dijous, 25 setembre de 2014



Les llàgrimes de la Conxi


Dissabte, 20 de setembre
Vinga va, sense parpellejar, contestin amb franquesa a la pregunta. Abans d'aquesta Santa Tecla sabien on era el passatge Morera? En un dels espais més íntims amb l'aroma del Sitges d'abans, la petita figura de la Santa lluí magnífica. Una encantadora posada en escena en l'habitació de la casa familiar on la Conxi Álvarez va viure fins abans de casar-se. La pendonista ha passat per la celebració amb aquella discreció de les persones que ajuden per convicció pròpia i no per a fer-se veure. I aguantà el tipus fins que, de lluny, sonaren unes matinades que li varen fer espurnejar els ulls per primera vegada. Tot això succeí en un minúscul carreró on el temps semblà aturar-se.

Escolta, on és el passatge Morera? Una pregunta de Trivial per començar l'avantvigília. 

Diumenge, 21 de setembre
Quina obligació contrau la Festa Major gran vers la petita? L'exhibició de balls al matí i de les colles de foc infantils durant la tarda de diumenge evidencià el problema de la balda perduda. Els llims on es troben aquells nois i noies que, havent format part d'una magnífica pedrera, ara poden ser massa grans per a sortir amb els petits, o massa petits per a sortir amb els grans. Son aquells  anys fatídics on moltes vocacions poden diluir-se o conduir-se cap a d'altres interessos per no haver pogut encaixar dins el trencaclosques de les nostres celebracions tradicionals. Vet aquí el coll d’ampolla, el veritable repte que cada any deixa aquella llavor plantada el 1980: el de la renovació a temps, i no necessàriament de pares a fills…

La Festa Major petita li diu a la gran que espavili la renovació. Hi ha molta pedrera.

Dilluns, 22 de setembre
Parlo amb Dani Ramírez, i queda clar -es fàcil afirmar-ho a  misses dites- que la meteorologia no és una ciència exacta. Donem voltes a la necessitat d'establir un pronòstic meteorològic amb garantia, i al final la realitat contradirà en part a una previsió incerta. Salvem el castell de foc amb traca apadrinada inclosa. Un bombardeig pacífic de pirotècnia que podria repetir-se i, fins i tot, institucionalitzar-se per Santa Tecla si es consolida aquesta motivadora forma de finançar-lo.

Ha valgut la pena apadrinar la traca, i també valdria la pena mantenir-la per Santa Tecla.

Dimarts, 23 de setembre
La comissió suprimí la matinal just quan començà a afeblir-se l'episodi de pluja punyetera de tardor acabada d'estrenar. Està clar que va saber greu, però tenint en compte que s'ha aplicat una alternativa ja posada en pràctica en anys anteriors, deixo una reflexió pels qui visqueren el fet amb dures crítiques vers els qui ho decidiren. Si molt m'apuren, en el context actual, en el qual molts semblen voler-ho tot sense estar disposats a renunciar a res, val la pena recordar que tots hem hagut d'aprendre, en algun moment o altre de la vida, que no sempre les coses surten com voldríem, i que hi ha circumstàncies que, per fortuna, no podem controlar. L'inefable, i cada dia més empastifat paviment gris Quintana, va donar, sense voler, el millor argument per a defensar la postura dels administradors. Hores després una veïna es trencà el fèmur patinant per les fatídiques llambordes que, quan plou o es rega amb aquella mena d'aigua amb sabó que mai no acaba d'esbandir-se, es converteixen en un perill públic. Diumenge la canalla podrà deixar-se anar sense restriccions fins l'hora de dinar. I aleshores haurà arribat el moment de dir adéu a gegants, timbals i bastons fins el dissabte 6 de juny de 2015.

El temps es portà bé la resta de la diada, llevat de quatre gotes mal comptades durant la processó, que no alarmaren prou com per accelerar el pas. Va fer més mal un canvi inesperat que desplaçà l’itinerari de la cercavila vers la banda de mar del passeig, allunyant-lo dels restaurants de primera línia de la Fragata per mor de no molestar als clients. Així es responia, segons s’especula, a una petició formal vinguda del sector de l'hostaleria i que la comissió va desestimar en el seu dia per entendre que calia mantenir el recorregut tradicional. És evident, doncs, que algú amb poder de decisió va esmenar la plana al grup d'Aroa Llorens, deixant-lo en fora de joc i amb un pam de nas. Una innecessària desautorització a peu de carrer. Un exemple, sense majors conseqüències, que em permet incidir, de nou, sobre allò que vaig exposar fa quinze dies. La Festa Major i Santa Tecla necessiten saber què s’ha de decidir en cada moment, qui ho ha de decidir, i qui assumeix la responsabilitat de decidir-ho. Res d'això enterbolí l'ambient d'alegria que acompanyà fins al final el viatge de pendonista, cordonistes, pubilles i hereus per el camí d'emocions que acabà amb el plor de felicitat colpidor, únic i inconfusible, rebut amb infinites mostres d'estimació per part de tothom. Un any més, es repetí amb la mateixa expectació de sempre, l'escena impagable que ningú no es vol perdre, i que encara milloraria en intensitat si, un cop la copatrona a l'altar, es fes el silenci per uns instants al Baluard. El comiat a la Santa mereix una quietud que estigui a la mateixa alçada del brogit que desferma la seva entrada, precisament per a tornar-lo a trencar amb força un cop finalitzi la petita cerimònia religiosa. La ballada final fou més tranquil·la. Les instruccions, anunciades a través d'una megafonia bona en la intenció i insuficient en la potència, varen ser rebudes amb escridassades. O cal afinar el missatge per a que resulti més empàtic davant de l'ambient adrenalínic que es viu, o cal, simplement, perseverar amb fermesa.

