dijous, 16 octubre de 2014


Sprint final


El peix ja està venut. Comptat i debatut, queda mig any operatiu de legislatura. Queda, doncs, el temps just per a aprovar un pressupost, posar-lo en marxa, esgarrapar alguna inauguració sonada o presentació de projecte d'aquells que vesteixen, celebrar un nou Carnaval multitudinari, fer balanç, marcar personalitat política pròpia vers qui sigui -hagi estat adversari o no-, plantejar un grapat de bons desitjos als reis d'Orient i uns quants objectius de futur a la ciutadania, esperar una colla de presentacions públiques de candidats a l'alcaldia nous o retrobats i, per extensió, assistir a la posada en marxa de la maquinària electoral de rigor. I tot plegat sense oblidar que les exigències del dia a dia no donaran treva en un context general que segueix movent-se en l'àmbit de la incertesa. Això queda. Un aiguabarreig entre les coses fetes, les que han quedat per fer, i les que, probablement, estan tan cronificades que serà difícil que es resolguin si no s'han resolt fins avui.

Queda mig any de legislatura. El peix està venut i no se si en queda massa per vendre.

Jordi Mas admet, per exemple, que quedarà pendent de modificar el pla d'usos, del qual penja el catàleg d'activitats comercials i de lleure permeses o no al rovell de l'ou, i que ha acabat contribuint a dibuixar un mapa generador de tenses situacions de convivència veïnal. Un debat excessivament complex per a unes eleccions que arribaran d’aquí sis mesos. Vaja, quelcom semblant al que li pot acabar passant a la popularíssima ordenança de civisme, encallada sine die entre l'excusa perenne de reformular-la o la d'executar-la, sense que mai acabi de saber-se en quina situació es troba, i, en conseqüència, en quin marc poden emparar-se els qui han de vetllar per a que a la via pública no es puguin vulnerar amb impunitat determinades normes d’educació. Lluís Marcé afirma que ningú podrà prometre grans coses en el futur i es mostra satisfet perquè diu haver-se complert el 90% del pla de mandat, malgrat que servidor no tingui la sensació que el carrer visqui la seva satisfacció amb el mateix èmfasi. El líder de Nou Horitzó confirma, i això ja és més noticiable, que les municipals del 2015 seran les seves darreres eleccions com a alcaldable. Li demano que m'ho repeteixi no fos cas que m'hagués sobrevingut una sordesa momentània. I així ho fa mentre reconeix que continua cercant substitut, i apunta amb intenció a que en el seu dia ho hagués pogut ser Òscar Ortiz quan militava a les joventuts del partit, abans -molt abans penso- d'anar a petar a la CUP. Sigui com sigui, el passat cap de setmana començaren les converses per  emparaular el pressupost del 2015 que contempla rebaixar la pressió fiscal. Millor celebrar-ho que no malpensar en clau electoral.

Marcé anuncia que es presentarà per darrera vegada. Li ho he fet repetir per si de cas...

Dissabte, 11
Un cop d'ull a l'Eco i La Garriga comunica que tanca, i amb ella un bocinet de la història del nostre comerç intergeneracional. Un cop d'ull a la xarxa i al portal idealista.com apareix una petita sorpresa entre el llarg llistat del miler de vivendes disponibles a Sitges. Es ven un edifici patrimonial. Es tracta de la casa Josep Ferrer Torralbas, popularment coneguda amb el renom de Villa Anita, l'emblemàtica torre encaixada entre blocs de pisos situada al carrer de la Palma i deguda al mestratge del ja mencionat aquí en diverses ocasions Gaietà Buigas Monravà -l'arquitecte del mercat vell i del Patronat, i pare del creador de les fonts de Montjuïc-. La casa té una superfície d'uns 400 metres quadrats i per ella es demana un preu de 1.625.000 euros. I no és l'única. Al passeig Marítim 55 també penja el rètol de En venta del prominent balcó del sobri, blanc i eivissenc xalet Casablanca, un dels immobles de major encant de primera línia de mar, en contrast evident amb el segell estètic kitsch de Martino. En aquest cas, 400 metres quadrats de casa, amb l’afegit d’un annex pels convidats de 65 metres quadrats, es venen per 5.800.000 euros….

M'he descarregat la gigaenquesta.... No cal que vingui ningú a casa. No puc contestar-la.

M'he descarregat la gigaenquesta des del web. I bé.... vaja.... ara no sabria com definir la sensació de trobar-me fora de joc davant de cinc de les sis preguntes i de les tres opcions de resposta disponibles per a cadascuna, de les quals, malgrat que no s'especifiqui, vull creure que només se'n pot triar una. I no. Amb tot el respecte que pugui tenir a la labor abnegada dels voluntaris, em permeto avisar que no cal que ningú vingui a casa a explicar-me-la i a alliçonar-me. No puc ni crec que pugui contestar-la per molt que m'hi esforci. M'alliçona -o m'alliçonava- la consulta en ella mateixa, i em desconcerta un qüestionari que proposa al ciutadà haver d'escollir què és més prioritari d'entre la sanitat, l'habitatge o l'ensenyament, o d'entre la regulació dels sous dels polítics, la transparència en la gestió dels pressupostos, o el control de la corrupció. Rebla el clau la primera pregunta, on es demana decidir si la despesa pública s'hauria de destinar a construir infraestructures, o a educació, sanitat o pensions, o a abaixar els impostos. Una enquesta impossible per al meu trist enteniment, incapaç de decantar-me entre un hospital i una escola, o entre el dret a l'habitatge i el d'una jubilació digna. Al final ho posen molt fàcil: Anirà a votar el 9 de novembre? Vatua l’olla, aquí el problema no és la resposta. Aquella ploma estilogràfica de fabricació catalana, que havia d'incorporar-se aI fons del museu d'història de Catalunya, va signar un decret inútil en la pràctica. M'assalta el dubte de pensar si tot plegat era previsible, tant previsible que ara fa de mal pair l'aterratge a la vida real.

