectius dels sitgetans. I del naufragi només se'n salven tres apuntadors. Marc Martínez -vatua l'olla, ara que comença a volar sol-, Elena Redondo, la dona a qui molts ja donen per apartada de les llistes, i Francisco Castillo, de qui denuncia que es lapidà injustament en el seu dia. La resta de companys de govern romanen al calaix de la indiferència en el testimoni del qui fou alcaldable popular. És la història d’una desil·lusió, una mica salpebrada de cabreig, explicada per un home de caràcter molt reservat i no especialment comunicatiu, a qui les convencions formals i no tant formals de la política han superat en més d’una ocasió. Carretero té clar que vol participar activament de la vida sitgetana en el futur, però gairebé assegura que no serà des de la primera línia.

En la pel·lícula de Carretero, només se salven tres apuntadors: Martínez, Redondo i Castillo.

Dimarts, 18 de novembre
Es podria escriure un assaig sobre els segons, o les segones. Els segons plats d'un menú, els actors o les actrius secundàries, les segones parts que mai no son bones, els segons d'a bord en un vaixell, els segons fills d'una parella, els segons d'un castell, o els segons premis de qualsevol concurs o competició. En política els segons o queden sovint a l'ombra, o poden fer ombra al primer, i en qualsevol dels dos casos administrar aquest paper no és fàcil. Llombart era segon el 2011, i ara és primer, i Marc Martínez era segon el 2011, hagués estat tercer el 2015, i acabarà primer d'una altra llista. La seva.

I Martínez li digué a Marcé que marxava, mentre el fum de l'infern cobria la sortida d'ofici.

“I el dia de la Festa Major, el 24 d’agost, amb tot el carinyu del món, li vaig dir: mira, ni de tercer, ni de segon, ni de primer. No vaig. Compliré amb tots els nostres compromisos (…) però el pròxim d’això no aniré a la llista” Marc Martínez, el segon fins avui de Lluís Marcé, evoca d’aquesta manera la conversa que, en plena sortida d’ofici de la Festa Major d’enguany, tingueren els dos mentre el cel s’omplia del fum de l’infern. Ell diu que en la decisió poc hi ha tingut a veure que el cap de llista més veterà del consistori li anunciés que aniria de tercer, perquè el segon lloc l’ocuparia un bon home –un tossut bon home ex convergent si m’ho permeten- amb cognom de pedra preciosa. Feia força temps que l’actual regidor de benestar social coïa la proposta de Sitges, benestar i cultura, a partir, segons reconeix, de la motivació que li han injectat representants d’associacions i col·lectius de l’àmbit del voluntariat solidari, per a presentar una candidatura que doni veu als qui no n’acostumen a tenir, La decisió de Marcé esdevingué, doncs, l’oportunitat per algú que confessa que va intentar en debades democratitzar el funcionament intern de Nou Horitzó, i que, en cas que la nova proposta funcioni, garanteix que se’n desvincularà el 2019… Acompanyen Marc Martínez a les beceroles d’aquest projecte la pintora Blanca de Nicolás, que es presentà de número quatre per Nou Horitzó el 2011, i la sempre positiva i encantadora Margot Martínez, la coordinadora de l’associació iberoamericana de Catalunya. Seguint l’estel·la del PSC i PP, però de manera menys traumàtica –almenys en aparença- del pom de dalt de Nou Horitzó també n’han sortit esqueixos. En el fons, Martínez ha fet un camí ja explorat per altres regidors de l’equip de govern, que han anat saltant de casa en casa fins a fundar-ne una de pròpia. La història no és nova.

Potser més que partits nous, el que es troba a faltar de debò són cares noves...

La reflexió, ara, ha de venir per una altra banda. Segur que Sitges necessita aquesta quantitat de candidatures per a les municipals de l’any que ve? Tothom té clar que podrà presentar programes electorals que aportin solucions singulars als problemes comuns coneguts per a tothom? Algú ha pensat que més que nous partits potser el que fa falta son cares noves i nous models de funcionament que sacsegin estructures de gestió encarcarades? És un parlar en veu alta davant del que hom considera una bona metàfora d’aquest Sitges d’avui una mica erràtic, superat pel context que li ha tocat viure, i amb poques personalitats polítiques de pes que generin una veritable connexió amb la ciutadania. Potser sigui aquesta la raó final que pot explicar la inflació de noves propostes en el nostre mapa polític. Tot està més tranquil quan la ciutadania té la sensació que les coses van per la drecera correcta. El temps ho dirà....