Us he mirat Santa Tecla, i he vist preocupació pel que pugui passar el 15 d'octubre al jutjat. A veure si ens podeu ajudar a trobar la mida justa d’aquest incòmode serrell festamajorenc que s’arrossega de fa massa mesos.

dijous, 18 setembre de 2014

Insomni veïnal


Dimarts, 9 de setembre
Ho hagués pogut titular Rèquiem per a un veïnat però vull creure que hi ha una sortida possible. Parlo, està clar, del cas que exposen alguns veïns dels carrers Bonaire i Joan Tarrida, agrupats en la plataforma Salvem Sitges contra la degradació i la contaminació acústica de la vila (sic). Tant dels que s'han donat a conèixer a traves dels mitjans, les xarxes socials o les intervencions al ple municipal, com dels qui fa anys que viuen al barri i, sense necessitat de formar part d'aquest grup, poden explicar com ha canviat la vida en determinades hores del dia, o de la nit. Els sona? Vet aquí un cas que s'arrossega des de l'anterior legislatura i que, lluny de resoldre's, sembla encallat, cronificat en un malestar que, durant l'estiu, arriba al seu nivell més alt. Més enllà de la variadíssima casuística que expliquen els veïns -i que inclou situacions que palesen fins a quin punt l'administració s'ha mostrat algunes vegades incapaç de respondre a l'assumpte amb eficàcia o sensibilitat- el relat m'ha portat a un record recent. El 20 de setembre del 2013, i arran d'un vers de la colla de diables infantil de la Jove, servidor es va empescar un article que intentava evidenciar allò que, malauradament, sembla continuar vigent avui, i qui sap si amb major intensitat. Deia aleshores en aquell El parc temàtic, que malgrat que es vulguin maquillar de glamour, els estius a Sitges son el fidel reflex d'una conjuntura econòmica on molts caminen pel llindar de la norma i el campi qui pugui acostuma a imposar-se, per mor de no perdre la mínima, lícita, raonable i justificada oportunitat de fer calaix, sota pena de banalitzar en extrem la nostra postal. Ho tornaria a escriure. En un any s'han exposat unes quantes evidències lligades a aquest malestar ciutadà constatable. N'apunto quatre. Primera: es reconeix que cal reformular l'ordenança de civisme perquè no serveix de gran cosa, tot i que quan suposadament servia tampoc es va poder aplicar en casos tan cridaners com el de les sancions de 750€ per trepitjar els parterres. Temps i feina en debades. Segona: es reconeix que el pla d'usos ha quedat superat per les circumstàncies actuals i que també caldria reformular-lo, quelcom que difícilment es farà en període electoral. Cal no oblidar que en aquest document rau l’origen de la situació que es viu avui, atès que el pla d'usos pot facilitar, o limitar, l'obertura de determinats negocis d'oci, comerç o restauració, d'acord amb el criteri establert per l'administració, sigui quin sigui. Tercera: es reconeix, no sempre de manera explícita i si soto voce, que l'Ajuntament no pot controlar totes i cadascuna de les situacions que podrien relacionar-se amb l'ocupació abusiva de l'espai públic, molt sovint monopolitzat per activitats que incideixen directament en l'equilibri entre l'oci, el negoci i el dret al descans. Una realitat que aprofiten els qui saben com treure rèdit de les escletxes del sistema. I quarta, conseqüència en part de la tercera: es reconeix, també en veu baixa, o, com a mínim sense que ningú no ho hagi desmentit categòricament en veu alta, que, enmig d'aquest complex panorama, la norma no sembla aplicar-se amb la mateixa contundència davant de tots aquells casos o persones que la vulneren.

Sitges no ha abordat com cal la repercussió social del negoci del lleure.

Enguany, el ple municipal va aprovar l'ampliació de l'àmbit ZARE -establert el 2007 únicament al carrer primer de maig- als carrers Bonaire, Joan Tarrida, Marquès de Montroig i Santa Tecla. La declaració de zona acústica de règim especial porta associada una atenció específica als nivells de pressió sonora que generen els establiments, amb l'objectiu de minimitzar-ne les molèsties. Altra cosa és el que passa al carrer, un brogit perpetu que molts veïns pateixen dia a dia entre la derrota emocional i la indignació creixent, al comprovar que no hi ha mesura eficaç per a contenir-lo. Difícil solució pot tenir aquest atzucac si, en la pràctica, hi ha locals amb permís per a tenir obert des de la mitjanit fins a quarts de set del matí. M'ensenyen el flyer promocional d'un d'ells que ho corrobora....  La plataforma vol solucions, té tot el dret a demanar-les com els negocis dret a treballar si tenen el paperam en regla i el compleixen. Està per veure si l’origen del problema rau en una planificació que no va tenir en compte que, en determinades circumstàncies, complaure els drets de tothom esdevé un oximoron gairebé impossible de descabdellar.