dijous, 9 octubre de 2014


Un milió per a una idea


Li correspon al polític tenir sensibilitat vers el pols del carrer, i actuar en conseqüència. Una virtut que posa a prova la capacitat dels càrrecs públics per aconseguir garbellar entre aquelles demandes justes i enraonades que cerquen el bé comú o la resolució de greuges comparatius justificables, i les que responen a interessos menys edificants disfressats amb cel·lofana, o a les inefables vel·leïtats de governants sense distinció de jerarquia, delerosos de deixar empremta històrica. I no és fàcil posar en equilibri aquesta balança. Ni quan hi ha diners ni quan no n'hi ha. En aquest sentit, l'època del totxo deixà una gran lliçó de futur, exemplificada en el rosari d'estructures a mig fer, o fetes i perpètuament buides, o que pateixen enormes dificultats per a sobreviure a uns costos d'explotació superiors a qualsevol previsió de crisi. Avui, molts municipis encara contemplen amb desencís la impossibilitat de mantenir un munt d'equipaments que, sovint amb l'acrític vist i plau d'una ciutadania enlluernada, es posaren en marxa en època de les vaques grasses, i duraren el que durà la foguerada inicial. Governants de totes les tendències pujaren al cavall del diner fàcil i impulsaren poliesportius, teatres o qualsevol altre proposta ambiciosa agafant-se a aquell argument tan fàcil com pervers consistent en satisfer una suposada -i sovint mai quantificada de manera real- petició del poble. La llei de la oferta i la demanda sempre és complicada en política, des del programa electoral fins a la capacitat d'executar les promeses la cançoneta del perquè la gent ho demana pot servir per a justificar moltes propostes que més que demanades necessiten ser venudes a la ciutadania pel candidat de torn.

El pressupost participatiu és un petit exercici de democràcia genuïna. El problema és que un milió d’euros resoldria alguns assumptes pendents encara.

Assumint les conseqüències d'una època on el diner va forçar decisions no sempre coherents voldria creure que darrera la proposta del pressupost participatiu hi ha una definitiva clau de volta. Un petit canvi de paradigma que ajudarà als polítics a obrir més els ulls, i a la ciutadania a mostrar-se encara més pendent de la gestió de les qüestions que la preocupen i interessen, perquè assumeix un estadi de responsabilitat superior en els afers municipals. En essència, en l'esperit, el que es va presentar el passat dimecres és esperançador, intemporal i prou allunyat d'ideologies com per a assegurar que, en el futur, mani qui mani segur que ho tindrà en compte més enllà de les estratègies electorals. Un exercici de genuïna democràcia on es parteix de zero i seran els vilatans qui presentin i, posteriorment, escullin d'entre les propostes que ells mateixos hauran presentat. L'administració, doncs, només juga el paper de vetlladora i assessora d'un procés que ja té precedents en altres indrets del mon i del país, però que és nou a casa nostra i, per tant, susceptible de ser millorat a partir de l'experiència. La metodologia sembla senzilla, i ja s'ha explicat abastament en aquestes pàgines. D'entrada, fins al 24 d'octubre és oberta la possibilitat de presentar, a títol individual o en nom d'una entitat, projectes que impliquin quelcom que beneficiï a la col·lectivitat. O sia que la pregunta pot evocar a aquelles que formulaven les hostesses de l'uno, dos, tres. Provem-ho. Per la motivadora i generosa xifra d'un milió d'euros, diguin coses que poden ser bones per a Sitges, com, per exemple, la recuperació del Patronat com a indret de formació i lleure. I a partir d'aquí afegeixin el que vulguin: que si un despatx expenedor de receptes per a la gent gran al casc antic, que si la represa del projecte de mercat vell per a convertir-lo en museu etnogràfic, que si una plataforma davant del mar per a llençar el castell de foc i no haver de posar pirotècnia a les escales de la Punta, que se jo... Vostès mateixos poden omplir aquest calaix amb tot allò que no formi part de les obligacions de l'Ajuntament -les compleixi o no del tot-. No hi caben, per tant, les actuacions englobables en despeses de manteniment o serveis ja existents. Durant el mes de novembre, una comissió de coordinació s'encarregarà d'analitzar i valorar les idees presentades que s'adeqüin a les bases, per a que, finalment, siguin votades i en surti, o surtin, les millors.

He pensat en que pagaria la pena que Sitges recuperés el Patronat. 