dijous, 13 novembre de 2014

Sopar fred


Dijous, 6 de novembre. Matí.
Sens dubte, les relacions entre el Gremi d’Hostaleria i l’Ajuntament han viscut moments millors. I això no és massa bo. Les coses estan fredes de fa temps, un pèl glaçades diria. Mirin si ho estan que l’acte de cloenda del TastaSitges 2014 quedà orfe de representació institucional, i això que l’any passat a la regidora Vinyet Lluís la capriciosa fortuna l’obsequià amb un dels premis que se sortejaven durant la cerimònia. Anècdotes apart -i tenint en compte que la vetllada coincidia amb la reunió de pressupostos, de la qual potser algú es podia haver escapar un moment- és cert que els dos interlocutors han viscut un grapat de desencontres durant l'actual legislatura. Un d'ells, el de la presentació de 22 contenciosos administratius per part de sengles empreses agremiades a qui la institució va demanar un cop de cap l’any 2003 per a poder aplicar la nova normativa de gestió dels residus, va marcar, segons el president de l'entitat, un punt d'inflexió. Ha passat un any d'aquell disgust que propicià una reflexió molt gràfica de Jordi Mas sobre la credibilitat de la paraula d'un càrrec públic si no va acompanyada d’un document per escrit. I també ha passat un any des que l'alcalde, durant el sopar de l’agremiat, demanés al gremi que es desvinculés de la plataforma per uns impostos i serveis justos. Tampoc varen ajudar les tenses reunions viscudes enguany arran de l’episodi de la regularització normativa del local de l'ateneu, ni altres estira i arronses relacionats amb el dia a dia del sector. Ara, Joan Anton Matas confessa que el distanciament amb la casa gran està influint en la manera d’abordar la delicada situació que es viu als carrers Bonaire i Joan Tarrida. L’alcalde es defensa tot dient que no entén el posicionament de Matas, atès que el govern ha aplicat el parlar de les coses "on toca, de manera transparent, amb tots els representants dels sectors econòmics implicats" i que "potser algú troba a faltar parlar fora d'aquests fòrums, perquè potser això era una pràctica anterior a aquest govern". Una insinuació que tot i apuntar a la possibilitat que en el passat es prenguessin decisions a partir de converses extramurs entre Matas i Baijet, l'alcalde matisa amb un "podria ser. Ho desconec".

Estan les coses fredes entre el Gremi d’Hostaleria i l’Ajuntament. Un pèl glaçades diria.

Dijous, 6 de novembre. Tarda
Ignasi Garrigó en va sortir força ben parat de l’audiència pública de les platges. Fins on la circumstància de la sorra a Sant Sebastià el va deixar, se’l va veure clarificador en les respostes i implicat en la resolució de problemes. “El ministeri està compromès amb Sitges” va respondre amb contundència a una pregunta de Josep Orriols, exposada en el marc d’una sessió animada per part del públic, força participatiu i a estones crític. El proper 8 de desembre farà 23 anys que, organitzat per la fundació Sitges Blau Marí, se celebrà al Prado un debat memorable sobre el primer projecte de regeneració, que despertà un rebuig comparable al del pàrquing de La Fragata. Des d’aleshores, i deixant de banda l’horrorós queixal que Madrid va imposar a l’alçada del monument al doctor Benaprès, o la visita en helicòpter del ministre Jaume Matas, avui defenestrat per mèrits propis, en allò bàsic poques coses han canviat, i la costa sitgetana ha anat rebent operacions de maquillatge amb major o menor eficàcia. Pedaços que no han anat més enllà. Malgrat les prevencions que continua generant l’impacte mediambiental inherent als processos de regeneració del litoral, dijous s’escoltaren més veus a favor que en contra, sense oblidar el moment paradoxa aplicable a molts àmbits de la vida quotidiana. Els tècnics asseguren que la sorra abocada a la platja Sant Sebastià és de les mateixes característiques granulomètriques que la que hi havia. Els usuaris no ho creuen així. Ni de lluny. Per la resta, el president de l’associació de serveis de platges contrapesà el mal moment agraïnt al govern haver apostat per una actuació que ha salvat la temporada que va començar amb les platges sota zero. Si l’any que ve ha de ser el del projecte definitiu, que el regidor anuncia raonable en la dimensió i executable per fases, Garrigó promet que no es farà res sense el consens ciutadà.

Els estudis de la Generalitat avalen la sorra de Sant Sebastià. Els usuaris no tant.

Dissabte, 8 de novembre
Mentrestant, gairebé podria assegurar-se que serà tendència durant els propers mesos debatre sobre el model de Sitges que volem. Proposo un plantejament a la inversa. Debatre sobre allò que no volem, i quins esforços i quines renúncies estem disposats a assumir per a aconseguir eliminar-ho del nostre paisatge quotidià. Els sortirà una llista llarga, perquè acostuma a ser més fàcil definir-se sobre allò que no agrada, que no sobre allò que agrada de debò. Ricard Vicente va jugar aquesta carta en el primer debat públic posterior a la seva presentació com a alcaldable, i a la llista de prioritats varen sortir aquelles que son tan transversals que podrien ser compartides per tots els programes electorals de dretes, esquerres i centre sense prendre mal.

El 81% del 30% dels sitgetans que varen votar vol la independència. És molt?