Els alcaldables no en tindran prou amb ganes ni voluntat. Avui, el poble necessita més.

Dissabte, 13 de setembre
Aurora Carbonell es presentà en societat davant d’un Prado ple per a escoltar-la a ella i a Oriol Junqueras, que desplegà un registre inusualment contingut i intimista, carregat de silencis interpretables i, fins i tot, d’una certa transcendència conceptual digna d’escoltar. El discurs de l’alcaldable va pecar d’un mal que és probable que s’estengui durant els propers mesos. No n’hi haurà prou amb apel·lar al procés sobiranista per a resoldre els problemes de Sitges. Ni tampoc n´hi haurà prou amb referir-se a la empenta i a la il·lusió personal, o al record d’aquella vila que captivà Rusiñol i que ara ha perdut bona part del seu encant. Ni tampoc al recorrent argumentari de la transparència i la participació necessàries, exigibles i sempre millorables. Això és, només, el guarniment del plat. Més que mai, la ciutadania espera que la maquinària de l’administració estigui prou afinada com per a entomar la cada cop més complexa quotidianitat del poble-on-mai-no-deixen-de-passar-coses. I per a que això succeeixi caldrà quelcom més que bona voluntat.

Bona Santa Tecla!

dijous, 11 setembre de 2014



Apadrina un ambulatori. Una farmàcia. Una teula.


Dimarts, 2 de setembre
No és el primer cop que parlo amb Ramon Benazet. Després de un llarg període de bonança per al sector, atiat en part per la inefable picaresca quotidiana que va permetre que molts omplissin innecessàriament la seva farmaciola utilitzant la cartilla dels pares o la dels avis, avui la vida és una altra i el negoci de les farmàcies penja d’un fil, per moltes raons que no venen al cas o no son les fonamentals en el tema que ens ocupa, per bé que hi afegeixen un condicionant als nombrosos del dia a dia. El proper mes d’octubre es compliran tres anys des que Sitges va perdre el servei farmacèutic de guàrdia a les nits. Desconec si molts de vostès ho hauran notat, o fins i tot si, vist el context actual, han pogut assumir amb estoïcisme i sense massa enuig la situació perquè no han patit cap entrebanc de salut a hores intempestives.

El dia que torni el servei nocturn a l’ambulatori, tornaran a obrir les farmàcies de guàrdia.

Sigui com sigui, l’octubre del 2011 ja va quedar en un segon pla del debat el que, amb la llei a la ma, era i és l’origen del problema: el tancament de l’ambulatori a la nit portava implícit la no obligatorietat de mantenir les farmàcies obertes de matinada, en una circumstància que segueix afectant per igual tant als usuaris de la sanitat pública com als de les mútues, els qui, malgrat puguin tenir el metge a casa, es troben amb el mateix problema a l’hora d’anar a buscar el medicament de la recepta. D’aquí que quan aquest debat torna, Benazet s’expressi amb una claredat meridiana a l’hora de reflexionar sobre les responsabilitats de cadascú davant d’una mancança bastant difícil de justificar, per a no dir injustificable, en una destinació turística de referència, o considerada com a tal. “Hi ha un tema aquí Sitges que penso que l’Ajuntament no ha gestionat prou bé, que és el de l’assistència mèdico-farmacèutica. Una població turística no pot deixar de tenir un servei d’urgències mèdic nocturn. És a dir, un metge d’urgències a l’ambulatori”. La conversa deriva vers un exemple molt quotidià, que val per grans i per petits. “M’invento un cas: a les onze de la nit et cremes tocant l’olla i et fas mal de veritat. On aniràs? Aniràs als Camils perquè no tens metge d’urgències. El camí normal seria passar pel teu ambulatori, on el metge valoraria de quin grau és aquesta cremada, i, segons la gravetat, et derivaria a Sant Camil. Però si la cremada no fos important et curaria i, probablement, et prescriuria quelcom per anar-ho a buscar en aquell moment, o l’endemà si no fos urgent. Aquest és el circuit natural. El problema és que no tenim aquest servei. I jo he parlat amb algun representant de l’Ajuntament i els he comentat directament que el que s’ha d’aconseguir és que Sitges torni a tenir un servei mèdic a les nits. Aleshores, a les farmàcies no ens haureu de demanar res, perquè automàticament haurem d’estar de torn. Però el que s’ha d’aconseguir és el servei mèdic (…) i la regidora em contestà: bé, ja ho mirarem. I així es va acabar. Parlo de fa uns sis o vuit mesos. Se que aquest mes d’agost s’ha tornat a bellugar el tema, però jo no sé si s’estan fent aquests passos. El que si sé és que el senyor alcalde vol parlar un dia amb el representant dels farmacèutics per a veure com es pot resoldre la qüestió, però la resposta ja te la dic d’antuvi”. O sia, que no es tracta de demanar que obrin les farmàcies, sinó que la Generalitat torni a obrir el CAP de Sitges a la nit. La norma farà la resta, sense necessitat de grans negociacions. Així de simple, i de difícil pel que sembla. Li pregunto a Benazet per la resposta de l’alcalde en un dels darrers plens municipals, on es referí a que la situació resta encallada perquè les farmàcies no volen obrir, i és mostra contundent: “No. No volen no (…) Si algú pren mal a Sitges a la nit, no podem acudir a un metge. Hem d’anar a Sant Camil. Fa cinc anys podíem acudir a un metge. A l’ambulatori. (…) No hem de perdre de vista que la farmàcia de nit és un servei d’urgència que precisa de recepta mèdica, i, si m’apures, la normativa parla d’una recepta expedida la mateixa nit. No és un súper obert les 24 hores.” I així segueixen les coses. Serà cert que no hi ha manera de contractar un metge per l’ambulatori de Sitges, tot i que Sitges és Sitges? És això? Si és això, acabaré pensant que estàvem més ben atesos en època dels Serramalera, Anton, Celis, Lorente, o Ortí....