On pot estar el principal enemic dels pressupostos participatius? Possiblement, en la quantitat que, d'entrada, ja s'assegura que es disposarà i que ha estat possible gràcies, bàsicament, a que  el llindar de deute de l'Ajuntament és menor del fatídic 110% i, per tant, la llei ja permet a la casa gran decidir sobre el destí dels diners de la caixa de tots. Aquest milió d'euros topa molt de cara amb la realitat quotidiana. Sense necessitat de posar en marxa el pressupost participatiu, molts es pregunten si una quantitat tan generosa ja podria tenir destí sense pensar massa ni demanar idees a la ciutadania, perquè sobre la taula hi ha prou assumptes pendents. Es podria dedicar part del milió a resoldre la problemàtica de les escales mecàniques i els ascensors del pas sota la via a perpetuïtat?, o a evitar que la celebració de la Festa Major i de la Santa Tecla de l'any que ve es visqui entre tantes angoixes de pressupost? O, sense anar més lluny, a rebaixar la pressió fiscal? o a començar el centre d'interpretació de la festa amb un calendari fixat? o a solucionar el malson dels veïns del mercat amb la desquiciant alarma que ningú no atura quan es dispara per qualsevol motiu a les tantes de la nit? o a millorar la neteja viària? o els serveis socials?

dijous, 2 octubre de 2014

El ple del 9-N


Dimecres, 24 de setembre
En números rodons, Sitges forma part, des del passat dimecres, de la llista creixent dels 911 municipis catalans, d'un total de 947, que han votat, voten, o votaran mocions de suport a la celebració de la consulta del 9 de novembre. La iniciativa, vinguda des de l'alcaldia, ha merescut l'aprovació -matís amunt matís avall- de 17 dels 21 regidors de la corporació, el que suposa un 80% del total dels nostres representants públics. Ja fa temps que tot està dit, manifestat, posicionat, expressat, elogiat i menystingut sense embuts ni escrúpols en més d'una ocasió. Afortunadament, el ple fou un exercici de civisme a dalt i a baix de l'estrada. 

Mònica Almiñana va pensar que no li calia justificar el seu no a la consulta. I s'equivocà.

Dos apunts. Mentre que Jorge Carretero practicà un educadíssim capteniment en l'expressió, malgrat caure en un parany fàcil a l’hora de plantejar la incògnita de que si els qui volen la independència son majoria esto se tendrá que ver en algún momento -interpreto que no en aquest- Ferran Ignasi Llombart -l'home que, abans de desdir-se'n, va afirmar el desembre del 2012 que Si la mayoria de ciudadanos piensa que lo que hay que hacer es cambiar el nombre de la plaza de España pues lo cambiamos, porque todo en esta vida es cambiable- s'agafà ben ferm al manual de l'ortodòxia ideològica oficial per enfilar un vehement i innecessàriament abraonat discurs que el situà com a portaveu de facto ara que els seus companys de viatge ja son al grup mixt, per tot allò que vostès ja saben. Carretero sempre podrà dir que en la mateixa legislatura primer va marxar d'un equip de govern, i després l'han fet marxar del partit. No cal que pateixi, la que s'encetarà l'any vinent és probable que sigui la dels arrieros que se han encontrado en el camino. Per la seva banda, Mònica Almiñana no va parlar, i, probablement, li hagués convingut fer-ho donada la importància de la moció presentada en el ple, o per haver estat l'única en el seu grup que es posicionà vers el no, o, si volen, per simple respecte a la ciutadania que li agradaria saber el perquè de la decisió. Forçant la situació, podria entendre el silenci si vingués d'una nouvinguda aclaparada per les circumstàncies. Em costa molt acceptar-lo venint d'una regidora que és, a la vegada, senadora acostumada a entorns més formalment compromesos.

Llombart es queda sol. Volgudament sol. Com a portaveu d'un PP esqueixat a Sitges.

Divendres, 25 de setembre
En paral·lel al procés, o barrejat dins d'ell, arriba al parlament Jordi Pujol. La compareixença ha tingut un protagonisme fugisser als mitjans. El testimoni d'un ex-president a la picota ha quedat escombrat ràpidament, com tants d'altres temes poc edificants que estan quedant en un injust segon pla davant la preocupant –i qui sap si intencionada- omnipresència mediàtica del dret a decidir. Què pot fer un home de quaranta anys amb diners? s'interpelà Pujol abans d'enfilar una declaració que va tenir massa lloances a l'obra personal, i ben poc de resposta a les incògnites que la seva mateixa confessió deixà obertes setmanes abans. I quan els portaveus dels grups parlamentaris -amb major o menor desvergonyiment- l'acolarralaren, aparegué l'home visceral que em recordà aquella malaurada entrevista a l'Àgora de TV3 l'Octubre del 2009, i a la qual vaig fer referència en un article del maig del 2010. Aleshores, en plena vigília de la operació pretòria i la ressaca del cas Millet, Pujol, davant d'un Xavier Bosch que no li va saber replicar, despatxà l'assumpte del finançament dels partits polítics amb un si entrem aquí prendrem molt de mal.... que sonà a veritable presa de pèl. Ara tot sembla més fàcil de contextualitzar.

I la ploma va deixar-se caure sobre el decret 129/2014 amb la força del 'ara ja està fet'.