I acabo amb una pregunta simple: Quant és el 30% d'una quantitat? En nombres absoluts poca cosa. Ponderant les xifres en pot ser molta. I més si s'assoleix sota uns condicionants allunyats de la normalitat. Amb un 30% del vot, el Partit Popular aconseguí la majoria absoluta. Amb 2.305.290 persones i un civisme i una organització exemplar, Catalunya no pot anar més enllà de manifestar que una munió sensacional de gent s'ha mobilitzat per a defensar el dret a decidir, i que un 81% del total s'ha decidit per la independència. És molt, segurament, però no és suficient per a esvair dubtes.

dijous, 6 novembre de 2014

La interventora i el senyor Grau


Dilluns, 27 d'octubre
Malgrat que s'intuís des del dijous anterior, el govern, a través de l'alcalde, no va donar una resposta massa convincent, per esquifida i poc concreta, a la retirada de l’aprovació inicial del pressupost de l'ordre del dia del ple. L’informe suspensiu que motivà la decisió, signat per la nova interventora, planteja una metòdica anàlisi de la gestió dels recursos humans a la corporació que, de facto, convida a entrar en el túnel del temps per a cercar els orígens d'algunes pràctiques cronificades, com a mínim normativament qüestionables ara i aquí segons la funcionària. El manual d'estratègia política indica que qui mana ha de saber passar amb discreció per les errades pròpies, relativitzant-les fins on es pugui, i que qui vol manar ha de saber aprofitar les alienes. D'aquí que Ricard Vicente hagi fet públic a través dels mitjans i del seu bloc personal un escrit de prosòdia contundent on, a més de posar en evidència les importants deficiències que assenyalà la interventora, utilitza uns qualificatius que, de no vigilar en la mesura, en el futur li poden caure al damunt si arriba a l’alcaldia. Frases ampuloses del tipus: El darrer ple municipal fa patent la irresponsabilitat i incompetència de Forns i el seu equip, o Mai en la història d’aquest ajuntament s’havia arribat a una situació de descontrol i desgovern com la d’aquest ple! formen part d'aquell glossari de recursos formals de tarannà pre-electoral que servidor els assegura que podrien aplicar-se a un bon grapat de plens de la història d'aquest Ajuntament i en totes les legislatures. Mai diguis mai. Amb tot, Vicente ha fet el que li corresponia haver fet al govern: publicar, o explicar detalladament, les raons finals del perquè no es va poder aprovar el pressupost durant el ple dels pressupostos, quelcom que la ciutadania té dret a saber, i més quan es fa valer el mot transparència. Per la resta, l’aprovació de les ordenances fiscals –la mare de tots els pressupostos- es va moure entre els retrets de l’oposició a la celeritat del govern en amortitzar el deute municipal més enllà del que li exigeix el pla d’ajust -sense tenir prou en compte l’impacte social que suposa l’esforç per aconseguir-ho- i la defensa que féu el propi govern de la seva administració de la caixa comuna en el sentit que ha estat precisament aquest esforç col·lectiu el que ha permès haver assolit la prioritat de situar l’endeutament de la institució per sota del fatídic 110%, amb l’objectiu de poder recuperar el control dels comptes i d’obtenir nous recursos de finançament que permetin posar en marxa projectes d’inversió pública. Una balança difícil d’equilibrar, on hi juga un paper fonamental el coeficient multiplicador del rebut de l’IBI –la mare en aquest cas de tots els rebuts- l’únic element de la factura que l’Ajuntament pot tocar per a contrapesar la clatellada en la mesura del possible. Ha baixat del 0,980 al 0,930 qui sap si suficient per a contenir el progressiu augment anual de la base imposable que marca l’estat.

El senyor Grau va parlar un quart d'hora. I l'speech es convertí en el més recordat del ple.

L'endemà del ple, però, l'atenció d'una majoria se centrà en la intervenció que des de la platea del públic va fer el senyor Grau, el veí que es presentà definint-se amb un explícita declaració d'intencions: "jo em represento a mí mateix. Soc fill de Sitges i em represento a mi mateix." I el cas és que, després d'un speech de quart d'hora exacte, on se salvaren la reforma dels museus, el pont Domènech, les platges i les noves marquesines dels busos, i es ficà a la picota la neteja, el caos circulatori, la suspensió del servei farmacèutic d'urgències, l'incivisme, les obres pendents de l'escola Agnès de Sitges, l'estat del paviment del passeig, el top manta, les terrasses, o l'ús dels acrònims anglesos per a publicitar la vila, l'audiència esclatà en aplaudiments. Grau reblà la seva intervenció amb una frase lapidària: "Amb el resultat d'allò que heu fet al poble, no em tornaria a presentar." Amb matisos, el ple va viure un petit bany.... de realitat.

A la 'taula per la qualitat i el civisme' es palesaren les limitacions de l'administració.