S’agafen dos carrusels dels de tota la vida, s'encadenen, i surt un Buffet Musical.

Dissabte, 6. Nit
Amigues i amics, visca la bona voluntat, visca la bona gent, visca Sant Sebastià i l’ermita, les teules, els bons desitjos i les iniciatives destinades al benefici de la comunitat. Durant el cap de setmana s'ha materialitzat un esforç col·lectiu que ha merescut l'èxit indiscutible del públic delerós de passar una bona estona, i, a la vegada, de satisfer la curiositat de veure la presentació a l'escenari dels protagonistes d'un extensíssim repartiment, amb algunes mostres brillants de creativitat i ofici. Qualsevol opinió sobre el Buffet Musical ha de prioritzar, doncs, el mèrit d'haver aconseguit el que s'ha aconseguit, sota la direcció d'Esteve Ferré i el concurs d'un equip tècnic i artístic entregat més enllà del llindar de l'esgotament. Dit això, en essència la superproducció té molt de dejà vu. Els habituals del Carnaval del Prado sabran de què parlo. Pels vinguts de bell nou a la vetllada els diré que vaig tenir la sensació de veure dos Carrusels en línia. Com si hagués entrat en una càpsula del temps on conviuen eternament Antonio Molina amb la Carrà i Marisol amb la Sardà. A mi em varen sobrar tres quarts d'horeta ben bons, però poden estar ben segurs que Sant Sebastià deu estar feliç.

dijous, 4 setembre de 2014




36 hores telegràfiques


Dimarts, 19 d'agost
El pregoner amagava un còmic en el sentit més mediterrani del concepte. I el còmic amagava uns putxinel·lis. I els putxinel·lis uns quantes reflexions amb esperit crític vestides d'humor i sensibilitat. En una Festa Major cada cop més estandaritzada en comportaments, el pregó és un reducte de singularitat amb entitat pròpia. Cada any diferent. Cada any personal i intransferible. Cada any exemplar en la comunió entre protagonista i públic entregat a la seva causa. I la causa d'en Cisco Arbonés cavalcà entre la vivència personal i la col·lectiva, entre la realitat viscuda i la recreada, entre l'emoció abraonada i un final de carrusel. Un jour de fête apassionat.

L'entrada de grallers intenta reconquerir el Cap de La Vila en un esforç valorable.

Dissabte, 23 d'agost.
Un parell de trabucades marcaren la interpretació del Ball de cavallets de l'escola de grallers, fent-me pensar en una popular polca de Strauss que sovint es programa per cap d'any a Viena. Em va agradar, malgrat que sobre la conveniència dels espetecs en un entorn tan susceptible d'estímuls hi hauria molt a dir. L'entrada de grallers intenta fer esforços per a reconquerir el Cap de la Vila. El de l'escenari a dos nivells és un intent valorable, qui sap si el primer d'alguns subtils moviments que ajudin a apropar dues realitats de fa temps allunyades per tot un seguit d'interferències extra musicals. Els músics han guanyat en fluïdesa d'accés i visibilitat vers el públic. La resta ha canviat poc. Menys fortuna hi ha hagut en la proposta de resituar la cobla durant la sortida de les dues. S'ha perdut caliu. A l'hort de Can Falç un fet històric. Fins on la memòria m'arriba no recordo un mea culpa públic de cap colla de diables. Ferran Martínez, membre durant un grapat d'anys de la de l'Agrupació, s'encarregà de complir amb aquest rol ingrat, tot llegint un manifest de desgreuge amb algun paràgraf exculpatori carregat d'excessiva innocència. Hores després, amb embranzida futbolística i alegria encomanadissa, Isidre Baqués agafà Sant Bartomeu d’una revolada, brandant-lo al cel entre un veïnat que aplaudí feliç i satisfet l’arribada de la comitiva que, com cada any, maldà una bona estona per collar el Sant a la peanya del tabernacle. La Silvia i en Kidru observaven son pare enmig del brogit d'aquesta bonica postal costumista de barri. El Poble Sec ha viscut amb entusiasme i entrega la visita d’una cercavila que feia tota una vida que no hi passava. I a la nit, una arrencada espectacular i un final llufat. Està de pega el castell de foc, però més pena ha tingut la senyera del doctor Robert, víctima del vandalisme de matinada.