Dissabte, 26 de setembre
I Artur Mas, invocant -espero que amb reserves- el transcendental Churchill de Their finest hour, signà i, després d'uns instants on es tallà l'ambient, deixà caure la ploma sobre el decret 129/2014 amb aquella força del qui en el seu fur intern pensa Ara ja està fet. S'ha obert un nou capítol en aquest llibre que no es pot deixar d'escriure. Diumenge a la nit, i segons el programa previst, el consell d'estat avalà per unanimitat els dictàmens que han servit al govern espanyol per a presentar els recursos d’inconstitucionalitat a la llei de consultes aprovada pel parlament de Catalunya i, en conseqüència, també a la del nou de novembre. I un cop assumida l'anunciada, previsible i qui sap si induïda suspensió cautelar del constitucional, la consulta estarà al lloc on tothom, d'un costat i de l'altre, preveia. Les lleis s'han de complir, però les lleis serveixen de ben poc a la societat que han de regir si els qui les han de llegir, interpretar, administrar i aplicar esdevenen cecs i sords davant d'una realitat quotidiana que cal saber percebre des del seu sentit genuí, per a poder encaixar-la com cal en el marc normatiu existent. Així ha passat a tot arreu des que el mon és mon. Fou la consciència social la que ajudà a superar la segregació racial a la democràtica nordamèrica, o la que conduí a les dones d'Europa a poder votar quan encara no fa cent anys no se'ls permetia fer-ho a moltes nacions del vell continent. Entre allò que és de llei i allò que és legítim cavalca el moment històric que vivim ara. El problema no és la pregunta, ni, si molt m'apuren, la certificable legalitat o no de la consulta que la incorpora. Poden estar segurs que no passaria res si ens preguntessin sobre la recepta tradicional del pa de pagès. El problema de fons rau, simplement, en la por a les conseqüències de la resposta a la qüestió que se'ns formula. I la por és la pitjor consellera, per això ens ensenyen de petits a superar-la en la mesura del possible.

dijous, 25 setembre de 2014



Les llàgrimes de la Conxi


Dissabte, 20 de setembre
Vinga va, sense parpellejar, contestin amb franquesa a la pregunta. Abans d'aquesta Santa Tecla sabien on era el passatge Morera? En un dels espais més íntims amb l'aroma del Sitges d'abans, la petita figura de la Santa lluí magnífica. Una encantadora posada en escena en l'habitació de la casa familiar on la Conxi Álvarez va viure fins abans de casar-se. La pendonista ha passat per la celebració amb aquella discreció de les persones que ajuden per convicció pròpia i no per a fer-se veure. I aguantà el tipus fins que, de lluny, sonaren unes matinades que li varen fer espurnejar els ulls per primera vegada. Tot això succeí en un minúscul carreró on el temps semblà aturar-se.

Escolta, on és el passatge Morera? Una pregunta de Trivial per començar l'avantvigília. 

Diumenge, 21 de setembre
Quina obligació contrau la Festa Major gran vers la petita? L'exhibició de balls al matí i de les colles de foc infantils durant la tarda de diumenge evidencià el problema de la balda perduda. Els llims on es troben aquells nois i noies que, havent format part d'una magnífica pedrera, ara poden ser massa grans per a sortir amb els petits, o massa petits per a sortir amb els grans. Son aquells  anys fatídics on moltes vocacions poden diluir-se o conduir-se cap a d'altres interessos per no haver pogut encaixar dins el trencaclosques de les nostres celebracions tradicionals. Vet aquí el coll d’ampolla, el veritable repte que cada any deixa aquella llavor plantada el 1980: el de la renovació a temps, i no necessàriament de pares a fills…

La Festa Major petita li diu a la gran que espavili la renovació. Hi ha molta pedrera.

Dilluns, 22 de setembre
Parlo amb Dani Ramírez, i queda clar -es fàcil afirmar-ho a  misses dites- que la meteorologia no és una ciència exacta. Donem voltes a la necessitat d'establir un pronòstic meteorològic amb garantia, i al final la realitat contradirà en part a una previsió incerta. Salvem el castell de foc amb traca apadrinada inclosa. Un bombardeig pacífic de pirotècnia que podria repetir-se i, fins i tot, institucionalitzar-se per Santa Tecla si es consolida aquesta motivadora forma de finançar-lo.

Ha valgut la pena apadrinar la traca, i també valdria la pena mantenir-la per Santa Tecla.

Dimarts, 23 de setembre
La comissió suprimí la matinal just quan començà a afeblir-se l'episodi de pluja punyetera de tardor acabada d'estrenar. Està clar que va saber greu, però tenint en compte que s'ha aplicat una alternativa ja posada en pràctica en anys anteriors, deixo una reflexió pels qui visqueren el fet amb dures crítiques vers els qui ho decidiren. Si molt m'apuren, en el context actual, en el qual molts semblen voler-ho tot sense estar disposats a renunciar a res, val la pena recordar que tots hem hagut d'aprendre, en algun moment o altre de la vida, que no sempre les coses surten com voldríem, i que hi ha circumstàncies que, per fortuna, no podem controlar. L'inefable, i cada dia més empastifat paviment gris Quintana, va donar, sense voler, el millor argument per a defensar la postura dels administradors. Hores després una veïna es trencà el fèmur patinant per les fatídiques llambordes que, quan plou o es rega amb aquella mena d'aigua amb sabó que mai no acaba d'esbandir-se, es converteixen en un perill públic. Diumenge la canalla podrà deixar-se anar sense restriccions fins l'hora de dinar. I aleshores haurà arribat el moment de dir adéu a gegants, timbals i bastons fins el dissabte 6 de juny de 2015.