Dijous, 30 d'octubre
He tingut temps de poder escoltar l’enregistrament furtiu de la primera reunió de la Taula per la qualitat i el civisme, convocada per l’Ajuntament amb representants veïnals i del sector del comerç, l’hostaleria i el lleure. La plataforma Salvem Sitges el va penjar al seu bloc fins que s’ha imposat la raó i ha calgut despenjar-lo. Les dues hores llargues de reunió es poden resumir en dos titulars. Primer: tothom té clar que l'assumpte és de solució molt complexa. Segon: la complexitat no pot esdevenir excusa per a no resoldre'l.

Aniré a votar. No crec que faci mal a ningú. Diria que a cop de prohibició hi ha persones que han fet més mal.

Dimarts, 4 de novembre
En l’actual context de corrupció política en progressió imparable, les espifiades quotidianes son ben poca cosa davant del que han fet alguns representants públics escollits democràticament, i amb major responsabilitat davant de la ciutadania de la que pugui tenir la majoria del poble ras. Arribats a aquest punt, doncs, sembla lògic que no em senti especialment culpable pel fet d'anar a votar diumenge, malgrat la suspensió. Vull dir que no crec que faci mal a ningú. Probablement han acabat fent més mal a la societat tots aquells que, des d'una posició capaç de depurar tanta podridura, no han exercit amb prou força la mateixa autoritat que ara branden davant d'un 9 de novembre escapçat per totes bandes, i només homologable des del termòmetre dels valors intangibles. Una pena. Aniré a votar amb el convenciment que això, si s’arregla, només ho poden arreglar de debò unes eleccions.  

dijous, 30 octubre de 2014

Zones frontereres


Deixo el pressupost per la setmana que ve. Dilluns es va viure una planxa en tota regla ateses les expectatives publicades, però val la pena aturar-se en el difícil equilibri entre l’amortització del deute, la pressió fiscal i la inversió pública. Segueixo. Quan se li pregunta per si veuria amb bons ulls que en algun programa electoral de les municipals del 2015 es plantegés sense embuts la segregació de Sitges, Ana Diaz, la recentment nomenada presidenta de l'Associació de veïns de la zona platja de Les Botigues, diu: "Nosaltres el que volem és un compromís, ja sigui d'aquest consistori o del consistori que sigui, de què tindrem aquests serveis bàsics resolts. I això no només de paraula, sinó per escrit. I si el consistori que sigui es compromet a donar-nos aquests serveis, nosaltres ho proposarem i ho parlarem amb l'assemblea de veïns i amb les altres set associacions de veïns, i si s'escau que la gent prefereix un canvi.... però sempre seran els veïns qui ho decidiran". Vaja, que ha arribat un moment en el qual sembla imposar-se el pragmatisme: la gent estarà amb qui li ofereixi uns serveis en correspondència amb els impostos que paguen, fins al punt que si el compromís municipal es queda a mig camí hi ha un pla B a la cartera: presentar una candidatura amb l'objectiu d'incidir d'una manera més directa en la resolució dels problemes del nucli situat a 14 quilòmetres -i un massís- del casc urbà de Sitges. És un debat nou? Gens ni mica. És crònic, recorrent, propi en el fons d'aquells territoris d'aquí i d'arreu allunyats dels centres de decisió, o situats al llindar dels límits fronterers. Fa trenta anys exactes, el setembre de 1984, l'aleshores corresponsal de La Vanguardia, Joan Sella, es feia ressò de les paraules de l'alcalde de barri, Pere Saura, que es lamentava del dèficit generalitzat de serveis que abocava als veïns a la propera Castelldefels. Mesos després, l'advocat Fric Malagelada entrevistava per a Ràdio Sitges al regidor Jordi Contreras, que li reconeixia la necessitat que l'Ajuntament havia de fer un esforç per a redreçar la situació... I afegeixo dos exemples. El 2001, i amb l'autopista a ple rendiment, el popularíssim informe Roca encarregat pel govern de la Generalitat a un grup d'experts coordinats pel polític i advocat, proposava l'annexió de Les Botigues a Castelldefels, i durant la segona legislatura de Pere Junyent, la regidora Maite López definí en més d'una ocasió el territori com a zona fronterera, pel fet que administrativament depèn de Sitges, i per proximitat i comoditat del dia a dia els seus ciutadans utilitzen bona part dels serveis del municipi del Baix Llobregat.

Algú de Les Botigues voldria ser de Castelldefels. I algú de Rocamar voldria ser de Sitges.

Dicen que la distancia es el olvido, resa la tonada inicial del clàssic bolero. Amb els anys en allò fonamental poques coses han canviat a Les Botigues, i malgrat que des de l'associació es valora molt positivament la voluntat de l'Ajuntament d'atendre les seves peticions -entre les que hi ha la inversió de més de 800.000€ que la corporació destinarà a executar les obres del túnel de Vallbona a Port Ginesta- no és menys cert que la resolució dels problemes quotidians, de la neteja a la seguretat passant pel transport públic, l'assistència sanitària o el soroll de les guinguetes, no avança. El memorial de greuges és llarg i les crítiques al regidor responsable contundents. Voldrien que el barri lluís com va lluir durant les visites de l'alcalde o el dia de la celebració del ple municipal descentralitzat. Per uns moments, la secretària, Elena Alonso, evoca el pas de la caravana berlanguiana de Bienvenido Mr Marshall per a definir el que va sentir en aquells moments, mentre reconeix haver arribat a Les Botigues perseguint una tranquil·litat i una qualitat de vida que és tan certa com aquest deute històric de difícil solució.