Les baralles i l'incivisme no son Festa Major. Son la seva principal amenaça.

Diumenge, 24 d'agost. Matí.
Enguany no he vist la Matinal. No t'has perdut res, m'asseguren. Unes hòsties Vicenç... Feia por! em deien mentre m'explicaven alguns episodis de violència gratuïta. Desbocada. D'aquella que es diria que només pot ser fruit d'una borratxera de pols blanca. Si mai la declaració de patrimoni oral i immaterial de la humanitat ha de dependre de la visita d'uns inspectors com els de la Michelin, poden ben creure que si arriben durant l'albada de la diada del Sant llençaran la sol·licitud de Sitges a la paperera. No és nou. La Matinal i altres moments de les famoses 36 hores travessen com poden situacions on la manca de respecte és norma -sigui vers la tradició o no, sigui amb intenció o sense- i molts balls han d’autogestionar-se com poden per a superar-les sense prendre mal. Tot això també passa per Festa Major. És la cara B d’una celebració que, de vegades, ha elogiat la desmesura, ha flirtejat amb ella, i ara la desmesura li cau al damunt sense capacitat de poder administrar-la. Son els danys colaterals d'un model de societat que ha apostat de manera explícita per la banalització de l'oci, i pels diners que genera la seva explotació fins a l'extrem durant tot l'any. En aquest context no podem esperar, doncs, que els dos dies més importants del calendari es visquin des d'una ortodòxia utòpica. Tampoc no seria sa, com tampoc no cal utilitzar als que venen de fora com a excusa perfecta per a justificar els mals de dins. No cola. Per sort, el rector va aprendre la lliçó de l’any passat, i l’ofici s’inicià amb una salutació als feligresos, deixats de la ma de Déu aleshores. Magnífica ofrena de les gitanes de l’Agrupa, que enguany han incorporat un nou gitano que hi posa una actitud de les que sempre caldria aprendre. Un aplaudiment per la colla i per en Jaume.

La ballada final demostra que cal saber decidir, i sobretot, saber qui i com decideix.

Nit
Si volen fer la prova, la propera vegada intentin tancar els ulls durant la ballada final. I, fent abstracció del moment, tindran la sensació d'estar en una mena de circ romà on el bram de la multitud es deixa sentir com un pulmó que inspira o expira segons el que veu en una plaça on mai no deixen de passar coses que tiben la corda del risc. La festa és dura, confessa el regidor. Hi podríem afegir que la culpa és fosca i no la vol ningú, o que l'èxit té molts pares i el fracàs és orfe. És cert. La festa és tan dura com per a exigir, en ocasions, la màxima responsabilitat individual a cadascú dels qui hi participa, sigui ballador, espectador, regidor o turista. Poques coses poden neguitejar més a uns pares que intuir, mal que sigui subjectivament, que el perill s'acosta als seus fills. No saber, poder, o no tenir la possibilitat de considerar-ho abans de prendre una decisió, perquè les circumstàncies manen sobre els responsables d’executar-la, hauria de fer pensar. Sense necessitat de criminalitzar ningú, la ballada final demana saber -i sense discussions estèrils a peu de plaça- qui ha de decidir i què ha de decidir.

dimecres, 20 agost de 2014


Des del balcó


M'agafaré a la barana. Amb força. I la sacsejaré una mica, però tampoc massa. No. No és broma ni vol ser-ho. És l'expressió en veu alta del que el subconscient pensarà en veu baixa mentre senti un petit calfred. Perquè al subconscient no l'importa l'estadística que assegura que coses així passen un cop de cada deu mil, o vint mil, o trenta. A punt de retrobar una acció tan prosaica com la de sortir al balcó a veure les cercaviles de Festa Major, és probable que molts recreïn, per uns instants, allò que podien haver sentit els protagonistes d'aquell episodi de fatalitat que commocionà la vila el passat dijous, i que la vida ha volgut, afortunadament, que quedi en això malgrat tot el dolor i els neguits dels dies següents. Sense cap altre vincle que la coneixença de carrer en alguns casos, la secció dóna la benvinguda i tot el suport a les cinc persones que visqueren una experiència per oblidar i que recordaran per sempre.

La Festa Major arriba en un Sitges que segueix cercant punts de referència.