El temps es portà bé la resta de la diada, llevat de quatre gotes mal comptades durant la processó, que no alarmaren prou com per accelerar el pas. Va fer més mal un canvi inesperat que desplaçà l’itinerari de la cercavila vers la banda de mar del passeig, allunyant-lo dels restaurants de primera línia de la Fragata per mor de no molestar als clients. Així es responia, segons s’especula, a una petició formal vinguda del sector de l'hostaleria i que la comissió va desestimar en el seu dia per entendre que calia mantenir el recorregut tradicional. És evident, doncs, que algú amb poder de decisió va esmenar la plana al grup d'Aroa Llorens, deixant-lo en fora de joc i amb un pam de nas. Una innecessària desautorització a peu de carrer. Un exemple, sense majors conseqüències, que em permet incidir, de nou, sobre allò que vaig exposar fa quinze dies. La Festa Major i Santa Tecla necessiten saber què s’ha de decidir en cada moment, qui ho ha de decidir, i qui assumeix la responsabilitat de decidir-ho. Res d'això enterbolí l'ambient d'alegria que acompanyà fins al final el viatge de pendonista, cordonistes, pubilles i hereus per el camí d'emocions que acabà amb el plor de felicitat colpidor, únic i inconfusible, rebut amb infinites mostres d'estimació per part de tothom. Un any més, es repetí amb la mateixa expectació de sempre, l'escena impagable que ningú no es vol perdre, i que encara milloraria en intensitat si, un cop la copatrona a l'altar, es fes el silenci per uns instants al Baluard. El comiat a la Santa mereix una quietud que estigui a la mateixa alçada del brogit que desferma la seva entrada, precisament per a tornar-lo a trencar amb força un cop finalitzi la petita cerimònia religiosa. La ballada final fou més tranquil·la. Les instruccions, anunciades a través d'una megafonia bona en la intenció i insuficient en la potència, varen ser rebudes amb escridassades. O cal afinar el missatge per a que resulti més empàtic davant de l'ambient adrenalínic que es viu, o cal, simplement, perseverar amb fermesa.

Us he mirat Santa Tecla, i he vist preocupació pel que pugui passar el 15 d'octubre al jutjat. A veure si ens podeu ajudar a trobar la mida justa d’aquest incòmode serrell festamajorenc que s’arrossega de fa massa mesos.

dijous, 18 setembre de 2014

Insomni veïnal


Dimarts, 9 de setembre
Ho hagués pogut titular Rèquiem per a un veïnat però vull creure que hi ha una sortida possible. Parlo, està clar, del cas que exposen alguns veïns dels carrers Bonaire i Joan Tarrida, agrupats en la plataforma Salvem Sitges contra la degradació i la contaminació acústica de la vila (sic). Tant dels que s'han donat a conèixer a traves dels mitjans, les xarxes socials o les intervencions al ple municipal, com dels qui fa anys que viuen al barri i, sense necessitat de formar part d'aquest grup, poden explicar com ha canviat la vida en determinades hores del dia, o de la nit. Els sona? Vet aquí un cas que s'arrossega des de l'anterior legislatura i que, lluny de resoldre's, sembla encallat, cronificat en un malestar que, durant l'estiu, arriba al seu nivell més alt. Més enllà de la variadíssima casuística que expliquen els veïns -i que inclou situacions que palesen fins a quin punt l'administració s'ha mostrat algunes vegades incapaç de respondre a l'assumpte amb eficàcia o sensibilitat- el relat m'ha portat a un record recent. El 20 de setembre del 2013, i arran d'un vers de la colla de diables infantil de la Jove, servidor es va empescar un article que intentava evidenciar allò que, malauradament, sembla continuar vigent avui, i qui sap si amb major intensitat. Deia aleshores en aquell El parc temàtic, que malgrat que es vulguin maquillar de glamour, els estius a Sitges son el fidel reflex d'una conjuntura econòmica on molts caminen pel llindar de la norma i el campi qui pugui acostuma a imposar-se, per mor de no perdre la mínima, lícita, raonable i justificada oportunitat de fer calaix, sota pena de banalitzar en extrem la nostra postal. Ho tornaria a escriure. En un any s'han exposat unes quantes evidències lligades a aquest malestar ciutadà constatable. N'apunto quatre. Primera: es reconeix que cal reformular l'ordenança de civisme perquè no serveix de gran cosa, tot i que quan suposadament servia tampoc es va poder aplicar en casos tan cridaners com el de les sancions de 750€ per trepitjar els parterres. Temps i feina en debades. Segona: es reconeix que el pla d'usos ha quedat superat per les circumstàncies actuals i que també caldria reformular-lo, quelcom que difícilment es farà en període electoral. Cal no oblidar que en aquest document rau l’origen de la situació que es viu avui, atès que el pla d'usos pot facilitar, o limitar, l'obertura de determinats negocis d'oci, comerç o restauració, d'acord amb el criteri establert per l'administració, sigui quin sigui. Tercera: es reconeix, no sempre de manera explícita i si soto voce, que l'Ajuntament no pot controlar totes i cadascuna de les situacions que podrien relacionar-se amb l'ocupació abusiva de l'espai públic, molt sovint monopolitzat per activitats que incideixen directament en l'equilibri entre l'oci, el negoci i el dret al descans. Una realitat que aprofiten els qui saben com treure rèdit de les escletxes del sistema. I quarta, conseqüència en part de la tercera: es reconeix, també en veu baixa, o, com a mínim sense que ningú no ho hagi desmentit categòricament en veu alta, que, enmig d'aquest complex panorama, la norma no sembla aplicar-se amb la mateixa contundència davant de tots aquells casos o persones que la vulneren.