Però, paradoxes de la vida, a la porta de Miquel Forns també han trucat els veïns de Rocamar, una altra zona fronterera molt enfadada en aquest cas amb l'Ajuntament de Ribes. Ves per on, més d'un estaria temptat de demanar la segregació per a integrar-se a casa nostra. Mal encaixats entre la recta de la Mata, l'autòdrom i la riera, tres límits que ja existien abans no es construís la primera casa de la urbanització –que encara avui no està recepcionada- la gent de Rocamar es manifesta contra la perspectiva d’haver d’assumir el dineral que costa construir un mur de contenció per a la riera, en un estira i arronsa amb la corporació municipal on no és aliena l’agència catalana de l’aigua. Plou sobre mullat.

Creixen les veus que demanen un debat sobre el model turístic de Sitges. L’etern debat….

Dilluns, 27 d'octubre
L’única època en la qual el model turístic de Sitges no era tema recorrent de converses i debats, fou quan l'economia especulativa l'escombrà. Amb les plusvàlues enfilant-se, les llicències d'obres que sobreeixien dels despatxos d'urbanisme, els paletes que cobraven més que un metge resident, o les agències immobiliàries en progressió geomètrica, no feia falta pensar massa en res. La construcció i el negoci immobiliari facturaven allò que no podia facturar cap altra activitat. Avui, torna a escoltar-se un cant de sirena. Amb motiu del desè aniversari de l’establiment converso amb Francisco Jiménez, el director del Dolce, i es mostra taxatiu: Sitges no ha abordat amb totes les conseqüències el debat sobre el model turístic que vol. Paraules que s’afegirien a les que dies abans em deixava l’alcalde. Portem, si fa no fa, tota una vida donant voltes al mateix sense resultats concluents, mentre m’asseguren que la competència avança…

dijous, 23 octubre de 2014

Alta sensibilitat



Dimecres, 15 d'octubre
Marc Quero i Mercè Espada deixen el PSC. Amb anterioritat ella ja havia deixat Acció per Sitges, mentre que ell encara no havia deixat a ningú. El desacord ha vingut més pel rumb que ha pres la direcció nacional, que no pas per tensions locals irresolubles. D'aquí que ni els regidors hagin decidit deixar el grup socialista a l’Ajuntament, ni després de l'assemblea de dissabte, els seus companys hagin decidit expulsar-los. D'haver-ho fet, potser el candidat Ricard Vicente s'hagués trobat al grup de no adscrits a un orador amb ganes de gresca, del qual m'asseguren que ja ha tingut converses amb.... I aquí m'aturo, de moment. Al pas que va aquesta legislatura, entre els canvis a primera línia i els que s'estan produint a la rebotiga de cada casa, l'èxode bíblic semblarà poca cosa. Mentrestant, l'alcaldable socialista -conciliador de mena- fa la farina plana, s'empassa el mal tràngol i, des d'un proverbial positivisme, fa valer el sentit final de la funció del càrrec públic, que no és altra que la respondre a la confiança dels votants.

Quero i Espada deixen el PSC, que no el grup municipal. Els veurem en alguna llista?

Dissabte, 18 d'octubre
L'advocada ho té clar. Davant d'un cas de versos que arribi a denunciar-se cal delimitar si hi ha hagut -en l'argot del ram- animus iocandi (intenció burlesca o satírica) o animus injuriandi (intenció d'injuriar, ofendre o desacreditar). I cada cas és un mon, i cada circumstància un misteri, pel que cal analitzar la singularitat de cadascun d'ells. Ho va exposar Carmen Sánchez en el marc de la jornada Sàtira Satànica que organitzà la vella de diables per a parlar d'aquell equilibri compromès entre el dret a la llibertat d'expressió, al respecte als trets definitoris de les manifestacions folclòriques deutores de la tradició, i a la necessitat de considerar el context en el qual es pronuncien determinades afirmacions, davant dels igualment defensables dret a l'honor i al respecte a la vida íntima de les persones privades, en tot lloc, moment i entorn. El fil del debat s’estirà cap a evidències quotidianes que han vingut per a quedar-se, agradin o no. Primera. Estem immersos en una societat garantista i obsessivament normativitzadora, perquè també és conscient que l’assumpció de responsabilitats no és moneda corrent. D’aquí que molts tinguin la ma lleugera a l’hora de denunciar el que sigui i a qui sigui -es tracti del batall d'una campana a la matinada o d'un assaig de caramelles- sense massa empatia vers la idiosincràsia dels costums del lloc on viuen. Segona. L'imparable evolució de la tecnologia, incloent-hi l'accés massiu a la mateixa, està interactuant més que mai amb els mitjans de comunicació tradicionals en el seu paper de difusió dels fets de la vida quotidiana. Avui, qualsevol acció –bona, dolenta o qüestionable- és susceptible d’ésser filmada per un dispositiu mòbil i difosa a través de les xarxes socials de manera compulsiva, i no sempre amb la rigorositat desitjable, podent provocar, en el pitjor dels casos, conseqüències irreparables, i en el millor arribar a esdevenir un fenòmen viral envejable per a el millor publicista. És el signe dels temps, i no canviarà.