De vegades, les grans festes arriben a destemps. Com si no hi hagués la taula parada. I sense possibilitat de fer-les esperar. Arriben i punt. I tinc la sensació que la darrera Festa Major de l'actual legislatura es trobarà amb una vila una mica perduda. Desconcertada. Mancada de fites en el camí. El Sitges que vol i dol ple de debats oberts que no acaben de tancar-se, i que han esdevingut recorrents, gairebé cronificats des d'una resignació condescendent que acostuma a justificar-se en la necessitat de sobreviure en el context de crisi que continuem vivint. Les 36 hores de rigor escombraran, mal que sigui de manera momentània, la venda il·legal, la normativa de les terrasses, la neteja i els serveis de manteniment dels espais públics, el procés de regeneració de platges, el model turístic-econòmic-comercial, la gestió o el control de determinades activitats en carrers i places molt concorregudes... El teló de Sant Bartomeu caurà a plom al damunt d'aquest escenari per a obrir-se a la celebració que la majoria espera, i no sense controvèrsia, perquè per Festa Major hi ha moments en els quals es diria que mig Sitges es queixa de l'altre mig, mentre els qui s'ho miren des d'una certa distància se'n fan creus de comprovar com d'abraonades poden ser les discussions per mor d'uns dies de gaudi. I el cert és que, enguany, i llevat d'alguns conats de polèmica derivats de les aportacions a les colles de foc i d'una normativa que planteja sancions als qui no es condueixin com cal, les vigílies han estat relativament tranquil·les respecte a èpoques passades. Assumides les conseqüències de les traumàtiques retallades que li tocà entomar a la comissió de Rafel Font, ara tot esdevé una mica més conciliable superada la patacada inicial, tot i que quedin per a resoldre uns quants serrells d'aquells que encabiríem dins del grup de les herències no replantejades, que mantenen greuges comparatius entre colles difícils de resoldre. El programa -una peça ben feta amb un indubtable aire hipster- ha jugat la carta de l'originalitat per davant de la de la practicitat o l'espectacularitat visual que permeten formats més grans, seguint el signe d'una època on tot es vincula, d'una manera o altra, al mon virtual, i assumint el risc que pot resultar una mica complex i cansat de fullejar, en especial pels avis de casa. I em diuen que el veredicte sobre el cartell fou molt competit. Em tiro pedres a la teulada i confesso que, sense qüestionar el disseny guanyador, carregat de simbolisme, servidor el veu excessivament sobri per l'objectiu que persegueix i aposta pel finalista, més cridaner i del qual la comissió n'ha aprofitat un grapat d'elements visuals per algunes aplicacions gràfiques.  Escric en dimarts, en les hores prèvies al pregó de Cisco Arbonés i Heredia, i al reconeixement com a fill predilecte per a David Jou i Andreu. No hi ha Festa Major sense presències absents. I dimecres la vida voldrà que es faci present el record a Lolita Mirabent. La crossa vital de l'homenatjat. I no serà l'únic record notori.

L'ombra de Ramon Martín és allargassada. Tant, que encara plana avui.

L'ombra de Ramon Martín és allargassada. Molt allargassada. Tant, que diria que d'una manera més o menys explícita ha planat per tots els qui han exercit el paper dels papers en el món del foc, i han intentat trobar la mida d'un personatge difícil. Martín tenia aquell punt d'ironia insolent, d'empenta de joventut, de rebel·lia transgressora vers l'stablishment que brandava sense forçar res. I amb aquests elements va anar construint una caracterització inimitable que la mort sobtada, una nit de vigília de Festa Major de fa vint-i-cinc anys, va ficar de cop dins el petit univers de referents festamajorencs sitgetans que han travessat generacions. Valdria per a ell la metafòrica frase amb la qual James Dean definí els mites. Des d'aleshores, el Llucifer ha tingut un nom, que l'ha sabut tothom i que la memòria col·lectiva s'ha encarregat de perpetuar. Ha passat un quart de segle i, arran de la mort de Josep Carbonell, una altra diablessa referencial, el germà d'en Ramon ha deixat anar una frase lapidària a l'Eco. Punyent. Carregada de pólvora. De les que no deixen escletxa a la rèplica. Molt interpretable des del punt de vista del qui sent una ferida a la soca de l'arbre de les seves conviccions. Darrera el que passa al carrer, hi ha una Festa Major emocional més potent encara. D'una intensitat gairebé obsessiva. Malaltissa. És aquí on hi ha el sentit veritable d'allò que anem a viure des d'ara i fins dilluns.

Benvingut de nou Nadal d'estiu. T'esperàvem. Bona Festa Major a tothom. La secció tornarà el 5 de setembre.

dijous, 14 agost de 2014


Fum. Foc. Debat.


Guardo el gruix de temes festamajorencs per la setmana vinent. Abans no puc evitar aturar-me davant l'aparador de mobles Yll. Un exercici d'estil sensacional a partir de dues icones de la festa. I ho faig de camí cap a la Plana Est. Més enllà de la situació del parc de Can Robert, que sobreviu mentre es decideix qui ha de fer què i què és responsabilitat de qui, els espais no urbanitzats de la zona han envellit malament, per mor de no haver conjugat massa el verb mantenir. Tancats debilitats, bardisses i males herbes que depassen els límits de les parcel·les envaint les voreres o cavalcant pels murs, casetes d’obrers abandonades de construccions que mai no arribaren a fer-se, i solars d'important extensió per on no hi ha passat una desbrossadora des que va començar la crisi… L’única nota de color enmig d’aquest entorn tant eixut prové de l’acolorida façana de la nova residència, i, ara, de les atraccions de la fira de Festa Major, instal·lades a l’entrada del parc. La canalla es deleix, com ens delíem nosaltres quan anàvem al circ o als autochoques de Can Perico.