Sitges no ha abordat com cal la repercussió social del negoci del lleure.

Enguany, el ple municipal va aprovar l'ampliació de l'àmbit ZARE -establert el 2007 únicament al carrer primer de maig- als carrers Bonaire, Joan Tarrida, Marquès de Montroig i Santa Tecla. La declaració de zona acústica de règim especial porta associada una atenció específica als nivells de pressió sonora que generen els establiments, amb l'objectiu de minimitzar-ne les molèsties. Altra cosa és el que passa al carrer, un brogit perpetu que molts veïns pateixen dia a dia entre la derrota emocional i la indignació creixent, al comprovar que no hi ha mesura eficaç per a contenir-lo. Difícil solució pot tenir aquest atzucac si, en la pràctica, hi ha locals amb permís per a tenir obert des de la mitjanit fins a quarts de set del matí. M'ensenyen el flyer promocional d'un d'ells que ho corrobora....  La plataforma vol solucions, té tot el dret a demanar-les com els negocis dret a treballar si tenen el paperam en regla i el compleixen. Està per veure si l’origen del problema rau en una planificació que no va tenir en compte que, en determinades circumstàncies, complaure els drets de tothom esdevé un oximoron gairebé impossible de descabdellar.

Els alcaldables no en tindran prou amb ganes ni voluntat. Avui, el poble necessita més.

Dissabte, 13 de setembre
Aurora Carbonell es presentà en societat davant d’un Prado ple per a escoltar-la a ella i a Oriol Junqueras, que desplegà un registre inusualment contingut i intimista, carregat de silencis interpretables i, fins i tot, d’una certa transcendència conceptual digna d’escoltar. El discurs de l’alcaldable va pecar d’un mal que és probable que s’estengui durant els propers mesos. No n’hi haurà prou amb apel·lar al procés sobiranista per a resoldre els problemes de Sitges. Ni tampoc n´hi haurà prou amb referir-se a la empenta i a la il·lusió personal, o al record d’aquella vila que captivà Rusiñol i que ara ha perdut bona part del seu encant. Ni tampoc al recorrent argumentari de la transparència i la participació necessàries, exigibles i sempre millorables. Això és, només, el guarniment del plat. Més que mai, la ciutadania espera que la maquinària de l’administració estigui prou afinada com per a entomar la cada cop més complexa quotidianitat del poble-on-mai-no-deixen-de-passar-coses. I per a que això succeeixi caldrà quelcom més que bona voluntat.

Bona Santa Tecla!

dijous, 11 setembre de 2014



Apadrina un ambulatori. Una farmàcia. Una teula.


Dimarts, 2 de setembre
No és el primer cop que parlo amb Ramon Benazet. Després de un llarg període de bonança per al sector, atiat en part per la inefable picaresca quotidiana que va permetre que molts omplissin innecessàriament la seva farmaciola utilitzant la cartilla dels pares o la dels avis, avui la vida és una altra i el negoci de les farmàcies penja d’un fil, per moltes raons que no venen al cas o no son les fonamentals en el tema que ens ocupa, per bé que hi afegeixen un condicionant als nombrosos del dia a dia. El proper mes d’octubre es compliran tres anys des que Sitges va perdre el servei farmacèutic de guàrdia a les nits. Desconec si molts de vostès ho hauran notat, o fins i tot si, vist el context actual, han pogut assumir amb estoïcisme i sense massa enuig la situació perquè no han patit cap entrebanc de salut a hores intempestives.

El dia que torni el servei nocturn a l’ambulatori, tornaran a obrir les farmàcies de guàrdia.