Plebiscitàries abans de Carnaval, i municipals abans de Corpus?. Cordeu-vos fort.

Diumenge, 19 d'octubre
Potser plebiscitàries abans de Carnaval, i assegurades municipals abans de juny. Ningú no podrà dir que l'any nou es presenti avorrit. Com a mínim vindrà farcit de postureig polític. Diumenge al matí, Carme Forcadell reclamà amb abraonada insistència des de l'estrada de plaça Catalunya: "President convoqui eleccions. President, volem votar en els propers tres mesos. President, president, president, volem iniciar la primavera del 2015 amb un Parlament constituït". En el tàndem amb Muriel Casals, Forcadell és el plat únic després de l'aperitiu. I a la tarda, Quim Arrufat confessà a l'Ateneu que Artur Mas deixà desencaixats als sobiranistes quan, en ocasió de la primera de les reunions mantingudes després de la suspensió del decret que convocava la consulta inicial del 9-N, el president els digué -segons el diputat de la CUP- que no hi hauria consulta, provocant un daltabaix emocional en l’ànima de Marta Rovira i Oriol Junqueras, convençuts que després de dos anys mossegant-se la llengua davant del catàleg de retallades ara escoltarien una altra cançó. El discurs d’Arrufat a l’Ateneu fou impecable d’estructura i coherència. És evident que és més fàcil de pronunciar i sostenir des de l’oposició que des del poder, i que es pot estar d’acord o no amb l’ideari, però el relat dels fets s’allunyà dels tòpics de les arengues per a militants convençuts, i es desenvolupà des d’un pragmatisme monolític que no va obviar la vida real: el de la consulta no ha estat, ni pot ser mai, un procés que pugui justificar-se sota el concepte de màximes garanties democràtiques, precisament perquè el marc legal per a desenvolupar-la depèn d’un estat que no vol prendre en consideració el debat polític que permetria modificar-lo per a que el 9N fos possible. Per tant, es plantegi l’estratègia que es plantegi, en algun moment el verb desobeir haurà de prendre carta de naturalesa si es tracta de fer un pas endavant. Un sorpasso en el sentit genuí del mot. Paradoxalment, el discurs d'Arrufat sonà molt menys emocional que el de Junqueras fa unes setmanes al Prado, i del qual servidor també en guarda un bon record. De ser cert el seu testimoni començo a entendre les raons del perquè el president d’ERC passà un veritable tràngol davant dels micròfons de Catalunya Ràdio el divendres després de la reunió al palau de Pedralbes...

dijous, 16 octubre de 2014


Sprint final


El peix ja està venut. Comptat i debatut, queda mig any operatiu de legislatura. Queda, doncs, el temps just per a aprovar un pressupost, posar-lo en marxa, esgarrapar alguna inauguració sonada o presentació de projecte d'aquells que vesteixen, celebrar un nou Carnaval multitudinari, fer balanç, marcar personalitat política pròpia vers qui sigui -hagi estat adversari o no-, plantejar un grapat de bons desitjos als reis d'Orient i uns quants objectius de futur a la ciutadania, esperar una colla de presentacions públiques de candidats a l'alcaldia nous o retrobats i, per extensió, assistir a la posada en marxa de la maquinària electoral de rigor. I tot plegat sense oblidar que les exigències del dia a dia no donaran treva en un context general que segueix movent-se en l'àmbit de la incertesa. Això queda. Un aiguabarreig entre les coses fetes, les que han quedat per fer, i les que, probablement, estan tan cronificades que serà difícil que es resolguin si no s'han resolt fins avui.

Queda mig any de legislatura. El peix està venut i no se si en queda massa per vendre.