L'Ave Maria tenia un projecte molt maco per Can Vinyals. I el va presentar...

A Can Vinyals encara és molt potent la fortor de pinassa cremada. L’incendi del passat divendres ha propiciat que la major part de la casa, prou atrotinada en general, s’hagi descobert gairebé totalment a la vista dels curiosos. El terreny i el propi immoble son municipals des que en un ple del 19 d’abril del 2010 l’Ajuntament aprovà l'operació consistent en l'acord amb l'antiga propietat d'aquest patrimoni, per a bescanviar-lo per una modificació del pla general que permetés la construcció del nou hotel de l’Avinguda Sofia seguint uns paràmetres d’alçada i volumetria prohibits on antigament hi havia hagut l'hotel Veracruz. De quatre anys ençà, aquesta cantonada entre camí capellans i passeig Vilafranca, que completava el desig de la casa gran d'aconseguir que el feréstec lateral del segon fos de titularitat pública, s’ha anat degradant de manera progressiva. Els exposo una paradoxa, del grapat que s’amaguen darrera del sovint contradictori aparador sitgetà. Probablement, d’haver tirat endavant la iniciativa que la fundació Ave Maria va deixar sobre la taula dels responsables municipals fa un any i mig, i que consistia en el desenvolupament d’un projecte per a la rehabilitació de la masia amb l’objectiu de convertir-la en una petita residència per a discapacitats amb tots els serveis, ara no estaríem parlant d’un foc en un espai degradat on malvivien okupes. Així de simple. La regidora de governació admet que l'indret s’havia convertit en aixopluc habitual de diverses persones -suposadament també de la dona detinguda arran dels fets de divendres- reconeix que l’Ajuntament té algun procés judicial obert per a poder-les treure, i assegura que s’augmentarà el control per a evitar que tornin nous inquilins. Mentrestant, a la porta d’entrada continua penjat, com si res no hagués passat, el rètol que adverteix de la prohibició d’accedir a la propietat, i informa de l’existència de vigilància policial.

Els bombers voluntaris també cremen. Per dins. És el foc somort de la injustícia.

Les imatges del succés han esdevingut un petit fenomen viral, perquè resulten prou gràfiques per a entendre la rapidesa amb la qual s’esdevingueren els fets. En pocs minuts, de la columna de fum en sorgí una llengua de foc que va prendre embranzida i alçada fins arribar a la rotonda, tot esporuguint el veïnat que maldava per la presència immediata dels bombers en veure l’amenaça tan propera. No queda lluny Can Vinyals del parc de bombers voluntaris de Sitges, però aquella tarda només un dels quinze membres del cos estava disponible per a respondre a la trucada d’emergència del control central. I se’n necessiten un mínim de tres per a que pugui sortir un camió a realitzar qualsevol servei. El pitjor que li pot passar a un voluntari vocacional és haver de renunciar al sentit de la vocació per mor de circumstàncies o condicionants que no es poden controlar. Per un moment m’han vingut a la memòria pàgines viscudes fa vint anys enrere. A inicis de la dècada dels noranta coincidiren dos episodis complexos relacionats amb els qui treballen per la comunitat gratis et amore. La desmilitarització de la Creu Roja va posar contra les cordes l’assemblea local, incapaç d’assumir el cost que suposava contractar conductors professionals per a cobrir el servei de 24 hores. Foren moments molt difícils durant els quals el futur trontollà. I també per aquelles dates tancà el parc de bombers voluntaris, cansats els seus integrants de la manca de suport i de ser l’ase dels cops. Una història que no és nova i que, d'alguna manera, continua vigent dues dècades més tard. Tenallats per la negativa de la Generalitat a que pugui incorporar-se nou personal al parc sitgetà, i per un marc legal especialment inflexible a l’hora de plantejar la compatibilitat entre la vida laboral i el voluntariat d’urgència, els bombers voluntaris suporten una responsabilitat enorme que, a la vegada, tampoc és coberta per cap assegurança o mútua específica com la dels seus companys funcionaris. Si un bomber es fa mal, seguirà el camí del seguro trigui el que trigui, amb les conseqüències que tothom pot preveure. I, per a reblar el clau, porten dos anys sense cobrar ni una de les dietes que els correspon pels serveis prestats. Ricard Rodríguez, el cap del parc, es mostra agraït pel suport de l'Ajuntament, i crític amb les instàncies superiors per un immobilisme que posa a prova la moral d'un col·lectiu que, per raons òbvies, hauria de merèixer un altre tracte.

dijous, 7 agost de 2014

ExPPulsats


Què poc dura l’alegria a la casa del pobre! Que els ho diguin als usuaris del pas sota la via, i als veïns que comencen a testimoniar, amb un cert neguit, el retorn de la venda il·legal als carrers més cèntrics, mentre d’altres tampoc no semblen massa convençuts que la sorra de la platja aguanti fins a final de temporada.