Sigui com sigui, l’octubre del 2011 ja va quedar en un segon pla del debat el que, amb la llei a la ma, era i és l’origen del problema: el tancament de l’ambulatori a la nit portava implícit la no obligatorietat de mantenir les farmàcies obertes de matinada, en una circumstància que segueix afectant per igual tant als usuaris de la sanitat pública com als de les mútues, els qui, malgrat puguin tenir el metge a casa, es troben amb el mateix problema a l’hora d’anar a buscar el medicament de la recepta. D’aquí que quan aquest debat torna, Benazet s’expressi amb una claredat meridiana a l’hora de reflexionar sobre les responsabilitats de cadascú davant d’una mancança bastant difícil de justificar, per a no dir injustificable, en una destinació turística de referència, o considerada com a tal. “Hi ha un tema aquí Sitges que penso que l’Ajuntament no ha gestionat prou bé, que és el de l’assistència mèdico-farmacèutica. Una població turística no pot deixar de tenir un servei d’urgències mèdic nocturn. És a dir, un metge d’urgències a l’ambulatori”. La conversa deriva vers un exemple molt quotidià, que val per grans i per petits. “M’invento un cas: a les onze de la nit et cremes tocant l’olla i et fas mal de veritat. On aniràs? Aniràs als Camils perquè no tens metge d’urgències. El camí normal seria passar pel teu ambulatori, on el metge valoraria de quin grau és aquesta cremada, i, segons la gravetat, et derivaria a Sant Camil. Però si la cremada no fos important et curaria i, probablement, et prescriuria quelcom per anar-ho a buscar en aquell moment, o l’endemà si no fos urgent. Aquest és el circuit natural. El problema és que no tenim aquest servei. I jo he parlat amb algun representant de l’Ajuntament i els he comentat directament que el que s’ha d’aconseguir és que Sitges torni a tenir un servei mèdic a les nits. Aleshores, a les farmàcies no ens haureu de demanar res, perquè automàticament haurem d’estar de torn. Però el que s’ha d’aconseguir és el servei mèdic (…) i la regidora em contestà: bé, ja ho mirarem. I així es va acabar. Parlo de fa uns sis o vuit mesos. Se que aquest mes d’agost s’ha tornat a bellugar el tema, però jo no sé si s’estan fent aquests passos. El que si sé és que el senyor alcalde vol parlar un dia amb el representant dels farmacèutics per a veure com es pot resoldre la qüestió, però la resposta ja te la dic d’antuvi”. O sia, que no es tracta de demanar que obrin les farmàcies, sinó que la Generalitat torni a obrir el CAP de Sitges a la nit. La norma farà la resta, sense necessitat de grans negociacions. Així de simple, i de difícil pel que sembla. Li pregunto a Benazet per la resposta de l’alcalde en un dels darrers plens municipals, on es referí a que la situació resta encallada perquè les farmàcies no volen obrir, i és mostra contundent: “No. No volen no (…) Si algú pren mal a Sitges a la nit, no podem acudir a un metge. Hem d’anar a Sant Camil. Fa cinc anys podíem acudir a un metge. A l’ambulatori. (…) No hem de perdre de vista que la farmàcia de nit és un servei d’urgència que precisa de recepta mèdica, i, si m’apures, la normativa parla d’una recepta expedida la mateixa nit. No és un súper obert les 24 hores.” I així segueixen les coses. Serà cert que no hi ha manera de contractar un metge per l’ambulatori de Sitges, tot i que Sitges és Sitges? És això? Si és això, acabaré pensant que estàvem més ben atesos en època dels Serramalera, Anton, Celis, Lorente, o Ortí....

S’agafen dos carrusels dels de tota la vida, s'encadenen, i surt un Buffet Musical.

Dissabte, 6. Nit
Amigues i amics, visca la bona voluntat, visca la bona gent, visca Sant Sebastià i l’ermita, les teules, els bons desitjos i les iniciatives destinades al benefici de la comunitat. Durant el cap de setmana s'ha materialitzat un esforç col·lectiu que ha merescut l'èxit indiscutible del públic delerós de passar una bona estona, i, a la vegada, de satisfer la curiositat de veure la presentació a l'escenari dels protagonistes d'un extensíssim repartiment, amb algunes mostres brillants de creativitat i ofici. Qualsevol opinió sobre el Buffet Musical ha de prioritzar, doncs, el mèrit d'haver aconseguit el que s'ha aconseguit, sota la direcció d'Esteve Ferré i el concurs d'un equip tècnic i artístic entregat més enllà del llindar de l'esgotament. Dit això, en essència la superproducció té molt de dejà vu. Els habituals del Carnaval del Prado sabran de què parlo. Pels vinguts de bell nou a la vetllada els diré que vaig tenir la sensació de veure dos Carrusels en línia. Com si hagués entrat en una càpsula del temps on conviuen eternament Antonio Molina amb la Carrà i Marisol amb la Sardà. A mi em varen sobrar tres quarts d'horeta ben bons, però poden estar ben segurs que Sant Sebastià deu estar feliç.

dijous, 4 setembre de 2014




36 hores telegràfiques


Dimarts, 19 d'agost
El pregoner amagava un còmic en el sentit més mediterrani del concepte. I el còmic amagava uns putxinel·lis. I els putxinel·lis uns quantes reflexions amb esperit crític vestides d'humor i sensibilitat. En una Festa Major cada cop més estandaritzada en comportaments, el pregó és un reducte de singularitat amb entitat pròpia. Cada any diferent. Cada any personal i intransferible. Cada any exemplar en la comunió entre protagonista i públic entregat a la seva causa. I la causa d'en Cisco Arbonés cavalcà entre la vivència personal i la col·lectiva, entre la realitat viscuda i la recreada, entre l'emoció abraonada i un final de carrusel. Un jour de fête apassionat.