Jordi Mas admet, per exemple, que quedarà pendent de modificar el pla d'usos, del qual penja el catàleg d'activitats comercials i de lleure permeses o no al rovell de l'ou, i que ha acabat contribuint a dibuixar un mapa generador de tenses situacions de convivència veïnal. Un debat excessivament complex per a unes eleccions que arribaran d’aquí sis mesos. Vaja, quelcom semblant al que li pot acabar passant a la popularíssima ordenança de civisme, encallada sine die entre l'excusa perenne de reformular-la o la d'executar-la, sense que mai acabi de saber-se en quina situació es troba, i, en conseqüència, en quin marc poden emparar-se els qui han de vetllar per a que a la via pública no es puguin vulnerar amb impunitat determinades normes d’educació. Lluís Marcé afirma que ningú podrà prometre grans coses en el futur i es mostra satisfet perquè diu haver-se complert el 90% del pla de mandat, malgrat que servidor no tingui la sensació que el carrer visqui la seva satisfacció amb el mateix èmfasi. El líder de Nou Horitzó confirma, i això ja és més noticiable, que les municipals del 2015 seran les seves darreres eleccions com a alcaldable. Li demano que m'ho repeteixi no fos cas que m'hagués sobrevingut una sordesa momentània. I així ho fa mentre reconeix que continua cercant substitut, i apunta amb intenció a que en el seu dia ho hagués pogut ser Òscar Ortiz quan militava a les joventuts del partit, abans -molt abans penso- d'anar a petar a la CUP. Sigui com sigui, el passat cap de setmana començaren les converses per  emparaular el pressupost del 2015 que contempla rebaixar la pressió fiscal. Millor celebrar-ho que no malpensar en clau electoral.

Marcé anuncia que es presentarà per darrera vegada. Li ho he fet repetir per si de cas...

Dissabte, 11
Un cop d'ull a l'Eco i La Garriga comunica que tanca, i amb ella un bocinet de la història del nostre comerç intergeneracional. Un cop d'ull a la xarxa i al portal idealista.com apareix una petita sorpresa entre el llarg llistat del miler de vivendes disponibles a Sitges. Es ven un edifici patrimonial. Es tracta de la casa Josep Ferrer Torralbas, popularment coneguda amb el renom de Villa Anita, l'emblemàtica torre encaixada entre blocs de pisos situada al carrer de la Palma i deguda al mestratge del ja mencionat aquí en diverses ocasions Gaietà Buigas Monravà -l'arquitecte del mercat vell i del Patronat, i pare del creador de les fonts de Montjuïc-. La casa té una superfície d'uns 400 metres quadrats i per ella es demana un preu de 1.625.000 euros. I no és l'única. Al passeig Marítim 55 també penja el rètol de En venta del prominent balcó del sobri, blanc i eivissenc xalet Casablanca, un dels immobles de major encant de primera línia de mar, en contrast evident amb el segell estètic kitsch de Martino. En aquest cas, 400 metres quadrats de casa, amb l’afegit d’un annex pels convidats de 65 metres quadrats, es venen per 5.800.000 euros….

M'he descarregat la gigaenquesta.... No cal que vingui ningú a casa. No puc contestar-la.

M'he descarregat la gigaenquesta des del web. I bé.... vaja.... ara no sabria com definir la sensació de trobar-me fora de joc davant de cinc de les sis preguntes i de les tres opcions de resposta disponibles per a cadascuna, de les quals, malgrat que no s'especifiqui, vull creure que només se'n pot triar una. I no. Amb tot el respecte que pugui tenir a la labor abnegada dels voluntaris, em permeto avisar que no cal que ningú vingui a casa a explicar-me-la i a alliçonar-me. No puc ni crec que pugui contestar-la per molt que m'hi esforci. M'alliçona -o m'alliçonava- la consulta en ella mateixa, i em desconcerta un qüestionari que proposa al ciutadà haver d'escollir què és més prioritari d'entre la sanitat, l'habitatge o l'ensenyament, o d'entre la regulació dels sous dels polítics, la transparència en la gestió dels pressupostos, o el control de la corrupció. Rebla el clau la primera pregunta, on es demana decidir si la despesa pública s'hauria de destinar a construir infraestructures, o a educació, sanitat o pensions, o a abaixar els impostos. Una enquesta impossible per al meu trist enteniment, incapaç de decantar-me entre un hospital i una escola, o entre el dret a l'habitatge i el d'una jubilació digna. Al final ho posen molt fàcil: Anirà a votar el 9 de novembre? Vatua l’olla, aquí el problema no és la resposta. Aquella ploma estilogràfica de fabricació catalana, que havia d'incorporar-se aI fons del museu d'història de Catalunya, va signar un decret inútil en la pràctica. M'assalta el dubte de pensar si tot plegat era previsible, tant previsible que ara fa de mal pair l'aterratge a la vida real.