Dijous, 31 de juliol
Amb la inèrcia dels resultats de les europees, i les expectatives que els atorguen els sondejos de cara al futur, la gent de Podemos treu el cap amb força. És probable que bona part del mèrit de la formació de Pablo Iglesias se sustenti, per un costat, en el demèrit dels qui han pervertit el sentit final de la política, i, per l’altre, en dues evidències que no son noves. Primera: des de la teoria tot és més fàcil. En la pràctica, no tant. Segona: a la contra tot és més fàcil. Des de la responsabilitat de governar, no tant. A Sitges, la cara més visible de Podemos és, fins que l’assemblea ho vulgui, Arturo Esteve, un jove estudiant de ciències polítiques amb vocació periodística, que es defineix com algú a qui mai no li ha faltat de res per a viure, però que sempre s’ha sentit atret pels moviments socials que reivindiquen un nou model de món. Agafant-se al criteri que a la independència cal arribar-hi a través de la consulta i no de la declaració unilateral, i brandant un missatge de valors universals que en alguns moments s’acosta al llindar del lirisme utòpic, Esteve confirma que és probable que la formació presenti llista a les properes municipals, i convida d’una manera oberta a totes aquelles i aquells que des de la millor de les intencions vulguin afegir-se al projecte que, hores d’ara, veu en la restricció al dret a la vivenda i en la manca de transparència en el coneixement de la gestió dels afers municipals, dos dels principals problemes que té el municipi. Tot plegat s’expressa amb aquella empenta desordenada del qui arriba de bell nou amb l’objectiu de canviar les coses.

‘Podemos’ neix del que no han pogut els altres, però està per veure fins on es pot.

Divendres, 1 d'agost
El Partit Popular ha patit, i pateix, les conseqüències d’una legislatura atzarosa. Alguns situen l’origen del que s’ha viscut aquesta setmana ben lluny en el temps. De quan el primer canvi de cartipàs que col·locà Jorge Carretero a la regidoria de governació i Llombart a la de turisme. D’altres creuen que el conflicte obert arran de la recuperació dels noms originals del carrer i de la plaça d’Espanya, amb la consegüent marxa dels populars del govern, esqueixà definitivament la relació entre Carretero i Llombart que, a posteriori, ha tingut episodis rocambolescos, com el de la presència de la policia a la seu del partit coincidint amb l’accés del segon a la presidència de la secció local. Els defensors de Carretero acusen Llombart de ser un excel·lent venedor de fum que ha sabut conrear l’hortet de la jerarquia dels despatxos del partit a Barcelona. I els defensors de Llombart acusen Carretero de ser víctima d’una personalitat tancada i retreta, que veu hostilitat en bona part del que l’envolta i que mostra actituds poc edificants quan les situacions es tensen. La setmana anterior a la celebració del ple de juliol, i acollint-se a la possibilitat que contempla el reglament orgànic municipal, Jorge Carretero i Mercedes Ortúzar sol·licitaren l’expulsió de Ferran Ignasi Llombart del grup municipal del Partit Popular, fet que l'enviaria al grup mixt. Dilluns 28, el dia del ple, el secretari municipal advertí al portaveu del grup popular que calia donar 30 dies de marge per a que l’interessat presentés les al·legacions que cregués oportunes. A partir d’aleshores els fets es precipitaren. Dimecres, 30, en una reunió a Barcelona del comitè extraordinari del partit, s’acordà donar de baixa Carretero i Ortúzar per expulsar Llombart “sin motivo alguno” i per haver vulnerat l’article 9 dels estatuts del partit que preveu les màximes sancions vers els qui promoguin “acciones contra cargos del Partido Popular en cualquier área de gobierno sin autorización del comité ejecutivo”. Blanco y en botella que diria l’aforisme castizo. Des de la direcció barcelonina s’envià una carta a l’alcalde Miquel Forns per assabentar-lo de la situació, i ara haurà de ser el secretari municipal qui intenti desencadellar un conflicte on no se sap si el carro va davant o darrera dels bous. Parlo amb Llombart i Carretero divendres al matí. El primer lamenta l’actuació amb traidorïa del segon. El segon no reconeix l’autoritat moral del primer, i afirma que ni ell ni la seva companya de cadira al consistori deixaran l’acta de regidor perquè es deuen als electors. A les xarxes socials Carretero es refereix a que “una dirección enferma del PP de Catalunya no nos quitará la ilusión ni la vocación de servicio a la comunidad. Ante todo Sitges” i l’exregidor Francisco Castillo li dóna tot el seu suport amb una declaració digna de l’èxit editorial de Xavier Bosch: “Es cierto que estoy dolido, pues nadie recuerda mi paso por el Ayuntamiento, y es cierto que no cuento, pero algún dia se sabrá toda la verdad y el por que se ha llegado a esta situación”. Carretero i Llombart son, a ulls externs, l’antítesi de l’afinat i eficaç binomi que en el seu dia formaren Ramon Artigas i Anna Valls.

En una setmana, Carretero i Ortúza han passat d'expulsors a expulsats.

Dissabte, 2 d'agost
M’apunten que la comissió de Festa Major planteja la hipòtesi –hipòtesi, repeteixo- d’una entrada de grallers amb c…….. amb c de…… La comissió és valenta i creu que cal intentar fer quelcom per a retrobar el camí de l’essència sense acabar en l’ortodòxia ni l’avorriment. Serà possible?