L'entrada de grallers intenta reconquerir el Cap de La Vila en un esforç valorable.

Dissabte, 23 d'agost.
Un parell de trabucades marcaren la interpretació del Ball de cavallets de l'escola de grallers, fent-me pensar en una popular polca de Strauss que sovint es programa per cap d'any a Viena. Em va agradar, malgrat que sobre la conveniència dels espetecs en un entorn tan susceptible d'estímuls hi hauria molt a dir. L'entrada de grallers intenta fer esforços per a reconquerir el Cap de la Vila. El de l'escenari a dos nivells és un intent valorable, qui sap si el primer d'alguns subtils moviments que ajudin a apropar dues realitats de fa temps allunyades per tot un seguit d'interferències extra musicals. Els músics han guanyat en fluïdesa d'accés i visibilitat vers el públic. La resta ha canviat poc. Menys fortuna hi ha hagut en la proposta de resituar la cobla durant la sortida de les dues. S'ha perdut caliu. A l'hort de Can Falç un fet històric. Fins on la memòria m'arriba no recordo un mea culpa públic de cap colla de diables. Ferran Martínez, membre durant un grapat d'anys de la de l'Agrupació, s'encarregà de complir amb aquest rol ingrat, tot llegint un manifest de desgreuge amb algun paràgraf exculpatori carregat d'excessiva innocència. Hores després, amb embranzida futbolística i alegria encomanadissa, Isidre Baqués agafà Sant Bartomeu d’una revolada, brandant-lo al cel entre un veïnat que aplaudí feliç i satisfet l’arribada de la comitiva que, com cada any, maldà una bona estona per collar el Sant a la peanya del tabernacle. La Silvia i en Kidru observaven son pare enmig del brogit d'aquesta bonica postal costumista de barri. El Poble Sec ha viscut amb entusiasme i entrega la visita d’una cercavila que feia tota una vida que no hi passava. I a la nit, una arrencada espectacular i un final llufat. Està de pega el castell de foc, però més pena ha tingut la senyera del doctor Robert, víctima del vandalisme de matinada.

Les baralles i l'incivisme no son Festa Major. Son la seva principal amenaça.

Diumenge, 24 d'agost. Matí.
Enguany no he vist la Matinal. No t'has perdut res, m'asseguren. Unes hòsties Vicenç... Feia por! em deien mentre m'explicaven alguns episodis de violència gratuïta. Desbocada. D'aquella que es diria que només pot ser fruit d'una borratxera de pols blanca. Si mai la declaració de patrimoni oral i immaterial de la humanitat ha de dependre de la visita d'uns inspectors com els de la Michelin, poden ben creure que si arriben durant l'albada de la diada del Sant llençaran la sol·licitud de Sitges a la paperera. No és nou. La Matinal i altres moments de les famoses 36 hores travessen com poden situacions on la manca de respecte és norma -sigui vers la tradició o no, sigui amb intenció o sense- i molts balls han d’autogestionar-se com poden per a superar-les sense prendre mal. Tot això també passa per Festa Major. És la cara B d’una celebració que, de vegades, ha elogiat la desmesura, ha flirtejat amb ella, i ara la desmesura li cau al damunt sense capacitat de poder administrar-la. Son els danys colaterals d'un model de societat que ha apostat de manera explícita per la banalització de l'oci, i pels diners que genera la seva explotació fins a l'extrem durant tot l'any. En aquest context no podem esperar, doncs, que els dos dies més importants del calendari es visquin des d'una ortodòxia utòpica. Tampoc no seria sa, com tampoc no cal utilitzar als que venen de fora com a excusa perfecta per a justificar els mals de dins. No cola. Per sort, el rector va aprendre la lliçó de l’any passat, i l’ofici s’inicià amb una salutació als feligresos, deixats de la ma de Déu aleshores. Magnífica ofrena de les gitanes de l’Agrupa, que enguany han incorporat un nou gitano que hi posa una actitud de les que sempre caldria aprendre. Un aplaudiment per la colla i per en Jaume.

La ballada final demostra que cal saber decidir, i sobretot, saber qui i com decideix.

Nit
Si volen fer la prova, la propera vegada intentin tancar els ulls durant la ballada final. I, fent abstracció del moment, tindran la sensació d'estar en una mena de circ romà on el bram de la multitud es deixa sentir com un pulmó que inspira o expira segons el que veu en una plaça on mai no deixen de passar coses que tiben la corda del risc. La festa és dura, confessa el regidor. Hi podríem afegir que la culpa és fosca i no la vol ningú, o que l'èxit té molts pares i el fracàs és orfe. És cert. La festa és tan dura com per a exigir, en ocasions, la màxima responsabilitat individual a cadascú dels qui hi participa, sigui ballador, espectador, regidor o turista. Poques coses poden neguitejar més a uns pares que intuir, mal que sigui subjectivament, que el perill s'acosta als seus fills. No saber, poder, o no tenir la possibilitat de considerar-ho abans de prendre una decisió, perquè les circumstàncies manen sobre els responsables d’executar-la, hauria de fer pensar. Sense necessitat de criminalitzar ningú, la ballada final demana saber -i sense discussions estèrils a peu de plaça- qui ha de decidir i què ha de decidir.