dijous, 9 octubre de 2014


Un milió per a una idea


Li correspon al polític tenir sensibilitat vers el pols del carrer, i actuar en conseqüència. Una virtut que posa a prova la capacitat dels càrrecs públics per aconseguir garbellar entre aquelles demandes justes i enraonades que cerquen el bé comú o la resolució de greuges comparatius justificables, i les que responen a interessos menys edificants disfressats amb cel·lofana, o a les inefables vel·leïtats de governants sense distinció de jerarquia, delerosos de deixar empremta històrica. I no és fàcil posar en equilibri aquesta balança. Ni quan hi ha diners ni quan no n'hi ha. En aquest sentit, l'època del totxo deixà una gran lliçó de futur, exemplificada en el rosari d'estructures a mig fer, o fetes i perpètuament buides, o que pateixen enormes dificultats per a sobreviure a uns costos d'explotació superiors a qualsevol previsió de crisi. Avui, molts municipis encara contemplen amb desencís la impossibilitat de mantenir un munt d'equipaments que, sovint amb l'acrític vist i plau d'una ciutadania enlluernada, es posaren en marxa en època de les vaques grasses, i duraren el que durà la foguerada inicial. Governants de totes les tendències pujaren al cavall del diner fàcil i impulsaren poliesportius, teatres o qualsevol altre proposta ambiciosa agafant-se a aquell argument tan fàcil com pervers consistent en satisfer una suposada -i sovint mai quantificada de manera real- petició del poble. La llei de la oferta i la demanda sempre és complicada en política, des del programa electoral fins a la capacitat d'executar les promeses la cançoneta del perquè la gent ho demana pot servir per a justificar moltes propostes que més que demanades necessiten ser venudes a la ciutadania pel candidat de torn.

El pressupost participatiu és un petit exercici de democràcia genuïna. El problema és que un milió d’euros resoldria alguns assumptes pendents encara.

Assumint les conseqüències d'una època on el diner va forçar decisions no sempre coherents voldria creure que darrera la proposta del pressupost participatiu hi ha una definitiva clau de volta. Un petit canvi de paradigma que ajudarà als polítics a obrir més els ulls, i a la ciutadania a mostrar-se encara més pendent de la gestió de les qüestions que la preocupen i interessen, perquè assumeix un estadi de responsabilitat superior en els afers municipals. En essència, en l'esperit, el que es va presentar el passat dimecres és esperançador, intemporal i prou allunyat d'ideologies com per a assegurar que, en el futur, mani qui mani segur que ho tindrà en compte més enllà de les estratègies electorals. Un exercici de genuïna democràcia on es parteix de zero i seran els vilatans qui presentin i, posteriorment, escullin d'entre les propostes que ells mateixos hauran presentat. L'administració, doncs, només juga el paper de vetlladora i assessora d'un procés que ja té precedents en altres indrets del mon i del país, però que és nou a casa nostra i, per tant, susceptible de ser millorat a partir de l'experiència. La metodologia sembla senzilla, i ja s'ha explicat abastament en aquestes pàgines. D'entrada, fins al 24 d'octubre és oberta la possibilitat de presentar, a títol individual o en nom d'una entitat, projectes que impliquin quelcom que beneficiï a la col·lectivitat. O sia que la pregunta pot evocar a aquelles que formulaven les hostesses de l'uno, dos, tres. Provem-ho. Per la motivadora i generosa xifra d'un milió d'euros, diguin coses que poden ser bones per a Sitges, com, per exemple, la recuperació del Patronat com a indret de formació i lleure. I a partir d'aquí afegeixin el que vulguin: que si un despatx expenedor de receptes per a la gent gran al casc antic, que si la represa del projecte de mercat vell per a convertir-lo en museu etnogràfic, que si una plataforma davant del mar per a llençar el castell de foc i no haver de posar pirotècnia a les escales de la Punta, que se jo... Vostès mateixos poden omplir aquest calaix amb tot allò que no formi part de les obligacions de l'Ajuntament -les compleixi o no del tot-. No hi caben, per tant, les actuacions englobables en despeses de manteniment o serveis ja existents. Durant el mes de novembre, una comissió de coordinació s'encarregarà d'analitzar i valorar les idees presentades que s'adeqüin a les bases, per a que, finalment, siguin votades i en surti, o surtin, les millors.

He pensat en que pagaria la pena que Sitges recuperés el Patronat. 

On pot estar el principal enemic dels pressupostos participatius? Possiblement, en la quantitat que, d'entrada, ja s'assegura que es disposarà i que ha estat possible gràcies, bàsicament, a que  el llindar de deute de l'Ajuntament és menor del fatídic 110% i, per tant, la llei ja permet a la casa gran decidir sobre el destí dels diners de la caixa de tots. Aquest milió d'euros topa molt de cara amb la realitat quotidiana. Sense necessitat de posar en marxa el pressupost participatiu, molts es pregunten si una quantitat tan generosa ja podria tenir destí sense pensar massa ni demanar idees a la ciutadania, perquè sobre la taula hi ha prou assumptes pendents. Es podria dedicar part del milió a resoldre la problemàtica de les escales mecàniques i els ascensors del pas sota la via a perpetuïtat?, o a evitar que la celebració de la Festa Major i de la Santa Tecla de l'any que ve es visqui entre tantes angoixes de pressupost? O, sense anar més lluny, a rebaixar la pressió fiscal? o a començar el centre d'interpretació de la festa amb un calendari fixat? o a solucionar el malson dels veïns del mercat amb la desquiciant alarma que ningú no atura quan es dispara per qualsevol motiu a les tantes de la nit? o a millorar la neteja viària? o els serveis socials?